Menu
Lectura del primer llibre dels Reis
En aquells dies, Elies arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu, i passà la nit en una cova. El Senyor li va fer sentir la seva paraula, i li digué: «Surt fora i estigue’t a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà». Llavors vingué una ventada tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment vingué el so d’un aire suau.
Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí a fora i es quedà a l’entrada de la cova.
Aquest relat és el de la gran descoberta d’Elies: el dia que ell va descobrir que s’havia equivocat respecte a la imatge que tenia ell de Déu…
Per comprendre-ho millor, cal que fem una mica de recordatori de la situació (i llegim el capítol 18, que teniu en document annex juntament amb el 19, el que correspon al fragment que llegim avui a la primera lectura).
Estem a Samaria, la capital del regne del Nord, al segle IX aC, i el rei Acab (que va regnar del 875 al 853 aC) es va casar amb Jezabel, una princesa pagana, filla del rei de Sidó (que practicava el culte al rei Baal). I va passar que Jezabel va introduir a la cort de Samaria molts sacerdots de Baal… I el rei Acab va deixar fer malgrat el primer manament donat per Déu al Sinaí: “no tindràs altre Déu que jo” (Ex 20,2)
Llavors Elies es va aixecar per defensar l’honor del seu Déu: La relació entre el profeta i la reina Jezabel es va convertir en un concurs de poder entre el Déu d’Israel i el Baal de Jezabel…
I després de l’episodi del mont Carmel (Capítol 18), Jezabel decideix matar Elies…I aquest fuig cap al regne del Sud i després cap al desert del Sinaí fins a arribar a l’Horeb (altre nom del mont Sinaí) després de quaranta dies i quaranta nits de marxa… I és llavors quan s’adona del seu error: com els seus adversaris, ell pensava en el Déu del poder, de la potència…
No, Déu no està ni en l’huracà, ni en el terratrèmol ni en el foc sinó en el silenci:
“Finalment vingué el so d’un aire suau”.
A l’època de Moisès, el poble no hauria fet confiança en un Déu que no hagués desplegat totes les forces dels elements amb el màxim poder pel seu propòsit.
Amb Elies, ha arribat l’hora d’una nova etapa de la Revelació…
No, Déu no està ni en l’huracà, ni en el terratrèmol ni en el foc sinó en el silenci:
“Finalment vingué el so d’un aire suau”.
A l’època de Moisès, el poble no hauria fet confiança en un Déu que no hagués desplegat totes les forces dels elements amb el màxim poder pel seu propòsit.
Amb Elies, ha arribat l’hora d’una nova etapa de la Revelació…
Jo escolto què diu el Senyor:
Déu anuncia la pau al seu poble
i als qui l’estimen.
El Senyor és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.
La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la bondat i la pau;
la fidelitat germinarà de la terra,
i la bondat mirarà des del cel. R.
El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit.
La bondat anirà al seu davant,
i la pau li seguirà les petjades. R.
R. Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneunos la vostra salvació.
Aquest salm va ser escrit després de l’exili de Babilònia, que va durar quasi cinquanta anys (del 587 al 538 aC). I en aquesta oració es reflecteix la situació espiritual dels qui ja han passat la prova de l’exili.
Per tant és una nova generació la que retorna a Jerusalem i que vol refer la seva vida… i les expectatives no varen coincidir amb la realitat que es van trobar. Per exemple, la reconstrucció del temple va topar amb ferotges oposicions…
“Jo escolto què diu el Senyor: Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l’estimen”.
Escoltar, en el sentit bíblic, és precisament l’actitud del creient, girat envers Déu, disposat a obeir els seus manaments perquè hi reconeix l’únic camí de felicitat traçat pel seu Déu.
I hom sap que la força, l’impuls de la conversió és una gràcia, un do de Déu
La repatriació dels captius “ha canviat la sort” d’Israel i és una prova de l’amor del Senyor envers el seu poble: “Has afavorit, Senyor, el teu país i renovat la vida de Jacob;”
Però els vaticinis profètics (Is 60,2):
“Mentre les tenebres embolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu resplendeix el Senyor, apareix la seva glòria”.
no s’han complert plenament, i la reconstrucció nacional es realitza enmig de les penalitats més dures.
L’última part del salm és un oracle profètic, que conté la resposta divina a la súplica del poble i anuncia la definitiva restauració d’Israel, en una era de justícia i prosperitat.
Un verb es repeteix: “tornar”. Aquest salm està marcat en la seva totalitat pel tema del “retorn”.
La situació que va donar origen a aquest salm no és cap altra que el retorn dels deportats de Babilònia.
Basant-se en aquest esdeveniment històric, considerat un acte de perdó de Déu, se li demana una nova gràcia. Després de l’entusiasme pel retorn de les primeres caravanes de presoners alliberats, hom es troba sobtadament davant la decepció del “quotidià”: la reconstrucció del temple demanava temps i els enemics intimidaven constantment els nous repatriats (Esd 4,4).
Quan Jesús recitava aquest salm, havia de pensar que ell era en persona la “realització” perfecta del que s’esperava i desitjava.
La humanitat deia: “¿Tornareu, Senyor?” No sabia encara que Déu ja havia decidit de “venir”. Jesús sabia que ell era “la vinguda de Déu”, “germen de la terra” per Maria la seva mare, però també “descendent del cel” pel seu origen diví.
Després de la resurrecció de Jesús, a les primeres trobades amb els seus deixebles, la primera frase per a ells va ser: “la pau sigui amb vosaltres”….
Decididament, tota la Bíblia ens ho diu: la pau, aquesta conquesta aparentment impossible per a la humanitat, tanmateix és el nostre avenir, a condició que no oblidem que és un do de Déu!
Escoltar, en el sentit bíblic, és precisament l’actitud del creient…
I hom sap que la força, l’impuls de la conversió és una gràcia, un do de Déu.
Decididament, tota la Bíblia ens ho diu: la pau, aquesta conquesta aparentment impossible per a la humanitat, tanmateix és el nostre avenir, a condició que no oblidem que és un do de Déu!
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, us asseguro per Crist que dic la veritat, que no menteixo; la meva consciència, guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni: Sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor: tant de bo fos jo proscrit del Crist, en lloc dels meus germans, el poble del meu llinatge. Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén.
A l’època en què Pau redacta la carta als cristians de Roma, no s’ha produït encara la separació oficial entre jueus i cristians, quan aquests van ser expulsats de les sinagogues i qualificats d’apòstates en la pregària jueva.
Pau va comprendre que creure en Jesucrist no era una renúncia a la fe jueva sinó al contrari, perquè Jesús va complir amb la seva persona, per la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, el projecte de Déu anunciat en les Escriptures.
Però els seus germans jueus, en una gran majoria, no solament no el van seguir sinó que molts d’ells es van convertir en els seus pitjors perseguidors.
Podem comprendre fins a quin punt Pau estava trist car Jesús havia vingut, es va acomplir allò que deien les Escriptures… i el seu poble, en una gran majoria, l’havia menyspreat; pitjor encara, l’havia matat…
I ell mateix, Pau, havia viscut una època de refús de Jesús.
Però, si Déu no manté les seves promeses, els cristians no poden comptar amb la fidelitat de Déu?
Però és en la fe i en les Escriptures que ell va trobar la resposta…
… Jesús va complir amb la seva persona, per la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, el projecte de Déu anunciat en les Escriptures.
I ell mateix, Pau, havia viscut una època de refús de Jesús… Però és en la fe i en les Escriptures que ell va trobar la resposta…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari.
Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que soc jo». Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua». Jesús contestà: «Ja pots venir». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?». I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu».
Els deixebles ho han entès ja una mica (no del tot) i, per boca de Pere diuen a Jesús: “Senyor, si sou vós, maneu me que vingui caminant sobre l’aigua”. Podria semblar un caprici de la vanitat de Pere.
No ho és; és l’expressió de l’anhel més viu del cor humà: no ser engolit pel Mar; no ser engolit per la Mort; no ser engolits pel No-res.
Tres vegades surt la paraula “vent” en aquest relat: una manera de subratllar el significat que hi té. És el vent contrari allò que impedeix la barca d’avançar; i que fa perdre la confiança de Pere; i que desapareix quan Jesús està a la “barca”.
L’escena és continuació de la que vàrem llegir diumenge proppassat: la partició dels pans. Cinc pans per a cinc mil “homes” és tot un èxit!
I aquest èxit, que els deixebles no van saber pair, és el vent contrari que els impedirà aconseguir l’altra riba.
No han entès el significat d’allò que ha passat amb la multitud. S’han emborratxat d’èxit, i Jesús els ha hagut d’obligar a marxar tots sols (Mateu 14:22).
Jesucrist es retira a “la muntanya” per tal de pregar; els deixebles es troben sols a la barca i amenaçats per la força de les ones.
El Senyor sembla llunyà. Però, com és a prop del Pare, els veu. I perquè els veu, va envers ells tot caminant sobre el mar, puja a la barca i fa possible la travessia fins al seu destí…
Sovint a l’Evangeli hi trobem: “No tingueu por”. No sé si tots tenim clar que això és també un manament del Senyor…
Un creient no pot viure amb el cor angoixat, sense esperança. Això seria signe de solitud. Nosaltres no n’estem mai, de sols…
Aquells deixebles es troben en plena nit lluitant contra les ones i el vent, que els destorben d’avançar. És la imatge de la nostra vida: sovint en el nostre caminar ens trobem amb forces que ens frenen, que ens impedeixen de viure la nostra vida amb la pau al cor, sense por.
Es Jesús qui ens envia enmig de la tempesta del món: no vol que ens tanquem en un hivernacle. Vol que siguem “llevat enmig de la pasta”
L’evangeli d’avui ens fa veure que quan és negra nit i la tempesta és més forta, Jesús també es presenta allà al mig, per ajudar-nos.
La llàstima és que sovint no som capaços de reconèixer-lo i, com els deixebles, el prenem per un fantasma. Sabem descobrir Jesús present al costat nostre en qualsevol situació?
La nostra fe és dèbil…Com la de Pere, que comença a caminar sobre l’aigua, però s’espanta, la seva fe vacil·la i comença a enfonsar-se.
Aquest episodi és molt significatiu: per acostar-se a Jesús cal arriscar-se, cal “llançar-se a l’aigua”.
Només qui s’aventura troba el camí. Només qui passa dificultats sent la necessitat del Senyor. I no tinguem por. Si defallim, en tenim prou d’invocar Jesús.
Pere, quan veu que s’enfonsa, invoca el Senyor: “Senyor, salveu-me”. I diu l’evangeli que: “A l’instant Jesús li donà la mà”.
Ell mai no ens deixarà sols: mai no deixarà sense resposta una súplica sincera. Mai no deixarà de donar-nos la mà.
Quan Jesús pujà a la barca, “el vent amainà”. Això té un significat profund: sempre que Jesús es faci present en la nostra vida, recuperarem la pau al cor.
M’ho crec això?
El Senyor sembla llunyà. Però… puja a la barca i fa possible la travessia fins al seu destí…
Sovint a l’Evangeli hi trobem: “No tingueu por”. No sé si tots tenim clar que això és també un manament del
Senyor…
Aquells deixebles es troben en plena nit lluitant contra les ones i el vent, que els destorben d’avançar. És la imatge de la nostra vida: sovint en el nostre caminar ens trobem amb forces que ens frenen, que ens impedeixen de viure la nostra vida amb la pau al cor, sense por.
Només qui s’aventura troba el camí. Només qui passa dificultats sent la necessitat del Senyor.
Sabem descobrir Jesús present al costat nostre en qualsevol situació?
…sempre que Jesús es faci present en la nostra vida, recuperarem la pau al cor.
M’ho crec això?
1 Va passar molt de temps i, al cap de tres anys, * el Senyor va comunicar a Elies la seva paraula. Li digué:
—Vés, presenta’t a Acab, que vull enviar la pluja a la terra.
2 Elies es posà en camí per presentar-se a Acab. Hi havia una gran fam a Samaria. 3 Acab va cridar Obadiahu, el cap del palau reial. Obadiahu era molt fidel al Senyor. 4 Així, quan Jezabel havia fet exterminar els profetes del Senyor, Obadiahu n’havia pres cent, els havia amagat en dues coves, cinquanta i cinquanta, i els havia proveït de pa i aigua. 5 Acab, doncs, li va dir:
—Anem pel país i resseguim les fonts i els torrents. Qui sap si trobarem herba i podrem mantenir amb vida els cavalls i les mules sense haver de sacrificar cap dels animals!
6 Es van dividir el territori: Acab anà sol per un camí i Obadiahu, sol també, per un altre. 7 Mentre Obadiahu feia la seva ruta, Elies li va sortir al pas. Obadiahu el va reconèixer, es prosternà amb el front a terra i li digué:
—¿Ets tu Elies, el meu senyor?
8 Ell li va respondre:
—Sóc jo mateix. Vés a dir al teu senyor que Elies és aquí.
9 Obadiahu replicà:
—Quin pecat he comès, * que vulguis posar aquest servent teu a les mans d’Acab perquè em mati? 10 Tan cert com viu el Senyor, el teu Déu: no hi ha poble ni reialme on el meu senyor no hagi enviat gent a buscar-te. I quan li diuen: “Aquí no hi és”, fa jurar a aquell poble o reialme que realment no t’han trobat. 11 I ara tu em dius: “Vés a dir al teu senyor que Elies és aquí”. 12 Quan m’hauré separat de tu, l’esperit del Senyor se t’endurà qui sap a on: * jo hauré transmès a Acab el teu missatge, però ell no et trobarà i llavors em matarà. I això que aquest servent teu és fidel al Senyor des de jove! 13 ¿Que no ha sentit a dir el meu senyor el que jo vaig fer quan Jezabel matava els profetes del Senyor? Vaig amagar-ne cent en dues coves, cinquanta i cinquanta, i els proveïa de pa i aigua. 14 I ara tu em dius: “Vés a dir al teu senyor que Elies és aquí.” Em matarà!
15 Però Elies va insistir:
—Per la vida del Senyor de l’univers, a qui jo serveixo, et juro que avui mateix em presentaré davant d’Acab.
16 Obadiahu anà a trobar Acab i el va informar, i Acab anà a trobar Elies. 17 Tan bon punt Acab el va veure, li va cridar:
—¿Ets tu, el qui porta la desgràcia a Israel?
18 Ell li respongué:
—Jo no porto la desgràcia a Israel, sinó tu i la família del teu pare, que heu abandonat els manaments del Senyor * per anar darrere els Baals. * 19 Però ara aplega’m tot Israel a la muntanya del Carmel, * i també els quatre-cents cinquanta profetes * de Baal i els quatre-cents profetes dels bosquets sagrats, * que Jezabel manté.
20 Acab va fer venir tots els israelites i va aplegar aquells profetes a la muntanya del Carmel. 21 Aleshores Elies s’acostà a tot el poble i va exclamar:
—Fins quan anireu saltant, ara amb una crossa, ara amb una altra? * Si el Senyor és Déu, seguiu-lo! Si ho és Baal, seguiu-lo a ell!
El poble no responia res. 22 Llavors Elies els va dir:
—Jo sóc l’únic profeta del Senyor que ha quedat, mentre que els profetes de Baal són quatre-cents cinquanta. 23 Que ens donin dos vedells: que ells se’n triïn un, el tallin i el posin damunt la llenya, però sense encendre el foc. Jo prepararé l’altre vedell i també el posaré sobre la llenya, sense encendre foc. 24 Després, que ells invoquin el nom del seu déu i jo invocaré el nom del Senyor. El déu que respongui per mitjà del foc, és realment Déu.
Tot el poble va respondre: —Hi estem d’acord!
25 Elies va dir als profetes de Baal: —Trieu-vos un dels dos vedells i prepareu-lo primer vosaltres, que sou més. Invoqueu el nom del vostre déu, però no encengueu el foc.
26 Van agafar el vedell que els havien donat, el van preparar i anaren invocant el nom de Baal des del matí fins al migdia, dient:
«Baal, respon-nos!» Però no se sentia cap veu ni cap resposta, per més que saltaven al voltant de l’altar que els havien construït.
27 Al migdia, Elies es burlava d’ells dient:
—Crideu més fort! Baal és déu, però potser està capficat o bé té feina, o qui sap si és de viatge! Potser dorm, però ja es despertarà!
28 Ells cridaven més fort encara i, segons el seu costum, es feien incisions amb punyals i llances fins que els rajava la sang. 29 Passat ja migdia, van entrar en deliri profètic fins a l’hora de l’ofrena. * Però no se sentia cap veu ni cap resposta, ni els escoltava ningú.
30 Aleshores Elies va dir a tot el poble: —Acosteu-vos a mi.
Tothom se li va acostar. Elies va refer l’altar del Senyor que estava enderrocat: 31 va agafar dotze pedres, * segons el nombre de les tribus dels fills de Jacob, a qui Déu havia comunicat aquesta paraula: «El teu nom serà Israel.» * 32 Amb aquelles pedres, doncs, va reconstruir l’altar dedicat al nom del Senyor i després, al seu voltant, va obrir un solc com per a sembrar-hi dues mesures * de gra. 33 Va col·locar la llenya, preparà el vedell, el posà damunt la llenya 34 i digué:
—Ompliu quatre gerres d’aigua i tireu-la sobre la víctima de l’holocaust i sobre la llenya.
Ho van fer així. Després va manar: —Torneu-hi! Ells hi van tornar. Digué encara: —Feu-ho per tercera vegada!
I ho van fer per tercera vegada. 35 L’aigua regalimava per tot l’altar, i el solc n’anava ple. 36 Quan va ser l’hora de l’ofrena del capvespre, * el profeta Elies s’acostà i pregà així:
—Senyor, Déu d’Abraham, d’Isaac i d’Israel: que se sàpiga avui que tu ets Déu a Israel, que jo sóc servent teu i que he fet tot això per ordre teva. 37 Respon-me, Senyor, respon-me, perquè aquest poble es convenci que tu, Senyor, ets Déu i que fas tornar els cors cap a tu.
38 Llavors va baixar un foc que venia del Senyor i va consumir la víctima de l’holocaust, la llenya, les pedres i la pols, i va assecar l’aigua del solc. * 39 Tot el poble, en veure-ho, es prosternà amb el front a terra i clamava:
—El Senyor és Déu! El Senyor és Déu!
40 Elies els va ordenar:
—Agafeu els profetes de Baal! Que no se n’escapi ni un!
Ells els van agafar. Elies els va fer baixar al riu Quixon * i allí els va degollar. 41 Després Elies digué a Acab:
—Vés a menjar i beure, que ja se sent la remor del temporal.
42 Acab anà a menjar i beure. Entretant, Elies va pujar al cim del Carmel, es va prosternar a terra amb la cara entre els genolls
43 i digué al seu servent:
—Puja i mira en direcció al mar. Ell va pujar, va mirar i digué: —No es veu res. Elies va insistir: —Torna-hi.
I així fins a set vegades. 44 A la setena, el servent va dir: —Hi ha un núvol petit com el palmell de la mà que puja del mar. Aleshores Elies digué: —Vés i digues a Acab: “Enganxa els cavalls i baixa, que no t’atrapi el xàfec.”
45 El cel s’anà enfosquint amb núvols que el vent portava, i caigué un gran xàfec. * Acab va pujar al carruatge i se n’anà cap a Jizreel. 46 La mà del Senyor s’apoderà d’Elies, * que es va lligar la roba a la cintura i corregué davant d’Acab fins a l’entrada de Jizreel. *
1 Acab va explicar a Jezabel tot el que Elies havia fet i com havia matat tots els profetes. 2 Llavors Jezabel va enviar un missatger per dir a Elies:
—Que els déus em facin caure al damunt tota mena de mals si demà en aquesta mateixa hora no he fet amb la teva vida el que tu has fet amb la d’ells!
3 Elies tingué por * i va fugir per salvar la vida. En arribar a Beerxeba, * que és a Judà, va deixar-hi el seu criat 4 i ell continuà desert endins tota una jornada. Finalment es va asseure sota una ginestera solitària i demanava la mort amb aquestes paraules:
—Ja n’hi ha prou, Senyor! Pren-me la vida, * que no sóc pas millor que els meus pares.
5 Es va ajeure i s’adormí sota aquella ginestera. Però, mentre dormia, un àngel el va tocar i li digué:
—Aixeca’t i menja.
6 Va mirar i va veure al seu capçal un pa cuit al caliu i un gerro d’aigua. Va menjar, va beure i s’ajagué de bell nou.
7 L’àngel del Senyor va tornar, el va tocar i li digué:
—Aixeca’t i menja, que el camí que has de fer és massa llarg per a tu.
8 Elies es va alçar, va menjar i beure, i després, amb la força d’aquell aliment, caminà quaranta dies i quaranta nits fins a la muntanya de Déu, l’Horeb. *
9 En arribar-hi, va entrar a la cova * per passar-hi la nit. El Senyor li va adreçar la paraula i li preguntà:
—Què hi fas, aquí, Elies?
10 Ell respongué:
—Estic encès de zel * per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me. *
11 El Senyor li digué:
—Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor. *
Aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. 12 Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. * 13 En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, * va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada. Llavors una veu li digué:
—Què hi fas, aquí, Elies?
14 Ell va respondre:
—Estic encès de zel * per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me.
15 El Senyor li va dir:
—Torna a posar-te en camí i vés cap al desert de Damasc. Quan hi arribis, ungeix Hazael per rei dels arameus. *
16 Després ungeix Jehú, fill de Nimxí, per rei d’Israel. * Ungeix també Eliseu, fill de Xafat, d’Abel-Meholà, com a profeta successor teu. 17 El qui s’escapi de l’espasa d’Hazael, el farà morir Jehú; i el qui s’escapi de l’espasa de Jehú, el farà morir Eliseu. 18 Però jo deixaré a Israel una resta de set mil homes: tots els genolls que no s’han doblegat davant de Baal i tots els llavis que no l’han besat. *
19 Elies se’n va anar a trobar Eliseu, fill de Xafat. Eliseu havia de llaurar dotze jovades de terra i ara llaurava la darrera. Elies passà pel seu costat i li va tirar el seu mantell * al damunt. 20 Eliseu deixà els bous, va córrer darrere d’Elies i li digué:
—Deixa’m anar a besar el pare i la mare, i després et seguiré. *
Elies li va respondre:
—Vés! Torna-te’n! A què t’obligo jo? *
21 Eliseu se’n tornà de darrere d’Elies, va agafar la parella de bous, els immolà i, amb el jou per llenya, en va bullir la carn. I convidà tothom a menjar-ne. Després va seguir Elies i es quedà al seu servei. *
Has afavorit, Senyor, el teu país *
1 Per al mestre de cor. Del recull dels fills de Corè. *
Salm.
2 Has afavorit, Senyor, el teu país
i renovat la vida de Jacob; *
3 has perdonat les culpes del teu poble,
has estès un vel sobre tots els seus pecats. Pausa
4 El teu enuig s’ha apaivagat,
t’has desdit del teu rigor.
5 Déu, salvador nostre, renova’ns;
refrena el teu enuig en contra nostre.
6 ¿Estaràs sempre irritat amb nosaltres
i a cada generació mantindràs el rigor?
7 ¿És que no ens renovaràs la vida
perquè el teu poble trobi en tu l’alegria?
8 Senyor, fes-nos veure el teu amor
i dóna’ns la teva salvació.
9 Jo escolto què diu el Senyor: *
Déu anuncia la pau
al seu poble i als qui l’estimen.
Però que no tornin a ser tan insensats!
10 Ell és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.
11 La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la justícia i la pau. *
12 La fidelitat germinarà de la terra
i la justícia guaitarà des del cel. *
13 El Senyor donarà la felicitat *
i la nostra terra donarà el seu fruit. *
14 La justícia anirà al seu davant
i encaminarà les seves petjades. *
1 Unit a Crist i tenint per testimoni la meva pròpia consciència guiada per l’Esperit Sant, * declaro amb tota veritat, i no menteixo, 2 que sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. 3 Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist! * 4 Com a israelites, els pertanyen la gràcia de ser fills, * la glòria de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; 5 també són d’ells els patriarques, * i, com a home, ha sortit d’ells el Crist, * que és Déu i està per damunt de tot. Sigui beneït per sempre. Amén. *
6 I no és pas que la paraula de Déu hagi fallat, * ja que no tots els israelites de naixement formen l’Israel veritable, * 7 ni pel sol fet de ser descendència d’Abraham en són tots fills. * Al contrari, l’Escriptura diu: La descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac. * 8 És a dir, que no tots els descendents d’Abraham són fills de Déu; només compten com a descendència els qui han nascut en virtut de la promesa. * 9 I aquestes són les paraules de la promesa: Per aquest temps tornaré, i Sara haurà tingut un fill. *
10 Més encara, hi ha també el cas de Rebeca, que va concebre dos fills d’un sol home, Isaac, el nostre pare. 11 Doncs bé, quan encara no havien nascut, ni havien fet res de bo o res de dolent, es va confirmar la lliure elecció de Déu, 12 que no depèn de les obres humanes, sinó d’ell mateix que crida. Ell va anunciar a Rebeca: El més gran servirà el més petit. * 13 Tal com també diu l’Escriptura: He estimat Jacob, he avorrit Esaú. * 14 Què direm, doncs?
¿Que en Déu hi ha injustícia? De cap manera! 15 Ell diu a Moisès: Em compadeixo de qui em vull compadir i tinc misericòrdia de qui vull tenir misericòrdia. * 16 Per tant, tot depèn no del voler o dels esforços humans, sinó de la compassió de Déu. * 17 D’aquí que l’Escriptura digui, referint-se al faraó: T’he fet sorgir per mostrar a través teu el meu poder i perquè la meva anomenada arribi arreu de la terra. * 18 Per tant, es compadeix de qui vol, i a qui vol li endureix el cor. *
19 Ara tu em diràs: «Doncs per què Déu es queixa, encara? Qui pot resistir-se a la seva voluntat?» 20 Però qui ets tu, home, per a discutir amb Déu? ¿És que la figura pot dir al qui l’ha modelada: * Per què m’has fet així? 21 El terrisser, * ¿no és amo de la seva argila per a modelar amb la mateixa pasta vasos nobles i atuells ordinaris? 22 Doncs bé, quan Déu ha volgut abocar el seu càstig i fer conèixer el seu poder, ha suportat amb molta paciència els qui s’havien fet mereixedors d’aquell càstig i que estaven a punt per a la perdició; 23 d’aquesta manera ha fet conèixer la riquesa de la seva glòria, que ha abocat sobre els qui són objecte del seu amor i que estan destinats a la glòria; * 24 és a dir, nosaltres, a qui ell ha cridat no tan sols d’entre els jueus, sinó també d’entre els pagans. 25 Tal com diu en el llibre d’Osees: Anomenaré «Poble meu» el qui no era el meu poble i «Estimada» la qui no era estimada. * 26 I al lloc on els havien dit: «Vosaltres no sou el meu poble», allà mateix els anomenaran «Fills del Déu viu». * 27 D’altra banda, a favor d’Israel * Isaïes exclama: Encara que el nombre dels israelites que es perdés fos com els grans de sorra de la vora de la mar, una resta se salvarà! 28 El Senyor durà a terme sense espera la seva paraula, la complirà a la terra.
* 29 I tal com el mateix Isaïes havia predit: Si el Senyor de l’univers no ens hagués deixat una descendència, hauríem estat com Sodoma, ens hauríem assemblat a Gomorra. *
30 Què direm, doncs? Direm que els pagans, que no cercaven la justícia, han rebut la justícia: la justícia que ve per la fe. * 31 En canvi, Israel, que cercava una llei que els fes justos, no ha arribat on la Llei conduïa. * 32 I això, per què? Perquè no cercaven de ser justos per la fe, sinó per les obres. Van topar amb la pedra d’ensopec, * 33 tal com diu l’Escriptura: Poso a Sió una pedra d’ensopec, un roc que fa caure, però els qui creuen en ell no quedaran confosos. *
1 En aquell temps, el tetrarca Herodes * va sentir parlar de l’anomenada de Jesús 2 i digué als seus cortesans:
—Aquest és Joan Baptista: * ha ressuscitat d’entre els morts, i per això actua en ell el poder de fer miracles. *
3 En efecte, Herodes havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i el tenia tancat a la presó, * a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip. 4 Joan li deia:
—No t’és permès de conviure amb ella. *
5 Herodes el volia fer matar, però tenia por de la gent, * que considerava Joan un profeta. *
6 El dia de l’aniversari d’Herodes, la filla d’Herodies va dansar davant els convidats, i va agradar tant a Herodes 7 que aquest es comprometé amb jurament a donar-li el que demanés. 8 Ella, instigada per la seva mare, digué:
—Dóna’m aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista.
9 El rei * es va posar trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats manà que l’hi donessin,
10 i va fer decapitar Joan a la presó. 11 Van dur el cap en una safata, el donaren a la noia, i ella el va portar a la seva mare.
12 Els deixebles de Joan anaren a endur-se’n el cos i li donaren sepultura. Després ho van fer saber a Jesús. *
13 Quan Jesús va rebre la notícia, es retirà d’allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Però així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. 14 Quan desembarcà, veié una gran gentada, se’n compadí i va curar els seus malalts. *
15 Arribat el capvespre, els deixebles s’acostaren a dir-li:
—Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. * Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar.
16 Però Jesús els respongué:
—No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos. *
17 Ells li diuen: —Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.
18 Ell els digué: —Porteu-me’ls aquí.
19 Llavors va manar que la gent s’assegués a l’herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. * 20 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles. 21 Els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures. *
22 Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d’ell cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. 23 Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. * Al vespre encara era allà tot sol. 24 Mentrestant, la barca ja s’havia allunyat un bon tros * de terra, i les ones la sacsejaven, * perquè el vent era contrari. 25 A la matinada, * Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. * 26 Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren:
—És un fantasma! *
I es posaren a cridar de por.
27 Però de seguida Jesús els digué:
—Coratge! Sóc jo. No tingueu por.
28 Pere li contestà:
—Senyor, * si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua.
29 Jesús li digué:
—Vine.
Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. 30 Però en veure que el vent era fort, es va espantar. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà:
—Senyor, salva’m!
31 A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li:
—Home de poca fe! * Per què has dubtat? *
32 Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. 33 Els qui eren a la barca es prosternaren davant d’ell i exclamaren:
—Realment ets Fill de Déu! *
34 Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles van tocar terra a Genesaret. * 35 La gent d’aquell indret el van reconèixer i escamparen la notícia per tota la regió. Li van portar tots els malalts 36 i li suplicaven que els deixés tocar ni que fos tan sols la borla del seu mantell. * I tots els qui el van tocar quedaren curats. *
