Menu
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira
Sacsegeu el garbell, i quedarà el rebuig: així serà l’escòria de l’home quan serà examinat. L’obra del terrisser ha de superar la prova del forn: així serà provat l’home al moment de donar comptes. El fruit de l’arbre demostra el bon conreu: així, quan l’home doni comptes, es veurà què tenia al cor. No facis l’elogi de ningú abans no hagi estat examinat: és llavors que l’home serà posat a prova.
Aquest llibre va ser escrit per Ben Sira a Jerusalem, en hebreu, vers el 180 aC i després va ser traduït al grec pel seu nét vers el 130 aC, a Alexandria (Egipte).
A la Bíblia, aquest llibre té un lloc a part: forma part dels llibres anomenats “deutero-canònics”.
Veiem una mica què vol dir això…
Quan a finals del segle primer de la nostra era, els doctors jueus van fixar definitivament la llista oficial dels escrits jueus que havien de formar part de la Bíblia, no van escollir pas tots els llibres que circulaven per Israel!
Per a alguns, no hi havia dubte (Gènesi, Èxode…): eren Paraula de Déu. Però d’altres llibres, més recents, presentaven dubtes… El llibre de Jesús, fill de Sira (Ben Sira), formava part d’aquests darrers.
Finalment, va ser refusat: només van ser admesos a la llista oficial (el que anomenem “cànon”) els llibres escrits en hebreu a la terra d’Israel. Quan es va confegir aquesta llista, l’original hebreu d’aquest llibre s’havia perdut i només corria la versió grega per Alexandria…
L’Església cristiana el va heretar de les comunitats de llengua grega: heus ací un llibre que ha tingut un recorregut força mogut!
L’autor, Ben Sira, probablement havia obert una escola de saviesa a Jerusalem; així ho deixa entendre al final del llibre. D’aquesta manera, tenim una idea del curs que seguia un estudiant jueu, vers el 180 aC…
En aquella època, Jerusalem estava sota dominació grega, però l’ocupació era relativament liberal i pacífica (va ser més tard, vers el 165 aC, sota Antíoc, quan hi va haver persecució). Hi havia doncs un ambient de tolerància.
Tolerància que posava en perill la puresa de la fe jueva. La nostra època actual ens en pot donar un exemple en la indiferència religiosa…
L’objectiu de Ben Sira era el de transmetre la fe en la seva integritat i sobretot l’amor a la Llei. Als seus ulls, la veritable Saviesa estava en la Llei d’Israel.
En el text que llegim avui, utilitza tres imatges que eren habituals a l’època: la tria de l’or, la prova del foc en el cas del terrissaire i l’arbre que dóna fruits.
“El fruit de l’arbre demostra el bon conreu: així, quan l’home doni comptes, es veurà què tenia al cor”.
Així doncs, les nostres paraules són el mirall del nostre cor…
És bo de lloar l’Altíssim,
de cantar al vostre nom, Senyor,
de proclamar al matí el vostre amor
i de nit, la vostra fidelitat.
Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;
plantats a la casa del Senyor,
creixeran als atris del nostre Déu. R.
Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d’ufana i de vigor,
per proclamar que el Senyor és recte,
que la meva Roca no coneix la injustícia. R
R. És bo de lloar-vos, Senyor. O bé: Al·leluia.
Un home pietós canta la “felicitat” que sorgeix de la seva contemplació permanent de les “accions” de
Déu, obres del seu “amor-fidelitat”. En oposició, veu la curta durada dels impius, l’èxit dels quals és sols passatger i fràgil… En canvi, els justos s’arrelen en la solidesa de Déu.
Jesús es va comparar ell mateix, com s’esdevé en aquest salm, a un arbre ple “d’ufana i de vigor”: “Jo sóc el cep; vosaltres, les sarments. Qui resta en mi, i jo en ell, aquest dóna molt de fruit” (Jn 15,1-8).
Després del seu fracàs aparent en la creu, la seva Resurrecció va verificar l’exactitud profètica d’aquest salm: “Vós renoveu i refresqueu el meu vigor.”
Sí, Jesús “fructifica encara”, dos mil anys després de la seva mort.
El neci no ho comprèn, no ho entén. Efectivament, fa falta una mirada interior per a comprendre l’acció i la presència de Déu en el món.
La Bíblia sovint anomena “insensats”, “necis”, aquells que es fien d’aparences superficials, aquells que es deixen impressionar per l’èxit “efímer” dels qui fan el mal. La nostra fe és una saviesa. Ella ens convida sense parar a superar les aparences, per a anar fins al fons de les coses.
“…que la meva Roca no coneix la injustícia”.
Durant l’episodi de Massà i Meribà, en el desert, Déu va fer néixer aigua d’una roca: en endavant hom anomenava Déu “la nostra roca”… manera de recordar la fidelitat de Déu, més gran que tots els recels i les sospites del seu poble.
“Tota la comunitat dels israelites va partir del desert de Sín…no hi van trobar aigua per a beure. Llavors el poble es posà a discutir amb Moisès i li deia: —Dóna’ns aigua per a beure. Moisès els va replicar: —Per què discutiu amb mi? Per què poseu a prova el Senyor? Però el poble tenia set i murmurava contra Moisès. Deia: —Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set…? Moisès va clamar al Senyor: —Què haig de fer per aquest poble?…—Passa al davant del poble… pren el bastó amb què donaves cops al Nil, i camina. Jo estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure. Moisès ho va fer així,… i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?” (Ex 17, 1-7).
L’home ha tingut sempre la temptació d’acusar Déu cada vegada que les coses no li surten segons ell desitja. I per tal de constatar aquesta lliçó capital, hom ha escrit el relat del Jardí de l’Edèn:
l’home i la dona cauen en la trampa que els ha parat la serp…
I és sempre la mateixa història des que el món és món…
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, quan això que es consumeix es revestirà d’allò que ja no es consumeix, quan aquesta existència mortal es revestirà d’aquella que és immortal, es complirà allò que diu l’Escriptura: «La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és l’agulló que t’incitava?». L’agulló que incitava la mort és el pecat, i el vigor del pecat ve de la Llei. Però, donem gràcies a Déu: ell ens dóna la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor. Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms, incommovibles, sobre aquest fonament; prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va.
Ja fa algunes setmanes que llegim el capítol 15 de la carta de sant Pau als cristians de Corint i que és una llarga reflexió sobre la Resurrecció.
Tot creant la humanitat, Déu té el projecte d’una humanitat feliç, unida, plena de l’esperit de Déu, admesa a formar part de la Trinitat.
“Ens ha fet conèixer el misteri del seu designi, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: recapitular en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef 1, 9-10).
Això vol dir que la Història de la Humanitat té un “SENTIT”, és a dir, a la vegada “una significació” i una “direcció”. Nosaltres sabem on anem: els anys no se succeeixen tots iguals, perquè Déu té un projecte, un pla.
Els creients miren l’a-venir: esperem la realització d’aquest projecte.
De fet, és el que resem en el Parenostre: “que vingui el teu regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”: vol dir ”que s’acompleixi el teu projecte…”
Tanmateix, cal admetre que es tracta d’una empresa de llarga durada en la qual, els homes, per la seva desgràcia, no hi cooperen de bona gana…
Déu respecta la llibertat de l’home: enfront d’aquest projecte, la humanitat ha estat creada lliure; hom podria dir: “Déu proposa, l’home disposa”.
Per què és tan difícil? Perquè la humanitat no està disposada a entendre aquesta proposta de Déu ni a viure-la; perquè és un misteri que ens depassa, que és impensable per nosaltres.
Atès que és lliure, pot escollir el camí d’aplicar-lo i fer-lo avançar; o bé refusar-lo i cercar la felicitat en altres llocs. Adam és el tipus del qui el refusa i pren una altra direcció, per a la seva desgràcia.
Tot i els continus fracassos de la humanitat al llarg de la història, Déu no es deixa pas descoratjar…
Malauradament, nosaltres veiem massa sovint l’espectacle depriment de l’odi fratricida que ens fa pensar que la partida està perduda…
Però Pau gosa afirmar que la victòria ja la tenim guanyada: contràriament a les aparences, la Mort i el Pecat són els grans vençuts. El pecat que ens separava de Déu està condemnat a desaparèixer.
El projecte de Déu està salvat: per tota la seva vida donada a Déu i als homes, Jesús ha trencat l’engranatge dels odis, de les sospites, de les gelosies; pel perdó concedit a tots, ell ens deslliure de les nostres culpes; si nosaltres ho volem, la porta està oberta a l’Esperit Sant.
“Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms, incommovibles, sobre aquest fonament; prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va”.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps Jesús digué als deixebles aquest proverbi: «Un cec seria capaç de guiar un altre cec? No caurien tots dos dins un clot? No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el seu mestre. Per què, doncs, veus la brossa dintre l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull? Com li pots dir: “Germà, deixa’m, que et trauré aquesta brossa de l’ull”, si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t’hi veuràs per poder treure la brossa de l’ull del teu germà.
No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits: ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses. L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l’home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor».
En aquest text hi trobem dues parts: la primera, una reflexió sobre la mirada; la segona és la metàfora de l’arbre i dels fruits.
Jesús ha vingut a aquest món per obrir els ulls als cecs; els seus deixebles, un cop curats de la ceguesa pel seu mestre, tenen com a missió, portar al món la llum de la revelació.
És el que el profeta Isaïes deia del servidor de Déu:
“Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença, t’he pres per la mà i t’he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions. Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós els qui vivien a la fosca (Is 42, 6-7).
Magnífica missió a la qual els deixebles no podran dur a terme si no estan sota la llum del mestre i es deixen curar per ell de la seva ceguesa.
I Lluc passa de seguida a la metàfora de l’arbre i dels fruits: el veritable deixeble, el qui es deixa il·luminar per Jesucrist, porta bons fruits.
Els fruits designen el nostre comportament, fruits de justícia i de misericòrdia, fruits que poden ser fets o bé paraules, com ens diu Lluc:
“Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor”
I abans que ell, Ben Sira ja ens deia:
“El fruit de l’arbre demostra el bon conreu: així, quan l’home doni comptes, es veurà què tenia al cor. No facis l’elogi de ningú abans no hagi estat examinat: és llavors que l’home serà posat a prova”.
I que ho hem trobat a la primera lectura d’avui.
L’evangeli d’avui ens convida a mirar el món i als altres amb la mateixa mirada de Jesús: una mirada de benevolència.
….Jerusalem estava sota dominació grega, però l’ocupació era relativament liberal i pacífica… Hi havia un ambient de tolerància.
L’objectiu de Ben Sira era el de transmetre la fe en la seva integritat i sobretot l’amor a la Llei. Als seus ulls, la veritable Saviesa estava en la Llei d’Israel.
…les nostres paraules són el mirall del nostre cor…
La Bíblia sovint anomena “insensats”, “necis”, aquells que es fien d’aparences superficials, aquells que es deixen impressionar per l’èxit “efímer” dels qui fan el mal. La nostra fe és una saviesa. Ella ens convida sense parar a superar les aparences, per a anar fins al fons de les coses.
L’home ha tingut sempre la temptació d’acusar Déu cada vegada que les coses no li surten segons ell desitja.
…I és sempre la mateixa història des que el món és món…
…la Història de la Humanitat té un “SENTIT”, és a dir, a la vegada “una significació” i una “direcció”.
Els creients miren l’a-venir: esperem la realització d’aquest projecte.
Per què és tan difícil?… perquè és un misteri que ens depassa, que és impensable per nosaltres.
…nosaltres veiem massa sovint l’espectacle depriment de l’odi fratricida que ens fa pensar que la partida està perduda…
…Pau gosa afirmar que la victòria ja la tenim guanyada…
Jesús ha vingut a aquest món per obrir els ulls als cecs; els seus deixebles… tenen com a missió, portar al món la llum de la revelació.
…la metàfora de l’arbre i dels fruits: el veritable deixeble, el qui es deixa il·luminar per Jesucrist, porta bons fruits.
L’evangeli d’avui ens convida a mirar el món i als altres amb la mateixa mirada de Jesús: una mirada de benevolència.
1 Per l’afany de lucre, molts pequen,
i el qui es vol enriquir no està per res més.
2 Com el clau que s’enfonsa entre les juntes de
les pedres,
el pecat es clava entre la compra i la venda.
3 Si un no es manté ferm a venerar el Senyor,
la seva casa anirà de pressa a la ruïna.
4 Quan se sacseja el sedàs, queda el rebuig;
igualment, quan algú es posa a parlar, li surten els
defectes.
5 Com el forn posa a prova els atuells del terrisser,
la prova de l’home és quan delibera.
6 Com el fruit demostra com han conreat un arbre,
les paraules revelen el que pensa una persona.
7 No facis elogis de ningú abans de sentir-lo parlar,
perquè en les paraules es posen a prova les
persones.
8 Si vas darrere la justícia, l’aconseguiràs
i te’n podràs revestir com d’una túnica
esplèndida.
9 Els ocells s’ajunten per descansar amb els de
la seva espècie;
així la lleialtat es reuneix amb els qui la
practiquen.
10 Com el lleó està a l’aguait de la presa,
el pecat aguaita els qui fan el mal.
11 Sempre hi ha saviesa en les explicacions de
l’home just;
en canvi, l’insensat canvia com la lluna. *
12 No perdis el temps amb gent sense seny,
però queda’t sempre amb persones reflexives.
13 Les explicacions dels estúpids són irritants,
esclaten a riure per qualsevol indecència culpable.
14 La xerrameca dels qui juren sense parar posa
els cabells de punta
i les seves baralles obliguen a tapar-se les orelles.
15 La baralla dels orgullosos acaba en sang,
i és molt penós d’escoltar els seus insults. *
16 Qui revela secrets perd la confiança de tothom
i no trobarà mai més cap amic de debò. *
17 Estima el teu amic i resta-li fidel;
però, si descobreixes els secrets que ell t’havia
confiat,
no li vagis mai més al darrere;
18 perquè, com es perd una persona quan mor,
així tu has perdut l’amistat del company.
19 Com qui deixa escapar un ocell de les mans,
així has perdut l’amic i ja no l’atraparàs més.
20 No li vagis al darrere, que ja és lluny;
ha fugit, com una gasela que s’escapa del
parany.
21 Una ferida es pot embenar
i després d’una ofensa pots reconciliar-te,
però per al qui ha revelat secrets no hi ha
esperança. *
22 Qui fa l’ullet porta males intencions, *
i tothom qui el coneix se n’allunya.
23 Quan parla davant teu és ple de dolçor
i es meravella de tot el que dius,
però al teu darrere canvia de llenguatge
i per a trair-te fa servir les teves pròpies paraules.
24 Avorreixo moltes coses, però res com aquest
home,
i el Senyor també l’avorreix.
25 Si tires una pedra enlaire, et pot caure al cap,
i si vols atacar a traïció, et pots fer mal tu mateix.
26 Qui cava una fossa, pot acabar caient-hi,
i qui posa un parany, pot quedar-hi atrapat,
27 perquè el mal recau sobre qui el fa,
sense que ni ell mateix sàpiga d’on li ve.
28 Escarnir i insultar és propi de l’orgullós,
però la venjança l’espera emboscada com un lleó.
29 Acabaran dins un parany els qui s’alegren de
la caiguda dels justos
i el sofriment els consumirà abans de morir. *
30 La rancúnia i la ira són també coses
detestables,
i, tanmateix, l’home pecador les manté.
És bo de lloar el Senyor *
1 Salm, càntic. Per a la diada del dissabte.
2 És bo de lloar el Senyor,
de cantar al teu nom, oh Altíssim,
3 de proclamar al matí el teu amor,
i de nit la teva fidelitat,
4 amb l’arpa de deu cordes i la lira,
als acords d’interludis de cítara. *
5 Senyor, quin goig que em donen les teves gestes!
Aclamo l’obra de les teves mans.
6 Que en són, de grans, Senyor, les teves obres,
els teus designis, que en són, de profunds!
7 Els ignorants els desconeixen,
els insensats no arriben a comprendre’ls. *
8 Ni que els injustos creixin com l’herba,
ni que arribin a florir els amics de males arts,
acabaran que no se’n parlarà mai més. *
9 Però tu, Senyor, ets excels per sempre! *
10 Els teus enemics, Senyor,
els teus enemics desapareixeran,
seran dispersats els amics de males arts. *
11 A mi, com als búfals, m’alces el front,
i em perfumes amb oli novell. *
12 Puc mirar de fit a fit els meus contraris;
als malvats que s’aixequen contra mi,
els sento parlar sense por. *
13 Els justos creixeran com les palmeres,
es faran grans com els cedres del Líban;
14 plantats a la casa del Senyor, *
creixeran als atris del nostre Déu.
15 Encara donaran fruit a la vellesa,
continuaran plens d’ufana i de vigor, *
16 per proclamar que és recte el Senyor, la meva
roca, i que en ell no hi ha injustícia.
1 Us recordo, germans, l’evangeli que us vaig anunciar * i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, 2 i per ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com us el vaig anunciar; altrament us hauríeu convertit inútilment a la fe. 3 Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: *
Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, *
4 i fou sepultat;
ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, *
5 i s’aparegué a Cefes * i després als Dotze. *
6 Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. * 7 Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. 8 Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, * se’m va aparèixer també a mi. * 9 Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, * ja que vaig perseguir l’Església de Déu.
* 10 Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots ells; no jo, sinó la gràcia de Déu en mi. * 11 Així, doncs, tant si sóc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que vosaltres heu cregut. *
12 Si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? 13 Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. 14 I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. 15 Fins i tot donem un fals testimoni * de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d’ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, Déu no l’ha pogut pas ressuscitar. 16 Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. 17 I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. * 18 En conseqüència, els qui han mort en Crist, també estarien perduts sense remei. * 19 Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.
20 Però, de fet, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort. * 21 Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: * 22 així com per la seva unió amb Adam tots moren, així també per la seva unió amb Crist tots tornaran a la vida. 23 Però cadascú en el moment que li correspon: Crist, com a primícia; després, el dia que ell vindrà, els qui són de Crist. * 24 Llavors arribarà la fi, quan ell destituirà tota mena de potència, d’autoritat i de poder * i posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. 25 Perquè Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus. * 26 El darrer enemic destituït serà la mort, * 27 perquè, segons l’Escriptura, * Déu ho ha posat tot sota els seus peus. * Quan el Crist dirà: «Tot està sotmès», * és obvi que no hi inclourà Déu, que és justament qui li haurà sotmès tota cosa. * 28 I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.
29 Si els morts no ressusciten, * què aconseguirien els qui es fan batejar en lloc dels qui ja han mort? *
Per què fer-se batejar en lloc d’ells? 30 I nosaltres mateixos, per què ens hauríem d’exposar a perills continus? * 31 Germans, cada dia em veig en perill de mort, * i això és tan cert com que vosaltres em sou motiu de glòria en Jesucrist, Senyor nostre. 32 De què em serviria haver lluitat amb feres a Efes, * si només hagués estat per motius humans? Si els morts no ressusciten, mengem i beguem, que demà morirem! * 33 No us deixeu enganyar: «Les males companyies corrompen els bons costums.» * 34 Torneu al bon seny i no pequeu més. Perquè n’hi ha alguns que desconeixen Déu. Ho dic per a vergonya vostra! *
35 Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» * 36 Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. 37 I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta; 38 i Déu li dóna el cos que més li plau, un cos divers per a cada mena de llavor. * 39 Tampoc els cossos no són tots iguals: el dels homes és d’una manera; el dels animals terrestres, d’una altra; el dels ocells, d’una altra; el dels peixos, d’una altra. 40 Hi ha cossos celestials i cossos terrenals, però els del cel resplendeixen d’una manera, i els de la terra, d’una altra; 41 la resplendor del sol és diferent de la resplendor de la lluna i diferent de la dels estels, ja que cap estel no resplendeix igual que l’altre. * 42 Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, i ressuscita incorruptible; 43 se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; * és sembrat feble, i ressuscita ple de força. 44 És sembrat un cos terrenal, * i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha un cos terrenal, també hi ha un cos espiritual. 45 Així ho diu l’Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser viu i terrenal; * però el darrer Adam és esperit que dóna vida. * 46 No és primer l’ésser espiritual, sinó el terrenal, i l’espiritual ve després. 47 El primer home, fet de pols, prové de la terra, però el segon home prové del cel. 48 Tal com era el de pols són tots els de pols, * i tal com és el del cel seran tots els del cel. 49 Així com som semblants a l’home fet de pols, * també serem semblants a l’home que és del cel.
50 Noteu-ho bé, germans: la carn i la sang no són capaces de rebre en herència el Regne de Déu. Allò que és corruptible no pot heretar la vida incorruptible. * 51 I ara us vull revelar un misteri: * no tots morirem, però tots serem transformats. 52 Serà en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, al so de la trompeta final: * la trompeta tocarà i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats.
* 53 Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat. * 54 Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. * 55 Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? * 56 El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. * 57 Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre. 58 Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l’obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil. *
Des del punt de vista de la llengua i de la manera d’escriure, Lluc és un escriptor hel·lenístic. Quan redacta la seva obra, les comunitats cristianes que viuen en ambient grec es troben en plena creixença. Per això insisteix a presentar Jesús com el Salvador i els apòstols com a continuadors de la seva obra evangelitzadora, emprant els mitjans que el seu medi cultural li ofereix.
Pel que fa a la mentalitat, descobrim en Lluc la influència de la historiografia de l’època, però constatem igualment que ha assimilat l’antiga versió grega de l’Antic Testament i que en pren certs textos com a model quan ha de redactar alguns passatges significatius (el cas més clar són els anomenats «evangelis de la infància»: cc. 1-2).
El fet de construir una obra en dues parts permet a Lluc de distingir dues etapes d’una mateixa història: d’una banda, els esdeveniments que es refereixen a Jesús (narrats en l’evangeli) i, de l’altra, el període de la missió apostòlica (el llibre dels Fets dels Apòstols). Aquesta divisió de l’obra li permet de situar l’evangelització dels pagans en el període apostòlic i d’ometre, per tant, els itineraris de Jesús fora del territori jueu (vegeu, en canvi, Mt 15,21-28; Mc 7,24-30). De la futura missió als pagans, l’Evangeli segons Lluc en conserva anuncis (2,32; 13,29; 14,16-24) o bé elements que la suggereixen (8,39; 10,1), però la difusió de l’evangeli comença per a ell amb el do de l’Esperit Sant (24,49). Lluc relata les fases d’aquesta història amb coherència. Està convençut que «no és pas en un racó de món que aquests fets han succeït» (Ac 26,26) i per això vincula el seu relat amb personatges i episodis concrets del moment històric en què viu (Lc 1,2; 2,1-2; 3,1-2). D’un cap a l’altre de l’evangeli, Jesús ocupa el lloc central i únic. Per això la figura de Joan Baptista queda inclosa en el període anterior al del Messies: el període d’Israel (16,16).
Aquesta és la primera etapa de la història que Déu ha anat teixint entre els homes: l’Antic Testament és el temps de la promesa, mentre que amb l’evangeli comença el temps del compliment, que continua, encara ara, en la vida de l’Església. Lluc presenta una història penetrada tota ella per la presència del Déu que salva, i que té com a punt culminant Jesucrist, el Salvador anunciat pels profetes i predicat per l’Església apostòlica.
En aquest sentit, Jerusalem serveix d’eix entre l’evangeli (camí cap a Jerusalem) i el llibre dels Fets dels Apòstols (missió des de Jerusalem). La importància de Jerusalem i del temple és ben remarcada tot al llarg de l’obra (el primer episodi, després del pròleg, té lloc al temple: 1,5-22; també hi tenen lloc altres escenes de l’evangeli de la infància). Més endavant, en ple centre de l’evangeli, queda ben visible el sentit del camí que Jesús recorre: «no convé que un profeta mori fora de Jerusalem» (13,33). En aquesta ciutat té lloc el gran esdeveniment de la passió i mort de Jesús; allí el ressuscitat s’apareixerà als deixebles (24,13-49) i des d’allí serà endut cap al cel (24,51). Com a primer fogar de l’Església naixent, Jerusalem és encara el punt de partença de la predicació (24,47).
