Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el temple. L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria». Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l’edifici s’omplia de fum. Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers». Llavors un dels serafins volà cap a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar. Em tocà els llavis amb aquella brasa i em digué: «Això
t’ha tocat els llavis: ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat». Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?». Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi».
Hem llegit ja força textos del llibre d’Isaïes en diumenges precedents i atès que la seva autoria no havia estat mai aclarida, ara en farem una explicació:
El llibre que porta el nom d’Isaïes té seixanta-sis capítols: no és l’obra d’un sol home sinó un conjunt de tres recopilacions.
Els capítols 1-39 són majoritàriament obra del profeta que avui ens relata la seva vocació (a l’interior d’aquests 39 capítols, algunes pàgines són probablement posteriors); els capítols 40 a 55 són l’obra d’un profeta de l’època de l’exili a Babilònia (segle sisè aC); els capítols 56 a 66 corresponen a la predicació d’un tercer profeta, contemporani al retorn de l’exili.
La darrera setmana vàrem llegir el relat de la vocació de Jeremies i avui llegim la d’Isaïes; dos grans profetes als nostres ulls. Tanmateix, ells confessen llur limitació: Jeremies se sentia incapaç de parlar i Isaïes, fins i tot indigne…
“L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent”.
Ens parla d’una visió: no esperem en la seva evocació un desenvolupament lògic dels fets; els llibres profètics estan plens de visions fantàstiques: ens correspon a nosaltres descodificar aquest llenguatge extremadament suggerent…
Però Isaïes és molt precís en el temps: ens diu que això va passar “L’any que morí el rei Ozies…”: sabem que el rei Ozies va regnar a Jerusalem dels 781 al 740 aC.
D’ençà de la mort de Salomó (el 933 aC), el regne de David i de Salomó es va dividir: al Sud, Ozies va regnar a Jerusalem; al Nord, Menahem va ser rei de Samaria. També sabem que Ozies era leprós i va morir a Jerusalem el 740 aC.
“Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria”.
Podem reconèixer el Sant, Sant, Sant… de les nostres misses: això vol dir que com a mínim això data d’Isaïes…
Us enalteixo amb tot el cor, Senyor,
us vull cantar a la presència dels àngels.
Em prosterno davant del santuari.
Enalteixo el vostre nom
perquè estimeu i sou fidel.
Sempre que us invocava, m’heu escoltat,
heu enfortit la meva ànima. R.
En sentir el que vós heu promès,
tots els reis de la terra us lloaran
i celebraran que vós obreu així:
«Que n’és, de gran, la glòria del Senyor». R.
La vostra dreta em salva.
Que el Senyor continuï afavorint-me.
El vostre amor perdura sempre.
Acabeu la vostra obra, Senyor. R.
R. Us vull cantar a la presència dels àngels,
Senyor. O bé: Al·leluia.
El creient és qui viu en la gràcia de Déu i que està anegat de reconeixement. I com ja anem veient en els salms, quan parlem del creient, en singular, estem parlant de tot el poble d’Israel.
La paraula “Senyor” surt repetides vegades: és el famós Nom de Déu, que anomenem “tetragrama”, car està compost de quatre consonants; aquest Nom va ser revelat per Déu a Moisès en el Sinaí en l’episodi de l’esbarzer cremant (Ex 3).
En aquest salm descobrim en què consisteix la Santedat de Déu: Déu és Amor i veritat… i és ben cert que en això un veritable fossar ens separa d’Ell…
L’amor i la fidelitat del Senyor (v. 2), que reconforta i protegeix els humils (vv. 3, 6), motiven aquest cant d’acció de gràcies, en el qual apareix clarament una nota “universalista” (vv. 4-5).
El salm conclou amb una renovada expressió de confiança en el Senyor (vv. 7-8)
Aquest salm proclama la “transcendència” de Déu: “que n’és de gran, la glòria del Senyor!”, gens original, això ho fan totes les religions autèntiques. Cal temps per a deixar-se envair per aquest sentiment d’adoració que fa “prosternar-nos”, la cara contra la pols, com diu el salm, fins a prendre consciència de “davant de qui ets”.
El que és original, en la revelació que Déu fa de si mateix a Israel, és, abans que res, que aquest Déu “transcendent” mira els humils amb predilecció.
No costa gens posar aquest salm en boca de Jesús. Repetim una vegada més, mai no ho direm prou, que Jesús “va dir” aquest salm, donant-li una dimensió de pregària personal. La seva…
“Acabeu la vostra obra, Senyor.” Pregària que hem de repetir, constantment, en el món d’avui. Déu en acció, avui.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, us recordo la bona nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant, si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona nova. Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità. Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Després s’aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts. Després s’aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi.
Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?
Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut.
La nostra fe la devem a aquells que ens han precedit: podem comparar aquesta transmissió de l’Evangeli a una carrera de relleus, on un equip substitueix l’anterior tot agafant el testimoni…
Pau no formava part de l’equip que va sortir primer… No va conèixer el Crist, però sí que ell pot citar les fonts: són els apòstols de la primera generació; gràcies a ells, ell, Pau, va rebre el testimoni i a la vegada, ell l’ha transmès.
“… que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità”.
Dues frases i dues paraules, morí i ressuscità…
Pau afirma que tot això és conforme a les Escriptures (en aquell moment, l’Antic Testament).
Això no vol dir que ja estigués escrit a l’avançada sinó que tot el que s’ha esdevingut ha estat d’acord amb la intenció benèvola de Déu, d’acord amb el seu projecte.
D’acord amb les promeses de Déu, el Crist va ressuscitar, és a dir, la mort va ser vençuda.
L’Antic Testament n’estava farcit d’aquestes promeses del perdó dels pecats, promeses de salvació i de vida.
L’expressió, “el tercer dia”, ja evocava a l’Antic Testament, promeses de salvació, d’alliberament:
“L’endemà, Abraham es va llevar de bon matí. Va estellar llenya per a l’holocaust, va guarnir l’ase i prengué amb ell dos mossos i el seu fill Isaac. I es va posar en camí cap a l’indret que Déu li havia indicat. El tercer dia, Abraham veié l’indret de lluny estant” (Gn 22,3-4).
“I els va fer tancar tres dies a la presó. Al cap de tres dies, Josep els digué: —Jo sóc un home que reverencia Déu. Feu el que us dic i salvareu la vida” (Gn 42, 17-18).
“Quan Moisès va transmetre al Senyor les paraules del poble, el Senyor li digué: —Vés a trobar el poble.
Purifica’ls avui i demà i que es rentin també els vestits. Que estiguin preparats per al tercer dia, perquè el tercer dia el Senyor baixarà a la muntanya del Sinaí a la vista de tot el poble (Ex 19, 9-11).
“El Senyor havia disposat que un gran peix engolís Jonàs. I Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits (Jon 2,1).
Així doncs, l’expressió “el tercer dia” no és una dada cronològica sinó l’expressió d’una esperança: la del triomf de la vida en benefici de tots.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant.
Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes». Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven.
Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven. Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador». Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes». Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.
No tenim per costum comparar l’apòstol Pere al profeta Isaïes; tanmateix, les lectures que llegim avui, ens hi porten…
El decorat és ben diferent: per Isaïes, una visió que passa en el temple de Jerusalem; per Pere, en el llac de Tiberíades (també anomenat llac de Generaset); ambdós, de cop, es troben a la presència de Déu mateix… I en el cas de Pere, només amb una simple paraula de Jesús, el miracle es produeix:
“Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven”
Tots dos tenen la mateixa consciència de la santedat de Déu i de l’immens abisme que ens separa d’ell.
“Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador”.
Isaïes diu:
“Jo vaig dir: Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers”
Tots dos, Pere i Isaïes, tenen una espècie de temença davant la manifestació evident de Déu.
I cal tenir present que la nostra indignitat no atura a Déu: el dia que nosaltres prenguem consciència de la nostra pobresa, Déu ens pot sadollar…
Veiem com l’encontre autèntic amb Déu, mena l’home a reconèixer la seva pobresa i insuficiència, les seves limitacions i el seu pecat. Però, malgrat aquesta fragilitat, el Senyor, ric en misericòrdia i perdó, transforma la vida de l’home i el crida a seguir-lo.
Encara que l’empresa, a ulls humans, sembli abocada al fracàs, caldrà calar les xarxes: estem davant del misteri de la nostra col·laboració a l’obra de Déu.
Com diu Pau a la segona lectura, és la gràcia de Déu que ho fa tot…
Si hi reflexionem, veurem que només se’ns demana confiança i disponibilitat. Pere així ho fa:
“…però ja que vós ho dieu calaré les xarxes”
I després del miracle, Pere no diu “Mestre” sinó que diu “Senyor”, el nom reservat a Déu. I es prosterna als seus peus.
Gràcies a la generositat d’Isaïes que ha acceptat d’esdevenir missatger, i gràcies també a la de Pere, a la de Pau… nosaltres som aquí…
El Senyor ens accepta tal com som, pobres pescadors, com a Pere, Isaïes o Pau; tanmateix ens demana que ho siguem d’una forma nova, al servei dels altres.
Amb el seu amor tot és possible, perquè siguem capaços d’acollir tothom.
Moralina: Fem confiança i acceptem de tirar les nostres xarxes. Per tal que la pesca sigui miraculosa, només cal creure en Ell…
… Isaïes…Ens parla d’una visió: no esperem en la seva evocació un desenvolupament lògic dels fets; els llibres profètics estan plens de visions fantàstiques: ens correspon a nosaltres descodificar aquest llenguatge extremadament suggerent…
“Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria”.
Podem reconèixer el Sant, Sant, Sant… de les nostres misses: això vol dir que com a mínim això data d’Isaïes…
…que aquest Déu “transcendent” mira els humils amb predilecció.
“Acabeu la vostra obra, Senyor.” Pregària que hem de repetir, constantment, en el món d’avui. Déu en acció, avui.
… Pau, va rebre el testimoni i a la vegada, ell l’ha transmès.
…l’expressió “el tercer dia” no és una dada cronològica sinó l’expressió d’una esperança: la del triomf de la vida en benefici de tots.
…cal tenir present que la nostra indignitat no atura a Déu: el dia que nosaltres prenguem consciència de la nostra pobresa, Déu ens pot sadollar…
Encara que l’empresa, a ulls humans, sembli abocada al fracàs, caldrà calar les xarxes: estem davant del misteri de la nostra col·laboració a l’obra de Déu.
Si hi reflexionem, veurem que només se’ns demana confiança i disponibilitat. Pere així ho fa:
“…però ja que vós ho dieu calaré les xarxes”
Gràcies a la generositat d’Isaïes que ha acceptat d’esdevenir missatger, i gràcies també a la de Pere, a la de
Pau… nosaltres som aquí…
El Senyor ens accepta tal com som, pobres pescadors, com a Pere, Isaïes o Pau; tanmateix ens demana que ho siguem d’una forma nova, al servei dels altres.
Amb el seu amor tot és possible, perquè siguem capaços d’acollir tothom.
1 L’any de la mort del rei Ozies, * vaig veure el
Senyor assegut en un tron molt elevat. * Els plecs
del seu mantell omplien el santuari. 2 Uns serafins
* l’assistien. Cada un tenia sis ales: dues per a
cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus * i
dues per a volar. * 3 Cridaven l’un a l’altre:
—Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, *
tota la terra és plena de la seva glòria. *
4 El ressò d’aquell crit feia tremolar els brancals
* de les portes, i el santuari s’omplia de fum. * 5 Jo
vaig dir:
—Ai de mi! Estic perdut!
Jo, que sóc un home de llavis impurs
i visc enmig d’un poble de llavis impurs,
he vist amb els meus ulls el Rei, el Senyor de
l’univers! *
6 Aleshores volà cap a mi un dels serafins duent
a la mà una brasa que havia pres amb uns molls de
damunt l’altar. 7 Em va tocar la boca * i digué:
—Ara que això ha tocat els teus llavis,
ha desaparegut la teva culpa, ha estat esborrat
el teu pecat.
8 Després vaig sentir la veu del Senyor que deia:
—Qui hi enviaré?
Qui ens hi anirà? *
Li vaig respondre:
—Aquí em tens. Envia-m’hi.
9 Ell digué:
—Vés a dir a aquest poble:
“Escoltareu, però no entendreu;
mirareu, però no comprendreu.”
10 Fes insensible el cor d’aquest poble,
fes sordes les seves orelles i cecs els seus ulls.
Que els seus ulls no hi vegin,
que les seves orelles no hi sentin,
que el seu cor no comprengui.
Que no es converteixin ni siguin guarits. *
11 Jo vaig demanar:
—Fins quan, Senyor? *
Ell em respongué:
—Fins que tot sigui devastat,
les viles despoblades,
les cases sense ningú,
les terres, un ermàs.
12 El Senyor allunyarà tothom
i el país quedarà abandonat.
13 I si sobreviu un home entre deu,
també serà consumit.
Serà com l’alzina o el roure tallats,
que tenen la soca i prou.
Però d’aquesta soca en naixerà un rebrot sant.
Et vull cantar a la presència dels àngels *
1 Del recull de David.
T’enalteixo amb tot el cor, Senyor, *
et vull cantar a la presència dels àngels.
2 Em prosterno davant el santuari *
i dono gràcies al teu nom,
perquè estimes i ets fidel:
les teves paraules sobrepassen
la teva anomenada. *
3 Sempre que t’invocava, m’has escoltat,
has enfortit la meva ànima.
4 Quan sentin, Senyor, les teves paraules,
tots els reis de la terra * et lloaran
5 i celebraran el teu obrar dient:
«Que n’és, de gran, la glòria del Senyor!
6 El Senyor és excels, però esguarda els
humils, mentre que als altius, els coneix de
lluny estant.»
7 Si passo entre perills, em guardes la vida,
detures amb la mà el furor de l’enemic,
la teva dreta em salva. *
8 Que el Senyor continuï afavorint-me. *
El teu amor, Senyor, perdura
eternament: *
no abandonis l’obra de les teves mans.
1 Us recordo, germans, l’evangeli que us vaig anunciar * i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, 2 i per ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com us el vaig anunciar; altrament us hauríeu convertit inútilment a la fe. 3 Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: *
Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, *
4 i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, *
5 i s’aparegué a Cefes * i després als Dotze. *
6 Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. * 7 Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. 8 Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, * se’m va aparèixer també a mi. * 9 Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, * ja que vaig perseguir l’Església de Déu.
* 10 Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots ells; no jo, sinó la gràcia de Déu en mi. * 11 Així, doncs, tant si sóc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que vosaltres heu cregut. *
12 Si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? 13 Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. 14 I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. 15 Fins i tot donem un fals testimoni * de Déu mateix, ja que testimoniem en contra d’ell quan diem que ell ha ressuscitat el Crist: si és cert que els morts no ressusciten, Déu no l’ha pogut pas ressuscitar. 16 Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. 17 I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats. * 18 En conseqüència, els qui han mort en Crist, també estarien perduts sense remei. * 19 Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.
20 Però, de fet, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort. * 21 Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: * 22 així com per la seva unió amb Adam tots moren, així també per la seva unió amb Crist tots tornaran a la vida. 23 Però cadascú en el moment que li correspon: Crist, com a primícia; després, el dia que ell vindrà, els qui són de Crist. * 24 Llavors arribarà la fi, quan ell destituirà tota mena de potència, d’autoritat i de poder * i posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. 25 Perquè Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus. * 26 El darrer enemic destituït serà la mort, * 27 perquè, segons l’Escriptura, * Déu ho ha posat tot sota els seus peus. * Quan el Crist dirà: «Tot està sotmès», * és obvi que no hi inclourà Déu, que és justament qui li haurà sotmès tota cosa. * 28 I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.
29 Si els morts no ressusciten, * què aconseguirien els qui es fan batejar en lloc dels qui ja han mort? * Per què fer-se batejar en lloc d’ells? 30 I nosaltres mateixos, per què ens hauríem d’exposar a perills continus? * 31 Germans, cada dia em veig en perill de mort, * i això és tan cert com que vosaltres em sou motiu de glòria en Jesucrist, Senyor nostre. 32 De què em serviria haver lluitat amb feres a Efes, * si només hagués estat per motius humans? Si els morts no ressusciten, mengem i beguem, que demà morirem! * 33 No us deixeu enganyar: «Les males companyies corrompen els bons costums.» * 34 Torneu al bon seny i no pequeu més. Perquè n’hi ha alguns que desconeixen Déu. Ho dic per a vergonya vostra! *
35 Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» * 36 Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. 37 I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta; 38 i Déu li dóna el cos que més li plau, un cos divers per a cada mena de llavor. * 39 Tampoc els cossos no són tots iguals: el dels homes és d’una manera; el dels animals terrestres, d’una altra; el dels ocells, d’una altra; el dels peixos, d’una altra. 40 Hi ha cossos celestials i cossos terrenals, però els del cel resplendeixen d’una manera, i els de la terra, d’una altra; 41 la resplendor del sol és diferent de la resplendor de la lluna i diferent de la dels estels, ja que cap estel no resplendeix igual que l’altre. * 42 Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, i ressuscita incorruptible; 43 se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; * és sembrat feble, i ressuscita ple de força. 44 És sembrat un cos terrenal, * i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha un cos terrenal, també hi ha un cos espiritual. 45 Així ho diu l’Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser viu i terrenal; * però el darrer Adam és esperit que dóna vida. * 46 No és primer l’ésser espiritual, sinó el terrenal, i l’espiritual ve després. 47 El primer home, fet de pols, prové de la terra, però el segon home prové del cel. 48 Tal com era el de pols són tots els de pols, * i tal com és el del cel seran tots els del cel. 49 Així com som semblants a l’home fet de pols, * també serem semblants a l’home que és del cel.
50 Noteu-ho bé, germans: la carn i la sang no són capaces de rebre en herència el Regne de Déu. Allò que és corruptible no pot heretar la vida incorruptible. * 51 I ara us vull revelar un misteri: * no tots morirem, però tots serem transformats. 52 Serà en un instant, en un obrir i tancar d’ulls, al so de la trompeta final: * la trompeta tocarà i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats.
* 53 Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat. * 54 Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. * 55 Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? * 56 El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. * 57 Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.
58 Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l’obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil. *
1 En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, * i la gent s’apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. * 2 Llavors veié dues barques amarrades vora l’aigua; els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. 3 Pujà en una de les barques, que era de Simó, * li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i instruïa la gent de la barca estant. *
4 Quan acabà de parlar, digué a Simó:
—Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar.
5 Simó li respongué:
—Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, d’acord amb la teva paraula, calaré les xarxes.
6 Ho feren així, i van arreplegar una quantitat tan gran de peix que les xarxes se’ls esquinçaven. 7 Llavors van fer senyal als companys de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s’enfonsaven.
8 Simó Pere, * en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient:
—Aparta’t de mi, Senyor, * que sóc un pecador!
9 Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell quedaren plens d’estupor, 10 i igualment Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó:
—No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes.
11 Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir. *
12 Una altra vegada, Jesús es trobava en una població on hi havia un home ple de lepra. * Aquest home, en veure Jesús, es prosternà amb el front a terra i el pregà dient:
—Senyor, * si vols, em pots purificar.
13 Jesús va estendre la mà i el tocà dient:
—Ho vull, queda pur.
A l’instant la lepra el va deixar. 14 Jesús li manà que no ho digués a ningú, * i afegí:
—Vés només a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: * això els servirà de prova.
15 L’anomenada de Jesús s’estenia cada vegada més, i molta gent s’aplegava per escoltar-lo i fer-se curar de les seves malalties. * 16 Però ell es retirava en llocs solitaris i pregava. *
17 Un dia Jesús ensenyava. Uns fariseus i uns doctors de la Llei, vinguts de tots els pobles de Galilea i Judea, i de Jerusalem, eren allà asseguts. Jesús, pel poder del Senyor, * guaria els malalts. * 18 Llavors es presentaren uns homes que duien en una llitera un paralític, * i buscaven d’entrar-lo i posar-lo davant d’ell; 19 però, com que amb tanta gent no sabien per on entrar-lo, pujaren a la teulada, alçaren algunes teules i van baixar aquell home amb llitera i tot, i el deixaren al mig, davant de Jesús. * 20 Jesús, en veure la fe d’aquella gent, va dir:
—Home! Els teus pecats et són perdonats. *
21 Els mestres de la Llei i els fariseus començaren a pensar: «Qui és aquest que diu blasfèmies? Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?» *
22 Jesús, que coneixia els seus pensaments, * els replicà:
—Què és això que penseu en el vostre cor? 23 Què és més fàcil, dir: “Et són perdonats els pecats”, o bé dir: “Aixeca’t i camina”? 24 Doncs ara sabreu que el Fill de l’home * té poder aquí a la terra de perdonar els pecats.
Llavors digué al paralític:
—T’ho mano: aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa. *
25 A l’instant, ell s’aixecà davant d’ells, prengué la llitera on jeia i se’n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. 26 Tots quedaren esbalaïts i donaven glòria a Déu. Plens de respecte, deien:
—Avui hem vist coses extraordinàries.
27 Després d’això, Jesús va sortir i veié un publicà que es deia Leví, assegut a la taula de recaptació d’impostos, * i li digué:
—Segueix-me. *
28 Ell ho deixà tot, s’aixecà i es posà a seguir-lo.
29 Després Leví va preparar un gran banquet en honor de Jesús a casa seva, i molts publicans i altra gent eren a taula amb ells. * 30 Els fariseus i els seus mestres de la Llei * murmuraven contra els deixebles de Jesús i els deien:
—Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors? *
31 Jesús els respongué:
—El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. 32 No he vingut a cridar els justos a convertir-se, * sinó els pecadors.
33 Llavors li digueren:
—Els deixebles de Joan * dejunen sovint * i fan pregàries, igual que els dels fariseus. Però els teus mengen i beuen.
34 Jesús els contestà:
—¿Podeu fer dejunar els convidats a noces * mentre l’espòs és amb ells? * 35 Ja vindrà el temps que l’espòs els serà pres; * aquells dies sí que dejunaran.
36 Els proposà també una paràbola:
—Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s’avindria amb el vell. 37 I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i s’escamparia, i els bots es farien malbé. 38 El vi nou s’ha de posar en bots nous. * 39 Ningú que begui vi vell, no en vol després de nou, perquè diu: “El vell és millor.” *
