Menu
Lectura de la profecia d’Ezequiel*
Això diu el Senyor* Déu*: «Mira, poble* meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré entrar en el territori d’Israel*. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo soc el Senyor*. Us infondré el meu esperit* i recobrareu la vida, i us deixaré en el vostre territori*. Llavors sabreu que jo, el Senyor*, ho he anunciat i ho he complert». Diu el Senyor* Déu*.
Si ens fixem en la frase del començament i del final, en ambdues trobem “…diu el Senyor Déu”. Cada vegada que un profeta precisa que parla de part del Senyor és perquè té alguna cosa important a comunicar-nos o bé que és difícil de comprendre…
“…jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré entrar en el territori d’Israel” El poble d’Israel* està exiliat a Babilònia*, a mercè dels babilonis*, anorreat, com mort… És per això que Déu parla de tombes i que els farà tornar al seu territori*…
Pel profeta Ezequiel* és una certesa que el poble* no pot ser eliminat, car Déu* li ha promès una Aliança* eterna, que res podrà destruir; el poble d’Israel* sap que Déu és fidel.
La primera part del capítol 37 del llibre d’Ezequiel*, “la visió dels ossos”, acaba amb el relat que llegim a la primera lectura (12,14): val la pena que el llegim sencer (1-11) per comprendre millor el seu significat…
No es tracta pas d’una resurrecció* individual; ni Ezequiel ni cap altre profeta de la seva època no haguera mai pensat en un concepte semblant: tenien al cap el poble*, la seva supervivència col·lectiva, el poble com a portador de les promeses de Déu.
Per creure en la resurrecció* individual cal combinar dos elements: primer, interessar-se per al destí de l’individu i segon, cal creure en un Déu* que no ens abandona a la mort… Cinc segles més tard, en el segle II aC, conflueixen aquests dos factors: la fe en un Déu* que allibera l’home i la descoberta del valor de la persona* humana.
Aquest descobriment és tan tardà en el poble jueu que en el temps de Crist, aquesta fe encara no era compartida per tothom: els saduceus* eren designats com “els que no creuen en la resurrecció”.
Déu alliberarà l’individu de l’esclavatge més terrible, el de la mort…
“Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida”.
En aquesta promesa hi ha quelcom nou, la nova Aliança*: en endavant la llei de l’amor ja no serà inscrita en taules de pedra sinó en els cors dels homes. O per dir-ho segons una fórmula d’Ezequiel*, els cors humans ja no seran de pedra sinó de carn…
…tenien al cap el poble*, la seva supervivència col·lectiva, el poble com a portador de les promeses de Déu.
Per creure en la resurrecció* individual… primer, interessar-se per al destí de l’individu i segon, cal creure en un Déu* que no ens abandona a la mort… Cinc segles més tard… la fe en un Déu* que allibera l’home i la descoberta del valor de la persona* humana.
Des de l’abisme us crido, Senyor.
Escolteu el meu clam.
Estigueu atent, escolteu
aquest clam que us suplica.
Si tinguéssiu en compte les culpes,
qui es podria sostenir?
Però és molt vostre perdonar,
i això ens infon respecte. R.
Confio en la paraula del Senyor.
La meva ànima hi confia.
Espera el Senyor la meva ànima,
més que els sentinelles el matí. R.
Que esperin el matí els sentinelles!
Israel espera el Senyor,
perquè són del Senyor l’amor fidel
i la redempció* generosa.
És ell qui redimeix Israel
de totes les seves culpes. R.
R. Són del Senyor l’amor fidel i la
redempció* generosa.
El salm 129 és un dels quinze que hom cantava durant els pelegrinatges* a Jerusalem i molt probablement cantat durant la festa de les Tendes*, a la tardor, en el curs d’una cerimònia penitencial*. Abans de renovar l’Aliança*, s’oferien “sacrificis d’expiació”* en reparació pels pecats.
Les contínues infidelitats a l’Aliança* eren viscudes com una veritable “mort espiritual”: “Des de l’abisme us crido, Senyor”.
La convicció que Déu* perdona sempre, és una de les grans afirmacions de la Bíblia* i ja des de l’Antic Testament*.
En aquesta súplica, el reconeixement del propi pecat* s’uneix a la confiada seguretat d’obtenir el perdó* diví. El salmista, lluny de sentir-se abandonat de Déu*, es recolza en la consciència de la seva pròpia indignitat, per acostar-s’hi.
Amb aquesta actitud implora el perdó* i la protecció, no solament per a si mateix, sinó també per a tot el seu poble*. Aquest és un dels salms anomenats “penitencials” (Sl 6; 31; 37; 50; 101; 142), i la tradició cristiana l’utilitza preferentment en la litúrgia dels difunts pel seu marcat to d’esperança.
I Jesús* ho reforça amb el seu ensenyament; recordem la paràbola del pare misericordiós* (abans coneguda com la paràbola del fill pròdig): el pare l’abraça el fill abans que aquest obri la boca per demanar perdó…
Tota la pedagogia de Déu* al llarg de la història bíblica cerca d’alliberar-nos de tota mena de por*: la por* no és una actitud d’home lliure i Déu ens en vol alliberar totalment…
Israel* penedit espera el seu perdó*:
“Que esperin el matí els sentinelles! Israel* espera el Senyor*,
perquè són del Senyor* l’amor fidel i la redempció* generosa”.
L’Evangeli* és ple d’aquest “perdó” de Déu, l’espera del qual s’expressava ja en aquest salm 129. Hi ha una profunda harmonia entre el pensament del salmista i el pensament de Jesús*: Déu no és aquest justicier inexorable que els homes han imaginat de vegades, amb aparent bona intenció de salvaguardar la “justícia” o la “santedat” de Déu. La grandesa de Déu* és perdonar.
Per al creient el “crit” de l’home té una resposta… El mal no és fatal… La mort no és l’últim acte… El pecat* no és una situació “sense sortida”. Quan l’home està en el fons de l’abisme, se sent sol, abandonat, condemnat a quedar-se en el seu “clot”. Ara bé, justament al fons d’aquest abisme ens ve a buscar l’amor de Jesús*.
El salmista troba en el fons del seu cor una profunda confiança:
“Confio en la paraula del Senyor. La meva ànima hi confia”
Potser aquest salm ens pot acompanyar en els temps de desesperança, d’angoixa o tristor… i ens pot animar a trobar, en el fons del nostre cor, aquell bri d’esperança que el Senyor sempre vol que trobem. Perquè és Ell la font de la vida i de l’esperança.
Aquest salm és un magnífic text per meditar, per pregar… i per fer-lo nostre!
Les contínues infidelitats a l’Aliança* eren viscudes com una veritable “mort espiritual”: “Des de l’abisme us crido, Senyor”.
La convicció que Déu* perdona sempre, és una de les grans afirmacions de la Bíblia* i ja des de l’Antic Testament*… el reconeixement del propi pecat* s’uneix a la confiada seguretat d’obtenir el perdó* diví.
Tota la pedagogia de Déu* al llarg de la història bíblica cerca d’alliberar-nos de tota mena de por: la por* no és una actitud d’home lliure i Déu ens en vol alliberar totalment…
La grandesa de Déu* és perdonar. Per al creient el “crit” de l’home té una resposta… El mal no és fatal… La mort no és l’últim acte… El pecat* no és una situació “sense sortida”.
Aquest salm és un magnífic text per meditar, per pregar… i per fer-lo nostre!
Lectura de la carta de sant Pau* als cristians de Roma*
Germans, els qui viuen d’acord amb les mires naturals no poden agradar a Déu*. Però vosaltres no viviu segons les mires naturals sinó segons les de l’esperit*, perquè l’Esperit de Déu* habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist*, no seria de Crist*. Però si Crist* està en vosaltres, encara que el cos hagi de morir per culpa del pecat*, com que sou justos, l’Esperit* és la vostra vida. I si habita en vosaltres l’Esperit *d’aquell que va ressuscitar Jesús* d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit* que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist* d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.
“Germans, els qui viuen d’acord amb les mires naturals no poden agradar a Déu”.
O bé vivim d’acord amb les mires naturals… O bé vivim sota la influència de l’Esperit*, és a dir, ens deixem guiar per l’Esperit:
“…perquè l’Esperit de Déu* habita en vosaltres,”
Hem esdevingut llars de l’Esperit*: en endavant, és ell qui comanda…
Per a Pau*, la vida segons l’Esperit no significa ser un somniador. Pau és l’hereu de tota la tradició dels profetes: la nostra relació amb Déu* es visualitza en la qualitat de la nostra relació amb els altres; i als “Cants del Servent”*, Isaïes* afirma amb fermesa que viure segons l’Esperit de Déu* és estimar i servir als nostres germans.
I els profetes van tenir paraules molt dures per a aquells que creuen que agraden a Déu mitjançant magnífiques cerimònies, mentre que els pobres moren de fam…
Per dir-ho amb altres paraules: l’amor és el descentrament d’un mateix i viure amb mires naturals és el fet de centrar-se en un mateix, fent d’un mateix el centre de tot.
On cerco el centre jo mateix? En mi o en els altres?
A l’Evangeli* d’avui llegim com Jesús* fa tornar a la vida a Llàtzer*; ens podem preguntar: de què em serveix que Jesús fes tornar a la vida a Llàtzer, o que ell mateix ressuscités? En què m’afecta això a mi? Són històries passades que no tenen efectes sobre la meva vida?
La resposta ens la dóna Pau*, que podem llegir en aquesta clau: la resurrecció* de Jesús m’afecta i m’importa molt perquè el mateix Esperit* que va ressuscitar Jesús* és el qui habita en el meu cor i qui em fa avui la promesa de vida que desitjo.
Ho diu sant Pau amb precisió i força:
“si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist* d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals”
Potser cal que aquestes paraules de sant Pau les memoritzem, les passem al cor, i les tinguem sempre allí, com a llum d’esperança en la foscor…
… la nostra relació amb Déu* es visualitza en la qualitat de la nostra relació amb els altres; i als “Cants del Servent”*, Isaïes* afirma amb fermesa que viure segons l’Esperit de Déu* és estimar i servir als nostres germans.
… l’amor és el descentrament d’un mateix i viure amb mires naturals és el fet de centrar-se en un mateix, fent d’un mateix el centre de tot.
… la resurrecció* de Jesús m’afecta i m’importa molt perquè el mateix Esperit* que va ressuscitar Jesús* és el qui habita en el meu cor…
Lectura de l’evangeli segons sant Joan (el text el trobareu en el document annex)
Fa dues setmanes vèiem en el diàleg amb la Samaritana*, que Jesús* és font de l’aigua viva. La setmana passada amb la guarició del cec de naixement, que Jesús* és la llum del món. Avui, amb la resurrecció de Llàtzer que Jesús* és la resurrecció i la vida.
El Crist enderroca el mur de la mort; en Ell habita tota la plenitud de Déu, que és vida, vida eterna. Per això, la mort no tingué poder sobre Ell; i la resurrecció de Llàtzer* és signe del seu domini total sobre la mort física, que davant Déu és com un “son”.
Però hi ha una altra mort, que costà al Crist la lluita més dura, inclús al preu de la creu: es tracta de la mort espiritual, el pecat*, que amenaça d’arruïnar l’existència de l’home.
Jesucrist morí per a vèncer aquesta mort, i la seva resurrecció* no és el retorn a la vida precedent, sinó l’obertura d’una nova realitat, una “nova terra”, finalment unida de bell nou amb el cel de Déu.
“Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”.
És una acusació ben estranya perquè és també un acte de fe…
L’evangeli de Joan*, a través de relats sorprenents i estranys com aquest, vol oferir-nos un missatge profundament humanitzador.
El punt de partida és l’amor de Jesús a Llàtzer; però un amor que no el porta a evitar que mori.
En canvi s’hi destaca que Jesús “pot obrir els ulls als cecs”. Ajuntant els dos comentaris, diríem que
Jesús no evita la mort dels humans sinó que ens obre els ulls perquè puguem veure la Vida que
s’amaga darrere l’experiència de mort.
La mort-resurrecció de Llàtzer anuncia la mort i la resurrecció de Jesús…
Però hi ha un detall important: els deixebles parlen només de mort; de la mort com un destí fatal i definitiu. En canvi Jesús posa de manifest l’estreta vinculació entre mort i resurrecció*. “Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran”.
Jesús corregeix els nostres punts de vista amb relació amb la mort…
En la nostra cultura solem veure la mort només com un mal, i intentem protegir-nos-en separant amb una llosa el món dels morts del món dels vius.
“Traieu la llosa”
Jesús corregeix la mentalitat que es manifesta en aquests comportaments. L’obediència dels germans permet a Jesús anul·lar la separació entre els dos mons, i cridar Llàtzer.
Aquesta llosa o gran pedra tornarà a ser esmentada en la sepultura de Jesús quan Maria Magdalena* va al sepulcre i veu que “la pedra havia estat treta”. En el cas de Jesús, ningú no la treu; simplement està treta (Joan 20:1) (Mateu 28:2 diu que la treu “l’àngel del Senyor”).
Com diu la saviesa popular: La mort és llei de vida.
La mort és el pas (“pasqua *= pas”) d’una vida inicial a la Vida en plenitud.
La vida inicial és rebuda com un regal posat a les nostres mans, i que podem merèixer fent-ne també regal (vida donada). Així la Vida en plenitud és a la vegada do rebut i mèrit nostre.
Ell ens demana quelcom important: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».
I és que potser l’evangeli no ens diu només que Jesús és la vida i la resurrecció, que és la nostra esperança. Potser ens diu també que hem de confiar, hem de ‘deslligar’ els lligams de la tristor, de la desesperança, de l’evidència de la mort (ja feia pudor, diu el text…).
Sant Joan* també ens respon a la nostra pregunta “de què serveix aquest miracle?”; ell ens diu que és un signe molt important: Jesús es manifesta com aquell en qui tenim una vida sense fi i en qui podem creure, és a dir, en qui podem apostar per la nostra vida.
Els grans sacerdots* i els fariseus* no s’equivocaven: entenien molt bé la gravetat del signe que Jesús havia donat. Segons Sant Joan, molta gent va començar a creure en Jesús després de la resurrecció de Llàtzer. Va ser allà on van decidir matar-lo.
Aquest miracle va signar l’ordre de mort per Jesús. Evidentment, quan hi penses dos mil anys després, et dius que és una vergonya: poder donar vida, mereixia la mort; trist exemple de les aberracions on de vegades ens condueixen les nostres certeses …
Tornem a la història del que us suggereixo que anomeneu “renaixement de Llàtzer”, car no es tracta d’una veritable resurrecció com la de Jesús, sinó d’una vida terrenal addicional.
Hem comentat que la fe en la resurrecció* va aparèixer molt tard a Israel; només es va manifestar molt clarament al segle II aC. amb motiu de la terrible persecució del rei grec Antíoc Epifanes*.
Marta* i Maria*, es troben entre les persones que hi creien. Però, segons la seva idea, no deixava de ser una resurrecció per al darrer dia…
Jesús la rectifica; no parla del futur, parla del present: “Jo sóc la resurrecció i la vida”.
Vol dir que la mort en el sentit de la separació de Déu ja no existeix, sinó que es supera en la Resurrecció de Crist*. Amb Pau els creients poden dir: No, res ara no ens separarà de l’amor de Crist, ni tan sols la mort.
Jesús*… és font de l’aigua viva… és la llum del món… és la resurrecció i la vida.
Però hi ha una altra mort… es tracta de la mort espiritual, el pecat*, que amenaça d’arruïnar l’existència de l’home. Jesucrist morí per a vèncer aquesta mort, i la seva resurrecció* no és el retorn a la vida precedent, sinó l’obertura d’una nova realitat, una “nova terra”…
“Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. És una acusació ben estranya perquè és també un acte de fe…
Jesús no evita la mort dels humans sinó que ens obre els ulls perquè puguem veure la Vida que s’amaga darrere l’experiència de mort.
Jesús posa de manifest l’estreta vinculació entre mort i resurrecció*. “Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran”…. corregeix els nostres punts de vista amb relació amb la mort…
La vida inicial és rebuda com un regal posat a les nostres mans, i que podem merèixer fent-ne també regal (vida donada). Així la Vida en plenitud és a la vegada do rebut i mèrit nostre.
… “de què serveix aquest miracle?”; sant Joan ens diu que és un signe molt important: Jesús es manifesta com aquell en qui tenim una vida sense fi i en qui podem creure, és a dir, en qui podem apostar per la nostra vida.
Jesús… parla del present: “Jo sóc la resurrecció i la vida”.
Vol dir que la mort en el sentit de la separació de Déu ja no existeix, sinó que es supera en la Resurrecció de
Crist*.
1 La mà del Senyor* es va apoderar de mi. Amb la força del seu Esperit* em féu sortir fora i em va deixar al mig de la plana, que era plena d’ossos. 2 Em va fer recórrer tot al voltant aquella estesa d’ossos: n’hi havia moltíssims per tota la plana i eren del tot secs. 3 Llavors em preguntà: —Fill d’home, què hi dius: ¿podran reviure, aquests ossos? Jo li vaig respondre: —Senyor Déu*, només tu ho saps.
4 Ell em digué:—Profetitza sobre aquests ossos. Digues-los: “Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor*. 5 Això anuncia el Senyor Déu* a aquests ossos: Jo us infondré esperit* i recobrareu la vida. 6 Us donaré tendons, faré créixer la carn damunt vostre, us revestiré de pell, us infondré esperit i reviureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor*.”
7 Jo vaig profetitzar, tal com ell m’havia ordenat, i mentre parlava se sentí una remor: amb molt d’enrenou, els ossos es van ajuntar l’un amb l’altre. 8 Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però no tenien esperit de vida*. 9 El Senyor em digué:
—Fill d’home, profetitza, profetitza a l’esperit. Digues-li: “Això et mana el Senyor Déu: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida.”
10 Jo vaig profetitzar tal com ell m’havia ordenat, i l’esperit va entrar dins d’ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran.
11 Llavors ell em digué: —Aquests ossos, fill d’home, són tot el poble d’Israel. Ells van dient: “Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l’esperança; per a nosaltres, tot s’ha acabat.” 12 Doncs bé, profetitza i digueslos de part meva: “Això us anuncia el Senyor Déu: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d’Israel. 13 Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. 14 Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor.”
15 El Senyor* em va comunicar la seva paraula. Em digué:
16 —Tu, fill d’home, pren un bastó i escriu-hi: “És de Judà* i dels israelites units a ell.” Pren-ne després un altre i escriu-hi: “És de Josep* i de tot el poble d’Israel* unit a ell.” Aquest serà el bastó d’Efraïm*. 17 Ajunta’ls després l’un amb l’altre perquè formin un sol bastó i quedin units en la teva mà. 18 Quan els del teu poble et diran: “Explica’ns què significa això”, 19 digues-los: “Això us fa saber el Senyor Déu*: Jo prendré el bastó de Josep*, que és a les mans d’Efraïm* i de les altres tribus d’Israel* unides a ell, i l’ajuntaré amb el de Judà*. En faré un sol bastó i quedaran units en la meva mà.” 20 Els bastons escrits, tingues-los a la mà, de manera que tothom els vegi. 21 Després digues-los: “Això diu el Senyor Déu*: Jo prendré els israelites* d’entre les nacions on han anat, els aplegaré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra. 22 Allí, a les muntanyes d’Israel*, en faré un sol poble*, i tindran tots un sol rei*. No formaran ja dos pobles ni estaran dividits en dos reialmes. 23 No tornaran a quedar impurs amb els seus ídols repugnants i detestables ni amb les seves infidelitats. Els alliberaré del seu pecat d’apostasia* i els purificaré; llavors seran el meu poble i jo seré el seu Déu*. 24 »El meu servent David* regnarà damunt d’ells, tots tindran un sol pastor* i seguiran els meus decrets, guardaran els meus preceptes i els posaran en pràctica. 25 Habitaran el país que vaig donar a Jacob*, el meu servent: ells, els seus fills i els fills dels seus fills habitaran per sempre allà on els seus pares havien habitat, i el meu servent David* serà per sempre el seu príncep. 26 »Faré amb ells una aliança de pau, que serà perpètua. Els restabliré i els multiplicaré, i posaré per sempre enmig d’ells el meu santuari; 27 tindré enmig d’ells el meu tabernacle*, jo seré el seu Déu* i ells seran el meu poble. 28 Quan el meu santuari serà entre ells per sempre, totes les nacions sabran que jo, el Senyor*, santifico Israel*.”
Des de l’abisme et crido, Senyor
1 Càntic de pelegrinatge*. ;
Des de l’abisme et crido, Senyor;
2 Senyor*, escolta el meu clam.
Escolta, estigues atent
al meu clam que et suplica.
3 Si tinguessis en compte les culpes,
Senyor*, qui es podria sostenir?
4 Però és molt teu donar el perdó*;
per això mereixes que et venerin.
5 Confio amb tota l’ànima, Senyor*,
confio en la teva paraula.
6 Espera el Senyor* la meva ànima,
més que els sentinelles el matí.
Que els sentinelles esperin el matí;
7 Israel*, espera en el Senyor.
Perquè són del Senyor* l’amor fidel
i la redempció generosa.
8 És ell qui redimeix Israel
de totes les seves culpes.
1 Ara, doncs, ja no hi ha cap mena de condemna per als qui viuen en Jesucrist*, 2 perquè la llei de l’Esperit*, que dóna la vida en Jesucrist*, t’ha alliberat de la llei del pecat* i de la mort. 3 Déu ha fet allò que la Llei* no tenia forces per a fer a causa de la feblesa humana: enviant el seu propi Fill, esdevingut semblant a un home pecador i ofert en sacrifici pel pecat, Déu ha condemnat el pecat valent-se de la condició humana 4 perquè les exigències justes de la Llei es complissin en nosaltres, que no vivim d’acord amb els desigs terrenals sinó d’acord amb l’Esperit. 5 Els qui segueixen els desigs terrenals s’apassionen per les coses terrenals; els qui segueixen els impulsos de l’Esperit* s’apassionen per les coses de l’Esperit. 6 Les passions terrenals porten a la mort, mentre que les de l’Esperit duen a la vida i a la pau. 7 I és que les passions terrenals porten a l’enemistat amb Déu, ja que no volen sotmetre’s a la seva llei ni s’hi podrien sotmetre. 8 Per això els qui viuen d’acord amb els desigs terrenals no poden plaure a Déu.
9 Ara bé, vosaltres no viviu d’acord amb els desigs terrenals, sinó d’acord amb l’Esperit*, perquè l’Esperit de Déu* habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist. 10 Però si Crist està en vosaltres, encara que el vostre cos mori per culpa del pecat, l’Esperit* us dóna la vida, gràcies a la justícia salvadora. 11 I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.
12 Així, doncs, germans, nosaltres tenim un deute, però no amb els desigs terrenals perquè hàgim de viure segons aquests desigs. 13 Si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l’Esperit feu morir les obres terrenals, viureu. 14 Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. 15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: « Abbà*, Pare*!» 16 Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. 17 I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.
18 Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres. 19 Perquè l’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: 20 l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès, però manté l’esperança 21 que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu*. 22 Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part.
23 I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies* del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. 24 Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, per què s’ha d’esperar? 25 Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància.
26 Igualment, l’Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem pregar com cal, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. 27 I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. 28 Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha decidit cridar; 29 perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill*, que així ha estat el primer d’una multitud de germans.
30 I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els ha glorificat.
31 Què direm, doncs, davant d’això? Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? 32 Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell? 33 Qui s’alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos? 34 Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres? 35 Qui ens separarà de l’amor de Crist? ¿La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, l’espasa? 36 Tal com diu l’Escriptura*: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar. 37 Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima.
38 N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, 39 ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.
1 Un home que es deia Llàtzer* estava malalt. Era de Betània*, el poble de Maria* i de la seva germana Marta*. 2 Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà. 3 Les dues germanes enviaren a dir a Jesús:—Senyor, aquell que estimes està malalt 4 Jesús, en sentir-ho, digué: —Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu* serà glorificat. 5 Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. 6 Però quan va sentir que Llàtzer estava malalt, es va quedar encara dos dies al lloc on era. 7 Després digué als deixebles: —Tornem a Judea*. 8 Ells li diuen: —Rabí*, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi?
9 Jesús contestà: —¿No són dotze les hores del dia? Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d’aquest món, 10 però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum.
11 Dit això, va afegir: —Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit, però vaig a despertar-lo.
12 Els deixebles li digueren: —Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo. 13 Jesús es referia a la mort de Llàtzer, però ells es pensaven que parlava del son natural. 14 Llavors Jesús els digué obertament:
—Llàtzer és mort, 15 i m’alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo! 16 Tomàs*, l’anomenat Bessó*, va dir als altres deixebles: —Anem-hi també nosaltres i morim amb ell!
17 Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. 18 Betània* és a prop de Jerusalem*, cosa de tres quilòmetres, 19 i molts dels jueus havien vingut a consolar Marta i Maria per la mort del seu germà. 20 Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. 21 Marta digué a Jesús:
—Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà. 22 Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis. 23 Jesús li diu: —El teu germà ressuscitarà. 24 Marta li respon:
—Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia.
25 Li diu Jesús: —Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; 26 i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això? 27 Ella li respon:
—Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món.
28 Havent dit això, Marta se’n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: —El Mestre* és aquí i et crida. 29 Ella, en sentir-ho, s’aixecà corrents i anà a trobar-lo. 30 Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat. 31 Els jueus que eren amb Maria a casa per consolarla, quan veieren que s’aixecava corrents i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar. 32 Maria va arribar on era Jesús i, en veure’l, se li llançà als peus i li digué: —Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà. 33 Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus* que l’acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. 34 Llavors preguntà: —On l’heu posat? Li diuen: —Senyor, vine i ho veuràs. 35 Jesús començà a plorar. 36 Els jueus* deien: —Mireu com l’estimava.
37 Però alguns d’ells replicaren: —Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís?
38 Jesús, commogut profundament altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tapada per una llosa.
39 Jesús digué: —Traieu la llosa. Marta, la germana del difunt, li diu: —Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor. 40 Li respon Jesús: —¿No t’he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?
41 Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: —Pare*, et dono gràcies perquè m’has escoltat. 42 Ja sé que sempre m’escoltes, però ho dic per la gent que m’envolta, perquè creguin que tu m’has enviat.
43 Havent dit això, cridà amb tota la força: —Llàtzer, surt a fora!
44 I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d’amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: —Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.
45 Molts dels jueus* que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, van creure en ell.
46 Però alguns d’ells anaren a explicar als fariseus* el que Jesús havia fet.
47 Llavors els grans sacerdots* i els fariseus* van convocar el Sanedrí* i es preguntaven:
—Què podem fer? Aquest home fa molts senyals. 48 Si el deixem continuar, tothom creurà en ell, vindran els romans* i destruiran el nostre lloc sant i el nostre poble.
49 Llavors un d’ells, Caifàs*, que aquell any era el gran sacerdot*, els digué:
—Vosaltres no enteneu res. 50 ¿No us adoneu que us convé que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?
51 Això, Caifàs* no ho va dir pel seu compte. Era gran sacerdot, aquell any, i per això va poder profetitzar que Jesús havia de morir pel poble. 52 I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. 53 Així, doncs, aquell dia van decidir que el matarien. 54 Per això Jesús ja no es deixava veure públicament entre els jueus. Se n’anà d’allí cap a la regió de vora el desert, en una població anomenada Efraïm*, i s’hi va quedar amb els seus deixebles.
55 Era a prop la Pasqua* dels jueus, i molta gent de la regió va pujar a Jerusalem* ja abans de la Pasqua per complir els ritus de purificació*. 56 Buscaven Jesús i, en el recinte del temple, es deien els uns als altres:
—Què us sembla? No vindrà pas a la festa.
57 Els grans sacerdots i els fariseus, per la seva banda, havien donat ordres que, si algú sabia on era, el denunciés perquè el poguessin agafar.
