Menu
Lectura dels Fets dels Apòstols
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els béns en comú. El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles. Tots els creients eren molt ben vistos de la gent. Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o d’immobles els venien, dipositaven als peus dels apòstols el producte de la venda, i era distribuït segons les necessitats de cadascú.
En el llibre dels Fets dels Apòstols trobem força textos com aquest: són un mena de resums del que era la vida de la primera comunitat cristiana, en els primers temps de l’Església.
Els apòstols van rebre l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta i sant Lluc ens descriu aquí en què consisteix la vida nova que s’instaura en les primeres comunitats cristianes.
La primera característica que hi trobem: la unitat.
“La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima“
Jesús ja havia dit: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Jo 13,35).
Segona característica: compartien els béns…
“…i ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies, sinó que tenien tots els béns en comú”.
“Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència… i era distribuït segons les necessitats de cadascú”.
Fixem-nos ara en una frase que en el text està enmig de les dues que hem destacat més amunt:
“El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles”.
Per Lluc el fet de compartir és precisament una de les maneres de donar testimoni de la resurrecció del Crist, que és el cor de la fe cristiana.
I tant si ens fa falta la força de la gràcia!
Tota la predicació de l’Antic Testament portava a una doble presa de consciència: tot el que posseïm és un regal de Déu i tot home és un germà nostre.
Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo,
perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d’Israel:
perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d’Aharon:
perdura eternament el seu amor.
Que responguin els qui veneren el Senyor:
perdura eternament el seu amor. R.
La dreta del Senyor fa proeses,
la dreta del Senyor em glorifica.
No moriré, viuré encara,
per contar les proeses del Senyor.
Els càstigs del Senyor han estat severs,
però no m’ha abandonat a la mort. R.
La pedra que rebutjaven els constructors
ara corona l’edifici.
És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se’n meravellen.
Avui és el dia en què ha obrat el Senyor:
alegrem-nos i celebrem-lo. R.
R. Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo, perdura
eternament el seu amor. O bé: Al·leluia.
Aquest salm el cantaven en el temple de Jerusalem durant la festa de les tendes: Cada any i durant vuit dies anaven a Jerusalem i vivien en tendes (d’aquí ve el nom de la festa) tot rememorant els campaments en el desert del Sinaí, durant la llarga marxa de l’Èxode.
Aquest salm va ser utilitzat per primera vegada l’any 444 abans de Crist (Ne 8,13-18) i forma part del ritual actual d’aquesta festa.
És un moment privilegiat per recordar el que Déu va fer pel seu poble…
I és que el poble humiliat va poder alçar el cap; i a partir d’aquesta primera experiència van descobrir que Déu és el qui, sempre, exalça els humiliats…
En una època en la qual totes les divinitats eren imaginades segons el model dels conqueridors humans, poderosos, amb victòries guerreres, el Déu d’Israel, es va donar a conèixer com el qui corona els exclosos…
Aquest poble, tan sovint humiliat, se sent portador d’una gran promesa.
“No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor”.
Aquest magnífic cant d’acció de gràcies celebra una victòria d’Israel, en la qual es va manifestar una vegada més l’amor del Senyor envers el seu poble (vv. 1-4) i el seu invencible poder (vv. 15-16).
En aquesta litúrgia d’acció de gràcies, la funció principal correspon al rei, que descriu l’acció salvadora de Déu en primera persona del singular (vv. 5-14, 17-18, 21), mostrant així la seva condició de representant i portaveu de tot el poble.
La litúrgia cristiana va conferir a aquest salm un significat “pasqual” i l’utilitza per a cantar la victòria de Crist.
Segons testimoni dels tres evangelistes sinòptics, Jesús es va aplicar explícitament aquest salm (Mt 21,42; Mc 12,10; Lc 20,17), per concloure la paràbola dels “vinyaters homicides”: “la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici”.
El dia dels Rams, els mateixos evangelistes assenyalen acuradament que la multitud va aclamar Jesús amb les paraules del salm: “Hosanna, beneït el qui ve en nom del Senyor!”
Recitant aquest salm amb Jesús, el dia de Pasqua, cantem la victòria de Déu sobre el mal.
Lectura de la primera carta de sant Joan
Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat.
Joan redacta una mena de Credo mínim:
Primer, Jesús és veritablement Fill de Déu
És aquest un punt central que va portar a la polèmica! Certament, per als jueus, els cristians eren una secta herètica i calia ofegar al màxim el seu creixement; però tampoc podem oblidar que molt problema venia de l’interior de les pròpies comunitats, que discutien fins a l’infinit sobre el misteri de la persona de Jesús: les discussions teològiques no són pas cosa d’avui!
“Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang…”
Ens vol dir Joan que no hem de retenir solament l’esdeveniment gloriós del baptisme (simbolitzat per l’aigua) i refusar la humiliació de la creu (simbolitzada per a sang).
Segon, aquesta vida nova consisteix a estimar Déu i els altres, el proïsme.
Un cop més, veiem que a la Bíblia, fe i amor són indissociables!
A la mateixa carta de sant Joan, trobem aquest paràgraf:
“Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de
Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1 Jo 4, 8).
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas».
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posame-la dins el costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.
És precisament el primer dia de la setmana, diumenge, que el Crist dóna l’Esperit als seus deixebles:
“Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant…”
Joan utilitza el relat del llibre del Gènesi (Gn 2,7): així com Déu va infondre a l’home l’alè de vida, Jesús inaugura la nova creació tot infonent a l’home el seu esperit.
Quan estaven reunits, inicialment, era una comunitat tancada amb pany i clau i dominada per la por… Vet aquí que quan Jesús entra al mig i recupera la seva centralitat, la comunitat canvia. S’omple d’alegria.
Jesús li recorda que la comunitat té sentit per testimoniar.
Per sortir i arriscar i comunicar vida. És una comunitat amb una missió.
La missió de reconciliar. De posar pau i ser pacificadors.
Possiblement, avui ens reunim amb sentiments diferents:
Tomàs va una mica a la seva. Necessita evidències. Seguretats.
Vol que les coses li encaixin en el seu cap. En la seva visió.
Potser vol creure “a la seva manera”. I, quan no quadren, se sent perdut. Per això necessita demostracions.
Necessita palpar i tocar.
Dins el nostre cor creient, també hi ha espai pel dubte. Realitats que contradiuen la fe. Dins la nostra fe, també tenim pors i espais buits…
I Jesús ve a omplir-los. Com Tomàs, també avui, nosaltres, cridats a deixar-lo entrar amb la seva contraevidència atrevida i agosarada.
Tomàs qui, preveient el fracàs de Jesús si anava a Jerusalem, havia dit als altres: “Anem-hi també nosaltres i morim amb ell!” (Joan 11,16). La seva fidelitat pessimista d’aleshores el porta ara a entendre de seguida el significat de la nova situació. “Senyor meu i Déu meu”. La paraula “meu” aquí indica una disponibilitat total; és com si Tomàs digués: ho accepto i m’ho faig meu, viure vol dir donar (la) vida.
“Aquells que creuran sense haver vist”…
Però cridats a veure fins i tot allò que a primera vista no es veu.
A traspassar les primeres impressions. A penetrar una realitat, altament indefinida. O francament adversa.
I, entrant en ella, veure-la habitada. Veure-la carregada d’una gran promesa. Veure allò que no veuen els nostres ulls, i només es veu amb el cor i els ulls de la fe.
És la Pasqua. Vida que sorgeix d’allà on, veure–veure, només veiem foscor i boira…
“Diumenge” ve del llatí “dominica”; i dominica ve de l’expressió “dies dominica”, que significa: “Dia del Senyor”.
És una expressió tardana que es va anar utilitzant als països cristianitzats de l’antic Imperi Romà.
I el mateix Esperit Sant que Jesús va rebre (Baptisme) ara és transmès als membres d’aquesta Nova Humanitat: “Rebeu l’Esperit Sant” (Joan no fa servir l’expressió dels Sinòptics “El Regne de Déu”).
Com la Llum, que per si mateixa és l’anul·lació de les Tenebres, també l’Esperit Sant és l’anul·lació dels pecats.
L’evangeli considera el pecat com una força contrària a la força de l’Esperit Sant. La presència de l’Esperit Sant anul·la la presència de l’esperit maligne o reprimeix la seva força. “La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” (Joan 1,5).
Els “miracles” dels evangelis no són per provar la veritat d’allò que diu Jesús sinó per visualitzar narrativament els efectes interiors que les paraules de Jesús provoquen en els qui “creuen en ell”. De fet, la paraula original grega “semeia” es pot traduir millor per “signes”.
La nostra pròpia resurrecció (vida que es dóna) no és pas per a després de la mort (quan ja no queda altre remei!). És una oferta que se’ns fa ja ara mentre tenim la nostra vida a les nostres mans. És ara quan podem fer de nosaltres mateixos una vida-que-es-dóna.
Solament aquells que de la por, inesperadament, havien passat a la pau i a l’alegria, que del desànim i la frustració havien passat a l’entusiasme per seguir la missió que Jesús, podien fer aquesta afirmació clara i contundent: “Hem vist el Senyor!”.
Per Lluc el fet de compartir és precisament una de les maneres de donar testimoni de la resurrecció del Crist, que és el cor de la fe cristiana.
I tant si ens fa falta la força de la gràcia!
Tota la predicació de l’Antic Testament portava a una doble presa de consciència: tot el que posseïm és un regal
de Déu i tot home és un germà nostre.
Aquest poble, tan sovint humiliat, se sent portador d’una gran promesa.
“No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor”.
Recitant aquest salm amb Jesús, el dia de Pasqua, cantem la victòria de Déu sobre el mal.
Joan redacta una mena de Credo mínim:
Primer, Jesús és veritablement Fill de Déu…per als jueus, els cristians eren una secta herètica…
Segon, aquesta vida nova consisteix a estimar Déu i els altres, el proïsme…fe i amor són indissociables!
Joan utilitza el relat del llibre del Gènesi (Gn 2,7): així com Déu va infondre a l’home l’alè de vida, Jesús inaugura la nova creació tot infonent a l’home el seu esperit.
Jesús li recorda que la comunitat té sentit per testimoniar, per sortir i arriscar i comunicar vida.
És una comunitat amb una missió: reconciliar, posar pau i ser pacificadors.
Tomàs…necessita evidències. Seguretats. Vol que les coses li encaixin en el seu cap. En la seva visió.
Potser vol creure “a la seva manera”. I, quan no quadren, se sent perdut. Per això necessita demostracions…
Dins el nostre cor creient, també hi ha espai pel dubte. Realitats que contradiuen la fe. Dins la nostra fe, també tenim pors i espais buits… I Jesús ve a omplir-los.
És la Pasqua. Vida que sorgeix d’allà on, veure–veure, només veiem foscor i boira…
La presència de l’Esperit Sant anul·la la presència de l’esperit maligne o reprimeix la seva força. “La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” (Joan 1,5).
La nostra pròpia resurrecció no és pas per a després de la mort (quan ja no queda altre remei!). És una oferta que se’ns fa ja ara mentre tenim la nostra vida a les nostres mans.
És ara quan podem fer de nosaltres mateixos una vida-que-es-dóna.
1 Pere i Joan parlaven encara al poble, quan se’ls van presentar els sacerdots, el cap de la guàrdia del temple i els saduceus. * 2 Estaven indignats perquè ensenyaven al poble i anunciaven la resurrecció dels morts, que ja s’havia realitzat en Jesús. 3 Els van detenir i els tingueren tancats a la presó * fins l’endemà, perquè ja era el vespre.
4 Molts dels qui havien escoltat la Paraula van creure: el nombre dels germans arribà a uns cinc mil, comptant només els homes. *
5 L’endemà es van reunir a Jerusalem els dirigents, els notables i els mestres de la Llei. * 6 Entre ells hi havia el gran sacerdot Annàs, Caifàs, Joan, Alexandre, i tots els membres de les famílies dels grans sacerdots. * 7 Van posar al mig Pere i Joan i començaren a interrogar-los:
—Amb quin poder o en nom de qui heu fet vosaltres tot això? *
8 Llavors Pere, ple de l’Esperit Sant, * els digué: *
—Dirigents del poble i notables: 9 ja que avui ens interrogueu pel bé fet a un malalt, preguntant-nos en nom de qui ha estat guarit, * 10 sapigueu, vosaltres i tot el poble d’Israel, que a aquest home el teniu sa davant vostre gràcies al nom de Jesucrist, el Natzarè, que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts. * 11 Ell és la pedra menyspreada per vosaltres, els constructors, i que ara és la pedra principal. * 12 La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, no ha estat donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos. *
13 Ells, veient amb quina valentia parlaven Pere i Joan i adonant-se que eren homes sense cultura ni instrucció, n’estaven estranyats. Reconeixien que havien estat amb Jesús 14 i, com que veien dret al seu costat l’home que havia estat curat, no podien contradir-los en res. * 15 Aleshores els van fer sortir fora del Sanedrí i es posaren a deliberar entre ells:
16 —Què en farem, d’aquests homes? El miracle que han obrat és evident; la notícia s’ha escampat entre tots els qui viuen a Jerusalem, i nosaltres no la podem negar. 17 Mirem, però, que no es difongui més entre el poble i amenacem-los perquè no parlin mai més a ningú en el nom d’aquest Jesús.
18 Els van cridar, doncs, i els prohibiren de proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús. *
19 Pere i Joan els van replicar:
—Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que no pas a ell. *
20 Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit. *
21 Ells els van repetir les amenaces, però els posaren en llibertat, perquè no sabien com fer-s’ho per a poder-los castigar. Era per raó del poble, ja que tothom lloava Déu pel que havia succeït. 22 L’home que havia estat guarit miraculosament tenia més de quaranta anys. *
23 Un cop lliures, Pere i Joan anaren a trobar els germans i els van explicar tot allò que els grans sacerdots * i els notables els havien dit. 24 En sentir-ho, ells van adreçar unànimement a Déu aquesta pregària: *
«Senyor, tu has fet el cel, la terra i el mar, i tot el que s’hi mou. * 25 Tu, per boca del teu servent, el nostre pare David, que parlava mogut per l’Esperit Sant, has dit:
» Per què s’avaloten les nacions i els pobles es conjuren en va?
26 Els reis de la terra s’uneixen, s’alien tots junts els sobirans contra el Senyor i contra el seu Messies. *
27 »Realment, en aquesta ciutat es van aliar Herodes * i Ponç Pilat amb les nacions paganes i amb alguns del poble d’Israel contra el teu sant Servent * Jesús, el teu Messies; 28 i han complert així tot allò que la teva decisió poderosa havia fixat per endavant. * 29 Ara, Senyor, mira com ens amenacen i concedeix als teus servents la valentia d’anunciar la teva paraula; * 30 estén la teva mà * perquè hi hagi guaricions, senyals i prodigis * gràcies al nom * del teu sant Servent Jesús.» *
31 Quan van acabar la pregària, va tremolar el lloc on eren reunits; tots foren omplerts de l’Esperit Sant i comunicaven amb valentia la paraula de Déu. *
32 La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. * 33 Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia abundosa de Déu actuava en ells. *
34 Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, 35 i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú.
36 Josep, un levita d’origen xipriota, a qui els apòstols havien donat el sobrenom de Bernabé —que vol dir «fill de consolació»—, * 37 es va vendre un camp que posseïa, va portar els diners i els diposità als peus dels apòstols.
Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo! *
1 Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor. *
2 Que respongui la casa d’Israel:
Perdura eternament el seu amor.
3 Que respongui la casa d’Aaron:
Perdura eternament el seu amor.
4 Que responguin els qui veneren el Senyor:
Perdura eternament el seu amor.
5 Enmig del perill vaig clamar al Senyor,
i em va escoltar i me’n va treure. *
6 Tinc el Senyor a favor, res no em fa por;
els homes, què em poden fer? *
7 Tinc el Senyor a favor, ell em sosté;
veuré caure els enemics.
8 Més val emparar-se en el Senyor
que posar la confiança en els homes.
9 Més val emparar-se en el Senyor
que fiar-se dels poderosos. *
10 Quan totes les nacions m’envoltaven,
en nom del Senyor les he vençudes. *
11 Quan m’envoltaven i estrenyien el setge, *
en nom del Senyor les he vençudes.
12 Quan m’envoltaven com un eixam
i s’arboraven com foc d’argelagues,
en nom del Senyor les he vençudes.
13 M’empenyien * tan fort que anava a caure,
però el Senyor m’ha sostingut.
14 Del Senyor em ve la força i el triomf, *
és ell qui m’ha salvat.
15 Escolteu crits de festa i de victòria
al campament dels justos:
«La dreta del Senyor fa proeses,
16 la dreta del Senyor és poderosa, *
la dreta del Senyor fa proeses.» *
17 No moriré, viuré encara,
per contar les obres del Senyor.
18 El Senyor m’ha colpit molt durament,
però no m’ha abandonat a la mort. *
19 Obriu-me els portals dels justos: *
entraré a donar gràcies al Senyor.
20 Aquest és el portal del Senyor,
els justos hi poden entrar. *
21 Et dono gràcies perquè m’has escoltat *
i has vingut a salvar-me.
22 La pedra rebutjada pels constructors,
ara és la pedra principal. *
23 És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se’n meravellen. *
24 Avui és el dia que ha fet el Senyor: *
alegrem-nos-en i celebrem-lo.
25 Ah, Senyor, dóna’ns la salvació! *
Ah, Senyor, dóna’ns la victòria!
26 Beneït el qui ve en nom del Senyor. *
Us beneïm des de la casa del Senyor. *
27 El Senyor és Déu i ell ens il·lumina. *
Portant els rams, avanceu en processó *
fins als corns de l’altar. *
28 Ets el meu Déu i et dono gràcies;
t’exalço, Déu meu! *
29 Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor. *
1 Tothom qui creu que Jesús és el Messies, ha nascut de Déu, * i qui estima Déu que l’ha engendrat, també estima aquells a qui Déu ha engendrat. 2 Sabem que estimem els fills de Déu quan estimem Déu i complim els seus manaments, 3 ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. * I els seus manaments no són feixucs, * 4 perquè tots els qui han nascut de Déu vencen el món. * La victòria que ha vençut el món és la nostra fe. 5 Però, ¿qui venç el món sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu? *
6 Ell, Jesucrist, ha vingut valent-se de l’aigua i de la sang; no de l’aigua solament, sinó de l’aigua i de la sang. * I l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat. * 7 Així, són tres els qui donen testimoni: 8 l’Esperit, * l’aigua i la sang, i tots tres concorden. 9 I si acceptem el testimoni dels homes, pensem que el testimoni de Déu és més gran: Déu ha testificat a favor del seu Fill. * 10 Els qui creuen en el Fill de Déu porten aquest testimoni dintre d’ells; els qui no creuen Déu, el tenen per mentider, ja que no han cregut allò que Déu ha testificat a favor del seu Fill. 11 El testimoni és aquest: Déu ens ha donat la vida eterna, i aquesta vida està en el seu Fill. 12 Qui té el Fill posseeix la vida, però qui no té el Fill no la posseeix. *
13 Us he escrit tot això a vosaltres, que creieu en el nom del Fill de Déu, * perquè sapigueu que teniu vida eterna. * 14 I aquesta és la confiança que mantenim davant de Déu: sempre que li demanem alguna cosa d’acord amb la seva voluntat, ell ens escolta. * 15 Sabent, doncs, que ens escolta en tot el que li demanem, sabem també que ja posseïm allò que li hem demanat.
16 Si algú veu que el seu germà comet un pecat que no porta a la mort, que pregui, i Déu donarà vida al qui ha pecat; parlo dels qui fan un pecat que no porta a la mort. Però hi ha un pecat que porta a la mort: * no és pas aquest pecat que us dic de tenir present en la pregària. * 17 Tota maldat és pecat, però no tot pecat porta a la mort.
18 Sabem que tots els qui han nascut de Déu no pequen, * perquè els guarda l’Unigènit de Déu, * i el Maligne no els pot tocar. 19 També sabem que nosaltres som de Déu, i que el món sencer està sotmès al Maligne. * 20 Però també sabem que el Fill de Déu ha vingut i ens ha fet penetrar en el coneixement del Déu veritable, * i nosaltres estem en el Déu veritable, ja que estem en el seu Fill Jesucrist. Ell és el Déu veritable i la vida eterna.
21 Fills meus, guardeu-vos dels ídols.
1 El primer dia de la setmana —el diumenge—, * Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. * 2 Llavors se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava, * i els diu: —S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.
3 Pere i l’altre deixeble van sortir cap al sepulcre. 4 Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, 5 s’ajupí i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi va entrar. 6 Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d’amortallar, 7 però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat * a part. * 8 Llavors va entrar també l’altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9 De fet, encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. * 10 I els dos deixebles se’n tornaren a casa.
Jesús s’apareix a Maria Magdalena *
11 Maria es va quedar plorant a fora, al costat mateix del sepulcre. Mentre plorava, s’ajupí per mirar dins el sepulcre 12 i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l’un al cap i l’altre als peus. 13 Ells li diuen:
—Dona, per què plores?
Ella els respon:
—S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat.
14 Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no sabia que era ell.
15 Jesús li diu:
—Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon:
—Senyor, si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat, i jo mateixa me l’enduré.
16 Li diu Jesús:
—Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: *
— Rabuní! —que vol dir «mestre».
17 Jesús li diu:
—Deixa’m, * que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans * i digues-los: “Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.”
18 Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.»
També els va explicar el que ell li havia dit.
19 Al capvespre d’aquell mateix dia —que era el primer de la setmana, el diumenge—, * els deixebles, per por dels jueus, * tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: —Pau a vosaltres.
20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. * Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir: —Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. *
22 Llavors va alenar damunt d’ells * i els digué: —Rebeu l’Esperit Sant. * 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts. *
24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, * no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir: —Hem vist el Senyor. Però ell els contestà: —Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas.
26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: —Pau a vosaltres.
27 Després diu a Tomàs: —Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
28 Tomàs li va respondre: —Senyor meu i Déu meu! *
29 Jesús li diu: —Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist! *
30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
