Menu
Lectura dels Fets dels Apòstols
Per aquells dies, anava augmentant el nombre dels creients, i els immigrats de llengua grega es queixaven dels nadius perquè, en la distribució diària d’ajuda als pobres, les seves viudes no eren ateses. Llavors els dotze convocaren una reunió de tots els creients i els digueren: «No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres. Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta feina; nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària i del ministeri de la paraula». Tothom trobà bé aquesta proposta, i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els presentaren als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans.
La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.
Ens trobem davant d’una situació molt comuna en tots els grups humans en expansió: com mantenir-se units…
En el pelegrinatge a Jerusalem, hi venien molts jueus de la Diàspora, és a dir, jueus que estaven dispersats per tot l’Imperi Romà; la seva llengua materna no era ni l’hebreu ni l’arameu sinó que era el grec, la llengua comuna d’aquella època a la conca mediterrània.
I ja sabem que la barrera de les llengües és important: no és només una dificultat de traducció sinó també representa diferents costums, diferent manera de comprendre l’existència…
Una reflexió al voltant de les llengües:
Una llengua és com una xarxa col·locada damunt de la realitat de les coses; una altra llengua és una altra xarxa: és difícil que les dues xarxes coincideixin…
Tingueu en compte que els set homes designats tenien noms grecs; podien formar part del grup de cristians de parla grega, ja que va ser en aquest grup que hi va haver queixes.
“Llavors els dotze convocaren una reunió de tots els creients i els digueren…”
Tenien al cap les exigències del seu objectiu: la pregària, la predicació de la paraula i el servei als germans.
“…busqueu entre vosaltres mateixos set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta feina; nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària i del ministeri de la paraula…”
Va ser l’Esperit Sant qui va propiciar aquestes converses; va ser també ell qui va inspirar als apòstols amb la idea d’organitzar-se d’una altra manera per suportar-ne les conseqüències.
I veiem com neix una nova institució: la dels nous servidors de la comunitat; de moment no té cap nom. La paraula diaca no ha estat emprada en el text…
I ells no van dubtar en proposar una nova organització; ser fidel vol dir tenir els ulls posats en l’objectiu i no dubtar de canviar allò que calgui quan la situació ho demana.
Ens podem preguntar: per què hem perdut aquest hàbit?
Esperem que l’Esperit ens sabrà inspirar a cada època les innovacions necessàries per assegurar fidelment les diverses missions i prioritats de l’Església!
Va ser l’Esperit Sant qui va propiciar aquestes converses; va ser també ell qui va inspirar als apòstols amb la idea d’organitzar-se d’una altra manera per suportar-ne les conseqüències.
I veiem com neix una nova institució: la dels nous servidors de la comunitat…
… ser fidel vol dir tenir els ulls posats en l’objectiu i no dubtar de canviar allò que calgui quan la situació ho demana.
Justos, aclameu el Senyor,
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
Celebreu el Senyor amb la lira,
acompanyeu amb l’arpa els vostres cants.
La paraula del Senyor és sincera,
es manté fidel en tot el que fa;
estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor. R.
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam. R.
R. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós. O bé:
Al·leluia.
Ha calgut un llarg camí de Revelació perquè la humanitat descobreixi aquesta realitat: Déu és Amor.
I que la terra (la Creació) n’és plena: “…la terra és plena del seu amor”.
La qual cosa no vol dir pas que l’amor estigui arreu a la terra! Ni que la felicitat ni l’amor universal siguin trobadissos!
A primer cop d’ull, en aquests versets no trobem cap referència a la Trinitat: Ha calgut esperar la vinguda del Crist per comprendre que la Paraula de Déu, de la qual n’ha parlat tant aquest salm, és una Persona…
Sant Joan ens diu en el pròleg del seu evangeli:
“Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Joan 1,1-3)
Conté vint-i-dos versets, la mateixa quantitat que lletres té l’alfabet hebreu; un salm d’aquest tipus alfabètic, sempre el trobarem consagrat a l’Aliança que Déu va proposar al seu poble per anunciar el seu projecte al món i per realitzar-lo.
Manera simbòlica d’anunciar la perfecció del projecte de Déu: “de l’A a la Z”.
“La paraula del Senyor és sincera…”
El Déu inaccessible parla a l’home; parla per crear, parla per proposar la seva Aliança, parla per guiar el camí del seu poble, i amb ell, el de tota la humanitat, al llarg dels segles.
“es manté fidel en tot el que fa”
En l’home, la paraula i l’acció no són pas sempre coherents… Però en Déu, la seva paraula és acte.
Recordem el Gènesi: “Déu digué:—Que existeixi la llum. I la llum va existir” (Gn 1,3).
El “fer” de Déu és la seva obra, la seva empresa d’alliberament del seu poble.
“estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor”.
Tota la Creació té vocació d’esdevenir el lloc de l’amor, del dret i de la justícia. La Llei és la que educa a poc a poc aquest poble i promou el dret i la justícia tal com Déu les entén.
En tots els pobles del món, la llei està feta per garantir i desenvolupar els valors preponderants de la societat; la particularitat a Israel és que la Llei la va donar Déu mateix i per tant defensa els valors de Déu: l’amor, la llibertat, el respecte mutu, la solidaritat; els manaments tendeixen tots a educar el poble en aquest sentit.
“ell els allibera de la mort, i els retorna en temps de fam”.
Evocació a la sortida d’Egipte: Travessa del mar a peu, perseguits pels soldats del faraó, alimentats amb el mannà cada dia… el Senyor va tenir cura del seu poble en època de fam.
“Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”.
Aquest darrer verset és un bonic resum de l’Aliança, una expressió de confiança extraordinària. És en aquesta confiança on el creient troba la seva força; que no és la seva, sinó la que Déu li dóna!
En els moments de descoratjament, ens hauríem de repetir aquesta frase!
Ha calgut esperar la vinguda del Crist per comprendre que la Paraula de Déu, de la qual n’ha parlat tant aquest salm, és una Persona…
En l’home, la paraula i l’acció no són pas sempre coherents… Però en Déu, la seva paraula és acte. Recordem el
Gènesi: “Déu digué:—Que existeixi la llum. I la llum va existir” (Gn 1,3).
…a Israel la Llei la va donar Déu mateix…
Lectura de la primera carta de sant Pere
Estimats, acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor». També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: «Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu, no quedarà defraudat». És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut, però per als qui no creuen «la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici», i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure». Ensopeguen quan no fan cas de la predicació. Sempre n’hi haurà, que no en fan cas. Però vosaltres sou «un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu», perquè «proclameu la lloança» d’aquell que us ha cridat del país de tenebres a la seva llum admirable.
En l’Antic Testament els profetes utilitzaven el vocabulari dels constructors per parlar de la societat humana; Isaïes, per exemple, ho va fer per comparar el regne de Jerusalem a una construcció mal dirigida.
Isaïes acusava les autoritats d’abandonar els veritables valors i de fundar la societat sobre valors falsos…
Amb el temps, va anar apareixent el costum d’aplicar el terme de “pedra angular” al Messies: ell sabria reprendre i restaurar la construcció de Déu.
Pere desenvolupa aquesta comparació: Jesús, el Messies, és la pedra preciosa que Déu ha posat en el centre de l’edifici i a tots els homes els ha proposat d’esdevenir pedres d’aquest monument…
I aquí cal fer una elecció: formar-ne part o no. Fixem-nos que es tracta d’una elecció, d’un ús de la nostra llibertat, no pas d’una predestinació.
Amb el nostre baptisme hem estat integrats en el que Pere anomena el temple espiritual.
“També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual,…”
I a poc a poc, a la llum de l’ensenyament dels profetes, hom ha descobert que el veritable temple de Déu és la humanitat i que l’únic culte digne d’Ell és l’amor i el servei dels germans i ja no el sacrifici d’animals.
Pere desenvolupa aquesta comparació: Jesús, el Messies, és la pedra preciosa que Déu ha posat en el centre de l’edifici i a tots els homes els ha proposat d’esdevenir pedres d’aquest monument…
I aquí cal fer una elecció: formar-ne part o no. Fixem-nos que es tracta d’una elecció, d’un ús de la nostra llibertat, no pas d’una predestinació.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare».
Que els deixebles manifestessin angoixa és comprensible. I més si tenim en compte que venien d’una gran decepció: el seu cap no va escometre cap moviment d’aixecament contra l’ocupant, ans al contrari, no va parar de predicar la no-violència…
I havia estat condemnat i executat: l’alliberament que ell aportava se situa en un altre nivell…
Una cosa és creure en Déu i l’altra creure en Jesús; calia fer un salt molt important per tenir la mateixa fe en Jesús que en Déu…
Per això Jesús els intenta fer percebre la unitat profunda entre el Pare i ell mateix.
Caldria intentar dedicar una estona per comprendre el sentit de les frases de la conversa del relat que avui llegim: “Confieu en Déu, confieu també en mi”…
En una societat religiosa les persones confien en Déu, tot i no haver-lo vist mai. En realitat és fàcil “confiar” en algú que no s’ha vist mai i que te’l pots imaginar a la teva manera… En canvi, Jesús demana als seus deixebles una cosa més difícil: que confiïn en ell. Això és més difícil perquè a ell el veuen però encara no l’entenen.
El relat té com dues parts: la primera centrada en la idea del “camí”; la segona està centrada en la idea del “Pare”. O sigui: es parla del camí que porta al Pare.
Però el Pare no està pas lluny, i el camí per arribar-hi no es fa pas caminant sinó creient. Quatre vegades s’hi repeteix el verb “creure”. Aquí està el desllorigador de tot.
Tot l’Evangeli de Joan té com a eix unificador la invitació a creure.
El seu autor ho afirma de manera explícita a l’acabament:
“ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom” (Joan 20,31).
Vivim creixent. Així també: creiem creixent. Els deixebles ja creuen en Jesús, però no suficientment com per no abandonar-lo aquella mateixa nit, i després tornar amb ell.
“A casa del meu Pare…”
És en el Crucificat, vida del tot donada, on els deixebles podran veure el Pare:
“A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat” (Joan 1,18)
però se’ns fa visible en Jesús i en cada ésser humà segons la mesura del nostre amor. Ser deixeble significa haver acceptat de viure “on Jesús viu”, és a dir: en l’àmbit de l’Amor.
Gosar dir: “Jo sóc la veritat i la vida” és identificar-se amb Déu mateix…
“Que els vostres cors s’asserenin…”
Avui, Jesús ens ofereix serenor. Serenor per als nostres cors.
“Confieu i treballeu. No defalliu mai”.
Cert que ha entregat la creació a la humanitat i que estem fent un paper ben trist…
Però Ell segueix essent Pare fidel i amatent.
“Creieu en Déu i creieu en mi”.
Creiem en Jesús i el seu camí obert. El seu “full de ruta”.
No estem sols. Jesús és amb nosaltres.
Aquesta és la confiança que sosté el nostre treball i el nostre esforç.
Les preguntes que ens inquieten, sovint, ens les plantegem com si només comptéssim amb les nostres forces i les nostres habilitats.
No anem sols, en aquest viatge de la vida.
Estem massa agitats. I l’agitació ens fa incapaços de fer bé.
Mirem des de la por. No anem bé.
Que els vostres cors s’asserenin, ens repeteix Jesús. Des de la confiança. Des de l’experiència viva del Pare bo que envia el seu Fill.
Veient el Fill… hem vist el Pare!
Però el Pare no està pas lluny, i el camí per arribar-hi no es fa pas caminant sinó creient.
Mai no perdeu la calma. Mai no afebliu la fe. Seguiu confiant en Déu, el Pare.
Deixeu-lo ser Déu. Ell disposa de la darrera paraula.
Encara que a cops ho veiem amb menys claredat de la que ens agradaria.
L’amor entre persones que s’estimen no es basa en “qui és” cadascú. Quedar-se en “qui és” l’altre faria impossible el vertader amor.
Creure en Jesús no és definir-lo sinó acollir la seva presència feta resposta a la nostra situació.
I havia estat condemnat i executat: l’alliberament que ell aportava se situa en un altre nivell…
Una cosa és creure en Déu i l’altra creure en Jesús; calia fer un salt molt important per tenir la mateixa fe en Jesús que en Déu…
Per això Jesús els intenta fer percebre la unitat profunda entre el Pare i ell mateix…
Jesús demana als seus deixebles una cosa més difícil: que confiïn en ell… perquè el veuen però encara no l’entenen.
Tot l’Evangeli de Joan té com a eix unificador la invitació a creure.
Gosar dir: “Jo sóc la veritat i la vida” és identificar-se amb Déu mateix…
No anem sols, en aquest viatge de la vida.
Estem massa agitats. I l’agitació ens fa incapaços de fer bé. Mirem des de la por. No anem bé.
Que els vostres cors s’asserenin, ens repeteix Jesús.
Des de la confiança. Veient el Fill… hem vist el Pare!
Però el Pare no està pas lluny, i el camí per arribar-hi no es fa pas caminant sinó creient.
Creure en Jesús no és definir-lo sinó acollir la seva presència feta resposta a la nostra situació.
1 Per aquells dies, com que anava augmentant el nombre dels deixebles, * els creients de llengua grega es van queixar dels de llengua hebrea, * perquè les seves viudes eren desateses en el servei diari d’ajuda als pobres. 2 Llavors els Dotze * van convocar l’assemblea de deixebles i els digueren:
—No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. * 3 Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de saviesa, i els encarregarem aquesta tasca. 4 Nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula.
5 La proposta va agradar a tota l’assemblea, i elegiren Esteve, home ple de fe i de l’Esperit Sant, * Felip, Pròcor, Nicànor, Timó, Pàrmenes i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. * 6 Els van presentar als apòstols, i quests, després de pregar, * els imposaren les mans. *
7 La paraula de Déu s’anava estenent; * el nombre dels deixebles creixia molt a Jerusalem, i fins i tot un gran nombre de sacerdots acceptaven la fe. *
8 Esteve, ple de la gràcia i del poder de Déu, feia grans prodigis i senyals * enmig del poble. 9 Alguns de la sinagoga anomenada dels lliberts, cireneus i alexandrins, * i altres de Cilícia i de l’Àsia, * es posaren a discutir amb ell. 10 Però com que no eren capaços de resistir la saviesa i la força de l’Esperit amb què Esteve parlava, * 11 subornaren uns homes que diguessin: «Hem sentit que aquest pronunciava paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu.»
12 Llavors van amotinar el poble, els notables i els mestres de la Llei, s’apoderaren sobtadament d’Esteve i se’l van endur al Sanedrí. 13 Allà van presentar falsos testimonis que deien:
—Aquest home no para de parlar contra aquest sant temple * i contra la Llei. 14 Nosaltres li hem sentit dir que aquest tal Jesús de Natzaret destruirà aquest temple i canviarà les normes que Moisès ens va transmetre. *
15 Tots els qui prenien part en la sessió del Sanedrí fixaren la mirada en Esteve i van veure que la seva cara era com la d’un àngel.
Justos, aclameu el Senyor *
1 Justos, aclameu el Senyor;
fareu bé de lloar-lo, homes rectes. *
2 Celebreu el Senyor amb la lira,
canteu-li amb l’arpa de deu cordes; *
3 dediqueu-li un càntic nou, *
toqueu acompanyant l’aclamació.
4 Perquè la paraula del Senyor és certa,
es manté fidel en tot el que fa.
5 Estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor. *
6 Amb la paraula el Senyor ha fet el cel, *
amb l’alè de la boca ha creat l’estelada.
7 Com dins un odre, recull l’aigua dels mars,
reté els oceans en el seu llit.
8 Que tota la terra veneri el Senyor,
que el temin els habitants del món. *
9 A una paraula seva, tot començà;
a una ordre d’ell, tot existí. *
10 El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira a terra els propòsits dels pobles; *
11 però els plans del Senyor persisteixen, *
manté per sempre els propòsits del seu cor.
12 Feliç la nació que té el Senyor per Déu, *
el poble que ell ha escollit per heretat. *
13 El Senyor guaita des del cel,
observa un per un tots els homes. *
14 Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
15 ell, que ha modelat un per un tots els cors, *
penetra totes les seves accions. *
16 No és un gran exèrcit el que salva els reis,
ni tenir molta força allibera el valent;
17 els cavalls no valen res per a guanyar una victòria,
la seva envestida no salva ningú. *
18 Els ulls del Senyor vetllen * els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
19 ell rescata de la mort la seva vida
i els retorna en temps de fam.
20 La nostra ànima es deleix pel Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix. *
21 És l’alegria del nostre cor,
i el seu sant nom ens dóna confiança.
22 Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu.
No és fàcil de distingir en la Primera carta de Pere una estructura ben definida. Després de la salutació i d’una acció de gràcies a Déu, semblant a les que hi ha en altres cartes del Nou Testament (1,1-12), comença una primera part (1,13-2,10) en què es recorda als cristians la crida que han rebut a la santedat i on són convidats a abandonar definitivament la seva antiga manera de viure. En una nova secció (2,11-4,11), l’autor va repassant els diversos aspectes de la vida cristiana i les diverses situacions en què es troben els creients, per exhortar tothom a comportar-se tal com demana la pròpia condició. Finalment, l’escrit conté una sèrie d’exhortacions referides al moment present (4,12-5,11) que els destinataris han de tenir particularment en compte. La carta acaba amb una breu salutació (5,12-14).
Davant la situació en què es troben els destinataris de la Primera carta de Pere, l’autor proposa de fonamentar se en la vida i el misteri de Jesucrist. Als ulls de la gent, els cristians són forasters i estrangers, però davant de Déu són el seu poble, una nació santa. Viuen pobrament i escampats, però de fet tenen una heretat ferma i incorruptible. Són marginats de la societat, però han estat escollits per Déu des de sempre. Són esclaus o han de viure com si ho fossin, però saben que han estat alliberats de la manera absurda de viure que abans tenien. Quan els tracten de cristians i els menyspreen, s’ho han de prendre com un elogi si és cert que viuen com el Crist. És a ell, el Crist, a qui han de tenir per model enmig de les proves i sofriments que ara passen. Ell és el fonament sòlid de la comunitat que edifiquen entre tots.
L’autor de la carta proposa la resistència activa, que es fonamenta en l’esperança i en el testimoni, i que comporta la cohesió i la unitat de cara endins i l’obertura i el diàleg de cara enfora. L’esperança és un do de Déu, que posa els creients en camí cap a la possessió en plenitud de la salvació portada per Jesucrist, i que els permet de lluitar amb alegria enmig de les proves. D’altra banda, el creient, en un món que li pregunta contínuament per la seva esperança, ha de saber donar-ne raó, suaument i amb respecte, tant de paraula com d’obra. El testimoni dels cristians en la manera de comportar-se en la vida social, el tracte de les dones creients envers els seus marits pagans o dels esclaus envers els seus amos, tot plegat obrirà a d’altres l’entrada a la «fraternitat», dins la qual l’amor intens, l’hospitalitat i el servei fan possible que la fe sigui mantinguda i obtingui la recompensa de la glòria.
1 »Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. * 2 A casa del meu Pare hi ha moltes estances; * si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? 3 I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. * 4 I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.
5 Tomàs li pregunta:
—Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?
6 Jesús li respon:
—Jo sóc el camí, la veritat i la vida. * Ningú no arriba al Pare si no és per mi. 7 Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. * I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist.
8 Li diu Felip:
—Senyor, mostra’ns el Pare, * i no ens cal res més.
9 Jesús li respon:
—Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. * Com pots dir que us mostri el Pare? 10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? * Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. * És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. * 11 Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. 12 En veritat, en veritat us ho dic: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare. 13 I tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; * així el Pare serà glorificat en el Fill. 14 Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.
15 »Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, * 16 i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor * perquè es quedi amb vosaltres per sempre. 17 Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, * perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. * 18 No us deixaré pas orfes; torno a vosaltres. 19 D’aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. 20 Aquell dia, * coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. * 21 El qui m’estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell.
22 Judes, no l’Iscariot, li pregunta:
—Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres però no al món?
23 Jesús li respon:
—Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. * 24 El qui no m’estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat. *
25 »Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, 26 però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre. *
27 »Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dóna. Que els vostres cors s’asserenin * i no temin. 28 Heu sentit que us deia: “Me’n vaig, però torno a vosaltres.” * Si m’estiméssiu, us alegraríeu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 29 Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu. * 30 Ja no parlaré gaire més temps amb vosaltres, perquè arriba el príncep d’aquest món. * No és que ell tingui poder sobre mi, 31 però així el món sabrà que jo estimo el Pare i que faig el que el Pare m’ha manat. *
»Aixequeu-vos, anem-nos-en d’aquí! *
