Menu
Lectura dels Fets dels Apòstols
En aquells dies, uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans d’Antioquia que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès no podien salvar-se. Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa de Pau i Bernabé amb ells que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els preveres.
Llavors els apòstols i els preveres, amb tota la comunitat reunida, decidiren d’elegir uns delegats i enviarlos a Antioquia junt amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles, homes que es distingien com a dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta: «Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia. Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres sense la nostra autorització, us havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’escollir uns representants nostres per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han entregat les seves vides per la causa del nostre Senyor, Jesucrist. Els qui us enviem són Judes i Siles. Ells us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit, i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables: que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols, de menjar sang i animals ofegats i de contraure un matrimoni entre pròxims parents.
Fareu bé de guardar-vos de tot això. Adéu-siau».
Avui, se’ns han recordat les desavinences en els criteris sobre les exigències en admetre nous membres no-jueus a la comunitat cristiana. És a dir si se’ls hi havia d’exigir o no la submissió a totes les prescripcions de la llei mosaica. I no hi havia acord. I es va promoure la trobada que s’ha vingut a anomenar el Concili de Jerusalem, el primer de la història de l’Església.
Els apòstols prenen una doble decisió: els cristians d’origen jueu no han d’imposar les seves pràctiques (circumcisió…) als cristians d’origen pagà; i per contra, aquests, per respecte, s’abstindran de fer allò que podria molestar la convivència per exemple, en el tema del menjar.
Ara ens cal analitzar les actituds que es van adoptar davant d’aquella disparitat de criteri. És en aquest sentit que la història és mestra de la vida.
I la història de l’església ens ensenya com hem d’actuar: cal ser molt conscients de la situació i del problema; i cal ser coneixedors de les diverses posicions, i, a la llum de l’Esperit del Senyor, que és l’esperit d’amor, entrar en diàleg sincer i obert.
Tanmateix, els criteris del nostre món van pel camí de la imposició…
Jesús mateix ha dit: “qui cregui i sigui batejat, serà salvat”; ell no va afegir que calia ser jueu i ser circumcidat…la gràcia és gratuïta!. I nosaltres no podem afegir condicions a la gràcia de Déu.
Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la claror de la seva mirada.
La terra coneixerà els vostres designis,
i veuran tots els pobles la salvació.
Que s’alegrin els pobles i cridin de goig.
Vós regiu el món amb justícia,
regiu les nacions amb rectitud,
i guieu els pobles de la terra. R.
Que us lloïn les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora.
Que Déu ens beneeixi,
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. R.
R. Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us
lloïn tots els pobles alhora. O bé: Al·leluia.
En aquesta bonica oració –composta per celebrar la collita (Ex 23,16)– la comunitat agraeix al Senyor els fruits de la terra (v. 7).
A més, li suplica que renovi constantment les seves benediccions, a fi que tots els pobles reconeguin que el Déu d’Israel és l’únic Déu (vv. 2-3).
Aquesta perspectiva universalista es destaca particularment en la tornada, que es repeteix en els vv. 4 i 6.
Aquest salm se’ns presenta com una alternança: les frases que recita el sacerdot són les que hem llegit i el poble respon sempre el mateix:
“Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora”.
Una benedicció, en el fons, és un desig de felicitat: Déu no fa sinó beneir-nos, estimar-nos.
Podríem dir que el desig és de la nostra part: que nosaltres entrem en aquesta benedicció que Déu no para d’oferir-nos.
“Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi…”
Quan el sacerdot diu: “El Senyor sigui amb vosaltres”, és el mateix: Déu està sempre amb nosaltres…
però el subjuntiu “sigui” expressa la nostra llibertat: som nosaltres els qui no estem sempre amb ell…
Podem dir el mateix en el cas de la frase “Que Déu us perdoni”: Déu perdona sempre, però és a nosaltres que ens pertoca acollir el perdó, d’entrar en la reconciliació que ell ens proposa!
I tot això ens és ofert sempre, a cada instant. Només manca que nosaltres hi consentim: Quan el sacerdot ens beneeix al final de la Missa, nosaltres responem “Amén”, com a expressió del nostre acord, del nostre consentiment.
La resposta dels fidels:
“Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora”, és una lliçó d’universalisme!
I el darrer verset és una síntesi del que hem dit:
“Que Déu ens beneeixi, i el venerin d’un cap a l’altre de la terra”.
És el poble qui demana la benedicció de Déu; el sacerdot expressa el desig que nosaltres obrim el nostre cor a aquesta benedicció de Déu que pot, si ho volem, actuar en nosaltres i transformar-nos.
Aquesta certesa d’obtenir el que hom demana abans inclús de demanar-ho, és una característica de tota pregària a Israel.
Però el poble d’Israel no demana aquesta benedicció només per a ell sol: aquesta benedicció pronunciada sobre Israel brillarà i es reflectirà en els altres pobles del món.
Perquè la Paraula de Déu és acte, produeix fruit. I quan els cristians rellegim aquest salm pensem en el naixement del Salvador:
“quan els temps s’acompliren, la terra va portar el seu fruit”.
Una vegada més, veiem Israel conscient del privilegi de ser el “poble de l’Aliança”… i desitjós de participar aquesta benaurança al conjunt de la humanitat. Demana a totes les nacions, a tota la terra, a tots els homes, d’associar-se a les “benediccions” de les quals és el primer beneficiari
Jesús va viure profundament en la seva consciència aquest “universalisme” d’Israel. Va transformar aquest vot en projecte… enviant els seus apòstols fins als “confins de la terra”. Jesús degué recitar aquest salm amb gran fervor.
“Que s’alegrin els pobles i cridin de goig”
“Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora.”
En fer aquesta oració avui, no podem tancar-nos en els nostres petits universos particularistes… Al contrari, aquest salm contribueix a ampliar els nostres horitzons.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan
L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses, com un jaspi de transparència cristal·lina. Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel. Tres de les portes miraven a llevant, tres al nord, tres al sud i tres a ponent. La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari. La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum.
“L’àngel em transportà en l’esperit dalt una muntanya gran i alta, i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu, i la glòria de Déu l’envoltava. Resplendia com les pedres més precioses,…”.
El que sorprèn Joan és la glòria de Déu qui il·lumina la ciutat santa…
“Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes. A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els de les dotze tribus d’Israel”…
Altra vegada utilitza les xifres que ja hem trobat en altres relats; el tres evoca Déu i el quatre tot allò que és obra humana. Aquí apareix el dotze, múltiple de tres i quatre: una manera superba de dir que l’acció de Déu es desplega en aquesta obra humana.
Una muralla gran i alta, potser com una muntanya? Recordem que a la Bíblia, la muntanya era el lloc de l’encontre amb Déu!
“La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell. No hi vaig veure el santuari del temple, perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el santuari”.
Com en arquitectura hi ha continuïtat entre els fonaments i la muralla, hi ha continuïtat entre les dotze tribus d’Israel i els dotze apòstols: El fonament de la muralla són els dotze apòstols de l’Anyell.
Aquí hi podem veure la continuïtat de les dotze tribus d’Israel i els dotze apòstols: L’Església fundada per Jesucrist acompleix la intenció de Déu desplegada al llarg de tota la història bíblica.
“No hi vaig veure el santuari del temple…”
Tanmateix, Joan no ho diu amb un to de decepció, al contrari; això vol dir que en el futur no farà falta cap signe per recordar la presència de Déu: estarà visible enmig del poble…
És a dir, ja no farà falta el temple com a senyal de la presència de Déu: l’Anyell és el santuari.
En endavant el Crist irradia la presència de Déu.
Entre els primers destinataris de l’Apocalipsi, molts s’enfrontaven al menysteniment i alguns, fins i tot, a la persecució romana: necessitaven escoltar paraules de victòria!
Vint segles més tard, nosaltres no hem de patir per possibles persecucions; però sí que necessitem fer reviure la nostra esperança.
I en particular, sí que tenim molta necessitat de comprendre que la Jerusalem celeste comença amb els nostres humils esforços d’avui…
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell. Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules, que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat. Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu! Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré. Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu».
Estem al final de la vida de Jesús, just abans de la seva Passió i en els discursos d’acomiadament en l’Evangeli de Joan, Jesús diu precisament això als seus deixebles:
“Me’n vaig, però tornaré a vosaltres”.
Aquí està sintetitzada meravellosament la peculiaritat de l’“anar-se’n” de Jesús, que és al mateix temps el seu “venir”, i amb això queda explicat també el misteri sobre la creu, la resurrecció i l’ascensió.
El seu anar-se és precisament un venir, un nou mode de proximitat, de presència permanent, que Joan posa també en relació amb l’alegria.
La fe no és una cosa que es té o no es té, sinó que és com un camí en el qual s’aprèn a caminar caminant.
Els evangelis ens presenten els errors i les infidelitats dels Dotze, perquè puguem detectar-hi i corregir els nostres defectes. I aquesta pedagogia que trobem en els evangelis, Lluc l’aplica també a la segona part de la seva obra, els Fets dels Apòstols.
“Us he dit tot això mentre era amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu…”
L’Esperit Sant és el nostre “Defensor”, perquè, realment, ens protegeix… però de nosaltres mateixos.
Perquè la nostra gran desgràcia és oblidar que l’essencial és estimar-nos els uns als altres, estar al servei els uns dels altres…
Lluc i Joan ens parlen molt que l’Esperit Sant ens farà recordar i entendre tot allò que ha dit i fet Jesús.
Als evangelis, la figura de Jesús hi està ben definida, clara i engrescadora. Però veure’l borrós o clar, sentir-lo pròxim o llunyà, entendre’l o no entendre’l, comprendre el que diu o no comprendre-ho… tot això depèn de si tenim o no ben ajustada la nostra receptivitat i, sobretot, el nostre cor.
Només coneixem realment allò que estimem. Solament l’amor ens permet descobrir que en cada home hi ha un espai sagrat i inviolable que cal respectar. I només si creix l’amor creix també el nostre respecte vers els altres i el desig de veure’ls més respectats.
L’amor perfecte ens permet veure en nosaltres i en els altres la presència mateixa de Déu. Com la presència de l’aire fa possible que ressoni la música.
La vida és un camí. Més important que el terme és el camí, diu un aforisme conegut. I és ben cert en aquest cas, perquè el terme no és pas un lloc o un espai fora de nosaltres sinó que som nosaltres mateixos.
Fer el camí ens va preparant per a aquella saviesa amorosa o aquell amor savi que ens porta a viure i gaudir realment de la Vida en comunió amb Déu i els germans.
És un camí que no ens “desplaça” sinó que ens transforma. És el “pas” de la vida tinguda a la vida donada (recordem: Pasqua = pas).
No instal·lar-nos en el present, que deixa d’existir tan bon punt arriba.
Som caminants, i val la pena caminar. Com diu el poeta Joan Maragall:
Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més…
En el document annex, junta amb els capítols sencers de les lectures que llegim avui, trobareu el poema “Excelsior” de Joan Maragall, tot sencer.
…la història és mestra de la vida.
I la història de l’església ens ensenya com hem d’actuar:…entrar en diàleg sincer i obert.
Tanmateix els criteris del nostre món van pel camí de la imposició…
…la gràcia és gratuïta!. I nosaltres no podem afegir condicions a la gràcia de Déu.
Una benedicció, en el fons, és un desig de felicitat… que nosaltres entrem en aquesta benedicció que Déu no para d’oferir-nos: “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi…”
Quan el sacerdot diu: “El Senyor sigui amb vosaltres”, Déu està sempre amb nosaltres… però el subjuntiu “sigui” expressa la nostra llibertat: som nosaltres els qui no estem sempre amb ell…
Podem dir el mateix en el cas de la frase “Que Déu us perdoni”: Déu perdona sempre però és a nosaltres que ens pertoca acollir el perdó, d’entrar en la reconciliació que ell ens proposa!
“Que s’alegrin els pobles i cridin de goig – Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora.” En fer aquesta oració avui, no podem tancar-nos en els nostres petits universos particularistes… Al contrari, aquest salm contribueix a ampliar els nostres horitzons.
Altra vegada utilitza les xifres que ja hem trobat en altres relats; el tres evoca Déu i el quatre tot allò que és obra humana. Aquí apareix el dotze, múltiple de tres i quatre: una manera superba de dir que l’acció de Déu es desplega en aquesta obra humana.
Una muralla gran i alta, potser com una muntanya? Recordem que a la Bíblia, la muntanya era el lloc de l’encontre amb Déu!…
Entre els primers destinataris de l’Apocalipsi…necessitaven escoltar paraules de victòria!
Vint segles més tard…necessitem fer reviure la nostra esperança.
I en particular, sí que tenim molta necessitat de comprendre que la Jerusalem celeste comença amb els nostres humils esforços d’avui…
…la peculiaritat de l’“anar-se’n” de Jesús…és un nou mode de proximitat, de presència permanent, que Joan posa també en relació amb l’alegria.
La fe no és una cosa que es té o no es té, sinó que és com un camí en el qual s’aprèn a caminar caminant.
…Perquè la nostra gran desgràcia és oblidar que l’essencial és estimar-nos els uns als altres, estar al servei els uns dels altres…
Jesús… comprendre el que diu o no comprendre-ho… tot això depèn de si tenim o no ben ajustada la nostra receptivitat i, sobretot, el nostre cor.
Només coneixem realment allò que estimem.
La vida és un camí. Més important que el terme és el camí… el terme no és pas un lloc o un espai fora de nosaltres sinó que som nosaltres mateixos.
És un camí que no ens “desplaça” sinó que ens transforma.
No instal·lar-nos en el present, que deixa d’existir tan bon punt arriba.
Som caminants, i val la pena caminar…
1 Llavors alguns * van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:
—Si no us feu circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès, * no us podeu salvar. *
2 Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, es va decidir que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat. *
3 La comunitat, doncs, els va proveir del que necessitaven per al viatge. * Mentre travessaven Fenícia i Samaria, parlaven de la conversió dels pagans * i donaven una gran alegria * a tots els germans. 4 Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d’ells. * 5 Però alguns del grup dels fariseus * que s’havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.
6 Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió. 7 Quan la discussió s’havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué: *
—Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d’entre vosaltres perquè els pagans escoltessin dels meus llavis la paraula de l’evangeli i creguessin. * 8 Déu, que coneix el fons dels cors, * ha testimoniat a favor d’ells donant-los l’Esperit Sant igual que a nosaltres, * 9 sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. 10 Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? * 11 Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor. *
12 Tota l’assemblea va callar * i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis * que Déu havia fet per mitjà d’ells entre els pagans. *
13 Quan hagueren acabat de parlar, Jaume * prengué la paraula i va dir:
—Germans, escolteu-me: 14 Simeó * ha exposat com, des del començament, * Déu mirà d’escollir-se d’entre les nacions paganes un poble que portés el seu nom. * 15 Això concorda amb les paraules dels profetes que hi ha en l’Escriptura:
16 » Després d’això tornaré per reconstruir la cabana de David que havia caigut. En reconstruiré les ruïnes i la redreçaré,
17 perquè em cerquin a mi, el Senyor, la resta d’home i totes les nacions que porten el meu nom. Ho diu el Senyor, 18 que fa conèixer aquestes coses des de sempre. *
19 »Per tant, sóc del parer que no hem de posar obstacles a aquells pagans que es converteixen a Déu;
20 n’hi ha prou d’escriure’ls que s’abstinguin de la carn oferta als ídols, * de relacions sexuals il·legítimes, * de menjar animals ofegats i de menjar sang. * 21 De fet, des de temps antic els llibres de Moisès són predicats en totes i cada una de les ciutats, ja que es llegeixen a les sinagogues cada dissabte. *
22 Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat van decidir, amb tota la comunitat, d’elegir-ne alguns d’ells i enviar-los a Antioquia, juntament amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, l’anomenat Barsabàs, * i Siles, * que eren dirigents en la comunitat dels germans. 23 Els donaren aquesta carta:
«Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, * germans vostres, saluden els germans no jueus d’Antioquia, Síria i Cilícia. 24 Hem sabut que alguns de nosaltres han vingut, sense cap encàrrec nostre, a pertorbar-vos amb les seves opinions i a trasbalsar els vostres esperits. * 25 Per això hem decidit unànimement d’elegir uns representants nostres per enviar-vos-els juntament amb els nostres estimats Bernabé i Pau, 26 que han dedicat la seva vida a la causa del nom de nostre Senyor Jesucrist. 27 Us enviem, doncs, Judes i Siles, que us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit. 28 L’Esperit Sant * i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: 29 absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes. * Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé.»
30 Ells, un cop acomiadats, baixaren a Antioquia i van reunir l’assemblea per donar-los la carta. 31 La seva lectura els va alegrar * i encoratjar. 32 Judes i Siles, que també eren profetes, * van exhortar llargament els germans i els van enfortir. 33 Al cap d’un quant temps, els germans els acomiadaren tot desitjant-los la pau, i ells tornaren cap als qui els havien enviat. 34 (34) *
35 Pel que fa a Pau i Bernabé, es van quedar a Antioquia, on, juntament amb molts d’altres, ensenyaven i anunciaven la bona nova de la paraula del Senyor.
36 Després d’un quant temps, Pau va dir a Bernabé: —Anem a visitar els germans a cada una de les ciutats on vam anunciar la paraula del Senyor i vegem com estan. *
37 Bernabé volia endur-se amb ells Joan, l’anomenat Marc, 38 però Pau trobava que no s’havien d’endur un home que els havia abandonat a Pamfília i no havia compartit l’obra que havien realitzat. * 39 Hi hagué una forta tensió i van acabar per separar-se. Bernabé va prendre Marc amb ell i s’embarcà cap a Xipre.
40 Pau, per la seva banda, escollí Siles per company i se’n va anar, després que els germans el confiessin a la gràcia del Senyor.
41 Pau anava recorrent Síria i Cilícia i enfortia les esglésies.
Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi *
1 Per al mestre de cor. Amb instruments de
corda. Salm: càntic.
2 Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la llum de la seva mirada.
3 La terra coneixerà els teus designis *
i tots els pobles veuran la salvació. *
4 Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora.
5 Que s’alegrin els pobles i cridin de goig:
tu governes les nacions amb justícia
i guies els pobles de la terra. * Pausa
6 Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora.
7 La terra ha donat el seu fruit; *
que Déu, * el nostre Déu, ens beneeixi.
8 Que Déu ens beneeixi
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra. *
1 Després vaig veure un cel nou i una terra nova. * El primer cel i la primera terra havien passat, i el mar ja no existia. *
2 Llavors vaig veure baixar del cel, * venint de Déu, la ciutat santa, * la nova Jerusalem, * abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs. * 3 I vaig sentir una veu forta * que proclamava des del tron:
—Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. * Ells seran el seu poble * i el seu Déu serà “Déu que és amb ells”. * 4 Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, * i no existirà més la mort, * ni dol, ni crits, ni sofriment. * Perquè les coses d’abans han passat. *
5 I el qui seu al tron va afirmar: —Jo faig que tot sigui nou. I afegí: —Escriu aquestes paraules, perquè són certes i veritables.
6 Després em va dir:—Ja s’han complert! Jo sóc l’alfa i l’omega, el principi i la fi. * Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida sense pagar res. * 7 El qui surti vencedor rebrà tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ell serà fill meu. * 8 Però els covards, * els descreguts, els corromputs, els assassins, els libidinosos, els qui practiquen la bruixeria, els idòlatres i tots els mentiders tindran la seva part a l’estany de foc atiat amb sofre, * que és la segona mort. *
9 Aleshores va venir un dels set àngels que tenien les set copes plenes de les set darreres plagues, * i em va parlar així:—Vine i et mostraré la núvia, l’esposa de l’Anyell. *
10 Em va transportar en esperit dalt d’una muntanya gran i alta i em féu veure la ciutat santa de Jerusalem, * que baixava del cel, venint de Déu * 11 i envoltada de la seva glòria. * Resplendia com la pedra més preciosa, * com un jaspi cristal·lí. * 12 Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes, i a les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els noms de les dotze tribus d’Israel. 13 Tres portes miraven a llevant, tres portes al nord, tres portes al sud i tres portes a ponent. * 14 La muralla de la ciutat reposava sobre dotze fonaments que duien els dotze noms dels dotze apòstols de l’Anyell. * 15 El qui em parlava tenia una vara d’or per a amidar la ciutat, les seves portes i la seva muralla. * 16 La ciutat té la forma d’un quadrat: * la seva llargada és igual a l’amplada. Va amidar, doncs, la ciutat amb la vara, i el seu perímetre era de dotze mil estadis; * la llargada, l’amplada i l’alçada són iguals. 17 Va amidar també la muralla, i tenia cent quaranta-quatre colzades de gruix, * amb la mida d’home que l’àngel feia servir. * 18 La muralla era tota de jaspi, i la ciutat, d’or brunyit semblant al cristall més pur. 19 Els fonaments de la muralla de la ciutat estaven adornats amb dotze pedres precioses de tota mena: el primer fonament era jaspi; el segon, safir; el tercer, calcedònia; el quart, maragda; 20 el cinquè, sardònix; el sisè, sarda; el setè, crisòlit; el vuitè, beril; el novè, topazi; el desè, àgata; l’onzè, jacint; el dotzè, ametista. 21 Les dotze portes eren dotze perles; cada una era una sola perla. I la plaça de la ciutat era d’or brunyit com el cristall. *
22 De temple no n’hi vaig veure, perquè el seu temple és el Senyor, Déu de l’univers, junt amb l’Anyell. *
23 La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror, * i l’Anyell és el gresol que la il·lumina. 24 Les nacions caminaran a la seva llum, i els reis de la terra li portaran les seves riqueses. * 25 Les seves portes no es tancaran en tot el dia, * perquè allí les nits no existiran. * 26 Li portaran, doncs, les riqueses i l’esplendor de les nacions. 27 Però no hi entrarà res d’impur, * no hi entraran els corromputs * ni els mentiders. Tan sols hi entraran els inscrits en el llibre de la vida de l’Anyell.
1 »Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. * 2 A casa del meu Pare hi ha moltes estances; * si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? 3 I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. * 4 I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.
5 Tomàs li pregunta: —Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?
6 Jesús li respon:—Jo sóc el camí, la veritat i la vida. * Ningú no arriba al Pare si no és per mi. 7 Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. * I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist.
8 Li diu Felip: —Senyor, mostra’ns el Pare, * i no ens cal res més.
9 Jesús li respon: —Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. * Com pots dir que us mostri el Pare? 10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? * Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. * És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. * 11 Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres.
12 En veritat, en veritat us ho dic: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare. 13 I tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; * així el Pare serà glorificat en el Fill. 14 Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.
15 »Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, * 16 i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor * perquè es quedi amb vosaltres per sempre. 17 Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, * perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. * 18 No us deixaré pas orfes; torno a vosaltres. 19 D’aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. 20 Aquell dia, * coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. * 21 El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell.
22 Judes, no l’Iscariot, li pregunta:—Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres però no al món?
23 Jesús li respon:
—Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. * 24 El qui no m’estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat. *
25 »Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre. *
27 »Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dóna. Que els vostres cors s’asserenin * i no temin. 28 Heu sentit que us deia: “Me’n vaig, però torno a vosaltres.” * Si m’estiméssiu, us alegraríeu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29 Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu. * 30 Ja no parlaré gaire més temps amb vosaltres, perquè arriba el príncep d’aquest món. * No és que ell tingui poder sobre mi, 31 però així el món sabrà que jo estimo el Pare i que faig el que el Pare m’ha manat. *
»Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí!
Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls en l’aire;
no miris les platges roïns;
dóna el front en el gran aire:
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn d’aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra innoble;
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més…
