Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
El Senyor, el qui obrí enmig del mar un camí, una ruta enmig de l’aigua impetuosa, el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls, guerrers valents i fornits i tots caigueren, no s’aixecaren mai més, s’apagaren com un ble consumit, ara diu això: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud, els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran en veure que poso aigua en el desert, que abunden els rius en la solitud perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit.
Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança».
La tradició bíblica ens ha transmès sota el nom i l’autoritat del profeta Isaïes, una obra d’una gran riquesa i complexitat. El nom d’Isaïes significa “el Senyor salva” i és un bon reflex dels continguts del llibre, que recull missatges profètics proclamats en períodes diversos de la història del poble de Déu.
En el text que llegim avui, corresponent al “segon Isaïes”, segona part del llibre d’Isaïes, tenim com a rerefons el període en què Babilònia ha reemplaçat Assíria com a potència dominant en l’Orient Pròxim, Nabucodonosor ha conquerit Jerusalem (587 aC) i n’ha deportat la població… i els deportats viuen sense esperança ni futur, pensant que Déu els ha abandonat.
El profeta els comunica que el Senyor els alliberarà i podran retornar a la seva terra, i que ho farà valent-se de Cir, rei dels perses.
A primera vista, aquest text presenta dues parts aparentment contradictòries: A la primera ens parla del passat i a la segona, ens parla de fer net i mirar el futur…
“No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues…”
És el miracle del pas del Mar Roig, quan els hebreus fugien d’Egipte, narrat en el llibre de l’Èxode, en el capítol 14. Heus ací l’obra de Déu en el passat.
I ara Isaïes parla del futur: de què es tracta? Per saber-ho, ens hem d’endinsar en el context de l’època.
El segon Isaïes, el que llegim avui, va ser escrit al sisè segle, durant l’exili a Babilònia (del 587 al 538 aC). Època d’una terrible prova! I francament, no veiem perquè l’horitzó s’aclaria!
Després que el rei Nabucodonosor els hagués vençut, i que ara era el més poderós de la zona, van ser deportats a Babilònia. A més, per tornar a Jerusalem, els calia travessar el desert de Siria, que té centenars de quilòmetres…
Isaïes intenta amb totes les seves forces revifar l’esperança enmig dels exiliats: Déu no els ha abandonat, al contrari, ja prepara el retorn al seu país…
Per què n’està tan segur? Perquè Déu és fidel a la seva Aliança, perquè després que ha escollit el seu poble, no ha parat d’alliberar-lo, de mantenir-lo viu a través de les vicissituds de la seva història.
Arguments que Isaïes utilitza: Nobucodonosor us fa por? Déu us va alliberar del faraó d’Egipte! El desert us fa por? El desert del Sinaí era pitjor i Déu va protegir el seu poble al llarg de la travessa…
L’esperança d’Israel es recolza sempre en el seu passat: aquest és el sentit de la paraula “memorial”.
Hom fa memòria de l’obra de Déu des de sempre… per extreure’n la certesa que continuarà demà.
Trobem en el text: “estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu? Pel desert faré que hi passi un camí…” Un símbol per a l’esperança en l’avenir.
Potser té molta actualitat aquest text, no ho veieu així?
Quan el Senyor renovà la vida de Sió
ho crèiem un somni;
la nostra boca s’omplí d’alegria,
de crits i de rialles.
Els altres pobles es deien: «És magnífic
el que el Senyor fa a favor d’ells».
És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem! R.
Renoveu la nostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Nègueb.
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls,
criden de goig a la sega. R.
Sortien a sembrar tot plorant,
emportant-se la llavor;
i tornaran cantant d’alegria,
duent a coll les seves garbes. R.
R. És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre,
amb quin goig ho celebrem!
Aquest salm ens l’hem trobat ja una munió de vegades…
“Quan el Senyor renovà la vida de Sió”
Quan Cir va guanyar la guerra als babilonis i es va convertir en el més poderós de la zona, va canviar radicalment de política: va reenviar als seus països d’origen a tots els desplaçats per Nabucodonosor (538 aC).
Aquest salm evoca l’emoció, la joia del retorn…
Aquest alliberament és pel poble una veritable resurrecció car amb l’exili a Babilònia, va estar pràcticament condemnat a la desaparició en tant que poble: per l’oblit de les seves arrels i tradicions, per la contaminació de la idolatria ambiental…
L’edicte de Cir (538 aC), que va autoritzar la tornada dels captius a la pàtria, havia provocat un inesperat canvi polític i era motiu de l’alegria més intensa.
Però alhora la restauració nacional es realitzava enmig de moltes dificultats, i els vaticinis profètics (Is 40-55) no acabaven de complir-se plenament.
Per això Israel demana al Senyor que “canviï la vida” de Sió (v. 4), perquè la fatigosa sembra es transformi en una joiosa collita (vv. 5-6).
El salmista evoca dues imatges molt estimades pel seu poble: la de l’aigua i la de la collita.
“Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb”.
El Nègueb és un desert, al sud de Jerusalem; però a la primavera, els torrents aporten l’aigua que fa créixer una gran munió de flors…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips
Germans, tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell. Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts. No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat; el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.
Ha anat guanyant força l’opinió que la carta va ser escrita des d’Efes entre els anys 56/57. Pau escriu aquesta carta des de la presó. Ha estat a un pas de la mort. En aquella circumstància extrema ha vist clara la seva situació personal, ha tingut temps de reflexionar sobre la tasca de l’anunci de l’evangeli i ha experimentat l’ajuda dels amics vertaders.
De Filips a Efes hi ha una setmana de viatge i des d’allà ha rebut un donatiu que li envien per mà d’Epafrodit. Pau no admetia ajudes econòmiques, ja que se sostenia amb el treball de les seves mans.
Però ara fa una excepció. Accepta el donatiu i, quan Epafrodit, que estava malalt, es posa bo, Pau el torna a enviar a Filips amb la carta que l’apòstol acaba d’escriure. Aquesta serà la manera millor d’agrair el gest generós dels filipencs.
Sant Pau sol presentar la seva fe cristiana com una continuació lògica de la seva fe jueva. Als seus ulls, Jesucrist acompleix veritablement l’espera de l’Antic Testament i hi ha continuïtat entre l’Antic i el Nou Testament.
Però aquí, Pau insisteix en la novetat aportada per Jesucrist:
“tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor”
Pau posseeix el bé que ho depassa tot, l’única riquesa en el món als seus ulls: la “coneixença” del Crist. Cal preguntar-nos si per a nosaltres aquesta afirmació de Pau, que el coneixement de Jesucrist és l’únic bé que compte, és també vàlida…
Aquest “conèixer” no és d’ordre intel·lectual: en sentit bíblic, conèixer algú volia dir viure en la seva intimitat, estimar-lo i compartir la seva vida.
És en aquest sentit d’intimitat compartida que Pau parla del lligam que l’uneix, juntament amb tots els batejats, a Jesucrist.
Aquesta novetat és, doncs, radical: en endavant nosaltres som una “creació nova”…
Una de les grans descobertes de Pau és que la nostra salvació no depèn dels nostres mèrits, dels nostres esforços: és un do gratuït! És el mateix sentit de la paraula gràcia…
“El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”.
No es tracta pas d’acumular mèrits sinó d’agafar el mateix camí que ell, acceptar de reproduir els comportaments de Crist, córrer els mateixos riscos, que són els d’anunciar l’evangeli.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?». Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint amb la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: «On són? Ningú no t’ha condemnat?». Ella contestà: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més».
L’evangeli segons Joan és una de les obres més profundes del Nou Testament. És una obra que neix en un moment determinat (darrers anys del segle I) i en un context força específic (confrontació de l’Església cristiana amb el judaisme d’orientació farisea).
L’Evangeli segons Joan pretén d’envigorir i aprofundir la confessió de la fe cristiana en un context cultural nou i divers. Això explica que utilitzi un vocabulari peculiar i un esquema de fons diferent de l’esquema dels evangelis sinòptics. Tot plegat fa que la lectura i comprensió de l’Evangeli segons
Joan no siguin una tasca senzilla.
En l’evangeli d’aquest diumenge ens trobem Jesús enfrontat amb els mateixos interlocutors del diumenge passat (Lc 15,1-3.11-32): els fariseus i els mestres de la llei. Aquests no comprenen i no comparteixen que Jesús cerqui la proximitat amb pecadors i els declarats impurs per la llei. I que ho faci amb motiu de ser fidel a Déu.
Jesús els remet a la seva responsabilitat personal i a la seva experiència de vida: Vols dir que tu pots jutjar un altre?
Jesús reconcilia, dóna l’oportunitat de recomençar. I posa l’accent en la relació personal i l’amor més que en l’estructura i la llei, que estan al seu servei.
Ja som en el context de la Passió: la primera línia parla de la muntanya de les Oliveres i els evangelistes no parlen mai d’aquest indret si no és en els darrers dies de la vida pública de Jesús.
Al començament de l’escena, Jesús està en posició d’ensenyant:
“… i ell, assegut, els ensenyava”.
Però per la qüestió dels escribes i dels fariseus, es posa en posició de jutge; és l’únic que està assegut…
Aquesta escena de la dona adúltera és la posada en pràctica de la frase que trobem al començament d’aquest evangeli:
“Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell”.
Els escribes i fariseus estaven molt pendents de la llei de Moisès; res a dir. Però obliden de dir que la llei preveia la pena capital pels dos còmplices, l’home i la dona adúlters; tothom ho sabia, però ningú no va dir res, el que prova que la veritable qüestió posada pels fariseus no portava pas a l’observança exacta de la llei. La intenció era clara: posar-lo a prova, era una pregunta “trampa”.
En aquest sentit, la pregunta dels acusadors fa pensar en aquella altra pregunta-trampa que trobem en els Sinòptics de si és lícit o no pagar el tribut al Cèsar (Mateu 22,17)
“Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?”
De fet, Jesús no estava en millor posició que la dona adúltera: tots dos estaven en perill de mort…
Jesús no respon pas de seguida:
“Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit”.
Aquest silenci és constructiu: fa descobrir als fariseus i els escribes la veritable cara del Déu de la misericòrdia. Molt respectuós, ell no humilia ningú…
“s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells”.
Els més vells eren els més ben situats per comprendre la crida a la misericòrdia: moltes vegades havien meditat aquesta frase del llibre de l’Èxode:
“El Senyor, tot passant davant de Moisès, va proclamar: —El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor!” (Èxode 34, 6).
“Jesús digué: «Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”
Tot no està permès, el pecat resta condemnat… però només el perdó permet al pecador anar endavant…
La primera lectura i l’evangeli d’aquest diumenge ens diuen: oblida el passat, no t’hi aturis… que res no t’impedeixi d’avançar.
Els dos casos són ben diferents, però el discurs és sempre el mateix: mira decididament vers l’avenir…
Conèixer Jesucrist és l’avantatge més gran… El seu Esperit en mi o millor, jo en Ell, és el que desitjava Sant Pau.
A la Pasqua… és la nostra resurrecció la que vol ser celebrada: la vida nova en Crist.
El segon Isaïes, el que llegim avui, va ser escrit al sisè segle, durant l’exili a Babilònia (del 587 al 538 aC).
Època d’una terrible prova! I francament, no veiem perquè l’horitzó s’aclaria!
Isaïes intenta amb totes les seves forces revifar l’esperança enmig dels exiliats…
Aquest salm evoca l’emoció, la joia del retorn…
Aquest alliberament és pel poble una veritable resurrecció car amb l’exili a Babilònia, va estar pràcticament condemnat a la desaparició en tant que poble: per l’oblit de les seves arrels i tradicions, per la contaminació de la idolatria ambiental…
Sant Pau sol presentar la seva fe cristiana com una continuació lògica de la seva fe jueva.
…Pau insisteix en la novetat aportada per Jesucrist: l’única riquesa en el món és la “coneixença” del Crist.
Cal preguntar-nos si per a nosaltres aquesta afirmació de Pau, és també vàlida…
Aquest “conèixer” no és d’ordre intel·lectual: en sentit bíblic, conèixer algú volia dir viure en la seva intimitat, estimar-lo i compartir la seva vida.
No es tracta pas d’acumular mèrits sinó d’agafar el mateix camí que ell, acceptar de reproduir els comportaments de Crist, córrer els mateixos riscos, que són els d’anunciar l’evangeli.
Jesús els remet a la seva responsabilitat personal i a la seva experiència de vida: Vols dir que tu pots jutjar un altre?
Jesús reconcilia, dóna l’oportunitat de recomençar.
Aquest silenci és constructiu: fa descobrir als fariseus i els escribes la veritable cara del Déu de la misericòrdia. Molt respectuós, ell no humilia ningú…
Tot no està permès, el pecat resta condemnat… però només el perdó permet al pecador anar endavant…
… que res no t’impedeixi d’avançar.
Conèixer Jesucrist és l’avantatge més gran… El seu Esperit en mi o millor, jo en Ell, és el que desitjava Sant Pau.
A la Pasqua… és la nostra resurrecció la que vol ser celebrada: la vida nova en Crist.
1 Ara, però,
el Senyor que t’ha creat, poble de Jacob,
el qui t’ha format, Israel, et diu: *
«No tinguis por, que jo t’allibero.
T’he cridat pel teu nom: ets meu. *
2 Si travesses aigües profundes, jo sóc amb tu;
si passes rius, el corrent no et cobrirà.
Si camines pel foc, no et cremaràs,
no et consumiran les flames. *
3 Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu,
el Sant d’Israel, el teu salvador.
Donaria Egipte per rescatar-te,
Etiòpia i Sebà, * a canvi teu. *
4 Ets tan preciós per a mi,
tan valuós i estimat,
que donaria altres homes en comptes teu,
altres pobles, a canvi de la teva vida.
5 No tinguis por, que jo sóc amb tu!
Faré venir d’orient els teus fills,
els aplegaré també d’occident.
6 Diré al nord: “Dóna-me’ls”,
i al sud: “No els retinguis,
fes-me venir de lluny fills i filles;
fes-me venir dels extrems de la terra *
7 tots els qui porten el meu nom, *
i que jo, per la meva glòria,
he creat, he format i he fet.” *
8 Feu sortir el poble que té ulls i no hi veu,
que té orelles i no hi sent.» *
9 Que es reuneixin tots els pobles,
que s’apleguin les nacions.
Qui, d’entre ells, havia predit tot això?
Qui ens ho havia anunciat per endavant?
Que ho justifiquin presentant-ne testimonis. *
Que es pugui dir, tot escoltant-los, que era cert.
10 «Ho dic jo, el Senyor:
Els meus testimonis sou vosaltres, *
i ho és també el meu servent, que m’he escollit
perquè comprengueu i cregueu en mi,
i entengueu que jo sóc.
Abans de mi no hi ha hagut cap Déu,
i no n’hi haurà cap després de mi. *
11 Sóc jo, sóc jo el Senyor.
Fora de mi, ningú no salva. *
12 Jo sóc el qui havia anunciat que us salvaria,
el qui ho havia fet saber:
jo, i no pas cap altre déu.
Ho dic jo, el Senyor.
Els meus testimonis sou vosaltres,
i jo sóc Déu.
13 Des de sempre jo sóc.
Ningú no arrenca res de la meva mà,
i allò que jo faig, ningú no ho capgira.»
14 Això us fa saber el Senyor,
el Sant d’Israel, el qui us allibera:
«Per vosaltres llanço un exèrcit contra Babilònia
i en faig fugir tots els caldeus,
embarcats en els rais on abans s’esplaiaven. *
15 Jo sóc el Senyor, el vostre Sant,
sóc el creador d’Israel, el vostre rei.»
16 El Senyor havia obert un camí enmig del mar,
una ruta en l’aigua impetuosa;
17 havia fet sortir carros i cavalls,
tropes amb els millors guerrers.
Tots van caure i no s’aixecaran mai més,
es van apagar com un ble consumit.
Però ara el Senyor us diu això: *
18 «No recordeu més els fets passats,
no penseu en les coses antigues.
19 Faré una cosa nova,
que ja comença a despuntar. * No us n’adoneu?
Obriré un camí en el desert,
i rierols en l’estepa. *
20 Els animals feréstecs, xacals i estruços,
em glorificaran
en veure néixer l’aigua en el desert
i els rierols en plena estepa,
perquè pugui beure el poble que m’he escollit.
21 I aquest poble, que jo m’he format, *
proclamarà la meva lloança.» *
Quan el Senyor renovà la vida de Sió *
1 Càntic de pelegrinatge. *
Quan el Senyor renovà la vida de Sió, *
ho crèiem un somni.
2 La nostra boca s’omplí d’alegria, *
de crits de goig i de rialles.
Els altres pobles es deien:
«El Senyor obra en ells meravelles.»
3 El Senyor obra meravelles en nosaltres,
amb quin goig ho celebrem!
4 Renova la nostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. *
5 Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls
criden de goig a la sega.
6 Sortien a sembrar tot plorant,
carregats amb la llavor;
i tornaran cantant d’alegria,
duent a coll les seves garbes. *
1 Finalment, germans meus, viviu contents en el Senyor! * A mi no se’m fa pesat d’escriure-us sempre les mateixes coses * i, a més, tot això a vosaltres us referma. 2 Aneu amb compte amb els qui són gossos! * Compte amb els mals operaris! * Compte amb aquesta gent partidària de la mutilació! * 3 De fet, els qui portem la ircumcisió som nosaltres, i no ells, perquè donem culte a Déu * conduïts pel seu Esperit i ens gloriem en Jesucrist, * en comptes de refiar-nos d’un títol humà.
4 I això que jo també tindria raons per a refiar-me de títols humans! Si algú creu que es pot refiar de títols com aquests, jo me’n puc refiar encara més: * 5 circumcidat el dia vuitè, sóc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d’hebreus; en l’observança de la Llei, era fariseu; 6 en el zel pel judaisme, * perseguia l’Església; i en el compliment de la justícia que prescriu la Llei, era irreprensible.
7 Però aquestes coses que per a mi eren guanys, pel Crist les he considerades pèrdues. * 8 Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, * a canvi de guanyar-lo a ell 9 i de viure unit a ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó la justícia que arriba per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. * 10 Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, * 11 esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts.
12 No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d’apoderarme’n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. * 13 Germans, no em penso pas que ja me n’hagi apoderat, però tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. 14 Corro cap a la meta per aconseguir el premi * que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist. 15 Els qui volem ser perfectes hem de tenir aquests sentiments! * I si algú de vosaltres veu les coses d’una altra manera, Déu ja li revelarà això que us dic! 16 Sobretot, comportem-nos d’acord amb allò que ja hem aconseguit.
17 Germans, sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en nosaltres. * 18 Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist. * 19 La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. * Allò que els mou són coses terrenals. * 20 Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, * i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. * 21 Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, * gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l’univers. *
1 Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres. 2 Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S’assegué i començà a instruir-los. 3 Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, 4 i li digueren:
—Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. 5 Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. * I tu, què hi dius?
6 Li feien aquesta pregunta per parar-li una trampa i tenir de què acusar-lo. * Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. * 7 Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:
—Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. *
8 Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. 9 Ells, en sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. 10 Jesús es posà dret i li digué:—Dona, on són? ¿Ningú no t’ha condemnat?
11 Ella va respondre:
—Ningú, Senyor.
Jesús digué:
—Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més. *
12 Jesús els tornà a adreçar la paraula. Els digué:
—Jo sóc la llum del món. * El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.
13 Els fariseus li digueren:
—Tu dónes testimoni de tu mateix: el teu testimoni no és vàlid. *
14 Jesús els va respondre:
—Encara que jo doni testimoni de mi mateix, el meu testimoni és vàlid, perquè sé d’on vinc i on vaig.
Però vosaltres no sabeu d’on vinc ni on vaig. 15 Vosaltres judiqueu de manera purament humana; * jo no judico ningú. 16 I quan haig de judicar, el meu judici és vàlid, perquè no sóc sol, sinó que amb mi hi ha el Pare que m’ha enviat; 17 i, tal com està escrit en la vostra Llei, el testimoni de dues persones és vàlid. * 18 Jo dono testimoni de mi mateix, però també dóna testimoni de mi el Pare que m’ha enviat. *
19 Llavors li preguntaren:
—On és el teu pare?
Jesús els respongué:
—Ni em coneixeu a mi ni coneixeu el meu Pare. Si em coneguéssiu a mi, també coneixeríeu el meu Pare.
20 Jesús va pronunciar aquestes paraules vora la sala del tresor, mentre ensenyava en el temple. I ningú no l’agafà, perquè encara no havia arribat la seva hora. *
Jesús, l’enviat del Pare
21 Jesús els digué encara:
—Jo me’n vaig, i vosaltres em buscareu, però morireu en el vostre pecat. * Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir. *
22 Els jueus comentaven:
—Per què diu: “Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir”? ¿És que té intenció de matar-se?
23 Jesús continuà dient-los:
—Vosaltres sou d’aquí baix, jo sóc d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món, jo no sóc d’aquest món. * 24
Per això us he dit que morireu en el vostre pecat. I morireu en el vostre pecat si no creieu que jo sóc. *
25 Llavors ells li preguntaren:
—Qui ets, tu?
Jesús els respongué:
—Us ho estic dient des del principi. * 26 Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m’ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir. *
27 Ells no van entendre que es referia al Pare. 28 Jesús, doncs, els digué:
—Quan haureu enlairat el Fill de l’home, coneixereu que jo sóc, * i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m’ha ensenyat. * 29 El qui m’ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau. *
30 Mentre parlava així, molts van creure en ell. *
31 Jesús digué als jueus que havien cregut en ell:
—Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sou deixebles meus; 32 coneixereu la veritat, * i la veritat us farà lliures. *
33 Ells li replicaren:
—Nosaltres som descendents d’Abraham * i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures?
34 Jesús els respongué:
—En veritat, en veritat us dic que tothom qui peca * és esclau, * 35 i l’esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s’hi queda per sempre. * 36 Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò.
37 »Ja sé que sou descendents d’Abraham, però busqueu de matar-me, perquè la meva paraula no té lloc dins vostre. 38 Jo dic allò que he vist estant amb el meu Pare, mentre que vosaltres feu allò que sentiu dir al vostre pare.
39 Ells insistiren:
—El nostre pare és Abraham.
Jesús els diu:
—Si fóssiu fills d’Abraham faríeu les obres d’Abraham. * 40 Però ara busqueu de matar-me, a mi * que us he dit la veritat que he sentit de Déu. Això, Abraham no ho va fer. 41 Vosaltres només feu les obres del vostre pare.
Li contesten:
—Nosaltres no som pas bastards. No tenim més pare que Déu. *
42 Jesús els replicà:
—Si Déu fos el vostre pare m’estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc d’ell. No he vingut pas pel meu compte: és ell qui m’ha enviat. 43 Per què no compreneu el llenguatge amb què us parlo? Perquè sou incapaços d’escoltar la meva paraula. 44 El vostre pare és el diable, i vosaltres voleu complir els desigs del vostre pare. Des del principi era un assassí, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha ni rastre de veritat. Quan menteix, parla amb propietat, perquè és mentider i pare de la mentida. * 45 Però a mi, que dic la veritat, no em creieu. 46 ¿Qui de vosaltres pot provar que en mi hi ha rastre de pecat? I si dic la veritat, per què no em creieu? 47 El qui és de Déu, escolta les paraules de Déu; per això vosaltres no les escolteu, perquè no sou de Déu.
48 Els jueus li van contestar:
—¿No fem bé de dir que ets un samarità i que estàs endimoniat? *
49 Jesús respongué:
—Jo no estic endimoniat, jo honoro el meu Pare; vosaltres, en canvi, em deshonoreu a mi. 50 Jo no cerco la meva glòria: un altre se n’ocupa i és ell qui jutjarà. 51 En veritat, en veritat us ho dic: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort. *
52 Llavors els jueus li replicaren:
—Ara sabem de cert que estàs endimoniat. Abraham va morir, i també els profetes, i tu goses dir: “Els qui guarden la meva paraula no tastaran mai la mort.” 53 ¿Que potser ets més gran que Abraham, el nostre pare? * Ell va morir, i també van morir els profetes. Per qui et tens?
54 Jesús respongué:
—Si jo em glorifiqués a mi mateix, la meva glòria no valdria res. Però el qui em glorifica és el meu Pare, aquell que anomeneu “el nostre Déu”. 55 Vosaltres no el coneixeu, * però jo sí que el conec. * I si digués que no el conec, seria tan mentider com vosaltres; però jo el conec i guardo la seva paraula. 56 Abraham, el vostre pare, s’entusiasmà esperant de veure el meu dia; el veié i se’n va alegrar. *
57 Llavors els jueus li digueren:
—¿Encara no tens cinquanta anys i has vist Abraham?
58 Jesús els respongué:
—En veritat, en veritat us ho dic: des d’abans que Abraham existís, jo sóc. *
59 Ells van agafar pedres per tirar-les-hi, * però Jesús s’amagà i sortí del temple.
