Menu
Lectura del llibre del Gènesi
Déu digué a Noè i als seus fills: «Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: La vida no serà mai més exterminada per l’aigua del diluvi, no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra».
Déu digué: «El signe d’aliança que poso entre jo i vosaltres i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres per totes les generacions és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra. Quan cobriré la terra de nuvolades i apareixerà l’arc entre els núvols, em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres i tots els éssers animats; l’aigua no formarà més un diluvi que faci desaparèixer tot rastre de vida».
El relat del Diluvi ocupa quatre capítols: avui en llegim només alguns versets, que són els més importants car són els que ens parlen de l’Aliança que Déu proposa a Noè, i a través d’ell, a tota la humanitat.
Fixem-nos que la paraula “aliança” hi surt cinc cops:
“Jo faig la meva aliança amb vosaltres…”
Una promesa que no figura enlloc més que a la Bíblia… Un veritable pacte entre Déu i els homes.
Una idea que l’home no ha trobat pas sol: ha calgut la Revelació bíblica!
I aquesta aliança perpètua està simbolitzada per l’arc de sant Martí:
“…posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança entre jo i la terra”.
Quina inspiració tan magnífica!
La Bíblia no és pas la primera a explicar una història del diluvi: el relat del llibre del Gènesi va ser escrit entre el 1000 i el 500 aC. Abans, vers el 1600 aC, a Mesopotàmia, circulaven dues llegendes, la d’Atra-Hasis i la de Gilgameix, que contaven igualment un diluvi. I els relats de la Bíblia i els babilònics s’assemblaven molt; molt probablement l’autor bíblic coneixia el relat babilònic.
La història és molt semblant: un heroi és advertit per la divinitat d’un diluvi imminent.
Construeix un vaixell, on puja tota la seva família i espècimens de tots els animals. La terra resta inundada… i un cop els ocells reconeixen que la terra ja està eixuta, l’heroi abandona l’arca amb la seva família i ofereix un sacrifici.
En els relats babilònic i bíblic no hi ha cap dubte que Déu és la causa primera de tots els esdeveniments; així doncs, el diluvi va estar capitanejat per Déu. Però no per les mateixes raons:
Anem al relat bíblic:
“Quan el Senyor va veure com creixia la malícia dels homes i que d’un cap a l’altre del dia només pensaven a fer mal, s’entristí i es penedí d’haver-los creat. I va dir: «Faré desaparèixer de la terra l’home que vaig crear… Però el Senyor va mirar Noè amb benvolença…. Aquesta és la història de Noè. Noè era un home just i irreprensible entre els de la seva generació i seguia els camins de Déu…” (Gn 6, 5-8).
Per l’autor bíblic, en primer lloc, els homes són responsables del seu destí, no són joguets pel caprici de Déu; i en segon lloc, Déu no va ofegar els innocents amb els culpables.
En el relat babiloni, els déus, que havien creat els homes per al seu servei i divertiment, estaven disgustats a causa de la seva mala conducta: els pertorbava la seva tranquil·litat! I quan acaba el diluvi, l’heroi babiloni és enlairat al cel i convertit en divinitat; és a dir, se’n surt de la humanitat.
En el relat bíblic, en canvi, Noè resta un home amb el qual Déu renova el seu projecte de Creació…
Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me,
perquè vós sou el Déu que em salveu.
Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat
i de l’amor que heu guardat des de sempre.
compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant. R.
El Senyor, bondadós i recte,
ensenya el bon camí als pecadors.
Encamina els humils amb la seva justícia,
els ensenya el seu camí. R.
R. Tot el vostre obrar, Senyor, és fruit d’amor fidel
per als qui guarden la vostra aliança.
El salm 24 és precisament la pregària d’un pecador: un pecador que vol canviar de camí, que es vol convertir.
“Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”.
“Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins”.
En hebreu, la paraula “convertir-se”, té el significat de “fer mitja volta”. El salm ens diu que mai és tard per fer aquest pas… Sempre hi ha un futur possible…
“Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”.
L’única cosa que ens demana és la humilitat, no la virtut…
La paraula “humils” és molt freqüent a la Bíblia: són aquells que anomenem pobres d’esperit.
Aquells a qui Déu ensenya el seu camí: no és que Déu els esculli o els prefereixi sinó que els altres no escoltarien Déu perquè no senten la necessitat. En llatí, les paraules pregària i precarietat tenen la mateixa arrel…
El salm d’avui és dels que s’anomena “alfabètic”: vint-i-dos versets cadascun començant per les lletres de l’alfabet hebreu, per ordre.
L’artifici “alfabètic” –freqüent en els salms de to sapiencial– fa que les idees se succeeixin amb força llibertat, sense una connexió gaire evident.
El jueu creient sap que si Déu ha donat la Llei a l’home, és per a la seva felicitat: Així doncs, la Llei és un regal de Déu…
Hem de tenir en compte que el pecador que parla en el salm no és un individu: és el poble d’Israel tot sencer. Més que la pregària personal d’un individu aïllat, aquest salm ha estat compost per a celebracions penitencials en el temple de Jerusalem.
I si llegiu el salm sencer, trobareu aquest final: “Déu meu, redimeix Israel de tots els mals que l’afligeixen”.
No hi ha enlloc menys individualisme que en el poble de la Bíblia.
A través de les generacions, una veritable solidaritat va unir el patriarca als seus antecessors i recíprocament, tot creant un lligam del poble sencer.
I és que des del començament de la història bíblica, tot estava centrat en el poble; de forma progressiva, però, hom va anar descobrint la importància de l’individu: Una de les consecucions del pensament bíblic és la d’haver sabut donar cabuda a l’individu sense haver negat la comunitat.
Avui nosaltres posem més l’accent en la felicitat personal; fins al punt que la nostra societat de vegades fa la impressió d’estar polaritzada en la defensa dels drets individuals en detriment dels valors comunitaris.
Jesús ens salva, ens perdona. Va parlar d’ell mateix com “el camí cap al Pare”: en aquest salm es parla quatre cops dels ”camins de Déu”, dos cops de “les vostres rutes, les sendes de justícia”, dos cops se li demana que “ens guiï”.
La fidelitat a Déu, la fe, és una saviesa superior, un estil de vida, un camí de felicitat. No deixem de meditar aquesta bella imatge del “camí”: ens convé avançar… caminar… “pels camins de Déu”.
Lectura de la primera carta de sant Pere
Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit fou retornat a la vida. Per això anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noè, quan la paciència de Déu esperava, mentre preparaven l’arca. En aquella arca se salvaren a través de l’aigua unes poques persones, vuit en total, i l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos, sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de Jesucrist, que se n’anà al cel, va rebre la submissió de les potestats i dels estols angèlics i està a la dreta de Déu.
Sabem poques coses de les circumstàncies de la redacció d’aquesta carta adreçada per sant Pere als cristians de l’Àsia Menor (l’actual Turquia). Suposem que va ser escrita durant un temps de persecució.
“Estimats: Crist morí una vegada per raó dels pecats”:
La nostra esperança es recolza en la mort i resurrecció del Crist, és aquest esdeveniment pasqual el que ha de donar-nos l’audàcia necessària.
Tot evocant el sofriment del Crist, sant Pere aplica a Jesús la imatge del Servent sofrent d’Isaïes:
“Ell ha portat damunt seu els pecats de tots i ha intercedit per les seves infidelitats” (Is 53,12)
Noè va ser salvat per ser el signe i el testimoni de la voluntat de Déu de fer l’Aliança amb la humanitat sencera:
“Per això anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noè, quan la paciència de Déu esperava, mentre preparaven l’arca”.
Nosaltres som com Noè: batejats, som signes i testimonis de l’aliança universal.
Vuit, des de l’Antic Testament, era la xifra de la Creació nova, car la primera Creació (Gn 1) es va desenvolupar en set dies. Amb aquestes vuit persones (Noè, la seva dona i els tres fills amb les seves mullers) Déu reprenia el seu projecte de creació.
Això no era sinó una imatge perquè la veritable recreació comença amb la resurrecció del Crist, la nova humanitat neix amb les aigües del Baptisme.
Moltes piles baptismals dels primers segles, així com campanars, són octogonals…
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.
Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».
Els tres Evangelis Sinòptics (Marc, Lluc i Mateu) conten que l’Esperit Sant empeny Jesús al desert per a ser temptat pel diable.
El descens de Jesús “als inferns” del que parla el “Credo” no solament es realitza en la seva mort i després de la seva mort, sinó que sempre forma part del seu camí.
És un descens als perills que amenacen l’home. Jesús ha d’entrar en el drama de l’existència humana, per tal de trobar així “l’ovella perduda”, carregar-la sobre les seves espatlles i tornar-la a la pleta.
Allà, en el desert, com si fos l’únic home sobre la faç de la terra, convivint amb la natura i els animals feréstecs, experimenta la mateixa batalla que hem de lliurar tots: exercir la llibertat amb l’ajut dels àngels, vencent les proves del temptador. I aprendre que la Paraula de Déu és mitjà per la victòria.
Tot d’una Joan el Baptista és empresonat per anunciar la imminència de Déu.
És en aquesta contrarietat que Jesús comença a proclamar la Bona Nova de Déu, que el Regne de
Déu és a prop. Déu ha fet una aliança amb nosaltres irrevocable.
Quaresma ve de “quaranta”; “quaranta anys” correspon a la durada d’una generació.
La Quaresma fa referència als quaranta dies que, segons els relats dels tres Evangelis Sinòptics, Jesús va passar al desert, superant les temptacions de Satanàs (que significa “enemic”, “temptador”, “acusador”, fiscal…)
En l’Església, la Quaresma són quaranta dies de conversió com a preparació de la gran festa de la Pasqua.
Dintre el calendari, el temps de Quaresma varia a causa de la seva vinculació amb la Pasqua. La Pasqua és una festa mòbil perquè no depèn només del Sol (calendari solar) sinó també de la Lluna (calendari lunar).
No totes les Esglésies celebren la Pasqua als mateixos dies. Depèn de la tradició de cadascuna. A l’Església catòlica d’Occident es celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (en l’hemisferi nord). Per tant, hi ha un marge de variació d’unes cinc setmanes, podent anar des del 21 de març al 27 d’abril.
A partir del moment en què el Cristianisme es va estendre a països de l’hemisferi sud, seria convenient repensar tot això del Calendari litúrgic, ja que, a l’hemisferi sud comença la tardor precisament quan al nord comença la primavera.
L’evangeli de Marc no explica (com ho fan Mateu i Lluc) les temptacions de Jesús al desert. Les temptacions aniran apareixent després, sobretot en la relació amb els deixebles, representats per Pere.
Recordem, només, quan Jesús l’anomena directament Satanàs amb motiu de la predicció de la seva mort-resurrecció:
“Llavors començà a instruir-los dient: Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar. I els ho deia amb tota claredat.
Aleshores Pere el prengué a part i es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: Véste’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mc 8, 31-33).
A la boca de Jesús hi ha la confessió de la que va ser la més forta de totes les temptacions: la d’escapolir-se de les conseqüències tràgiques de l’anunci de l’evangeli.
Encara que no s’hi expliquin les temptacions, una cosa hi queda clara: Jesús ha estat fidel a Déu.
Convertir-se al Regne de Déu és presentat com una Bona Nova. L’experiència de la Humanitat demostra ben clarament que no acceptar l’oferta del Regne de Déu no ens deixa pas en una situació neutral, sinó que ens posa a mercè d’un altre “regne” dintre el qual, progressivament, serem més esclaus i promotors d’esclavitud.
I aquesta aliança perpètua està simbolitzada per l’arc de sant Martí,,, Quina inspiració tan magnífica!
La Bíblia no és pas la primera a explicar una història del diluvi: A Mesopotàmia, vers el 1600 C…
Per l’autor bíblic, en primer lloc, els homes són responsables del seu destí; i en segon lloc, Déu no va ofegar els innocents amb els culpables.
En el relat babiloni, els déus, que havien creat els homes per al seu servei i divertiment, estaven disgustats a causa de la seva mala conducta: els pertorbava la seva tranquil·litat! I quan acaba el diluvi, l’heroi babiloni és enlairat al cel i convertit en divinitat; és a dir, se’n surt de la humanitat.
En el relat bíblic, en canvi, Noè resta un home amb el qual Déu renova el seu projecte de Creació…
En hebreu, la paraula “convertir-se”, té el significat de “fer mitja volta”. El salm ens diu que mai és tard per fer aquest pas… Sempre hi ha un futur possible…
“Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”.
L’única cosa que ens demana és la humilitat, no la virtut…
La paraula “humils” és molt freqüent a la Bíblia: són aquells que anomenem pobres d’esperit.
Aquells a qui Déu ensenya el seu camí: no és que Déu els esculli o els prefereixi sinó que els altres no escoltarien Déu perquè no senten la necessitat. En llatí, les paraules pregària i precarietat tenen la mateixa arrel…
Vuit, des de l’Antic Testament, era la xifra de la Creació nova, car la primera Creació (Gn 1) es va desenvolupar en set dies. Amb aquestes vuit persones (Noè, la seva dona i els tres fills amb les seves mullers) Déu reprenia el seu projecte de creació.
Això no era sinó una imatge perquè la veritable recreació comença amb la resurrecció del Crist, la nova humanitat neix amb les aigües del Baptisme.
Moltes piles baptismals dels primers segles, així com campanars, són octogonals…
El descens de Jesús “als inferns” del que parla el “Credo” no solament es realitza en la seva mort i després de la seva mort, sinó que sempre forma part del seu camí.
És un descens als perills que amenacen l’home.
Allà, en el desert, experimenta la mateixa batalla que hem de lliurar tots: exercir la llibertat amb l’ajut dels àngels, vencent les proves del temptador. I aprendre que la Paraula de Déu és mitjà per la victòria.
No totes les Esglésies celebren la Pasqua als mateixos dies. Depèn de la tradició de cadascuna. A l’Església catòlica d’Occident es celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (en l’hemisferi nord). Per tant, hi ha un marge de variació d’unes cinc setmanes, podent anar des del 21 de març al 27 d’abril.
1 Déu va beneir Noè i els seus fills. Els digué:
—Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu la terra. 2 Tots els animals de la terra, els ocells, les bestioles que s’arrosseguen per terra i tots els peixos del mar us respectaran i us temeran, perquè els poso tots a les vostres mans. * 3 Us servirà d’aliment tot el que té vida i es mou, com també tots els vegetals: tot us ho dono. 4 Però no mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang. * 5 Jo demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, * a tots els animals. * També als homes, a qualsevol qui en mati un altre, li demanaré comptes d’aquella vida. 6 El qui vessi la sang d’un home, un altre home vessarà la seva sang, perquè l’home ha estat fet a imatge de Déu. * 7 Vosaltres, doncs, sigueu fecunds, multipliqueu-vos, escampeu-vos per la terra i propagueu-vos-hi. *
8 Després Déu va dir a Noè i als seus fills:
9 —Mireu, jo faig la meva aliança * amb vosaltres, amb els vostres descendents 10 i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l’arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra. * 11 Faig amb vosaltres aquesta aliança: les aigües del diluvi no tornaran mai més a exterminar ningú, cap més diluvi no devastarà la terra.
12 I Déu va afegir:
—El signe de l’aliança que faig amb vosaltres i amb tots els éssers vius que us envolten, per totes les generacions i per sempre, és aquest: 13 posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança amb la terra. 14 Quan jo cobreixi de núvols la terra i entre els núvols aparegui el meu arc, 15 recordaré l’aliança que he fet amb vosaltres i amb tots els éssers vius, i les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú. 16 Sortirà l’arc en els núvols i, en veure’l, recordaré l’aliança perpètua, la meva aliança, la que hi ha entre Déu i tots els vivents, tots els qui viuen a la terra.
17 Déu va dir encara a Noè:
—Aquest és el signe de l’aliança que he fet amb tots els qui viuen a la terra.
18 Els fills de Noè que van sortir de l’arca eren Sem, Cam i Jàfet. Cam va ser el pare de Canaan. 19 A partir d’aquests tres fills de Noè, es va poblar tota la terra. 20 Noè va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya. 21 Un dia, va beure vi, s’embriagà i es va despullar dins la tenda. 22 Cam, pare de Canaan, veié el seu pare nu i sortí a fer-ho saber als seus dos germans, que eren fora. 23 Sem i Jàfet van prendre un mantell, se’l posaren a les espatlles, entraren reculant a la tenda i van tapar el seu pare: com que avançaven mirant enfora, no el van veure nu. *
24 Quan Noè es despertà de la seva embriaguesa i va saber el que li havia fet el seu fill petit, 25 digué:
—Maleït sigui Canaan!
Que sigui esclau dels esclaus dels seus germans!
26 I afegí:
—Beneït sigui el Senyor, Déu de Sem! Que Canaan sigui el seu esclau!
27 Que Déu eixampli Jàfet, que l’acullin les tendes de Sem i que Canaan sigui el seu esclau!
28 Després del diluvi, Noè va viure tres-cents cinquanta anys. 29 Morí a l’edat de nou-cents cinquanta anys.
A tu, Senyor, elevo la meva ànima *
1 Del recull de David.
Àlef
A tu, Senyor, elevo la meva ànima. *
Bet
2 Déu meu, en tu confio: que no en tingui un desengany, que els enemics no triomfin sobre mi.
Guímel
3 Els qui esperen en tu no s’enduran un desengany, se l’enduran els qui t’abandonen per no res.
Dàlet
4 Fes que conegui, Senyor, les teves rutes, ensenya’m els teus camins. *
He
5 Encamina’m amb la teva veritat, * instrueix-me,
perquè tu ets el Déu que em salves.
Espero en tu a cada moment.
Zain
6 Recorda’t, Senyor, de la teva tendresa
i de l’amor que has guardat des de sempre.
Het
7 No et recordis de les meves faltes
ni dels pecats que he comès de jove; *
recorda’t de mi pel teu amor,
per la teva bondat, Senyor. *
Tet
8 El Senyor, bondadós i recte,
mostra el bon camí als pecadors.
Iod
9 Encamina els humils amb la seva justícia,
els ensenya el seu camí.
Caf
10 El camí del Senyor * és tot ell amor fidel
per als qui guarden el seu pacte d’aliança.
Làmed
11 Senyor, per amor del teu nom, *
perdona la meva culpa, que és molt gran.
Mem
12 Qui és l’home que venera el Senyor?
Ell li mostrarà el camí que ha de seguir.
Nun
13 Cada nit reposarà feliç, els seus descendents posseiran la terra.
Sàmec
14 El Senyor es revela als qui el veneren,
els fa conèixer la seva aliança.
Ain
15 Sempre tinc els ulls posats en el Senyor, que allibera els meus peus del parany.
Pe
16 Gira’t, apiada’t de mi, que em trobo sol i desvalgut.
Sade
17 Eixampla el meu cor oprimit, treu-me de la meva aflicció.
18 Mira que en sóc, d’infeliç i dissortat; lleva’m tots els meus pecats. *
Reix
19 Mira si en tinc, d’enemics, i com en són, de violents, els seus odis.
Xin
20 Guarda la meva vida * i allibera’m, espero en tu, que no m’endugui un desengany.
Tau
21 La rectitud i l’honradesa em salvaguarden, perquè en tu tinc posada l’esperança.
22 Déu meu, redimeix Israel de tots els mals que l’afligeixen.
1 Igualment, vosaltres, mullers, estigueu sotmeses als vostres marits. * Així, fins i tot si alguns refusen de creure en la Paraula, seran guanyats, sense paraules, per les seves mullers, 2 quan es fixin en el vostre comportament respectuós i cast. * 3 No busqueu d’adornar-vos per fora amb pentinats complicats, joies d’or i vestits rebuscats; * 4 cerqueu més aviat aquella disposició amagada en el cor que és l’ornament incorruptible d’un esperit dolç i serè. Això sí que té valor als ulls de Déu. 5 Així s’adornaven en altre temps les dones santes, * que confiaven en Déu i vivien sotmeses als seus marits, 6 com Sara, que obeïa Abraham i l’anomenava senyor. * Vosaltres sou ara filles seves, en la mesura que obreu el bé i res no us espanta.
7 També vosaltres, marits, sapigueu conviure amb les vostres mullers * tenint en compte que la seva naturalesa femenina és més delicada; tracteu-les amb respecte, perquè són hereves amb vosaltres de la gràcia de la vida. * Així res no destorbarà les vostres pregàries.
8 Finalment, viviu tots units, tingueu els mateixos sentiments, estimeu els germans, sigueu misericordiosos i humils; 9 no torneu mal per mal, ni injúria per injúria; ben al contrari, beneïu, * ja que Déu us ha cridat a rebre en herència una benedicció. 10 Diu l’Escriptura: *
El qui vol estimar la vida
i veure dies feliços,
que guardi la llengua del mal,
que no diguin res de fals els seus llavis.
11 Que es decanti del mal i faci el bé,
que busqui la pau i procuri aconseguir-la.
12 Perquè els ulls del Senyor vetllen pels justos,
està atent a la seva pregària,
però es gira contra els qui fan el mal. *
13 Si esteu apassionats per fer el bé, qui us podrà fer cap mal? 14 Més encara, si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres! * No heu de témer l’altra gent ni heu de tremolar davant d’ells. * 15 Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. 16 Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència; així quedaran confosos els qui ara us calumnien, els qui us difamen per la vostra recta manera de viure en Crist. 17 Perquè val més sofrir, si aquest és el voler de Déu, per haver fet el bé que no pas per haver fet el mal.
18 També Crist patí * per raó dels pecats una vegada per sempre. * Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-vos a Déu; el seu cos va ser mort, però l’Esperit el féu viure. * 19 Llavors * anà a dur la seva proclama als esperits empresonats, * 20 aquells que havien refusat de creure en altre temps, quan s’allargava la paciència de Déu, en els dies que Noè construïa l’arca. En aquella arca, uns pocs, és a dir, vuit persones, se salvaren gràcies a l’aigua. * 21 I l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja de la brutícia del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, * gràcies a la resurrecció de Jesucrist. 22 Ell se’n va anar al cel i està a la dreta de Déu. A ell estan sotmesos àngels, autoritats i poders. *
1 Comença l’evangeli * de Jesús, el Messies, Fill de Déu. *
2 En el profeta Isaïes hi ha escrit:
Jo envio davant teu el meu missatger
perquè et prepari el camí. *
3 És la veu d’un que crida en el desert:
Prepareu el camí del Senyor,
aplaneu les seves rutes. *
4 Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava * un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. 5 Anaven a trobar-lo gent d’arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. *
6 Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; * s’alimentava de llagostes i mel boscana. 7 I predicava així:
—Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. * 8 Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant. *
9 Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. 10 I tot seguit, mentre pujava de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell. 11 I una veu digué des del cel:
—Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut. *
12 Immediatament l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. 13 Hi va passar quaranta dies, * temptat per Satanàs; * s’estava entre les feres, i els àngels l’assistien. *
14 Després que Joan fou empresonat, * Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. * 15 Deia:
—S’ha complert el temps * i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. *
16 Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l’aigua. Eren pescadors. 17 Jesús els digué:
—Veniu amb mi * i us faré pescadors d’homes.
18 Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.
19 Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, 20 i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu a la barca amb els jornalers i se n’anaren amb Jesús.
21 Després van arribar a Cafarnaüm. * El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. * 22 La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. *
23 En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne, * que es posà a cridar:
24 —Per què et fiques amb nosaltres, * Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu! *
25 Però Jesús el va increpar dient:
—Calla * i surt d’aquest home!
26 Llavors l’esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. 27 Tots quedaren tan sorpresos que es preguntaven entre ells:
—Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! * Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l’obeeixen!
28 I la seva anomenada s’estengué ràpidament per tota la regió de Galilea.
29 Tan bon punt sortiren de la sinagoga, anaren a casa de Simó i Andreu, acompanyats de Jaume i Joan.
30 La sogra de Simó era al llit amb febre, i de seguida ho digueren a Jesús. 31 Llavors ell s’hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. * La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los.
32 Al vespre, quan el sol s’havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. * 33 Tota la població s’havia aplegat davant la porta. 34 Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. *
35 De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n’anà en un lloc solitari i s’hi va quedar pregant. *
36 Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. 37 Quan el van trobar li digueren:
—Tothom et busca.
38 Ell els diu:
—Anem a altres llocs, als pobles veïns, que també allí vull predicar-hi; és per això que he vingut. *
39 I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis.
40 Un leprós * el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava:
—Si vols, em pots purificar.
41 Jesús, compadit, * va estendre la mà, el tocà i li digué:
—Ho vull, queda pur.
42 A l’instant la lepra el va deixar i quedà pur. 43 Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d’advertir-lo severament. 44 Li digué:
—Vigila de no dir res a ningú. * Vés només a fer-te examinar pel sacerdot * i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: * això els servirà de prova. *
45 Però ell, així que se n’anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, * de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. I la gent venia a trobar-lo de tot arreu.
