Menu
El text d’aquesta lectura el trobareu al començament del document annex 22C Josuè C5-Salm 33-2Corintis C5 Lluc C15 270322. A continuació, i com és habitual, hi podreu llegir els capítols sencers de les lectures d’avui.
El motiu és que són molt llargs els comentaris d’avui, especialment l’Evangeli… Demano disculpes!
El llibre de Josuè ve després del Pentateuc i és la continuació de la gran epopeia de l’èxode (sortida d’Egipte i marxa pel desert), truncada per la mort de Moisès abans d’entrar a la terra promesa.
La persona i les accions de Josuè es mouen en un cert paral·lelisme amb la persona i les accions de Moisès.
Però, mentre que el Pentateuc parla de promeses, en el llibre de Josuè arriben les realitzacions.
Com sabem, no va ser Moisès qui va entrar a la Terra Promesa amb el seu poble sinó Josué, el seu successor (en hebreu Josuè i Jesús són el mateix nom).
En el text que llegim avui, s’hi amaga tot un sermó, on diu, primer, que Déu ha alliberat el seu poble d’Egipte; i segon, això ho va fer per donar aquesta terra tal com ho havia promès a llurs pares.
La gran lliçó és que nosaltres ho rebem tot de Déu…
És per això que el text fa paral·lelismes entre la sortida d’Egipte, la vida al desert i l’entrada a Canaan.
En endavant, la celebració de la Pasqua incloïa no sols la nit de l’Èxode sinó l’arribada a la Terra Promesa, la terra donada per Déu. Aquests dos esdeveniments en són només un: és sempre la mateixa obra de Déu per alliberar el seu poble.
La segona part del text d’avui és una mica sorprenent perquè sembla que només parli dels aliments per menjar, però no, va més enllà: aquest canvi de menja és significatiu; una pàgina de la història s’ha acabat i en comença una altra.
El període del desert va acabar, Israel va arribar a la Terra que Déu li va donar. A partir de llavors, va ser sedentari, va menjar els productes de la terra, va ser un poble d’agricultors.
Poble adult, va esdevenir responsable de la seva pròpia subsistència…
Un comentari històric:
Després del retorn de l’exili de Babilònia, Cir, el nou home fort de l’Orient Mitjà, va imposar la seva llengua, l’arameu, com a llengua comuna a tot el seu imperi.
I a partir de llavors, a les sinagogues d’Israel hom va introduir el costum de traduir el text bíblic hebreu a l’arameu. Aquesta traducció (sovint acompanyada de comentaris) la coneixem amb el nom de Tàrgum.
El text d’aquesta lectura el trobareu al començament del document annex 22C Josuè C5-Salm 33-2Corintis C5 Lluc C15 270322. A continuació, i com és habitual, hi podreu llegir els capítols sencers de les lectures d’avui.
El salm 33 és un cant d’acció de gràcies i ja l’hem trobat altres vegades. I com a salm d’acció de gràcies, està compost per vint-i-dos versets, el número de les lletres de l’alfabet hebreu, on cada verset comença amb la lletra correlativa (acròstic).
El salmista té experiència d’aquesta protecció i sol·licitud de Déu, i per això agraeix la seva bondat. I alhora comunica als altres la seva vivència, tot exhortant-los a la fidelitat i a la confiança, convidant-los fins i tot a tenir ells mateixos aquesta experiència de la providència i la proximitat de Déu.
De qui parla aquest salm? Quin estament és convidat a donar gràcies? Els “pobres”, els “anawim”.
“Que ho sentin i s’alegrin els humils”.
Sí, els “desgraciats”, els “humils”, els “cors que sofreixen”, són proclamats “feliços”, mentre que els rics són titllats de “desproveïts”!
“Benaurats els pobres, perquè el Regne del cel és per a ells”.
Salms com aquest ens ajuden a comprendre millor fins a quin punt Jesús estava impregnat de l’oració
del seu poble…
Com Maria, de qui reconeixem aquí el “Magnificat”. L’acció de gràcies, la lloança, era el clima dominant de l’ànima de Jesús. Una de les seves pregàries té el mateix to que aquest salm: “Pare, us dono gràcies perquè heu revelat als pobres i als senzills això que heu amagat als savis i als entesos” (Lc 10,21).
Promesa de felicitat. Qui vol ser feliç ha de “fugir del mal”, “practicar el bé”, adorar Déu”, “cercar Déu”. Ingenuïtat!, diran certs esperits forts.
I si és veritat! I si els únics feliços són aquells de qui parla el salm? Fem-ne l’experiència…
El text d’aquesta lectura el trobareu al començament del document annex 22C Josuè C5-Salm 33-2Corintis C5 Lluc C15 270322. A continuació, i com és habitual, hi podreu llegir els capítols sencers de les lectures d’avui.
La correspondència de Pau amb l’església de Corint no ens ha arribat completa. Queda clar que, abans de l’escrit que coneixem com a primera carta als Corintis, l’apòstol ja els havia enviat una altra carta (vegeu 1Co 5,9) i que, per tant, aquella era, en realitat, la segona que els escrivia.
De la tercera, que és anomenada de vegades “la carta de les llàgrimes”, se’n parla en més d’un lloc (2Co 2,4; 7,8), però tampoc no ens ha arribat. Finalment, tenim la segona carta als Corintis, escrita l’any 57, que podria ser la quarta carta adreçada per l’apòstol a l’església de Corint.
Com comprendre el text que sant Pau ens proposa avui?
“I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist”
De dues maneres:
Primera hipòtesi: Déu ha tingut en compte els pecats dels homes des del començament del món i atesa la seva gran misericòrdia, ha acceptat d’esborrar-los amb el sacrifici de Jesucrist. És el que s’anomena “la substitució”. Jesús hauria portat, en el nostre lloc, el pes d’aquest compte, massa pesant.
Segona hipòtesi: Déu no ha fet mai cap compte dels pecats dels homes i el Crist va venir al món per provar-nos-ho, per mostrar-nos que Déu és des de sempre Amor i Perdó.
L’objectiu de la revelació bíblica és el de fer-nos passar de la primera a la segona hipòtesi.
Uns comentaris:
La idea d’un Déu “comptable” ens ve bastant espontàniament a la ment; serà potser perquè nosaltres ho som respecte als altres? Per tal que l’home descobreixi el Déu tal com és, cal que el descobrim i és el que fem diumenge rere diumenge amb l’estudi de la revelació bíblica.
Comencem per Abraham: Déu no va parlar mai de pecat amb ell. Va parlar de l’aliança, de promesa, de benedicció, de descendència: no trobem enlloc la paraula “meritar”…
Més tard, David va descobrir (arran del seu pecat) que el perdó de Déu va venir abans que l’acte del penediment.
I la faula de Jonàs va ser escrita perquè hom no oblidi que Déu s’interessa pels pagans de Nínive, els enemics del seu poble.
Segon comentari: Podem parlar de “substitució” per la mort del Crist? Evidentment, si Déu no fa comptes, i així nosaltres no tenim cap deute per pagar, no tenim cap necessitat que Jesús ens substitueixi; d’altra banda, quan els textos del Nou Testament parlen de Jesús, parlen de solidaritat i no de substitució. I a més, si algú podia actuar en el nostre lloc, on seria la nostra llibertat?
Jesús no actua en el nostre nom, no és el nostre representant; Jesús és el nostre germà gran, el pioner, ell obre el camí, és el capdavanter.
A la creu, acceptarà morir per l’odi dels homes: s’acosta a nosaltres perquè nosaltres puguem acostarnos a ell.
El text d’aquesta lectura el trobareu al començament del document annex 22C Josuè C5-Salm 33-2Corintis C5-Lluc C15 270322. A continuació, i com és habitual, hi podreu llegir els capítols sencers de les lectures d’avui.
Venien a Jesús dues classes d’oients:
“veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo”. És a dir, pecadors.
I, d’altra banda, persones honestes, escribes i fariseus, que estaven horroritzats de veure com es comportava Jesús:
“Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”
I és que aquests darrers eren conscients de la santedat de Déu i per tant, als seus ulls, no era compatible la relació de Déu amb els pecadors; i si Jesús era de Déu, no podia pas freqüentar els pecadors…
Tradicionalment, aquesta historieta exemplar que hem llegit és coneguda com la Paràbola del Fill Pròdig.
Però recentment, els comentaristes ens inviten a dir-ne la Paràbola del Pare misericordiós. És un canvi convenient. Dir-ne “del Fill Pròdig” posa el protagonisme en el fill petit i deixa en la penombra el comportament del pare.
El que la paràbola vol destacar és precisament la reacció del pare envers els dos fills; sobretot del fill gran, el qual representa aquells per a qui Jesús diu aquesta paràbola: els fariseus i mestres de la Llei.
Recordem-ho: el context ve es causat per la crítica que els fariseus i escribes fan a Jesús perquè acull pecadors i menja amb ells. Als qui li fan aquesta crítica, Jesús els respon amb tres paràboles, exclusives de l’evangeli de Lluc (les trobareu en el document annex, en el capítol 15): la del pastor que ha perdut una de cent ovelles, i la de la dona que ha perdut una de deu monedes. Retrobar l’ovella perduda és causa d’alegria per a ell i tots els companys. Ho és també retrobar la moneda.
Notem que a la paràbola que hem llegit, el pare no va a cercar el seu fill i el fa tornar a la força; respecta massa la seva llibertat…
Les tres paràboles ens parlen d’alegria per tothom. La tercera és aquesta que hem llegit (Lluc 15, 2):
Només el fill gran es retreu de l’alegria i de la festa compartida…
Tanmateix, el personatge principal en aquesta història és el pare, el Pare en majúscula… Aquest Pare que té dos fills i que de manera sorprenent, al cap i la fi, es comporten d’una manera semblant: contemplen la relació amb el seu pare en termes de comptabilitat…
És la història de dues persones inconscients de la situació privilegiada en què viuen i es mostren impermeables a l’amor.
I és que aquest fill petit fa coses imperdonables en la seva cultura… Demanar l’herència quan el pare viu encara, és donar-lo per mort. Això ja és gravíssim. Humanament parlant, la majoria dels oients de Jesús se sentirien més identificats amb el germà gran que no pas amb el pare, un pare sense autoritat que, cedint als capricis del seu fill petit, posa en risc l’honor i el futur de tota la família.
Aquests fills, que pensen en ell més com a amo i senyor, que no pas com a pare…
El comportament del pare es fa encara més incomprensible quan torna el fill indigne. Li ofereix el perdó abans que es declari culpable, el restableix en el seu honor de fill sense res a canvi, li fa una inserció social organitzant una gran festa.
El Pare, està ben lluny dels càlculs; no vol sentir parlar de mèrits, ni en un sentit ni en un altre. Ell estima els seus fills, això és tot!
No hi ha res per comptabilitzar: “tot el que és meu és teu”.
Quan el fill petit torna a casa, el pare ni tan sols li deixa temps per expressar el seu penediment: li surt a l’encontre i l’abraça!
Només el veu com a fill. Només pot ser acollit com a fill. No queda cap altra alternativa. És la tendra “duresa” del pare!
El fill gran diu:
“Tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments”.
I és que ha viscut a casa sense assumir que era fill….
“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu”.
Ha obeït com a servent sense tenir en compte que era fill, i per tant germà.
La lliçó d’aquesta paràbola: amb Déu no hi cap el càlcul ni els mèrits; amb ell només es tracta d’amor gratuït…
Ens podem preguntar si potser per a nosaltres en realitat Déu és algú llunyà, distant, impassible, implacable, jutge que fa por…
Si és així, l’evangeli d’avui ens convida que deixem que aquesta icona de l’ancià corredor emocionat i joiós entri en el nostre cor.
Però ser fill no es tria: és un regal dels pares i, alhora, un regal de Déu. El seu pare, en veure tornar el petit, es commou, corre, l’abraça, el petoneja, li dóna el millor vestit, un anell i calçat.
Va caldre que el petit posés a prova la misericòrdia del pare per escoltar el que era evident:
“tu sempre has estat al meu costat” “tot el que és meu és teu”.
El pare li fa veure aleshores la dignitat de què no havia estat mai conscient. Tan d’esma vivia!
Aquest “fill gran” representa les persones “bones” que fan de la seva bondat un mèrit davant dels altres.
Segurament hi haurà qui entrarà a la festa (és a dir: es convertirà) i qui no voldrà entrar-hi. Amb tot, la resposta que ens proposa i ens demana el pare és precisament entrar a la festa.
La paraula grega usada en aquesta paràbola per a designar l’herència malbaratada significa en el llenguatge dels filòsofs grecs “substància”, naturalesa. El fill perdut malmet la seva “naturalesa”, es desaprofita a si mateix.
El fill marxa “a un país llunyà”. Això representa l’allunyament interior del món de Déu, la separació del que és propi i d’allò que és autèntic. Ell malbarata la seva herència. Solament vol gaudir.
Al final, ho ha gastat tot. L’home que entén la llibertat com a pur arbitri viu en la mentida, ja que per la seva pròpia naturalesa forma part d’una reciprocitat, la seva llibertat és una llibertat que ha de compartir amb els altres.
Una falsa autonomia condueix a l’esclavatge: el que era “totalment” lliure esdevé un esclau miserable.
Nosaltres, fills de Déu, per gràcia de Jesucrist, ens podem deixar seduir per una vida sense Déu, com el fill petit. O, com el fill gran, adormir-nos en una vida inconscient del regal quotidià.
Recordem que aquesta paràbola va dirigida als fariseus i mestres de la Llei, els quals criticaven Jesús dient: “aquest acull pecadors i menja amb ells”…
Podem pensar quants menyspreus o sospites tenim amb determinats col·lectius de persones, sigui pel seu aspecte, per les seves conviccions, pel seu origen, per la seva manera d’estimar, per la seva condició econòmica, per la seva religió, fins i tot pel seu passat… Caiem nosaltres, potser, en la temptació del germà gran i complidor, però incapaç d’acollir de la manera que fa el Pare?
Avui se’ns presenta un altre aspecte: la festa del retrobament…
Cadascú ha de veure què té del fill petit i què té del fill gran.
Els dos s’han de convertir, encara que de manera diferent. Per a tots dos el Pare fa la festa. Per a tots dos, entrar a la festa comporta acceptar l’altre com a germà.
El pare i el fill gran, tots dos tenen “raons vàlides” per portar-se com es porten. Per tant, la “solució” no està a saber qui té raó…
La paràbola no ens diu si el fill gran va entrar o no a la festa: hi entraria jo?…
En el text que llegim avui, s’hi amaga tot un sermó…
La gran lliçó és que nosaltres ho rebem tot de Déu…
De qui parla aquest salm? Quin estament és convidat a donar gràcies? Els “pobres”, els “anawim”…
Salms com aquest ens ajuden a comprendre millor fins a quin punt Jesús estava impregnat de l’oració del seu poble…
Promesa de felicitat. Qui vol ser feliç ha de “fugir del mal”, “practicar el bé”, adorar Déu”, “cercar Déu”.
Ingenuïtat!, diran certs esperits forts.
I si és veritat!
I si els únics feliços són aquells de qui parla el salm? Fem-ne l’experiència…
Jesús no actua en el nostre nom, no és el nostre representant; Jesús és el nostre germà gran, el pioner, ell obre el camí, és el capdavanter.
A la creu, acceptarà morir per l’odi dels homes: s’acosta a nosaltres perquè nosaltres puguem acostar-nos a ell.
…persones honestes, escribes i fariseus… que eren conscients de la santedat de Déu i per tant, als seus ulls, no era compatible la relació de Déu amb els pecadors…“Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”
Les tres paràboles… ens parlen d’alegria per tothom. La tercera és aquesta que hem llegit (Lluc 15, 2): Només el fill gran es retreu de l’alegria i de la festa compartida…
És la història de dues persones inconscients de la situació privilegiada en què viuen i es mostren impermeables a l’amor.
La lliçó d’aquesta paràbola: amb Déu no hi cap el càlcul ni els mèrits; amb ell només es tracta d’amor gratuït…
Aquest “fill gran” representa les persones “bones” que fan de la seva bondat un mèrit davant dels altres.
Segurament hi haurà qui entrarà a la festa (és a dir: es convertirà) i qui no voldrà entrar-hi. Amb tot, la resposta que ens proposa i ens demana el pare és precisament entrar a la festa.
L’home que entén la llibertat com a pur arbitri viu en la mentida, ja que per la seva pròpia naturalesa forma part d’una reciprocitat, la seva llibertat és una llibertat que ha de compartir amb els altres.
Cadascú ha de veure què té del fill petit i què té del fill gran.
Els dos s’han de convertir, encara que de manera diferent. Per a tots dos el Pare fa la festa. Per a tots dos, entrar a la festa comporta acceptar l’altre com a germà.
El pare i el fill gran, tots dos tenen “raons vàlides” per portar-se com es porten. Per tant la “solució” no està a saber qui té raó…
La paràbola no ens diu si el fill gran va entrar o no a la festa: hi entraria jo?…
Lectura del llibre de Josuè
En aquells dies, el Senyor digué a Josuè: «Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte». Llavors els israelites acamparen a Galgala, a la plana de Jericó, i van celebrar-hi la festa de Pasqua, al vespre del dia catorze del mes. L’endemà de la Pasqua, des del matí, menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat. Des d’aquell dia que van menjar els productes del país, no caigué més el mannà. Els israelites, no tenint ja mannà, menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.
Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.
Tots amb mi glorifiqueu el Senyor,
exalcem plegats el seu nom.
He demanat al Senyor que em guiés:
ell m’ha escoltat, res no m’espanta. R.
Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum
i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits.
Quan els pobres invoquen el Senyor,
els escolta i els salva del perill. R.
R. Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor.
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes, i a nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació. Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist, i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia experimentat el pecat, perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.
Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”».
1 Els reis amorreus que vivien a l’oest del Jordà i tots els reis cananeus que habitaven vora el mar Mediterrani sentiren a dir el que el Senyor havia fet. Quan van saber que havia eixugat les aigües del Jordà perquè passessin * els israelites, quedaren descoratjats i no se sentien amb esma per a resistir-los. *
2 En aquell temps, el Senyor va dir a Josuè:
—Fes-te ganivets de sílex i circumcida la nova generació d’israelites. *
3 Josuè va fer tallar ganivets de sílex i circumcidà els israelites * en el tossal de la Circumcisió. * 4 Els va circumcidar per aquesta raó: tots els homes en edat de combatre que havien sortit d’Egipte, havien mort pel camí, al desert; 5 tots ells havien estat circumcidats. Però els qui van néixer pel camí, al desert, després de la sortida d’Egipte, eren incircumcisos. 6 Efectivament, els israelites havien caminat quaranta anys pel desert fins que es va acabar la generació d’homes en edat de combatre que havien sortit d’Egipte i no havien obeït el Senyor. El Senyor els havia jurat que no els deixaria veure el país que havia promès als seus pares, * un país que regalima llet i mel. * 7 Ara, en comptes d’ells, el donava als seus fills. Són aquests els qui Josuè va circumcidar, ja que durant la marxa pel desert no havien estat circumcidats.
8 Després de la circumcisió, tots es quedaren al campament reposant fins que se’ls tancà la ferida. 9 Llavors el Senyor digué a Josuè:
—Avui us he tret la ignomínia d’Egipte que portàveu damunt vostre. *
Per això, a aquell indret li van posar el nom de Guilgal. * I encara avui porta aquest nom.
10 Els israelites van acampar a Guilgal i celebraren la festa de Pasqua, el vespre del dia catorze del mes, * a les planes de Jericó. 11 Des de l’endemà d’haver celebrat la Pasqua, van menjar el gra torrat i el pa sense llevat que havien preparat amb les collites del país. * 12 Des d’aquell matí va deixar de caure el mannà. * Tot aquell any els israelites es van mantenir de les collites del país de Canaan. *
13 Un dia que Josuè es trobava als voltants de Jericó, tot alçant els ulls va veure un home dret al seu davant amb l’espasa a la mà. Josuè se li va acostar i li digué:
—Ets amic o enemic?
14 Ell li va respondre: —Jo sóc el cap de l’exèrcit del Senyor. Ara mateix he arribat.
Josuè es prosternà amb el front a terra i li digué:—Què mana el meu senyor al seu servent?
15 El cap de l’exèrcit del Senyor li va respondre: —Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat.
I Josuè es va descalçar. *
Beneiré el Senyor en tot moment
1 Del recull de David. De quan canvià de pensar
en presència d’Abimèlec, i aquest se’l va treure del
davant i ell se n’anà.
Àlef
2 Beneiré * el Senyor en tot moment, *
tindré sempre als llavis la seva lloança.
Bet
3 La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n’alegraran els humils quan ho sentin.
Guímel
4 Tots amb mi glorifiqueu el Senyor,
exalcem plegats el seu nom.
Dàlet
5 He cercat el Senyor i ell m’ha respost,
m’ha alliberat de l’angoixa que tenia.
He
6 Alceu vers ell la mirada i us omplirà de llum,
i no haureu d’abaixar els ulls, avergonyits.
Zain
7 El Senyor escolta el pobre que l’invoca,
i el salva de tots els perills.
Het
8 Acampa l’àngel del Senyor *
entorn dels seus fidels i els allibera.
Tet
9 Tasteu i veureu que n’és, de bo, el Senyor;
feliç l’home que s’hi refugia. *
Iod
10 Sants del Senyor, venereu-lo;
venereu-lo i no us mancarà res. *
Caf
11 Els rics * s’empobreixen, passen fam,
però als qui cerquen el Senyor no els faltarà
cap bé.
Làmed
12 Veniu, fills meus, escolteu-me;
us ensenyaré * de venerar el Senyor.
Mem
13 Qui és l’home que estima la vida,
que vol viure temps i fruir de benestar?
Nun
14 Guarda’t la llengua del mal,
que no diguin res de fals els teus llavis.
Sàmec
15 Decanta’t del mal i fes el bé, *
busca la pau, procura aconseguir-la.
Ain
16 Els ulls del Senyor vetllen pels justos, *
els escolta quan criden auxili.
Pe
17 El Senyor es gira contra els malfactors *
per esborrar de la terra el seu record.
Sade
18 Als qui clamen al Senyor, ell els escolta
i els allibera de tots els perills. *
Cof
19 El Senyor és a prop dels cors que
sofreixen,
salva els homes abatuts d’esperit. *
Reix
20 El just pateix molts mals,
però el Senyor sempre l’allibera;
Xin
21 vetlla per cada un dels seus ossos,
no en trencaran cap ni un. *
Tau
22 La malícia duu el malvat a la mort,
els qui detesten el just pagaran la seva
culpa. *
23 El Senyor rescata * la vida dels seus
servents;
quedaran nets de culpa els qui en ell es
refugien.
1 Sabem que, quan es desfà aquesta casa terrenal, * que és tan sols una tenda, tenim al cel un altre edifici, que és obra de Déu, una casa no feta per mans d’home, eterna. * 2 És per això que gemeguem, * pel gran desig que tenim de revestir-nos de la nostra casa celestial, 3 ja que en aquella hora serem despullats, però no quedarem pas nus. * 4 Els qui ara vivim en aquesta tenda, gemeguem apesarats, perquè no voldríem ser despullats sinó revestits, i que així la nostra condició mortal quedés absorbida per la vida immortal. * 5 És Déu qui ens ha destinat a la vida i ens ha donat l’Esperit com a penyora. *
6 Així, doncs, ens sentim sempre plens de confiança; sabem que, mentre vivim en el cos, vivim com exiliats lluny del Senyor, * 7 ja que fem camí per la fe, sense veure-hi. * 8 Ens sentim, doncs, plens de confiança, i preferim emigrar del cos i anar a viure amb el Senyor. * 9 Per això, tant si vivim en el cos com si n’emigrem, només ens delim per ser-li plaents. * 10 Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida corporal. *
11 Sabent què vol dir venerar el Senyor, intentem de convèncer els homes. * Déu prou que ens coneix, i espero que en la vostra consciència també vosaltres ens coneixeu. 12 No volem tornar a fer la nostra pròpia recomanació, però sí donar-vos l’ocasió de gloriar-vos de nosaltres; * així tindreu què respondre als qui es glorien de les aparences i no del que hi ha en el cor. * 13 Perquè, si havíem perdut el seny, era per Déu, i si ara tenim seny, és per vosaltres. 14 L’amor del Crist ens empeny: * hem comprès que un ha mort per tots, i això vol dir que tots han mort amb ell. 15 I ell ha mort per tots * perquè els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ressuscitat per tots ells. *
16 Per això nosaltres, des d’ara, ja no coneixem ningú de manera purament humana, i si en altre temps havíem conegut així * el Crist, ara ja no ho fem. 17 És a dir, els qui viuen en Crist són una creació nova. * El que era antic ha passat; ha començat un món nou. * 18 I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. * 19 Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l’anunci de la reconciliació. * 20 Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu! * 21 Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, * perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora.
1 Els publicans i els altres pecadors * s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. 2 Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
—Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. *
3 Jesús els va proposar aquesta paràbola:
4 —¿Quin home * d’entre vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? 5 I quan l’ha trobada, se la posa a les espatlles ple d’alegria 6 i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l’ovella que havia perdut.” *
7 »Jo us dic que, igualment, hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix * que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. *
8 »O bé, ¿quina dona, * si té deu monedes de plata * i en perd una, no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? * 9 I quan l’ha trobada, convida les amigues i veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut.”
10 »Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu * per un sol pecador que es converteix.
11 I digué encara:
—Un home tenia dos fills. 12 Un dia, el més jove digué al pare:
»—Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.
»Ell els va repartir els béns. * 13 Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre’s tot el que tenia i se’n va anar amb els diners en un país llunyà.
»Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14 Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. 15 Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. * 16 Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. 17 Llavors entrà dintre d’ell i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo m’estic aquí morint de fam! 18 M’aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel * i contra tu. 19 Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” 20 I se n’anà a trobar el seu pare. »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. 21 El fill li digué:
»—Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.
22 »Però el pare digué als seus criats:
»—De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus;
* 23 porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24 perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. *
»I es posaren a celebrar-ho.
25 »Mentrestant, el fill gran era al camp. * Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26 i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27 Ell li digué:
»—El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras.
28 »El fill gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. 29 Però ell li respongué:
»—Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. 30 En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. *
31 »El pare li contestà:
»—Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. 32 Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè
aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat. *
