Menu
Lectura del llibre de Jeremies
Això diu el Senyor: Maleït l’home que es refia de l’ajut humà, que busca un home per fer-ne el seu braç dret, mentre el seu cor s’allunya del Senyor. Serà com la pomera de Sodoma en el desert de l’Arabà, que no tasta mai un moment de bonança; viu en els indrets xardorosos de l’estepa, en una terra salada que no es pot habitar.
Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor i troba en el Senyor la seguretat. Serà com un arbre plantat ran de l’aigua que estén les arrels vora el corrent; quan ve l’estiu, ell no té por, i el seu fullatge es manté fresc; en anys de secada no es neguiteja ni deixa de donar fruit.
Jeremies aquí es refereix, probablement, a dos errors funestos dels reis, dels caps religiosos i del poble sencer: primer, la idolatria; segon, les aliances.
Diversos reis van introduir a Israel altres cultes que el del veritable Déu. Quant a les aliances,
Jeremies ha tingut l’oportunitat de meditar sobre la política dels reis del seu temps: maniobres diplomàtiques amb cadascuna de les potències de l’Orient Mitjà deixant de costat la protecció de Déu…
Una de les grans exigències de l’Aliança era que atès que Israel estava investit de la missió de testimoniatge enmig de les nacions, com a poble escollit, estava obligat a no cercar cap altra aliança que no fos la del seu Déu…
Fixem-nos de quina manera Jeremies tracta el tema de la sequera; parla per experiència… per evocar d’una manera tan suggerent l’ombra, cal haver experimentat l’ardent sol que crema!
Feliç l’home
que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s’asseu al ròdol burleta dels descreguts.
Estima de cor la llei del Senyor,
la repassa meditant-la nit i dia.
Serà com un arbre que arrela vora l’aigua:
dóna fruit quan n’és el temps
i mai no es marceix el seu fullatge,
duu a bon terme tot el que emprèn. R.
No serà així la sort dels injustos;
seran com la palla escampada pel vent.
El Senyor empara els camins dels justos,
i el dels culpables, acaba malament. R.
R. Feliç l’home que té posada en el Senyor la seva
confiança. O bé: Al·leluia.
El Salteri comença amb aquesta “Benaurança”, que ve a ser un pròleg de tot el llibre.
L’exclamació inicial –“Feliç l’home!”-, es concreta al llarg del salm amb la contraposició de dues imatges poètiques:
l’arbre ple de vitalitat simbolitza la felicitat dels justos
la palla escampada pel vent, representa la ruïna final dels injustos
Així s’expressa un dels temes centrals del Salteri i de tota la Bíblia: el comportament dels homes està sotmès al Judici de Déu, i el món és governat per la justícia divina.
Aquest salm és certament un resum de tota la llei… de tot el que cal saber.
Tot es resumeix en dos “camins”, dues “vies”, que s’obren davant de cada home:
L’un, simbolitzat amb la imatge de l’arbre que reverdeix, condueix a la “felicitat”
L’altre, simbolitzat amb la imatge de la ”palla escampada pel vent”, condueix al “no-res”…
Jesús usà sovint la imatge de “l’arbre” que dóna bon fruit (Mt 7), que creix de tal manera que els ocells del cel hi fan el niu (Mt 13,32).
Ell mateix es compara amb una vinya que dóna el seu fruit quan n’és el temps (Jn 15,1)
Veiem, en efecte, sants que fracassen i malvats que prosperen. El mateix Job ja ho havia comprovat. Aquest és l’escàndol de totes les èpoques.
Jesús, el just per excel·lència, acabà la seva vida a l’arbre sec de la creu, sota l’aparença d’un fracàs, el més radical.
Escoltem, no obstant això, el savi que ens parla a través d’aquest salm. Parla com un home experimentat… i afirma que “tot allò que emprèn el just arribarà a bon terme”.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que entre vosaltres alguns neguen la resurrecció dels morts? Perquè si fos veritat que els morts no ressusciten, tampoc Crist no hauria ressuscitat. I si Crist no hagués ressuscitat, la vostra fe no tindria objecte, encara estaríeu submergits en els vostres pecats. A més, els qui han mort creient en Crist estarien perduts sense remei. Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes. Però la veritat és que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort.
Comentaris
Si Crist ha ressuscitat, nosaltres també ressuscitarem…
Pau ho argumenta en dos temps: primer, reafirma la Resurrecció del Crist i després, en treu les conseqüències.
“I si Crist no hagués ressuscitat, la vostra fe no tindria objecte”
Si nosaltres no creiem en la Resurrecció del Crist, tot l’edifici de la nostra fe s’esfondra, com un castell de cartes…
Llegir sovint aquesta carta de sant Pau als corintis ens serà molt útil per recordar-ho!
Com que ha ressuscitat, és el salvador del món, l’enviat de Déu; llavors tot el que ha dit i ha promès és cert.
Nosaltres som temples de l’Esperit Sant, és a dir, l’Esperit Sant viu en nosaltres, l’Esperit d’amor de Déu ens anima (si així ho volem, està clar). Llavors, l’Esperit d’amor, és el contrari del pecat, justament, ja que el pecat és la nostra manca d’amor per a Déu i per als altres. Heus ací per què Pau pot dir que nosaltres som deslliurats del pecat.
Recordem la frase de Jesús: “Destruïu aquest temple que jo el reconstruiré en tres dies”. Sant Joan ens diu que més tard, hom va comprendre que Jesús es referia a la seva pròpia resurrecció…
I així descobrim un aspecte del misteri de l’Encarnació amb el qual no estem massa familiaritzats i és que Déu pren la nostra humanitat, el nostre cos, com a una cosa molt seriosa.
El Verb s’ha fet carn; ha esdevingut en tots els sentits semblant als homes, talment semblant que el seu destí és el nostre: si ell ha ressuscitat, nosaltres ressuscitarem.
Això vol dir que la fe cristiana és incompatible amb tota idea de reencarnació. Encara que el nostre cos, de vegades, sigui pobre i desfet, Déu no el tracta mai com una despulla que hom pot llançar i reemplaçar; la nostra persona és un tot.
És tot el nostre ésser sencer que està cridat a viure per sempre a prop d’ell…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya i s’aturà en un indret pla on hi havia molts dels seus seguidors i una gentada del poble que havia vingut de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó. Jesús alçà els ulls i digué mirant els seus deixebles: «Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres. Feliços els qui ara passeu fam: vindrà el dia que sereu saciats. Feliços els qui ara ploreu: vindrà el dia que riureu. Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, la gent us odiarà, us esquivarà, us ofendrà i denigrarà el vostre nom: aquell dia alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel; igual feien els seus pares amb els profetes.
Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol. Ai de vosaltres els qui ara aneu tips: vindrà el dia que passareu fam. Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà el dia que us doldreu i plorareu. Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igual feien els seus pares amb els falsos profetes».
La primera lectura del profeta Jeremies, ja ens avisa: no poseu la vostra confiança en vosaltres mateixos i en les vostres riqueses, de tota mena… només recolzeu-vos en Déu!
L’Evangeli de les Benaurances encara va més lluny…
Cal dir d’entrada, que les persones que seguien Jesús no eren les persones socialment més importants, més influents.
I també cal remarcar que el significat de “pobres” no tenia relació amb el “compte bancari” (que diríem avui); a l’Antic Testament, els “pobres” són els petits, els qui no tenen el cor orgullós ni la mirada altiva; els humils del país, en llenguatge profètic…
I com que no estan sadollats, ni satisfets, els manca alguna cosa… i Déu els pot omplir!
I en el llenguatge dels profetes hi trobem tant paraules severes, amenaçadores quan el poble s’equivoca de valors, com paraules encoratjadores quan el poble travessa moments de desesperació.
Un veritable profeta s’arrisca a desagradar: Jesús en sap alguna cosa d’això…
Un veritable profeta no té ni el temps ni la preocupació de fer diners ni de tenir cura de la seva publicitat…
Hi ha la mirada de l’home i la mirada de Déu; l’admiració de l’home s’equivoca sovint d’objectiu: la seva admiració s’adreça als rics, als sadollats, als consentits per la vida: La mirada de Déu és una altra, ben diferent…
Proclamant “feliços” els qui viuen les Benaurances, Jesús ens obre els ulls cap a una altra dimensió de la felicitat: la veritable felicitat és aquesta mirada de Déu.
Per exemple, el poble conduït per Moisès va trobar la força durant la seva llarga marxa pel desert en la certesa de la constant presència de Déu al seu costat.
Als evangelis hi ha dues versions de les benaurances. Són força diferents perquè cada una depèn del seu context.
La versió de Mateu (5,1ss), la més clàssica i coneguda, està en el context de la presentació de Jesús com a nou Moisès. Com Moisès va donar als Israelites els 10 manaments, rebuts de Déu a la muntanya del Sinaí, també Jesús puja a la muntanya i hi proclama les benaurances, que són la base del Regne de Déu universal que ell inaugura.
Diríem que les benaurances, en Mateu, tenen una funció paral·lela als 10 manaments per al poble d’Israel.
La versió de Lluc (6,20ss, que hem llegit avui) té un context més social. Jesús no puja a la muntanya sinó que baixa al pla per trobar-se amb tota la gent, amb la multitud.
Per a entendre i acceptar les sentències de Jesús és necessari canviar el nostre sistema de valors.
En un primer moment el nostre sistema de valors ve marcat per la “posició” que donem al nostre Jo.
Situem el propi Jo al centre de tot. Aleshores el bé i el mal és allò que em fa bé o mal a mi. Resulta plaent o desplaent allò que em dóna o no plaer a mi o als meus.
Però és possible que, de mica en mica, anem descobrint i acceptant que no som el centre de la realitat; que no som el criteri per determinar allò que és bo o dolent. És possible que de mica en mica anem descobrint que vivim convivint, i que el nostre Jo és part activa i passiva d’una realitat més àmplia, extraordinàriament rica, exuberant, variada, en contínua transformació i digna de ser viscuda.
A partir d’aquí, progressivament, el nostre sistema de valors anirà canviant. Serà tota la realitat en la qual hem nascut, vivim i ens realitzem, allò que donarà valor, sentit i horitzó a la nostra vida.
El Regne de Déu és quelcom present, és ja present entre nosaltres,
és el projecte de Déu per a la humanitat,
és el desig de Déu de felicitat per a tothom,
i especialment per als que ho estan passant malament.
Jesús mateix ho va dir en algunes ocasions,
el Regne de Déu és entre vosaltres, és dintre de vosaltres.
El Regne de Déu
no és un estat, sinó un procés;
no és una situació, sinó un dinamisme;
no és una pura promesa, sinó un compromís.
És el projecte a què Déu s’hi ha compromès i,
per això, ens va enviar el seu Fill, Jesús de Natzaret, que el va anar duent a terme.
Jeremies
…aquí es refereix, probablement, a dos errors funestos dels reis, dels caps religiosos i del poble sencer: primer, la idolatria; segon, les aliances.
… com tracta el tema de la sequera: parla per experiència… Per evocar d’una manera tan suggerent l’ombra, cal haver experimentat l’ardent sol que crema!
Tot es resumeix en dos “camins”, dues “vies”, que s’obren davant de cada home:
L’un, simbolitzat amb la imatge de l’arbre que reverdeix, condueix a la “felicitat”
L’altre, simbolitzat amb la imatge de la ”palla escampada pel vent”, condueix al “no-res”…
Jesús, el just per excel·lència, acabà la seva vida a l’arbre sec de la creu, sota l’aparença d’un fracàs, el més radical.
Escoltem, no obstant això, el savi que ens parla a través d’aquest salm. Parla com un home experimentat… i afirma que “tot allò que emprèn el just arribarà a bon terme”.
…l’Esperit Sant viu en nosaltres, l’Esperit d’amor de Déu ens anima (si així ho volem, està clar). Llavors,
l’Esperit d’amor, és el contrari del pecat, justament, ja que el pecat és la nostra manca d’amor per a Déu i per als altres. Heus ací per què Pau pot dir que nosaltres som deslliurats del pecat.
És tot el nostre ésser sencer que està cridat a viure per sempre a prop d’ell…
…els “pobres” són els petits, els qui no tenen el cor orgullós ni la mirada altiva; els humils del país, en llenguatge profètic…
I com que no estan sadollats, ni satisfets, els manca alguna cosa… i Déu els pot omplir!
Un veritable profeta s’arrisca a desagradar: Jesús en sap alguna cosa d’això…
Per a entendre i acceptar les sentències de Jesús és necessari canviar el nostre sistema de valors.
…de mica en mica, anem descobrint i acceptant que no som el centre de la realitat…que vivim convivint, i que el nostre Jo és part activa i passiva d’una realitat més àmplia, molt rica, exuberant, variada, en contínua transformació i digna de ser viscuda.
…el Regne de Déu,
és entre nosaltres, és dintre de nosaltres.
és un procés, un dinamisme, un compromís…
1 «El pecat de Judà està escrit
amb un estilet d’acer,
està gravat a punta de diamant
en la tauleta del seu cor *
i en els angles dels seus altars. *
2 Com si es recordessin dels seus fills,
els de Judà es recorden dels seus altars, *
dels seus bosquets sagrats al voltant d’un arbre
frondós,
dalt dels turons elevats.
3 Ai de tu, que vius a la muntanya
i que tens els santuaris en ple camp!
Abandonaré al pillatge els teus tresors i
riqueses
perquè els recintes sagrats on pequen
són per tot el teu territori.
4 Tu deixaràs reposar la terra,
aniràs lluny de l’heretat que et vaig donar:
et sotmetré als teus enemics *
en un país que no coneixes,
perquè heu encès el foc del meu enuig,
i cremarà per sempre.» *
5 Això diu el Senyor:
«Maleït l’home que confia en els homes *
i busca qui li faci de braç dret,
mentre el seu cor s’allunya del Senyor.
6 Serà com un matoll * de l’Arabà
que mai no tasta la pluja;
viu en un desert xardorós,
en una terra salabrosa que no es pot habitar. *
7 Beneït l’home que es refia del Senyor,
que posa en el Senyor la confiança. *
8 Serà com un arbre que arrela vora l’aigua,
que enfonsa les arrels ran del torrent;
no té por quan ve l’estiu,
el seu fullatge es manté verd;
no es neguiteja en anys de secada,
no deixa de donar fruit.
9 No hi ha res més enganyós que el cor: no té
remei.
Qui és capaç de conèixer-lo?
10 Jo, el Senyor, penetro els cors
i examino l’interior dels homes, *
per pagar a cada un segons la seva conducta,
segons el fruit de les seves obres. *
11 Perdiu que cova ous que no ha post,
és qui fa fortuna injustament:
ha d’abandonar-la en la flor de la vida,
i acaba els seus dies sense solta.» *
12 Senyor, el lloc sagrat del nostre santuari
és des del principi el teu tron excels i gloriós. *
13 Esperança d’Israel, *
quedaran confosos tots els qui t’abandonen!
Els qui s’aparten de tu, Senyor, seran inscrits en
el país dels morts,
perquè han abandonat el Senyor, la font d’aigua
viva. *
14 Senyor, guareix-me i seré guarit, *
salva’m i seré salvat:
a tu s’adreça la meva lloança. *
15 Ells em van dient: «Què se n’ha fet, de la
paraula del Senyor?
Que es compleixi!» *
16 Però jo no m’he negat a seguir-te davant el
ramat, *
ni tampoc desitjava que arribés el dia
irremeiable.
Prou saps que venia de tu
allò que sortia dels meus llavis!
17 No siguis per a mi causa d’esglai,
tu, refugi meu en dies de desastre.
18 Que quedin avergonyits els qui em
persegueixen, i no jo!
Que s’esglaïn ells, i no jo! *
Aboca damunt d’ells el dia del desastre,
desfés-los amb una doble desfeta!
19 Això em digué el Senyor:
—Vés, posa’t a la porta del Poble, * per on entren i surten els reis de Judà, i a les altres portes de Jerusalem. 20 Digues-los: “Escolteu la paraula del Senyor, reis de Judà i tots els habitants de Judà i de Jerusalem que entreu per aquestes portes. 21 Això us diu el Senyor: Vetlleu per la vostra vida, no tragineu càrregues en dissabte, el dia de repòs, ni les entreu per les portes de Jerusalem. 22 No tragineu càrregues fora de casa vostra en dissabte, el dia de repòs, ni feu cap treball. Santifiqueu el dissabte, tal com vaig manar als vostres pares. *
23 »Però ells no ho han escoltat ni n’han fet cas; han anat a la seva, han fet el sord i no s’han volgut esmenar. *
24 »Ho dic jo, el Senyor: Si feu cas de mi i no entreu càrregues per les portes d’aquesta ciutat en dia de repòs, si santifiqueu el dissabte abstenint-vos de tot treball, 25 els reis que seuen al tron de David entraran en aquesta ciutat muntats sobre carros i cavalls, juntament amb els seus prohoms, amb la gent de Judà i els habitants de Jerusalem; i aquesta ciutat serà habitada per sempre. * 26 Llavors, de les poblacions de Judà, dels voltants de Jerusalem i del territori de Benjamí, de la Xefelà, de la Muntanya i del Nègueb, vindran a portar holocaustos i sacrificis, ofrenes, encens i víctimes d’acció de gràcies al temple del Senyor. * 27 Però si no feu cas de mi, si no santifiqueu el dissabte i en dia de repòs entreu càrregues per les portes de Jerusalem, encendré en aquestes portes un foc que consumirà les defenses de Jerusalem, i el foc no s’apagarà.” *
Feliç l’home que estima la Llei del Senyor *
1 Feliç l’home * que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s’asseu en companyia dels descreguts; *
2 estima de cor la Llei del Senyor,
medita la seva Llei de nit i de dia. *
3 Serà com un arbre que arrela vora l’aigua: *
dóna fruit quan n’és el temps,
i mai no es marceix el seu fullatge;
duu a bon terme tot el que emprèn. *
4 No serà aquesta la sort dels injustos:
seran com la palla escampada pel vent. *
5 En el judici no sabran què respondre, *
callaran els pecadors en l’aplec dels justos.
6 El Senyor coneix el camí * dels justos,
però el camí dels malvats acaba malament. *
Si bé no es pot cercar en la Primera carta als Corintis una estructura global ben organitzada, la successió dels diversos temes és prou clara i ordenada.
En primer lloc, després de la salutació i l’acció de gràcies habituals en els seus escrits (1,1-9), Pau afronta el tema de les divisions a l’interior de la comunitat coríntia (1,10-4,21). Era pròpia del món hel·lenístic la proliferació d’escoles de pensament, cada una amb el seu mestre al capdavant, totes maldant per aconseguir la saviesa. La comunitat de Corint pren model d’aquesta manera de fer i en el seu interior es creen grups que apel·len a l’autoritat de mestres diversos. Pau reacciona amb força contra aquesta situació que redueix la fe cristiana a una saviesa filosòfica i compromet l’anunci de l’evangeli. L’apòstol recorda que la veritable saviesa prové de l’Esperit i subratlla que tot el poder de Déu es troba en la creu de Jesucrist, fonament únic de la comunitat cristiana.
Seguidament, Pau s’ocupa de tres fets concrets que s’han plantejat entre els cristians de Corint (cc. 5-6): es pronuncia sobre un cas de relacions il·legítimes (c. 5), sobre la qüestió de les denúncies judicials entre membres de la comunitat (6,1-11) i sobre els comportaments desordenats (6,12-20).
A partir d’aquí, l’apòstol dóna la seva resposta a les consultes que li han fet els corintis (cc. 7-15). La primera es refereix al matrimoni (c. 7). A Corint, l’ambient era fortament permissiu respecte a la moral sexual; però, com a reacció, també hi havia qui propugnava el menyspreu del cos i, per tant, l’abstenció absoluta de matrimoni. Pau, que en els capítols anteriors havia condemnat la immoralitat,legitima i valora el matrimoni, alhora que fa l’elogi de la virginitat, amb el benentès que tant l’un com l’altra són do de Déu.
A continuació, probablement com a resposta a una altra pregunta dels corintis, parla de la carn oferta als ídols (8,1-11,1). Hi ha un principi, repetit dues vegades en la carta (6,12; 10,23), que és l’origen de moltes posicions que pren l’apòstol: tot és permès, però no tot convé ni edifica. Certament, la llibertat del cristià és total, però és una llibertat que neix de l’Esperit i, per tant, ha de donar els fruits propis de l’Esperit. En tractar el problema de la carn sacrificada als ídols, Pau també parteix d’aquest principi.
S’oposa a la participació dels cristians en els àpats sagrats pagans (10,14-22), però manifesta que és totalment inofensiu menjar la carn que prové d’aquests sacrificis. L’únic límit és l’amor al germà que s’escandalitza veient aquesta actuació.
Un nou apartat se centra en la temàtica de les assemblees comunitàries (11,2-14,40). Les celebracions religioses paganes estaven marcades per elements d’exaltació delirant, de vegades tendents a comportaments orgiàstics. Les reunions dels cristians, l’eucaristia mateixa, es veuen afectades d’alguna manera per aquestes tendències. Pau recorda que la litúrgia cristiana ha de reflectir el misteri que celebra, la unió de la comunitat en el Crist, i proposa uns criteris fonamentals: el reconeixement dels dons de l’Esperit distribuïts a cadascú (12,12-31), l’edificació de la comunitat (c. 14) i, per damunt de tot, l’amor (12,31-13,13).
L’últim tema de fons tractat per la carta és la resurrecció dels morts (c. 15). Pau no cedeix davant la dificultat que suposa parlar amb cristians a qui costa molt d’admetre la resurrecció de la realitat personal de l’ésser humà. En aquest cas, Pau no busca raonaments filosòfics, sinó que apel·la al nucli de la fe: «si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat» i, per tant, la fe dels corintis seria il·lusòria (15,13-17). El cos dels ressuscitats, transformat i incorruptible, participarà del Regne celestial.
La cloenda de la carta (c. 16) recull indicacions de Pau sobre la col·lecta en favor de la comunitat de Jerusalem i sobre els seus projectes de viatge, i acaba amb les recomanacions finals i les salutacions.
1 Un dissabte, * Jesús travessava uns sembrats, i els seus deixebles anaven arrencant espigues, en treien el gra amb les mans i se’l menjaven. * 2 Llavors, alguns dels fariseus van dir:
—Per què feu això que no és permès en dissabte? *
3 Jesús els respongué:
—¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell? 4 Va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d’ofrena, que únicament tenen permès de menjar els sacerdots, i en donà també als qui l’acompanyaven. *
5 I els deia:
—El Fill de l’home és senyor del dissabte.
6 Un altre dissabte, Jesús va entrar a la sinagoga i ensenyava. * Hi havia allí un home que tenia la mà dreta paralitzada. * 7 Els mestres de la Llei i els fariseus l’espiaven per veure si faria una guarició en dissabte * i així trobar de què acusar-lo. * 8 Però Jesús, que coneixia els seus pensaments, * digué a l’home que tenia paralitzada la mà:
—Aixeca’t i posa’t aquí al mig.
Ell s’hi va posar. 9 Llavors Jesús els digué:
—Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?
10 Jesús se’ls anà mirant tots i digué a l’home:
—Estén la mà.
L’home ho va fer, i la mà recobrà el moviment.
11 Però ells, encegats de ràbia, discutien els uns amb els altres què podien fer amb Jesús. *
12 Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. * 13 Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n’escollí dotze i els donà el nom d’apòstols: * 14 Simó, que anomenà també Pere, * Andreu —el seu germà—, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, 15 Mateu, Tomàs, Jaume, fill d’Alfeu, Simó, anomenat Zelós, * 16 Judes, fill de Jaume, * i Judes Iscariot, que va ser el traïdor. *
17 Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s’aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, * 18 per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. * Els turmentats per esperits malignes també eren curats. 19 Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d’ell una força que guaria
20 Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: *
—Feliços * els pobres, * perquè és vostre el Regne de Déu. *
21 »Feliços els qui ara passeu fam, perquè sereu saciats.
»Feliços els qui ara ploreu, perquè riureu.
22 »Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, * la gent us odiarà, us marginarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu: * 23 aquell dia, alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes. *
24 »Però ai de vosaltres, * els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol! *
25 »Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips, perquè passareu fam!
»Ai de vosaltres, els qui ara rieu, * perquè us doldreu i plorareu!
26 »Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres! Igualment feien els seus pares amb els falsos profetes.
27 »Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, 28 beneïu els qui us maleeixen, * pregueu pels qui us calumnien. 29 Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. * 30 Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. 31 Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. * 32 Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen. 33 I si feu bé als qui us fan bé, qui us ho ha d’agrair? També ho fan els pecadors. 34 I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany. *
35 »Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. *
36 »Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós. *
37 »No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. 38 Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats. *
39 Els digué encara una paràbola:
—¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? * 40 El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. * 41 Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? 42 Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà.
43 »No hi ha cap arbre bo que doni fruit dolent ni cap arbre dolent que doni fruit bo. 44 Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es verema raïm de les bardisses. 45 L’home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l’home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca. *
46 »Per què em dieu “Senyor, Senyor”, i no feu el que jo dic? * 47 Jo us diré a qui s’assembla tothom qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix. 48 S’assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada. 49 Però el qui escolta les meves paraules i no les compleix, s’assembla a un home que va construir una casa al pla de terra, sense fonaments. * El riu la va envestir, i de seguida es va ensorrar: la destrucció d’aquella casa fou completa. *
