Menu
Lectura del llibre de Josuè
En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel, i cridà els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats. Es presentaren tots davant Déu, i Josuè digué a tot el poble: «Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu. Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor». El poble respongué: «Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus. El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar amb els nostres pares de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge; ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals i ens guardà pertot arreu on anàvem, enmig de totes les nacions que havíem de travessar. També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu».
Som injustos amb Josuè: llegim molt poc els relats del seu llibre. Josuè apareix molt aviat en la gran aventura de l’Èxode (Ex 17) i sembla ser el més proper a Moisès i, d’alguna manera, el seu fill espiritual.
Josuè havia demostrat des de sempre una sòlida fidelitat a Déu i a Moisès. I aquest el va nomenar successor seu:
“Després Moisès va cridar Josuè i li digué en presència de tot el poble d’Israel: Sigues ferm i decidit, perquè tu faràs entrar aquest poble al país que el Senyor va prometre als seus pares. Tu el repartiràs entre els israelites. És el Senyor mateix qui anirà al teu davant i serà amb tu: no et deixarà ni t’abandonarà. No tinguis por, no t’acovardeixis!”(Dt 31,7-8).
Va ser ell, doncs, qui va tenir la responsabilitat de fer entrar els fills d’Israel a la terra promesa i el llibre que porta el seu nom relata els esdeveniments de l’entrada a Canaan. El text que llegim avui és el darrer gran moment de la seva carrera: abans de morir, convoca una gran assemblea de les dotze tribus i segella la seva unió al voltant de l’Aliança amb Déu feta en el Sinaí.
Parlem de Siquem… Per què és important?
La coneixem fonamentalment pel Nou Testament. Recordem un passatge força conegut de l’evangeli de Joan:
“Jesús havia de travessar Samaria. Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Siquem, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob…. Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: Dóna’m aigua…. Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna. Li diu la dona: Senyor, dóna’m aigua d’aquesta.
Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar. Mentrestant, els deixebles el pregaven: Rabí, menja. Però ell els contestà: Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu. Els deixebles es preguntaven entre ells: És que algú li ha portat menjar? Jesús els diu: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra” (Jo 4, 4…34)
Si Joan en parla, és perquè a l’Antic Testament, Siquem ja havia jugat un paper important: Abraham hi havia construït un altar; Jacob també i és allà on va ser enterrat Josep. Més tard, quan el regne es va partir en dos després de la mort de Salomó, la primera capital del regne del Nord fou Siquem.
Però el més important de Siquem és que va esdevenir el símbol de l’elecció; Jacob, durant les seves peregrinacions, hi va prendre allà una gran decisió:
“Llavors van donar a Jacob totes les estatuetes de déus estrangers i les arracades que duien a les orelles, i Jacob les va enterrar al peu de l’alzina que hi ha a la vora de Siquem” (Gn 35, 4).
I avui llegim:
“En aquells dies, Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel…”
Veiem Josuè fent el paper de salvador: ell assumeix la unitat del poble sencer al voltant de Déu; pren la davantera tot donant exemple:
“Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.
Si llegim tot el capítol 24 sencer, notarem que aquest aplegament fa pensar, d’alguna manera, en una litúrgia, una cerimònia de professió de fe.
Jesús, el nou Josuè, també proposa la salvació a la samaritana de Siquem…
Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.
El Senyor es gira contra els malfactors
per esborrar de la terra el seu record.
Els ulls del Senyor vetllen pels justos,
escolta quan criden auxili. R.
Així que criden, el Senyor els escolta
i els treu de tots els perills.
El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,salva
els homes que se senten desfets. R.
Els justos sofreixen molts mals,
però el Senyor sempre els allibera;
vetlla per cada un dels seus ossos,
no els podrà trencar ningú. R.
La malícia duu el malvat a la mort,
els qui detesten el just expiaran la seva culpa.
El Senyor rescata de la mort els seus servents,
i no acusarà els qui es refugien en ell. R.
R. Tasteu i veureu que n’és de bo el
Senyor.
Aquest salm l’hem llegit força vegades…. Ja hem vist que el tema del sofriment hi és present; en els versets que llegim avui, el salmista insisteix:
“El Senyor és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes que se senten desfets.
Els justos sofreixen molts mals, però el Senyor sempre els allibera;
vetlla per cada un dels seus ossos, no els podrà trencar ningú”.
“La malícia duu el malvat a la mort, els qui detesten el just expiaran la seva culpa.
El Senyor rescata de la mort els seus servents, i no acusarà els qui es refugien en ell”.
Aquesta oposició és freqüent a la Bíblia: l’objectiu és fer que rebutgem una certa manera de viure i que escollim el bon camí (sempre el tema dels dos camins…).
És una manera de dir, un llenguatge per fer reflexionar. D’altra banda, no hi ha dos grups de persones:
els “bons” i els “dolents”; Déu, el jutge just, sap millor que nosaltres fins a quin punt tot cor humà en
participa de tots dos…
“vetlla per cada un dels seus ossos, no els podrà trencar ningú”.
Al·lusió als anyells que s’immolaven cada any per la Pasqua: no se’ls havia de trencar cap os:
“L’heu de menjar en una sola casa; no tragueu gens de carn fora de la casa. No li heu de trencar cap os” (Ex 12, 46).
“No en podran guardar gens per a l’endemà ni trencaran cap os de l’anyell. Celebraran la Pasqua complint tot el seu ritual” (Nm 9, 12).
Potser també Joan feia referència a aquest salm en el seu relat de la Passió: per tal que els crucificats morissin abans, se’ls trencava les cames; en el cas de Jesús, en ser divendres i vigília de la Pasqua, calia fer-ho imperiosament; però ens conta Joan que en arribar els soldats a Jesús, “es varen adonar que era mort i no li varen trencar les cames; un dels soldats, però, li va clavar la llança…”
El tema del sofriment és present en tota la Bíblia; el llibre de Job n’és un exemple ben clar. I la Bíblia no dóna la solució, però sí que ens indica el camí: el de la confiança perduda. Ens cal creure, encara que les aparences siguin contràries, que Déu està amb nosaltres quan sofrim…
“Els ulls del Senyor vetllen pels justos, escolta quan criden auxili”.
Durant el sofriment, amb el dolor, no només podem demanar i cridar sinó que ho hem de fer…
No serem màgicament deslliurats de la dificultat, del dolor, però si ho vivim amb Ell, plens del seu Esperit, trobarem la força per suportar-ho.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Germans, sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist. Que les esposes se sotmetin als seus marits, com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és com el seu cos. Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l’Església. L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la: l’ha rentada amb el bany de l’aigua acompanyat de la paraula, i així ha pogut cridar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Igualment els marits han d’estimar l’esposa com el seu propi cos. El qui estima la seva esposa és com si s’estimés ell mateix. No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos. Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església, perquè som membres del seu cos. Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura: «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva esposa, i, des d’aquell moment, ells dos formen una sola família». És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.
Molts dels poemes del món han meditat sobre els misteris i la bellesa de l’amor de la parella humana.
Però la Bíblia hi aporta la seva nota particular: l’amor humà hi és presentat amb una profunditat inigualada, car és la imatge de l’amor de Déu. (Gn 1, 27).
Quan el Càntic dels Càntics diu:
“Que n’ets, de bella, estimada meva, que n’ets, de bella! Els teus ulls són coloms darrere el teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres que baixen de les muntanyes de Galaad. (Ct 4, 1) el poble jueu sap que aquestes són les mateixes paraules de Déu per a Israel i per a tota la humanitat.
El Càntic el llegeixen durant la celebració de la Pasqua: se celebra la nit de l’alliberament d’Egipte d’una banda i també s’evoca la gran nit, aquella en què tota la humanitat s’unirà al seu Déu per les noces eternes.
Així doncs, la vocació de la parella humana és la de prefigurar el que serà a la fi dels temps la unió de Déu mateix amb la humanitat.
Aquesta carta de Pau aporta una novetat: el misteri de la unió entre Déu i la humanitat es realitza en Jesucrist; i la unió entre el Crist i l’Església n’és no solament la imatge sinó el germen.
I ara una frase difícil del text d’avui:
“Que les esposes se sotmetin als seus marits…”
Quantes vegades aquesta frase ha esdevingut motiu d’escàndol o de burla! La burla d’un cert marit massa content d’afirmar una obligació (suposada) d’obediència; quant a l’escàndol, és el fet que certes esposes es creuen situades en una situació d’inferioritat.
Aquest, però, és un procés equivocat.
Per una part, és rebaixar aquest text admirable en el qual Pau diu:
“És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església”.
Introduir relacions de dominació en el misteri d’unitat que representa la parella, imatge de Déu, és profanar-la.
Per una altra part, en el vocabulari de Pau, estar sotmès vol dir senzillament “fer confiança”.
Finalment, cal recordar el context social i jurídic de l’època; l’home era legalment el cap de família, això era un fet. A més, Pau afegeix una exigència nova per als marits (que potser no esperaven pas!), i això sempre en nom de Jesucrist:
“I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes, tal com el Crist estima l’Església”.
La novetat que aporta el Nou Testament i que la nostra carta ha recordat és que el Crist és el centre i el realitzador del projecte de Déu. Tot succeeix per ell, amb ell i en ell, com diu tan bé la nostra litúrgia.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?». Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen».
Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do». Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?».
Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».
El que ens diu Jesús se’ns fa difícil d’entendre: hem de refusar, per tant, d’escoltar-ho? Aquesta és la qüestió…
Heus ací la paradoxa de la fe: les paraules de Jesús són incomprensibles i no obstant això ens donen vida. Ens cal seguir el camí dels apòstols: viure d’aquestes paraules, deixar que ens penetrin i ens nodreixin, sense pretendre explicar-nos-les…
La gran qüestió al llarg de l’evangeli de Joan és creure o no creure. Si veritablement Jesús és l’enviat del Pare, és una niciesa no rebre amb admiració i agraïment el regal que Déu ens fa…
“Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen”
Certament la resposta va ser diversa: Molts dels qui havien seguit Jesús van trobar inacceptable el seu missatge i es va desapuntar.
Jesús és conscient que el seu missatge és realment una molt bona notícia, però sap que no tothom està disposat a acceptar-la; no tothom hi veu una notícia bona per a ell.
Aquí ens trobem amb el gran misteri de la llibertat, que dóna a cada ésser humà la sorprenent capacitat d’acollir o no el do de Déu.
L’evangeli d’avui ens fa veure que l’abandonament ha existit des dels primers temps del cristianisme. Jesús és el primer que ja va fracassar…
“Vosaltres també em voleu deixar?”
Pere, en nom dels apòstols, va reaccionar amb la resposta de la fe…:
Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem?”
És un acte de confiança en Jesús. És creure que allò que ha trobat en Jesús, no ho trobarà en ningú més. És creure que Ell no ens fallarà mai. Els homes sí que sovint fallen: però Jesús, no.
Tot això passa a Cafarnaüm, a Galilea: Joan vol remarcar que fa aquí l’anunci de la Passió que tindrà lloc a Jerusalem; l’abandonament d’uns i l’elecció resolta i decidida dels altres, prefigura la creu…
Una vegada més, queda palès que la fe no és un equipatge sinó un camí. Un camí que per seguir-lo cal deixar-se guiar…
Hom queda sorprès de la quantitat de vegades que surt la paraula “donar” en l’evangeli de Joan; el Pare dóna el Fill, el Fill dóna la seva vida; i ens dóna la vida amb la seva carn i la seva sang.
L’evangeli de Joan, en els seus relats, sol fer coincidir Pere i Judes. Ells interpreten com a debilitat, impròpia del Messies, la seva vida-totalment-donada (mort).
Per a ells, la Vida consisteix en força i poder. Per això necessiten un messies poderós, que els permeti superar precisament la seva debilitat.
Amb tot, al final, Pere acabarà acceptant el do de Déu (Joan 21, 19). Judes, no.
A Pere, acceptar el do de Déu el portarà a donar també la seva pròpia vida; Judes preferirà “perdre-la” abans que donar-la (Mateu 27,5).
Dintre i fora de l’Església, són innumerables les persones que viuen segons l’Esperit; són innumerables les persones que accepten amb goig fer-se realment aliment dels altres.
I són elles les que aguanten la nostra humanitat i fan possible que Déu vagi realitzant el seu projecte d’amor!
L’adhesió a Jesús es va fent d’esgraó en esgraó. En cada nivell la llibertat humana sent l’atracció del Pare, forta però no forçadora. Cadascú pot respondre-hi o no. Tota resposta positiva ens prepara per a sentir més clarament la pròxima atracció del Pare.
D’aquesta manera la saviesa de Déu fa que el seu do sigui també mèrit nostre. Déu no ens vol com un simple “producte” de la seva acció creadora, sinó que ens vol “persones” (“autors” de nosaltres mateixos).
…Josuè havia demostrat des de sempre una sòlida fidelitat a Déu i a Moisès. I aquest el va nomenar successor seu.
Veiem Josuè fent el paper de salvador: ell assumeix la unitat del poble sencer al voltant de Déu; pren la davantera tot donant exemple.
Jesús, el nou Josuè, també proposa la salvació a la samaritana de Siquem…
…no hi ha dos grups de persones: els “bons” i els “dolents”; Déu, el jutge just, sap millor que nosaltres fins a quin punt tot cor humà en participa de tots dos…
El tema del sofriment és present en tota la Bíblia; el llibre de Job n’és un exemple ben clar. I la Bíblia no dóna la solució, però sí que ens indica el camí: el de la confiança perduda.
“Els ulls del Senyor vetllen pels justos, escolta quan criden auxili”.
No serem màgicament deslliurats de la dificultat, del dolor, però si ho vivim amb Ell, plens del seu Esperit, trobarem la força per suportar-ho.
…la Bíblia aporta la seva nota particular: l’amor humà hi és presentat amb una profunditat inigualada, car és la imatge de l’amor de Déu. (Gn 1, 27).
Aquesta carta de Pau aporta una novetat: el misteri de la unió entre Déu i la humanitat es realitza en Jesucrist…
La novetat que aporta el Nou Testament i que la nostra carta ha recordat és que el Crist és el centre i el realitzador del projecte de Déu. Tot succeeix per ell, amb ell i en ell, com diu tan bé la nostra litúrgia.
Heus ací la paradoxa de la fe: les paraules de Jesús són incomprensibles i no obstant això ens donen vida. Ens cal seguir el camí dels apòstols: viure d’aquestes paraules, deixar que ens penetrin i ens nodreixin, sense pretendre explicar-nos-les…
Una vegada més, queda palès que la fe no és un equipatge sinó un camí. Un camí que per seguir-lo cal deixarse guiar…
Hom queda sorprès de la quantitat de vegades que surt la paraula “donar” en l’evangeli de Joan; el Pare dóna el Fill, el Fill dóna la seva vida; i ens dóna la vida amb la seva carn i la seva sang.
Dintre i fora de l’Església, són innumerables les persones que viuen segons l’Esperit; són innumerables les persones que accepten amb goig fer-se realment aliment dels altres.
I són elles les que aguanten la nostra humanitat i fan possible que Déu vagi realitzant el seu projecte d’amor!
L’adhesió a Jesús es va fent d’esgraó en esgraó. En cada nivell la llibertat humana sent l’atracció del Pare, forta però no forçadora. Cadascú pot respondre-hi o no. Tota resposta positiva ens prepara per a sentir més clarament la pròxima atracció del Pare.
D’aquesta manera la saviesa de Déu fa que el seu do sigui també mèrit nostre. Déu no ens vol com un simple “producte” de la seva acció creadora, sinó que ens vol “persones” (“autors” de nosaltres mateixos).
1 Josuè va reunir a Siquem totes les tribus d’Israel. * Va convocar-hi els ancians, els caps de família, els jutges i els capdavanters d’Israel. Tots es presentaren davant de Déu. 2 Llavors Josuè digué a tot el poble:
—Això diu el Senyor, Déu d’Israel: “Antigament, els vostres avantpassats, Tèrah i els seus fills Abraham i Nahor, habitaven a l’altra banda del riu Eufrates i adoraven altres déus. * 3 Jo vaig treure el vostre pare Abraham del país situat a l’altra banda del riu Eufrates, el vaig conduir per tot el país de Canaan i vaig multiplicar la seva descendència. Li vaig donar Isaac, * 4 i a Isaac li vaig donar Jacob i Esaú. A Esaú li vaig assignar en herència les muntanyes de Seïr, mentre que Jacob i els seus fills baixaren a Egipte. * 5 Més tard, vaig enviar Moisès i Aaron i vaig assotar Egipte obrant-hi els prodigis que ja coneixeu; * i després us en vaig fer sortir. 6 Vaig fer sortir d’Egipte els vostres pares, que arribaren fins al Mar Roig, però els egipcis van perseguir-los fins allà, amb els seus carros i guerrers. 7 Llavors els vostres pares van cridar demanant-me auxili a mi, el Senyor, i jo vaig fer caure una espessa tenebra entre el vostre poble i els egipcis. Acabat vaig fer que el mar tornés sobre els egipcis, i el mar els va cobrir. Després de veure amb els vostres propis ulls * el que jo havia fet als egipcis, vau viure molts anys al desert, * 8 fins que us vaig conduir al país dels amorreus, que habitaven a l’altra banda del Jordà. Ells us van fer la guerra, però jo els vaig posar a les vostres mans; i us vau apoderar del seu territori, perquè els vaig fer desaparèixer de davant vostre. * 9 També Balac, fill de Sipor, rei de Moab, prengué les armes contra Israel. Va fer cridar Balaam, fill de Beor, perquè vingués a maleir-vos. 10 Però jo no vaig voler escoltar Balaam i, en comptes de maleir-vos, us va beneir; així us vaig alliberar del seu poder. * 11 Després de travessar el Jordà, arribàreu a Jericó. Us van fer la guerra tant els senyors de Jericó com els amorreus, els perizites, els cananeus, els hitites, els guirgaixites, els hivites i els jebuseus, * però jo els vaig posar tots a les vostres mans. * 12 Vaig enviar eixams de vespes al vostre davant, i no foren pas les vostres espases o els arcs els que van fer fugir els dos reis amorreus. *
13 Us he donat un país que no havíeu cultivat, habiteu en ciutats que no havíeu construït i us alimenteu d’unes vinyes i d’uns oliverars que no havíeu plantat.” *
14 »Per tant, * reverencieu el Senyor i adoreu-lo sincerament i amb tot el cor. Desfeu-vos dels déus que els vostres pares adoraven quan vivien a l’altra banda de l’Eufrates i a Egipte, i adoreu tan sols el Senyor. *
15 Però si no us satisfà de tenir el Senyor per Déu, escolliu avui quins déus voleu adorar: els que adoraven els vostres pares quan vivien a l’altra banda de l’Eufrates, o els déus amorreus, en el país dels quals ara viviu. * Jo i la meva família adorarem el Senyor!
16 El poble respongué:
—Mai de la vida no abandonarem el Senyor per adorar altres déus! 17 El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va treure, a nosaltres i als nostres pares, del país d’Egipte, la terra on érem esclaus; * és ell qui va fer, davant els nostres ulls, * aquells grans prodigis i ens va guardar pertot arreu on anàvem, enmig de tots els pobles per on havíem de passar. * 18 El Senyor va expulsar de davant nostre molts pobles, sobretot els amorreus que vivien en aquest país. Per tant, també nosaltres adorarem el Senyor, perquè ell és el nostre Déu. *
19 Josuè va replicar:
—No sereu capaços d’adorar el Senyor. Ell és un Déu sant, és el Déu-gelós. * No consentirà les vostres infidelitats ni els vostres pecats. 20 Si l’abandonàveu per adorar déus estrangers, ell se us posaria en contra i us faria mal fins a exterminar-vos, després d’haver estat bo amb vosaltres.
21 El poble respongué:
—De cap manera! Nosaltres volem adorar el Senyor! *
22 Josuè va insistir:
—Vosaltres sou testimonis contra vosaltres mateixos que heu escollit el Senyor per adorar-lo.
Ells van afirmar:
—En som testimonis.
23 Josuè digué llavors:
—Doncs ara desfeu-vos dels déus estrangers que encara teniu entre vosaltres * i adheriu-vos de tot cor al Senyor, Déu d’Israel.
24 El poble va respondre:
—Adorarem el Senyor, el nostre Déu, i l’obeirem.
25 Aquell dia, a Siquem, Josuè va comprometre el poble en una aliança amb el Senyor. * Li donà unes lleis i unes prescripcions, * 26 i les va escriure en el llibre de la Llei de Déu. Després va prendre una gran pedra i la plantà sota l’alzina del santuari del Senyor. * 27 Llavors digué a tot el poble:
—Aquesta pedra ens servirà de testimoni: ha sentit tot el que el Senyor ens ha dit. Us farà de testimoni, perquè mai no mentiu al vostre Déu. *
28 Josuè va acomiadar el poble, i cadascú se’n tornà a la seva heretat. *
29 Després d’aquests fets, Josuè, fill de Nun, servent del Senyor, va morir a l’edat de cent deu anys; 30 fou enterrat a la seva propietat, a Timnat-Sèrah, a les muntanyes d’Efraïm, al nord del mont Gàaix. * 31 Els israelites van ser fidels al Senyor fins a la mort de Josuè i dels ancians que li van sobreviure. Tots ells coneixien les meravelles que el Senyor havia obrat a favor d’Israel.
32 Pel que fa a les despulles de Josep, que s’havien endut d’Egipte, els israelites les van enterrar a Siquem. * Van sepultar-les en el camp que Jacob havia comprat per cent peces de plata als descendents d’Hamor, pare de Siquem. * Les despulles de Josep quedaren en possessió dels seus descendents.
33 També va morir Eleazar, fill d’Aaron. * Fou enterrat a Guibà de Pinhàs, població que Pinhàs, fill d’Eleazar, havia rebut a les muntanyes d’Efraïm.
El llibre dels Salms o Salteri inicia la tercera part de la Bíblia hebrea, els Escrits, que vénen després de la Llei (és a dir, el Pentateuc) i dels Profetes.
El títol prové de l’antiga versió grega (Psalmoi) que amb aquest nom indica una col·lecció de poemes per a ser cantats.
El llibre dels Salms està format per 150 poemes, si bé en algunes versions antigues i els textos de
Qumran trobem un darrer salm que no té correspondència en el text hebreu.
Hi són comprovables alguns paral·lels amb diverses literatures de l’Orient Pròxim: egípcia, mesopotàmica i ugarítica.
És probable que la majoria de salms fossin escrits en l’època monàrquica (ss. X-VI aC).
També cal remarcar la diferència entre la numeració habitual del text hebreu i la del text grec, provocada per la unificació o la divisió d’alguns salms.
En aquesta edició donem primerament el número del salm segons el text hebreu i, al costat, entre parèntesis, la numeració de les antigues versions grega (anomenada dels Setanta) i llatina (la Vulgata).
El Salteri és el llibre eminentment poètic de l’Antic Testament.
Una de les més notables és el paral·lelisme o correspondència entre dues frases, de manera que la segona repeteix el mateix pensament que la primera, o bé estableix un contrast amb l’altra, o bé la completa
El món simbòlic que apareix en els salms és molt ric i variat. Els salms integren múltiples camps de la realitat de l’univers i de l’experiència de l’home.
Alguns encapçalaments dels salms contenen indicacions precises que provenen del seu context cultual.
Altres salms –la majoria– només tenen indicis que ens permeten tot just d’intuir l’àmbit cultual i litúrgic en el qual podien haver nascut o eren recitats
Els podem agrupar a efectes pràctics en tres grups o famílies, cada un amb les seves peculiaritats i les seves originalitats: els cants de lloança, les pregàries i els poemes didàctics. La delimitació no sempre és fàcil,
Els cants o càntics de lloança formen un conjunt de textos sobre temes molt variats.
Els salms que reben la qualificació genèrica de pregàries tenen en comú que neixen d’una situació de necessitat, ja sigui present o passada.
Els poemes didàctics exalcen les qualitats de la saviesa segons Déu, la seva Llei i els seus camins, amb una orientació bàsicament pedagògica.
En resum, doncs, la fe que es va dibuixant en els salms abraça el passat, el present i el futur de cada situació personal o col·lectiva. A partir de les lliçons del passat, que són el fonament de la fe en la fidelitat del Senyor, cada situació es pot viure com una exigència i una possibilitat real d’alliberament.
Aquesta acció salvadora de Déu fonamenta la fe del qui anhela la vida plena amb ell.
Pràcticament podem dir que ha estat aquesta fe en la plenitud de la vida la que ha fet que els salms, a més de ser la pregària d’Israel (vegeu Esd 3,10-11; Ne 11,17; 1Cr 16,25; 2Cr 7,3), ben aviat també ho fossin de les primeres comunitats cristianes.
El Nou Testament és ple de citacions de textos sàlmics i les al·lusions que s’hi fan són innombrables.
Els evangelis se’n serveixen sobretot per a il·luminar els relats de la passió i, implícitament, per a explicar el sentit de la mort salvadora de Jesús.
El llibre dels Fets dels Apòstols fa un ús abundant dels salms referits a l’Ungit o Messies del Senyor, a l’hora d’interpretar la resurrecció de Jesucrist com la victòria sobre la mort, fruit de la promesa del Senyor Per als cristians de tots els temps, els salms han estat una font inexhaurible per a la pregària personal i comunitària. En els nostres dies continuen mantenint la seva profunditat i el seu vigor.
La ciutat d’Efes, situada prop del mar Egeu, era la gran metròpoli de tota l’Àsia Menor. Pel seu port, juntament amb el d’Alexandria i el d’Antioquia de Síria, passava el comerç del Mediterrani oriental. Alexandre el Gran va conquerir la ciutat en el segle IV aC i, dos segles més tard, els romans l’ocuparen i la feren capital de la província de l’Àsia.
Efes era un centre comercial, religiós i cultural molt important. La deessa de la fertilitat (anomenada Àrtemis pels grecs i Diana pels romans) centralitzava la vida religiosa de la ciutat i atreia nombrosos pelegrins. El seu culte movia també grans quantitats de diners i donava feina abundant als argenters de la ciutat (Ac 19,23-40).
Pau, seguint l’estratègia evangelitzadora de proclamar la salvació de Jesús en els punts neuràlgics de l’imperi romà, prengué Efes com un objectiu privilegiat. El llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 19,1-22) explica l’estada de Pau a la ciutat, que durà una mica més de dos anys (54-56 dC). L’apòstol és presentat lluitant amb èxit contra el paganisme: prodigis i miracles, juntament amb persecucions, avalen de part de Déu el missatge que Pau anuncia. Aprofitant aquesta llarga estada, Pau formarà a Efes una escola de deixebles que irradiarà posteriorment els seus ensenyaments per tota la regió. L’activitat literària de Pau durant la seva estada a Efes és molt intensa. L’apòstol hi escriu la Primera carta als Corintis, la Carta als Gàlates, la Carta als Filipencs i potser la Carta a Filèmon. La ciutat d’Efes pesa moltíssim en la vida de Pau.
La que es coneix amb el nom de Carta als Efesis demana una atenció especial, ja que no és pròpiament una carta. Més que no pas un escrit epistolar, l’hem de considerar un tractat de tipus doctrinal. En efecte, després que Pau ha residit tant de temps a Efes i que hi ha treballat tan intensament, sorprèn que en aquesta carta, al contrari del que passa en les altres, hi hagi una sola referència a un personatge en concret (6,21).
La teologia de la carta no és pas aliena a la que es troba en els altres escrits de Pau, però hi ha diferències notables. La carta parla, per exemple, del Crist ressuscitat, però sense fer al·lusió clara a la seva vinguda a la fi dels temps. De l’Església, en dóna una perspectiva universal i còsmica. El tema del matrimoni és tractat més àmpliament que en 1Co 7.
Totes aquestes diferències han portat molts estudiosos a pensar que aquesta carta no va sortir de les mans de Pau, sinó d’algun dels seus deixebles. Si la carta és de l’apòstol, caldria situar la seva redacció durant la captivitat de Pau a Roma, entre els anys 61 i 63. En l’altre cas, el més probable, caldria datar-la entre els anys 70 i 100.
L’escrit no sembla fruit de la necessitat de respondre a problemes concrets d’una comunitat cristiana, sinó que ha sorgit del desig d’aprofundir alguns temes encetats en altres cartes paulines i sobretot en la Carta als Colossencs, escrit que presenta grans afinitats literàries i doctrinals amb la Carta als Efesis. De fet, també la
Carta als Romans va servir per a aprofundir temes exposats anteriorment en la Carta als Gàlates i en les cartes als Corintis.
El tema central de la Carta als Efesis és el designi de Déu, mantingut amagat durant segles, però que en Jesucrist s’ha realitzat i s’ha manifestat a tots els pobles. Aquest designi suposa la reconciliació del món sencer, manifestada en el trencament de la barrera que separava el poble d’Israel de la resta de la humanitat. L’Església, poble de Déu i cos de Crist, és la realitat nova que neix d’aquest designi salvador de Déu, i té un caràcter universal i definitiu.
L’organització del text és fàcil de descobrir. La carta comença amb la salutació i amb un ampli càntic de lloança a Déu, seguit per una breu acció de gràcies acompanyada d’una pregària (c. 1).
La primera part, pròpiament doctrinal (cc. 2-3), és dedicada a l’Església com a culminació de l’obra de Déu realitzada en Jesucrist. Per mitjà de Jesucrist, Déu ha fet passar la humanitat de mort a vida (2,1-10) i ha reconciliat els qui estaven dividits, fins a fer-ne un sol poble (2,11-22). Pau és presentat com el servidor d’aquest designi de Déu, encarregat de fer-lo arribar a tots els pobles (3,1-13). La secció acaba amb un cant a l’amor immens del Crist (3,14-21).
La segona part (4,1-6,20) està formada per una sèrie d’exhortacions. En primer lloc hi ha una crida a restar units i a col·laborar en l’edificació de l’Església, cos de Crist (4,1-16); per això cal abandonar els costums antics i viure la novetat que ve de Jesucrist (4,17-24). D’aquest principi se’n dedueixen una colla de normes pràctiques de vida cristiana (4,25-5,20) i altres de més concretes per a les relacions personals (5,21-6,9). La segona part de l’escrit es conclou amb una crida a revestir-se amb l’armadura que Déu dóna per a fer front a les dificultats i als atacs del Maligne (6,10-20).
Una breu cloenda tanca l’escrit (6,21-24).
Unes quantes claus de lectura poden ajudar a seguir el fil intern de l’evangeli. L’escrit té una orientació ben concreta i definida: parteix d’una fe i vol aprofundir aquesta fe (1,12). Allò que és objecte d’adhesió total és l’afirmació que Jesús és el Messies, el Fill de Déu (1,49; 20,31).
L’adhesió a Jesús és la font de plenitud i de sentit: la vida (5,24). Ara bé, aquesta fe (el fet de «creure en Jesús», 12,11) és obra de Déu (6,29). Més en concret, «creure en Jesús» és fruit de l’acció de l’Esperit (7,39), que porta el creient a viure com Jesús. El manament nou que reben els deixebles és aquest: «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (13,34). L’Esperit actualitza l’ensenyament de Jesús a través del record i de la comprensió (14,26). Per això una relectura de l’existència terrenal de Jesús, com la que fa l’evangeli, és també una manera d’il·luminar per dins la vida de la comunitat, ja que, en definitiva, es participa de la vida de Jesús quan es viu en plenitud la vida comunitària
L’Evangeli segons Joan és, per tant, una obra amb dos fronts o nivells que s’entrellacen i que s’il·luminen mútuament: la vida de Jesús és el moll de l’os de la vida de la comunitat que creu en aquest mateix Jesús. Ambdós nivells coexisteixen i estan referits l’un a l’altre en el text de l’evangeli.
Per això el text joànic pot integrar en la vida de Jesús esdeveniments que pertanyen més aviat a la vida de la comunitat: els creients en Jesús són expulsats de la sinagoga (9,22) perquè confessen que Jesús és el Messies; la fe i la praxi de la comunitat en relació amb l’eucaristia són referides directament a la vida de Jesús (6,22-29); la situació de la comunitat mentre dura l’absència de Jesús és projectada al sopar de comiat i a la pregària que Jesús fa pels seus (c. 17). Aquesta pregària és marcada per una promesa que es va repetint: «tornaré a vosaltres» (14,18).
En resum, l’estructura interna de l’Evangeli segons Joan (amb el doble nivell esmentat: el de la vida de Jesús i el de la vida de la comunitat a la qual el text s’adreça) ens pot ajudar a comprendre millor els altres evangelis.
També els evangelis sinòptics s’escriuen a la llum de la fe de després de Pasqua, i, per tant, també arriben a entrellaçar la vida de Jesús i la vida de la comunitat. La presència de Jesús en el si de les comunitats primitives és el punt de referència fonamental del cristianisme naixent.
