Menu
Lectura de la profecia d’Ezequiel
En aquells dies, l’Esperit entrà dintre meu, em va fer aixecar dret i vaig sentir que em parlava. Em digué: «Fill d’home, t’envio al poble d’Israel, a un poble de rebels que s’han alçat contra mi. Tant ells com els seus pares, fins avui mateix, no han deixat mai de ser-me infidels. T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït. Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu digue’ls: “Això diu el Senyor Déu”, perquè, ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells».
El text que llegim avui és només una petita part del relat de la vocació del profeta Ezequiel, en els primers capítols del seu llibre.
I ens cal saber en quin context van ser escrites: ens trobem a Babilònia, ben bé al començament de l’exili provocat pel rei Nabucodonosor el 597 aC.
Molt lluny, al turó de Sió, el temple encara està dempeus i Déu hi resideix segons ell ha promès.
Llavors, què els queda als exiliats? Lluny de Déu, només els resta poder plorar tot esperant temps millors…
I Déu s’adreça a Ezequiel, lluny de la seva pàtria i del temple: Déu no té la seva residència només a Jerusalem, també està a Babilònia! Allà on ha estat deportat el seu poble…
Ezequiel veu com s’obre el cel i ell mateix immers en un univers de bellesa indescriptible… Més tard, voldrà explicar aquesta visió seva, cosa que no li resulta gens fàcil. Però quan Déu envia a algú a una missió, li dóna la força necessària.
D’altra banda, els deportats estaven immersos en un ambient de clara idolatria, la qual cosa feia créixer les temptacions d’abandonar la fe jueva. A més, alguns deien: si nosaltres som el poble vençut, ¿no és això una prova que el nostre Déu és menys poderós que els altres déus?
I estaven temptats de canviar de religió…
Aquesta rebel·lia, però, era ben coneguda molt abans d’Ezequiel: pensem en l’episodi relatat en el llibre de l’Èxode, quan el poble es queixà a Moisès de la manca d’aigua i Déu la va fer brollar de la roca (el relat de Massà i Meribà, en el Sinaí).
“T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït”.
Sí, poble rebel, però això no impedeix que Déu mantingui la seva Aliança, sigui quina sigui l’actitud d’aquest poble.
“…han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”.
És a dir, que Déu els continuarà parlant, instruint.
A vós, que teniu el tron dalt del cel,
aixeco els meus ulls.
Com l’esclau té els ulls posats
en les mans del seu amo.
Com l’esclava té els seus ulls
en les mans de la mestressa,
tenim els ulls posats en el Senyor,
fins que s’apiadi de nosaltres. R.
Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos,
estem saturats de menyspreu.
La nostra ànima n’està ben saturada,
dels escarnis dels altius,
del menyspreu dels insolents. R.
R. Tenim els ulls posats en el Senyor,
fins que s’apiadi de nosaltres.
Segons els llibres d’Esdres i de Nehemies, després de l’exili de Babilònia, els supervivents tornaven al seu país plens d’entusiasme: fins i tot abans de reconstruir el temple, van restablir el culte en instal·lacions provisionals.
I és que tenien la protecció del rei persa Cir, el nou senyor de la zona, que havia conquerit Babilònia i havia enviat els deportats a casa seva, el 538 aC, amb l’ordre de reconstruir les ciutats i llurs temples.
Però la por els tenia frenats perquè en la seva absència d’altres s’havien instal·lat a Jerusalem i no veien amb bons ulls el retorn dels exiliats; aquests, van començar a fer els fonaments del nou temple i Zorobabel va agafar la direcció de les obres.
Però els opositors al projecte de reconstrucció van fer arribar les seves queixes a l’administració persa que van fer aturar les obres… que no van ser represes fins al 520 aC amb la crida dels profetes Ageu i Zacaries.
Aquesta ardent súplica reflecteix l’opressió en la qual es trobaven els israelites en tornar de l’exili babilònic
“Quan Sanbal·lat, Tobià, els àrabs, els ammonites i la gent d’Asdod van saber que la reparació de les muralles de Jerusalem progressava i que les bretxes ja començaven a estar tapades, s’irritaren molt i es posaren tots d’acord per venir a atacar Jerusalem i causar perjudicis a les obres. Llavors vam elevar pregàries al nostre Déu i vam posar guàrdia nit i dia per defensar-nos contra ells… Els nostres enemics es pensaven que nosaltres no sabríem ni veuríem res fins al moment que caurien enmig nostre per matar-nos i aturar així l’obra. (Ne. 4,1-5)
La reconstrucció material i espiritual de la nació es realitzava enmig de les lluites més penoses.
Aquestes belles imatges indiquen que només la protecció divina podia oferir als repatriats un motiu d’esperança:
“Com l’esclau té els ulls posats en les mans del seu amo i com l’esclava posa els ulls en les mans de la mestressa, tenim els ulls posats en el Senyor, el nostre Déu, fins que s’apiadi de nosaltres”
El poble d’Israel tenia consciència de ser un poble de “petits”, de “pobres”, d'”oprimits”, de “menyspreats”. Tot això ho diu la paraula hebrea “anawin” que tan aviat es tradueix per “pobre” com per “humil”.
Lluny d’abatre’s per aquesta situació, els jueus s’hi recolzaven per “tornar només a Déu”: privats de tot poder polític o militar, ells “giraven els ulls cap al cel”
És en aquest clima de sospita on neix la pregària del nostre salm: els qui han vingut amb Zorobabel, els repatriats, pobres, plens d’esperança, no acaben de desencantar-se:
“Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos, estem saturats de menyspreu. La nostra ànima n’està ben saturada, dels escarnis dels altius, del menyspreu dels insolents”.
Anys després, els pelegrins que van al temple de Jerusalem, durant les tres grans festes anuals, rememoren aquest període tan difícil.
Pel que fa a la tràgica súplica dels pobres “farts de menyspreus”, Jesús la va viure i la va beure fins a l’última gota: va morir entre injúries i burles, nu, exposat als sarcasmes dels seus adversaris, crucificat com un esclau
“La nostra ànima n’està ben saturada… del menyspreu dels insolents.”
Que forta que és aquesta expressió, d’aquells que se senten escarnits! Podem pregar amb aquest salm, en nom d’aquells la dignitat humana dels quals és menyspreada, en nom dels “Drets Humans”, com es diu avui, en nom dels “sense-veu”, en nom dels qui sofreixen ocultament perquè no tenen els mitjans per a fer-se sentir en aquest món sorollós.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, les revelacions que he rebut eren tan extraordinàries que Déu, perquè no m’enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè no m’enorgulleixi. Jo he demanat tres vegades al Senyor que me’n deslliuri, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces. Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles tinc dintre meu la força del Crist. M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan sóc feble és quan sóc realment fort.
Com Ezequiel, també Pau ha gaudit de visions i revelacions excepcionals. Aquest text porta un record permanent de la seva petitesa.
“perquè no m’enorgulleixi, ha permès que em clavessin com una espina a la carn…”
No sabrem mai què era concretament “una espina a la carn” que tant feia sofrir Pau: hi ha moltes hipòtesis però ell no ho va precisar mai.
En podem enumerar algunes:
Reconeix haver estat malalt:
“Recordeu que la primera vegada us vaig anunciar l’evangeli amb motiu d’una malaltia, i no em vau menysprear ni vau mostrar cap repugnància, tot i que el meu estat físic era una prova per a vosaltres. Ben al contrari, em vau acollir com si fos un àngel de Déu o Jesucrist mateix. Què en queda, doncs, de la joia que sentíeu? Jo mateix dono testimoni davant vostre que, si haguéssiu pogut, us hauríeu arrencat els ulls per donar-me’ls” (Ga 4, 13-15).
Podem imaginar una altra font de sofriment inesgotable: el remordiment d’haver estat, en els primers temps, el perseguidor dels primers cristians.
D’altra banda, ell és qui està millor col·locat per saber que la persecució és pràcticament inevitable pels apòstols. Pau va experimentar el que significa ser atacat físicament i haver de fugir per salvar la vida (recordem aquell episodi a Damasc en què va haver de ser baixat en un cistell per la muralla (Ac 9, 20-25).
Aquest contrast que podríem anomenar “feblesa i força” dels apòstols, no fa més que reforçar la glòria de Déu, ja que en l’extrema feblesa dels apòstols, i gràcies a ella, la força de la resurrecció del Crist queda palesa.
D’aquesta manera, paradoxalment, Pau es glorifica de la seva feblesa:
“Però si m’he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses” (2 Co 11, 30).
El text d’aquest diumenge va en aquesta línia: la nostra feblesa no és un entrebanc per l’evangelització… Potser fins i tot, és el contrari!
Analitzem si no aquesta frase, quan Pau ha demanat, tres vegades, com el seu mestre a Getsemaní, “Jo he demanat tres vegades al Senyor que me’n deslliuri, però ell m’ha respost: En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces”
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n’estranyava i deia: «D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?». I se n’escandalitzaven. Jesús els digué: «Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva». I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.
Curiosament, els més propers no són els que estan millor preparats per escollir bé: Jesús, com Ezequiel, com Jeremies… i com tants d’altres profetes, constata que ningú no és profeta al seu país:
“Jesús els digué: Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”.
Es compleix allò que diu Sant Joan, al principi del seu evangeli:
“Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit” (Joan 1, 11).
Al nivell de Jesús, aquest episodi poc gloriós de Natzaret ja fa pressentir la creu; de cara al futur, prefigura la sort dels profetes de tots els temps, enfrontats a una incredulitat quasi estructural.
“D’on li ve, tot això?” No és una pregunta per començar a investigar sinó per excloure tota altra resposta que no sigui aquella que ells coneixen bé. Per això s’escandalitzen d’ell. És com si diguessin:
“Però, què li passa ara a aquest? Si és un de nosaltres!”.
I tenen tota la raó: Jesús és un de nosaltres; cent per cent humà; germà de germans i germanes, com tothom; fill de dona, com tothom.
L’expressió “el fill de la Maria”, en comptes d’assenyalar el nom del pare com era habitual, també té un significat afegit. Segons la mentalitat de l’època, del pare se’n rebia el nom, la personalitat, la identitat social, l’herència, allò que ens permet diferenciar-nos dels altres… De la mare se’n rebia la biologia, la carn, la materialitat corporal. Per la mare, Jesús és com tothom, un “ésser humà”.
En el capítol 1, Marc ens relata un episodi que passa a Cafarnaüm:
“Després van arribar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei” (Mc 1, 21-22).
I avui llegim el que passa a Natzaret: a tots dos hi ha inicialment astorament; però aquesta a Natzaret esdevé escàndol. Marc utilitza aquí, voluntàriament, la paraula grega “skandalon” que evocava la pedra de la qual parlava Isaïes: aquell encarregat d’obra que es troba, inesperadament, amb una pedra de forma imprevista; té dues opcions: o l’integra en la seva construcció i esdevé una pedra mestra o la refusa i la llença. Aquesta imatge il·lustrava per Isaïes el contrast entre aquell qui creu i aquell que refusa de creure.
Per a qui creu, Déu és una roca, la seva seguretat, com diuen certs salms; però els qui refusen de creure, es priven d’aquesta seguretat i l’elecció dels creients esdevé per a ells incomprensible i de fet, escandalosa.
Com va reaccionar Jesús? Malgrat això, Ell no es va desanimar. L’evangeli d’avui acaba dient:
“Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”.
No ens hem de desmoralitzar. Això només ens ha de servir per fer-nos més humils i per prendre consciència que l’única força capaç de transformar el món i de millorar les persones és la força de Déu.
I, de vegades, Déu per fer créixer el seu Regne, més que necessitar la nostra força, prefereix la nostra debilitat. Així queda més clar que l’eficàcia només ve d’Ell.
Per tant, també van dirigides a nosaltres aquelles paraules, que segons la segona lectura, Déu va dirigir a sant Pau:
“En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com és febles són les teves forces”.
Ja la mateixa escriptura ens adverteix que, a la vinya del Senyor, un és el qui sembra i un altre el qui recull el fruit.
Però tinguem clar també que, sense sembra, no hi haurà fruit.
Lluny de Déu, només els resta poder plorar tot esperant temps millors…
I Déu s’adreça a Ezequiel, lluny de la seva pàtria i del temple: Déu no té la seva residència només a Jerusalem, també està a Babilònia! Allà on ha estat deportat el seu poble…
…Però quan Déu envia a algú a una missió, li dóna la força necessària.
“…han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”. És a dir, que Déu els continuarà parlant, instruint.
…després de l’exili de Babilònia, els supervivents tornaven al seu país plens d’entusiasme… La reconstrucció material i espiritual de la nació es realitzava enmig de les lluites més penoses…
Aquestes belles imatges indiquen que només la protecció divina podia oferir als repatriats un motiu d’esperança…
El poble d’Israel tenia consciència de ser un poble de “petits”, de “pobres”, d'”oprimits”, de “menyspreats”. Tot això ho diu la paraula hebrea “anawin” que tan aviat es tradueix per “pobre” com per “humil”.
Pel que fa a la tràgica súplica dels pobres “farts de menyspreus”, Jesús la va viure i la va beure fins a l’última gota: va morir entre injúries i burles, nu, exposat als sarcasmes dels seus adversaris, crucificat com un esclau.
“La nostra ànima n’està ben saturada… del menyspreu dels insolents.”
Que forta que és aquesta expressió, d’aquells que se senten escarnits! Podem pregar…en nom dels “senseveu”, en nom dels qui sofreixen ocultament perquè no tenen els mitjans per a fer-se sentir en aquest món sorollós.
Com Ezequiel, també Pau ha gaudit de visions i revelacions excepcionals. Aquest text porta un record permanent de la seva petitesa.
Aquest contrast que podríem anomenar “feblesa i força” dels apòstols, no fa més que reforçar la glòria de Déu, ja que en l’extrema feblesa dels apòstols, i gràcies a ella, la força de la resurrecció del Crist queda palesa.
D’aquesta manera, paradoxalment, Pau es glorifica de la seva feblesa:
“Però si m’he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses” (2 Co 11, 30).
…Jesús, com Ezequiel, com Jeremies… i com tants d’altres profetes, constata que ningú no és profeta al seu país:
“Jesús els digué: Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”. Es compleix allò que diu Sant Joan, al principi del seu evangeli:
“Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit” (Joan 1, 11).
Per a qui creu, Déu és una roca, la seva seguretat, com diuen certs salms; però els qui refusen de creure, es priven d’aquesta seguretat i l’elecció dels creients esdevé per a ells incomprensible i de fet, escandalosa.
Com va reaccionar Jesús? Malgrat això, Ell no es va desanimar. L’evangeli d’avui acaba dient: “Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”.
No ens hem de desmoralitzar. Això només ens ha de servir per fer-nos més humils i per prendre consciència que l’única força capaç de transformar el món i de millorar les persones és la força de Déu.
1 Aquella veu em digué:
—Aixeca’t, fill d’home, * que et vull parlar. *
2 Tan bon punt la veu m’hagué parlat, l’Esperit va entrar dintre meu i em féu posar dret. Aleshores vaig sentir el qui em parlava. * 3 Em deia:
—A tu, fill d’home, jo t’envio * als israelites, gent rebel que s’ha revoltat contra mi; tant ells com els seus pares m’han estat infidels fins avui mateix. 4 Són gent de cara endurida i de cor empedreït. Jo t’hi envio per a dir-los: “Això us anuncia el Senyor Déu.” 5 I ells, que són un poble rebel, tant si t’escolten com si no t’escolten, * sabran que hi ha un profeta enmig seu. * 6 Però tu, fill d’home, no tinguis por d’ells ni temis les seves paraules. Et fan la contra i et fiblen, i has de seure damunt d’escorpins, però no tinguis por del que diguin ni t’espantis al seu davant: * són un poble rebel. 7 Comunica’ls les meves paraules tant si t’escolten com si no t’escolten: són uns rebels. 8 En canvi, tu, fill d’home, escolta el que et dic. No siguis rebel com aquest poble, que és rebel. Obre la boca i menja’t això que et dono. *
9 Llavors vaig veure una mà que m’oferia un llibre en forma de rotlle. 10 El desplegà davant meu: estava escrit a banda i banda i era ple de lamentacions, gemecs i planys.
A tu que habites en el cel *
1 Càntic de pelegrinatge. *
A tu que habites en el cel, *
alço els meus ulls.
2 Com l’esclau té els ulls posats
en les mans del seu amo *
i com l’esclava posa els ulls
en les mans de la mestressa, *
tenim els ulls posats en el Senyor, el nostre Déu, *
fins que s’apiadi de nosaltres.
3 Apiada’t de nosaltres, Senyor, apiada-te’n,
que estem saturats de menyspreu. *
4 La nostra ànima n’està ben saturada,
dels escarnis dels altius, *
del menyspreu dels insolents. *
1 Em veig obligat a gloriar-me. Ja sé que no està bé, però em vull referir a les visions i revelacions que el Senyor m’ha concedit. * 2 Conec un home unit a Crist que, ara fa catorze anys, va ser endut fins al tercer cel. * No em pregunteu si va ser en el cos o fora del cos; * sols Déu ho sap. 3 No sé, doncs, si aquest home va ser endut amb el cos o sense el cos, perquè tan sols ho sap Déu. 4 El cert és que fou endut al paradís * i va sentir-hi paraules inefables, que als humans no és permès de repetir. 5 D’aquest home, sí que me’n podria gloriar, però pel que fa a mi mateix, tan sols em gloriaré de les meves febleses. * 6 De fet, si em volgués gloriar, no seria un insensat, ja que diria la veritat, * però m’estimo més no fer-ho; no vull que ningú es formi de mi una opinió superior al que m’ha vist fer o m’ha sentit dir. 7 I perquè no m’enorgulleixi de les revelacions extraordinàries que he tingut, m’ha estat clavada una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja perquè no m’enorgulleixi. * 8 He demanat tres vegades al Senyor que me n’alliberi, 9 però ell m’ha donat aquesta resposta: «En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder.» * Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist. 10 Per tant, accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort. *
11 He obrat sense seny, però vosaltres m’hi heu obligat. Sou vosaltres qui m’hauríeu hagut de recomanar, perquè jo, que no sóc res, no sóc inferior en res a aquests superapòstols. * 12 Els signes autèntics de l’apòstol els heu vist realitzats entre vosaltres: paciència constant, senyals, prodigis i miracles. * 13 En què heu rebut un tracte inferior al de les altres esglésies? Tan sols en el fet que no us he molestat perquè em mantinguéssiu. * Perdoneu-me aquesta injustícia! *
14 Estic a punt de venir a trobar-vos per tercera vegada, * i tampoc no us molestaré: no busco els vostres béns, sinó les vostres persones. No toca als fills d’estalviar per als pares, sinó als pares per als fills. 15 De bon grat, doncs, gastaré el que tinc i em desgastaré jo mateix per vosaltres. * El fet que jo us estimi més, ¿ha de servir perquè m’estimeu menys? 16 Heu d’admetre que jo no us he estat cap càrrega; però algú podria dir que he estat prou astut per a fer-vos caure en una trampa. 17 ¿És que m’he valgut de cap dels meus enviats per a explotar-vos? * 18 Vaig demanar a Titus que us visités i el vaig enviar en companyia d’aquell altre germà. * ¿És que Titus s’ha aprofitat de vosaltres? ¿No ens hem mogut tots amb el mateix esperit? ¿No hem seguit les mateixes petjades?
19 Us semblarà que ja fa estona que ens defensem davant vostre, però de fet, germans estimats, parlem en Crist davant de Déu, pensant només en la vostra edificació. 20 Perquè em temo que, quan arribaré, no us trobaré tal com voldria, * i que vosaltres em trobareu tal com no voldríeu. Em temo que trobaré discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, calúmnies, murmuracions, arrogàncies, desordres; * 21 que, quan arribaré, el meu Déu m’humiliarà davant vostre. Llavors m’hauré de doldre per molts que han pecat * i encara no s’han penedit de la seva impuresa, de la seva vida libidinosa i del seu llibertinatge.
1 D’allà, Jesús se’n va anar al seu poble, * i els seus deixebles el seguiren. 2 Arribat el dissabte, es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n’estranyaven i deien:
—D’on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? * I aquests miracles obrats per les seves mans? 3 Aquest, ¿no és el fuster, * el fill de Maria i germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no
viuen aquí entre nosaltres? *
I el rebutjaven. * 4 Jesús els digué:
—Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva. *
5 I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. * 6 I el sorprenia
que no tinguessin fe. *
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.
7 Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. * Els donà poder sobre els esperits malignes *
8 i els instruïa dient:
—No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda a la bossa. * 9 Calceu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits. *
10 I els deia encara:
—Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. * 11 Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. *
12 Ells se’n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. 13 Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.
14 L’anomenada de Jesús s’havia estès pertot arreu, i el rei Herodes * en va sentir parlar. Alguns deien:
—És Joan Baptista que ha ressuscitat d’entre els morts, i per això actua en ell el poder de fer miracles.
15 D’altres deien:
—És Elies. *
I d’altres:
—És un profeta, semblant als antics profetes. *
16 Herodes, sentint tot això, deia:
—És Joan, el qui jo vaig fer decapitar, que ha ressuscitat. *
17 En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l’havia encadenat i l’havia tancat a la presó, * a causa d’Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s’havia casat. * 18 Joan deia a Herodes:
—No t’és permès de conviure amb la dona del teu germà. *
19 Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, 20 perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l’escoltava de bon grat.
21 L’ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu aniversari, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l’exèrcit * i als prohoms de Galilea. 22 Durant el convit entrà la filla d’Herodies * a dansar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia:
—Demana’m el que vulguis i t’ho donaré.
23 I li féu aquest jurament:
—Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne. *
24 La noia va sortir i preguntà a la seva mare:
—Què haig de demanar?
Ella li respongué:
—El cap de Joan Baptista.
25 La noia tornà a entrar, se’n va anar decidida cap al rei i li demanà:
—Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista.
26 El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariarla. 27 Immediatament, doncs, envià un guarda amb l’ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. 28 Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare.
29 Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura. *
30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. 31 Ell els diu:
—Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. *
32 Se n’anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; * i es posà a instruir-los llargament.
35 Quan ja s’havia fet tard, els deixebles s’acostaren a dir-li:
—Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. * 36 Acomiada la gent, i que vagin a les masies i als pobles del voltant a comprar-se alguna cosa per a menjar.
37 Però Jesús els respongué:
—Doneu-los menjar vosaltres mateixos. *
Ells li diuen:
—Per a donar-los menjar hauríem de comprar pa per valor de dos-cents denaris! *
38 Jesús els pregunta:
—Quants pans teniu? Aneu a veure-ho.
Ells ho miren i li diuen:
—Cinc pans i dos peixos.
39 Llavors Jesús els va manar que fessin seure tothom en colles a l’herba verda. 40 La gent s’assegué en grups de cent i de cinquanta. * 41 Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans i en donava als seus deixebles perquè els servissin a la gent. * També va repartir els dos peixos a tothom. 42 Tots en van menjar i quedaren saciats. 43 Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles, i també van recollir les sobres dels peixos. 44 D’aquells pans, n’havien menjat cinc mil homes. *
45 Tot seguit, Jesús va fer pujar els seus deixebles a la barca i els manà que passessin al davant cap a l’altra riba, en direcció a Betsaida, * mentre ell acomiadava la gent. 46 Després d’acomiadar-los se’n va anar a la muntanya a pregar. * 47 Arribat el vespre, la barca es trobava al mig del llac, i Jesús era tot sol a terra. 48 Veient que patien remant, perquè el vent els era contrari, pels volts de la matinada * va anar cap a ells caminant sobre l’aigua, * com si volgués passar de llarg. * 49 Quan ells el veieren caminant sobre l’aigua, es van pensar que era un fantasma * i es posaren a cridar; 50 tots l’havien vist i estaven esglaiats. Però Jesús els parlà de seguida i els digué:
—Coratge! Sóc jo. * No tingueu por.
51 Llavors pujà a la barca amb ells, i el vent va parar. * Ells quedaren completament desconcertats. 52 És que no havien comprès allò dels pans: * tenien el cor endurit. *
53 Quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. * 54 Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. 55 Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. 56 A tot arreu on arribava, pobles, viles o masies, posaven els malalts a la plaça i li suplicaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. * I tots els qui el tocaven quedaven curats. *
