Menu
Lectura del llibre de Jesús fill de Sira
Si tu vols, guardaràs els manaments; ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua: pren el que tu vulguis. L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà. La saviesa del Senyor és gran; el Senyor és molt poderós i tot ho veu. Els ulls de Déu veuen el que ell ha creat; ell coneix tot el que fa cadascú. No mana a ningú que faci el mal ni autoritza ningú a pecar.
Jesús, fill de Sira, ens proposa aquí una reflexió sobre la llibertat de l’home, que sustenta en tres pilars:
A El mal és exterior a l’home, és a dir, no forma part de la seva naturalesa.
“(Déu) No mana a ningú que faci el mal ni autoritza ningú a pecar”.
Déu no ha fet el mal i no és ell qui ens hi empeny; per tant no és responsable del mal que nosaltres puguem fer.
Déu només és amor: el mal li és totalment aliè.
I el relat de la caiguda d’Adam i Eva, al llibre del Gènesi, va deixar clar que el mal és extern a l’home – va ser introduït per la serp – i es va estendre per tot el món des del moment en què l’home va començar a desconfiar de Déu.
B L’home és lliure, lliure de fer el bé o el mal.
I perquè aquesta certesa es desenvolupi a Israel, ha calgut que el poble experimentés l’acció alliberadora de Déu a cada etapa de la seva història, començant per l’alliberació d’Egipte.Tota la fe d’Israel va néixer de la seva experiència històrica: Déu és el seu liberador…
I a poc a poc, van anar comprenent que allò que era cert en el present, ho era ja en el moment de la creació; és a dir, l’home ja va ser creat lliure.
I perquè l’home és lliure, podem parlar de pecat…
Ens anirà bé tenir present que la gran força de Déu és la de l’amor: i bé prou sabem que només el veritable amor vol a l’altre lliure!
C Escollir fer el bé, és també escollir la felicitat.
Podem imaginar que l’home es troba permanentment en un encreuament de camins: un porta a la llum, a la joia, a la vida; benaurats els qui el prenen.
L’altre és un camí fosc, de tenebres i no aporta més que tristesa i mort; desgraciats els qui s’hi equivoquen.
Segons aquesta imatge, nosaltres no som mai presoners; inclús en el cas que d’una mala elecció, sempre podem desfer el camí…
Mitjançant el baptisme, ens hem empeltat en Jesucrist, que, en cada moment, ens dóna la força per triar de nou el camí correcte
Ben Sira deia “Depèn de la teva elecció restar fidel”. Nosaltres, batejats, podem afegir: “amb la força de Jesucrist…”
El mal és exterior a l’home, és a dir, no forma part de la seva naturalesa.
L’home és lliure, lliure de fer el bé o el mal. I perquè l’home és lliure, podem parlar de pecat…
…la gran força de Déu és la de l’amor: i bé prou sabem que només el veritable amor vol a l’altre lliure!
Escollir fer el bé, és també escollir la felicitat.
…l’home es troba permanentment en un encreuament de camins: un porta a la llum, a la joia, a la vida; benaurats els qui el prenen.
L’altre és un camí fosc, de tenebres i no aporta més que tristesa i mort…
Feliços els homes de conducta irreprensible,
que segueixen la llei del Senyor.
Feliços els homes que guarden el seu pacte
i busquen el Senyor amb tot el cor.
Heu donat els vostres preceptes
perquè siguin observats fidelment.
Tant de bo que els meus camins no es desviïn
de guardar els vostres decrets. R.
Feu aquesta gràcia al vostre servent:
que visqui pensant en la paraula que heu donat.
Obriu-me els ulls i podré contemplar
les meravelles de la vostra llei. R.
Mostreu-me el camí dels vostres decrets,
que el vull seguir fins al final.
Feu-me entendre la vostra llei,
que la vull guardar amb tot el cor. R.
R. Feliços els qui segueixen la llei del Senyor.
El salmista és un humil servidor de Déu. Sap que la veritable felicitat neix en la fidelitat a Jahvè, que manifesta la seva voluntat per mitjà de la llei. Encara que esquinçat per una terrible prova, estima i observa la voluntat divina.
Aquest salm, el més llarg del saltiri, es compon de 22 estrofes de 8 versos cada una, encapçalades per les 22 lletres de l’alfabet hebreu. En cada estrofa, cada vers comença per la mateixa lletra. Així, per exemple, cada línia de la primera estrofa comença amb la lletra Aleph, cada línia de la segona comença per Beph, i així les altres (és el que en literatura s’anomena “acròstic”).
És com l’A.B.C. de l’amor a la Llei. És més, l’autor va introduir en cada vers la paraula “Llei” o un dels seus vuit sinònims que diuen les facetes de l’amor de Déu que es dóna en la seva Llei: manaments, llei, promesa, paraula, sentències, decrets, preceptes, testimonis.
“Manaments”: ordenar, manar
“Llei”: prové d’una arrel que no vol dir “prescriure”, sinó “ensenyar”: ensenya el camí per anar a Déu. És una pedagogia, un acompanyament que Déu ens ofereix, és un regal. “Paraula”: la paraula de Déu és sempre creativa, paraula d’amor:
“Va dir i així va ser” (Gènesi 1). Sabem que “t’estimo” és una paraula creativa! “Promesa”: la paraula de Déu és sempre una promesa, fidelitat “Sentències”: tractar amb justícia “Decrets”: del verb “gravar”: les paraules gravades en pedra (Taules de la Llei) “Preceptes”: allò que ens va confiar “Testimonis”: de la fidelitat de Déu.
Elements del simbolisme del número vuit:
La Llei, per a un hebreu, no era aquest codi jurídic, rígid, de “permès i prohibit”, transmès per l’herència romana. La Llei era el més bell regal de Déu, el do de Déu al poble que ell estimava, amb qui havia fet Aliança.
L’home sense Llei és un home abandonat a si mateix, que no sap com comportar-se, que no coneix les normes de seu propi ser.
“Feliços els homes de conducta irreprensible, que segueixen la llei del Senyor”.
El bon camí, per a un creient bíblic, és simplement seguir la Llei de Déu…
Els manaments no són viscuts com una dominació que Déu exerceix sobre els creients bíblics, sinó com a consells valuosos per dur una vida feliç.
Els homes fidels a la Llei poden trobar tota mena de desgràcies a la seva vida, però el creient sap que la confiança en Déu li pot donar la pau de l’ànima.
El creient coneix la felicitat de viure en la fidelitat als manaments de Déu: heus ací el que ens vol dir aquest salm…
Deixar entrar en nosaltres la malfiança en Déu i en els seus manaments és agafar un camí sense sortida. Aquest va ser el problema d’Adam i Eva en el relat de la caiguda en el Paradís…
“Tant de bo que els meus camins no es desviïn de guardar els vostres decrets”.
Tornem a trobar aquí el tema dels dos camins: segons Ben Sira, som viatgers perpetus que estem obligats a verificar contínuament el nostre camí…
Aquest salm és un poema en honor de la Llei, una meditació sobre el do de Déu que significa la Llei, els manaments si ho volem dir així
La Llei, per a un hebreu, no era aquest codi jurídic, rígid, de “permès i prohibit”, transmès per l’herència romana. La Llei era el més bell regal de Déu…
L’home sense Llei és un home abandonat a si mateix… el creient sap que la confiança en Déu li pot donar la pau de l’ànima.
Tornem a trobar aquí el tema dels dos camins: segons Ben Sira, som viatgers perpetus que estem obligats a
verificar contínuament el nostre camí…
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, als qui tenen una fe prou madura, sí que els ensenyem una saviesa, però una saviesa que no és del món present ni dels dirigents, que estan a punt de ser destituïts, sinó la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat, amagada fins ara, però que abans de tots es temps Déu ja tenia decidida, perquè sigui la nostra glòria. Cap dels dirigents del món present no l’havia coneguda, perquè, si l’haguessin coneguda, mai no haurien clavat a la creu el Senyor de la glòria. Però, tal com diu l’Escriptura: «Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat per als qui l’estimen», però a nosaltres, Déu ens ho ha revelat per obra de l’Esperit, ja que l’Esperit tot ho penetra, fins al més profund de Déu.
Pau insisteix molt en el tema de la saviesa: tinguem en compte que escriu als corintis, és a dir, grecs, per als qui la saviesa era una virtut preciosa…
Com ja hem dit abans, ens trobem en una cruïlla i som lliures d’escollir un camí: vers la vida, la llum, la felicitat o vers la nit, la mort, en definitiva, el de falses alegries.
Però el camí que mena a la felicitat no el podem trobar tots sols:
“…sinó la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat, amagada fins ara,…”
El llibre de Gènesi diu que al jardí d’Edèn hi havia tota mena d’arbres atractius i bons per menjar; i també hi havia dos arbres particulars: un, situat al bell mig del jardí era l’arbre de la vida; i l’altre en un lloc no especificat anomenat arbre del coneixement de què fa feliç o infeliç. Déu li va dir a Adam “Podeu menjar de qualsevol arbre del jardí … tret d’un”.
A Adam, Déu només li va prohibir de menjar de l’arbre del coneixement: manera de dir que l’home no ho pot saber tot, que té un límit; i que l’ha d’acceptar…
“però que abans de tots els temps Déu ja tenia decidida…”.
Pau va insistir diverses vegades en les seves cartes sobre el fet que el pla de Déu estava planificat per a tota l’eternitat; no hi ha hagut cap canvi de programa, per dir-ho d’alguna manera…
En Pau, sempre està present la idea que, el paper de Jesucrist estava ja previst des de tota l’eternitat, i que el propòsit de Déu precedeix la història humana.
“… perquè sigui la nostra glòria”
La glòria, normalment és un atribut de Déu i només d’ell sol. La nostra vocació última és, doncs, de participar en la glòria de Déu, en la glòria de la Trinitat.
“Però, tal com diu l’Escriptura: Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat per als qui l’estimen”
El pla de Déu, el seu propòsit benèvol, és òbviament per a tothom; però només hi poden participar els qui tinguin el cor obert: i del nostre cor, nosaltres en som els amos…
Pau insisteix molt en el tema de la saviesa… ens trobem en una cruïlla i som lliures d’escollir un camí: vers la vida, la llum, la felicitat o vers la nit, la mort, en definitiva, el de falses alegries.
Però el camí que mena a la felicitat no el podem trobar tots sols…
A Adam, Déu només li va prohibir de menjar de l’arbre del coneixement: manera de dir que l’home no ho pot saber tot, que té un límit; i que l’ha d’acceptar…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel. Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que als antics els van manar: “No matis”, i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern. Per això, ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T’ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.
Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri”. Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos. També està manat: “Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci”. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri. També sabeu que als antics els van manar: “No trenquis els juraments”. I també: “Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor”. Doncs jo et dic: No juris mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne».
Una de les paraules clau de Mateu és “acomplir”. Fa referència al gran projecte que Pau anomena “la intenció benèvola de Déu, el pla benevolent de Déu”, idea que ve des d’Abraham i que tota la Bíblia porta cap al seu acompliment.
El cristià, normalment, no mira el passat, sinó que està bolcat cap al futur.
I hem de reconèixer que hem recorregut un enorme camí, tant pel que fa a la descoberta de Déu com per la relació amb els altres homes:
els ideals de justícia, de llibertat, de fraternitat, van substituint la llei del més fort i l’instint de venjança.
La veritable saviesa és anar més lluny en el camí de l’amor. Però lamentablement sovint refusem els valors de l’evangeli tot construint la vida sobre altre tipus de valors…
En l’evangeli de Mateu, quan Joan Baptista es resisteix a batejar Jesús, aquest li respon: “Accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer.” Aquest compliment de la Llei provoca el seu acompliment: el cel s’obre i Jesús és declarat “Fill estimat” (Mateu 3,17). En el baptisme de Jesús es visualitza allò que ens diu l’evangeli d’avui: l’acompliment de la Llei.
Complir la Llei ens permet passar de la consciència de servents a la consciència de fills, no pas per l’eficàcia de la Llei, sinó perquè Déu ens adopta com a fills.
“Ja sabeu que als antics els van manar… Doncs jo us dic…”. Aquí “antics” vol dir tots i cada un de nosaltres abans de sentir-nos fills.
Però, ser fills del Pare ens converteix en germans… El llenguatge està tret de l’àmbit de les “lleis per a la convivència”, però el contingut ens parla de la vivència de la germanor.
“No cometis adulteri”. Doncs jo us dic…
En la Llei de Moisès (i en moltes d’altres) l’adulteri està prohibit perquè va contra la propietat privada.
Normalment és la dona la que és considerada propietat de l’home. L’adúlter obra malament perquè “roba la dona” al seu propietari. L’adúltera és condemnada perquè, donant-se a un altre, va contra la propietat exclusiva que el marit té sobre d’ella.
“Si algú es divorcia…” El sentiment de possessió o de propietat pot prendre forma de contracte.
Tot allò que inclogui “possessió”, en les relacions humanes és “pornèia”. Aquesta és la paraula grega que fa servir l’evangeli: es refereix a qualsevol classe d’unió “deshumanitzadora” (encara que sigui legal!). La traducció que se’n fa aquí “unió il·legal” no resulta gaire clara.
La comunió mútuament ens fa persones; i persones lliures, respectades, independents, nobles.
En canvi, la possessió ens fa coses, objectes, instruments… La “Llei” neix de la necessitat de frenar els abusos del desig de posseir l’altre. Aquest desig és especialment pervers en la relació home-dona perquè estan fets per viure en comunió mútua, i no pas en dependència.
Ningú és propietat de ningú. La propietat sobre les persones és deshumanitzadora, encara que fos acceptada per la persona “posseïda”.
“No trenquis els juraments”. Doncs jo et dic…
El jurament és un intent d’utilitzar Déu. No s’hi val. “Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne”.
…els ideals de justícia, de llibertat, de fraternitat, van substituint la llei del més fort i l’instint de venjança.
La veritable saviesa és anar més lluny en el camí de l’amor.
La comunió mútuament ens fa persones; i persones lliures, respectades, independents, nobles.
En canvi, la possessió ens fa coses, objectes, instruments… La “Llei” neix de la necessitat de frenar els abusos del desig de posseir l’altre. Aquest desig és especialment pervers en la relació home-dona perquè estan fets per viure en comunió mútua, i no pas en dependència.
“No trenquis els juraments”. Doncs jo et dic: “Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no…”
El jurament és un intent d’utilitzar Déu. No s’hi val.
1 Qui venera el Senyor es comporta així
i qui es fa seva la Llei obté la saviesa. *
2 La Saviesa surt a trobar-lo com una mare,
l’acull com una esposa encara verge.
3 L’alimenta amb el pa de la intel·ligència
i li dóna a beure la seva mateixa aigua. *
4 Si es recolza en ella no trontollarà,
si s’hi agafa fort no quedarà defraudat.
5 La Saviesa li donarà un lloc d’honor entre els seus
companys,
enmig de l’assemblea li posarà les paraules a la boca.
6 Serà coronat enmig de joia i alegria
i rebrà per herència una fama eterna.
7 Els insensats no podran posseir la saviesa,
els pecadors no la veuran mai.
8 La saviesa es manté lluny dels orgullosos; *
als mentiders, ni se’ls acudeix de pensar-hi.
9 A la boca del pecador no li escau la lloança,
perquè no prové del Senyor.
10 És sols en la saviesa que s’expressa la lloança,
perquè és el Senyor mateix qui la inspira.
11 No diguis: «M’he esgarriat per culpa del Senyor»,
perquè ell no fa pas allò que detesta.
12 Tampoc no diguis: «Ell mateix m’ha portat a l’error»,
perquè no li fa cap falta un pecador.
13 El Senyor detesta tota mena de mal,
i també el detesten els qui veneren el Senyor.
14 Quan al principi Déu va fer l’home, *
el va deixar lliure en les seves decisions.
15 Si vols, pots obeir els seus manaments
i mantenir-te fidel en el que li plau.
16 Ell t’ha posat al davant foc i aigua:
estén la mà cap on vulguis.
17 Davant els homes ha posat la vida i la mort,
i darà a cadascú allò que cadascú escollirà. *
18 Perquè la saviesa del Senyor és immensa;
ell és molt poderós i ho veu tot.
19 Té els ulls posats en els qui el veneren
i no ignora res del que fan els homes.
20 No ha manat a ningú que fos un impiu,
no ha donat a ningú permís de pecar.
Després de la missió a la ciutat d’Atenes, il·lustrada en el llibre dels Fets dels Apòstols amb el cèlebre discurs de l’Areòpag (Ac 17,22-31), Pau va emprendre l’evangelització de Corint (Ac 18,1-18), on va fer estada aproximadament un any i mig, entre l’hivern del 50 i l’estiu del 52.
Corint, capital de la província romana d’Acaia, era una ciutat reconstruïda feia uns cent anys, plena de vitalitat i de prosperitat, sobretot a causa de la seva situació geogràfica entre dos mars, amb un port oriental que donava al mar Egeu i un altre d’occidental que donava a l’Adriàtic.
La ciutat passava de mig milió d’habitants, dues terceres parts dels quals eren esclaus, i tots plegats formaven una barreja de races, de cultures i de religions.
A més de tenir fama de ser una ciutat populosa i rica, era coneguda per la corrupció i la disbauxa, fins al punt que existia el verb «corintejar» per a designar un estil de vida llicenciós.
La comunitat cristiana a la qual s’adreça aquesta carta devia ser força nombrosa. Formada per uns quants centenars de persones, representaven una minoria insignificant en el conjunt de la població, però configuraven una església local contrastada i variada. L’església de Corint reflectia algunes de les característiques de la ciutat de Corint, tant pel que fa a la diversa condició social dels seus membres com pel que fa a les qüestions que s’hi plantejaven:
Grans diferències entre pobres i rics (11,21-22); nombre majoritari de gent pobra (1,26-28) i d’esclaus (7,21); discussions internes entre grups diversos (1,11-12), i fins i tot plets entre membres de la comunitat portats davant els tribunals romans (6,1-11); permissivitat en qüestions de moral sexual (5,1-2; 6,12-20); seducció de la saviesa i l’eloqüència (1,18-2,16); atracció per les manifestacions espectaculars i secretistes de les anomenades «religions mistèriques», amb el perill que fossin imitades en les reunions cristianes (14,26-38).
L’Evangeli segons Mateu s’adreça a una comunitat formada per cristians d’origen jueu i d’origen pagà, que viu una etapa de consolidació enfront del judaisme, en una època posterior a la destrucció de Jerusalem (any 70 dC).
Els responsables del judaisme insisteixen a rebutjar Jesús com a Messies d’Israel. D’aquí les nombroses confrontacions polèmiques, amb els mestres de la Llei i els fariseus, que apareixen en l’evangeli (cc. 12 i 23).
D’altra banda, la comunitat de Mateu té una forta empenta missionera (28,16-20): s’experimenta l’alè d’aquest nou poble de Déu que, partint d’Israel, s’està convertint en l’Església que porta el missatge de l’evangeli de Jesús arreu de la terra.
Mateu construeix el seu escrit seguint el model literari creat per Marc i que és anomenat, justament, «evangeli». L’evangelista, identificat tradicionalment amb Mateu-Leví (9,9-13), recull l’herència de l’obra de Marc i la completa amb informacions que ha rebut d’altres fonts. La principal d’aquestes és probablement l’anomenada font Q (vegeu la introducció als evangelis sinòptics).
Un país com Síria –o el litoral siro-fenici– ofereix una situació favorable com a lloc on hauria viscut la comunitat destinatària de l’Evangeli segons Mateu. De manera preferent, dues ciutats podrien haver-ne estat els centres: Antioquia de Síria i Damasc. Notem que Ignasi d’Antioquia, vers l’any 115, coneix ja l’Evangeli segons Mateu.
Feliços els homes de conducta irreprensible
Àlef
1 Feliços els homes * de conducta
irreprensible, que segueixen la Llei del
Senyor.
2 Feliços els homes que guarden el seu pacte
i cerquen el Senyor amb tot el cor,
3 no cometen mai cap mal, segueixen els seus
camins.
4 Has donat els teus preceptes
perquè siguin observats fidelment.
5 Tant de bo que els meus camins no es
desviïn de guardar els teus decrets;
6 mai no quedaré confós
i faig cas dels teus manaments.
7 El meu cor et lloarà amb sinceritat
quan aprendrà que són justes les teves
decisions.
8 Vull guardar els teus decrets;
no m’abandonis, no em deixis sol.
Bet
9 Com mantindrà pur un jove el seu camí?
Vivint d’acord amb la teva paraula.
10 T’he cercat amb tot el cor: no deixis que
m’aparti dels teus manaments.
11 Guardo al fons del cor el que has promès,
per no pecar en contra teu.
12 Sigues beneït, Senyor!
Fes que aprengui els teus decrets.
13 Els meus llavis compten d’una a una totes
les teves decisions.
14 Sóc més feliç guardant el teu pacte
que fruint de grans riqueses.
15 Vull meditar els teus preceptes
i fer cas dels teus camins.
16 Els teus decrets són la meva delícia, no
oblidaré la teva paraula.
Guímel
17 Sigues bo amb el teu servent i viuré,
que vull guardar la teva paraula.
18 Obre’m els ulls i podré contemplar
les meravelles de la teva Llei.
19 Sóc un foraster en aquesta terra;
no m’amaguis els teus manaments.
20 La meva ànima es consumeix en el desig
de saber a cada moment els teus designis.
21 Tu amenaces aquests maleïts superbs
que es desvien dels teus manaments.
22 Allunya de mi les burles i els menyspreus,
perquè jo guardo el teu pacte.
23 Ni que els governants deliberin contra mi,
el teu servent meditarà els teus decrets.
24 El teu pacte és la meva delícia, ell em fa
de conseller.
Dàlet
25 Estic prostrat a la pols; *
dóna’m la vida, com havies promès.
26 T’he exposat els meus camins * i m’has
respost; fes que aprengui els teus decrets.
27 Fes-me entendre el camí dels preceptes i
meditaré les teves meravelles.
28 La meva ànima es consumeix de pena;
redreça’m, tal com vas prometre.
29 Aparta’m del camí enganyós
i fes-me el do de la teva Llei.
30 He escollit el camí veritable,
he acollit les teves decisions.
31 Estic enamorat del teu pacte; Senyor, fes
que no quedi confós.
32 Correré pel camí dels manaments,
perquè m’has eixamplat el cor.
He
33 Mostra’m el camí dels teus decrets,
Senyor, que el vull seguir fins al final. *
34 Fes-me entendre la teva Llei, que la vull
guardar amb tot el cor.
35 Guia’m per la senda dels manaments,
que jo me l’estimo de debò.
36 Inclina el meu cor al teu pacte, fes que
no em deixi subornar.
37 Aparta els meus ulls dels qui no són res;
el teu camí em donarà la vida.
38 Compleix amb mi la teva promesa,
i el teu servent et serà fidel.
39 Allunya les burles que jo temo;
sé que són bones les teves decisions.
40 Mira com estimo els teus preceptes;
per la teva bondat, dóna’m la vida.
Vau
41 Que m’arribi el teu amor, Senyor;
salva’m, com havies promès.
42 Que pugui respondre als qui es burlen de
mi: «Jo confio en la seva paraula.» *
43 No em treguis dels llavis la paraula
veritable: confio en el teu judici.
44 Vull guardar sempre la teva Llei, per
segles i més segles. *
45 Caminaré amb el cor ample:
jo medito els teus preceptes. *
46 Davant els reis parlaré del teu pacte
i no hauré d’avergonyir-me’n.
47 Els teus manaments fan les meves
delícies,
me’ls estimo de debò.
48 Prego alçant les mans cap als manaments
que tant estimo, medito els teus decrets.
Zain
49 Recorda * la paraula donada al teu
servent
i que manté la meva esperança. *
50 Això és el que em conforta en les penes:
la teva promesa em dóna la vida.
51 Quan els superbs fan burla cruel de mi, jo
no em decanto de la teva Llei.
52 Recordo els judicis eterns,
i aquest record, Senyor, em conforta.
53 M’encenc d’indignació contra els injustos
quan veig que abandonen la Llei.
54 Els teus decrets són el tema dels meus
cants quan em trobo en terra estranya.
Fins de nit recordo el teu nom, Senyor, *
i vetllo pensant en la teva Llei.
56 Emprenc com a cosa meva
la guarda dels teus preceptes. *
Het
57 Jo dic, Senyor, que la meva heretat
és guardar les teves paraules.
58 El meu cor cerca de complaure’t:
compadeix-te de mi, com vas prometre.
59 Examino els meus camins
perquè els meus peus no es desviïn del teu
pacte.
60 M’afanyo, no vull deturar-me
en la guarda dels teus manaments.
61 Els paranys dels injustos m’envolten,
però jo no oblido la teva Llei.
62 A mitjanit em llevo a lloar-te,
perquè són justes les teves decisions.
63 M’uneixo a tots els teus fidels,
als qui guarden els teus preceptes.
64 La terra és plena del teu amor, Senyor; *
fes que aprengui els teus decrets.
Tet
65 Has fet feliç, * Senyor, el teu servent,
tal com havies promès.
66 Ensenya’m * a tenir enteniment i bon
sentit,que jo tinc fe en els teus manaments.
67 Abans de passar penes, vivia esgarriat,
però ara tinc present la teva promesa.
68 Tu ets bo i tu fas el bé; ensenya’m els
teus decrets.
69 Quan els superbs maquinen mentides
contra mi, jo guardo de tot cor els teus
preceptes.
70 Els seus cors s’han endurit, són
insensibles, però la teva Llei fa la meva
delícia.
71 M’ha fet bé haver sofert tantes penes:
així he après els teus decrets. *
72 M’estimo més la Llei que surt dels teus
llavis que mil monedes d’or o de plata.
Iod
73 Les teves mans m’han fet i m’han creat,
dóna’m seny i aprendré els teus manaments.
74 Quan em vegin, els teus fidels s’alegraran
*
perquè confio en la teva paraula.
75 Reconec que són justes les teves
decisions: amb raó, Senyor, he sofert tantes
penes.
76 Que el teu amor em conforti,
tal com vas prometre al teu servent.
77 Que m’arribi la teva misericòrdia i viuré;
la teva Llei fa les meves delícies. *
78 Que els superbs s’avergonyeixin
d’oprimir-me amb engany; jo meditaré els
teus preceptes.
79 Que es posin a favor meu els teus fidels,
els qui coneixen el teu pacte.
80 Que el meu cor guardi irreprensible els
teus decrets i no quedaré confós.
Caf
81 Em sento defallir de tant esperar la
salvació, però confio en la teva paraula.
82 Se’m consumeixen els ulls d’esperar el
que has promès, i exclamo: «Quan vindràs a
consolar-me?»
83 Fins si em quedava ressec com un odre
fumat, no oblidaria els teus decrets.
84 Quant de temps viurà encara el teu
servent? Quan em faràs justícia dels qui em
persegueixen? *
85 M’han posat paranys els superbs,
que no viuen segons la teva Llei.
86 Tots els teus manaments són veritat;
ajuda’m, que em persegueixen sense causa.
87 Han estat a punt d’esborrar-me de la
terra, però jo no he abandonat els teus
preceptes.
88 Per l’amor que em tens, dóna’m la vida i
guardaré el pacte que vas proclamar.
Làmed
89 La teva paraula és eterna, Senyor,
persistirà com el cel. *
90 La teva fidelitat es manté pels segles,
com es manté la terra que has fixat. *
91 Tot subsisteix * fins ara perquè així ho
has decidit; tota cosa està al teu servei.
92 Si la teva Llei no fes les meves delícies,
jo hauria sucumbit, amb tantes penes.
93 Mai no oblidaré els teus preceptes;
gràcies a ells em dónes la vida.
94 Sóc teu: * et prego que em salvis,
que jo medito els teus preceptes.
95 Els injustos em sotgen per perdre’m,
però jo miro d’entendre el teu pacte.
96 He vist límits a la cosa més perfecta,
però els teus manaments són immensos.
Mem
97 Com estimo la teva Llei! Tot el dia la
porto al pensament.
98 Gràcies als teus manaments, tinc més
seny que l’enemic, perquè me’ls he fet meus
per sempre.
99 Sóc més instruït que tots els meus
mestres de tant que medito el teu pacte.
100 Guardar els teus preceptes em fa més
assenyat que els ancians.
101 Aparto els meus peus del mal camí,
vull viure atent a les teves paraules.
102 Les decisions que has pres, no les
defujo; tu me les has ensenyades.
103 Quina dolçor, les teves promeses! Les
trobo, quan en parlo, més dolces que la mel.
104 El seny em ve dels teus preceptes;
per això detesto els camins enganyosos.
Nun
105 La teva paraula és llum dels meus
passos,
la claror que m’il·lumina el camí. *
106 Ho he jurat i ho mantinc:
guardaré les teves justes decisions.
107 Són grans, Senyor, les penes que
sofreixo: dóna’m la vida, com havies promès.
108 Accepta, Senyor, l’ofrena dels meus
llavis i fes que aprengui els teus designis.
109 La meva vida està sempre en perill,
però no oblido la teva Llei.
110 M’han parat una trampa els injustos,
però jo no em desvio dels teus preceptes.
111 Tindré sempre per herència el teu pacte:
és l’alegria del meu cor. *
112 Compliré de cor els teus decrets,
del tot i per sempre. *
Sàmec
113 Em desagraden els qui són dobles de cor,
jo estimo la teva Llei.
114 Ets el meu recer i l’escut que em
protegeix, confio en la teva paraula.
115 Aparteu-vos de mi, els qui obreu el mal,
que vull guardar els manaments del meu Déu.
116 Rep-me, tal com vas prometre, i viuré;
que no sigui confosa la meva esperança.
117 Sostén-me i seré salvat, els teus
decrets sempre són la meva delícia.
118 Tu desaproves els qui s’allunyen dels
teus decrets, enganyats per la pròpia
astúcia. 119 Per a tu són escòria els injustos
del país; per això estimo el teu pacte.
120 Tot el meu cos s’esborrona de por,
perquè temo els teus judicis.
Ain
121 He obrat segons el dret i la justícia: no
m’abandonis en mans dels opressors.
122 Garanteix que faràs feliç el teu servent,
que no m’oprimiran els superbs.
123 Se’m consumeixen els ulls d’esperar que
em salvis
i que arribin els béns promesos.
124 Mostra l’amor que tens al teu servent,
fes que aprengui els teus decrets.
125 Sóc el teu servent, * dóna’m seny i
coneixeré el teu pacte.
126 Ja és hora que intervinguis, Senyor:
ells han violat la teva Llei.
127 Jo estimo els teus manaments
més que l’or, més que l’or fi; *
128 per això trobo justos els teus preceptes
i em desagraden els camins enganyosos.
Pe
129 És admirable, el teu pacte;
per això el té present la meva ànima.
130 La teva paraula, explicada, dóna llum i
l’entenen els senzills.
131 Obro la boca i aspiro amb delit:
m’enamoren els teus manaments.
132 Mira’m i compadeix-te de mi, tu que et
compadeixes dels qui estimen el teu nom.
133 Que la teva promesa guiï els meus
passos,
que ningú no em domini amb males arts.
134 Allibera’m dels homes que oprimeixen,
que pugui guardar els teus preceptes.
135 Fes veure al teu servent la llum de la
teva mirada, ensenya’m els teus decrets.
136 Mars de llàgrimes baixen dels meus ulls
quan veig els qui no guarden la teva Llei.
Sade
137 Ets just, Senyor, i són rectes les teves
decisions.
138 Has establert el teu pacte amb justícia i
amb tota veritat.
139 Sento un zel que em consumeix, veient
com l’adversari oblida les teves paraules.
140 La teva promesa és de bona llei; el teu
servent l’estima.
141 Sóc petit i menyspreat,
però no oblido els teus preceptes.
142 La teva justícia dura per sempre, és
veritat la teva Llei.
143 Quan em trobava en el perill i en la
desgràcia, els teus manaments feien la meva
delícia.
144 El teu pacte és just per sempre, dóna’m
seny i viuré.
Cof
145 Clamo amb tot el cor,Senyor, escolta’m:
vull complir els teus decrets.
146 Jo t’invoco: salva’m, i guardaré el teu
pacte.
147 Encara no és de dia * ja vinc a implorarte, confio en les teves paraules.
148 Abans d’hora es desvetllen els meus ulls
per meditar les teves promeses.
149 Pel teu amor, Senyor, escolta el meu
clam; dóna’m la vida, com vas decidir.
150 Són a prop els meus astuts
perseguidors, que estan lluny de la teva Llei.
151 Però tu, Senyor, ets a prop meu, i es
mantenen ferms tots els teus manaments;
152 conec, de fa temps, el teu pacte i sé
que l’has assegurat per sempre.
Reix
153 Mira les penes que sofreixo i alliberame’n, que no oblido la teva Llei.
154 Pledeja a favor meu i rescata’m; com vas
prometre, dóna’m la vida.
155 La salvació és lluny dels injustos, perquè
no mediten els teus decrets.
156 És gran, Senyor, la teva misericòrdia;
com vas decidir, dóna’m la vida.
157 Són molts els enemics que em
persegueixen, però jo no m’he apartat del
teu pacte.
158 Em repugnen els qui he vist apostatar
sense fer cas de les teves promeses.
159 Mira com estimo els teus preceptes!
Senyor, per l’amor que em tens, dóna’m la
vida.
160 La teva paraula comença en la veritat,
són justes i eternes les teves decisions.
Xin
161 Quan els governants em persegueixen
sense causa, el meu cor només tem les teves
paraules.
162 La teva promesa em fa tan feliç com a
un home que troba un gran tresor.
163 Avorreixo l’engany, el detesto, i estimo
la teva Llei.
164 Et lloo set vegades cada dia,
perquè són justes les teves decisions.
165 Tenen molta pau els qui estimen la teva
Llei: res no els farà ensopegar.
166 Espero que em salvis, Senyor:
jo compleixo els teus manaments.
167 La meva ànima guarda el teu pacte; me
l’estimo de debò.
168 Guardo el teu pacte i els teus decrets;
tots els meus camins són davant teu.
Tau
169 Que el meu clam arribi a la teva
presència; Senyor, dóna’m seny, com vas
prometre.
170 Que arribi fins a tu la meva súplica; tal
com vas prometre, allibera’m.
171 Tinc a flor de llavis la lloança,
perquè em fas aprendre els teus decrets.
172 La meva llengua canta les teves
promeses
perquè els teus manaments són justos.
173 Que la teva mà estigui a punt per a
ajudar-me: jo he escollit els teus preceptes.
174 Anhelo que em salvis, Senyor;
la teva Llei és la meva delícia. *
175 Que visqui la meva ànima i et lloï
i que m’ajudin les teves decisions.
176 M’havia esgarriat com una ovella
perduda: vine a buscar el teu servent, que jo
no oblido els teus manaments.
