Menu
Lectura dels Fets dels Apòstols
En aquells dies, Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia. Confortaven els convertits de nou i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe. Els recordaven que per entrar al Regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions. Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut. Continuaren el seu viatge a través de Pisídia i arribaren a Pamfília. Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia, i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia, des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir. Així que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.
En els darrers relats se’ns explica el primer viatge de Pau i en el d’avui concretament, el trajecte de tornada.
Passen un any a Antioquia per tal de consolidar una comunitat formada pels conversos vinguts d’arreu.
Pau i Bernabé van sortir d’Antioquia de Siria (avui Turquia), en vaixell cap a la costa sud de l’actual Turquia.
Després van passar per Antioquia de Pisidia, Iconium (l’actual Konya, on va morir Rumi, el fundador dels dervixos giròvags) i Listria.
Viatge molt intens on no hi manquen situacions molt difícils: en una ocasió, Pau va ser apedregat a Pisidia, per jueus hostils a la seva predicació cristiana; però ell va continuar predicant…
Quan tornen a visitar les comunitats que han creat, anomenen els seus responsables, els “Ancians” (“presbuteros” en grec, en català preveres).
Lluc insisteix en el dejuni i la pregària, com a elements molt importants i cohesionadors. En els nostres dies i en el nostre entorn potser primem més l’organització!
El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.
El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement tot el que ell ha creat.
Que us enalteixin les vostres criatures,
que us beneeixin els fidels;
que proclamin la glòria del vostre Regne
i parlin de la vostra potència. R.
Que facin conèixer als homes les gestes del Senyor,
la magnificència gloriosa del seu Regne.
El vostre Regne s’estén a tots els segles,
el vostre imperi, a totes les generacions. R.
R. Beneiré el vostre nom per sempre,
Déu meu i rei meu. O bé: Al·leluia.
Per tal de cantar les perfeccions de Jahvè, que assenyalen les seves intervencions en la història, aquest himne copia i reprodueix un cert nombre de sentències molt repetides, que organitza en un poema alfabètic.
La composició d’aquest salm és molt acurada: veureu que conté vint-i-dos versets, cadascun d’ells comença per una lletra de l’alfabet hebreu; és el que s’anomena en literatura un “acròstic”. A més, noteu que hi ha un marcat paral·lelisme entre les dues línies de cada verset; això quedaria palès si ho llegíssim a dues veus o cantéssim dos cors alternats.
Lloa i exalta la grandesa i el poder de Jahvè, la seva bondat i el seu amor, la glòria i el poder del seu regne, la seva justícia i veritat.
Que tothom beneeixi el seu nom per sempre més.
Aquest salm forma part de la pregària jueva de cada matí.
El salmista no pot contenir-se de “donar glòria” al seu rei que és Déu. Lloa la seva “glòria”, la seva “magnificència”, la seva “grandesa”, el seu “poder”, la seva “esplendor”… Qualitats eminentment reials!
Però canta també la seva “bondat”, la seva “justícia”, la seva “tendresa”, la seva “pietat”, el seu “amor”, la seva “fidelitat”, la seva “proximitat”… Qualitats més que tot paternals. Déu és rei!
Però un rei que posa tot el seu poder al servei del seu amor i vessa les seves benediccions sobre la humanitat.
Jesús és l’expressió vivent i l’encarnació d’aquesta tendresa de Déu de què parla el salm 144.
Ell és aquell “que sosté els qui cauen i aixeca els afeixugats”.
Digues-me com és la teva oració, i et diré qui ets. Hi ha persones que diuen “estimar” una altra persona, i de fet només s’estimen a si mateixes.
Sovint amb Déu també som uns interessats egoistes. Encara que diem a Déu “faci’s la vostra voluntat”, de fet estem dient “que es faci la meva voluntat”.
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan
Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hi havia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs, i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava: «És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat». Llavors el qui seia al tron afirmà: «Jo faré que tot sigui nou».
Dit d’una altra manera: el passat és passat, s’ha acabat. Ja Joan ens ha advertit: el seu Apocalipsi és un llibre de visions, vol revelar (recordem, “treure el vel”) l’avenir per donar prou coratge per afrontar el present.
Si anem al Gènesi, en el primer capítol, trobarem la descripció de la Creació: és la que Joan anomena “la primera creació”. Al llarg de la història bíblica, el poble escollit se sent cridat pels profetes cap al camí de l’Aliança i innombrables textos anuncien exactament el que l’autor de l’Apocalipsi veu ja realitzat; per exemple, així ho trobem el profeta Isaïes (65, 17-20):
Un cel nou i una terra nova
Tothom oblidarà els desastres del passat,
els meus ulls no els tornaran a veure.
Crearé un cel nou i una terra nova.
Ningú no es recordarà del passat,
no hi pensarà mai més.
Alegreu-vos, exulteu amb una joia eterna
pel que jo crearé:
crearé una Jerusalem joiosa,
el seu poble desbordarà d’alegria.
Jo mateix exultaré per Jerusalem
i m’alegraré pel meu poble.
No s’hi sentirà mai més cap plor
ni cap crit de dolor.
Ja no hi haurà nadons
que visquin pocs dies,
ni adults que no arribin
a una llarga vellesa.
Morirà jove qui mori a cent anys,
i tindran per maleït el qui no hi arribi.
Simbòlicament, aquesta renovació de totes les coses la tenim representada per la desaparició del mar: recordem la fugida d’Egipte, la travessa del Mar Roig “a peu sec” mentre les forces del mal, de l’esclavatge, que els perseguien, eren engolides per les aigües…
En el Nou Testament trobem a Jesús caminant sobre les aigües, manifestant la seva victòria sobre el mal, sobre les forces de l’abisme…
Joan ens diu: En endavant la victòria és total: la mar ha desaparegut! I amb ella, tota forma de mal, de sofriment, de plors, de crits, de mort.
El que tot l’univers espera, és l’acompliment del gran projecte de Déu, la instauració d’una Aliança de Déu amb tota la humanitat, sense cap ombra, l’establiment d’un diàleg d’amor.
Les noces de Déu amb la humanitat: tema molt audaç i força recurrent a l’Antic Testament (el trobem en els profetes Osees o Isaïes, també en el Càntic dels Càntics). També en el Nou: fixem-nos en el relat de les noces de Canà (Jn 2, 1-12)…
Déu ens convida a col·laborar amb Ell per contribuir amb les nostres obres a la renovació de la
Creació: la intervenció de Déu transfigurarà els nostres esforços.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué: «Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat.
Fillets, és per poc temps que encara estic amb vosaltres. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus».
Una vegada més queda palesa la dificultat per comprendre el llenguatge de Jesús i els seus contemporanis…
Els apòstols han assistit amb impotència a la Passió i la mort del Crist i ho han viscut amb horror. Ha estat després que Joan ha comprès que era en realitat l’hora de la glòria de Jesús: “Ara us revelo fins on arriba l’amor del Pare”.
La glòria de Déu no està en el sofriment sinó en la fidelitat d’aquells que continuen estimant malgrat ser odiats; d’aquells que continuen humanitzant malgrat ser víctimes d’un intent de deshumanització.
Si un pont es manté ferm al seu lloc quan hi ha hagut un grandíssim aiguat, esdevé una glòria per als seus dissenyadors i constructors. Si un home continua donant amorosament la seva vida, fins i tot quan la hi prenen per vendre-la (Judes), aquest home dóna glòria a qui l’ha engendrat i l’ha enviat al món perquè hi faci visible i experimentable l’amor de Déu a tots els humans.
Davant qualsevol dolor hem de fer el que puguem per treure’l; però han de ser sobretot els patiments causats pels humans els que han de provocar en nosaltres una reacció més decidida, precisament perquè en aquests hi podem fer alguna cosa.
I aquí precisament s’hi mostra la grandesa de Jesús: malgrat el poder deshumanitzant de la tortura, ell s’ha mantingut fidel a estimar, i a no tornar mal per mal.
El manament d’estimar-nos no era nou: els mestres jueus del seu temps ja ho ensenyaven.
El que té de novetat aquest manament és el d’estimar veritablement com Ell ho va fer, és a dir, estar guiats pel seu Esperit.
“El que demostrarà que sou els meus deixebles, és l’amor que us tindreu els uns pels altres”.
Déu sap que l’amor, en el dia a dia, és molt difícil: si ho aconseguim, serà una prova que l’Esperit del Crist actua en nosaltres!
Necessitem fer un acte de fe: creure, que el seu Esperit viu en nosaltres. És llavors quan podem estimar “com” ell perquè és el seu Esperit que actua en nosaltres.
El “nou manament”: viure en Jesús per a poder actuar com Jesús.
La novetat solament pot venir del do de la comunió amb el Crist, del viure en Ell. Només si ens deixem rentar una i una altra vegada, si ens deixem “purificar” pel mateix Senyor, podem aprendre a fer, juntament amb Ell, allò que Ell ha fet.
La inserció del nostre jo en el seu —”visc jo, però ja no sóc jo que visc, sinó que el Crist viu en mi” (Ga 2,20)— és la novetat real.
…Pau va ser apedregat a Pisidia, per jueus hostils a la seva predicació cristiana; però ell va continuar predicant…
Lluc insisteix en el dejuni i la pregària, com a elements molt importants i cohesionadors. En els nostres dies i en el nostre entorn potser primem més l’organització!
El salmista…canta també la seva “bondat”, la seva “justícia”, la seva “tendresa”, la seva “pietat”, el seu “amor”, la seva “fidelitat”, la seva “proximitat”…
Jesús és l’expressió vivent i l’encarnació d’aquesta tendresa de Déu de què parla el salm 144.
Digues-me com és la teva oració, i et diré qui ets. Hi ha persones que diuen “estimar” una altra persona, i de fet només s’estimen a si mateixes.
Sovint amb Déu també som uns interessats egoistes. Encara que diem a Déu “faci’s la vostra voluntat”, de fet estem dient “que es faci la meva voluntat”.
…el passat és passat, s’ha acabat.
Simbòlicament, aquesta renovació de totes les coses la tenim representada per la desaparició del mar: recordem la fugida d’Egipte, la travessa del Mar Roig…
En el Nou Testament trobem a Jesús caminant sobre les aigües, manifestant la seva victòria sobre el mal, sobre les forces de l’abisme…
Déu ens convida a col·laborar amb Ell per contribuir amb les nostres obres a la renovació de la Creació: la intervenció de Déu transfigurarà els nostres esforços.
Davant qualsevol dolor… els patiments causats pels humans els que han de provocar en nosaltres una reacció més decidida, precisament perquè en aquests hi podem fer alguna cosa.
El manament d’estimar-nos no era nou: els mestres jueus del seu temps ja ho ensenyaven. El que té de novetat aquest manament és el d’estimar veritablement com Ell ho va fer, és a dir, estar guiats pel seu Esperit.
Déu sap que l’amor, en el dia a dia, és molt difícil: si ho aconseguim, serà una prova que l’Esperit del Crist actua en nosaltres!
La inserció del nostre jo en el seu —”visc jo, però ja no sóc jo que visc, sinó que el Crist viu en mi” (Ga 2,20)— és la novetat real.
1 També a Iconi van entrar a la sinagoga dels jueus * i van parlar de tal manera que molts jueus i molts grecs * es convertiren a la fe. 2 Però els jueus que no s’havien convertit van instigar els pagans i els indisposaren amb els germans. * 3 Així i tot, Pau i Bernabé s’hi van quedar molt de temps i parlaven amb valentia, confiats en el Senyor. El Senyor confirmava la paraula de la seva gràcia, que ells comunicaven, i els concedia d’obrar senyals i prodigis. *
4 Llavors la gent de la ciutat es va dividir: els uns estaven a favor dels jueus, i els altres a favor dels apòstols. * 5 Però, quan es va gestar un pla dels pagans i dels jueus amb els seus dirigents per a fer mal a Pau i Bernabé i apedregar-los, 6 ells, conscients de la situació, van fugir a Listra i Derbe, ciutats de Licaònia, i a la rodalia. 7 També allí anunciaven la bona nova.
8 A Listra hi havia un home amb els peus esguerrats, invàlid de naixement, que mai no havia caminat. 9 Mentre l’home l’escoltava, Pau va fixar en ell la mirada i, veient que tenia prou fe per a ser guarit, * 10 va cridar amb veu forta:—Aixeca’t, posa’t dret! Ell es posà dret d’un salt i caminava. 11 La gent, en veure el que Pau havia fet, començà a cridar en la llengua de Licaònia:—Els déus han baixat a nosaltres en figura humana! 12 A Bernabé li deien Zeus, i a Pau, Hermes, * perquè era ell qui els adreçava la paraula. 13 El sacerdot del temple de Zeus que hi havia davant mateix de Listra, es va presentar acompanyat de molta gent davant les portes de la ciutat, * portant vedells i garlandes per oferir un sacrifici. 14 Quan els apòstols Bernabé i Pau ho van saber, s’esquinçaren els vestits i es van llançar enmig de la multitud tot cridant: *
15 —Però què feu? Si som homes igual que vosaltres! * Per això us anunciem la bona notícia que us convertiu d’aquests ídols al Déu viu que ha fet el cel, la terra i el mar, i tot el que s’hi mou. * 16 Ell, en les generacions passades, va permetre que totes les nacions seguissin els seus propis camins; * 17 tot i això, mai no deixà de donar testimoni de si mateix amb els seus favors, concedint-vos del cel pluges i èpoques de fertilitat i omplint d’aliment i d’alegria els vostres cors. *
18 Les seves paraules, amb prou feines van poder calmar la multitud perquè no els oferís un sacrifici.
19 Llavors arribaren uns jueus d’Antioquia i d’Iconi, que es guanyaren la gent, van apedregar Pau * i el van arrossegar fora de la ciutat pensant-se que era mort. 20 Però quan els deixebles es van aplegar al voltant d’ell, Pau es va aixecar i entrà a la ciutat. L’endemà va sortir amb Bernabé cap a Derbe.
21 Després d’haver anunciat la bona nova a la ciutat de Derbe i haver-hi fet força deixebles, Pau i Bernabé van tornar a Listra, a Iconi i a Antioquia de Pisídia, 22 enfortint els deixebles i exhortant-los a perseverar en la fe. Deien:
—Ens cal passar per moltes tribulacions per a entrar al Regne de Déu.
23 A cada església van designar-hi responsables que la presidissin * i, després de fer pregàries * acompanyades de dejuni, els encomanaren al Senyor en qui havien cregut.
24 Van travessar Pisídia i arribaren a Pamfília. 25 A Perga van anunciar la Paraula i després van baixar a Atalia. 26 D’allí navegaren cap a Antioquia, el seu lloc de partença, * on havien estat confiats a la gràcia de Déu amb vista a l’obra que acabaven d’acomplir. *
27 Quan van arribar-hi, reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet per mitjà d’ells i com havia obert als pagans la porta de la fe. * 28 I van quedar-se amb els deixebles una bona temporada.
1 Lloança. * Del recull de David.
Àlef
T’exalçaré, Déu meu i rei meu,
beneiré el teu nom per sempre. *
Bet
2 Et beneiré dia rere dia,
lloaré el teu nom per sempre més.
Guímel
3 El Senyor és gran i digne de tota
lloança. *
La seva grandesa no té límits.
Dàlet
4 Que a cada generació et lloïn pel que
has fet,
que anunciïn les teves proeses.
He
5 Que proclamin l’esplendor gloriosa de
la teva majestat,
i jo repassaré els teus prodigis.
Vau
6 Que parlin del teu poder temible,
i jo contaré les teves grandeses.
Zain
7 Que difonguin el record de la teva gran
bondat
i aclamin els teus favors. *
Het
8 El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor. *
Tet
9 El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement totes les seves
criatures.
Iod
10 Que t’enalteixin les teves criatures,
que et beneeixin, Senyor, els teus fidels.
Caf
11 Que proclamin la glòria del teu regne
i parlin de les teves proeses.
Làmed
12 Que facin conèixer a tothom les teves
gestes,
la glòria esplendorosa del teu regne.
Mem
13 El teu regne s’estén a tots els segles,
el teu imperi, a totes les generacions.
Nun
Les paraules del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d’amor. *
Sàmec
14 El Senyor sosté * els qui estan a punt
de caure; *
als qui han ensopegat, ell els redreça.
Ain
15 Tothom posa els ulls en tu, mirant
esperançat,
i al seu temps els dónes l’aliment.
Pe
16 Tan bon punt obres la mà,
sacies de bon grat tots els vivents. *
Sade
17 Són camins de bondat, els del Senyor,
les seves obres són obres d’amor.
Cof
18 El Senyor és a prop dels qui
l’invoquen,
dels qui l’invoquen amb sinceritat.
Reix
19 Satisfà el voler dels qui el veneren,
escolta la seva súplica i els salva.
Xin
20 El Senyor guarda els qui l’estimen,
però farà que els injustos es dispersin.
Tau
21 Que els meus llavis lloïn el Senyor, *
que tothom beneeixi * el seu sant nom
per sempre més. *
1 Després vaig veure un cel nou i una terra nova. * El primer cel i la primera terra havien passat, i el mar ja no existia. *
2 Llavors vaig veure baixar del cel, * venint de Déu, la ciutat santa, * la nova Jerusalem, * abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs. * 3 I vaig sentir una veu forta * que proclamava des del tron:
—Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. * Ells seran el seu poble * i el seu Déu serà “Déu que és amb ells”. * 4 Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, * i no existirà més la mort, * ni dol, ni crits, ni sofriment. * Perquè les coses d’abans han passat. *
5 I el qui seu al tron va afirmar: —Jo faig que tot sigui nou. I afegí: —Escriu aquestes paraules, perquè són certes i veritables.
6 Després em va dir:—Ja s’han complert! Jo sóc l’alfa i l’omega, el principi i la fi. * Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida sense pagar res. * 7 El qui surti vencedor rebrà tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ell serà fill meu. * 8 Però els covards, * els descreguts, els corromputs, els assassins, els libidinosos, els qui practiquen la bruixeria, els idòlatres i tots els mentiders tindran la seva part a l’estany de foc atiat amb sofre, * que és la segona mort. *
9 Aleshores va venir un dels set àngels que tenien les set copes plenes de les set darreres plagues, * i em va parlar així:—Vine i et mostraré la núvia, l’esposa de l’Anyell. *
10 Em va transportar en esperit dalt d’una muntanya gran i alta i em féu veure la ciutat santa de Jerusalem, * que baixava del cel, venint de Déu * 11 i envoltada de la seva glòria. * Resplendia com la pedra més preciosa, * com un jaspi cristal·lí. * 12 Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes, i a les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats, que són els noms de les dotze tribus d’Israel. 13 Tres portes miraven a llevant, tres portes al nord, tres portes al sud i tres portes a ponent. * 14 La muralla de la ciutat reposava sobre dotze fonaments que duien els dotze noms dels dotze apòstols de l’Anyell. * 15 El qui em parlava tenia una vara d’or per a amidar la ciutat, les seves portes i la seva muralla. * 16 La ciutat té la forma d’un quadrat: * la seva llargada és igual a l’amplada. Va amidar, doncs, la ciutat amb la vara, i el seu perímetre era de dotze mil estadis; * la llargada, l’amplada i l’alçada són iguals. 17 Va amidar també la muralla, i tenia cent quaranta-quatre colzades de gruix, * amb la mida d’home que l’àngel feia servir. * 18 La muralla era tota de jaspi, i la ciutat, d’or brunyit semblant al cristall més pur. 19 Els fonaments de la muralla de la ciutat estaven adornats amb dotze pedres precioses de tota mena: el primer fonament era jaspi; el segon, safir; el tercer, calcedònia; el quart, maragda; 20 el cinquè, sardònix; el sisè, sarda; el setè, crisòlit; el vuitè, beril; el novè, topazi; el desè, àgata; l’onzè, jacint; el dotzè, ametista. 21 Les dotze portes eren dotze perles; cada una era una sola perla. I la plaça de la ciutat era d’or brunyit com el cristall. *
22 De temple no n’hi vaig veure, perquè el seu temple és el Senyor, Déu de l’univers, junt amb l’Anyell. *
23 La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror, * i l’Anyell és el gresol que la il·lumina. 24 Les nacions caminaran a la seva llum, i els reis de la terra li portaran les seves riqueses. * 25 Les seves portes no es tancaran en tot el dia, * perquè allí les nits no existiran. * 26 Li portaran, doncs, les riqueses i l’esplendor de les nacions. 27 Però no hi entrarà res d’impur, * no hi entraran els corromputs * ni els mentiders. Tan sols hi entraran els inscrits en el llibre de la vida de l’Anyell.
1 Era abans de la festa de Pasqua. * Jesús sabia que havia arribat la seva hora, * l’hora de passar d’aquest món al Pare. * Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem. *
2 Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, * la resolució de trair-lo, * 3 Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, * i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, * 4 s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; 5 després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida. 6 Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: —Senyor, ¿tu em vols rentar els peus? 7 Jesús li respon: —Ara no entens això que faig; ho entendràs després. 8 Pere li diu:—No em rentaràs els peus mai de la vida! Jesús li contesta: —Si no et rento, no tindràs part amb mi. * 9 Li diu Simó Pere: —Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta’m també les mans i el cap. 10 Jesús li diu: —Qui s’ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, * encara que no tots. 11 Jesús sabia qui el traïa, * i per això va dir: «No tots sou nets.» 12 Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i tornà a taula. * Llavors els digué: —¿Enteneu això que us he fet? 13 Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dirho, perquè ho sóc. * 14 Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. * 15 Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, * ho feu també vosaltres. 16 En veritat, en veritat us ho dic: el criat no és més important que el seu amo, ni l’enviat més important que el qui l’envia. * 17 Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica! *
18 »No parlo per tots vosaltres. Sé qui vaig escollir, però s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: El qui
compartia el meu pa, m’ha traït el primer. 19 Us ho dic ara, per endavant, perquè, quan passi, cregueu que jo sóc. 20 En veritat, en veritat us ho dic: qui acull els qui jo enviaré, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. *
21 Després de dir això, Jesús es contorbà i afirmà:
—En veritat, en veritat us dic que un de vosaltres em trairà.
22 Els deixebles es miraven els uns als altres, perquè no sabien de qui ho deia. 23 Un dels deixebles, el qui Jesús estimava, * era a taula al costat d’ell. 24 Simó Pere li fa senyes perquè li pregunti de qui parla. 25 Ell es reclina * sobre el pit de Jesús i li diu: —Senyor, qui és? 26 Jesús respon:—És aquell a qui donaré el tros de pa que ara sucaré.
Llavors suca el pa i el dóna a Judes, fill de Simó Iscariot. 27 En aquell moment, darrere el tros de pa, Satanàs va entrar dintre d’ell. * Jesús li digué:
—Allò que estàs fent, fes-ho de pressa. 28 Però cap dels qui eren a taula no va entendre per què Jesús li deia això. 29 Com que Judes tenia la bossa dels diners, alguns pensaven que Jesús li deia que comprés tot el que necessitaven per a la festa, * o bé que donés alguna cosa als pobres. * 30 Ell, després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit. *
31 Quan Judes va ser fora, Jesús digué:
—Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. * 32 Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. 33 Fills meus, * encara estic amb vosaltres, si bé per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: “Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir.” * 34 Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. * 35 Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres.
36 Simó Pere li diu: —Senyor, on vas? Jesús li respon: —Allà on jo vaig, ara tu no em pots seguir. Em seguiràs més tard. 37 Pere li replica:—Senyor, per què no et puc seguir ara mateix? Donaré per tu la vida!
38 Jesús li contesta: —¿Tu vols donar la vida per mi? En veritat, en veritat t’ho dic: no cantarà el gall que no m’hagis negat tres vegades.
