Menu
Lectura del llibre de la Saviesa
Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.
L’autor del llibre de la Saviesa medita sobre la sortida d’Egipte del poble d’Israel, sota el guiatge de Moisès.
Les promeses que ha fet Déu al seu poble:
“Llavors el Senyor va dir a Abram: —Sàpigues que els teus descendents viuran com a immigrants en un país que no serà el seu. Allí els faran esclaus i els oprimiran durant quatre-cents anys. Però jo els faré justícia contra la nació que hauran servit, i al final sortiran d’aquell país carregats de béns“ (Gn 15, 13-14).
“Llavors li digué (a Jacob): —Jo sóc Déu, el Déu del teu pare. No tinguis por de baixar a Egipte, perquè allà et convertiré en un gran poble. Jo mateix baixaré amb tu a Egipte i te’n faré tornar. I, quan moris, Josep et tancarà els ulls” (Gn 46, 3-4).
La celebració de la nit pasqual comporta dues dimensions: l’acció de gràcies per l’obra d’alliberament acomplerta per Déu i el compromís de fidelitat als manaments.
En el text d’avui llegim: “El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics.
Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat.”
Evocar la fugida d’Egipte i la protecció de Déu en favor del seu poble, és també evocar la desfeta dels seus enemics del moment (els egipcis).
El poble oprimit s’ha beneficiat de la protecció de Déu que acudeix per socórrer davant de la feblesa.
Jesús farà la mateixa aproximació: per fer memòria d’Ell cal practicar l’Eucaristia i posarnos al servei dels nostres germans (tal com Ell va fer el Dijous Sant rentant els peus dels seus deixebles).
Justos, aclameu el Senyor,
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
Feliç la nació que té el Senyor per Déu,
feliç el poble que ell s’ha escollit per heretat.
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam. R.
Tenim posada l’esperança en el Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós. R.
R. Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per
heretat. O bé: Al·leluia.
Si llegim aquest salm tot sencer, ens adonarem que és curull d’alegria!
Conté vint-i-dos versets, la mateixa quantitat que lletres té l’alfabet hebreu; un salm d’aquest tipus alfabètic, sempre el trobarem consagrat a l’Aliança que Déu va proposar al seu poble per
anunciar el seu projecte al món i per realitzar-lo.
Manera simbòlica d’anunciar la perfecció del projecte de Déu, que ho és tot en la nostra vida, “d l’A a la Z”.
“La paraula del Senyor és sincera…”
El Déu inaccessible parla a l’home; parla per crear, parla per proposar la seva Aliança, parla per guiar el camí del seu poble, i amb ell, el de tota la humanitat, al llarg dels segles.
“es manté fidel en tot el que fa”
En l’home, la paraula i l’acció no són pas sempre coherents… Però en Déu, la seva paraula és acte. Recordem el Gènesi: “Déu digué:—Que existeixi la llum. I la llum va existir” (Gn 1,3).
“estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor”.
Tota la Creació té vocació d’esdevenir el lloc de l’amor, del dret i de la justícia. La Llei és la que educa a poc a poc aquest poble i promou el dret i la justícia tal com Déu les entén.
En tots els pobles del món, la llei està feta per garantir i desenvolupar els valors preponderants de la societat; la particularitat a Israel és que la Llei la va donar Déu mateix i per tant defensa els valors de Déu: l’amor, la llibertat, el respecte mutu, la solidaritat; els manaments tendeixen tots a educar el poble en aquest sentit.
“ell els allibera de la mort…”
Per a tots, creients i no-creients, la mort és quelcom ineluctable i en l’època en què va ser escrit aquest salm, ningú no havia ressuscitat encara.
“Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”.
Aquest darrer verset és un bonic resum de l’Aliança, una expressió de confiança extraordinària.
En els moments de descoratjament, ens hauríem de repetir aquesta frase!
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència.
Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com
una prefiguració d’aquesta veritat.
“Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència”.
Obeir: lliure submissió de qui accepta fer confiança.
“Sortí del seu país sense saber on aniria”.
Creure és saber que Déu dóna, és viure tot el que posseïm com un regal de Déu.
Si hagués sabut on anava, no li hauria calgut la fe…
Creure és fer confiança sense comprendre-ho tot, sense saber-ho tot… Acceptar que Déu decideix per nosaltres.
“Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge…”
Una altra dona, Maria, segles més tard, va sentir l’anunci de la vinguda d’un infant i va acceptar creure que “res és impossible a Déu” (Lc 1).
En hebreu, la paraula creure es diu aman (és d’on ve la nostra paraula amen, d’altra banda).
I implica solidesa, fermesa; creure és mantenir-se fermament, fer confiança fins al final, inclús en el dubte, el descoratjament o l’angoixa.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.
Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».
Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?». El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: “El meu amo triga a venir”, i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent.
Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més».
A totes les persones que avui som aquí, Déu ens ha fet un gran do: la vida. Som el fruit de l’amor de Déu. Necessitem el seu ajut. I Ell, està disposat a donar-nos-el. Per això, constantment, es fa
present en la nostra vida. El que passa és que nosaltres no som conscients del pas del Senyor…
Estic atent a les necessitats de les persones que m’envolten?
L’evangeli d’avui ens diu que hem d’estar “sempre vetllant”. És a dir, cal estar atents prenent el timó de la pròpia vida, per orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida
que doni fruit.
La paraula clau: servei; Déu ens ha fet l’honor de prendre’ns al seu servei, de fer-nos col·laboradors seus.
N’hi ha que “es deixen portar”. Viuen senzillament, a remolc dels esdeveniments: s’abandonen passivament.
Qui estima, qui es dóna als altres, qui s’esforça per ser feliç als qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes fer malbé.
Qui dóna al Senyor amb generositat, sempre hi surt guanyant
“Petit ramat”. És el contrapunt d’allò que normalment somniaven els deixebles. Ells somniaven en un Regne que aniria convertint-se en un imperi grandiós i magnífic que s’imposaria a tothom. Per contra, el Regne que se’ls ofereix, si bé serà extens i universal, estarà format per ramats
“petits”, perquè no s’ha d’escampar a través d’imposicions o de conquestes sinó amb actes de servei.
No serà un regne sobre els altres sinó amb els altres. No està pensat perquè hi hagi poderosos i súbdits sinó només germans
L’evangeli se centra en un Amo i uns Servents.
Déu prepara l’home per a formar el Regne. Per això es diu que l’amo ve d’unes noces. L’Aliança de
Déu amb la humanitat sovint és expressada pel simbolisme d’unes noces.
Som “persones” per l’exercici de la nostra capacitat de respondre lliurement a algú que es fa present a la nostra vida. Per ser “persones” ens cal trobar-nos com a mínim amb una altra
“persona” i fer-nos “resposta” a la seva “presència”.
“Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos…”
No és gens fàcil assumir la presència d’un altre com a persona… Ens ho impedeixen els nostres prejudicis, la nostra ideologia, el nostre tancament, la nostra por…
En la paràbola del Bon Samarità, tant el sacerdot com el levita no veuen, en l’altre que troben pel camí, una persona. Ells hi veuen només un mig-mort que els podria “contaminar” si s’hi acosten. En canvi, el samarità hi veu una persona (Lluc 10,30ss).
El Samarità, responent a la presència d’aquell home-persona, ell mateix esdevé més persona.
“…ho dieu només per a nosaltres o per a tothom?”
Si es consideren mereixedors de privilegis, han de saber que això comporta que se’ls reclamarà més. I si es consideren amb dret a manar sobre els altres, s’exposen fins i tot a ser castigats durament pels abusos en què se sol caure en aquestes situacions.
La fe, per la seva pròpia naturalesa, requereix renunciar a la possessió immediata que sembla oferir la vista.
L’ídol és un pretext per a posar-se a si mateix al centre de la realitat, tot adorant l’obra de les pròpies mans.
Qui no vol fiar-se de Déu es veu obligat a escoltar les veus de molts ídols…
Creure significa confiar-se a un amor misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l’existència.
El poble oprimit s’ha beneficiat de la protecció de Déu que acudeix per socórrer davant de la feblesa.
Jesús farà la mateixa aproximació: per fer memòria d’Ell cal practicar l’Eucaristia i posar-nos al servei dels nostres germans (tal com Ell va fer el Dijous Sant rentant els peus dels seus deixebles).
En l’home, la paraula i l’acció no són pas sempre coherents… Però en Déu, la seva paraula és acte. Recordem el Gènesi: “Déu digué:—Que existeixi la llum. I la llum va existir” (Gn 1,3).
En tots els pobles del món, la llei està feta per garantir i desenvolupar els valors preponderants de la societat; la particularitat a Israel és que la Llei la va donar Déu mateix i per tant defensa els valors de Déu: l’amor, la llibertat, el respecte mutu, la solidaritat…
“Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”. En els moments de descoratjament, ens hauríem de repetir aquesta frase!
Creure és fer confiança sense comprendre-ho tot, sense saber-ho tot… Acceptar que Déu decideix per nosaltres.
Una altra dona, Maria, segles més tard, va sentir l’anunci de la vinguda d’un infant i va acceptar creure que “res és impossible a Déu” (Lc 1).
En hebreu, la paraula creure es diu aman (és d’on ve la nostra paraula amen, d’altra banda).
I implica solidesa, fermesa; creure és mantenir-se fermament, fer confiança fins al final, inclús en el dubte, el descoratjament o l’angoixa.
A totes les persones que avui som aquí, Déu ens ha fet un gran do: la vida. Som el fruit de l’amor de Déu.
Necessitem el seu ajut.
… cal estar atents prenent el timó de la pròpia vida, per orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida que doni fruit.
… qui s’esforça per ser feliç als qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes fer malbé.
… el Regne que se’ls ofereix, si bé serà extens i universal, estarà format per ramats “petits”, perquè no s’ha d’escampar a través d’imposicions o de conquestes sinó amb actes de servei.
No serà un regne sobre els altres sinó amb els altres. No està pensat perquè hi hagi poderosos i súbdits sinó només germans.
No és gens fàcil assumir la presència d’un altre com a persona… Ens ho impedeixen els nostres prejudicis, la nostra ideologia, el nostre tancament, la nostra por…
En la paràbola del Bon Samarità… El Samarità, responent a la presència d’aquell home-persona, ell mateix esdevé més persona.
Qui no vol fiar-se de Déu es veu obligat a escoltar les veus de molts ídols…
Mentrestant, una llum esplèndida il·luminava el teu poble sant. * Els egipcis, que els sentien sense veure’n la figura, els proclamaven benaurats perquè no patien com ells; 2 també els agraïen que, tot i els maltractaments rebuts, no cerquessin de fer-los mal, i els demanaven perdó pel que havien hagut de suportar. 3 Així, doncs, en comptes de les tenebres, oferies als teus una columna flamejant: * era per a ells una guia en un camí desconegut, i els feia de sol inofensiu en aquell viatge gloriós. 4 En canvi, els altres es mereixien ser privats de la llum i restar en aquella presó de tenebres, perquè havien retingut presoners els teus fills. Per ells havies de donar al món la llum indefectible de la Llei. *
5 Els egipcis havien decidit de matar els nadons del teu poble sant. * I es va salvar un sol infant, que havia estat exposat. * Però tu, com a càstig del seu crim, els vas arrabassar una multitud de fills, * i a ells els vas fer morir tots alhora dintre l’aigua impetuosa. *
6 Aquella nit havia estat anunciada per endavant * als nostres pares, perquè se sentissin encoratjats veient acomplerts els juraments de què s’havien fiat. * 7 El teu poble ja esperava aquella nit que salvaria els justos i destruiria els enemics. 8 I així, allò mateix que et va servir per a castigar els adversaris, es convertí en motiu de glòria per a nosaltres, que tu havies cridat.
9 Els sants hereus d’una nissaga de justos * oferien víctimes d’amagat * i es comprometien de comú acord a observar aquesta llei divina: que els membres del poble sant compartirien els mateixos béns i els mateixos perills. * I entonaven per primera vegada els himnes dels pares. 10 Els feia de contrapunt el clam discordant dels enemics, ressonava pertot arreu la veu planyívola dels qui ploraven els seus fills. 11 L’esclau i l’amo sofrien el mateix càstig; igual patia el vassall que el rei. 12 Tothom en aquell país, sense distinció de cap mena, tenia cadàvers incomptables, morts tots de la mateixa manera. Els vius no eren prou nombrosos per a enterrar-los, perquè en un sol instant havien desaparegut els seus fills més estimats. 13 Aquella gent, que eren del tot incrèduls i que ho atribuïen tot a bruixeria, * ara, perduts els primogènits, confessaven que el poble d’Israel era fill de Déu. *
14 Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, * 15 la teva paraula totpoderosa, deixant els trons reials, es va llançar des del cel com un guerrer implacable al mig del país destinat a l’extermini; 16 brandava com una espasa esmolada * el teu decret irrevocable. Dreta allà, tocant el cel i trepitjant la terra, ho va omplir tot de mort. 17 Tot d’una, els van trasbalsar malsons terribles, els sobtà un esglai inesperat. 18 Mig morts, llançats pertot arreu, manifestaven el motiu pel qual morien. 19 Els somnis que els pertorbaven, ja els ho havien anunciat, perquè no morissin sense saber la causa de la seva desgràcia.
20 També als justos els va tocar l’experiència de la mort, * i en el desert en caigué estesa una gran multitud. Però la teva indignació, Senyor, no va durar gaire. 21 Un home irreprotxable * corregué a defensarlos amb les armes pròpies del seu ministeri sacerdotal: la pregària i l’encens que apaivaga. Es va encarar al teu furor i va posar fi al desastre, acreditant-se així com a servidor teu. 22 Va superar el teu enuig, no amb la força corporal ni amb l’eficàcia de les armes: deturà l’executor del càstig amb la paraula, apel·lant als juraments que acompanyen les aliances que tu havies fet amb els nostres pares. * 23 Així, quan ja amuntegaven els cadàvers, ell es plantà al bell mig i deturà l’envestida de la pesta, li barrà el camí cap als qui encara vivien. 24 El seu llarg vestit sacerdotal * duia representat tot l’univers, tenia gravats en els quatre rengles de pedres precioses els noms gloriosos dels pares, i a la diadema que li cenyia el cap hi havia el signe de la teva majestat. 25 Davant d’això, l’exterminador * va recular esporuguit. Al teu poble li va bastar un tast de la teva indignació.
Justos, aclameu el Senyor *
1 Justos, aclameu el Senyor;
fareu bé de lloar-lo, homes rectes. *
2 Celebreu el Senyor amb la lira,
canteu-li amb l’arpa de deu cordes; *
3 dediqueu-li un càntic nou, *
toqueu acompanyant l’aclamació.
4 Perquè la paraula del Senyor és certa,
es manté fidel en tot el que fa.
5 Estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor. *
6 Amb la paraula el Senyor ha fet el cel, *
amb l’alè de la boca ha creat l’estelada.
7 Com dins un odre, recull l’aigua dels mars,
reté els oceans en el seu llit.
8 Que tota la terra veneri el Senyor,
que el temin els habitants del món. *
9 A una paraula seva, tot començà;
a una ordre d’ell, tot existí. *
10 El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira a terra els propòsits dels pobles; *
11 però els plans del Senyor persisteixen, *
manté per sempre els propòsits del seu cor.
12 Feliç la nació que té el Senyor per Déu, *
el poble que ell ha escollit per heretat. *
13 El Senyor guaita des del cel,
observa un per un tots els homes. *
14 Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
15 ell, que ha modelat un per un tots els cors, *
penetra totes les seves accions. *
16 No és un gran exèrcit el que salva els reis,
ni tenir molta força allibera el valent;
17 els cavalls no valen res per a guanyar una victòria,
la seva envestida no salva ningú. *
18 Els ulls del Senyor vetllen * els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
19 ell rescata de la mort la seva vida
i els retorna en temps de fam.
20 La nostra ànima es deleix pel Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix. *
21 És l’alegria del nostre cor,
i el seu sant nom ens dóna confiança.
22 Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu.
1 La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. * 2 Els antics, per la fe, s’han fet mereixedors d’un gran testimoni. *
3 Gràcies a la fe, comprenem que tot l’univers va ser creat per la paraula de Déu * i que, per tant, allò que veiem prové d’allò que no és visible.
4 Gràcies a la fe, Abel va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín. Per aquesta fe, Abel va rebre el testimoni que era just, ja que Déu va acceptar els dons que li oferia. Ell va morir, però la seva fe encara parla. *
5 Gràcies a la fe, Henoc va ser endut de la terra perquè no veiés la mort, i ningú no el va trobar, perquè Déu se l’havia endut. * Abans que se l’endugués, es posà de manifest que era agradable a Déu. 6 Ara bé, sense la fe és impossible de ser-li agradable, perquè el qui s’acosta a Déu ha de creure que existeix i que recompensa els qui el cerquen.
7 Gràcies a la fe, Noè, advertit per l’oracle diví d’allò que encara no veia, * pres d’un sant temor, va construir l’arca per salvar la seva família. Així va condemnar el món i va heretar la justícia pròpia dels qui creuen. *
8 Gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n’anà cap al lloc que havia de rebre en herència. * Abraham sortí sense saber on anava. 9 Gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. * 10 És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. *
11 Gràcies a la fe, també Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge, tot i que li havia passat l’edat; * és que va posar la confiança en el qui havia fet la promesa. * 12 Per això, d’un sol home, Abraham, que ja era a les portes de la mort, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar. *
13 Tots aquests moriren en la fe, sense haver obtingut allò que Déu els prometia, * sinó veient-ho i saludant-ho de lluny, i reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra. 14 Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria. 15 I no es refereixen a la pàtria d’on havien sortit, perquè sempre haurien tingut l’ocasió de tornar-hi. 16 Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyeix d’anomenar-se el seu Déu, * ja que els ha preparat una ciutat. *
17 Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses * 18 i li havia estat dit: La descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac. * 19 Per això Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a fer ressuscitar d’entre els morts, i així va
recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció. *
20 També gràcies a la fe, Isaac va beneir Jacob i Esaú, anunciant allò que havia de venir. *
21 Gràcies a la fe, Jacob, a punt de morir, va beneir cada un dels fills de Josep i va adorar Déu recolzat sobre el seu bastó. *
22 Gràcies a la fe, Josep, pròxim a la seva fi, es referí anticipadament a la sortida dels israelites d’Egipte i disposà el trasllat dels seus ossos. *
23 Gràcies a la fe, Moisès, tot just nascut, va ser amagat durant tres mesos pels seus pares perquè havien vist com n’era, de bonic, aquell infant i no van tenir por de l’edicte reial. * 24 Gràcies a la fe, Moisès, quan ja era gran, va renunciar a ser anomenat fill de la filla del faraó. * 25 Preferí de ser maltractat amb el poble de Déu que fruir per un cert temps d’una vida de pecat. 26 Per a ell, que tenia la mirada posada en la recompensa futura, sofrir els oprobis del Crist era un tresor més gran que tots els tresors d’Egipte. * 27 Gràcies a la fe, va abandonar Egipte sense témer la ira del rei i, com que veia el qui és invisible, es mantingué ferm i constant. * 28 Gràcies a la fe, va immolar l’anyell pasqual i féu l’aspersió amb la sang, perquè l’exterminador no toqués els primogènits d’Israel. *
29 Gràcies a la fe, els israelites van travessar el Mar Roig com si fos terra eixuta, mentre que els egipcis, que també ho intentaren, foren engolits. *
30 Gràcies a la fe, van caure les muralles de Jericó, després que els israelites haguessin fet voltes a la ciutat durant set dies. *
31 Gràcies a la fe, Rahab, la prostituta, que havia acollit en pau els exploradors, no va morir amb els qui refusaren de creure. *
32 Per què continuar? * Em mancaria el temps per a parlar-vos en detall de Gedeó, de Barac, de Samsó, de Jeftè, * de David, de Samuel i dels profetes. 33 Aquests, per la fe, sotmeteren reialmes, administraren justícia, veieren promeses que es complien, clogueren boques de lleons, * 34 apagaren focs poderosos, * s’escaparen de l’espasa, es posaren bons després de malalties, foren valents en el combat, repel·liren exèrcits d’estrangers. 35 Hi hagué dones que recobraren ressuscitats els morts de casa seva. * Alguns es deixaren esquarterar, * sense acceptar les propostes de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor.
* 36 D’altres van sofrir escarnis i assots i encara cadenes i presons; * 37 foren apedregats, * serrats, * morts amb l’espasa; anaren d’ací d’allà coberts de pells d’ovella i de cabra, privats de tot, perseguits, maltractats, 38 errants per deserts i muntanyes, per les coves i els forats de la terra. I és que el món no era
digne d’acollir-los.
39 Tots aquests, per la fe, es van fer mereixedors d’un gran testimoni, però no van obtenir la promesa, *
40 perquè Déu, que ens tenia prevista una sort millor, no volia que arribessin a la plenitud sense nosaltres.
L’escriptor que la tradició presenta com l’evangelista Lluc és l’autor d’una obra en dues parts formada pel tercer evangeli i pel llibre dels Fets dels Apòstols (vegeu Col 4,14; 2Tm 4,11; Flm 24). En aquesta doble obra, redactada després de la destrucció de Jerusalem l’any 70 dC, Lluc ofereix no solament la narració de la infància de Jesús i del seu ministeri fins a la seva mort, resurrecció i ascensió, sinó també un relat dels inicis de l’Església. Com indica clarament en el pròleg introductori, l’autor té la intenció d’escriure una narració ordenada i ben documentada, basada en testimonis oculars i en tradicions orals i escrites, dels fets que estan a la base de l’ensenyament cristià (1,1-4; vegeu també Ac 1,1-2).
Per a redactar la primera part de la seva obra, Lluc disposa d’una versió de l’Evangeli segons Marc; també disposa probablement d’un recull de paraules de Jesús, l’anomenada font Q (vegeu la introducció als evangelis sinòptics), que l’evangelista Mateu també hauria conegut. Com a tercera font d’informació, Lluc té, a més, materials propis que ocupen quasi la meitat del seu evangeli. L’obra segueix en l’essencial l’esquema geogràfic de l’Evangeli segons Marc: després d’uns capítols dedicats a la preparació del seu ministeri, Jesús comença la seva predicació a Galilea, puja a Jerusalem, passa els seus darrers dies a la ciutat santa, sofreix la passió i és glorificat en la seva resurrecció i ascensió. Tanmateix, les diferències amb els altres dos evangelis sinòptics (Mateu i Marc) són també notables.
L’obra comença amb el pròleg (1,1-4). Immediatament Lluc relata les infàncies, posades en paral·lel, de Joan Baptista i de Jesús (cc. 1-2). Entre els episodis propis, sobresurten els de la visitació amb el càntic de Maria (1,39-56), el naixement del Baptista amb el càntic de Zacaries (1,57-80), l’anunci als pastors (2,8-20), la presentació de Jesús al temple amb el càntic de Simeó (2,22-38) i l’anada de Jesús al temple (2,41-52).
Encara dintre els capítols dedicats a preparar el ministeri de Jesús, Lluc ressenya la predicació i l’empresonament de Joan Baptista, el Precursor (3,1-20), abans de donar pas als episodis que precedeixen l’actuació pròpiament dita de Jesús, el Messies: el baptisme amb la genealogia i les temptacions (3,21-4,13).
El ministeri de Jesús, que es desenvolupa primerament a Galilea (4,14-9,50), s’obre, de manera programàtica, amb la predicació a la sinagoga de Natzaret: des d’aquest moment sabem que Jesús compleix allò que l’Escriptura anunciava del Messies i que ell és, en efecte, el Messies esperat; però alhora és clar, des de bon començament, que haurà d’afrontar el refús d’una bona part del seu poble (4,16-30). L’etapa de la predicació a Galilea segueix de prop la narració de Marc, amb l’excepció de 6,20-8,3, fragment que Lluc ha introduït recollint materials diversos. El gran viatge de Jesús cap a Jerusalem domina la secció central de l’obra (9,51-19,44). Aquesta llarga secció també conté bon nombre d’escenes, paràboles i personatges que tan sols trobem en l’Evangeli segons Lluc; recordem només les paràboles del bon samarità (10,30-35), del fill pròdig (15,11-32), del ric i Llàtzer (16,19-31), del fariseu i el publicà (18,9-14). En aquestes paràboles, Jesús revela l’amor de Déu als pobres, als perduts, als pecadors, sense cap mena d’exclusió. Força endavant, en 18,15, retrobem el fil narratiu de l’Evangeli segons Marc, que és seguit fins a 24,11.
Els episodis finals de l’evangeli tenen lloc a Jerusalem (19,45-24,53). Jesús ensenya de dia en el temple, mentre que a les nits es retira a la muntanya de les Oliveres (19,45-21,38). Finalment Jesús celebra el sopar pasqual amb els deixebles, és detingut i així comença la seva passió que el portarà a la mort i a la resurrecció (22,1-24,49). Les nar-racions pasquals contenen dos episodis propis de Lluc: el dels deixebles d’Emmaús (24,13-35) i l’aparició del ressuscitat als deixebles, a Jerusalem (24,36-49). L’evangeli s’acaba amb la breu escena de l’ascensió (24,50-54). Aquest és l’epíleg que farà de pont amb la segona part de l’obra, el llibre dels Fets dels Apòstols.
