Menu
Lectura del primer llibre dels Reis
En aquell temps, el Senyor digué a Elies: «Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà, perquè sigui el teu successor com a profeta». Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell mateix guiava la dotzena parella. Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta. Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué: «Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu». Elies li digué: «Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?». Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se’ls van menjar. Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.
Elies i Eliseu són dos grans profetes de l’antic Testament i la seva predicació ens ha vingut relatada en els dos llibres dels Reis. Aquests dos llibres pertanyen al que anomenem “llibres històrics”. Tanmateix cal matisar aquesta afirmació.
Descriuen dues històries paral·leles, de dues dinasties, la del Nord i la del Sud, ja que des de la mort de Salomó el 933 aC, el territori estava dividit en dos reialmes: el del Nord es dirà Israel i el del Sud, Judà. I aquesta descripció abasta cinc segles, del desè al sisè aC.
Doncs bé, l’objectiu d’aquests llibres és d’ordre teològic: demostrar que només la fidelitat a l’Aliança proposada per Déu pot assegurar la felicitat del poble escollit.
I en el decurs dels relats, els autors tenen una gran munió d’ocasions per fer notar les infidelitats del poble mal guiat pels seus reis, les guerres, les idolatries… I deixa clar que respectar els comandaments de Déu és sembrar la pau i la justícia.
La intenció del text és clara: és Déu qui ha escollit Eliseu i Elies no fa més que transmetre la crida de Déu.
Eliseu estava treballant, durant la seva vida quotidiana. I és que la crida de Déu ve quan hom no l’espera… Aquesta situació la trobem repetida diverses vegades tant en l’Antic Testament com en el Nou (Samuel dormint en plena nit, Mateu cobrant els impostos, els altres apòstols, pescant…).
“…que llaurava amb dotze parelles de bous…”. Torna a aparèixer el número dotze: signe de plenitud, d’acompliment perfecte. Eliseu estava en el dotzè: vol dir que ha acabat la seva tasca, la seva antiga missió, la seva antiga vida, ha acabat; una nova vida comença…
“i li tirà a sobre el seu mantell de profeta”: amb això Elies el convida a participar de la seva missió.
“va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se’ls van menjar”….Després de l’àpat d’acomiadament dels seus afins, res no el retenia, ja no posseïa res, era totalment lliure…
“Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant”…
Guardeu-me Déu meu, en vós trobo refugi.
Jo dic: «Senyor, ningú com vós no em fa feliç».
Senyor, heretat meva i calze meu,
vós m’heu triat la possessió.
Beneït sigui el Senyor que em dóna seny.
Fins a les nits m’amonesta el meu cor.
Sempre tinc present el Senyor,
amb ell a la dreta, mai no cauré. R.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts,
ni deixareu caure a la fossa el qui us estima. R
M’ensenyareu el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir a la vostra presència;
al vostre costat, delícies per sempre. R.
R. Senyor, heretat meva i calze meu. O
bé: Al·leluia.
Aquest salm tradueix sota la forma de pregària, la predicació dels profetes. Israel il·lustra el seu estatus de poble escollit comparant-se a un levita que es troba en un greu perill i acudeix al Senyor, font de vida, perquè l’alliberi de la mort.
Com ja hem vist en altres comentaris, els levites eren els encarregats del servei del culte al temple de Jerusalem i tota la seva vida hi estava dedicada; llur subsistència depenia de les almoines i la carn dels animals oferts en sacrifici.
I aquest estatus els venia del fet que quan es van repartir les tribus descendents de Jacob el territori d’Israel, els descendents de Leví, no en van rebre cap part del territori: la seva part era la casa de Déu (el temple), el servei de Déu…
La posició d’Israel com a poble consagrat a Déu enmig de la humanitat és anàloga a l’estatus particular dels levites enmig d’Israel.
Temptat, torbat pel món que l’envolta, el salmista demana a Déu que il·lumini el sentit de la seva existència com a “poble separat”, “poble escollit”. En el fons del seu cor sent la seguretat de “tenir la millor part”.
La seva opció de creient i practicant, lluny de ser un pes, una obligació carregosa, és per a ell font pura de felicitat incomprensible per als pagans, i descriu la seva vida d’intimitat amb Déu.
El costat dramàtic de la vida d’un creient de debò. Qui té fe és un home immers en un món que viu d’una manera molt diferent de la seva. “Nosaltres, per Crist, hem perdut el seny” (1Co 4,10).
Podem, com el levita d’aquest salm, sentir-nos molt sols; el paganisme ens envolta per totes bandes. Mitjançant aquest salm demanem a Déu que no “absolutitzem” res: Déu és l’únic absolut! Ningú més!l
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia
Germans, Crist ens ha alliberat de l’esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així. No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge. Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres. Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte: «Estima els altres com a tu mateix». Però si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, us dic: Deixeu-vos guiar per l’Esperit, i no satisfeu els capricis de la carn. Perquè la carn es deleix contra l’Esperit i l’Esperit contra la carn. Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre, per no deixar-vos fer allò que voldríeu. Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.
Ja hem llegit altres fragments de la carta de sant Pau als cristians de Galàcia. Recordem que en aquella època, la de la carta, estaven en plena querella: els que eren pagans podien passar a ser cristians directament o se’ls havien d’imposar primer tot el conjunt de pràctiques jueves?.
I com que el poble jueu era l’escollit, calia batejar només els jueus? Ja hem dit que aquesta disputa va quedar resolta durant el que va voler ser el primer concili de Jerusalem al voltant de l’any 50.
La llei jueva va ser una pedagogia de Déu per preparar el seu poble per acollir el Messies.
D’ençà de la vinguda de Crist, hem entrat a una segona etapa de la història humana: tot home, jueu o no jueu, pot ser batejat i esdevenir membre del Cos de Crist.
Sant Pau era un home de convicció i d’acció. I així ho demostra amb el seu posicionament amb els gàlates. I avui ens insisteix en el fet que la llibertat aportada pel Crist no és només un tema de pràctiques rituals sinó que és un tema de comportament. Un home lliure pot comportar-se com un esclau: esclau de sí mateix i del seu egoisme, per exemple.
Si dividim un paper en dues meitats i en una hi posem el títol de llibertat i a l’altra el títol d’esclavatge, quedarem una mica sorpresos quan ens adonem que en el cantó de l’esclavatge hi posem l’egoisme i en el cantó de la llibertat hi posem el servei als altres.
De vegades estem temptats de pensar a l’inrevés! Però si creiem sant Pau, ell ens ho deixa molt i molt clar!
“Perquè la carn es deleix contra l’Esperit“: L’Esperit de Déu, l’Esperit d’amor…
“i l’Esperit contra la carn”: contra les nostres tendències naturals…
I per aconseguir aquest propòsit calen anys d’aprenentatge! Però amb la Resurrecció de Jesucrist, en som capaços…
“Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei”. Queda palesa en aquesta frase l’enfrontament constant entre els cristians del primer segle: alguns cristians d’origen jueu volien imposar el conjunt de pràctiques jueves als cristians d’origen pagà.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: «Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Però Jesús es girà i els renyà. I se n’anaren a un altre poblet.
Mentre feien camí algú li digué: «Us seguiré pertot arreu on anireu». Jesús li respongué: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap».
A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi». Ell li contestà: «Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare». Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu».
Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva». Jesús li respongué: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al Regne de Déu».
Entre els habitants de Samaria i Jerusalem hi havia des de feia molt de temps una forta hostilitat. Els deixebles que preparen l’acolliment ho van fer malament: van presentar Jesús com el Messies que pujava a Jerusalem per ser-hi proclamat rei; un rei que dominaria sobre tothom, i especialment sobre els samaritans, als quals els jueus consideraven rebels i corromputs.
I els deixebles els volien infligir un càstig sever.
Se’n van recordar del profeta Elies quan demanava el foc del cel per altres heretges, els profetes del déu Baal.
Hauran d’aprendre que el pla de Déu es realitza sense violència, des de la feblesa, encaixant el fracàs i la creu…
El “foc” inquisitorial no és l’estil de Jesús. Jesús no podia contemplar solucions de violència i poder… El Mestre és ferm i decidit, però no intransigent.
Jerusalem, com a centre religiós, havia deixat de ser “terra de Llibertat” i s’havia convertit en “font d’Esclavitud”. Els profetes hi eren enviats per denunciar i corregir aquesta corrupció.
També Jesús s’encamina a Jerusalem per enfrontar-se a la corrupció i corregir-la. Però hi ha una novetat important: el camí de Jesús no acabarà a Jerusalem. És cert que, com altres profetes, hi morirà; però la seva mort continuarà el seu Èxode definitiu cap a la Llibertat plena.
Evidentment, això dóna un valor afegit decisiu a la seva anada a Jerusalem. El seu camí cap al Pare no consisteix a arribar a un terme, sinó a una nova manera de ser.
El “Pare” no és un final sinó l’inici. Acostar-se al Pare és transformar-se de “caminants” en “camí” (Joan 14,6).
Sota la idea suggerent del “camí”, Lluc exposa condicions, dificultats, avenços i retrocessos dels humans en el nostre camí per arribar a ser allò a què Déu ens crida.
Resulta xocant i escandalosa la sentència de Jesús: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”.
Enterrar els morts és un acte de pietat molt important pels jueus i per tothom, especialment en les cultures mediterrànies. Però Jesús ho veu diferentment. Amb aquesta sentència sorprenent,
Jesús deixa clar que el realment decisiu és la vida.
Diríem que Jesús no hi creu en la mort entesa com a pèrdua de la vida. Per Ell, la mort és important com a “moment de la vida”. És com si digués: “Deixa que s’ocupin de la mort els que hi creuen; però tu, ocupa’t de la vida i que arribi a la seva Plenitud.
“Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al Regne de Déu…”
Per seguir el camí de Jesús, no cal acomiadar-se de ningú perquè és un camí que no ens separa de ningú; al contrari: ens porta cap a tothom. Voler dir adéu als de casa és no haver entès res de res. Aquest camí no ens separa dels de casa sinó que fa que tothom sigui de casa.
L’exemple de l’arada és molt gràfic, encara que per a molts, avui dia, resultarà desconegut. Quan es llaurava amb bous o cavall, per llaurar bé no es podia mirar enrere. Era necessària una sintonia total entre el llaurador i la bèstia que estirava l’arada. Posar la mà a l’arada comporta decisió, atenció i perícia per aprofitar i conduir bé la gran força bruta de la bèstia que estira.
Igualment, seguir Jesús demana perícia i atenció per conduir cap a la construcció del Regne la gran força del curs dels esdeveniments.
Un missatge global potser podria ser aquest: Viure és fer camí cap als altres i construir la Comunió. S’assemblaria a aquells taxis que circulen per una gran ciutat sense anar enlloc, però amb una indicació ben visible que diu “lliure”. Només així són aptes per al servei.
Per poder ser realment lliures haurem de dir molts “No”. Pot semblar una contradicció, ja que hem de ser lliures precisament per poder dir “Sí”.
Cal aprendre a discernir.
Hem creat una forma de vida que ens envaeix i ens estira per tots costats. Els “compromisos” ens poden bloquejar. No tenim altre remei que dir “No” a moltes coses si volem mantenir la capacitat de dir “Sí” a aquells serveis que honradament considerem que són els que se’ns demanen i que podem fer.
És Déu qui ha escollit Eliseu. Elies no fa més que transmetre la crida de Déu.
Eliseu estava treballant…I és que la crida de Déu ve quan hom no l’espera… Aquesta situació la trobem repetida diverses vegades tant en l’Antic Testament com en el Nou (Samuel dormint en plena nit, Mateu cobrant els impostos, els altres apòstols, pescant…).
…el número dotze: signe de plenitud, d’acompliment perfecte. Eliseu estava en el dotzè: vol dir que ha acabat la seva tasca… una nova vida comença…
La posició d’Israel com a poble consagrat a Déu enmig de la humanitat és anàloga a l’estatus particular dels levites enmig d’Israel.
Temptat, torbat pel món que l’envolta, el salmista demana a Déu que il·lumini el sentit de la seva existència com a “poble separat”, “poble escollit…
Qui té fe és un home immers en un món que viu d’una manera molt diferent de la seva. “Nosaltres, per Crist, hem perdut el seny” (1Co 4,10).
Podem, com el levita d’aquest salm, sentir-nos molt sols; el paganisme ens envolta per totes bandes. Mitjançant aquest salm demanem a Déu que no “absolutitzem” res: Déu és l’únic absolut! Ningú més!l
Sant Pau era un home de convicció i d’acció…I avui ens insisteix en el fet que la llibertat aportada pel Crist no és només un tema de pràctiques rituals sinó que és un tema de comportament. Un home lliure pot comportar-se com un esclau: esclau de sí mateix i del seu egoisme, per exemple.
Els deixebles que preparen l’acolliment ho van fer malament… Hauran d’aprendre que el pla de Déu es realitza sense violència, des de la feblesa, encaixant el fracàs i la creu…
El “foc” inquisitorial no és l’estil de Jesús. Jesús no podia contemplar solucions de violència i poder… El Mestre és ferm i decidit, però no intransigent.
…el camí de Jesús no acabarà a Jerusalem… El seu camí cap al Pare no consisteix a arribar a un terme, sinó a una nova manera de ser.
El “Pare” no és un final sinó l’inici. Acostar-se al Pare és transformar-se de “caminants” en “camí” (Joan 14,6).
Sota la idea suggerent del “camí”, Lluc exposa condicions, dificultats, avenços i retrocessos dels humans en el nostre camí per arribar a ser allò a què Déu ens crida.
Per seguir el camí de Jesús, no cal acomiadar-se de ningú perquè és un camí que no ens separa de ningú…
…seguir Jesús demana perícia i atenció per conduir cap a la construcció del Regne la gran força del curs dels esdeveniments.
Per poder ser realment lliures haurem de dir molts “No”. Cal aprendre a discernir.
1 Acab va explicar a Jezabel tot el que Elies havia fet i com havia matat tots els profetes. 2 Llavors Jezabel va enviar un missatger per dir a Elies:
—Que els déus em facin caure al damunt tota mena de mals si demà en aquesta mateixa hora no he fet amb la teva vida el que tu has fet amb la d’ells!
3 Elies tingué por * i va fugir per salvar la vida. En arribar a Beerxeba, * que és a Judà, va deixar-hi el seu criat 4 i ell continuà desert endins tota una jornada. Finalment es va asseure sota una ginestera solitària i demanava la mort amb aquestes paraules:
—Ja n’hi ha prou, Senyor! Pren-me la vida, * que no sóc pas millor que els meus pares.
5 Es va ajeure i s’adormí sota aquella ginestera. Però, mentre dormia, un àngel el va tocar i li digué:
—Aixeca’t i menja.
6 Va mirar i va veure al seu capçal un pa cuit al caliu i un gerro d’aigua. Va menjar, va beure i s’ajagué de bell nou. 7 L’àngel del Senyor va tornar, el va tocar i li digué:
—Aixeca’t i menja, que el camí que has de fer és massa llarg per a tu.
8 Elies es va alçar, va menjar i beure, i després, amb la força d’aquell aliment, caminà quaranta dies i quaranta nits fins a la muntanya de Déu, l’Horeb. *
9 En arribar-hi, va entrar a la cova * per passar-hi la nit. El Senyor li va adreçar la paraula i li preguntà:
—Què hi fas, aquí, Elies?
10 Ell respongué:
—Estic encès de zel * per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matarme. *
11 El Senyor li digué:
—Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor. *
Aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. 12 Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. * 13 En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, * va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada. Llavors una veu li digué:
—Què hi fas, aquí, Elies?
14 Ell va respondre:
—Estic encès de zel * per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matarme.
15 El Senyor li va dir:
—Torna a posar-te en camí i vés cap al desert de Damasc. Quan hi arribis, ungeix Hazael per rei dels arameus. * 16 Després ungeix Jehú, fill de Nimxí, per rei d’Israel. * Ungeix també Eliseu, fill de Xafat, d’AbelMeholà, com a profeta successor teu. 17 El qui s’escapi de l’espasa d’Hazael, el farà morir Jehú; i el qui s’escapi de l’espasa de Jehú, el farà morir Eliseu. 18 Però jo deixaré a Israel una resta de set mil homes: tots els genolls que no s’han doblegat davant de Baal i tots els llavis que no l’han besat. *
19 Elies se’n va anar a trobar Eliseu, fill de Xafat. Eliseu havia de llaurar dotze jovades de terra i ara llaurava la darrera. Elies passà pel seu costat i li va tirar el seu mantell * al damunt. 20 Eliseu deixà els bous, va córrer darrere d’Elies i li digué:
—Deixa’m anar a besar el pare i la mare, i després et seguiré. *
Elies li va respondre:
—Vés! Torna-te’n! A què t’obligo jo? *
21 Eliseu se’n tornà de darrere d’Elies, va agafar la parella de bous, els immolà i, amb el jou per llenya, en va bullir la carn. I convidà tothom a menjar-ne. Després va seguir Elies i es quedà al seu servei. *
Guarda’m, Déu meu, en tu trobo refugi *
1 Poema del recull de David.
Guarda’m, Déu meu,
en tu trobo refugi. *
2 Dic * al Senyor: «Ets el meu Déu!
Ningú com tu no em fa feliç.» *
3 Als sants * que hi ha a la terra, gent forta,
va tot el meu amor.
4 Però que multipliquin les penes
els qui van darrere els falsos déus; *
jo no els oferiré més sacrificis, *
els meus llavis no pronunciaran els seus noms.
5 Senyor, heretat meva i calze meu,
tu m’has triat la possessió. *
6 La part que m’ha tocat és deliciosa,
m’encisa la meva heretat.
7 Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny;
fins a les nits instrueix el meu cor. *
8 Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, * mai no cauré.
9 El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
10 no abandonaràs la meva vida enmig dels
morts,
no deixaràs veure al teu fidel la corrupció.
11 M’ensenyaràs el camí que duu a la
vida:
joia i festa a desdir al teu davant;
a la teva dreta, * delícies per sempre. *
1 Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. * Així, doncs, manteniu-vos ferms i no us deixeu sotmetre
altra vegada al jou de l’esclavatge! *
2 Mireu, sóc jo, Pau, qui us ho diu: Si us feu circumcidar, Crist ja no us servirà de res! * 3 Declaro a tots els qui es fan circumcidar que s’obliguen a complir tota la Llei: * 4 vosaltres, doncs, que preteneu de ser justos en virtut de la Llei, us deslligueu de Crist i quedeu exclosos de la gràcia. * 5 Nosaltres, en canvi, gràcies a l’Esperit, confiem, en virtut de la fe, que es compleixi l’esperança que Déu dóna als qui ha fet justos. * 6 Per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no ser-ho; només compta la fe que actua per l’amor. *
7 Fins ara corríeu bé! ¿Qui us ha barrat el pas i us ha desviat de la veritat? * 8 Aquesta atracció no ve pas d’aquell qui us crida! * 9 Una mica de llevat fa pujar tota la pasta. * 10 Us tinc tota la confiança en el Senyor: ell farà que no penseu d’una altra manera. Però aquell qui us pertorba, * sigui qui sigui, rebrà la condemna que li pertoqui.
11 D’altra banda, germans, si fos veritat que encara predico la necessitat de la circumcisió, per què sóc tan perseguit? Si fos així, s’hauria acabat l’escàndol de la creu. * 12 Tant de bo que arribin a mutilar-se els qui us empenyen a la rebel·lió! *
13 Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat. Però mireu que aquesta llibertat no sigui un pretext per a satisfer els desigs terrenals. * Més aviat, per l’amor, feu-vos servents els uns dels altres. * 14 En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol manament, que és aquest: Estima els altres com a tu mateix. * 15 Perquè, si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos.
16 Ara, doncs, jo us dic: comporteu-vos d’acord amb l’Esperit i no satisfareu els desigs terrenals. * 17 Perquè els desigs terrenals són contraris a l’Esperit, i l’Esperit és contrari als desigs terrenals. Hi ha una lluita entre ells, i per això no feu el que voldríeu. * 18 Però si us deixeu guiar per l’Esperit no esteu sota la Llei. *
19 Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: comportaments libidinosos, impuresa, llibertinatge, 20 idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, 21 enveges, borratxeres, orgies i coses semblants. Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara, que els qui obren així no rebran en herència el Regne de Déu. * 22 En canvi, el fruit de l’Esperit és aquest:
* amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, 23 dolcesa i domini d’un mateix. * La Llei no és contrària a res d’això. * 24 Els qui són de Jesucrist han clavat a la creu totes les passions i tots els desigs terrenals. * 25 Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit! *
26 No siguem arrogants, provocant-nos i envejant-nos els uns als altres. *
1 Jesús va reunir els Dotze * i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. *
2 I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. * 3 Els digué:
—No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. * 4
Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. * 5 I si no us acullen, sortiu d’aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. *
6 Ells se’n van anar i passaven pels pobles anunciant la bona nova i curant pertot arreu.
7 El tetrarca Herodes * va sentir parlar de tot el que succeïa, i estava intrigat, perquè alguns afirmaven:
«Joan ha ressuscitat d’entre els morts»; 8 alguns altres deien: «Elies s’ha aparegut»; * i d’altres: «Ha ressuscitat un dels antics profetes.» * 9 Herodes va dir:
—A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?
I buscava la manera de veure Jesús. *
10 A la tornada, els apòstols explicaren a Jesús el que havien fet. * Ell se’ls endugué tots sols cap a una vila anomenada Betsaida. * 11 Però la gent ho va saber i el seguiren. Jesús els acollí i els parlava del Regne de Déu, i guaria els qui en tenien necessitat. * 12 El dia començava a declinar, i els Dotze s’acostaren a dirli: —Acomiada a gent, i que vagin als pobles i a les masies del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat.
13 Però Jesús els digué:
—Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren:
—Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
14 Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles:
—Feu-los seure en grups de cinquanta.
15 Ells ho van fer així, i tothom s’assegué. 16 Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. * 17 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat. *
18 Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, * els seus deixebles eren amb ell. * Llavors els preguntà:
—Qui diu la gent que sóc jo?
19 Ells respongueren:
—Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, que ets Elies; d’altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes. *
20 Ell els preguntà: —I vosaltres, qui dieu que sóc? Pere li respongué: —El Messies de Déu. *
21 Però ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. *
22 Jesús afegí: —Cal que el Fill de l’home * pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei * l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia. *
23 I deia a tothom: *
—Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. * 24 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. * 25 Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix? 26 Si algú s’avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l’home s’avergonyirà d’ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels sants àngels. * 27 Us ho asseguro amb tota veritat: alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu. *
28 Uns vuit dies després d’haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume * i pujà a la muntanya a pregar. * 29 Mentre pregava, l’aspecte del seu rostre va canviar * i el seu vestit es tornà d’una blancor esclatant. 30 Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, * 31 que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. * 32 A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que estaven al seu costat. 33 Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:
—Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. No sabia què deia. 34 Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. * Ells s’esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.
35 Llavors va sortir del núvol una veu que deia:
—Aquest és el meu Fill, * el meu elegit; * escolteu-lo. *
36 Així que s’hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol. *
Ells guardaren silenci, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist. *
37 L’endemà, quan baixaven de la muntanya, * sortí a rebre’l una gentada. 38 Un de la gent cridà:
—Mestre, t’ho demano, fixa’t en el meu fill; és l’únic que tinc. 39 Sovint un esperit se n’apodera i, tot d’una, es posa a xisclar, li provoca convulsions i li fa treure bromera, i, quan finalment se n’allunya, el deixa masegat de cap a peus. 40 He demanat als teus deixebles que l’hi traguessin, però no han pogut. *
41 Jesús exclamà:
—Generació descreguda i rebel! * Fins quan hauré d’estar amb vosaltres i us hauré de suportar? Porta’m aquí el teu fill.
42 Tot just el noi s’acostava, que el dimoni el va rebatre a terra i li provocà fortes convulsions. Llavors Jesús increpà l’esperit maligne, va guarir el noi i el va tornar al seu pare. 43 I tothom quedà meravellat de la grandesa de Déu.
Com que tothom s’admirava de tot el que feia, Jesús digué als seus deixebles: 44 —Que us quedin ben gravades aquestes paraules: el Fill de l’home ha de ser entregat en mans dels homes. *
45 Però ells no entenien què volia dir. El significat d’aquestes paraules els era amagat i els resultava incomprensible. Però tenien por de fer-li preguntes sobre aquesta qüestió. *
46 Els deixebles començaren a preguntar-se * quin d’ells era el més important. * 47 Jesús, que coneixia els pensaments del seu cor, * va agafar un infant, el posà al seu costat 48 i els digué:
—Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, * i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat, * perquè el més petit de tots vosaltres, aquest és el més gran. *
49 Aleshores Joan * li digué:
—Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis * i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. *
50 Jesús els respongué:
—No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres. *
51 Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, * resolgué de fer camí cap a Jerusalem. * 52 Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53 Però no el volgueren acollir, perquè ell s’encaminava a Jerusalem. *
54 En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li:
—Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? *
55 Però Jesús es girà i els va renyar. 56 I se n’anaren en un altre poble.
57 Mentre feien camí, un li digué:
—Et seguiré arreu on vagis.
58 Jesús li respongué:
—Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home * no té on reposar el cap.
59 A un altre li digué:
—Segueix-me. *
Ell respongué:
—Senyor, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare.
60 Jesús li contestà:
—Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu. *
61 Un altre li digué:
—Et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de casa meva. *
62 Jesús li va respondre:
—Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.
