Menu
Lectura del primer llibre de Samuel
En aquells dies, Saül, amb tres mil homes d’entre els millors guerrers d’Israel, baixà al desert de Zif a buscar-hi David. David i Abisai entraren de nit al campament de Saül, i el trobaren dormint, ajagut al centre de tots. Tenia la llança clavada a terra vora el seu capçal. Tot al voltant jeien Abner i els altres homes.
Abisai digué a David: «Avui Déu ha fet caure el teu enemic a les teves mans. Ara mateix el clavaré a terra d’una llançada. No en caldran pas dues». Però David li contestà: «No el matis pas. Qui quedaria net de culpa si amb les seves mans feia res de mal a l’Ungit del Senyor?»
Llavors David agafà la llança i el gerro d’aigua que Saül tenia vora el capçal i se n’anaren. Ningú no ho veié, ni se n’adonà, ni es despertà.
Tothom dormia. El Senyor havia fet caure sobre ells un son profund. David passà a l’altra banda i s’aturà un tros lluny, dalt la muntanya. Els separava una bona distància.
David cridà: «Aquí tinc la llança del rei. Que vingui a buscar-la un dels teus homes. I que el Senyor recompensi aquell de nosaltres que és de debò magnànim i lleial; avui el Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer res de mal a l’Ungit del Senyor».
Saül va ser el primer rei del poble d’Israel, vers el 1040 aC. Provenia de la tribu de Benjamí; era ben plantat. Déu mateix l’havia escollit i havia encarregat al profeta Samuel de consagrar-lo com a rei.
Però després d’un bon començament, Saül va donar la raó a les pitjors temences de Samuel: la set de poder el va fer apartar de l’aliança. Tan greu era la situació que Samuel va contemplar, per ordre de Déu, la seva successió; va escollir el futur rei: David, el petit pastor de Betlem, el vuitè fill de Jessè.
De primer, Saül estava entusiasmant amb David, però ben aviat li va néixer una poderosa gelosia i va concebre terribles sospites que el volia destronar. I va intentar matar-lo en diverses ocasions. Però contràriament a les sospites de Saül, els relats demostren que David mai va faltar a la lleialtat al seu rei.
L’episodi que llegim avui, ens mostra com Saül pren la iniciativa: els tres mil homes els va reunir amb l’únic interès de satisfer el seu odi contra David.
“En aquells dies, Saül, amb tres mil homes d’entre els millors guerrers d’Israel, baixà al desert de Zif a buscar-hi David”.
Però l’atzar va fer bufar nous vents: ara és David qui té l’oportunitat de matar Saül:
“Abisai digué a David: Avui Déu ha fet caure el teu enemic a les teves mans”.
Però no ho fa: Això sorprèn tothom! Fins i tot Saül!
Per què actua així David? Per respecte a l’elecció de Déu:
“avui el Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer res de mal a l’Ungit del Senyor”
Per què la Bíblia ens conta un episodi com aquest? L’autor vol dibuixar un cert retrat de David: respectuós amb l’elecció de Déu, magnànim en no venjar-se i que ha comprès que no és la Providència qui posa a les nostres mans el nostre enemic.
I a més, l’autor vol fer saber que el rei és intocable (no oblidem que aquest relat ha estat escrit a la cort del rei Salomó).
Aquest text reflecteix una etapa de la història bíblica, una fita en la pedagogia de Déu: abans d’aprendre a estimar tots els homes, cal saber trobar bones raons per estimar-ne alguns; la darrera etapa serà aquella en què nosaltres haurem entès que cada home, arreu de la terra, ha rebut la unció del Senyor…
Beneeix el Senyor, ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d’amor entranyable. R.
El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.
No ens castiga els pecats com mereixíem,
no ens paga com deuria les nostres culpes. R.
Llença les nostres culpes lluny de nosaltres
com l’Orient és lluny de l’Occident.
Com un pare s’apiada dels fills,
el Senyor s’apiada dels fidels. R.
R. El Senyor és compassiu i benigne. O bé:
Al·leluia.
Aquest salm ja l’hem trobat durant els tres anys litúrgics. Hem parlat del paral·lelisme dels versets, d’aquesta espècie de balanceig de les línies que es van responent (l’ideal fóra dir-lo a dues veus, línia a línia…). També hem fet notar aquest to de joia de l’acció de gràcies.
En els versets del salm que llegim avui, el perdó hi és present tothora:
“Ell et perdona les culpes…
No ens castiga els pecats com mereixíem…”
Heus ací una de les grans descobertes de la Bíblia: Déu és amor i perdó. És en això que és diferent de nosaltres, tan sorprenent per nosaltres…
Caldria tenir al cap aquesta frase d’Isaïes: “Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus”. I cal tenir present el context en el qual va ser dita:
“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa descobrir, invoqueu-lo, ara que és a prop. Que l’injust abandoni el mal camí, i el malèfic, les seves intencions! Que tornin al Senyor, que és compassiu, al nostre Déu, tan generós a perdonar. Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus. Ho dic jo, el Senyor” (Is 55, 6-8).
És precisament la misericòrdia inesgotable de Déu la que fa la diferència entre Déu i nosaltres (val a dir que aquest text va ser escrit cinc-cents anys abans de Crist…).
El perdó de Déu no és un acte puntual, un esdeveniment, és el mateix ésser seu.
Quan nosaltres fem el pas per entrar en el perdó de Déu, aquest perdó ja ha estat concedit a l’avançada…
Etimològicament, la paraula “per-dó”, és el do perfecte, el do més enllà de l’ofensa, més enllà de la ingratitud; és l’aliança oferta sempre malgrat la infidelitat. Perdonar qui ens ha fet mal, és continuar, malgrat això, de proposar-li una aliança, una relació d’amor o d’amistat.
I això no vol pas dir oblidar. Perdonar i oblidar són dues coses diferents.
Perdonar no és ni oblidar ni esborrar: el que està fet, fet està, res no l’esborrarà.
Així doncs, el perdó no esborra el passat… però obre l’avenir. Deixa anar les cadenes de la culpabilitat, aporta l’alliberament interior, hom pot continuar…
Quan els pares d’una jove assassinada perdonen a l’assassí, no vol dir que han oblidat l’acte comès; però és en el mateix dolor, potser, d’on ells treuen la misericòrdia necessària per perdonar; el perdó és llavors no un cop d’esborrador sinó un acte profundament alliberador.
El qui és perdonat no és un innocent, no ho serà mai, però podrà aixecar el cap…
Quan perdonem i quan som perdonats, deixem de mirar vers el passat i aixequem el cap envers l’avenir.
En la nostra relació amb Déu succeeix el mateix: cap de nosaltres no és un innocent, però tots som pecadors perdonats.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, quan Déu modelà Adam, el primer home, es convertí en un ésser animat, però el darrer Adam es convertí en Esperit que dóna vida. No va ser primer el cos espiritual, sinó el cos animat. El cos espiritual vingué després. El primer home, fet de terra, era de pols. Però el segon home és del cel. Tal com era el de pols són tots els de pols, i tal com és el del cel seran tots els del cel. Abans érem semblants a l’home fet de pols; després serem semblants a l’home que és del cel.
Aquest text pertany a la llarga meditació de Pau sobre la resurrecció, la de Crist i la nostra.
Va adreçat a cristians d’origen grec que volien tenir una resposta clara, neta i precisa sobre la resurrecció de la carn, el quan i el com.
Pau va començar per dir-los que la resurrecció és un article de fe, i si no creien en la resurrecció dels morts, tampoc poden creure en la resurrecció de Crist. Aquesta era la nostra lectura de diumenge proppassat.
Pau no sap dir com seran els ressuscitats; l’única cosa que pot dir amb certesa, és que el nostre cos ressuscitat serà diferent del nostre cos terrestre. Les mateixes manifestacions de Jesús als seus deixebles, ens diuen que alguns no el van reconèixer espontàniament (Magdalena el va prendre pel jardiner, els apòstols, a la vora del llac, es van plantejar preguntes…). La qual cosa ens ve a dir que era ell mateix i al mateix temps, un altre.
Això va portar Pau a fer una distinció entre un cos animal i un cos espiritual.
Aquesta expressió “cos espiritual” devia sorprendre els oients, acostumats a la distinció grega entre el cos i l’ànima; però Pau era jueu i el pensament jueu no oposava mai el cos i l’ànima. En canvi, la seva formació jueva el portava a oposar dues formes de comportament, el de l’home terrestre i el de l’home espiritual, que inaugurarà el Messies.
A tots els homes, Déu ha insuflat un alè de vida que fa d’ells éssers capaços d’una vida espiritual, però que encara són homes terrestres; mentre que en el Messies, hi habitarà l’Esperit mateix de Déu que dictarà tota la seva conducta, una conducta a la imatge de Déu.
A la Bíblia, la Creació no és considerada com un esdeveniment del passat: de fet, la Bíblia parla molt més del Déu Creador que no pas de Creació, parla de la nostra relació amb Déu; som creats per ell, depenem d’ell, estem sospesos del seu buf, del seu alè.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l’altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t’ho hagin pres. Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen. Si heu fet bé als qui us en fan, qui us ho ha d’agrair?
També ho fan els pecadors. Si presteu diners als qui de cert us els tornaran, qui us ho ha d’agrair?
També els pecadors presten diners als pecadors quan saben que els recobraran. Però vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos: llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet».
Si llegim la Bíblia en conjunt, la veurem com el relat de la conversió de l’home que aprèn a poc a poc a dominar la seva violència.
Des dels primers capítols de la Bíblia, la violència hi és reconeguda, existeix, però és desemmascarada, comparada a un animal: l’home no mereix el nom d’home quan és violent.
Els textos bíblics, doncs, emprenen la difícil tasca de la conversió de l’home.
Podem distingir dues etapes; anem a la primera: “Ull per ull, dent per dent” (Ex 21,24).
En el seu context, la llei del talió ja representava un cert progrés -establia una certa proporcionalitat- encara que aquest progrés el trobem molt poc reeixit…
La pedagogia dels profetes va atacar sense parar aquest problema de la violència; tanmateix, es va trobar amb un problema de caire psicològic important: l’home que acceptava no venjar-se creia perdre el seu honor.
Els textos bíblics han fet descobrir a l’home que el seu honor està en un altre lloc…
El discurs de Jesús, avui, és la darrera etapa d’aquesta educació: de la llei del talió, hem passat a la crida a la dolçor i al desinterès, a la gratuïtat perfecta.
En el text d’avui ho repeteix dues vegades, al començament:
“Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen”.
i al final: “Però vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos…”
En el nostre quefer diari, ens hem adaptat quasi del tot a l’esquema “acció – reacció”. Fins i tot hem creat el riteri de “proporcionalitat en la resposta”. Ens hem acostumat tant, que sovint pensem que no hi ha més sortida que retornar el que rebem…
El codi de Jesús no és el codi de circulació que estem acostumats a emprar. Habitualment, circulem amb diferents lògiques:
La de la tribu: els meus (bons) / els altres (dolents).
La lògica de la reciprocitat: Així em tracten, així responc.
La lògica de la defensa del meu territori i les meves posicions.
La lògica de la conveniència: ara mateix, convé? / o no convé?.
El codi de Jesús és tota una altra cosa…
Una de les principals tasques que tenim pendents és la d’entrar en la cultura del perdó i la compassió. L’amor anunciat per Jesús va més enllà de la reciprocitat…
Hem d’aprendre a
perdonar
créixer en les virtuts de l’empatia, de l’acceptació, de la donació.
experimentar el perdó de Déu…
Perquè a perdonar, se n’aprèn.
En la vida humana passa una cosa semblant a la llum, que només existeix quan es dóna. Els científics parlen de “forats negres”. Es refereixen, dintre l’Univers, a “cossos” en què la força de la gravetat és tan intensa que les radiacions de llum no poden “sortir” sinó que “s’autoengoleixen” concentrant-se en la massa que les produeix. Per això es diuen forats negres.
El missatge de Jesús ens fa adonar que la nostra vida no és cap “forat negre”. La vida “viu” donantse, expandint se.
I així com la llum es fa “visible” només en les coses que la reben, també la pròpia vida es fa “vivent” gràcies a les “presències” que l’acullen.
…els relats demostren que David mai va faltar a la lleialtat al seu rei.
…Això sorprèn tothom! Fins i tot Saül! Per què actua així David? Per respecte a l’elecció de Déu…
Aquest text reflecteix una etapa de la història bíblica, una fita en la pedagogia de Déu: abans d’aprendre a estimar tots els homes, cal saber trobar bones raons per estimar-ne alguns; la darrera etapa serà aquella en què nosaltres haurem entès que cada home, arreu de la terra, ha rebut la unció del Senyor…
En els versets del salm que llegim avui… el perdó hi és present tothora i cal remarcar el to de joia de l’acció de gràcies.
Perdonar i oblidar són dues coses diferents…el perdó no esborra el passat… però obre l’avenir. Deixa anar les cadenes de la culpabilitat, aporta l’alliberament interior, hom pot continuar…
El qui és perdonat no és un innocent, no ho serà mai, però podrà aixecar el cap…
En la nostra relació amb Déu succeeix el mateix: cap de nosaltres no és un innocent però tots som pecadors perdonats.
Pau no sap dir com seran els ressuscitats; l’única cosa que pot dir amb certesa, és que el nostre cos ressuscitat serà diferent del nostre cos terrestre.
…Pau fa una distinció entre un cos animal i un cos espiritual.
Aquesta expressió “cos espiritual” devia sorprendre els oients, acostumats a la distinció grega entre el cos i l’ànima; però Pau era jueu i el pensament jueu no oposava mai el cos i l’ànima. En canvi, la seva formació jueva el portava a oposar dues formes de comportament, el de l’home terrestre i el de l’home espiritual, que inaugurarà el Messies.
…de fet, la Bíblia parla molt més del Déu Creador que no pas de Creació, parla de la nostra relació amb Déu; som creats per ell, depenem d’ell, estem sospesos del seu buf, del seu alè.
Els textos bíblics, doncs, emprenen la difícil tasca de la conversió de l’home.
En el seu context, la llei del talió ja representava un cert progrés -establia una certa proporcionalitat- encara que aquest progrés el trobem molt poc reeixit…
…els profetes va atacar sense parar aquest problema de la violència; tanmateix, es va trobar amb un problema de caire psicològic important: l’home que acceptava no venjar-se creia perdre el seu honor.
Els textos bíblics han fet descobrir a l’home que el seu honor està en un altre lloc…
El discurs de Jesús, avui, és la darrera etapa d’aquesta educació: de la llei del talió, hem passat a la crida a la dolçor i al desinterès, a la gratuïtat perfecta.
Ens hem acostumat tant, que sovint pensem que no hi ha més sortida que retornar el que rebem… El codi de Jesús no és el codi de circulació que estem acostumats a emprar. Habitualment, circulem amb diferents lògiques…
Hem d’aprendre a
perdonar
créixer en les virtuts de l’empatia, de l’acceptació, de la donació
experimentar el perdó de Déu…
Perquè a perdonar, se n’aprèn.
La vida “viu” donant-se, expandint-se.
I així com la llum es fa “visible” només en les coses que la reben, també la pròpia vida es fa “vivent” gràcies a les “presències” que l’acullen.
1 La gent de Zif * anaren a trobar Saül, a Guibà, i li van dir:
—David és amagat al tossal d’Haquilà, * al vessant que mira al desert.
2 Saül, amb tres mil homes escollits d’Israel, va baixar al desert de Zif a buscar-hi David. 3 Saül va acampar al tossal d’Haquilà, al vessant que mira al desert, a prop del camí. David, que vivia aleshores al desert, en adonar-se que Saül venia a perseguir-lo, 4 envià uns exploradors per saber de cert si Saül arribava. 5 Llavors David s’aproximà al lloc on Saül havia acampat i va veure l’indret on dormien Saül i Abner, * fill de Ner, el general en cap del seu exèrcit. Saül dormia al centre del campament, i la tropa jeia al voltant d’ell. 6 David va dir a l’hitita Ahimèlec i a Abisai, fill de Seruià i germà de Joab:
—Qui baixa amb mi al campament de Saül?
Abisai va respondre: —Jo hi baixo.
7 David i Abisai es van infiltrar de nit al campament de Saül i el van trobar dormint, ajagut al centre de tots. Tenia la llança clavada vora el seu capçal. Al seu voltant jeien Abner i els altres homes. 8 Abisai digué a David:
—Avui Déu ha posat el teu enemic a les teves mans. Ara mateix el clavaré a terra d’una llançada. No en caldran pas dues.
9 Però David va respondre a Abisai: —No el matis! Qui quedaria net de culpa, si fes mal * a l’ungit del Senyor?
10 David va afegir encara:—Tan cert com viu el Senyor, és ell qui l’ha de fer morir, o bé de mort natural quan li arribi l’hora, o bé lluitant a la guerra. 11 Però Déu me’n guard de fer res a l’ungit del Senyor! Pren-li només la llança que té al capçal i el càntir d’aigua, i anem-nos-en.
12 Llavors David va agafar la llança i el càntir d’aigua que Saül tenia vora el capçal, i se’n van anar. Ningú no ho va veure ni se’n va adonar. No va despertar-se ningú, tothom dormia: el Senyor havia fet caure damunt d’ells un son profund. 13 David va passar a l’altre costat d’on era Saül * i s’aturà un tros lluny, dalt la muntanya. Els separava una bona distància. 14 Llavors va cridar cap a la tropa i cap a Abner, fill de Ner:
—Abner! No vols respondre?
Abner va contestar: —Qui ets tu, que crides el rei?
15 David li digué:
—¿Que no ets un home, tu, el més valent de tot Israel? ¿Doncs com és que no vetlles pel rei, el teu senyor? Algú ha vingut a assassinar-lo! 16 No, no està bé això que has fet. Tan cert com viu el Senyor, us haurien de penjar a tots perquè no heu sabut guardar el vostre amo, l’ungit del Senyor! Mira on és la llança del rei i el càntir d’aigua del seu capçal.
17 Saül va reconèixer la veu de David i exclamà:
—David, fill meu, ¿no és la teva, aquesta veu que sento?
David li respongué: —Sí, és la meva, rei i senyor meu.
18 I va afegir: —Per què el meu senyor persegueix el seu servent? Què he fet jo, quin mal han fet les meves mans? * 19 I ara, que el rei, el meu senyor, vulgui escoltar les paraules del seu servent. Si és el Senyor qui t’incita contra mi, el perfum d’una ofrena bastaria per a calmar-lo; però si són els homes, que el Senyor els maleeixi aquí mateix, perquè avui em fan fora del meu país i em priven de compartir l’heretat del Senyor. * És com si em diguessin:
“Vés-te’n i adora altres déus!” * 20 Només voldria que la meva sang no caigués a terra lluny de la presència del Senyor. El rei d’Israel ha sortit a perseguir aquesta puça solitària com qui caça una perdiu per les muntanyes.
21 Saül va dir:
—He pecat. Torna, David, fill meu, que no et faré més mal, després que avui has tingut en tanta consideració la meva vida. He comès un greu error, insensat de mi!
22 David va cridar:
—Aquí tinc la llança del rei. Que vingui a recollir-la un dels teus homes. 23 I que el Senyor recompensi a cada un de nosaltres el seu comportament magnànim i lleial. Avui el Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer mal a l’ungit del Senyor. * 24 Que així com avui he respectat la teva vida, el Senyor faci el mateix amb la meva i em guardi en els perills!
25 Saül digué a David:
—Beneït siguis, fill meu David! Tu prosperaràs i seràs el més fort.
David se’n va anar pel seu cantó i Saül se’n tornà a casa seva.
Beneeix el Senyor, ànima meva *
1 Referit a David.
Beneeix el Senyor, ànima meva, *
del fons del cor beneeix el seu sant nom. *
2 Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors. *
3 Ell et perdona les culpes *
i et guareix de tota malaltia;
4 rescata de la mort la teva vida *
i et corona d’amor entranyable;
5 et sacia dels béns que desitjaves, *
i tu, com l’àguila, recobres la joventut. *
6 El Senyor fa justícia als oprimits, *
sentencia a favor d’ells.
7 Ha revelat a Moisès els seus camins,
les seves gestes, als fills d’Israel.
8 «El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.» *
9 No acusa sense fi
ni es manté irritat per sempre; *
10 no ens tracta com caldria pels pecats,
no ens paga com deuria les nostres culpes. *
11 El seu amor als fidels és tan immens *
com la distància del cel a la terra; *
12 llança les nostres culpes lluny de nosaltres
com l’orient és lluny de l’occident. *
13 Com un pare s’apiada dels seus fills,
el Senyor s’apiada dels fidels,
14 perquè sap de quin fang ens va formar
i es recorda que som pols. *
15 La vida de l’home dura com l’herba,
floreix com la flor dels camps: *
16 desapareix quan hi passa la ventada *
i ni es coneix el lloc on era.
17 Però l’amor del Senyor pels seus fidels
és de sempre i dura sempre; *
la seva bondat s’estén als fills dels fills
18 si guarden la seva aliança,
si es recorden dels preceptes i els compleixen.
19 El Senyor té el seu tron en el cel, *
i el seu regnat s’estén per l’univers. *
20 Beneïu-lo, àngels del Senyor, *
herois poderosos que compliu les seves ordres,
sempre a punt d’obeir els seus manaments.
21 Beneïu el Senyor, tots els seus estols, *
servidors que executeu els seus designis.
22 Beneïu el Senyor, totes les seves criatures,
a tot arreu on ell és sobirà. *
Beneeix el Senyor, ànima meva. *
1 Us recordo, germans, l’evangeli que us vaig anunciar * i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, 2 i per ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com us el vaig anunciar; altrament us hauríeu convertit inútilment a la fe. 3 Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: *
Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, *
4 i fou sepultat;
ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, *
5 i s’aparegué a Cefes * i després als Dotze. *
6 Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. * 7 Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. 8 Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, * se’m va aparèixer també a mi. * 9 Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, * ja que vaig perseguir l’Església de Déu. * 10 Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots ells; no jo, sinó la gràcia de Déu en mi. * 11 Així, doncs, tant si sóc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que vosaltres heu cregut. *
12 Si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? 13 Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. 14 I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. 15 Fins i tot donem un fals testimoni * de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d’ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, Déu no l’ha pogut pas ressuscitar. 16 Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. 17 I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. * 18 En conseqüència, els qui han mort en Crist, també estarien perduts sense remei. * 19 Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.
20 Però, de fet, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort. * 21 Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: * 22 així com per la seva unió amb Adam tots moren, així també per la seva unió amb Crist tots tornaran a la vida. 23 Però cadascú en el moment que li correspon: Crist, com a primícia; després, el dia que ell vindrà, els qui són de Crist. * 24 Llavors arribarà la fi, quan ell destituirà tota mena de potència, d’autoritat i de poder * i posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. 25 Perquè Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus. * 26 El darrer enemic destituït serà la mort, * 27 perquè, segons l’Escriptura, * Déu ho ha posat tot sota els seus peus. * Quan el Crist dirà: «Tot està sotmès», * és obvi que no hi inclourà Déu, que és justament qui li haurà sotmès tota cosa. * 28 I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.
29 Si els morts no ressusciten, * què aconseguirien els qui es fan batejar en lloc dels qui ja han mort? * Per què fer-se batejar en lloc d’ells? 30 I nosaltres mateixos, per què ens hauríem d’exposar a perills continus? * 31 Germans, cada dia em veig en perill de mort, * i això és tan cert com que vosaltres em sou motiu de glòria en Jesucrist, Senyor nostre. 32 De què em serviria haver lluitat amb feres a Efes, * si només hagués estat per motius humans? Si els morts no ressusciten, mengem i beguem, que demà morirem! * 33 No us deixeu enganyar: «Les males companyies corrompen els bons costums.» * 34 Torneu al bon seny i no pequeu més. Perquè n’hi ha alguns que desconeixen Déu.
Ho dic per a vergonya vostra! *
35 Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» * 36 Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. 37 I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta; 38 i Déu li dóna el cos que més li plau, un cos divers per a cada mena de llavor. * 39 Tampoc els cossos no són tots iguals: el dels homes és d’una manera; el dels animals terrestres, d’una altra; el dels ocells, d’una altra; el dels peixos, d’una altra. 40 Hi ha cossos celestials i cossos terrenals, però els del cel resplendeixen d’una manera, i els de la terra, d’una altra; 41 la resplendor del sol és diferent de la resplendor de la lluna i diferent de la dels estels, ja que cap estel no resplendeix igual que l’altre. * 42 Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, i ressuscita incorruptible; 43 se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; * és sembrat feble, i ressuscita ple de força. 44 És sembrat un cos terrenal, * i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha un cos terrenal, també hi ha un cos espiritual. 45 Així ho diu l’Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser viu i terrenal; * però el darrer Adam és esperit que dóna vida.
* 46 No és primer l’ésser espiritual, sinó el terrenal, i l’espiritual ve després. 47 El primer home, fet de pols, prové de la terra, però el segon home prové del cel. 48 Tal com era el de pols són tots els de pols, * i tal com és el del cel seran tots els del cel. 49 Així com som semblants a l’home fet de pols, * també serem semblants a l’home que és del cel.
50 Noteu-ho bé, germans: la carn i la sang no són capaces de rebre en herència el Regne de Déu. Allò que és corruptible no pot heretar la vida incorruptible. * 51 I ara us vull revelar un misteri: * no tots morirem, però tots serem transformats. 52 Serà en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, al so de la trompeta final: * la trompeta tocarà i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. * 53 Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat. * 54 Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. * 55 Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? * 56 El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. * 57 Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.
58 Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l’obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil. *
1 Un dissabte, * Jesús travessava uns sembrats, i els seus deixebles anaven arrencant espigues, en treien el gra amb les mans i se’l menjaven. * 2 Llavors, alguns dels fariseus van dir:
—Per què feu això que no és permès en dissabte? *
3 Jesús els respongué:
—¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell? 4 Va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d’ofrena, que únicament tenen permès de menjar els sacerdots, i en donà també als qui l’acompanyaven. *
5 I els deia: —El Fill de l’home és senyor del dissabte.
6 Un altre dissabte, Jesús va entrar a la sinagoga i ensenyava. * Hi havia allí un home que tenia la mà dreta paralitzada. * 7 Els mestres de la Llei i els fariseus l’espiaven per veure si faria una guarició en dissabte * i així trobar de què acusar-lo. * 8 Però Jesús, que coneixia els seus pensaments, * digué a l’home que tenia paralitzada la mà:
—Aixeca’t i posa’t aquí al mig. Ell s’hi va posar. 9 Llavors Jesús els digué:
—Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixarla perdre?
10 Jesús se’ls anà mirant tots i digué a l’home: —Estén la mà.
L’home ho va fer, i la mà recobrà el moviment.
11 Però ells, encegats de ràbia, discutien els uns amb els altres què podien fer amb Jesús. *
12 Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. * 13 Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n’escollí dotze i els donà el nom d’apòstols: * 14 Simó, que anomenà també Pere, * Andreu —el seu germà—, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, 15 Mateu, Tomàs, Jaume, fill d’Alfeu, Simó, anomenat Zelós, * 16 Judes, fill de Jaume, * i Judes Iscariot, que va ser el traïdor. *
17 Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s’aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, * 18 per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. * Els turmentats per esperits malignes també eren curats. 19 Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d’ell una força que guaria tothom. *
20 Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: *
—Feliços * els pobres, * perquè és vostre el Regne de Déu. *
21 »Feliços els qui ara passeu fam, perquè sereu saciats.
»Feliços els qui ara ploreu, perquè riureu.
22 »Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, * la gent us odiarà, us marginarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu: * 23 aquell dia, alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes. *
24 »Però ai de vosaltres, * els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! *
25 »Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips, perquè passareu fam!
»Ai de vosaltres, els qui ara rieu, * perquè us doldreu i plorareu!
26 »Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres! Igualment feien els seus pares amb els falsos profetes.
27 »Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, 28 beneïu els qui us maleeixen, * pregueu pels qui us calumnien. 29 Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. * 30 Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. 31 Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. * 32 Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen. 33 I si feu bé als qui us fan bé, qui us ho ha d’agrair? També ho fan els pecadors. 34 I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. *
35 »Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. *
36 »Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós. *
37 »No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. 38 Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats. *
39 Els digué encara una paràbola:
—¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? * 40 El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. * 41 Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? 42 Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà.
43 »No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. 44 Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es verema raïm de les bardisses. 45 L’home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l’home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca. *
46 »Per què em dieu “Senyor, Senyor”, i no feu el que jo dic? * 47 Jo us diré a qui s’assembla tothom qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix. 48 S’assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada. 49 Però el qui escolta les meves paraules i no les compleix, s’assembla a un home que va construir una casa al pla de terra, sense fonaments. * El riu la va envestir, i de seguida es va ensorrar: la destrucció d’aquella casa fou completa. *
