Menu
Lectura del llibre de la Saviesa
Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui, sense posar-hi cap mena de verí de mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.
El començament del llibre de la Saviesa fa pensar en el llibre del Gènesi; escrits en èpoques diferents i també en estils diferents; però malgrat això, tots dos aborden els mateixos problemes, els de la vida i la mort i els de la relació dels homes amb Déu.
És el tema d’avui.
I llurs autors, jueus immersos en l’experiència religiosa, estan en contacte amb el món pagà, però també són gelosos de preservar la integritat de la fe jueva.
“…tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l’home visqui”
Anem al Gènesi: (Gn 1,31)
“Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”.
I també:
“Déu creà l’home a la seva imatge…”
Els cinc primers capítols del llibre de la Saviesa oposen els justos i els impius: els justos són els que viuen de l’esperit de Déu, els impius (pagans), els qui no es deixen menar per ell…
El nostre autor tradueix així el pensament dels pagans:
“Els impius van errats quan es diuen: Que n’és, de curta i trista, la vida! No hi ha res a fer quan l’home s’acaba. No se sap de ningú que hagi tornat de la mort. Hem nascut per atzar i, quan arribi el final, serà com si no haguéssim existit. El nostre alè no és més que fum, i el pensament, una espurna del cor que batega. Quan l’espurna s’apaga, el nostre cos es torna cendra i l’esperit s’esvaeix com l’aire inconsistent. Amb el temps, ningú no recordarà el nostre nom, tothom haurà oblidat les nostres obres. La vida passa com un núvol, sense deixar rastre; es fon comla boira que un raig de sol esquinça i desfà amb la seva escalfor. El temps que vivim és el pas d’una ombra; la nostra fi no es pot ajornar. Ja és fixada, i no podem tornar enrere.
Som-hi, doncs! Aprofitem-nos dels béns que tenim; fruïm del món amb passió com qui frueix de la joventut! (Sv 2,1-6).
Els jueus tenen una altra fe, una altra actitud; per a ells, la nostra vida present és ja una llavor d’eternitat.
Sense poder precisar la data exacta, sabem que el llibre de la Saviesa va ser escrit a Alexandria vers l’any 50 o inclús l’any 30 aC per jueus que estaven confrontats a la cultura grega, és a dir, pagana.
Volien, per tant, donar arguments als seus germans en la fe jueva, enfront dels raonaments dels pagans.
L’error dels qui menyspreen Déu:
“Així pensen ells, però van errats; la pròpia malícia els encega. No coneixen els designis secrets de Déu; no esperen la recompensa d’una vida santa; menyspreen el premi reservat a una conducta irreprotxable” (Sv 2, 21-22).
Anem a la darrera frase del text que llegim avui:
“Però l’enveja del diable va introduir la mort al món”
No es tracta de la mort biològica sinó de la mort espiritual, la privació de Déu.
Amb quin goig us exalço, Senyor.
M’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava,
i no heu permès que se n’alegrin els enemics.
Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts,
Quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la vida.
Canteu al Senyor, els qui l’estimeu,
enaltiu la seva santedat.
El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l’endemà són crits de joia. R.
Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi;
ajudeu-me, Senyor.
Heu mudat en joia les meves penes,
Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre. R.
R. Amb quin goig us exalço, Senyor!
Una intensa i suau acció de gràcies s’eleva a Déu des del cor de qui prega, un cop esvaït el malson de la mort. Aquest és el sentiment que emergeix amb força en el salm 29.
Aquest himne de gratitud posseeix una gran finor literària i es basa en un conjunt de contrastos que expressen de manera simbòlica l’alliberament obtingut gràcies al Senyor.
El salm 29 és molt curt: tretze versets dels quals només en llegim avui sis. Per comprendre’l millor, cal conèixer la història subjacent:
Imaginem algú que ha caigut al fons d’un pou i que demana ajut desesperadament, suplicant tothom que té al seu voltant. I a més, n’hi ha que no estan pas descontents que s’hi estigui i que a més, se’n riuen d’ell.
Però finalment hi ha qui l’escolta i l’ajuda: és Déu mateix!
“M’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava, i no heu permès que se n’alegrin els enemics”.
De fet, com en tots els salms, hi ha dos nivells de lectura: la història que ens conta no és més que una paràbola; en aquest cas la de l’individu que cau en un pou. En el segon nivell de lectura, trobem que és el poble d’Israel, tot el poble, que canta d’alegria quan torna de l’exili de Babilònia.
Perquè l’exili va ser com la caiguda mortal dins d’un pou sense fons, una caiguda en un precipici…
Durant tot aquest període de prova, el poble amb el suport dels sacerdots i els profetes, va mantenir l’esperança:
“He clamat a tu, Senyor, he suplicat al meu Déu: Què hi guanyaràs que perdi la vida i baixi a la fossa?” (versets 9 i 10)
I el miracle es va produir: Déu va salvar el seu poble
“Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts, Quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la vida”.
Quan llegim aquests versets avui, després de vint segles de fe cristiana, tenim la temptació de veure-hi una al·lusió a la Resurrecció; però això fóra un anacronisme: a l’època del retorn de l’exili, hom no pensava encara en la possibilitat d’una resurrecció individual.
Quan aquests autors empraven imatges de resurrecció, només pensaven en tot un poble, no pas en un pla individual.
“Heu mudat en joia les meves penes,”
El Misteri Pasqual és el cor de la nostra fe cristiana. Un cristià no és solament algú que “creu en Déu”. El caràcter específic de la nostra fe cristiana és que “creiem en Jesucrist, mort i ressuscitat”.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat. És allò que diu l’Escriptura: «Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava, ni als qui n’havien recollit poc els en faltava».
Hi ha un fet històric que cal tenir present: vers el 46-48 aC hi va haver un període de fam a Judea i particularment a Jerusalem; i la comunitat cristiana va conèixer la pobresa durant diversos anys. En els Fets dels Apòstols trobem:
“Per aquells dies, alguns profetes van baixar de Jerusalem a Antioquia. Un d’ells, que es deia Àgab, mogut per l’Esperit, començà a anunciar que hi hauria una gran fam per tot l’imperi. La fam vingué, efectivament, en temps de l’emperador Claudi. Aleshores els deixebles d’Antioquia determinaren d’enviar un ajut, cadascú el que pogués, als germans residents a Judea. Així ho van fer i, per mitjà de Bernabé i de Saule, l’ajut va arribar als qui presidien la comunitat de Jerusalem” (Ac 11,27-30).
La continuació del relat mostra com Pau va donar molta importància a aquesta col·lecta: ell, que s’havia consagrat a l’evangelització dels pagans, va manifestar sempre la preocupació de restar sempre proper a l’església-mare de Jerusalem. Durant aquests anys difícils, Pau es va dedicar a obtenir la contribució de les comunitats més allunyades:
“Les comunitats de Macedònia i d’Acaia van decidir de fer una col·lecta per ajudar els pobres que hi ha enmig del poble sant que viu a Jerusalem. Elles ho van decidir així, però és que hi tenien una obligació, perquè, si els pagans han participat dels seus béns espirituals, també estan obligats a assistir-los amb béns materials (Rm 15, 26-27) .
Al començament, la comunitat de Corint estava ben disposada, inclús entusiasta; però sembla que en passar als fets, la cosa no funcionava; és el que trobem en els capítols 8 i 9, i en particular, la nostra lectura d’aquest diumenge:
“A propòsit d’això us dono aquest consell: convé que dugueu a terme la col·lecta, ja que l’any passat vau ser els primers a proposar-la i a començar-la. Ara, doncs, hauríeu d’acabar-la, perquè aquella ferma decisió vagi seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats” (2C,8,10-11).
I Pau afegeix:
“Al qui té bona voluntat, se li accepta allò que té; poc importa allò que no té” (2C 8,12).
I ara ja trobem el text que llegim avui:
“No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present, buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells…”
I Pau il·lustra la seva homilia tot citant l’exemple del mannà en el desert: cadascú podia recollir cada dia la quantitat per subsistir cada dia; l’excedent es podria…(Ex 16).
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu: «La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori». Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?». Els deixebles li deien: «La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?». Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau».
Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: «La teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?». Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por». I només va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm». Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca’t.» A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.
Analitzem el relat d’avui:
La situació d’aquella dona era una situació de marginació i rebuig, tant social com religiosa, deguda a la seva malaltia. Era oficialment “impura” i, per tant, condemnada a viure en la marginació.
La situació d’aquells pares era de total desconsol, com no podia ser d’altra manera en la situació de la seva filla quan a dotze anys, començava a ser algú en la seva vida social.
Però, en els dos casos, la guarició es dóna per la fe en Jesús.
I en les dues situacions Jesús mostra, més enllà de la seva acció guaridora, quina és la seva missió, quin és el seu projecte, quin és el Regne que Ell ve a instaurar.
Aquesta és la novetat de Jesús: no dóna lleis que declaren pur o impur, sinó que ens fa descobrir la força de la Vida. “Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau”.
Jesús nota que ha sortit d’ell una energia cap a la dona, però declara que és la fe de la dona allò que l’ha salvada. Molts altres, d’entre la multitud apilonada entorn de Jesús, l’estan “tocant”, i no passa res: No tenen prou fe.
Jesús ve a alliberar de la marginació els qui la societat rebutja, i ve a desfer les falses normes de les impureses religioses. Tots els homes i dones, estiguem a la situació que estiguem, tenim la mateixa dignitat.
És el que hem escoltat de sant Pau, demanant la solidaritat als cristians de Corint, “mirant que hi hagi igualtat”.
Aquesta vida ja és la bestreta d’una vida nova i plena per a sempre, perquè, com ens ha dit el llibre de la Saviesa, Déu creà l’home “a imatge de la seva existència eterna”.
Nosaltres cal que prenguem consciència d’aquesta imatge a la qual hem estat fets, i que visquem a la manera de qui més i millor ens ha mostrat la imatge de Déu, el seu mateix Fill encarnat en Jesús de Natzaret.
El coneixement dels misteris que s’han de creure no és suficient si després el cor —autèntic sagrari de la persona— no està obert per la gràcia.
La fe implica una tasca i un compromís públic (no és quelcom simplement privat). La fe és decidir-se a romandre amb el Senyor per a viure amb Ell, i, precisament perquè és un acte de la llibertat, exigeix també la responsabilitat social d’allò que hom creu.
El coneixement de la fe introdueix en la totalitat del misteri salvífic revelat per Déu. No hi ha una “fe a la carta” (accepto solament allò que m’agrada); l’assentiment que hom presta implica acceptar lliurement tot el misteri de la fe. Si veritablement confio en Déu, aleshores accepto tot allò que em ve d’Ell.
¿Quina és la nostra solidaritat amb els que pateixen situacions límit en aquests moments de crisi?
¿Ens sentim cridats a ser col·laboradors de la missió de Jesús?
La participació en l’Eucaristia de Jesús ens hi ha de moure…
…els justos són els que viuen de l’esperit de Déu, els impius (pagans), els qui no es deixen menar per ell…
..la nostra vida present és ja una llavor d’eternitat..
Anem a la darrera frase del text que llegim avui: “Però l’enveja del diable va introduir la mort al món”
No es tracta de la mort biològica sinó de la mort espiritual, la privació de Déu.
Imaginem algú que ha caigut al fons d’un pou i que demana ajut desesperadament, suplicant tothom que té al seu voltant. I a més, n’hi ha que no estan pas descontents que s’hi estigui i que a més, se’n riuen d’ell.
Però finalment hi ha qui l’escolta i l’ajuda: és Déu mateix!l
El caràcter específic de la nostra fe cristiana és que “creiem en Jesucrist, mort i ressuscitat”.
…Pau, que s’havia consagrat a l’evangelització dels pagans, va manifestar sempre la preocupació de restar sempre proper a l’església-mare de Jerusalem.
Al començament, la comunitat de Corint estava ben disposada, inclús entusiasta; però sembla que en passar als fets, la cosa no funcionava… la nostra lectura d’aquest diumenge:
“A propòsit d’això us dono aquest consell: convé que dugueu a terme la col·lecta… hauríeu d’acabar-la, perquè aquella ferma decisió vagi seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats” (2C,8,10-11).
I Pau il·lustra la seva homilia tot citant l’exemple del mannà en el desert: cadascú podia recollir cada dia la quantitat per subsistir cada dia; l’excedent es podria…(Ex 16)
La situació d’aquella dona era una situació de marginació i rebuig…
La situació d’aquells pares era de total desconsol… Però, en els dos casos, la guarició es dóna per la fe en Jesús.
I en les dues situacions Jesús mostra…quin és el seu projecte, quin és el Regne que Ell ve a instaurar.
Aquesta és la novetat de Jesús: no dóna lleis que declaren pur o impur, sinó que ens fa descobrir la força de la Vida.
Jesús ve a alliberar de la marginació els qui la societat rebutja… Tots els homes i dones, estiguem a la situació que estiguem, tenim la mateixa dignitat.
És el que hem escoltat de sant Pau, demanant la solidaritat als cristians de Corint, “mirant que hi hagi igualtat”..
¿Quina és la nostra solidaritat amb els que pateixen situacions límit en aquests moments de crisi?
¿Ens sentim cridats a ser col·laboradors de la missió de Jesús?
1 Estimeu la justícia, * vosaltres que decidiu a la terra. No us feu idees falses del Senyor. Cerqueu-lo amb cor sincer. 2 Perquè es deixa trobar dels qui no dubten d’ell, * es manifesta als qui se’n fien. 3 El pensament tortuós separa de Déu, el qual fa callar amb el seu poder els insensats que gosen provocar-lo. * 4 La Saviesa no té accés en una ànima malvada, no habita en un cos esclau del pecat. 5 En efecte, el Sant Esperit que instrueix l’home fuig de l’engany, s’aparta dels pensaments insensats, no vol tractes amb l’error. *
6 La Saviesa és un esperit amic de l’home, però no deixa sense càstig els llavis blasfems. Perquè Déu penetra els sentiments de l’home, escruta el fons del seu pensament i escolta el que diu. 7 L’Esperit del Senyor omple l’univers; * ell, que ho té tot a la mà, * coneix els llenguatges dels homes 8 i per això no li passa per alt cap paraula dolenta: el qui la diu no s’escapa del càstig. 9 El Senyor escorcolla les intencions dels impius; li arriba el ressò de les seves paraules, que els acusen de les faltes que han comès. 10 Perquè la seva orella atenta ho sent tot, no se li escapa la murmuració més lleu.
Déu no ha fet la mort *
11 Guardeu-vos, doncs, de la murmuració nefasta, refreneu la llengua i no malparleu. Qualsevol paraula, fins i tot secreta, porta ròssec; quan calumnies, destrueixes la teva pròpia vida. 12 No us provoqueu, doncs, la mort amb una vida esgarriada. No us guanyeu la ruïna amb les vostres obres. 13 Déu no ha fet la mort * ni troba cap gust a destruir els qui viuen. 14 Déu ho ha creat tot perquè existeixi: les coses creades són saludables, no contenen cap metzina que mati. La terra no és el reialme de la mort, 15 i els justos són immortals. *
16 En canvi, els impius conviden la mort de paraula i amb les obres. Es deleixen per ella com per una amiga, hi fan un pacte. * Bé es mereixen, doncs, d’acabar al seu costat! *
1 Els impius van errats quan es diuen:
«Que n’és, de curta i trista, la vida! No hi ha res a fer quan l’home s’acaba. No se sap de ningú que hagi tornat de la mort. 2 Hem nascut per atzar i, quan arribi el final, serà com si no haguéssim existit. El nostre alè no és més que fum, i el pensament, una espurna del cor que batega. * 3 Quan l’espurna s’apaga, el nostre cos es torna cendra i l’esperit s’esvaeix com l’aire inconsistent. 4 Amb el temps, ningú no recordarà el nostre nom, tothom haurà oblidat les nostres obres. * La vida passa com un núvol, sense deixar rastre; es fon com la boira que un raig de sol esquinça i desfà amb la seva escalfor. 5 El temps que vivim és el pas d’una ombra; la nostra fi no es pot ajornar. Ja és fixada, i no podem tornar enrere.
6 »Som-hi, doncs! Aprofitem-nos dels béns que tenim; * fruïm del món amb passió com qui frueix de la joventut! 7 No estalviem els vins millors ni els perfums més fins. Collim les flors, ara que és primavera. 8 Coronem-nos de roses abans no es marceixin. 9 Omplim tots els prats amb les nostres orgies. Escampem arreu els senyals de la nostra disbauxa. Aquest és el nostre destí, és això el que ens ha tocat. 10 Oprimim el pobre, per just que sigui; no planyem les viudes ni respectem els cabells blancs de l’ancià. * 11 Just, per a nosaltres, ho és qui té la força té la raó. La feblesa no porta enlloc.
12 »Posem paranys al just; * ens fa nosa. Està contra tot el que fem, ens retreu que faltem a la Llei, ens tira en cara les nostres accions com si fossin contràries a l’educació que vam rebre. 13 Es gloria de conèixer Déu i s’anomena fill del Senyor. 14 És una acusació viva de les nostres idees. Només de veure’l, ja ens afeixuga. 15 I és que la seva vida no s’assembla gens a la dels altres: ell camina per sendes estranyes. 16 Ens mira com moneda falsa, s’allunya dels nostres camins com de la pesta. * Declara que a la fi seran feliços els justos i presumeix de tenir Déu per pare. 17 Vegem si és veritat això que diu, comprovem quina serà la seva fi. 18 Si el just és fill de Déu, Déu es posarà a favor d’ell i l’alliberarà dels seus adversaris. * 19 Ultratgem-lo i turmentem-lo sense miraments per veure si es manté serè; comprovem si suporta els mals. 20 Condemnem-lo a una mort ignominiosa, perquè, a jutjar pel que diu, Déu intervindrà a favor d’ell.»
21 Així pensen ells, però van errats; la pròpia malícia els encega. 22 No coneixen els designis secrets de Déu; no esperen la recompensa d’una vida santa; menyspreen el premi reservat a una conducta irreprotxable. 23 Déu ha creat l’home * perquè sigui incorruptible, l’ha fet imatge d’allò que és ell mateix. *
24 Però la mort ha entrat al món per la malícia del diable, * i els seus partidaris l’han de sofrir.
Amb quin goig t’exalço, Senyor
1 Salm. Càntic per a la dedicació del temple. *
Del recull de David.
2 Amb quin goig t’exalço, Senyor: *
m’has tret a flor d’aigua
i no has permès que se n’alegrin els enemics.
3 Senyor, Déu meu,
vaig cridar auxili i em vas guarir. *
4 Senyor, m’has arrencat de la terra dels
morts;
quan ja baixava a la fossa, * m’has
donat la vida.
5 Fidels del Senyor, canteu-li,
lloeu-lo recordant que ell és sant. *
6 El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida. *
Cap al tard tot eren plors,
l’endemà són crits de joia. *
7 Jo pensava, quan em veia segur:
«Mai no cauré.» *
8 Tu, Senyor, m’afavories
i em mantenies en un cim inexpugnable;
però, quan vas amagar la mirada,
vaig quedar trasbalsat. *
9 He clamat a tu, Senyor,
he suplicat al meu Déu:
10 «Què hi guanyaràs que perdi la vida
i baixi a la fossa?
¿És la pols que et lloarà
i proclamarà que ets fidel? *
11 Escolta, Senyor, compadeix-te de mi;
vine a ajudar-me, Senyor!»
12 Has mudat en danses els meus planys,
m’has tret el dol i m’has vestit de goig.
13 Per això el meu cor et cantarà; * no
callaré.
Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre.
1 Volem que conegueu, germans, la gràcia que Déu ha concedit a les esglésies de Macedònia. 2 Tot i haver estat molt provats per les tribulacions, els ha sobrat alegria per a treure tresors de generositat de la seva extrema pobresa. * 3 Dono testimoni que han aportat tot el que podien i fins més del que podien.
Espontàniament, 4 ens han demanat amb molta insistència de poder participar en la col·lecta a favor del poble sant. * 5 Complint el voler de Déu, i més enllà del que podíem esperar, s’han donat ells mateixos, primerament al Senyor i després a nosaltres. 6 Per això hem recomanat a Titus que acabi també entre vosaltres aquella obra generosa que ja havia començat. 7 Vosaltres teniu de tot en abundància: fe, paraules, coneixement, sol·licitud plena i l’amor que de nosaltres heu rebut. Tingueu també ara una generositat abundosa. *
8 No parlo així per donar-vos un manament. Voldria que l’exemple de sol·licitud dels altres us portés a demostrar la sinceritat del vostre amor. 9 Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa. * 10 A propòsit d’això us dono aquest consell: convé que dugueu a terme la col·lecta, ja que l’any passat vau ser els primers a proposar-la i a començar-la. 11 Ara, doncs, hauríeu d’acabar-la, perquè aquella ferma decisió vagi seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats. 12 Al qui té bona voluntat, se li accepta allò que té; poc importa allò que no té. * 13 No seria just que, per alleujar els altres, patíssiu estretors: hi ha d’haver igualtat. 14 En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s’arribarà a la igualtat, 15 tal com diu l’Escriptura: Ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc. *
16 Donem gràcies a Déu, que ha posat en el cor de Titus el mateix interès que jo tinc per vosaltres. 17 Titus havia acceptat la nostra invitació, i ara, mogut pel seu gran interès, us ha vingut a veure per pròpia iniciativa. 18 Amb ell hem enviat aquell germà que és lloat en totes les esglésies pel seu treball a favor de l’evangeli. * 19 A més, les comunitats l’han elegit per company nostre de viatge en aquesta obra de generositat, obra que nosaltres complim a glòria del mateix Senyor i com a expressió de la nostra bona voluntat. 20 D’aquesta manera volem evitar motius de crítica en l’administració d’una quantitat tan gran: 21 hem de procurar fer el bé no solament davant de Déu, sinó també davant els homes. * 22 Juntament amb ells dos hem enviat un altre germà nostre; aquest germà ens ha mostrat moltes vegades el seu interès, i el seu interès encara augmentarà per la gran confiança que ha dipositat en vosaltres. 23 Titus és el meu company i col·laborador prop de vosaltres. Els altres germans nostres són enviats de les esglésies, i són la glòria del Crist. 24 Doneu-los, doncs, proves d’amor davant de totes les comunitats i demostreu que ens gloriem de vosaltres amb raó. *
1 Després van arribar a l’altra banda del llac, al territori dels gerasencs. * 2 Així que Jesús saltà de la barca, l’anà a trobar un home posseït d’un esperit maligne, * que venia de les coves sepulcrals, * 3 el lloc on vivia. Ningú no era capaç de lligar-lo ni tan sols amb una cadena, 4 perquè moltes vegades havia trencat les cadenes i havia trossejat els grillons amb què l’havien volgut lligar. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. 5 Contínuament, de nit i de dia, anava pels sepulcres i per les muntanyes, cridant i donant-se cops amb pedres. 6 Quan l’home veié Jesús de lluny estant, corregué, es prosternà davant d’ell 7 i digué cridant amb veu forta:
—Per què et fiques amb mi, * Jesús, Fill del Déu altíssim? * Et conjuro per Déu que no em turmentis!
8 És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d’aquest home!»
9 Jesús li pregunta: —Quin és el teu nom? Ell li respon: —El meu nom és “Legió”, perquè som molts. *
10 I demanava a Jesús amb insistència que no el tragués fora d’aquell territori. *
11 Hi havia allà pasturant vora la muntanya un gran ramat de porcs. * 12 Llavors els esperits malignes van fer a Jesús aquesta súplica: —Envia’ns als porcs, que hi entrarem.
13 Jesús els ho permeté. I tan bon punt els esperits malignes van sortir de l’home i entraren als porcs, el ramat es va tirar al llac pel precipici; els porcs, que eren uns dos mil, es van ofegar dintre l’aigua. *
14 Els porquers van fugir i escamparen la notícia per la ciutat i per la rodalia, i la gent sortí a veure què havia passat. 15 S’acostaren fins on era Jesús i veieren l’endimoniat que havia estat posseït per la legió, assegut, vestit i amb el seny recobrat, i es van espantar molt. 16 Els qui ho havien vist els explicaren què havia passat a l’endimoniat i l’episodi dels porcs. 17 Llavors es posaren a suplicar a Jesús que se n’anés del seu territori.
18 Quan Jesús pujava a la barca, el qui havia estat endimoniat li suplicava que el volgués amb ell. 19 Però Jesús no li ho va permetre, i li digué:
—Vés a casa teva, amb els teus, i anuncia’ls tot el que el Senyor t’ha fet * i com s’ha compadit de tu.
20 Aquell home se n’anà i pregonava per la Decàpolis * tot el que Jesús li havia fet, * i tothom en quedava astorat.
21 Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l’altra riba. * Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l’aigua. * 22 Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, * que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus 23 i, suplicant-lo amb insistència, li diu:
—La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans * perquè es curi * i visqui.
24 Jesús se n’anà amb ell. El seguia molta gent que l’empenyia pertot arreu.
25 Hi havia una dona que patia de pèrdues de sang des de feia dotze anys. 26 Havia sofert molt en mans de metges i s’hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. 27 Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, 28 perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» * 29 Immediatament se li estroncà la pèrdua de sang * i sentí dins el seu cos que estava guarida del mal que la turmentava. 30 Jesús s’adonà a l’instant de la força que havia sortit d’ell * i es girà per preguntar a la gent:
—Qui m’ha tocat la roba?
31 Els seus deixebles li contestaren:
—¿Veus que la gent t’empeny pertot arreu i encara preguntes qui t’ha tocat?
32 Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. 33 Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, es prosternà als seus peus tremolant de por i li va explicar tota la veritat.
* 34 Jesús li digué:
—Filla, la teva fe t’ha salvat. * Vés-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.
35 Encara Jesús parlava, que n’arriben uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:
—La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar més el Mestre?
36 Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:
—No tinguis por; tingues només fe.
37 I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. * 38 Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l’aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys, 39 entra a la casa i els diu:
—Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm. *
40 Ells es burlaven de Jesús. Però ell els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l’acompanyaven, entra al lloc on era la nena, 41 l’agafa per la mà * i li diu:
— Talità, cum * —que vol dir: «T’ho mano: noia, aixeca’t.» *
42 A l’instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren plens d’estupor.
43 Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. * I els digué que donessin menjar a la noia.
