Menu
Lectura del segon llibre dels Reis
En aquells dies, un home de Baal-Salisà va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu, vint pans d’ordi, els primers de la collita, i vi novell. Eliseu digué al seu servidor: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin». El servidor contestà: «Com puc donar això a un centenar d’homes?». Però Eliseu insistí: «Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin. Això diu el Senyor: Tots en menjaran, i encara en sobrarà». Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà, tal com el Senyor havia dit.
Eliseu va ser un profeta en el regne del Nord, entre el 850 i el 800 aC, aproximadament. No va deixar cap escrit seu; però en el segon llibre dels Reis, majoritàriament, hi trobem relatada la seva biografia.
Eliseu va ser el successor i fill espiritual del gran profeta Elies. Els autors bíblics li atribueixen poders semblants als del gran profeta.
Molt més tard, vers el 200 aC, el llibre del Siràcida, resumeix així la seva vida:
“Quan Elies desaparegué en el foc i la tempesta, el seu esperit omplí Eliseu. Durant la seva vida, cap príncep no el va fer tremolar, ningú no va dominar-lo. Res no era massa difícil per a ell; fins i tot en ple son de la mort, el seu cos profetitzà.
En vida va fer prodigis, i mort, fou meravellós el que va fer. (Si 48, 12-14).
Tanmateix, a Eliseu la fama li ve d’haver fet molts miracles; encara que no està en el relat que llegim avui, en el capítol 4, n’hi trobareu alguns: L’oli d’una viuda, resurrecció del fill d’una xunemita, una minestra emmetzinada… abans del que llegim avui, la multiplicació d’uns pans.
Per cert, el relat de la resurrecció del fill d’una xunemita, el vàrem llegir i comentar el diumenge XIII del cicle A, ara fa un any, el 28.06.20.
Gràcies als historiadors, sabem que el regne d’Israel va patir diverses vegades la fam després de períodes de sequera. I Eliseu va operar en aquest context de pobresa.
I en el relat d’avui, Eliseu manifesta tenir una fe molt “tossuda”… I és que hi ha la raó humana i…
l’altra! Avui en el salm llegim:
“El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat”.
A tots els relats de miracles, siguin de l’Antic o del Nou Testament, hi ha quatre elements que es repeteixen: Primer, una gran necessitat (en el d’avui, la fam). Segon, un gest lliure: avui algú ha agafat pa de la seva collita, en temps de fam, justament. Tercer, la crida a algú considerat com l’enviat per Déu; aquí, Eliseu. I quart, la fe en la intervenció del Senyor.
Quina és la moralina d’aquesta història? Doncs que la caritat ben entesa no comença per un mateix…
Que us enalteixin les vostres criatures,
que us beneeixin els fidels;
que proclamin la glòria del vostre Regne
i parlin de la vostra potència.
Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat,
i al seu temps vós els doneu l’aliment.
Tan bon punt obriu la mà,
sacieu de bon grat tots els vivents. R.
Són camins de bondat els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat. R
R. Tan bon punt obriu la mà, Senyor, ens sacieu de
bon grat.
Per tal de cantar les perfeccions de Jahvè, que assenyalen les seves intervencions en la història, aquest himne copia i reprodueix un cert nombre de sentències molt repetides, que organitza en un poema alfabètic.
La composició d’aquest salm és molt acurada: veureu que conté vint-i-dos versets, cadascun d’ells comença per una lletra de l’alfabet hebreu; és el que s’anomena en literatura un “acròstic”. A més, noteu que hi ha un marcat paral·lelisme entre les dues línies de cada verset; això quedaria palès si ho llegíssim a dues veus o cantéssim dos cors alternats.
Lloa i exalta la grandesa i el poder de Jahvè, la seva bondat i el seu amor, la glòria i el poder del seu regne, la seva justícia i veritat.
Que tothom beneeixi el seu nom per sempre més.
Aquest salm forma part de la pregària jueva de cada matí.
El salmista no pot contenir-se de “donar glòria” al seu rei que és Déu. Lloa la seva “glòria”, la seva “magnificència”, la seva “grandesa”, el seu “poder”, la seva “esplendor”… Qualitats eminentment reials!
Però canta també la seva “bondat”, la seva “justícia”, la seva “tendresa”, la seva “pietat”, el seu “amor”, la seva “fidelitat”, la seva “proximitat”… Qualitats més que tot paternals. Déu és rei!
Però un rei que posa tot el seu poder al servei del seu amor i vessa les seves benediccions sobre la humanitat.
Jesús és l’expressió vivent i l’encarnació d’aquesta tendresa de Déu de què parla el salm 144. Ell és aquell “que sosté els qui cauen i aixeca els afeixugats”.
Digues-me com és la teva oració, i et diré qui ets. Hi ha persones que diuen “estimar” una altra persona, i de fet només s’estimen a si mateixes.
Sovint amb Déu també som uns interessats egoistes. Encara que diem a Déu “faci’s la vostra voluntat”, de fet estem dient “que es faci la meva voluntat”.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Germans, jo, pres per causa del Senyor, us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.
Pau està a la presó (probablement a Roma) i sap que la cosa no va sobre rodes a la seva comunitat d’Efes: els motius de discòrdia no manquen entre els antics jueus i els antics pagans; i també hi ha el risc d’heretgies.
És per tot això que ell insisteix tant en el tema de la unitat, tant en el comportament com en la doctrina:
“Un sol cos i un sol esperit, com és també una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot”.
Però al darrere del nostre text d’avui, hi ha el misteri del projecte de Déu, aquesta intenció benvolent que està descrita en el primer capítol i llegit fa dos diumenges (diumenge XV):
“Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”.
I en el capítol del text que llegim avui, una mica més endavant del paràgraf que llegim, trobem una altra manera de dir-ho:
“Ara bé, això de dir que va pujar vol dir que abans havia baixat a les regions inferiors, és a dir, a la terra. El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per omplir totes les coses. I és ell qui ha fet a uns el do de ser…i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d’edificar el cos de Crist, fins que tots plegats arribem a la unitat en la fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l’home perfecte, a la talla pròpia de la plenitud del Crist”.
Pau utilitza més d’una vegada la paraula vocació: ens cal acceptar que nosaltres sols no tenim la força necessària per dur a terme aquest projecte; però si ens deixem ajudar, si ens deixem transformar pel seu Esperit d’Amor, ell el realitzarà en nosaltres…
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?». Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?». Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé». Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món». Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.
La multiplicació dels pans és l’únic fet miraculós que es troba en tots quatre Evangelis, encara que dintre contextos diferents. És més: en els Evangelis de Mateu i de Marc hi és expressament repetida.
Per tant, podem estar segurs que aquest relat tenia un paper important en el llenguatge de les primeres comunitats cristianes.
En l’evangeli de Joan, les paraules tenen un doble nivell de significació: Un nivell superficial, anecdòtic, visible per tothom i un altre nivell profund, que va a l’arrel de la vida humana com a fruit de l’amor creador de Déu.
Això fa que sovint, i sobretot després de dos mil anys, el llenguatge de l’evangeli de Joan ens resulti força difícil.
Fixem-nos abans de tot en el moment i el lloc: Jesús, seguit de molta gent, travessa el “mar” de Galilea, puja a la muntanya i s’hi asseu. La muntanya indica l’espai propi de la presència de Déu.
Jesús s’hi asseu perquè ell forma part de l’àmbit de Déu.
Felip no s’ha adonat de la novetat de Jesús i interpreta la situació encara amb categories comercials:
“Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú”.
Tractant-se dels deixebles de Jesús, Andreu personifica el deixeble madur, adult, que ja comença a entendre la novetat de Jesús. Ell ja havia “conviscut amb Jesús” (Joan 1,39). Ell intueix el camí de la solució: no es tracta de comprar sinó de compartir. “Aquí hi ha un noi que té cinc pans i dos peixos…
Tenen poc, però ho poden compartir.
La multitud i els deixebles no descobriran la novetat de Jesús fins que no vegin a aquest que ells volen “fer rei”, entronitzat a la creu amb un ambivalent cartell que diu: “Jesús Natzaré, el rei dels Jueus” (19,19).
Pretenien “fer rei” a algú que ja era rei, si bé d’una manera absolutament diferent de com ells imaginaven.
Jesús no és rei per dirigir-los en la lluita contra els enemics sinó per inaugurar un nou regne: el regne del compartir. Aquest regne no es fa amb “soldats” sinó amb “germans”.
L’efervescència de gent era especialment gran en els dies que precedien la celebració de la Pasqua; aquesta festa de l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte prefigurava als ulls de tots l’alliberament definitiu que aportaria el Messies.
I si Joan fa aquesta precisió (“S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus”), vol dir que això és un element important per a la comprensió del relat de la multiplicació dels pans…
Havien oblidat els deixebles la història del profeta Eliseu, la que llegim avui a la primera lectura?
“Jesús digué que fessin seure tothom”. I és que hi ha la raó humana i… l’altra! (primera lectura d’avui…).
Una altra precisió de Joan:
“En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren”.
Per què diu això? Perquè un “bon pastor” mena les seves ovelles on hi ha bon pasturatge…
Altra vegada la imatge del pastor…
“Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos”.
Hom hi reconeix les paraules del Sant Sopar; Joan, de fet, no relata enlloc la institució de l’Eucaristia (ho substitueix per l’episodi de la rentada de peus, Jn 13).
Els cristians als quals s’adreça, comprenen de seguida que el miracle dels pans a la petita muntanya de Galilea és el signe del banquet de l’Eucaristia que ells celebren cada setmana d’ençà de la Resurrecció del Crist.
I en el relat d’avui, Eliseu manifesta tenir una fe molt “tossuda”… I és que hi ha la raó humana i… l’altra!
A tots els relats de miracles, siguin de l’Antic o del Nou Testament, hi ha quatre elements que es repeteixen:
Primer, una gran necessitat (en el d’avui, la fam). Segon, un gest lliure: avui algú ha agafat pa de la seva collita, en temps de fam, justament. Tercer, la crida a algú considerat com l’enviat per Déu; aquí, Eliseu. I quart, la fe en la intervenció del Senyor.
Quina és la moralina d’aquesta història? Doncs que la caritat ben entesa no comença per un mateix…
Digues-me com és la teva oració, i et diré qui ets. Hi ha persones que diuen “estimar” una altra persona, i de fet només s’estimen a si mateixes.
Sovint amb Déu també som uns interessats egoistes. Encara que diem a Déu “faci’s la vostra voluntat”, de fet estem dient “que es faci la meva voluntat”.
…a la seva comunitat d’Efes els motius de discòrdia no manquen entre els antics jueus i els antics pagans; i també hi ha el risc d’heretgies.
Pau utilitza més d’una vegada la paraula vocació: ens cal acceptar que nosaltres sols no tenim la força necessària per dur a terme aquest projecte; però si ens deixem ajudar, si ens deixem transformar pel seu Esperit d’Amor, ell el realitzarà en nosaltres…
La multiplicació dels pans és l’únic fet miraculós que es troba en tots quatre Evangelis, encara que dintre contextos diferents.
… no es tracta de comprar sinó de compartir. “Aquí hi ha un noi que té cinc pans i dos peixos… Tenen poc, però ho poden compartir.
Jesús no és rei per dirigir-los en la lluita contra els enemics sinó per inaugurar un nou regne: el regne del compartir. Aquest regne no es fa amb “soldats” sinó amb “germans”.
Els cristians als quals s’adreça, comprenen de seguida que el miracle dels pans a la petita muntanya de Galilea és el signe del banquet de l’Eucaristia que ells celebren cada setmana d’ençà de la Resurrecció del Crist.
1 La viuda d’un home que havia estat membre d’un grup de profetes * va suplicar Eliseu dient-li:
—El teu servent, el meu marit, s’ha mort, i tu ja saps que el teu servent reverenciava el Senyor. Ara ha vingut un creditor seu que es vol quedar els meus dos fills per esclaus. *
2 Eliseu li va respondre:—Què puc fer per tu? Digues-me què tens a casa. Ella li va dir: —Aquesta serventa teva no té a casa res més que una ampolleta d’oli.
3 Eliseu li digué: —Vés a manllevar gerres als teus veïns de carrer, tantes gerres buides com puguis. 4 Després torna a casa teva, tanca-t’hi amb els teus fills, aboca aquell oli a totes les gerres i vés retirant les que estiguin plenes.
5 Ella se’n va anar i es tancà a casa amb els seus fills. Aquests li acostaven les gerres i ella hi anava abocant l’oli. 6 Quan van ser totes plenes, la dona digué a un dels seus fills: —Porta’m una altra gerra. Ell li va respondre: —No en queda cap més. I l’oli parà de rajar. 7 Llavors anà a comunicar-ho a l’home de Déu, * i aquest li va dir: —Vés a vendre l’oli, paga el deute, i tu i els teus fills viviu del que quedi.
Resurrecció del fill d’una xunemita *
8 Un dia que Eliseu passava per Xunem, * una dona benestant el va convidar amb insistència a menjar. Des d’aquell dia, cada vegada que passava per allí s’hi quedava a menjar. 9 Ella va dir al seu marit:
—Jo sé del cert que aquest home que sempre ve a casa és un sant home de Déu. * 10 Construïm-li al terrat una petita cambra i posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, perquè s’hi pugui retirar sempre que vingui. *
11 Un dia que Eliseu hi va anar, es retirà en aquella cambra i va estirar-se damunt el llit. 12 Llavors va dir al seu servent Guehazí: —Crida aquesta xunemita.
El servent la va fer venir i ella es quedà dreta davant d’ell. 13 Eliseu va dir al servent:
—Digues-li: “Tu ens has tingut totes aquestes atencions. Què puc fer, doncs, per tu? Vols que parli a favor teu al rei o al general en cap de l’exèrcit?” Ella va respondre:
—Jo visc sense dificultats entre la gent del meu poble.
14 Però Eliseu insistia: —Què podríem fer per ella? Guehazí va respondre:
—Malauradament no té fills, i el seu marit ja es fa vell.
15 Eliseu va dir: —Crida-la. Guehazí la va cridar, i ella es va quedar dreta a la porta. 16 Eliseu li digué:
—L’any que ve, per aquest temps, tindràs un fill als braços. * Ella va respondre:
—Oh, senyor meu, home de Déu, no enganyis aquesta teva serventa! *
17 Ella, però, va quedar embarassada i l’any següent, en aquell mateix temps, tenia un fill, tal com Eliseu li havia anunciat. *
18 El nen es va fer gran. Un dia que havia anat a trobar el seu pare, que era amb els segadors, 19 va exclamar: —
Quin mal de cap, pare! Quin mal de cap!
El pare va dir a un criat seu: —Porta’l a la seva mare.
20 El criat el va agafar i el va dur a la seva mare. Ella el va tenir a la falda fins que, a migdia, va morir. 21 Llavors ella pujà a ajeure’l al llit de l’home de Déu, * va tancar la porta i va sortir. 22 Després va cridar el seu marit i li digué:
—Envia’m un dels criats amb una somera, que vaig a trobar l’home de Déu i torno.
23 Ell va replicar: Per què has d’anar a trobar-lo precisament avui? No és pas lluna nova ni dissabte. Ella simplement va contestar: Adéu!
24 La dona va fer ensellar la somera i ordenà al criat: —Guia i no t’aturis fins que no t’ho digui.
25 Es va posar en camí i arribà fins a l’home de Déu, que era a la muntanya del Carmel. Quan l’home de Déu, de lluny estant, la va veure, digué al seu servent Guehazí:
—Mira, és aquella xunemita. 26 Corre a trobar-la i pregunta-li: “Com estàs? I el teu marit? I el fill, què fa?” Ella va respondre: —Tots bé. *
27 Però quan va arribar on era l’home de Déu, a la muntanya, s’abraçà als seus peus. Guehazí es va acostar i anava a apartar-la, però l’home de Déu va dir:
—Deixa-la, que té l’ànima plena d’amargor. El Senyor m’ho havia amagat, no m’ho havia revelat. *
28 Ella va exclamar:—¿Que te’l vaig demanar, jo, un fill, senyor meu? ¿No et vaig dir que no m’enganyessis?
29 Eliseu va dir a Guehazí: —Lliga’t la roba a la cintura, * pren el meu bastó i vés a Xunem. Si trobes algú, no el saludis, i si algú et saluda, no li responguis. * Quan hi arribis, posa el meu bastó * sobre la cara de l’infant.
30 Però la mare del noi insistia: Per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida, et juro que no et deixaré estar. Ell, doncs, es va alçar i la va seguir. 31 Guehazí se’ls havia avançat i havia posat el bastó sobre la cara del noi, però com que no parlava ni donava senyals de vida, va tornar cap a Eliseu i li comunicà: El noi no s’ha despertat.
32 Eliseu va arribar a la casa i trobà el nen mort ajagut en el seu propi llit. * 33 Va entrar, va tancar la porta, i es quedaren tots dos sols. Llavors va pregar al Senyor. 34 Després s’estirà al llit damunt l’infant i posà la seva boca sobre la d’ell, els seus ulls sobre els d’ell, les seves mans sobre les d’ell, i es quedà estirat al seu damunt, fins que el cos de l’infant s’anà escalfant. * 35 Després va caminar d’ací d’allà per la casa, tornà a pujar i va estirar-se una altra vegada damunt l’infant. Llavors el nen va esternudar set vegades * i va obrir els ulls. 36 Eliseu va cridar Guehazí i li digué:
—Fes venir la xunemita. La va cridar, ella va venir, i Eliseu li digué: —Emporta’t el teu fill. *
37 Ella va entrar i es va llançar als seus peus, prosternant-se fins a tocar a terra. Després va prendre el seu fill i
se’n va anar.
38 Eliseu se’n va tornar a Guilgal. * Al país hi regnava la fam. Els del grup de profetes * estaven allà asseguts davant d’ell. Eliseu va dir al seu servent:
—Prepara l’olla més grossa i cou una minestra per a tot el grup.
39 Un d’ells, que havia anat al camp a recollir herbes comestibles, havia trobat una mena de parra silvestre i s’havia omplert la falda del mantell de carabassetes bordes. * Sense saber què era, en arribar les va tallar a trossets i va tirar-les a l’olla de la minestra. 40 En van servir a aquells homes per menjar; així que tastaren la minestra, cridaren: —Hi ha la mort dintre aquesta olla, home de Déu! I no en podien menjar. 41 Eliseu va ordenar: —Porteu farina. En va tirar a l’olla i digué: —Serveix-ne a tothom i que mengin tranquils. A l’olla ja no hi havia res dolent.
42 Va arribar un home de Baal-Xalixà que portava a l’alforja, per a l’home de Déu, els pans de les primícies: * vint pans d’ordi i gra novell. Eliseu va dir al seu servent:
—Dóna-ho a la gent i que en mengin.
43 Ell va respondre:
—Com vols que reparteixi això entre cent persones?
Eliseu va insistir:
—Dóna-ho a la gent i que en mengin, perquè això diu el Senyor: “En menjaran i encara en sobrarà.”
44 El servent els ho va repartir, en van menjar i encara va sobrar-ne, tal com el Senyor havia dit.
T’exalçaré, Déu meu i rei meu *
1 Lloança. * Del recull de David.
Àlef
T’exalçaré, Déu meu i rei meu,
beneiré el teu nom per sempre. *
Bet
2 Et beneiré dia rere dia,
lloaré el teu nom per sempre més.
Guímel
3 El Senyor és gran i digne de tota lloança. *
La seva grandesa no té límits.
Dàlet
4 Que a cada generació et lloïn pel que has fet,
que anunciïn les teves proeses.
He
5 Que proclamin l’esplendor gloriosa de la teva
majestat,
i jo repassaré els teus prodigis.
Vau
6 Que parlin del teu poder temible,
i jo contaré les teves grandeses.
Zain
7 Que difonguin el record de la teva gran bondat
i aclamin els teus favors. *
Het
8 El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor. *
Tet
9 El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement totes les seves criatures.
Iod
10 Que t’enalteixin les teves criatures,
que et beneeixin, Senyor, els teus fidels.
Caf
11 Que proclamin la glòria del teu regne *
i parlin de les teves proeses.
Làmed
12 Que facin conèixer a tothom les teves gestes,
la glòria esplendorosa del teu regne.
Mem
13 El teu regne s’estén a tots els segles,
el teu imperi, a totes les generacions.
Nun
Les paraules del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d’amor. *
Sàmec
14 El Senyor sosté * els qui estan a punt de
caure; als qui han ensopegat, ell els redreça.
Ain
15 Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat,
i al seu temps els dónes l’aliment.
Pe
16 Tan bon punt obres la mà,
sacies de bon grat tots els vivents. *
Sade
17 Són camins de bondat, els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
Cof
18 El Senyor és a prop dels qui l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat.
Reix
19 Satisfà el voler dels qui el veneren,
escolta la seva súplica i els salva.
Xin
20 El Senyor guarda els qui l’estimen,
però farà que els injustos es dispersin.
Tau
21 Que els meus llavis lloïn el Senyor, *
que tothom beneeixi * el seu sant nom
per sempre més. *
1 Ara jo, presoner per causa del Senyor, * us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut, * 2 amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, 3 procurant de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau. 4 Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l’esperança que us dóna la vocació que heu rebut. 5 Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, 6 un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, * actua en tots i és present en tots. *
7 Cada un de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura del do de Crist. * 8 Per això diu l’Escriptura: Va pujar a les altures, s’endugué un seguici de captius, va repartir dons als homes. *
9 Ara bé, això de va pujar vol dir que abans havia baixat a les regions inferiors, és a dir, a la terra. * 10 El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per omplir totes les coses. 11 I és ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelitzadors, a d’altres el de ser pastors i mestres; * 12 i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d’edificar el cos de Crist, * 13 fins que tots plegats arribem a la unitat en la fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l’home perfecte, * a la talla pròpia de la plenitud del Crist. *
14 Així ja no serem infants, moguts d’ací d’allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina, a mercè dels enganys humans i víctimes de l’astúcia que encamina a l’error. * 15 Més aviat, mantenint-nos en la veritat i en l’amor, creixerem en tot vers el Crist, que és el cap. * 16 Per ell, tot el cos es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; * així, d’acord amb l’energia distribuïda segons la mesura de cada membre, * tot el cos va creixent i edificant-se en l’amor.
17 Us dic, doncs, i us demano pel Senyor que no visqueu més com viuen els pagans, que es guien per raonaments sense valor. 18 La seva intel·ligència és plena de tenebra i estan allunyats de la vida de Déu, * ja que l’enduriment del seu cor els manté en la ignorància. * 19 Insensibles com són, s’han donat al llibertinatge, fins al punt de cometre sense fre tota mena d’impureses. * 20 Però vosaltres, no és pas això el que heu après del Crist, 21 si és que realment heu escoltat el seu anunci i heu estat instruïts per ell. * Així, doncs, segons la veritat que ve de Jesús, 22 renuncieu al vostre comportament passat i despulleu-vos de l’home vell que es va destruint rere els desigs seductors;
* 23 renoveu espiritualment el vostre interior * 24 i revestiu-vos de l’home nou, * creat a imatge de Déu * en la justícia i la santedat que neixen de la veritat.
25 Per tant, abandoneu la mentida i que cadascú digui la veritat al seu proïsme, * ja que tots som membres els uns dels altres. * 26 Encara que us irriteu, no pequeu; * que la posta de sol no us trobi encara ressentits: 27 no doneu ocasió al diable. * 28 El qui robava, que deixi de robar; que procuri treballar honestament amb les seves mans * i així pugui donar al qui passa necessitat. 29 Que de la vostra boca no surtin mai paraules perverses; tan sols, quan calgui, paraules bones que edifiquin els altres i facin bé als qui les escolten. * 30 I no entristiu l’Esperit Sant de Déu, * que us ha marcat amb el seu segell per al dia que sereu redimits. * 31 Llanceu lluny de vosaltres l’amargor, l’enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria. * 32 Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist. *
1 Després d’això, Jesús se’n va anar a l’altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. 2 El seguia molta gent, perquè veien els senyals que feia amb els malalts. 3 Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els seus deixebles.
* 4 Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus. *
5 Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que acudia cap a ell, digué a Felip:
—On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?
6 De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.
7 Felip li va respondre: —Ni amb dos-cents denaris * no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.
8 Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:
9 —Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d’ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?
10 Jesús digué: —Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s’hi assegueren; només d’homes, eren uns cinc mil. 11 Llavors Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. 12 Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: —Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.
13 Ells els van recollir i amb els bocins d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d’haver menjat. * 14 Quan la gent veié el senyal que ell havia fet, començaren a dir: —Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món. * 15 Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.
16 Al capvespre, els seus deixebles van baixar al llac * 17 i s’embarcaren en direcció a Cafarnaüm, a l’altra riba. Ja s’havia fet fosc i Jesús encara no s’havia reunit amb ells; 18 a més, com que el vent bufava fort, el llac s’anava encrespant. 19 Quan havien remat unes dues o tres milles, * van veure que Jesús s’acostava a la barca caminant sobre l’aigua, i es van esglaiar. 20 Ell els diu: —Sóc jo, * no tingueu por.
21 Volien fer-lo pujar a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven. *
22 L’endemà, la gent encara era a l’altra banda del llac. * Llavors s’adonaren que allí només hi havia hagut una barca i que Jesús no hi havia pujat amb els seus deixebles, sinó que ells se n’havien anat tots sols. 23 Altres barques havien arribat des de Tiberíades fins a prop de l’indret on havien menjat després que el Senyor digués l’acció de gràcies. 24 Així, doncs, quan la gent s’adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n’anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.
25 Així que el trobaren a l’altra banda del llac, li van preguntar: —Rabí, quan has arribat?
26 Jesús prengué la paraula i els digué:
—En veritat, en veritat us ho dic: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. 27 Però no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura * i dóna vida eterna. I el Fill de l’home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l’ha marcat amb el seu segell. *
28 Ells li preguntaren: —Com hem d’actuar per a fer les obres de Déu?
29 Jesús els respongué: —L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.
30 Li replicaren: —I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? * 31 Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: Els donà pa del cel per aliment. *
32 Llavors Jesús els respongué: —En veritat, en veritat us ho dic: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l’autèntic pa del cel. 33 El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.
34 Ells li demanen: —Senyor, dóna’ns sempre pa d’aquest. *
35 Jesús els diu: —Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. * 36 Però ja us ho he dit: vosaltres m’heu vist i encara no creieu. * 37 Tots els qui * el Pare em dóna * vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, 38 perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat. * 39 I la voluntat del qui m’ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. * 40 Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tot aquell qui veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna. I jo el ressuscitaré el darrer dia.
41 Aleshores els jueus es posaren a murmurar d’ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», * 42 i es preguntaven: —Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare! * ¿Com és que ara diu que ha baixat del cel?
43 Jesús els digué: —No murmureu entre vosaltres. 44 Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu. * I a aquest, jo el ressuscitaré el darrer dia. 45 En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. * Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. 46 No és pas que algú hagi vist el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; * aquest sí que ha vist el Pare. 47 En veritat, en veritat us ho dic: els qui creuen tenen vida eterna. * 48 Jo sóc el pa de vida. 49 Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. 50 Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. 51 Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. *
52 Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien: —Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?
53 Jesús els respongué:
—En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. 56 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. 57 A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. * 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.
59 Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm.
60 Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: —Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d’acceptar-les? 61 Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:
—Això us escandalitza? 62 Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? * 63 És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. * Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64 Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.
Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l’havia de trair. * 65 I afegí:
—Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. *
66 Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67 Llavors Jesús digué als Dotze: —¿També vosaltres em voleu deixar?
68 Simó Pere li respongué:
—Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. 69 I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
70 Jesús els digué: —¿No us vaig escollir tots dotze? Però un de vosaltres és un diable. *
71 Es referia a Judes, fill de Simó Iscariot. Era ell, un dels Dotze, qui l’havia de trair.
