Menu
Considerar els Tres Dies, Dijous, Divendres i Dissabte sants (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única “acció” de Jesús.
La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund d’allò que passarà el Divendres: la crucifixió i mort de Jesús.
“Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement”.
A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n.
El Sant Sopar expressa ritualment allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: donar-se com aliment.
No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús qui es fa “pa i vi” per donar-se com aliment.
Els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.
El Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i efectiva a la Creu.
“Sense saber el que es feien”, els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada plenament.
La Vetlla Pasqual és rica en símbols de vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi.
Una vida donada no cau en el buit. Són multitud aquells que, explícitament o implícita, la reben com aliment de la seva pròpia vida, fent-se, també ells, aliment per als altres. La comunitat esdevé el cos que fa visible la vida donada, començant per la de Jesús. Ell és el “cap del cos” (Efesis 5,23).
Així, doncs: tres dies, però una única celebració. Celebrem que la vida viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.
Rentar els peus era una de les feines dels servidors… Cal ser-nos mútuament servidors, no per dependència sinó per amor.
“Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”.
L’evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat…
…En realitat, en aquest sopar ningú no menja. Només de Judes es diu que el mos de pa donat per Jesús va entrar en ell…
No celebren la “pasqua dels jueus”, ni tampoc estan encara en situació de celebrar la “nova pasqua de Jesús”.
En l’evangeli de Joan, l’únic ritual que es fa durant el Sopar és el rentament dels peus…
Davant els crucificats, som interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a sortir de la indiferència.
Cada ésser humà és posat davant l’espectacle de l’home que pateix, és torturat o menystingut, i cal donar-hi una resposta.
La Passió segons St. Joan està marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell: un nivell superficial, a vegades de burla o de fracàs, i un nivell profund en el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús.
“Sóc jo” (“Jo sóc” = “Jahvé”. És el nom de Déu. Per això “retrocediren i caigueren per terra”).
L’última paraula la té Jesús quan, al final, diu: “Tot s’ha acabat”.
Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund, indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acabat la creació-generació de l’Home-imatge-de-Déu.
Així s’acaba el dia sisè (dia de la Creació de l’Home) i s’entra al gran repòs (el dissabte).
En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Comença en plena foscor, i el Ressuscitat serà la nova llum, com en el primer dia de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).
En la celebració litúrgica, s’encén el Ciri Pasqual i cada un dels reunits s’acosta per encendre la seva candela al Ciri Pasqual, i es canta un himne a la Llum i a la Vida.
La Vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra de Déu té forma d’Història:
comença amb la Creació des del no-res, des de la foscor, des del caos…,
i camina cap a la Vida, i arriba fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.
Lectura dels Fets dels Apòstols
En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per la Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Després el mataren penjant-lo en un patíbul. Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu anunciant que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom».
Us recomano que llegiu tot el capítol 10 que teniu en el document annex: us ajudarà a entendre millor el text que llegim avui.
Situem l’escena: Pere està a casa d’un oficial de la gernació romana de Cesarea, ciutat marítima.
Per primera vegada, Pere, un jueu, entrava a casa d’un pagà… És cert que Corneli era molt proper al món jueu i a la seva religió però no tant com per adoptar totes les pràctiques, com la circumcisió.
L’Evangeli comença a sortir de les fronteres d’Israel!
Sovint diem que Pau és l’apòstol dels pagans: avui cal que fem justícia a Pere!. De fet, Pau i
Pere, tots dos, insisteixen en el fet que n’hi ha prou en creure en Jesús per ser salvat…
“… Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s’aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d’abans, Déu havia escollit…”
No, Déu no havia abandonat al seu Enviat, ell va ressuscitar!
I això és el que Pere diu a Corneli. Els apòstols van dedicar les seves forces a anunciar-ho.…
Pere acaba de comprendre que tot home, jueu o pagà, gràcies a Jesucrist, pot ser consagrat per l’Esperit Sant i omplert de la seva força.
I en endavant, així ho anunciarà a tothom…
Enaltiu el Senyor: Que n’és de bo,
perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d’Israel:
perdura eternament el seu amor.
La dreta del Senyor fa proeses,
la dreta del Senyor em glorifica.
No moriré, viuré encara,
per contar les proeses del Senyor. R.
La pedra que rebutjaven els constructors
ara corona l’edifici.
És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se’n meravellen. R.
R. Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo. O bé: Al·leluia.
Aquest magnífic cant d’acció de gràcies celebra una victòria d’Israel, en la qual es va manifestar una vegada més l’amor del Senyor envers el seu poble (vv. 1-4) i el seu invencible poder (vv. 15-16).
En aquesta litúrgia d’acció de gràcies, la funció principal correspon al rei, que descriu l’acció salvadora de Déu en primera persona del singular (vv. 5-14, 17-18, 21), mostrant així la seva condició de representant i portaveu de tot el poble.
Aquest salm va ser utilitzat per primera vegada l’any 444 abans de Crist, en la festa dels Tabernacles (Ne 8,13-18). Forma part del ritual actual d’aquesta festa i posa en evidència el diàleg entre els diversos actors de la celebració: els levites… el rei… la multitud…
En un període en el qual la societat de Jerusalem estava molt degradada, Isaïes va denunciarho però prenent una perspectiva positiva utilitzant una metàfora (la construcció):
Que la construcció ha estat mal concebuda? Que els arquitectes han treballat malament?
Déu mateix prendrà la direcció de les operacions, farà com un arquitecte; restablirà el dret i la justícia a Jerusalem…
“La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici”.
I és damunt de tots aquests valors menystinguts pels mals governants que Déu construirà la nova societat: de tots els petits, humils, menyspreats en farà néixer el poble nou!
Jesucrist és aquella pedra negligida, rebutjada pels constructors; ell ha esdevingut la pedra angular, la pedra fundacional de la nova humanitat.
Segons testimoni dels tres evangelistes sinòptics, Jesús es va aplicar explícitament aquest salm (Mt 21,42; Mc 12,10; Lc 20,17), per concloure la paràbola dels “vinyaters homicides”:
“la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici”.
El dia dels Rams, els mateixos evangelistes assenyalen acuradament que la multitud va aclamar Jesús amb les paraules del salm: “Hosanna, beneït el qui ve en nom del Senyor!”
És evident que el salmista no va conèixer Jesús de Natzaret, la seva mort o la seva resurrecció; però esperava el Messies, el Rei, l’Ungit, el Christós. Recitant aquest salm amb Jesús, el dia de Pasqua, cantem la victòria de Déu sobre el mal. Alegrem-nos per aquest dia de festa! Jesús va cantar la seva pròpia resurrecció, aquella tarda!
Veus de Diumenge de Pasqua, crits de victòria sobre la mort, confiança en el poder de Déu, alegria en el triomf comú i proclamació d’aquest dia com el més gran que ha fet el Senyor.
Això és aquest salm curull de glòria i de goig.
És aquest “amor etern” de Déu el que funda aquesta esperança: Déu enviarà el seu Messies i finalment hom coneixerà la felicitat promesa; el poble escollit i tota la humanitat sencera coneixeran la pau i la justícia.
I que lluny estaven d’això quan hom va escriure aquest salm! I encara avui està lluny!
“No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor”
És una professió de fe en el sentit de tenir la certesa que Déu mai no abandonarà el seu poble inclús en les pitjors circumstàncies. Encara no tenien la idea de la resurrecció entesa com la tenim ara nosaltres.
En endavant, la humanitat alliberada de la mort pot cantar amb ell: “No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor”.
La litúrgia cristiana va conferir a aquest salm un significat “pasqual” i l’utilitza per a cantar la victòria de Crist.
No és gens estrany que aquest salm hagi esdevingut l’exaltació pasqual per excel·lència.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses
Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.
Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
O bé:
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta? Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans perquè sigueu una pasta nova. Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar, ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.
Per això, celebrem Pasqua cada dia, no amb el llevat que érem abans, el llevat de la dolenteria i de la malícia, sinó amb pans sense fermentar, vivint amb sinceritat i veritat.
Realment les paraules no tenen el mateix significat per a Pau que per a nosaltres! Perquè, per a ell, des d’aquest famós matí de Pasqua, res no és com abans.
El que Pau anomena “allò que és de dalt”, i que diu en els versets següents, és la humilitat, la paciència, el perdó mutu…
I el que anomena “allò que és de la terra” és la disbauxa, la impuresa, l’enveja, la cobdícia…
Tota la nostra vida està en aquesta tensió: la nostra transformació, la nostra resurrecció ja es realitza en Crist, però encara hem de concretar aquesta realitat profunda, molt concretament al llarg dels dies.
“Germans, no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta? Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans perquè sigueu una pasta nova”.
Cada any, quan estaven a punt de compartir el xai pasqual, tenien molta cura a netejar les cases de tots els rastres del llevat de la collita de l’any passat. L’àpat de nit de Pasqua s’acompanyava de creps de pa sense llevat i a la setmana següent en continuaven menjant d’aquest pa sense llevat fins que deixaven fermentar el nou.
Els dos ritus del xai pasqual i el pa sense llevat (àzim) eren lligats a la celebració de la Pasqua. I no va ser necessari canviar el sentit de la festa jueva parlant de la Pasqua de Crist:
podem veure en la Resurrecció de Crist la finalització perfecta de la lluita d’alliberament que la Pasqua jueva recordava cada any.
La Pasqua dels cristians és realment la festa de l’alliberament, però d’ara endavant l’alliberament és definitiu.
No es tracta de viure una altra vida que la vida ordinària, el que cal és “viure-la d’una altra manera”. I tenir present que per fer-ho, tenim l’ajut de l’Esperit Sant, que ens fa ser capaços.
No es tracta, doncs, de menysprear i denigrar les realitats terrestres! Déu ens les ha confiades perquè nosaltres les transfigurem.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat». Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrere d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.
Nota prèvia: recomano que llegiu fins al verset 18 (ho teniu en el document annex): us ajudarà a comprendre millor el text.
“La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” ens diu Joan en el pròleg del seu evangeli; i avui llegim: “El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc…”
És la llum de la Resurrecció de Jesús que ha trencat la foscor de la nit!
A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra de Déu té forma d’història: Comença en plena foscor, des del no-res, des del caos…i el Ressuscitat serà la nova llum, com en el primer dia de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).
Com tot l’Evangeli de Joan, també el relat del Crucificat-vivent té dos nivells de llenguatge …
És un llenguatge essencialment simbòlic, que és entès diferentment per cada persona, ja que cadascú l’ha de completar des de la seva pròpia experiència. És, per tant, un llenguatge sobretot subjectiu.
És important que hi notem la gran intensitat amorosa que conté…
“Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”.
No hi ha resurrecció sense passar per l’experiència de la mort. Això no s’ha d’entendre com un inconvenient perquè “resurrecció” significa “vida plenament donada”.
Ho descobrim en la nostra mateixa vida de cada dia: gaudim de la vida sobretot quan la donem (quan actuem per amor). “Qui busca la seva vida, la perd” (Mateu 16,25). Ho diu l’Evangeli, però és també una experiència comuna. La vida es viu donant-la, i només des d’una “vida que es dóna” (“que va morint”) és possible fer l’experiència d’una vida plena (Resurrecció).
El simbolisme del “sepulcre buit” no ens ha de fer pensar com si el cos físic de Jesús “recuperés” la vida que havia donat. La resurrecció no és el contrari de la mort, com la mort no és el contrari de la vida.
El cos físic és el suport de la nostra “vida tinguda”; però, quan es tracta d’una “vida donada”, la comunitat dels qui la “reben” esdevé el seu nou “suport” o cos.
“Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué”.
Per sant Joan aquestes peces, el llençol i el mocador, proven la Resurrecció. De sobte, tot ha quedat clar, tot ha quedat entès!.
I és perquè Joan ha cregut que se li han aclarit tantes coses de les Escriptures! Fins llavors quantes coses de les Escriptures tenia fosques!
Com deia sant Anselm, no cal comprendre per creure, però sí que cal creure per comprendre.
L’expressió “Resurrecció de la carn” s’ha tornat poc adequada per expressar allò que els Evangelis volen dir quan parlen de la resurrecció. En realitat, cap llenguatge no és del tot adequat. Però, parlant-ne, ens podem ajudar a trobar paraules i expressions que ens portin a entendre-ho cada dia una mica més. Anem comprenent la VIDA en la mesura que vivim i creixem. I això ens obliga a canviar també el llenguatge. El llenguatge és fonamental, però l’hem d’anar renovant al ritme del nostre creixement personal i de l’evolució de la Societat.
Vida eterna significa haver superat tota forma de desconnexió en el flux vital dintre el qual naixem, existim i ens perfeccionem.
La nostra fe s’haurà de suportar en el testimoniatge de les comunitats cristianes que l’han mantingut fins al dia d’avui. No en tenim proves de la Resurrecció però sí que podem verificar els seus efectes.
Com diu Pau, la transformació profunda dels éssers i de les comunitats on habita l’Esperit, és la millor prova que Jesús és ben viu!
Maria Magdalena és la primera a assistir a l’alba de la nova humanitat! És la imatge de la humanitat sencera que descobreix el seu Salvador.
I certament no ha comprès de seguida tot el que passava: i en això és també la imatge de la humanitat! Però sense haver-ho entès tot, ella anuncia la notícia als apòstols i perquè ella gosa fer-ho, Pere i Joan corren cap a la tomba i els seus ulls se’ls obren!
Pel que fa a nosaltres, no esperem a haver-ho comprès tot per gosar convidar el món a l’encontre del Crist ressuscitat…
La nostra Església, amb els seus dos mil anys d’història, ha anat acumulant molta crosta… Però que ens ha permès d’arribar on som ara, on sóc ara, a intentar entrar en el Misteri de la mà dels qui m’han precedit. Amb allò de positiu i de negatiu que m’hagi aportat. Ara estic aquí, escorcollant els racons d’aquest univers simbòlic, pretenent copsar-los, entendre’ls… I gràcies a tota aquesta història, a aquesta gent que m’ha precedit, jo estic aquí, humilment demanant l’entrada a aquesta estança que l’esperança omple a vessar…
Aquest relat expressa una realitat tan profunda que no pot ser dita amb llenguatge directe.
Dos mil anys després, és bo que ens ajudem mútuament a entrar en el significat d’aquests símbols i, així, poder gaudir, també nosaltres, de la bona notícia que contenen, i celebrar-la.
