Menu
Lectura de la profecia d’Amós
En aquells dies, Amasies, sacerdot de Bet-El, digué a Amós: «Vident, vés-te’n d’aquí. Fuig al país de Judà. Menja-hi el teu pa i fes-hi de profeta, però aquí, a Bet-El, guarda’t de tornar-hi a fer de profeta, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat». Amós li respongué: «Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble”».
El nom de Betel és conegut de lluny a la Bíblia:
“D’allí se n’anà a la Muntanya, a l’est de Betel, i va plantar la seva tenda entre Betel, a ponent, i Ai, a llevant. En aquell lloc va dedicar un altre altar al Senyor i va invocar el seu nom. Després, per etapes, Abram anà avançant cap al Nègueb” (Gn 12, 8).
“Quan el sol ja s’havia post, va arribar en un indret i s’hi quedà per fer-hi nit. Va prendre una pedra, se la posà per capçal i va dormir en aquell lloc. Tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven. El Senyor es trobava davant seu i li deia: —Jo sóc el Senyor, Déu d’Abraham, el teu avantpassat, i Déu d’Isaac. La terra on dorms, la donaré a tu i a la teva descendència. La teva descendència serà tan nombrosa com els grans de pols de la terra” (Gn 28, 11-14)
“Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel. Jacob es llevà de bon matí, va prendre la pedra que s’havia posat per capçal, la va plantar com un pilar i la consagrà ungint-la amb oli. I donà a aquell lloc el nom de Betel (que vol dir «casa de Déu») (Gn 28, 17-19)
Déu beneeix Jacob a Betel: “El país que he donat a Abraham i a Isaac, te’l dono a tu i, després de tu, a la teva descendència” (Gn 35, 12).
Segles més tard, al 931 aC, Jeroboam I, rei del nou reialme del Nord (nascut de la secessió de les tribus del Nord, després de la mort de Salomó), va triar Betel per ser el lloc del santuari equivalent de Jerusalem.
I dos-cents anys més tard, vers el 750 aC, sota el regnat de Jeroboam II, és a Betel, precisament, que Amós desenvolupa la seva efímera carrera de profeta: alguns mesos, probablement; però que li permeten d’escriure un llibre, el primer, cronològicament, dels llibres profètics. Llibre curt però admirable i ben representatiu dels profetes de l’Antic Testament.
Cal remarcar que la corrupció feia estralls a l’època d’Amós i com tots els profetes recorda al poble que aquestes pràctiques engendraran catàstrofes.
El profeta Osees, anys més tard i a propòsit de Samaria, capital del Regne del Nord, dirà aquella frase terrible i magnífica a la vegada:
“Sembren ventades i colliran tempestats” (Os 8,7).
Hom compren perquè el clergat local vol desfer-se d’Amós; i per tal d’aconseguir-ho, se l’acusa al rei per incitació a la revolta: és el nostre text d’avui:
“Amassià, sacerdot de Betel, va enviar aquest missatge a Jeroboam, rei d’Israel: «Amós conspira contra tu dintre mateix d’Israel. El país no pot tolerar més el que ell diu” (Am, 7,10).
I d’aquí el relat de la vocació del profeta…
Jo escolto què diu el Senyor:
Déu anuncia la pau al seu poble.
El Senyor és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.
La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la bondat i la pau;
La fidelitat germinarà de la terra,
i la bondat mirarà des del cel. R.
El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit.
La bondat anirà al seu davant,
i la pau li seguirà les petjades. R.
R. Senyor, feu-nos veure el vostre
amor, i doneu-nos la vostra salvació.
Aquest salm va ser escrit després de l’exili de Babilònia, que va durar quasi cinquanta anys (del 587 al 538 aC). I en aquesta oració es reflecteix la situació espiritual dels qui ja han passat la prova de l’exili.
Per tant és una nova generació la que retorna a Jerusalem i que vol refer la seva vida… i les expectatives no varen coincidir amb la realitat que es van trobar. Per exemple, la reconstrucció del temple va topar amb ferotges oposicions…
“Jo escolto què diu el Senyor: Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l’estimen”.
Escoltar, en el sentit bíblic, és precisament l’actitud del creient, girat envers Déu, disposat a obeir els seus manaments perquè hi reconeix l’únic camí de felicitat traçat pel seu Déu.
I hom sap que la força, l’impuls de la conversió és una gràcia, un do de Déu
La repatriació dels captius “ha canviat la sort” d’Israel i és una prova de l’amor del Senyor envers el seu poble: “Has afavorit, Senyor, el teu país i renovat la vida de Jacob;”
Però els vaticinis profètics (Is 60,2):
“Mentre les tenebres embolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu resplendeix el Senyor, apareix la seva glòria”.
no s’han complert plenament, i la reconstrucció nacional es realitza enmig de les penalitatscmés dures.
L’última part del salm és un oracle profètic, que conté la resposta divina a la súplica del poble i anuncia la definitiva restauració d’Israel, en una era de justícia i prosperitat.
Un verb es repeteix: “tornar”. Aquest salm està marcat completament pel tema del “retorn”. La situació que va donar origen a aquest salm no és cap altra que el retorn dels deportats de Babilònia.
Basant-se en aquest esdeveniment històric, considerat un acte de perdó de Déu, se li demana una nova gràcia. Després de l’entusiasme pel retorn de les primeres caravanes de presoners alliberats, hom es troba sobtadament davant la decepció del “quotidià”: la reconstrucció del temple demanava temps i els enemics intimidaven constantment els nous repatriats (Esd 4,4).
Quan Jesús recitava aquest salm, havia de pensar que ell era en persona la “realització” perfecta del que s’esperava i desitjava.
La humanitat deia: “¿Tornareu, Senyor?” No sabia encara que Déu ja havia decidit de “venir”.
Jesús sabia que ell era “la vinguda de Déu”, “germen de la terra” per Maria la seva mare, però també “descendent del cel” pel seu origen diví.
Després de la resurrecció de Jesús, a les primeres trobades amb els seus deixebles, la primera frase per a ells va ser: “la pau sigui amb vosaltres”….
Decididament, tota la Bíblia ens ho diu: la pau, aquesta conquesta aparentment impossible per a la humanitat, tanmateix és el nostre avenir, a condició que no oblidem que és un do de Déu!
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.
En ell hem rebut la nostra part en l’herència. Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva grandesa, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. Vosaltres vau escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la vostra salvació, i després d’escoltar-la i de creurehi, també vosaltres, en el Crist, heu estat marcats amb l’Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva personal. Aleshores serem lloança de la seva grandesa.
“..per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”.
Déu té un projecte amb nosaltres i amb tot el conjunt de la creació; així doncs, la història humana té un sentit, que vol dir a la vegada direcció i significació. La nostra història avança cap al seu acompliment: anem, com diu Pau, vers “la plenitud dels temps”
“Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix…”
En el llenguatge de Pau, aquest secret no se’l vol guardar Déu gelosament per a ell; al contrari, ens convida a participar de la seva intimitat.
Pensem en el que ens diu Pau: “la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells». Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.
“Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat”.
Tres consignes: anar de dos en dos, només portar el que és imprescindible i no deixar-se impressionar per la persecució inevitable.
Anar de dos en dos sembla una pràctica habitual de Jesús i en Marc en tenim alguns exemples:
“Quan s’acostaven a Jerusalem, pel cantó de Betfagé i Betània, prop de la muntanya de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: Aneu al poble que teniu al davant, i així que hi entrareu, trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai encara. Deslligueu-lo i porteu-lo” (Mc 11, 1-2).
“Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo” (Mc 14,13).
Potser hi ha l’arrel del costum jueu segons el qual un testimoniatge no era acceptable si no era avalat per dues persones com a mínim:
“No n’hi ha prou amb el testimoni d’una sola persona per a fer condemnar ningú, en qualsevol cas de culpa, crim o falta. La qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis” (Dt 19, 15).
A més, l’evangelització és un tema de testimoniatge, no és un tema individual.
Segona consigna: Porta el que és imprescindible. Recordem (Ex 12, 11):
“Per a menjar-lo, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l’heu de menjar a correcuita.
És la Pasqua del Senyor”.
El llarg camí del poble de Déu, que comença aquí, demana mobilitat, disponibilitat i llibertat d’esperit.
Anem per la tercera consigna. Poc abans del relat d’avui, Marc ens explica el fracàs de Jesús a Natzaret (ho llegirem diumenge passat…). I avui, a la primera lectura, llegim el relat d’Amós, foragitat del seu territori. Les raons les podem cercar en el nostre “cor endurit”…
Quan hi hagi refús, Jesús no preconitza ni la violència ni el menyspreu, sinó la perseverança i la serenitat. Lluc ens diu:
“Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: Fins i tot la pols del vostre poble que se’ns ha encastat als peus, ens l’espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop” (Lc 10, 10-11).
És una invitació a no deixar-se aturar pels fracassos…
També els diu que si troben hospitalitat en una casa, que s’hi quedin: acceptar l’hospitalitat d’altri, és honorar-los.
Hi ha persones que no fan discursos ni criden l’atenció, que passen desapercebudes, però que de fet exerceixen una gran influència positiva allà on són.
Perquè porten pau, fomenten la solidaritat i encomanen als altres el desig de viure, d’estimar i de ser millors.
Podríem dir, amb imatges bíbliques, que són “sal” que donen sabor a la vida també són “llum” que il·luminen el camí.
Aquestes persones – i nosaltres hem d’intentar ser d’aquestes!- són com les flors del bosc, amagades enmig de les herbes. Costa de veure-les, però hi són. I la seva presència es fa sentir perfumant tot l’entorn.
Uns pensaments:
…Amós desenvolupa la seva efímera carrera de profeta: alguns mesos, probablement; però que li permeten d’escriure un llibre, el primer, cronològicament, dels llibres profètics. Llibre curt però admirable i ben representatiu dels profetes de l’Antic Testament.
Cal remarcar que la corrupció feia estralls a l’època d’Amós i com tots els profetes recorda al poble que aquestes pràctiques engendraran catàstrofes.
El profeta Osees, anys més tard i a propòsit de Samaria, capital del Regne del Nord, dirà aquella frase terrible i magnífica a la vegada:
“Sembren ventades i colliran tempestats” (Os 8,7).
Escoltar, en el sentit bíblic, és precisament l’actitud del creient, girat envers Déu, disposat a obeir els seus manaments perquè hi reconeix l’únic camí de felicitat traçat pel seu Déu.
I hom sap que la força, l’impuls de la conversió és una gràcia, un do de Déu Quan Jesús recitava aquest salm, havia de pensar que ell era en persona la “realització” perfecta del que s’esperava i desitjava.
Després de la resurrecció de Jesús, a les primeres trobades amb els seus deixebles, la primera frase per a ells va ser: “la pau sigui amb vosaltres”….
Decididament, tota la Bíblia ens ho diu: la pau, aquesta conquesta aparentment impossible per a la humanitat, tanmateix és el nostre avenir, a condició que no oblidem que és un do de Déu!
Déu té un projecte amb nosaltres i amb tot el conjunt de la creació; així doncs, la història humana té un sentit, que vol dir a la vegada direcció i significació. La nostra història avança cap al seu acompliment:
anem, com diu Pau, vers “la plenitud dels temps”
Pensem en el que ens diu Pau: “la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres”.
Tres consignes: anar de dos en dos, només portar el que és imprescindible i no deixar-se impressionar per la persecució inevitable…
… l’evangelització és un tema de testimoniatge, no és un tema individual.
El llarg camí del poble de Déu, que comença aquí, demana mobilitat, disponibilitat i llibertat d’esperit.
Quan hi hagi refús, Jesús no preconitza ni la violència ni el menyspreu, sinó la perseverança i la serenitat… És una invitació a no deixar-se aturar pels fracassos…
També els diu que si troben hospitalitat en una casa, que s’hi quedin: acceptar l’hospitalitat d’altri, és honorar-los.
Hi ha persones… que passen desapercebudes, però que de fet exerceixen una gran influència positiva allà on són. Perquè porten pau, fomenten la solidaritat i encomanen als altres el desig de viure, d’estimar i de ser millors.
Podríem dir, amb imatges bíbliques, que són “sal” que donen sabor a la vida també són “llum” que il·luminen el camí… són com les flors del bosc, amagades enmig de les herbes. Costa de veure-les, però hi són. I la seva presència es fa sentir perfumant tot l’entorn.
Tant de bo que mai ningú no s’hagi de penedir d’haver-nos conegut i tractat…
1 El Senyor Déu em va fer veure com preparava una plaga de llagostes * just quan l’herba rebrotava després de la primera dallada, que és la reservada al rei. 2 Veient que les llagostes acabarien devorant tota l’herba del país, jo vaig dir:
—Senyor Déu, vulgues perdonar! * Si no, com podrà sobreviure el poble de Jacob, que és tan petit?
3 El Senyor se’n va desdir * i digué:
—No es complirà.
Ho diu el Senyor.
4 El Senyor Déu em va fer veure com convocava el foc perquè executés el seu judici: havia d’eixugar les aigües abismals i assecar així tots els conreus. * 5 Però jo vaig dir:
—Senyor Déu, atura’t! Si no, com podrà sobreviure el poble de Jacob, que és tan petit?
6 El Senyor se’n va desdir i digué:
—Tampoc no es complirà.
Ho diu el Senyor Déu.
7 Encara em va fer veure com ell, el Senyor, estava dret sobre un mur ben aplomat i tenia una plomada a la mà. 8 Ell em preguntà:
—Què veus, Amós?
Vaig respondre:
—Una plomada.
El Senyor digué:
—Mira, he posat la plomada al centre d’Israel, el meu poble, i ja no el tornaré a perdonar. * 9 Devastaré els recintes sagrats dels descendents d’Isaac, derrocaré els santuaris d’Israel i m’alçaré amb l’espasa contra la dinastia de Jeroboam. *
10 Amassià, sacerdot de Betel, va enviar aquest missatge a Jeroboam, * rei d’Israel: «Amós conspira contra tu dintre mateix d’Israel. El país no pot tolerar més el que ell diu. * 11 Això és el que Amós profetitza:
»Jeroboam morirà víctima de l’espasa, *
i el poble d’Israel serà deportat,
serà deportat lluny de la seva pàtria.» *
12 Després Amassià va dir a Amós:
—Vident, vés-te’n d’aquí, fuig al país de Judà i guanya-t’hi el pa fent de profeta, * 13 però aquí, a Betel, no tornis més a profetitzar-hi, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat.
14 Amós li va respondre:
—Jo no era pas profeta ni formava part de cap comunitat de profetes. * Era ramader i em dedicava a recollir figues de sicòmor, 15 però el Senyor em va prendre de darrere els ramats i em va dir: “Vés a profetitzar al meu poble d’Israel.” * 16 Ara, doncs, escolta la paraula del Senyor! Tu em dius que no profetitzi més contra la gent d’Israel, que no vaticini contra els descendents d’Isaac. 17 Doncs això et fa saber el Senyor:
»“La teva dona farà de prostituta per la ciutat,
els teus fills i les teves filles cauran víctimes de l’espasa,
les teves terres seran repartides;
tu moriràs en un país impur, *
i el poble d’Israel
serà deportat lluny de la seva pàtria.” *
Has afavorit, Senyor, el teu país *
1 Per al mestre de cor. Del recull dels fills de
Corè. * Salm.
2 Has afavorit, Senyor, el teu país
i renovat la vida de Jacob; *
3 has perdonat les culpes del teu poble,
has estès un vel sobre tots els seus pecats. Pausa
4 El teu enuig s’ha apaivagat,
t’has desdit del teu rigor.
5 Déu, salvador nostre, renova’ns;
refrena el teu enuig en contra nostre.
6 ¿Estaràs sempre irritat amb nosaltres
i a cada generació mantindràs el rigor?
7 ¿És que no ens renovaràs la vida
perquè el teu poble trobi en tu l’alegria?
8 Senyor, fes-nos veure el teu amor
i dóna’ns la teva salvació.
9 Jo escolto què diu el Senyor: *
Déu anuncia la pau
al seu poble i als qui l’estimen.
Però que no tornin a ser tan insensats!
10 Ell és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.
11 La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la justícia i la pau. *
12 La fidelitat germinarà de la terra
i la justícia guaitarà des del cel. *
13 El Senyor donarà la felicitat *
i la nostra terra donarà el seu fruit. *
14 La justícia anirà al seu davant
i encaminarà les seves petjades. *
1 Pau, apòstol de Jesucrist per voler de Déu, * al poble sant que viu a Efes * i que és fidel a Jesucrist. 2 Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. *
3 Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,
que ens ha beneït en Crist *
amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel.
4 Ens escollí en ell abans de crear el món, *
perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. *
Per amor 5 ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, *
segons la seva benèvola decisió,
6 a lloança i glòria de la gràcia
que ens ha concedit en el seu Estimat. *
7 En ell, per la seva sang,
hem obtingut la redempció,
el perdó dels nostres pecats.
La riquesa de la gràcia de Déu *
8 s’ha desbordat en nosaltres.
Ell ens ha omplert de tota saviesa i intel·ligència.
9 Ens ha fet conèixer el misteri del seu designi,
la decisió benèvola que havia pres *
10 per executar-la en la plenitud dels temps: *
recapitular en el Crist * totes les coses,
tant les del cel com les de la terra.
11 En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; *
ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme
d’acord amb la decisió de la seva voluntat. *
12 Volia que fóssim lloança de la seva glòria,
nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra
esperança. *
13 En ell, vosaltres vau escoltar la paraula de la veritat,
l’evangeli que us salva. *
En ell heu cregut
i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès.
14 I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té
reservada, *
quan ens redimirà com a possessió seva,
a lloança de la seva glòria.
Acció de gràcies i pregària
15 També jo, d’ençà que m’han parlat de la vostra fe en Jesús, el Senyor, i del vostre amor a tots els del poble sant, * 16 no em canso de donar gràcies per vosaltres i de tenir-vos presents en les meves pregàries.
* 17 Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè el conegueu de veritat. * 18 Li demano que il·lumini els ulls del vostre cor * perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que ell ens dóna entre els sants, * 19 i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç 20 amb què va obrar en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts * i el féu seure a la seva dreta dalt al cel, * 21 per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, * i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. * 22 Déu ho ha posat tot sota els seus peus, * i a ell, l’ha posat al capdamunt de tot * com a cap de l’Església, 23 que és el seu cos, la plenitud d’aquell * qui omple totes les coses. *
1 D’allà, Jesús se’n va anar al seu poble, * i els seus deixebles el seguiren. 2 Arribat el dissabte, es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n’estranyaven i deien:
—D’on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? * I aquests miracles obrats per les seves mans? 3 Aquest, ¿no és el fuster, * el fill de Maria i germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres? *
I el rebutjaven. * 4 Jesús els digué:
—Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva. *
5 I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. * 6 I el sorprenia que no tinguessin fe. *
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.
7 Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. * Els donà poder sobre els esperits malignes * 8 i els instruïa dient:
—No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda a la bossa. * 9 Calceu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits. *
10 I els deia encara:
—Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. * 11 Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. *
12 Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. 13 Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.
14 L’anomenada de Jesús s’havia estès pertot arreu, i el rei Herodes * en va sentir parlar. Alguns deien:
—És Joan Baptista que ha ressuscitat d’entre els morts, i per això actua en ell el poder de fer miracles.
15 D’altres deien:
—És Elies. *
I d’altres:
—És un profeta, semblant als antics profetes. *
16 Herodes, sentint tot això, deia:
—És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat. *
17 En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i l’havia tancat a la presó, * a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s’havia casat. * 18 Joan deia a Herodes:
—No t’és permès de conviure amb la dona del teu germà. *
19 Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, 20 perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l’escoltava de bon grat.
21 L’ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu aniversari, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l’exèrcit * i als prohoms de Galilea. 22 Durant el convit entrà la filla d’Herodies * a dansar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia:
—Demana’m el que vulguis i t’ho donaré.
23 I li féu aquest jurament:
—Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne. *
24 La noia va sortir i preguntà a la seva mare:
—Què haig de demanar?
Ella li respongué:
—El cap de Joan Baptista.
25 La noia tornà a entrar, se’n va anar decidida cap al rei i li demanà:
—Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista.
26 El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. 27 Immediatament, doncs, envià un guarda amb l’ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. 28 Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare.
29 Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura. *
30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. 31 Ell els diu:
—Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. *
32 Se n’anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; * i es posà a instruir-los llargament.
35 Quan ja s’havia fet tard, els deixebles s’acostaren a dir-li:
—Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. * 36 Acomiada la gent, i que vagin a les masies i als pobles del voltant a comprar-se alguna cosa per a menjar.
37 Però Jesús els respongué:
—Doneu-los menjar vosaltres mateixos. *
Ells li diuen:
—Per a donar-los menjar hauríem de comprar pa per valor de dos-cents denaris! *
38 Jesús els pregunta:
—Quants pans teniu? Aneu a veure-ho.
Ells ho miren i li diuen:
—Cinc pans i dos peixos.
39 Llavors Jesús els va manar que fessin seure tothom en colles a l’herba verda. 40 La gent s’assegué en grups de cent i de cinquanta. * 41 Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans i en donava als seus deixebles perquè els servissin a la gent. * També va repartir els dos peixos a tothom. 42 Tots en van menjar i quedaren saciats. 43 Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles, i també van recollir les sobres dels peixos. 44 D’aquells pans, n’havien menjat cinc mil homes. *
45 Tot seguit, Jesús va fer pujar els seus deixebles a la barca i els manà que passessin al davant cap a l’altra riba, en direcció a Betsaida, * mentre ell acomiadava la gent. 46 Després d’acomiadar-los se’n va anar a la muntanya a pregar. * 47 Arribat el vespre, la barca es trobava al mig del llac, i Jesús era tot sol a terra.
48 Veient que patien remant, perquè el vent els era contrari, pels volts de la matinada * va anar cap a ells caminant sobre l’aigua, * com si volgués passar de llarg. * 49 Quan ells el veieren caminant sobre l’aigua, es van pensar que era un fantasma * i es posaren a cridar; 50 tots l’havien vist i estaven esglaiats. Però Jesús els parlà de seguida i els digué:
—Coratge! Sóc jo. * No tingueu por.
51 Llavors pujà a la barca amb ells, i el vent va parar. * Ells quedaren completament desconcertats. 52 És que no havien comprès allò dels pans: * tenien el cor endurit. *
53 Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. * 54 Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. 55 Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. 56 A tot arreu on arribava, pobles, viles o masies, posaven els malalts a la plaça i li suplicaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. * I tots els qui el tocaven quedaven curats. *
