Menu
Lectura del segon llibre dels Reis
Un dia Eliseu passava per Sunam. Hi havia allà una dona benestant que l’obligà a quedar-se a menjar a casa seva. Des d’aquell dia, cada vegada que Eliseu hi passava, s’hi quedava a menjar.
Llavors ella digué al seu marit: «Estic convençuda que l’home de Déu que passa sempre per casa nostra és un sant. Fem-li una petita habitació d’obra a la terrassa, posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, i cada vegada que vingui podrà retirar-se allà».
El dia que Eliseu hi anà, es retirà en aquella habitació i s’hi quedà a dormir. Llavors Eliseu digué a Guihezí, el seu criat: «Què podem fer per aquesta sunamita?». Guihezí li respongué: «Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran». Eliseu li va dir: «Crida-la». Guihezí la cridà, i ella es presentà i es quedà a l’entrada de l’habitació. Eliseu li digué: «L’any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill».
Aquesta escena del relat d’avui passa a Sunam, un poble del regne del Nord, a Galilea, vers el 850 aC, quan Eliseu començava la seva carrera. I s’establí entre ell i aquesta família una relació de pregona i duradora amistat.
I el que veu l’autor del llibre dels Reis en aquesta amistat és una imatge de l’Aliança entre Déu i el poble d’Israel.
Si anem més enllà en la lectura (en el mateix capítol 4 i començament del 8), llegirem que ella no és crèdula respecte l’afirmació d’Eliseu. ¿No ens recorda Sara, l’esposa d’Abraham, a l’alzina de Mambré? Es va posar a riure… Isaac, el nom del seu fill vol dir això: fill del riure…
Però a l’any següent, el bebè hi era…
Passen els anys, el nen creix…i un dia mor als genolls de la seva mare. Eliseu el torna a la vida (2R 4, 18-37). Més endavant Eliseu els diu que marxin del país car ve una època de fam. I emigren durant set anys. Quan tornen Eliseu els ajuda a recuperar el seu patrimoni (2R 8).
Aquesta història simbolitza l’Aliança entre Déu i el seu poble, Israel. El profeta Eliseu és la imatge de Déu…
La promesa del naixement i la resurrecció del nen són el signe que Déu és el Déu de la vida.
Feliç la dona de Sunam que va reconèixer en Eliseu un “home sant de Déu”!
Aquesta història simbolitza l’Aliança entre Déu i el seu poble, Israel. El profeta Eliseu és la imatge de Déu…
La promesa del naixement i la resurrecció del nen són el signe que Déu és el Déu de la vida.
Feliç la dona de Sunam que va reconèixer en Eliseu un “home sant de Déu”!
Senyor, cantaré tota la vida
els vostres favors,
d’una generació a l’altra
anunciaré la vostra fidelitat.
Vós heu dit: «El meu favor és indestructible,
mantinc la fidelitat en el cel».
Senyor, feliç el poble que us aclama.
Caminarà a la llum de la vostra mirada.
Tot el dia celebrarà el vostre nom,
enaltirà la vostra bondat. R.
Ve de vós la glòria del seu poder,
alcem el front perquè vós ens estimeu;
el nostre rei és del Sant d’Israel,
és del Senyor l’escut que em protegeix. R.
R. Senyor, cantaré tota la vida els vostres
favors.
“Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors, d’una generació a l’altra anunciaré la vostra fidelitat”.
Les primeres paraules del salm són de l’amor i la fidelitat del Senyor.
Calia creure-hi per no caure en el descoratjament: Aquest salm va ser escrit molt probablement durant l’exili a Babilònia. Va oblidar Déu les seves promeses?
A la primera lectura hem llegit el relat de la llarga relació d’amistat entre una família de Galilea i el profeta Eliseu, imatge de l’Aliança entre Déu i tota la humanitat…
El breu preludi (v. 2),
seguit d’una al·lusió a l’aliança davídica (vv. 3-5).
i d’un himne al Creador (vv. 6-19),
introdueix un oracle diví (vv. 20-38), que anuncia els privilegis de David i la seva dinastia.
Vet aquí un “salm reial”, el fons del qual és la cerimònia d’entronització d’un nou rei: el tron, els abillaments reials, la cort, el palau, els guàrdies, la campanya per a vèncer els enemics.
Però som a Israel, sabem que el règim polític d’aquest poble tenia un caràcter molt particular:
el veritable “rei” era Déu. I per això el començament del poema és un “himne” que canta el poder reial de Jahvè. Observem la lletania de lloança que exalta el poder còsmic del creador.
Però, per a Israel, la meravella de les meravelles, més encara que la “Creació”, és l’”Aliança”: “Feliç el poble que us aclama. Caminarà a la llum de la vostra mirada…”
No podem quedar-nos en aquesta primera lectura. Des que Jesús, Fill de David, es va presentar com el Messies en qui es complien totes les promeses de Déu a Israel, crida l’atenció l’extraordinari paral·lelisme entre els anuncis d’aquest salm i el que es va realitzar en la vida de Jesús “Messies-Rei menyspreat, escarnit” i que tanmateix va clamar a tots els vents: “Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors, d’una generació a
l’altra anunciaré la vostra fidelitat.“
Només en Jesucrist aquest salm assoleix ple sentit. Només ell pot dir a pler: “Sou el meu Pare.” Ell és el veritable “Messies”, l'”Ungit” (en grec, “Christos”), consagrat per l’Esperit Sant.
Si volem “pregar” de veritat i no solament “recordar el passat” mitjançant dues reconstruccions històriques, cal traslladar aquest salm a l’actualitat. Malgrat les aparences “particulars” d’aquest salm, té un rerefons “universal”; malgrat estar situat en el passat, és de gran actualitat.
Però som a Israel, sabem que el règim polític d’aquest poble tenia un caràcter molt particular: el veritable “rei” era Déu…
… per a Israel, la meravella de les meravelles, més encara que la “Creació”, és l’”Aliança”: “Feliç el poble que us aclama. Caminarà a la llum de la vostra mirada…”
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem estat submergits en la seva mort. Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida.
I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. I sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist.
La carta als romans podria resumir-se així: Déu ens salva per pura gràcia, siguem qui siguem; és suficient tenir fe per acollir aquesta salvació. Aquesta insistència de Pau en la gratuïtat de la salvació li ha provocat força objeccions…
I la resposta de Pau als seus detractors no ha estat fonamentada en principis morals sinó en el misteri de la salvació.
En el text que llegim avui, la paraula mort apareix força vegades. I ens crea dificultats perquè ens costa donar-li un altre significat que no sigui el corrent, el de la mort biològica.
I no, no es tracta de la mort biològica: Pau usa la paraula “mort” per evocar una ruptura radical amb el passat.
Imitar Jesús és sortir de l’engranatge de l’odi i la violència, del gust pel poder i pels diners.
I és el nostre baptisme que ha iniciat en cadascú de nosaltres aquest canvi radical d’orientació, el començament de la nostra nova vida.
I és en la nostra conducta quotidiana que hem de manifestar aquest canvi!
Sí, ser salvat és molt senzill, cal només creure… però és molt exigent! Perquè hem de portar una vida nova, conforme a l’Esperit del Crist!
Diu Sant Pau als cristians d’Efes:
“Renuncieu al vostre comportament passat i despulleu-vos de l’home vell que es va destruint rere els desigs seductors; renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat”. (Ef 4, 22-24)
En el text que llegim avui, la paraula mort apareix força vegades… I no, no es tracta de la mort biològica: Pau usa la paraula “mort” per evocar una ruptura radical amb el passat.
Imitar Jesús és sortir de l’engranatge de l’odi i la violència, del gust pel poder i pels diners.
I és en la nostra conducta quotidiana que hem de manifestar aquest canvi!
Sí, ser salvat és molt senzill, cal només creure… però és molt exigent! Perquè hem de portar una vida nova, conforme a l’Esperit del Crist!
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m’acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa».
Els discursos o altres paraules que posen en boca de Jesús són discursos i paraules construïts pels mateixos evangelistes a fi “d’escenificar” el significat que Jesús de Natzaret pot tenir per a nosaltres, els humans.
No fan “biografia” sinó “evangeli” (que significa Bona Notícia). No miren enrere (els fets passats de la vida particular de Jesús) sinó endavant (un nou horitzó per a la humanitat).
Cal notar que ens parlen d’una època de persecució; i en aquest context es produeixen situacions difícils, on cal decidir, prendre posició, escollir… I poden produir-se veritables esquinçaments familiars.
En temps de Jesús, la creu era un instrument sinistre de tortura que els dominadors romans aplicaven a aquells que d’alguna manera es rebel·laven, o se sospitava que es revelaven, contra l’Imperi. Era l’anorreament màxim d’un home.
No va ser fins força anys més tard que, entre els deixebles, la creu de Jesús va anar adquirint el significat d’una vida que es dóna… I això portarà els deixebles a veure en Jesús a la creu la personificació més autèntica i reeixida de la vida humana.
“prendre la creu”: expressió que, després de l’experiència de Jesús, havia esdevingut el símbol inequívoc d’una vida viscuda com a donació als altres.
“Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos…”
A primera vista, sembla que estem en una òptica de recompensa; però no, no estem en l’àmbit del tenir: en l’amor no hi ha comptabilitat. El que ens dóna Déu no és quantificable: és l’àmbit del ser, de la vida eterna, de la vida en la seva intimitat.
De fet, les lectures d’avui ens conviden a considerar un element que s’encarna al llarg de la vida de Jesús: quan el Regne és la prioritat de les nostres vides, la VIDA de Déu s’encomana al nostre voltant.
Els jueus tenien la creença que el pecat i la maledicció s’encomanaven: tocar una pecadora, un leprós, un impur… t’apartava de Déu perquè t’encomanava la impuresa.
Jesús, tocant-los, hauria de quedar impur, però ell al·legà el contrari: el bé, la sanació de Déu, la generositat, el Regne… és el que s’encomana…
Una vegada vaig veure una figuera petita i escarransida, voltada de rebrolls. Els rebrolls se la menjaven. No podia donar fruits.
Els éssers humans som capaços de tenir molts i variats amors. Però hem de vigilar perquè no ens passi com a aquella figuera. Hem de veure si aquests amors ajuden o impedeixen l’amor al Crist.
Cada un de nosaltres és com una fulla d’un gran arbre. Cada fulla pot estimar el sol, la pluja, l’aire, les flors, els insectes, la humitat,… Però tot està en funció de l’arbre per al qual viu i del qual viu. Separada de l’arbre, la fulla no podria ni existir.
És el que fa, a la primera lectura, la dona sunamita a Eliseu: encarnar l’estil generós de Déu construint-li una habitació perquè es trobava davant un sant, un profeta seu.
En el fons, el fill que li promet Eliseu és també una promesa per a tots nosaltres: tots aquells qui treballem perquè la generositat de Déu mogui les nostres decisions.
“Els qui per causa meva hauran perdut la vida”, els qui en paraules de Pau als romans “hauran mort amb Crist”… la vida “la retrobaran”, “ressuscitaran”… continuarà en cascada.
L’evangeli d’avui deixa ben clar que a l’hora de prendre la decisió, allò que ha de passar per damunt de tot, ha de ser Jesús. No hi ha d’haver res que estigui per damunt d’aquesta fidelitat. Res.
Renunciar per Jesús, no és empobrir-se, sinó enriquir-se.
Benaurats, doncs, els que saben deslliurar-se de falses precaucions…
… discursos i paraules construïts pels mateixos evangelistes a fi “d’escenificar” el significat que Jesús de Natzaret pot tenir per a nosaltres, els humans.
No fan “biografia” sinó “evangeli” (que significa Bona Notícia). No miren enrere (els fets passats de la vida particular de Jesús) sinó endavant (un nou horitzó per a la humanitat).
Cal notar que ens parlen d’una època de persecució… on cal decidir, prendre posició, escollir…
En temps de Jesús, la creu era un instrument sinistre de tortura que els dominadors romans aplicaven a aquells que d’alguna manera es rebel·laven… Era l’anorreament màxim d’un home.
… la creu de Jesús va anar adquirint el significat d’una vida que es dóna… I això portarà els deixebles a veure en Jesús a la creu la personificació més autèntica i reeixida de la vida humana.
… a l’hora de prendre la decisió, allò que ha de passar per damunt de tot, ha de ser Jesús. No hi ha d’haver res que estigui per damunt d’aquesta fidelitat. Res.
Renunciar per Jesús, no és empobrir-se, sinó enriquir-se.
Benaurats, doncs, els que saben deslliurar-se de falses precaucions…
1 La viuda d’un home que havia estat membre d’un grup de profetes * va suplicar Eliseu dient-li:
—El teu servent, el meu marit, s’ha mort, i tu ja saps que el teu servent reverenciava el Senyor. Ara ha vingut un creditor seu que es vol quedar els meus dos fills per esclaus. *
2 Eliseu li va respondre: —Què puc fer per tu? Digues-me què tens a casa.
Ella li va dir: —Aquesta serventa teva no té a casa res més que una ampolleta d’oli.
3 Eliseu li digué: —Vés a manllevar gerres als teus veïns de carrer, tantes gerres buides com puguis. 4 Després torna a casa teva, tanca-t’hi amb els teus fills, aboca aquell oli a totes les gerres i vés retirant les que estiguin plenes.
5 Ella se’n va anar i es tancà a casa amb els seus fills. Aquests li acostaven les gerres i ella hi anava abocant l’oli. 6
Quan van ser totes plenes, la dona digué a un dels seus fills:
—Porta’m una altra gerra. Ell li va respondre: —No en queda cap més.
I l’oli parà de rajar. 7 Llavors anà a comunicar-ho a l’home de Déu, * i aquest li va dir:
—Vés a vendre l’oli, paga el deute, i tu i els teus fills viviu del que quedi.
8 Un dia que Eliseu passava per Xunem, * una dona benestant el va convidar amb insistència a menjar. Des d’aquell dia, cada vegada que passava per allí s’hi quedava a menjar. 9 Ella va dir al seu marit:
—Jo sé del cert que aquest home que sempre ve a casa és un sant home de Déu. * 10 Construïm-li al terrat una petita cambra i posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, perquè s’hi pugui retirar sempre que vingui. *
11 Un dia que Eliseu hi va anar, es retirà en aquella cambra i va estirar-se damunt el llit. 12 Llavors va dir al seu servent Guehazí: —Crida aquesta xunemita.
El servent la va fer venir i ella es quedà dreta davant d’ell. 13 Eliseu va dir al servent:
—Digues-li: “Tu ens has tingut totes aquestes atencions. Què puc fer, doncs, per tu? Vols que parli a favor teu al rei o al general en cap de l’exèrcit?”
Ella va respondre: —Jo visc sense dificultats entre la gent del meu poble.
14 Però Eliseu insistia: —Què podríem fer per ella? Guehazí va respondre: —Malauradament no té fills, i el seu marit ja es fa vell. 15 Eliseu va dir: —Crida-la.
Guehazí la va cridar, i ella es va quedar dreta a la porta. 16 Eliseu li digué:
—L’any que ve, per aquest temps, tindràs un fill als braços. *
Ella va respondre: —Oh, senyor meu, home de Déu, no enganyis aquesta teva serventa! *
17 Ella, però, va quedar embarassada i l’any següent, en aquell mateix temps, tenia un fill, tal com Eliseu li havia anunciat. *
18 El nen es va fer gran. Un dia que havia anat a trobar el seu pare, que era amb els segadors, 19 va exclamar:
—Quin mal de cap, pare! Quin mal de cap!
El pare va dir a un criat seu: —Porta’l a la seva mare.
20 El criat el va agafar i el va dur a la seva mare. Ella el va tenir a la falda fins que, a migdia, va morir. 21 Llavors ella pujà a ajeure’l al llit de l’home de Déu, * va tancar la porta i va sortir. 22 Després va cridar el seu marit i li digué:
—Envia’m un dels criats amb una somera, que vaig a trobar l’home de Déu i torno.
23 Ell va replicar:
—Per què has d’anar a trobar-lo precisament avui? No és pas lluna nova ni dissabte. *
Ella simplement va contestar:
—Adéu!
24 La dona va fer ensellar la somera i ordenà al criat:
—Guia i no t’aturis fins que no t’ho digui.
25 Es va posar en camí i arribà fins a l’home de Déu, que era a la muntanya del Carmel. Quan l’home de Déu, de lluny estant, la va veure, digué al seu servent Guehazí:
—Mira, és aquella xunemita. 26 Corre a trobar-la i pregunta-li: “Com estàs? I el teu marit? I el fill, què fa?”
Ella va respondre: —Tots bé. *
27 Però quan va arribar on era l’home de Déu, a la muntanya, s’abraçà als seus peus. Guehazí es va acostar i anava a apartar-la, però l’home de Déu va dir:
—Deixa-la, que té l’ànima plena d’amargor. El Senyor m’ho havia amagat, no m’ho havia revelat. *
28 Ella va exclamar: —¿Que te’l vaig demanar, jo, un fill, senyor meu? ¿No et vaig dir que no m’enganyessis? 29
Eliseu va dir a Guehazí:
—Lliga’t la roba a la cintura, * pren el meu bastó i vés a Xunem. Si trobes algú, no el saludis, i si algú et saluda, no li responguis. * Quan hi arribis, posa el meu bastó * sobre la cara de l’infant.
30 Però la mare del noi insistia:
—Per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida, et juro que no et deixaré estar. *
Ell, doncs, es va alçar i la va seguir. 31 Guehazí se’ls havia avançat i havia posat el bastó sobre la cara del noi, però com que no parlava ni donava senyals de vida, va tornar cap a Eliseu i li comunicà:
—El noi no s’ha despertat.
32 Eliseu va arribar a la casa i trobà el nen mort ajagut en el seu propi llit. * 33 Va entrar, va tancar la porta, i es
quedaren tots dos sols. Llavors va pregar al Senyor. 34 Després s’estirà al llit damunt l’infant i posà la seva boca sobre la d’ell, els seus ulls sobre els d’ell, les seves mans sobre les d’ell, i es quedà estirat al seu damunt, fins que el cos de l’infant s’anà escalfant. * 35 Després va caminar d’ací d’allà per la casa, tornà a pujar i va estirar-se una altra vegada damunt l’infant. Llavors el nen va esternudar set vegades * i va obrir els ulls. 36 Eliseu va cridar Guehazí i li digué: —Fes venir la xunemita. La va cridar, ella va venir, i Eliseu li digué: —Emporta’t el teu fill. 37 Ella va entrar i es va llançar als seus peus, prosternant-se fins a tocar a terra. Després va prendre el seu fill i se’n va anar.
38 Eliseu se’n va tornar a Guilgal. * Al país hi regnava la fam. Els del grup de profetes * estaven allà asseguts davant d’ell. Eliseu va dir al seu servent:
—Prepara l’olla més grossa i cou una minestra per a tot el grup.
39 Un d’ells, que havia anat al camp a recollir herbes comestibles, havia trobat una mena de parra silvestre i s’havia omplert la falda del mantell de carabassetes bordes. * Sense saber què era, en arribar les va tallar a trossets i va tirar-les a l’olla de la minestra. 40 En van servir a aquells homes per menjar; així que tastaren la minestra, cridaren:
—Hi ha la mort dintre aquesta olla, home de Déu!
I no en podien menjar.
41 Eliseu va ordenar: —Porteu farina. En va tirar a l’olla i digué:
—Serveix-ne a tothom i que mengin tranquils.
A l’olla ja no hi havia res dolent.
42 Va arribar un home de Baal-Xalixà que portava a l’alforja, per a l’home de Déu, els pans de les primícies: * vint pans d’ordi i gra novell. Eliseu va dir al seu servent:
—Dóna-ho a la gent i que en mengin.
43 Ell va respondre:
—Com vols que reparteixi això entre cent persones?
Eliseu va insistir:
—Dóna-ho a la gent i que en mengin, perquè això diu el Senyor: “En menjaran i encara en sobrarà.”
44 El servent els ho va repartir, en van menjar i encara va sobrar-ne, tal com el Senyor havia dit.
1 Eliseu va dir a la mare del noi que ell havia ressuscitat:
—Vés-te’n, tu i la teva família, i aneu a residir on sigui, perquè el Senyor envia la fam: ja està a punt d’arribar, i regnarà en el país durant set anys. *
2 Aquella dona va fer tal com l’home de Déu li havia dit: emigrà amb la seva família i visqué set anys al país dels filisteus. 3 Passats set anys, la dona va tornar d’aquell país i acudí al rei per reclamar la seva casa i els seus camps. *
4 El rei estava conversant amb Guehazí, el servent de l’home de Déu, i li deia:
—Conta’m els prodigis que Eliseu ha fet.
5 Mentre Guehazí contava al rei com Eliseu havia tornat un mort a la vida, va arribar la mare del noi que ell havia ressuscitat, per reclamar al rei la casa i els camps. * Guehazí va dir:
—Rei i senyor meu: aquesta és aquella dona i aquest és el seu fill, el noi que Eliseu va tornar a la vida.
6 El rei va interrogar la dona, i ella li va referir el fet. Llavors el rei li va assignar un funcionari amb aquesta ordre:
—Fes que li sigui restituït tot el que li pertany, amb totes les rendes que han donat les terres des del dia que va emigrar fins ara.
1 Cant. * D’Etan, * l’ezrahita. *
2 Cantaré per sempre els teus favors, Senyor,
d’una generació a l’altra
anunciaré la teva fidelitat. *
3 N’estic cert, el teu favor és indestructible,
mantens la fidelitat en el cel.
4 «He fet aliança amb el meu elegit,
jurant a David, el meu servent:
5 Establiré per sempre la teva dinastia,
mantindré per tots els segles el teu tron.»Pausa
6 El cel celebra els teus prodigis, Senyor,
l’assemblea dels àngels * canta la teva fidelitat.
7 Qui és comparable al Senyor dalt dels núvols?
Qui és com el Senyor entre els fills de Déu? *
8 Déu és temible en el consell dels àngels,
més gran i terrible que tots els qui l’envolten.
9 Qui és com tu, Senyor, Déu de l’univers?
Senyor poderós, * al teu voltant tot és fidelitat.
10 Domines l’arrogància de la mar,
amanseixes les onades quan s’encrespen. *
11 Esbocinares el cadàver de Rahab, *
el teu braç potent * va dispersar els enemics.
12 Teus són els cels, teva és la terra;
has format el món i tot el que s’hi mou. *
13 Has creat el nord i el migdia;
el Tabor i l’Hermon aclamen el teu nom. *
14 El teu braç és poderós,
és forta la teva mà,
sublim, la teva dreta.
15 El dret i la justícia sostenen el teu tron, *
la fidelitat i l’amor et precedeixen. *
16 Feliç el poble que t’aclama, Senyor:
caminarà a la llum de la teva mirada,
17 celebrarà el teu nom tot el dia,
es gloriarà de la teva bondat.
18 Tu ets l’esplendor de la nostra força:
perquè ens estimes, podem aixecar el front.
19 És del Senyor l’escut que ens protegeix,
el nostre rei és del Sant d’Israel. *
20 Un dia, en una visió, vas parlar als teus fidels:
«He posat un noi per damunt d’un guerrer,
he enaltit un jove del poble. *
21 M’he fixat en David, el meu servent,
i l’he ungit amb l’oli sant: *
22 la meva mà el sostindrà per sempre,
el meu braç el farà invencible.
23 »No l’agafarà de sorpresa l’enemic
ni el venceran els injustos;
24 davant d’ell desfaré els adversaris,
derrotaré els qui l’odien.
25 »La meva fidelitat i el meu amor seran amb ell,
en el meu nom aixecarà el seu front;
26 estendré als mars el seu poder,
a les aigües abismals el seu domini. *
27 »Ell em dirà: “Ets el meu pare,
el meu Déu i la roca que em salva.”
28 I jo el faré el meu primogènit,
l’altíssim entre els reis de la terra. *
29 »Mantindré per sempre el meu amor,
la meva aliança amb ell serà perpètua. *
30 Establiré per sempre la seva dinastia,
el seu tron durarà com el cel.
31 »Si els seus fills s’apartaven de la meva llei
i no seguien els meus decrets,
32 si violaven els meus preceptes
i no guardaven els meus manaments,
33 els demanaré comptes de les seves culpes
amb la vara, dels seus pecats amb flagells.
34 »Però a ell no li prendré el meu amor,
no em desdiré de la meva fidelitat;
35 no trencaré la meva aliança,
no violaré * les meves promeses.
36 »D’una vegada per sempre *
juro per la meva santedat de no enganyar David:
37 “La seva dinastia es perpetuarà,
el seu tron subsistirà davant meu com el sol,
38 es mantindrà per sempre com la lluna,
testimoni fidel * dalt dels núvols.”» * Pausa
39 Però ara, disgustat amb el teu Ungit,
l’abandones i el rebutges;
40 trenques l’aliança amb el teu servent,
li tires per terra la corona. *
41 Li derroques totes les muralles *
i arrases les seves fortaleses;
42 tots els vianants el saquegen
i l’escarneixen els veïns.
43 Alces el braç dels seus adversaris,
omples de goig tots els seus enemics;
44 i a ell li esmusses l’espasa,
ja no el sostens en el combat.
45 Has esfondrat la seva glòria,
has fet caure per terra el seu tron;
46 escurces els seus anys de joventut,
i la vergonya li fa de mantell. * Pausa
47 Senyor, fins quan estaràs amagat,
i el teu enuig cremarà com el foc? *
48 Recorda com n’és, de breu, la meva vida.
Són no res els homes que has creat.
49 Quin home podrà viure sense conèixer la mort?
Qui s’escaparà del poder del seu reialme? * Pausa
50 On són, Senyor, els favors d’altre temps,
que havies jurat a David per la teva fidelitat?
51 Recorda, Senyor, l’oprobi dels teus servents.
Són molts els pobles que suporto dintre meu.
52 Els teus enemics insulten, Senyor,
insulten les petjades del teu Ungit.
53 Beneït sigui el Senyor per sempre.
Amén, amén.
1 Què direm, doncs? ¿Hem de continuar en el pecat perquè abundi més la gràcia? * 2 De cap manera! Els qui hem mort al pecat, com podríem viure encara en el pecat? * 3 ¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist * hem estat submergits en la seva mort? * 4 En efecte, pel baptisme hem estat sepultats amb ell i hem participat de la seva mort, perquè, així com Crist, per l’acció de la glòria * del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova. * 5 I si nosaltres ens hem unit a ell * participant d’una mort com la seva, també participarem de la seva resurrecció. * 6 Sapiguem-ho bé: l’home vell que érem abans * ha estat crucificat amb Crist; * per tant, el nostre cos dominat pel pecat * ha estat destruït perquè ja no siguem més esclaus del pecat. 7 El qui ha mort, queda alliberat del pecat. *
8 I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. 9 Sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell. 10 Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, * però ara que viu, viu per a Déu. * 11 Igualment vosaltres, tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist. *
12 Ara, per tant, no deixeu regnar més el pecat en el vostre cos mortal, no us sotmeteu a les seves passions. * 13 No poseu els membres del vostre cos al servei del pecat com a instruments per a fer el mal; més aviat oferiu-vos a Déu com qui ha passat de mort a vida, i poseu els vostres membres al servei de Déu com a instruments per a fer el bé. 14 El pecat ja no tindrà cap domini damunt vostre. * Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia.
15 Què, doncs? Perquè ja no estem sota la Llei, sinó sota la gràcia, ¿ens és permès de pecar? De cap manera! 16 Sabeu prou bé que, si us poseu com a esclaus al servei d’algú per obeir-lo, de fet sou esclaus de l’amo que obeïu: per tant, o bé us sotmeteu al pecat, que porta a la mort, o bé obeïu aquell qui dóna la justícia. * 17 Vosaltres éreu
esclaus del pecat, però heu obeït de cor la doctrina que us ha estat ensenyada. * Donem-ne gràcies a Déu! 18 Així, lliures de l’esclavatge del pecat, heu esdevingut esclaus al servei de la justícia de Déu 19 —com que sou febles, us estic parlant amb comparacions humanes. * Així com vau posar els vostres membres com a esclaus al servei de la impuresa i de la injustícia i portàveu una vida indigna, poseu-los ara com a esclaus al servei de la justícia de Déu i porteu una vida santa. 20 Mentre éreu esclaus del pecat, us trobàveu al marge d’aquesta justícia. 21 Però quin fruit en trèieu, d’aquella vida? Ara us n’avergonyiu, perquè, sens dubte, portava a la mort. * 22 En canvi, ara, lliures de l’esclavatge del pecat i esdevinguts esclaus al servei de Déu, obtindreu el fruit d’una vida santa, que us portarà a la vida eterna. * 23 La paga del pecat és la mort, però el do que Déu ens fa en Jesucrist, Senyor nostre, és la vida eterna.
L’Evangeli segons Mateu s’adreça a una comunitat formada per cristians d’origen jueu i d’origen pagà, que viu una etapa de consolidació enfront del judaisme, en una època posterior a la destrucció de Jerusalem (any 70 dC).
Els responsables del judaisme insisteixen a rebutjar Jesús com a Messies d’Israel. D’aquí les nombroses confrontacions polèmiques, amb els mestres de la Llei i els fariseus, que apareixen en l’evangeli (cc. 12 i 23).
D’altra banda, la comunitat de Mateu té una forta empenta missionera (28,16-20): s’experimenta l’alè d’aquest nou poble de Déu que, partint d’Israel, s’està convertint en l’Església que porta el missatge de l’evangeli de Jesús arreu de la terra.
Mateu construeix el seu escrit seguint el model literari creat per Marc i que és anomenat, justament, «evangeli». L’evangelista, identificat tradicionalment amb Mateu-Leví (9,9-13), recull l’herència de l’obra de Marc i la completa amb informacions que ha rebut d’altres fonts. La principal d’aquestes és probablement l’anomenada font Q (vegeu la introducció als evangelis sinòptics).
Un país com Síria –o el litoral siro-fenici– ofereix una situació favorable com a lloc on hauria viscut la comunitat destinatària de l’Evangeli segons Mateu. De manera preferent, dues ciutats podrien haver-ne estat els centres: Antioquia de Síria i Damasc. Notem que Ignasi d’Antioquia, vers l’any 115, coneix ja l’Evangeli segons Mateu.
Unes constatacions prèvies poden ajudar a comprendre algunes particularitats de l’estructura de l’Evangeli segons Mateu.
En primer lloc, observem que d’entrada segueix l’esquema de Marc pel que fa a l’itinerari de Jesús: 1) ministeri de Jesús a Galilea (4,12-16,12); 2) pujada a Jerusalem, des de la confessió de Pere a Cesarea de Filip (16,13-20,34); 3) ministeri a Jerusalem, passió, mort i resurrecció (21,1-28,20). Aquesta narració va precedida d’una preparació del ministeri de Jesús (1,1-4,11), amb un breu relat de la seva infància (cc. 1-2) i amb els primers esdeveniments relatius a la seva predicació (3,1-4,11).
Tanmateix, és útil de fer notar que hi ha hagut força canvis en relació a Marc. Un dels més significatius és l’aparició de grans blocs d’ensenyament, construïts com a discursos o sermons. Entre aquests discursos, cal remarcar: el sermó de la muntanya (cc. 5-7); el discurs de la missió (9,35-10,42); l’ensenyament en paràboles (c. 13); l’anomenat discurs a l’Església (17,24-18,35); el discurs als fariseus (23,1-36), i el discurs de la parusia (24,3-25,46). En 7,28; 11,1; 13,53; 19,1; 26,1, aquests discursos o instruccions es clouen amb una expressió semblant: «Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments…», o bé: «Quan Jesús hagué acabat de donar aquestes instruccions…»
Cal afegir, encara, que Mateu construeix una obra literària molt ben estructurada, amb repeticions simètriques i enllaços continus entre els diversos fragments. L’evangeli es caracteritza per la seva «arquitectura» i per un estil que facilita que el text pugui ser memoritzat. Esmentem, per exemple, l’expressió que es troba repetida en 4,23 i 9,35: «Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena.» D’aquesta manera es dóna cos a una presentació ben travada de l’ensenyament i l’activitat de Jesús: Jesús, amb paraules i amb fets, proclama la bona nova del Regne de Déu (anomenat aquí quasi sempre Regne del cel). Aquesta activitat amb paraules i amb fets sembla seguir tres grans desenrotllaments (4,12-10,42; 11,1-18,35; 19,1-25,46) on Jesús és presentat com a Messies d’Israel i Senyor de l’Església.
