Menu
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, Déu, per posar a prova Abraham, el cridà: «Abraham». Ell respongué: «Aquí em teniu». Déu li digué: «Pren, si et plau, Isahac, el teu fill únic, que tant estimes, vés-te’n al país de Morià, i allà, dalt de la muntanya que jo t’indicaré, sacrifica’l en holocaust».
Arribats a l’indret que Déu havia indicat a Abraham, hi aixecà l’altar i apilà la llenya. Llavors agafà el ganivet per degollar el seu fill. Però l’àngel del Senyor el cridà des del cel: «Abraham, Abraham». Ell li respongué: «Aquí em teniu». L’àngel li digué: «Deixa estar el noi, no li facis res.
Ja veig que reverencies Déu, tu que no m’has refusat el teu fill únic». Llavors Abraham alçà els ulls i veié un moltó agafat per les banyes en una bardissa. Hi anà, el prengué i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill. L’àngel del Senyor tornà a cridar Abraham des del cel i li digué: «Escolta l’oracle del Senyor: “Ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic, juro per mi mateix que t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar; els teus descendents heretaran les ciutats dels seus enemics, i tots els nadius del país, per beneir-se, es valdran de la teva descendència, perquè has obeït el que jo t’havia manat”».
Quan aquest text va ser escrit (vers el 700 aC), ja feia més de mil anys que tothom sabia que Isaac no va ser matat per Abraham.
A més, quan va ser escrit hom sabia perfectament que Déu refusa absolutament els sacrificis humans. Els pobles veïns sí que ho practicaven: la qual cosa va demanar al poble escollit una notable conversió de la mirada de l’home envers Déu.
La Promesa de Déu a Abram:
“…Abram es va prosternar amb el front a terra, i Déu li digué: Mira, aquesta és la meva aliança entre jo i tu: seràs pare d’una multitud de pobles. Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d’una multitud de pobles. Et faré molt i molt fecund; els teus descendents formaran diverses nacions, i de tu sortiran reis. Mantindré la meva aliança entre jo i tu, i amb les generacions que et succeiran. Serà una aliança perpètua: jo seré el teu Déu i el Déu de la teva descendència (Gn 17,3-7).
Déu no vol que Abraham mati el seu fill: el que vol és recordar-li que la promesa que li va fer, és vàlida i actual, i precisament a través del seu fill…
Per què el canvi de nom? Perquè Abraham vol dir “pare de multituds”.
Abraham va portar la seva fe fins a creure que Déu compliria la seva promesa de donar-li descendència a través del seu fill Isaac.
Així doncs, els descendents d’Abraham llegeixen aquest text com el relat de la conversió de la mirada d’Abraham envers Déu i com un exemple a seguir.
Aquesta promesa, avui encara no s’ha complert: la descendència nombrosa existeix… però quan hom veu com d’aspre i violent és la relació entre els descendents, pensa que encara hi ha molta feina a fer!
I que avui mereixen ser anomenats “fills d’Abraham” els que creuen en aquesta promesa i treballen amb totes les seves forces perquè es faci realitat!
Crec amb tot el cor, tot i que deia:
«Que en sóc, de dissortat»,
al Senyor li doldria
la mort dels qui l’estimen.
Ah, Senyor, sóc el vostre servent,
ho sóc des del dia que vaig néixer.
Vós em trencàreu les cadenes.
Us oferiré una víctima d’acció de gràcies,
invocant el vostre nom. R.
Compliré les meves prometences,
ho faré davant del poble,
als atris de la casa del Senyor,
al teu bell mig, Jerusalem. R.
R. Continuaré caminant entre els qui viuen a la
presència del Senyor.
Aquest salm 115 resumeix perfectament el sentiment d’Israel en el sopar pasqual, o Seder, en la primera nit de la festa.
Horriblement oprimit (“he patit molt”), va obtenir del faraó d’Egipte el permís per a sortir de la foguera. De seguida, però, sent que li trepitja els talons l’exèrcit egipci (“deia, veient-me perdut: ‘Els homes tots enganyen’”).
Experiència profunda de la duplicitat humana. Moririen empresonats entre el Mar Roig a l’esquena i els terribles carruatges del faraó al davant… En aquest moment s’obre el mar (“al Senyor li doldria la mort dels qui l’estimen”).
El sofriment del qual parla el salmista, és el de l’esclavatge d’Egipte. Però al llarg dels segles, el poble d’Israel ha conegut altres esclavatges… I tots nosaltres sabem que encara que siguem lliures, ens podem penjar moltes cadenes…
Quan el poble d’Israel es va instal·lar a Canaan, va estar en contacte amb altres pobles que tenien una religió que exigia sacrificis humans; va ser necessari resistir. Quan tot va malament, davant d’una catàstrofe, hom cerca la solució amb desesperació i si per obtenir-la calia satisfer una divinitat, hom estava disposat a fer el que fos…
I és així com el rei Acab, al segle vuitè aC, va sacrificar el seu fill tot creient que així salvaria el seu reialme…
“…al Senyor li doldria la mort dels qui l’estimen”.
A partir d’aquests versets podem entendre la relació amb el relat de la prova d’Abraham de la primera lectura.
El sopar pasqual era, doncs, un immens crit d’alegria i d’acció de gràcies “al Déu salvador”, que salva de la desgràcia i de la mort.
Aquest fou el sopar que Jesús va viure aquell vespre, l’últim que va menjar abans de morir i ressuscitar.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra? Ell, que va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer, com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el seu Fill?
Qui es presentarà per acusar els elegits de Déu? És Déu qui els declara innocents. Qui gosarà condemnar-los? Jesucrist, el qui va morir, més encara, el qui va ressuscitar, és el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres.
Pau imagina la humanitat compareixent davant d’un tribunal.
I el tema del judici de Déu està present al llarg de tota la història bíblica; la paraula “judici” ha canviat de sentit a mesura que els creients descobrien la veritable cara de Déu.
Nosaltres, els homes, imaginem sempre la justícia en forma de balança; Déu, però, en té tota una altra concepció: res de condemna i empresonament sinó sempre salvació i alliberament.
Un dels textos més bonics en aquest sentit el trobem en el primer Cant del Servent, en el llibre d’Isaïes:
“Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat damunt d’ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers. No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa” (Is 42,1-3)
Isaïes, una mica més endavant, diu allò que serà el seu veredicte:
“Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós els qui vivien a la fosca” (Is 42,7).
Una mica més amunt, en la mateixa carta als romans, Pau afirma:
Ara, en canvi, al marge de les obres de la Llei, s’ha manifestat la justícia salvadora de Déu, de la qual donen testimoni els llibres de la Llei i dels Profetes. Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu. Ara, però, ell els fa justos purament per gràcia, en virtut de la redempció realitzada per Jesucrist” (Rm 3, 21-24).
I Pau acaba el capítol dient:
…ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre (Rm 8, 39).
La gran frase de la Quaresma és “Convertiu-vos, cregueu en la Bona Nova!
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se’ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Immediatament, mirant al seu voltant,
ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts».
“…Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume…”
Una vegada més ens trobem davant del misteri de l’elecció de Déu…
“…els dugué dalt una muntanya alta…”
Com ja sabem, la muntanya representa l’àmbit de Déu. Jesús hi puja a pregar. En l’àmbit de Déu tot és gloriós i resplendent.
Moisès va tenir la revelació de Déu de l’Aliança i va rebre les taules de la Llei; Elies hi va rebre, a la mateixa muntanya, la revelació del Déu de la tendresa enmig d’una brisa lleugera…
Moisès i Elies, dues columnes de l’Antic Testament.
Anem a l’escena:
Al centre Jesús, la divinitat del qual es trasllueix per tots els porus de la seva realitat humana. És la glòria del Senyor Ressuscitat en una aparició pasqual avançada.
Al costat els Profetes i la Llei, personificats per Elies (el profeta dels últims temps que ha de donar pas al Messies) i per Moisès (el pare de la Llei).
Davant tres deixebles, els mateixos que seran testimonis del moment més baix de Jesús a Getsemaní (Mateu 26, 37). Estan esmaperduts per una pregonesa que no havien sospitat en el seu Mestre. Pere, Jaume i Joan, tot contemplant la divinitat del Senyor, es preparen per afrontar l’escàndol de la creu.
En nom d’ells Pere voldria ingènuament “eternitzar” aquest moment de transfiguració, i defensarse, així, d’un camí que aboca a la creu.
Cobrint i banyant tota l’escena, el núvol, manifestació de la Divinitat.
De l’interior d’aquest núvol diví surt la “proclamació”, que repeteix les mateixes paraules que el dia del Baptisme (Mateu 3,17): “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”.
Només que ara afegeix: “escolteu-lo!”.
I tanmateix Jesús imposa silenci… Car la “identitat” del Senyor no es pot entendre abans que no hagi caminat tot l’itinerari de creu, i que aquest mateix itinerari es “transfiguri” en resurrecció.
Només des d’aquí serà assequible la personalitat de Jesús.
El deixeble que el pretengui veure transfigurat o ressuscitat, obviant el camí de les contradiccions i creus, veurà “un altre” Jesús, no el que el Pare ha proclamat com a Fill.
“Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells”.
Després que quedés clar a qui cal escoltar, Moisès i Elies desapareixen: Jesús tot sol.
Moisès i Elies eren provisionals, com ho era la Llei que ells van rebre.
Hi ha una certa relació de continuïtat entre l’escena de la transfiguració i la de l’aparició del Ressuscitat als deixebles (Mateu 28,16ss).
Les dues escenes tenen lloc a la muntanya.
En la transfiguració els deixebles es prosternen de front a terra; en l’aparició, l’adoren.
En la transfiguració es diu als deixebles que escoltin Jesús; en l’aparició se’ls diu que ensenyin a tothom el missatge escoltat.
Creure en Déu no és “creure que Déu existeix” sinó “creure i acceptar que Déu ens estima”.
Igualment, creure en Jesús (“escoltar-lo”) no és “creure que és el Messies” o “el Fill de Déu” sinó “creure i assumir que la seva vida-donada (mort-resurrecció) és l’autèntica vida a què Déu ens invita, participant de la Seva”.
En una societat laica (on les religions no formen part de l’estructura social) i plural (on conviuen diverses religions) apareix la temptació de muntar-nos-hi la pròpia cabana: crear-nos àmbits d’espiritualitat on puguem dir-nos: “Que n’estem de bé, aquí dalt!”.
Però la vivència espiritual que Jesús provoca en nosaltres no és mai per “quedar-nos allà dalt” sinó per reforçar la nostra encarnació en la realitat humana en què tots vivim i que entre tots anem fent.
Espiritualitat i Encarnació, juntes. Mai l’una sense l’altra.
Abraham va portar la seva fe fins a creure que Déu compliria la seva promesa de donar-li descendència a través del seu fill Isaac.
Aquesta promesa, avui encara no s’ha complert: la descendència nombrosa existeix… però quan hom veu com d’aspre i violent és la relació entre els descendents, pensa que encara hi ha molta feina a fer!
Avui mereixen ser anomenats “fills d’Abraham” els que creuen en aquesta promesa i treballen amb totes les seves forces perquè es faci realitat!
El sofriment del qual parla el salmista, és el de l’esclavatge d’Egipte. Però al llarg dels segles, el poble d’Israel ha conegut altres esclavatges… I tots nosaltres sabem que encara que siguem lliures, ens podem penjar moltes cadenes…
El sopar pasqual era, doncs, un immens crit d’alegria i d’acció de gràcies “al Déu salvador”, que salva de la desgràcia i de la mort.
El tema del judici de Déu està present al llarg de tota la història bíblica; la paraula “judici” ha canviat de sentit a mesura que els creients descobrien la veritable cara de Déu.
“Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat damunt d’ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers. No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa” (Is 42,1-3)
…Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció…, ell els fa justos purament per gràcia, en virtut de la redempció realitzada per Jesucrist” (Rm 3, 21-24).
…La gran frase de la Quaresma és “Convertiu-vos, cregueu en la Bona Nova!
Una vegada més ens trobem davant del misteri de l’elecció de Déu…
“…els dugué dalt una muntanya alta…”
Com ja sabem, la muntanya representa l’àmbit de Déu. Jesús hi puja a pregar. En l’àmbit de Déu tot és gloriós i resplendent.
Pere, Jaume i Joan, tot contemplant la divinitat del Senyor, es preparen per afrontar l’escàndol de la creu.
En nom d’ells, Pere voldria ingènuament “eternitzar” aquest moment de transfiguració, i defensar-se, així, d’un camí que aboca a la creu.
I tanmateix Jesús imposa silenci… Car la “identitat” del Senyor no es pot entendre abans que no hagi caminat tot l’itinerari de creu
Creure en Déu no és “creure que Déu existeix” sinó “creure i acceptar que Déu ens estima”.
Creure en Jesús (“escoltar-lo”) és…“creure i assumir que la seva vida-donada (mort-resurrecció) és l’autèntica vida a què Déu ens invita, participant de la Seva”.
En una societat laica (on les religions no formen part de l’estructura social) i plural (on conviuen diverses religions) apareix la temptació de muntar-nos-hi la pròpia cabana: crear-nos àmbits d’espiritualitat on puguem dir-nos: “Que n’estem de bé, aquí dalt!”.
Però la vivència espiritual que Jesús provoca en nosaltres no és mai per “quedar-nos allà dalt” sinó per reforçar la nostra encarnació en la realitat humana en què tots vivim i que entre tots anem fent.
Espiritualitat i Encarnació, juntes. Mai l’una sense l’altra.
1 Després d’aquests fets, Déu va posar a prova Abraham * i li digué:
—Abraham!
Ell li va respondre:
—Aquí em tens. *
2 Déu li va dir:
—Pren Isaac, el teu fill únic, * que tant estimes, i vés-te’n al país de Morià. Allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, * ofereix-me’l en holocaust.
3 L’endemà, Abraham es va llevar de bon matí. Va estellar llenya per a l’holocaust, va guarnir l’ase i prengué amb ell dos mossos i el seu fill Isaac. I es va posar en camí cap a l’indret que Déu li havia indicat. 4 El tercer dia, Abraham veié l’indret de lluny estant. 5 Llavors va dir als mossos:
—Quedeu-vos aquí amb l’ase. Jo i el noi ens arribarem allà per adorar Déu i després tornarem.
6 Abraham va carregar la llenya de l’holocaust a les espatlles del seu fill Isaac, * i ell portava les brases per al foc i el ganivet. Mentre tots dos caminaven, l’un al costat de l’altre, 7 Isaac digué al seu pare:
—Escolta, pare.
Abraham va respondre:
—Què vols, fill meu?
Li diu Isaac:
—Tenim el foc i la llenya per a l’holocaust; però, i l’anyell, on és?
8 Abraham li respon:
—Déu mateix es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu.
I continuaren caminant tots dos junts.
9 Arribats a l’indret que Déu li havia indicat, Abraham hi va aixecar un altar i va apilar-hi la llenya.
Després va lligar el seu fill Isaac i el posà a l’altar, damunt la llenya. * 10 Llavors Abraham allargà la mà i agafà el ganivet per degollar el seu fill. 11 Però l’àngel del Senyor el va cridar des del cel:
—Abraham, Abraham!
Ell li va respondre:
—Aquí em tens.
12 L’àngel li va dir:
—No aixequis la mà contra el noi, no li facis res. Ara sé que reverencies Déu, tu que no li has refusat el teu fill únic. *
13 Abraham va alçar els ulls i veié un moltó agafat per les banyes a uns matolls. Hi va anar, el va prendre i l’oferí en holocaust en comptes del seu fill. 14 A aquell indret, Abraham li va donar el nom de «el Senyor proveeix». * Per això, encara avui, la gent diu: «A la muntanya, el Senyor es proveeix.»
15 L’àngel del Senyor va cridar Abraham des del cel per segona vegada:
16 —Ho dic jo, el Senyor: ja que has fet això, ja que no m’has refusat el teu fill únic, juro per mi mateix *
17 que t’ompliré de benediccions * i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel * i com els grans de sorra de la vora de la mar. Els teus descendents posseiran les ciutats dels seus enemics. * 18 Tots els pobles de la terra es valdran del nom de la teva descendència per a beneir-se, * perquè has obeït el que jo t’havia manat. *
19 Després, Abraham va tornar on eren els mossos i se’n van anar plegats a Beerxeba. Abraham es quedà a viure a Beerxeba.
20 Després d’aquests fets, van comunicar a Abraham aquesta nova:
—Milcà ha donat vuit fills al teu germà Nahor: * 21 Us, * el primogènit, Buz, el seu germà, Quemuel, el pare d’Aram, 22 Quèssed, Hazó, Pildaix, Idlaf i Betuel.
23 Betuel va ser el pare de Rebeca. * Milcà va tenir aquests vuit fills de Nahor, germà d’Abraham. 24 I una concubina seva, anomenada Reümà, també li va donar fills: Tèbah, Gàham, Tàhaix i Maacà.
1 Em sento ple d’amor
perquè el Senyor ha escoltat la meva súplica;
2 ha escoltat el meu clam
així que l’invocava. *
3 M’envoltaven els llaços de la mort,
el país dels morts se m’acostava,
venien a trobar-me l’angoixa i el neguit.
4 Llavors vaig invocar el nom del Senyor:
«Ah, Senyor, salva’m la vida!» *
5 El Senyor és just i compassiu, *
el nostre Déu té misericòrdia.
6 El Senyor salvaguarda els senzills,
jo era feble i m’ha salvat.
7 Recobra la serenor, ànima meva,
mira el bé que t’ha fet el Senyor.
8 Ha alliberat * de la mort la meva vida,
els meus ulls, de negar-se en el plor, *
els meus peus, de donar un pas en fals.
9 Continuaré caminant entre els qui viuen,
a la presència del Senyor. *
10 Em sento ple de fe, tot i que deia: *
«Que en sóc, de dissortat!»;
11 tot i que deia, veient-me perdut: *
«Els homes, tots enganyen.» *
12 Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet? *
13 Invocant el seu nom, alçaré el calze
per celebrar la salvació.
14 Compliré les meves prometences al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble.
15 Als ulls del Senyor és preciosa
la mort dels seus fidels. *
16 Ah, Senyor, sóc el teu servent,
servent teu i fill de la teva serventa! *
Tu m’has trencat les cadenes.
17 T’oferiré una víctima d’acció de gràcies
invocant el teu nom.
18 Compliré el que he promès al Senyor,
ho faré davant tot el seu poble,
19 als atris de la casa del Senyor,
al teu bell mig, Jerusalem.
1 Ara, doncs, ja no hi ha cap mena de condemna per als qui viuen en Jesucrist, * 2 perquè la llei de l’Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t’ha alliberat * de la llei del pecat i de la mort. * 3 Déu ha fet allò que la Llei no tenia forces per a fer a causa de la feblesa humana: * enviant el seu propi Fill, esdevingut semblant a un home pecador i ofert en sacrifici pel pecat, * Déu ha condemnat el pecat valent-se de la condició humana 4 perquè les exigències justes de la Llei es complissin en nosaltres, que no vivim d’acord amb els desigs terrenals sinó d’acord amb l’Esperit. * 5 Els qui segueixen els desigs terrenals s’apassionen per les coses terrenals; els qui segueixen els impulsos de l’Esperit s’apassionen per les coses de l’Esperit. 6 Les passions terrenals porten a la mort, * mentre que les de l’Esperit duen a la vida i a la pau. 7 I és que les passions terrenals porten a l’enemistat amb Déu, * ja que no volen sotmetre’s a la seva llei ni s’hi podrien sotmetre. 8 Per això els qui viuen d’acord amb els desigs terrenals no poden plaure a Déu.
9 Ara bé, vosaltres no viviu d’acord amb els desigs terrenals, sinó d’acord amb l’Esperit, perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres, * i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist. * 10 Però si Crist està en vosaltres, * encara que el vostre cos mori per culpa del pecat, l’Esperit us dóna la vida, gràcies a la justícia salvadora. * 11 I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.
12 Així, doncs, germans, nosaltres tenim un deute, però no amb els desigs terrenals perquè hàgim de viure segons aquests desigs. 13 Si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l’Esperit feu morir les obres terrenals, viureu. * 14 Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. 15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, * sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: « Abbà, * Pare!» * 16 Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. 17 I si som fills, també som hereus: hereus de Déu * i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.
18 Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres. * 19 Perquè l’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: * 20 l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès, * però manté l’esperança 21 que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. * 22 Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part.
23 I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre * anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. * 24 Hem estat salvats, però només en esperança. * Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar? 25 Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.
26 Igualment, l’Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem pregar com cal, * però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. 27 I el qui coneix els cors * sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. 28 Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, * dels qui ell ha decidit cridar; 29 perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, * que així ha estat el primer d’una multitud de germans. *
30 I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els ha glorificat.
31 Què direm, doncs, davant d’això? Si tenim Déu amb nosaltres, * qui tindrem en contra? 32 Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, * sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell? 33 Qui s’alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? * 34 Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu * i intercedeix per nosaltres? * 35 Qui ens separarà de l’amor de Crist? ¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, l’espasa? 36 Tal com diu l’Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar. * 37 Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima.
* 38 N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, *
39 ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.
1 I afegia:
—En veritat us dic que alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist arribar amb poder el Regne de Déu. *
2 Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan * i se’ls endugué a part tots sols dalt d’una muntanya alta. Allí es transfigurà davant d’ells: 3 els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. * 4 Llavors se’ls va aparèixer Elies amb Moisès, * i conversaven amb Jesús. 5 Pere digué a Jesús:
—Rabí, * és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. *
6 No sabia pas què deia, d’esglaiats que estaven. 7 Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, * i del núvol va sortir una veu:
—Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo. *
8 Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
9 Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, * fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. 10 Ells retingueren aquestes paraules, * però discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts». *
11 Després preguntaven a Jesús:
—Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies? *
12 Jesús els respongué:
—És cert que Elies ha de venir primer a restablir-ho tot. Però llavors, per què l’Escriptura diu del Fill de l’home que ha de patir molt i ha de ser tingut per no res? 13 Doncs bé, jo us asseguro que Elies ja ha vingut i que han fet d’ell el que els ha semblat, tal com d’ell diu l’Escriptura. *
14 Quan van arribar on eren els altres deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. 15 Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. 16 Jesús els preguntà:
—Què discutíeu amb ells?
17 Un de la gent li respongué:
—Mestre, t’he portat el meu fill, posseït d’un esperit que el priva de parlar. * 18 Quan se n’apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l’hi traguessin, però no han pogut. *
19 Jesús els diu:
—Generació descreguda! * Fins quan hauré d’estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi.
20 Ells l’hi portaren. Així que l’esperit veié Jesús, provocà convulsions al noi; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. 21 Jesús preguntà al seu pare:
—Quant de temps fa que li passa això?
Ell contestà:
—Des de petit. 22 Sovint l’ha tirat al foc i a l’aigua per matar-lo. Però si pots fer-hi res, tingues compassió de nosaltres, ajuda’ns!
23 Jesús li respongué:
—Em dius si puc fer-hi res… Tot és possible al qui creu.
24 A l’instant el pare del noi exclamà:
—Crec, però ajuda la meva poca fe! *
25 Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l’esperit maligne amb aquestes paraules:
—Esperit mut i sord, jo t’ho mano: surt d’aquest noi i no hi tornis a entrar més.
26 Llavors l’esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, * i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. 27 Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret. *
28 Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven:
—Com és que nosaltres no l’hem pogut treure?
29 Ell els va respondre:
—Esperits d’aquesta mena només es poden treure amb la pregària. *
30 Sortint d’allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. * 31 Instruïa els seus deixebles i els deia:
—El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, * i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. *
32 Ells no entenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes. *
33 Arribaren a Cafarnaüm. * Un cop a casa, els preguntà:
—Què discutíeu pel camí?
34 Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells era el més important. * 35 Aleshores s’assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
—Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. *
36 Llavors va agafar un infant, el posà enmig d’ells, el prengué en braços i els digué:
37 —Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat. *
38 Joan * digué a Jesús:
—Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. *
39 Jesús respongué:
—No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. 40 Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. * 41 Tothom qui us doni un got d’aigua pel fet que sou de Crist, en veritat us dic que no quedarà sense recompensa. *
42 »Però al qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, * més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí * i el tiressin al mar.
43 »Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l’infern, * al foc que no s’apaga. 44 (44) *
45 »Si el peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l’infern. 46 (46) *
47 »I si l’ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l’infern, * 48 on el cuc no mor i el foc no s’apaga. * 49 Tothom serà salat amb foc. *
50 »La sal és bona, però, si perd la salabror, amb què la tornareu salada? * Tingueu sal enmig vostre i viviu en pau entre vosaltres. *
