Menu
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
Quan eren prop de Jerusalem, arribaren a Betfagé*, a la muntanya de les Oliveres*. Allà Jesús envià dos deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’aquí al davant, i trobareu tot seguit una somera fermada, amb el seu pollí. Deslligueu-la i porteu-me’ls. Si algú us deia res, responeu-li que el Senyor* els ha de menester, però els tornarà de seguida».
Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «Digueu a la ciutat de Sió*: Mira, el teu rei* fa humilment la seva entrada, muntat en una somera, en un pollí, fill d’un animal de càrrega». Els deixebles hi anaren, feren el que Jesús els havia manat, portaren la somera i el pollí, els guarniren amb els seus mantells, i ell hi pujà. Molta gent entapissava el camí amb els seus mantells, altres tallaven branques dels
rbres per encatifar el camí i la gent que anava al davant i que el seguia cridava: «Hosanna* al Fill de David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel».
Quan hagué entrat a Jerusalem*, s’agità tota la ciutat. Molts preguntaven: «Qui és aquest?». La gent que anava amb ell responia: «És el profeta Jesús, de Natzaret* de Galilea*».
Lectura del llibre d’Isaïes*
El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.
Per entendre aquest text, la clau la trobarem en el paràgraf anterior al que llegim avui:
“El Senyor Déu m’ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer” (Is 50,4).
L’home que diu això s’ha alimentat de la paraula de Déu i és a causa d’ella que se’l persegueix; tanmateix, és ella, la Paraula, qui li dóna la força per afrontar la persecució.
Aquest text forma part d’un conjunt que anomenen “El Servent del Senyor”* (que ja l’hem trobat altres vegades) i que dibuixen un retrat impressionant: el d’un Servidor de Déu. Un veritable profeta, de vida exemplar; és ell qui prefigura el projecte de salvació per a tota la humanitat. De segur que nosaltres pensem de seguida en Jesucrist…
Però el profeta Isaïes, no pensava pas en Jesucrist quan va escriure aquest text (probablement durant el sisè segle aC, durant l’exili a Babilònia*); ni potser en cap personatge concret sinó… en tot el poble d’Israel* a exili!
Si aquesta hipòtesi és correcte, aquest text tindria l’objectiu d’encoratjar el poble per mantenir-se ferm:
“per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit”.
“Escoltar” és una paraula que té un significat molt especial a la Bíblia: significa confiar. Sovint trobem dues actituds estàndard entre les quals les nostres vides oscil·len constantment: confiança en Déu, rendició serena a la seva voluntat, perquè sabem per experiència que la seva voluntat només és bona … o bé desconfiança, sospita de les intencions de Déu, que ens pot portar a creure que ens ha abandonat…
Els profetes, un rere l’altre, repeteixen: “Escolta, Israel”; i a llur boca, la paraula “Escolta” vol dir “fes confiança en Déu, passi el que passi”.
De tot mal, de tota dificultat, de tota prova, Déu fa sorgir el bé; a tot odi, ens dóna la força per oposar un amor més fort encara… El mal continua essent un mal, però del mal, Déu en fa néixer un bé.
Déu fa confiança al seu servidor, li confia una missió; en contrapartida, el Servidor accepta la missió amb confiança.
“El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella…”
Això vol dir que l’escolta (en sentit bíblic, la confiança) és un do de Déu.
Tot és gratuït: la missió, la força i la confiança.
És justament la característica del creient de reconèixer-ho tot com do de Déu.
“El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut…”
Això no és pas orgull o arrogància: és senzillament confiança…
“… i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere…no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades”.
Vol dir que qui posa en pràctica aquesta escolta, molesta els altres…
La paraula “escoltar” té un significat ben particular a la Bíblia: vol dir fer confiança.
Confiança que té el seu concepte oposat: sospita, malfiança de les intencions de Déu…
Qui viu amb aquest do permanent de la força de Déu ho pot afrontar tot. I qui té fidelitat a la missió, qui posa
en pràctica aquesta escolta, molesta els altres…
El Crist respon exactament a aquest retrat del Servidor de Déu…
Tots els qui em veuen es riuen de mi,
amb els llavis i amb el cap prenen aires de mofa:
«S’ha adreçat al Senyor; que l’alliberi, doncs;
que el salvi, si tant se l’estima».
M’envolta una munió de gossos,
em rodeja un estol de malfactors,
m’han lligat les mans i els peus,
puc comptar tots els meus ossos. R.
Es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.
Almenys vós, Senyor, no us allunyeu;
força meva, cuiteu a defensar-me. R.
Anunciaré als meus germans el vostre nom,
us lloaré enmig del poble reunit.
Fidels del Senyor, lloeu-lo,
fills de Jacob*, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d’Israel*. R.
R. Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?
És un salm curiós que cal llegir-lo sencer per trobar-ne el sentit, allò que li dóna unitat. En ser tan llarg (trenta-dos versets), normalment no arribem al final; i és allà on apareix l’acció de gràcies.
I qui cridava, en el primer verset:
“Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?,
al final del salm no només dóna gràcies per la salvació concedida sinó també perquè Déu* no l’ha abandonat:
Anunciaré als meus germans el vostre nom,
us lloaré enmig del poble reunit.
Fidels del Senyor, lloeu-lo, fills de Jacob,
glorifiqueu-lo, reverencieu-lo, fills d’Israel.
És el poble d’Israel que torna de l’exili i que ha estat comparat a un condemnat a mort que ha estat a punt de morir a la creu…
I de mort a la creu, cosa corrent a l’època; ha sofert humiliacions, ultratges… i després, miraculosament, se’n surt i no mor.
Aquest salm supera tots els del seu gènere per la intensitat de la súplica i per la impressionant descripció dels sofriments que pateix el salmista:
Les últimes paraules d’aquest salm són les que donen el seu sentit essencial: encara que sembli una paradoxa, es tracta d’un salm d’acció de gràcies d’Israel que ha ressuscitat en tornar de l’exili.
El que més crida l’atenció és que aquest poeta descriu l’alliberament del seu poble, sota la “vestidura” d’un “crucificat tornat a la vida”.
“Per què m’heu abandonat…” Aquesta oració ens la podem fer nostra. Anem, però, fins al final i diguem:
“lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen… a vosaltres, vida i felicitat.. Jo visc per a ell… Heus ací l’obra de Déu!”.
I aquest salm, sencer, és el cant que acompanya la festa del retorn. A primer cop d’ull, semblaria que ha estat escrit pensant en Jesucrist…
És el poble d’Israel que torna de l’exili i que ha estat comparat a un condemnat a mort que ha estat a punt de
morir a la creu…
I aquest salm, sencer, és el cant que acompanya la festa del retorn. A primer cop d’ull, semblaria que ha estat
escrit pensant en Jesucrist…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips*
Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.
“…sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau”.
Els primers cristians, davant l’escàndol de la creu, no han trobat cap millor explicació que aquesta…
Ell va actuar com home, per mostrar-nos el camí, als humans…
Per a Pau, és una evidència que el do de Déu és gratuït.
Jesús va viure la seva vida humana amb humilitat i confiança, fins i tot quan va passar el pitjor, és a dir, l’odi dels homes i la mort.
En el text d’Isaïes (primera lectura), hem parlat de confiança. Pau ens parla d'”obediència”. “Obaudire” en llatí, és literalment “posar l’orella (audire)” abans del discurs (ob): és l’actitud de diàleg perfecte, sense ombra; és de confiança total; si posem l’oïda a la paraula, és perquè sabem que aquesta paraula només és amor, la podem escoltar sense por.
La meravella de l’amor de Déu és que no necessita els nostres mèrits per sadollar-nos.
Per part de Jesucrist, sempre hi ha hagut acceptació (allò que sant Pau anomena obediència) i en ell no hi ha hagut mai reivindicació: ens mostra el camí a seguir, cal imitar-lo…
Per a Pau, és una evidència que el do de Déu és gratuït.
La meravella de l’amor de Déu és que no necessita els nostres mèrits per sadollar-nos.
Per part de Jesucrist, sempre hi ha hagut acceptació (allò que sant Pau anomena obediència) i en ell no hi ha hagut mai reivindicació: ens mostra el camí a seguir, cal imitar-lo…
Jesús va viure la seva vida d’home en la humilitat i la confiança, inclús quan el pitjor arriba, és a dir, l’odi dels homes i la mort.
El text el trobareu en el document annex, capítols 26 i 27…
Amb la celebració d’avui iniciem la setmana santa, la culminació del camí de Jesús que el porta des de la humiliació de la creu a la glòria de la resurrecció.
El camí de Jesús ens és relatat com un abaixament, un anorreament com ens dirà sant Pau, cada vegada més gran.
Crist perdrà la seva identitat com a Mestre: els seus deixebles l’abandonaran, un d’ells el negarà i un altre el trairà.
Crist perdrà la seva identitat com a jueu: els sacerdots del seu poble l’entregaran als romans fent-lo fora de la jurisdicció del seu poble perquè siguin uns altres els qui l’executin.
Jesús és el Messies*, el Rei messiànic d’Israel. I Jesús va voler manifestar públicament aquesta condició seva abans de la Passió. És el que la litúrgia celebra avui, diumenge de Rams.
Ja el profeta Zacaries* ho havia profetitzat i ara es compleix. Jesús és ben conscient de qui és i cap on s’encamina.
I aquesta reialesa va ser crucificada. Hem llegit el relat de la Passió* i no podem pas mai oblidar qui és qui va sofrir tot això.
I Jesús calla, no es defensa, no reacciona amenaçant o castigant. “El que, en ser insultat, no responia amb insults; en patir, no amenaçava, sinó que es posava en les mans d’Aquell que ho jutja tot amb justícia” (1 Pe 2, 20).
Què puc fer jo? No em resta sinó demanar la gràcia d’identificar-me amb els patiments de Jesús, la gràcia de fer-los meus. Sentir i viure que Ell passà voluntàriament tot això; Ell, l’amic; Ell, el meu mestre i Senyor.
Un esforç de pressió psicològica no serviria de res, perquè és un do el que Déu m’ha de fer:
“demaneu i Déu us donarà, truqueu i Déu us obrirà. Cerqueu i Déu us ho farà trobar”.
En el “nosaltres” de l’Església entrem en comunió amb el “tu” de Jesucrist i, així, assolim el camí cap a Déu.
Jesús ha estat sempre un pedagog. Un pedagog ensenya amb actes progressius allò que és difícil de comprendre.
Jesús, aquell matí de diumenge, en què hi ha molta gent a Jerusalem preparant la festa de Pasqua, sap també que es parla molt d’ell, es murmura, que hi ha un complot dels caps religiosos per eliminar-lo.
Però ha fet molt bé a tota classe de malalts i menyspreats… I aquesta gent vol honorar-lo.
No entrarà a la ciutat muntat en un formós cavall com a gran cap, sinó com un cap de poble, sobre un pollí.
És la preparació, el començament d’aquesta setmana tan gran i tan greu, que acabarà amb el camí de Jesús pujant a la Muntanya de la Passió, amb la seva creu.
La humilitat és el tret característic d’aquest Messies. Sense humilitat, no hauria anat tan lluny en aquest projecte de salvació de la humanitat. Perquè Ell sap que l’arrel del mal del món és la supèrbia.
Tota l´alegria del començament acaba en dol. ¿Quin pot ser el sentit d’aquest contrast?
El regne de Déu* que Jesús inaugura és predilecció pels pobres i petits, justícia, solidaritat, comunió, cura de les persones i de la natura, confiança en el Pare. Per això Jesús no entra a Jerusalem a cavall i amb carros de combat, sinó muntat en un pollí.
La Setmana Santa* acaba a la Pasqua*, el Pare* dóna la raó a Jesús, no a Anàs*, Caifàs*, Herodes* i Pilat*, i ressuscita Jesús.
El programa i l’estil de Jesús és el definitiu, és l´alternativa als reialmes corruptes d’aquest món i per això el seu Regnat no tindrà fi.
Vivim la Setmana Santa* unint la passió de Jesús amb la passió del món que avui pateix.
I encara que la situació del nostre món sigui particularment preocupant (pensem per exemple en la guerra d’Ucraïna), tinguem l’esperança Pasqual de Jesús ressuscitat, que la vida surt triomfant de la mort i el pecat.
Per això, hem de demanar al Senyor el do de la seva valentia, del seu coratge, per continuar el camí, amb Ell i amb els nostres germans. Sabem i creiem que no tot acaba el Divendres Sant, i que a la foscor succeeix la llum de la Vida.
Amb la celebració d’avui iniciem la setmana santa, la culminació del camí de Jesús que el porta des de la humiliació de la creu a la glòria de la resurrecció.
Jesús és el Messies*, el Rei messiànic d’Israel. I Jesús va voler manifestar públicament aquesta condició seva abans de la Passió. És el que la litúrgia celebra avui, diumenge de Rams.
Crist perdrà la seva identitat com a Mestre…
Crist perdrà la seva identitat com a jueu…
I Jesús calla, no es defensa, no reacciona amenaçant o castigant.
Què puc fer jo? No em resta sinó demanar la gràcia d’identificar-me amb els patiments de Jesús, la gràcia de fer-los meus. Sentir i viure que Ell passà voluntàriament tot això.
Un esforç de pressió psicològica no serviria de res, perquè és un do el que Déu m’ha de fer.
Jesús ha estat sempre un pedagog. Un pedagog ensenya amb actes progressius allò que és difícil de comprendre.
La humilitat és el tret característic d’aquest Messies… Perquè Ell sap que l’arrel del mal del món és la supèrbia.
El regne de Déu* que Jesús inaugura és predilecció pels pobres i petits, justícia, solidaritat, comunió, cura de les persones i de la natura, confiança en el Pare. Per això Jesús no entra a Jerusalem a cavall i amb carros de combat, sinó muntat en un pollí.
1 Això diu el Senyor:
«On és el document de divorci
on consti que he fet marxar la vostra mare?
A quin dels meus creditors us he venut com a
esclaus?
Si heu estat venuts és pels vostres pecats;
per les vostres infidelitats
ha estat abandonada Jerusalem, la vostra mare.
2 Què ho fa que en arribar no he trobat ningú?
He cridat, i ningú no m’ha respost.
¿La meva mà no seria capaç de rescatar-vos?
¿No tindria prou força per a procurar la llibertat?
Jo asseco la mar tan sols amb una amenaça
i canvio els rius en desert.
Llavors els peixos, per falta d’aigua,
moren de set i tot ho empesten.
3 Jo vesteixo el cel de negre,
li poso un vestit de dol.»
4 El Senyor Déu
m’ha donat un parlar que convenç,
perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla
perquè l’escolti
i sàpiga parlar i convèncer.
5 El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella,
i jo no m’he resistit
ni m’he fet enrere.
6 He parat l’esquena als qui m’assotaven,
i les galtes als qui m’arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d’ofenses i escopinades.
7 Però el Senyor Déu m’ajuda,
i per això no em dono per vençut;
per això paro la cara com una roca
i sé que no quedaré avergonyit.
8 Tinc a prop el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m’acosti!
9 El Senyor Déu em defensa.
Qui em podrà condemnar?
Tots els qui m’acusen
s’esfilaran com un vestit consumit per les arnes.
10 ¿Qui de vosaltres venera el Senyor
i escolta la veu del seu servent?
Encara que camini a les fosques, sense gens de
llum,
que sàpiga confiar en el Senyor
i emparar-se en el seu Déu!
11 Però, en comptes d’això, tots enceneu els vostres
llums
i abrandeu les vostres teies:
camineu, doncs, a la claror dels vostres llums
i de les teies que heu encès!
Aquesta és la sort que us ha reservat la mà del
Senyor:
haureu de morir enmig de penes.
1 Per al mestre de cor: a la tonada de «Aièlet haixàhar»
Salm del recull de David.
2 Déu meu, Déu meu,
per què m’has abandonat? *
Estàs lluny de salvar-me, *
no t’arriba el meu clam.
3 Déu meu, crido de dia i no respons;
crido de nit i no trobo repòs.
4 I això que tu ets el Sant *
i tens per tron les lloances d’Israel!
5 En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
6 a tu clamaven i eren salvats,
en tu confiaven i no foren confosos. *
7 Però jo sóc un cuc, * no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble. *
8 Tots els qui em veuen es riuen de mi, *
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
9 «Que s’adreci al Senyor, * que ell el salvi,
que l’alliberi, si tant se l’estima!» *
10 Ets tu qui em tragueres del si de la mare
i em confiares als seus pits;
11 acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des del si de la mare ets el meu Déu. *
12 No t’allunyis, * que el perill és a prop
i no tinc qui m’ajudi.
13 M’envolta un ramat de braus,
m’acorralen vedells de Basan; *
14 uns lleons que destrossen i rugeixen
obren la boca contra mi. *
15 Tot jo m’escolo com l’aigua,
se’m deslloriguen tots els ossos.
El cor, com si fos cera,
se’m fon a dins de les entranyes.
16 La meva gola està resseca * com terrissa,
la llengua se m’encasta al paladar. *
M’ajeus a la pols de la mort.
17 M’envolta una munió de gossos,
m’encercla un estol de malfactors;
m’han foradat les mans i els peus,
18 puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
19 es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba. *
20 Però tu, Senyor, no t’allunyis;
força meva, vine de pressa a ajudar-me.
21 Allibera la meva vida de l’espasa,
que no mori entre les grapes del gos;
22 salva’m de la gola del lleó,
guarda’m de les banyes del brau.
Senyor, m’has escoltat! *
23 Anunciaré el teu nom als meus germans,
enmig de l’assemblea et lloaré. *
24 «Fidels del Senyor, lloeu-lo,
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d’Israel!
25 Perquè no ha rebutjat ni menyspreat
el qui és pobre i desvalgut;
no li ha amagat la seva mirada,
i quan cridava auxili l’ha escoltat.»
26 En tu s’inspirarà el meu cant
davant de tota l’assemblea;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.
27 Els humils en menjaran fins a saciar-se, *
lloaran el Senyor els qui el cerquen.
I diran: «Que visqueu per molts anys!» *
28 Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,
es prosternaran davant d’ell
totes les famílies dels pobles. *
29 Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà de les nacions. *
30 Els qui són a la terra l’adoren,
s’agenollen davant d’ell els qui baixen a la pols.
Per a ell viurà la meva ànima. *
31 Una descendència * servirà el Senyor;
parlaran d’ell a aquesta generació.
32 Vindran a anunciar la seva bondat
al poble que ha de néixer.
I diran: «El Senyor ha fet tot això!»
1 Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu, 2 us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i units de cor. 3 No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. 4 Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres.
5 Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist:
6 Ell, que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
7 sinó que es va fer no res:
prengué la condició de servent
i es féu semblant als homes.
Essent humà el seu aspecte,
8 s’abaixà i es féu obedient fins a la mort,
i una mort de creu.
9 Per això Déu l’ha exaltat
i li ha concedit aquell nom
que està per damunt de tot altre nom,
10 perquè en el nom de Jesús
tothom s’agenolli
al cel, a la terra i sota la terra,
11 i tots els llavis reconeguin
que Jesucrist és Senyor,
a glòria de Déu Pare.
12 Estimats meus, sempre us heu mostrat obedients, no solament quan em trobava entre vosaltres, sinó molt més ara que sóc lluny. Treballeu amb temor i reverència per obtenir la vostra salvació: 13 és Déu qui, per la seva benvolença, actua en vosaltres impulsant la vostra voluntat i les vostres accions. 14 Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, 15 i sereu irreprensibles i irreprotxables, fills de Déu sense cap defecte enmig d’una gent esgarriada i rebel, entre els quals resplendiu com estrelles en el món, 16 perquè manteniu amb fermesa la paraula de la vida.
Així, el dia que vindrà el Crist podré gloriar-me de no haver corregut o treballat en va. 17 I si la meva sang ha de ser vessada com a libació en el sacrifici que ofereix la vostra fe, me n’alegro i me’n felicito amb tots vosaltres. 18 Alegreu-vos-en també vosaltres i feliciteu-vos-en amb mi!
19 Espero que, gràcies a Jesús, el Senyor, aviat podré enviar-vos Timoteu. També jo quedaré més reconfortat quan ell em porti notícies vostres. 20 No tinc ningú més tan compenetrat amb mi i que es preocupi tan sincerament de les vostres coses: 21 els altres busquen els seus propis interessos i no els de Jesucrist. 22 De Timoteu, en canvi, coneixeu les proves que ha passat: com un fill prop del seu pare, es va posar al meu costat al servei de l’evangeli.
23 Confio, doncs, que us el podré enviar tan bon punt vegi clara la meva situació. 24 Fins i tot estic convençut que, gràcies al Senyor, jo mateix us vindré a veure aviat.
25 Amb tot, m’ha semblat que havia d’enviar-vos Epafrodit, germà, col·laborador i company meu en el combat, i també enviat vostre i servidor meu en allò que necessito. 26 Epafrodit tenia moltes ganes de veure-us a tots i passava ànsia, perquè vosaltres estàveu assabentats que havia caigut malalt. 27 És cert que la malaltia el va dur a les portes de la mort, però Déu es compadí d’ell, i no solament d’ell, sinó també de mi, que hauria tingut pena sobre pena. 28 M’he afanyat, doncs, a enviar-vos-el, perquè vosaltres tingueu l’alegria de tornar-lo a veure i la meva tristesa disminueixi. 29 Acolliu-lo, doncs, en el Senyor amb gran alegria i tingueu en gran consideració persones com ell. 30 Per la causa de Crist ha estat en perill de mort, exposant la vida per suplir-vos a vosaltres en el servei que us havíeu compromès a prestar-me.
1 Quan Jesús hagué acabat tots aquests ensenyaments, * va dir als seus deixebles:
2 —D’aquí a dos dies, tal com sabeu, és la festa de Pasqua, * i el Fill de l’home serà entregat perquè el crucifiquin.
3 Aleshores els grans sacerdots i els notables del poble es van reunir al palau del gran sacerdot, anomenat Caifàs,
* 4 i prengueren l’acord d’apoderar-se de Jesús amb engany i matar-lo. 5 Deien:—No ho fem durant la festa, que no hi hagi un avalot entre el poble. *
6 Jesús es trobava a Betània, * a casa de Simó el Leprós. * 7 Mentre era a taula, * se li va acostar una dona que duia una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum molt valuós i el buidà sobre el cap de Jesús. 8 Els deixebles, en veure-ho, deien indignats:
—De què serveix llençar-lo així? 9 S’hauria pogut vendre a bon preu i donar els diners als pobres.
10 Jesús se n’adonà i els digué:
—Per què molesteu aquesta dona? Ha fet amb mi una bona acció. 11 De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres; * en canvi, a mi, no sempre em tindreu. 12 Aquesta dona, abocant sobre el meu cos aquest perfum, ha preparat la meva sepultura. * 13 En veritat us dic que, quan aquest evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i explicaran això que ha fet.
14 Llavors un dels Dotze, l’anomenat Judes Iscariot, se n’anà a trobar els grans sacerdots 15 i els digué:
—Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?
Ells li van oferir trenta monedes de plata. * 16 I des d’aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo.
17 El primer dia dels Àzims, * els deixebles anaren a dir a Jesús: —On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual? 18 Ell respongué: —Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: “El Mestre diu: La meva hora * és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva.”
19 Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual.
20 Arribat el capvespre, * Jesús es posà a taula * amb els Dotze. 21 Mentre sopaven, digué:
—En veritat us ho dic: un de vosaltres em trairà.
22 Molt entristits, li anaven preguntant, l’un rere l’altre: —¿No sóc pas jo, Senyor? 23 Jesús respongué:
—Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. * 24 El Fill de l’home se’n va, tal com l’Escriptura ha dit d’ell, * però ai de l’home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut.
25 Judes, el qui el traïa, * li preguntà: —¿No sóc pas jo, rabí? * Ell li respongué: —Tu ho has dit.
26 Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i, tot donant-lo als deixebles, digué:
—Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. 27 Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies * i els la donà tot dient: —Beveu-ne tots, 28 que això és la meva sang, la sang de l’aliança, * vessada per tothom * en perdó dels
pecats. * 29 Us asseguro que des d’ara ja no beuré d’aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu Pare. 30 I després de cantar els salms, * van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.
31 Llavors Jesús els digué:
—Aquesta nit, per causa meva, tots vosaltres fallareu, * perquè diu l’Escriptura: Colpiré el pastor, i es dispersaran les ovelles del ramat. * 32 Però quan hauré ressuscitat aniré davant vostre a Galilea. *
33 Pere li va contestar:—Ni que, per causa teva, tots fallin, * jo no fallaré pas. 34 Jesús li digué: —En veritat t’ho dic: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades. *
35 Llavors Pere li diu: —Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré. I tots els altres deixebles digueren el mateix.
36 Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat Getsemaní, * i els digué:
—Seieu aquí mentre vaig allà a pregar.
37 Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, * i començà a sentir tristor i angoixa. 38 Llavors els digué:
—Sento a l’ànima una tristor de mort. * Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi.
39 S’avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava dient:
—Pare meu, si és possible, que aquesta copa * s’allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols. *
40 Després va cap als deixebles i els troba dormint. * Diu a Pere:
—Així, doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? 41 Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. * L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble. *
42 Se n’anà per segona vegada i va pregar dient:
—Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat. *
43 Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. 44 Els deixà i se’n tornà a pregar per tercera vegada, dient les mateixes paraules. 45 Llavors va cap als deixebles i els diu:—Dormiu ara i reposeu! S’acosta l’hora, * i el Fill de l’home serà entregat en mans dels pecadors. 46 Aixequeu-vos, anem! * El qui em traeix ja és aquí.
47 Encara Jesús parlava quan va arribar Judes, un dels Dotze. L’acompanyava molta gent amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots i dels notables del poble. * 48 El qui el traïa els havia donat aquest senyal —És el qui jo besaré: deteniu-lo. 49 A l’instant es va acostar a Jesús i li digué: —Salve, rabí!
I el besà. 50 Jesús li digué: —Company, estigues pel que has de fer. *
Llavors s’abraonaren sobre Jesús i el detingueren. 51 Però un dels qui anaven amb ell posà la mà a l’espasa, la desembeinà i, d’un cop, tallà l’orella al criat del gran sacerdot. 52 Jesús li diu: —Torna l’espasa a la beina, que tots els qui empunyen l’espasa, per l’espasa moriran. * 53 ¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m’enviaria més de dotze legions d’àngels. * 54 Però llavors, com es complirien les Escriptures, segons les quals cal que sigui així? 55 En aquella mateixa hora, Jesús digué a la gent: —Heu sortit a agafar-me amb espases i garrots, com si fos un bandoler. * Cada dia estava assegut al temple ensenyant * i no em vau detenir. 56 Però tot això ha passat perquè es complís el que hi ha escrit en els llibres dels Profetes. Llavors tots els deixebles l’abandonaren i fugiren. *
57 Els qui havien detingut Jesús se’l van endur a casa de Caifàs, el gran sacerdot, * on s’havien reunit els mestres de la Llei i els notables. 58 Pere el seguia de lluny, fins que va arribar al pati del palau del gran sacerdot. Hi entrà i s’assegué amb els guardes per veure quin seria el desenllaç.
59 Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una falsa declaració contra Jesús per fer-lo morir, 60 però no en van trobar cap, tot i que es van presentar molts falsos testimonis. Finalment se’n presentaren dos * 61 que van declarar:
—Aquest va dir: “Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies.” * 62 Llavors el gran sacerdot es posà dret i va dir a Jesús: —¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?
63 Però Jesús callava. * El gran sacerdot li digué: —Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el
Fill de Déu. * 64 Jesús li respon:
—Tu ho has dit. Us ho asseguro: des d’ara veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint sobre els núvols del cel. 65 Aleshores el gran sacerdot s’esquinçà els vestits * exclamant: —Ha blasfemat! Per què necessitem més testimonis? Ara mateix acabeu de sentir la blasfèmia. 66 Què us en sembla? Ells respongueren:
—Mereix pena de mort! 67 Llavors es posaren a escopir-li a la cara i a donar-li cops de puny. Altres li pegaven bufetades * 68 tot dient: —Fes de profeta, Messies! Digue’ns qui t’ha pegat!
69 Mentrestant, Pere s’estava assegut a fora, al pati. Se li va acostar una criada i li digué: —Tu també hi anaves, amb Jesús, el Galileu. 70 Pere ho negà davant de tothom: —No sé de què parles. 71 Quan Pere sortia cap al portal, el va veure una altra criada * i digué als qui eren allí: —Aquest anava amb Jesús, el Natzarè. 72 Pere ho tornà a negar tot jurant: —No conec aquest home. 73 Poc després, els qui eren allí es van acostar a Pere i li digueren: —És veritat que tu també ets d’ells: si fins i tot se’t nota per l’accent amb què parles. 74 Llavors es posà a maleir i a jurar dient: —Jo no conec aquest home! A l’instant va cantar el gall. 75 Pere es va recordar d’allò que Jesús li havia dit: «Abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades.» I així que va ser fora, va plorar amargament.
1 Quan va despuntar el dia, tots els grans sacerdots i els notables del poble prengueren l’acord de fer morir Jesús. *
2 I després de lligar-lo, se’l van endur i l’entregaren a Pilat, el governador. *
3 Aleshores Judes, el qui l’havia traït, * quan veié que l’havien condemnat, es penedí del que havia fet. Va retornar les trenta monedes de plata als grans sacerdots i als notables, * 4 i els digué: —He pecat entregant a la mort sang innocent. Però ells li contestaren: —I a nosaltres què ens importa? Això és cosa teva. 5 Ell va llençar les monedes al santuari i sortí. Se’n va anar i es va penjar. 6 Els grans sacerdots recolliren les monedes tot dient-se: —No és permès de tirar-les al tresor del temple, perquè són preu de sang. 7 Llavors van prendre l’acord de comprar amb aquells diners el Camp del Terrisser per sepultar-hi els forasters. 8 Per això, fins al dia d’avui aquell camp s’anomena Camp de Sang. 9 Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: * Prengueren les trenta monedes, el preu d’aquell que alguns israelites * havien avaluat, 10 i les donaren a canvi del Camp del Terrisser, tal com m’havia ordenat el Senyor. *
11 Jesús comparegué davant el governador. El governador el va interrogar: —¿Tu ets el rei dels jueus? Jesús li respongué: —Tu ho dius. 12 Però Jesús no contestava res a les acusacions que li feien els grans sacerdots i els notables. 13 Aleshores Pilat li diu: —¿No sents quants testimonis presenten contra tu? 14 Però Jesús no li va respondre res sobre cap acusació, * i el governador n’estava tot sorprès.
15 Cada any, per la festa de Pasqua, el governador acostumava a deixar lliure el pres que la gent volia. 16 Llavors tenien un pres famós, un tal Barrabàs. * 17 Quan la gent, doncs, s’hagué reunit, Pilat els digué:—Qui voleu que us deixi lliure, Barrabàs, o Jesús, l’anomenat Messies? 18 Deia això perquè sabia que li havien entregat Jesús per enveja.
19 Mentre Pilat seia al tribunal, la seva muller li féu arribar aquest missatge: —Desentén-te del cas d’aquest just. Avui, en somnis, he patit molt per causa d’ell. 20 Mentrestant els grans sacerdots i els notables van convèncer la gent que reclamessin Barrabàs i fessin matar Jesús. 21 El governador els preguntà: —Quin d’aquests dos voleu que us deixi lliure? Ells respongueren: —Barrabàs! 22 Pilat els diu: —I de Jesús, l’anomenat Messies, què n’he de fer?
Tots van respondre: —Que el crucifiquin! 23 Ell replicà:—Però quin mal ha fet? Ells cridaven encara més fort: —Que el crucifiquin!
24 Pilat, veient que no en treia res i que més aviat començava un avalot, es rentà les mans amb aigua davant la gent i va dir: —Jo sóc innocent de la sang d’aquest home. Això és cosa vostra. *
25 Tot el poble respongué: —Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills! *
26 Llavors els deixà lliure Barrabàs i, després de fer assotar Jesús, * el va entregar perquè fos crucificat.
27 Els soldats del governador es van endur Jesús dins el pretori * i reuniren al seu voltant tota la cohort. * 28 El van despullar, el cobriren amb una capa de color escarlata * 29 i li posaren al cap una corona d’espines que havien trenat, i a la mà dreta una canya. * S’agenollaven davant d’ell i l’escarnien dient:
—Salve, rei dels jueus! *
30 Li escopien, li prenien la canya i li pegaven al cap.
31 Acabada la burla, li tragueren la capa, li posaren els seus vestits i se l’endugueren per crucificar-lo.
32 Quan sortien van trobar un home de Cirene, que es deia Simó, * i l’obligaren a portar la creu de Jesús. 33 Arribats en un indret anomenat Gòlgota * —que vol dir «lloc de la Calavera»—, 34 li donaren a beure vi barrejat amb fel; * ell el va tastar, però no en volgué beure.
35 Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits jugant-se’ls als daus. * 36 I s’estaven asseguts allà custodiant-lo.
37 Damunt el seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus.» *
38 Juntament amb ell foren crucificats dos bandolers, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. * 39 Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap amb aires de mofa * 40 i dient:
—Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, * salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu, * i baixa de la creu!
41 Igualment se’n burlaven els grans sacerdots, amb els mestres de la Llei i els notables, * tot dient:
42 —Ell que va salvar-ne d’altres, a si mateix no es pot salvar. * És rei d’Israel: * que baixi ara de la creu i creurem en ell! 43 Ha confiat en Déu: que l’alliberi ara, si tant se l’estima! Ell, que va dir: “Sóc Fill de Déu”! *
44 Els bandolers que havien estat crucificats amb ell l’insultaven de la mateixa manera.
45 Des del migdia fins a les tres de la tarda * es va estendre una foscor per tota la terra. * 46 I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força:
— Elí, Elí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» *
47 En sentir-ho, alguns dels qui eren allí deien:
—Aquest crida Elies. *
48 De seguida un d’ells corregué a prendre una esponja, la xopà de vinagre, * la clavà en una canya i la hi donava perquè begués. 49 Els altres deien:
—Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo.
50 Però Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va exhalar l’esperit. *
51 Llavors, la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix, * la terra tremolà, les roques s’esberlaren, 52 els sepulcres s’obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar; * 53 sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s’aparegueren a molts. *
54 El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i tot el que havia passat, van agafar molta por i deien:
—És veritat: aquest era Fill de Déu. *
55 També hi havia allà moltes dones que s’ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. 56 Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. *
57 Arribat el capvespre, * vingué un home ric d’Arimatea, * que es deia Josep i era també deixeble de Jesús. 58 Aquest anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, i Pilat va manar que l’hi donessin. 59 Josep prengué el cos, l’embolcallà amb un llençol per estrenar 60 i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s’havia fet tallar a la roca.
Després va fer rodolar una gran pedra a l’entrada del sepulcre i se n’anà. 61 També eren allà Maria Magdalena i l’altra Maria, assegudes enfront del sepulcre. *
62 El dissabte, l’endemà del dia de la preparació, * els grans sacerdots i els fariseus * es reuniren i anaren a trobar Pilat 63 per dir-li:
—Senyor, ens hem recordat que aquell impostor, quan encara vivia, va dir: “Al cap de tres dies ressuscitaré.” * 64 Dóna ordre, doncs, que assegurin el sepulcre fins al tercer dia, no fos cas que els seus deixebles vinguessin a robar el cos i després diguessin al poble: “Ha ressuscitat d’entre els morts.” Seria una impostura pitjor que la primera.
65 Pilat els digué:
—Aquí teniu una guàrdia. Aneu al sepulcre i assegureu-lo tan bé com sapigueu.
66 Ells anaren al sepulcre i l’asseguraren segellant-ne la pedra de l’entrada i posant-hi la guàrdia. *
