Menu
Lectura del llibre de Jeremies
Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l’oracle del Senyor. Per això el Senyor, Déu d’Israel, diu als pastors del meu poble: «Vosaltres heu dispersat les meves ovelles i les heu fetes fugir, en lloc de fer-ne el recompte. Doncs ara jo passaré comptes amb vosaltres per reclamar tot el mal que heu fet, diu l’oracle del Senyor. I totes les ovelles que em queden, jo mateix les recolliré de tots els països on les havia fet fugir, i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i s’hi multiplicaran. Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap, diu l’oracle del Senyor.
Vénen dies, diu l’oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé. En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur. El seu nom serà: El-Senyor-és-el-nostre-bé».
La metàfora del pastor era familiar en els pobles de l’Orient Mitjà; i concretament a Israel, el rei David, l’antic pastor, era una imatge que continuaven aplicant als seus descendents.
Malauradament, la història dels reis mostra que n’hi va haver de bons però també alguns ben dolents!
En el llibre primer de Samuel, hi trobem una descripció de la institució reial molt dura però farcida de realisme:
“Samuel va transmetre al poble, que li demanava un rei, totes les paraules del Senyor. Els digué: Així us governarà el rei que tindreu: prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d’escorta davant la seva carrossa… S’apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans. Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per pagar els seus funcionaris i els seus cortesans…El dia que això passi, us queixareu del rei que us haureu triat, però el Senyor no us escoltarà” (1S 8,10-18).
El text que llegim avui es refereix als darrers reis de Jerusalem, en el moment de l’exili a Babilònia.
En els moments dolents, quantes vegades els profetes no han fet palès el dolor de Déu davant la dispersió del seu ramat? La seva única preocupació és la de tornar-lo a ajuntar…
Des de l’Antic Testament, la imatge del bon pastor havia esdevingut una de les expressions de l’espera messiànica: Un dia, encara que potser sigui llunyà, segur que naixerà un bon rei…
El text de Jeremies que llegim avui, se situa en aquesta línia:
“Ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat, diu l’oracle del Senyor”
Fixem-nos que repeteix fins a cinc vegades que és paraula que ve de Déu (oracle del Senyor): potser perquè en aquells moments, no hi havia molta gent que s’ho cregués!
Com més durs són els temps, més els profetes intenten mantenir l’esperança:
“Vénen dies, diu l’oracle del Senyor, que faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David, i serà un rei excel·lent que farà regnar en el país la justícia i el bé”.
Vet ací què esperen que aporti el Messies: Justícia i seguretat.
“En els seus dies Judà no sofrirà cap mal i Israel viurà segur”.
Sabem que Judà designava el regne del sud i Israel el del nord, a l’època en què hi havia dos regnes (abans del 721 aC); hom pot comprendre que el profeta anuncia la reunificació dels dos regnes…
El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor,
m’asserena i em conforta. R.
Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa. R.
Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor. R.
R. El Senyor és el meu pastor, no em manca res.
Aquest salm té un cert aire bucòlic que ens pot desviar del seu pregon missatge car ens parla de la vida i la mort, de la por als enemics i de la fe en Déu que és més forta que totes les amenaces.
“…la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”.
La imatge del pastor és molt present en tota la Bíblia: la confiança del seu ajut durant les difícils proves que el pobles d’Israel, el ramat, ha anat sofrint…
La característica d’aquest salm és un sentiment de confiança pregona en Déu – expressat amb un llenguatge d’incomparable bellesa poètica.
En la primera part (vv. 1-4) el salmista es val de la imatge del “pastor” per descriure la seva experiència de la protecció divina.
En la segona (vv. 5-6), els elements simbòlics semblen creuar-se amb la referència a una situació concreta: el salmista, perseguit pels seus enemics (v.5) es posa a recer del Senyor en el temple (v.6), i allà el Senyor li ofereix la seva hospitalitat, fent-lo participar de la seva taula (v.5).
El Nou Testament reprèn la imatge del “pastor” per aplicar-la a Crist, el “Bon Pastor” que dóna la vida per les seves ovelles (Jn 10)
Aquest salm de l’Hoste de Déu, per a expressar una experiència d’intimitat amb Déu, fa servir dues imatges universals: el pasturatge… i el festí (el Pastor… i l’hoste…). En aquells països on la vida està en harmonia amb la naturalesa, aquest llenguatge és poètic.
Jesús degué recitar aquest salm amb especial fervor. Rellegim-lo amb aquesta perspectiva, imaginant-nos que és el mateix Jesús qui el pronuncia: “No em manca res… El Pare em guia… Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res…
Seria greu que els cristians sembléssim gent desesperada i trista, els qui tenim el secret fantàstic de la plena alegria: la humanitat avança cap a Déu, felicitat infinita.
És benedicció creure en la Providència.
És benedicció viure en obediència.
És benedicció seguir les indicacions de l’Esperit en els camins de la vida.
“El Senyor és el meu pastor. No em manca res”.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Germans, vosaltres abans éreu lluny de les promeses, però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, ja que ell ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos la Llei i els preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort a la creu ha fet morir l’enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliat tots dos amb Déu. Per això ha vingut a portar-nos la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit.
“Per ell uns i altres tenim entrada al Pare, guiats per un sol Esperit”.
Dues categories de persones: els uns, són els cristians d’origen jueu; els altres, els cristians d’origen pagà.
En el text de diumenge passat (Ef 1, 13-14), Pau deia ”nosaltres” quan es referia als jueus (ell en formava part…) i deia “vosaltres” als que havien estat pagans.
Israel va ser el primer beneficiari de l’anunci del projecte de Déu, però, en endavant, en Crist, els pagans el van poder escoltar, van esdevenir creients i van rebre l’Esperit Sant.
És a Antioquia de Pisídia quan Pau compren el gran canvi en la història de la revelació:
“El dissabte següent, gairebé tota la ciutat es va reunir per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s’engelosiren tant que es van posar a contradir amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Llavors Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als pagans” (Ac 13, 44-46).
Calia construir la unitat recomanada pel Crist, hi anava el contingut de la fe cristiana. Uns i altres van estar batejats, és a dir, immersos en la nova vida del Ressuscitat: en endavant, és això l’únic que compta.
Ja no som sota el règim de la Primera Aliança. Llavors només els jueus tenien accés al pati central del temple: a l’esplanada hi tenia accés tothom; al pati central, no; un rètol anunciava la prohibició, sota pena de mort.
Pau potser es referia a aquesta barrera quan parlava del “mur de l’odi”…
“Eren a punt de complir-se els set dies quan els jueus originaris de l’Àsia, en veure Pau al temple, amotinaren la gent i el van agafar, tot cridant: Israelites, ajudeu-nos! Aquest és l’home que va pertot arreu ensenyant a tothom doctrines contra el nostre poble, la nostra Llei i contra aquest lloc. Fins i tot ha fet entrar grecs al temple profanant així aquest lloc sant! Deien això perquè l’havien vist a la ciutat amb Tròfim d’Efes i es pensaven que Pau l’havia fet entrar al temple. Tota la ciutat es va avalotar. El poble va córrer cap al temple, agafaren Pau, l’arrossegaren a fora, i tot seguit van tancar les portes del temple.
Ja l’anaven a matar quan el tribú de la cohort romana va rebre aquesta notícia: Per tot Jerusalem hi ha una gran confusió!” (Ac 21, 27-31).
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruirlos llargament.
Diumenge passat vàrem llegir com Jesús enviava en missió als dotze. Fixem-nos que hi ha paral·lelisme entre el començament de la missió de Jesús i dels dotze: el lloc és el mateix (Galilea), el context també:
“Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu” (Mc 1,14).
És a dir, Jesús comença quan Joan és empresonat i els apòstols comencen en el moment de la mort del mateix Joan Baptista: Marc relata l’arrest i l’execució de Joan en l’interval entre llur sortida en missió, enviats per Jesús, i la seva tornada:
“En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i l’havia tancat a la presó, a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s’havia casat… perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia… Ella li respongué: El cap de Joan Baptista… El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l’ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura” (Mc 6, 17-29).
“….els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat”.
És la primera vegada que Marc utilitza la paraula “apòstols” (que significa “enviats” en missió); fins aquí els anomenava “deixebles” (“ensenyats”): en el futur, compartiran la missió amb Jesús.
Curiosament, a la tornada, la primera cosa que els proposa és de prendre distància:
“Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica”.
En el capítol 1, Marc ens explica que a Cafarnaüm, Jesús també va fer una pausa per agafar forces per resistir a la temptació d’instal·lar-se:
“De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n’anà en un lloc solitari i s’hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: Tothom et busca. Ell els diu: Anem a altres llocs, als pobles veïns, que també allí vull predicar-hi; és per això que he vingut. I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis” (Mc 1,35-39).
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil, anar repassant la nostra vida al costat de Jesús.
El contacte amb Jesús sempre és vitalitzant. A prop seu, aprenem a estimar la vida com un regal gratuït i meravellós.
Llavors experimentarem la veritat d’aquelles paraules que ens ha dit Sant Pau a la segona lectura: que Jesús “és la nostra pau”.
Marc insisteix molt sovint en la presència d’una multitud de persones que el seguia arreu…
“Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament”.
Des de l’Antic Testament, la imatge del bon pastor havia esdevingut una de les expressions de l’espera messiànica: Un dia, encara que potser sigui llunyà, segur que naixerà un bon rei…
Fixem-nos que repeteix fins a cinc vegades que és paraula que ve de Déu (oracle del Senyor): potser perquè en aquells moments, no hi havia molta gent que s’ho cregués!
Com més durs són els temps, més els profetes intenten mantenir l’esperança…
Aquest salm…fa servir dues imatges universals: el pasturatge… i el festí (el Pastor… i l’hoste…). En aquells països on la vida està en harmonia amb la naturalesa, aquest llenguatge és poètic.
Jesús degué recitar aquest salm amb especial fervor. Rellegim-lo amb aquesta perspectiva, imaginant-nos que és el mateix Jesús qui el pronuncia: “No em manca res… El Pare em guia… Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res…
Seria greu que els cristians sembléssim gent desesperada i trista, els qui tenim el secret fantàstic de la plena alegria: la humanitat avança cap a Déu, felicitat infinita.
És benedicció creure en la Providència. És benedicció viure en obediència.
És benedicció seguir les indicacions de l’Esperit en els camins de la vida.
“El Senyor és el meu pastor. No em manca res”.
Israel va ser el primer beneficiari de l’anunci del projecte de Déu, però, en endavant, en Crist, els pagans el van poder escoltar, van esdevenir creients i van rebre l’Esperit Sant.
Calia construir la unitat recomanada pel Crist, hi anava el contingut de la fe cristiana. Uns i altres van estar batejats, és a dir, immersos en la nova vida del Ressuscitat: en endavant, és això l’únic que compta.
És la primera vegada que Marc utilitza la paraula “apòstols” (que significa “enviats” en missió); fins aquí els anomenava “deixebles” (“ensenyats”): en el futur, compartiran la missió amb Jesús.
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil, anar repassant la nostra vida al costat de Jesús.
• Per donar gràcies pels dons rebuts.
• Per parlar de tot allò que fem, d’allò que ens preocupa i de les esperances que portem al cor.
• Per demanar perdó quan les coses no han anat bé del tot.
• O per demanar llum i coratge quan estem a les fosques o sentim la nostra debilitat.
El contacte amb Jesús sempre és vitalitzant. A prop seu, aprenem a estimar la vida com un regal gratuït i meravellós.
1 «Ai dels pastors * que malmenen i dispersen les ovelles del meu ramat. Ho dic jo, el Senyor. 2 Això diu el Senyor, Déu d’Israel, als pastors que pasturen el meu poble: Vosaltres heu dispersat les meves ovelles, les heu escampades i no les heu tingudes en compte. Doncs ara jo us demanaré comptes de la vostra mala conducta. Ho dic jo, el Senyor. 3 Després jo mateix aplegaré la resta de les meves ovelles de tots els països on les he escampades i les faré tornar als seus prats. * Allà seran fecundes i es multiplicaran. * 4 Els posaré al davant pastors que les pasturin: no tindran por i ningú no les esfereirà. No en faltarà cap a la crida. * Ho dic jo, el Senyor.
5 »Vénen dies que faré néixer
un rebrot just al llinatge de David.
Regnarà com a rei assenyat
i defensarà en el país
el dret i la justícia. *
Ho dic jo, el Senyor.
6 En el seu temps, Judà serà salvat
i Israel viurà segur.
I li donaran aquest nom:
“El Senyor és la nostra salvació.” *
7 »Vénen dies, diu el Senyor, en què ja no diran: “Juro per la vida del Senyor, que va treure els israelites del país d’Egipte”, 8 sinó: “Juro per la vida del Senyor que ha tret i ha fet tornar la descendència del poble d’Israel del país del nord i de tots els països on els havia escampat, * perquè habitin en el seu territori.” *
Ho dic jo, el Senyor.»
9 Als profetes.
El cor se’m trenca dins el pit,
tots els meus ossos s’estremeixen.
Estic com embriagat,
com un home ple de vi,
per causa del Senyor
i de les seves santes paraules.
10 El país és ple d’adúlters
i, amb tantes malediccions, està de dol: *
s’han assecat les pastures de l’estepa. *
Ells només corren per fer el mal,
només són valents per a defensar causes
injustes.
11 «Els profetes * i els sacerdots són uns
profanadors, *
fins en el meu temple hi trobo dolenteria.
Ho dic jo, el Senyor.
12 Per això es tornarà relliscós el seu camí
i, perseguits en la fosca, cauran: *
jo els enviaré desastres
l’any que passaré comptes amb ells.
Ho dic jo, el Senyor.»
13 «En els profetes de Samaria
hi trobava nicieses:
profetitzaven en nom de Baal *
i esgarriaven Israel, el meu poble.
14 Però en els profetes de Jerusalem
hi trobo coses que esgarrifen: *
cometen adulteri * i viuen en la mentida,
i encoratgen els malvats
perquè ningú no es converteixi
de la seva dolenteria. *
Per a mi tots plegats
són com els de Sodoma,
igual que els habitants de Gomorra. *
15 Això diu el Senyor de l’univers contra els
profetes:
Els faré mastegar absenta
i els faré beure aigua emmetzinada, *
perquè la indignitat dels profetes de Jerusalem
ha profanat tot el país.»
16 «Això diu el Senyor de l’univers:
No escolteu els profetes
que us prediquen sense fonament,
que propaguen visions imaginàries
sense que el Senyor els hagi parlat. *
17 No paren de dir als qui em menyspreen:
“Tot anirà bé. Ho ha dit el Senyor.” *
I els més obstinats diuen:
“No us passarà cap desastre.” *
18 Com si haguessin assistit al consell del
Senyor! *
Com si l’haguessin vist i sentit!
Com si haguessin escoltat la seva paraula!
19 Però finalment esclata la tempesta del
Senyor, el seu enuig es desferma;
s’arremolina un huracà,
es retorça sobre el cap dels malvats.
20 L’enuig del Senyor no es farà enrere,
fins que haurà complert els seus designis:
a la fi dels temps
els comprendreu del tot. *
21 Jo no he enviat aquells profetes,
però ells corren;
jo no els he parlat,
però ells profetitzen. *
22 Si haguessin assistit al meu consell, *
anunciarien al poble la meva paraula:
el farien tornar del mal camí
i de les seves males accions.» *
Sóc un Déu que hi veu també de lluny!
Ho dic jo, el Senyor.
24 Ja pot buscar l’home amagatalls,
que jo l’hi trobaré. *
Ho dic jo, el Senyor.
¿No sabeu que jo omplo el cel i la terra? *
Ho dic jo, el Senyor.
23 «¿Sóc un Déu que hi veu només de prop? *
25 »He sentit allò que diuen els profetes, com menteixen quan diuen, com si profetitzessin en nom meu:
“He tingut un somni! He tingut un somni!” 26 Fins quan? És que aquests profetes pretenen d’anunciar la mentida i dir tan sols allò que els passa pel cap? 27 Amb els somnis que es conten els uns als altres, ¿es proposen que el meu poble oblidi el meu nom, com els seus pares l’oblidaren i es fiaren de Baal? 28 El profeta que tingui un somni, que expliqui el seu somni. Però si algú rep la meva paraula, que la transmeti fidelment. *
»Què té a veure la palla amb el gra?
Ho dic jo, el Senyor.
29 La meva paraula és com el foc,
com un mall que esmicola la roca.
Ho dic jo, el Senyor.
30 »Estic contra els profetes que usurpen les meves paraules i se les passen l’un a l’altre. * Ho dic jo, el Senyor. 31 Estic contra els profetes que tenen una llengua enganyadora a l’hora d’engegar oracles. Ho dic jo, el Senyor. 32 Estic contra els profetes que expliquen somnis falsos i desvien el meu poble amb les seves pretensions mentideres. Ho dic jo, el Senyor. Jo no els he enviat ni els he manat res, i ells no fan cap bé a aquest poble.» *
33 «Quan un profeta o un sacerdot, o algú del poble, et pregunti: “Quin presagi del Senyor ens portes?”, digues-los: El presagi sou vosaltres mateixos, que sou per a mi una càrrega, * i jo me la trauré del damunt. Ho dic jo, el Senyor. 34 Si un profeta o un sacerdot, o algú del poble, diu: “Presagi del Senyor”, li’n demanaré comptes, a ell i a la seva família. 35 Més aviat heu de dir-vos l’un a l’altre: “Què ha respost el Senyor? Què ha dit el Senyor?” 36 Però no parleu més de “presagi del Senyor”, perquè aquesta paraula es convertirà en una càrrega per a qui la pronuncia, ja que ha capgirat la paraula del Déu viu, * el Senyor de l’univers, el nostre Déu.
37 »Als profetes, digueu-los: “Què t’ha respost el Senyor? Què t’ha dit el Senyor?”, 38 perquè, si parleu dels meus presagis, això us diu el Senyor: “Ja que vosaltres continueu parlant de presagis del Senyor, quan jo us havia dit que no en parléssiu més, 39 estic disposat a prendre-us * com si fóssiu una càrrega i a llançar-vos lluny de mi, * tant a vosaltres com aquesta ciutat que jo us vaig donar, a vosaltres i als vostres pares. 40 Caurà damunt vostre un oprobi etern, un deshonor perpetu que no serà mai oblidat.”» *
El Senyor és el meu pastor: *
no em manca res. *
2 Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua,
3 i allí em retorna. *
Em guia per camins segurs, *
per amor del seu nom.
4 Ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal. *
Perquè tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó *
em donen confiança.
5 Davant meu pares taula tu mateix, *
i els adversaris ho veuen;
m’has ungit el cap amb perfums, *
omples a vessar la meva copa.
6 N’estic cert, tota la vida m’acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré * anys i més anys
a la casa del Senyor. *
1 Vosaltres en altre temps éreu morts per les vostres faltes i els vostres pecats; * 2 vivíeu sotmesos al déu d’aquest món, * al sobirà que domina entre el cel i la terra, * l’esperit que ara actua en els qui són rebels. * 3 En altre temps tots nosaltres també havíem viscut com ells: ens abandonàvem als desigs terrenals i ens deixàvem endur pels seus impulsos. Així, la nostra naturalesa ens feia objecte de la indignació divina igual que als altres. * 4 Però Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran *
5 que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que heu estat salvats! * 6 Per mitjà de Jesucrist, Déu ens ha ressuscitat amb ell i ens ha entronitzat dalt al cel juntament amb ell; * 7 així, davant els segles que vindran, i en virtut de la bondat que ens ha tingut en Jesucrist, ha volgut deixar ben clara la incomparable riquesa de la seva gràcia. * 8 És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de Déu. 9 No és fruit de les obres, * perquè ningú no pugui gloriar-se’n. * 10 Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les. *
11 Per això, recordeu que, en altre temps, vosaltres, pagans de naixement, éreu anomenats incircumcisos pels qui es diuen de la circumcisió, ja que porten en la pròpia carn una marca feta per mans d’home. * 12 En aquell temps vivíeu separats de Crist, privats de la ciutadania d’Israel, forasters a la promesa i a les aliances. Vivíeu en el món sense esperança i sense Déu; * 13 ara, en canvi, viviu en Jesucrist. Aleshores éreu lluny, però ara la sang del Crist us ha apropat. *
14 Ell és la nostra pau. * De dos pobles n’ha fet un de sol, destruint el mur que els separava * 15 i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n’ha creat un de sol, la nova humanitat. * 16 Ha fet morir en ell l’enemistat i, per mitjà de la creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu i els ha unit en un sol cos. * 17 Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. *
18 Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare. *
19 Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, * sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. * 20 Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, * que té el mateix Jesucrist per pedra angular. * 21 Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. * 22 Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, fins a ser, gràcies a l’Esperit, el lloc on Déu resideix. *
Devem a l’evangelista Marc la creació del tipus d’escrit que anomenem «evangeli», un gènere literari que, per tal d’interpretar de manera adequada la figura i el significat de Jesús de Natzaret, combina en un mateix text la narració del seu breu ministeri i la proclamació de fe en ell, crucificat i ressuscitat.
El relat de Marc, escrit per a anunciar el missatge evangèlic, és una història que passa entre Galilea i Jerusalem, i que s’adreçava originàriament sobretot a cristians o a futurs cristians d’origen pagà.
Potser hem de situar aquests cristians a l’orient de l’imperi romà, preferentment a Síria.
Compost a partir de múltiples tradicions que arrenquen de Jesús mateix, l’evangeli s’estructura per mitjà de resums i d’enllaços entre els diversos fragments que donen al conjunt de l’escrit una fesomia concreta: la d’una proclamació dels fets i les paraules que configuren la vida de Jesús, presentada en forma narrativa.
Pel que fa a l’autor, s’ha proposat sovint d’identificar-lo amb Joan, l’anomenat Marc, nascut a Jerusalem i actiu en l’evangelització dels primers temps del cristianisme. Citat en el llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 12,12.25; 15,37.39), la tradició cristiana primitiva el relaciona amb l’apòstol Pere (1Pe 5,13), i és esmentat també en els escrits paulins (Col 4,10; 2Tm 4,11; Flm 24). Segons l’opinió tradicional, hauria compost a Roma l’evangeli que porta el seu nom. La data de redacció se situaria pels volts de l’any 70 dC, encara que alguns, també amb bones raons, opten per una data anterior.
Mateu i Lluc, cada un per separat, van conèixer un text de Marc que, junt amb altres fonts d’informació, els serví de base per a la redacció dels seus respectius evangelis.
