Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.
El poble d’Israel està a l’exili, una situació molt dura i difícil i que els podria portar al descoratjament; Isaïes els recorda que ells són el Servidor de Déu… Perquè el poble d’Israel és el Servidor de Déu alimentat cada dia amb la Paraula.
És la història d’una confiança recíproca: Déu fa confiança al seu Servidor i li confia una missió; i el Servidor accepta aquesta missió amb confiança.
La paraula “escoltar” té un significat ben particular a la Bíblia: vol dir fer confiança.
Confiança que té el seu concepte oposat: sospita, malfiança de les intencions de Déu…
“Un matí i un altre em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble”.
Aquesta escolta, aquesta confiança, és un do gratuït de cada matí. És la característica de tot creient: reconèixer que tot és un regal de Déu.
“… i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere…no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades”.
Qui viu amb aquest do permanent de la força de Déu ho pot afrontar tot. I qui té fidelitat a la missió, qui posa en pràctica aquesta escolta, molesta els altres…
El Crist respon exactament a aquest retrat del Servidor de Déu: escolta de la Paraula, confiança i certesa de la victòria enmig de la persecució… Tot això caracteritzava Jesús en el moment precís de les aclamacions de la gent el dia de Rams a Jerusalem, l’inici de la Passió…
Tots els qui em veuen es riuen de mi,
amb els llavis i amb el cap prenen aires de mofa:
«S’ha adreçat al Senyor; que l’alliberi, doncs;
que el salvi, si tant se l’estima».
M’envolta una munió de gossos,
em rodeja un estol de malfactors,
m’han lligat les mans i els peus,
puc comptar tots els meus ossos. R.
Es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.
Almenys vós, Senyor, no us allunyeu;
força meva, cuiteu a defensar-me. R.
Anunciaré als meus germans el vostre nom,
us lloaré enmig del poble reunit.
Fidels del Senyor, lloeu-lo,
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d’Israel. R.
R. Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?
És un salm curiós que cal llegir-lo sencer per trobar-ne el sentit, allò que li dóna unitat. En ser tan llarg (trenta-dos versets), normalment no arribem al final; i és allà on apareix l’acció de gràcies.
I qui cridava, en el primer verset:
“Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?,
al final del salm no només dóna gràcies per la salvació concedida sinó també perquè Déu no l’ha abandonat:
Anunciaré als meus germans el vostre nom,
us lloaré enmig del poble reunit.
Fidels del Senyor, lloeu-lo, fills de Jacob,
glorifiqueu-lo, reverencieu-lo, fills d’Israel.
És el poble d’Israel que torna de l’exili i que ha estat comparat a un condemnat a mort que ha estat a punt de morir a la creu…
I de mort a la creu, cosa corrent a l’època; ha sofert humiliacions, ultratges… i després, miraculosament, se’n surt i no mor.
I aquest salm, sencer, és el cant que acompanya la festa del retorn. A primer cop d’ull, semblaria que ha estat escrit pensant en Jesucrist…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips
Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu.
Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.
Durant l’exili a Babilònia, al segle sisè aC, el profeta Isaïes, de part de Déu, havia assignat una missió i un títol als seus contemporanis, al poble escollit: el títol era el de Servidor de Déu…
“…sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau”.
Els primers cristians, davant l’escàndol de la creu, van meditar el misteri del destí de Jesús: no van trobar cap millor explicació que aquesta…
Ell va actuar com home, per mostrar-nos el camí, als humans…
Per a Pau, és una evidència que el do de Déu és gratuït.
La meravella de l’amor de Déu és que no necessita els nostres mèrits per sadollar-nos.
Per part de Jesucrist, sempre hi ha hagut acceptació (allò que sant Pau anomena obediència) i en ell no hi ha hagut mai reivindicació: ens mostra el camí a seguir, cal imitar-lo…
Jesús va viure la seva vida d’home en la humilitat i la confiança, inclús quan el pitjor arriba, és a dir, l’odi dels homes i la mort.
Atesa la llargada del tros que llegim de l’evangeli segons Marc, l’ometo i us dirigeixo al document annex, on hi ha la versió completa dels capítols implicats.
A cada any litúrgic llegim l’evangeli segons els diferents evangelistes; enguany, en el cicle B, llegim la versió de sant Marc.
Hi trobem dues particularitats en el seu evangeli: la soledat de Jesús i el seu silenci.
Després de les negacions de Pere, Jesús està particularment sol, no té cap presència amiga al seu costat. Les dones sí que hi apareixen, però només després de la seva mort.
Més endavant a la creu, Jesús no comprèn el silenci de Déu. I és allí on comença a recitar el salm 21 “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” (“Eloï, Eloï, lama sabactani?)
Interpretades per un soldat romà, aquestes paraules sonen com un crit de desesperació; però per a un jueu no: són les primeres d’un cant de victòria; ho hem vist en el salm 21 que llegim avui: no és de cap manera un cant de desesperació ni fins i tot de dubte!
La seva Passió ens porta a sostenir la confiança en el voler de Déu, malgrat totes les dificultats.
I finalment, la seva Passió ens recorda que seva –i per tan nostra- és la victòria definitiva.
Messies-Rei: encara que sota formes de preguntes, de mofa, d’afirmació, la reialesa del Crist està ben bé en el centre del relat.
Messies-Sacerdot: Hi havia els grans sacerdots en exercici i van ser ells qui van jugar el paper més rellevant en la condemna i mort de Jesús. Però el vertader sacerdot, el Messies-sacerdot que hom esperava, era ell.
I Marc i Joan són els dos únics evangelistes en parlar del color porpra del mantell (el color dels vestits dels reis i grans sacerdots) que van posar a Jesús per riure-se’n d’ell.
I va ser d’un pagà de qui va venir la primera professió de fe: “Veritablement, aquest home era Fill de Déu!” Aquesta frase ja prefigura la conversió dels pagans…
Així, Jesús obedient accepta que es faci el que Déu vol i no el propi voler, tot i sentir a Getsemaní una tristor a l’ànima com per morir.
Jesús, en la seva feblesa, manifesta la seva veritable grandesa, que és la de Déu, és a dir, de l’amor infinit.
Un paral·lelisme entre la Setmana de la Creació i la Setmana Santa molt significatiu:
Des del diumenge (primer dia de la setmana i primer dia de la Creació. Gènesi 1,5) fins al divendres (dia sisè, dia de la creació de l’home. Gènesi 1,31).
Després queda només el dissabte, dia de repòs…
Aquest paral·lelisme, explícitament expressat en l’evangeli de Joan, entre la Setmana de la Creació i la Setmana Santa és molt significatiu. Els quatre evangelis posen la mort de Jesús al divendres (“dia sisè”). Això vol dir, implícitament en els Sinòptics i explícitament en Joan, que la creació de l’home no va quedar “acabada” fins a Jesús, que dóna la seva vida (Joan 19,30).
L’home (home i dona) que, en el dia sisè, va ser fet a imatge i semblança de Déu, se’ns manifesta en Jesús com a vida-que-es-dóna, que és la forma de vida de Déu mateix.
Amb tot, hi ha una diferència entre els relats dels Sinòptics i el de Joan.
En els Sinòptics, Jesús, proclamat Rei pel Poble, entra a la capital, Jerusalem.
En Joan, és la multitud qui surt a rebre Jesús. Jesús munta un pollí que ha trobat.
És convenient insistir en el fet que els evangelis no són cròniques: Són escrits destinats a la comunitat creient que ja sap i creu que el resultat de tot allò va ser la “resurrecció”.
Els evangelis personalitzen en Jesús aquesta humanitat sofrent, i denuncien la injustícia dels poderosos, assenyalant també la sorprenent i inesperada resposta que hi dóna Déu.
Així doncs, ni jueus ni pagans acullen Jesús. Això provoca la seva crucifixió: càstig pagà executant una sentència jueva.
Tots cometen una gran equivocació: Els Jueus “creuen” en un Déu-Poder a favor només d’ells; els pagans divinitzen el seu propi Poder. Això porta uns i altres a ser inhumans perquè condemnen l’Innocent.
La paraula “escoltar” té un significat ben particular a la Bíblia: vol dir fer confiança.
Confiança que té el seu concepte oposat: sospita, malfiança de les intencions de Déu…
Qui viu amb aquest do permanent de la força de Déu ho pot afrontar tot. I qui té fidelitat a la missió, qui posa en pràctica aquesta escolta, molesta els altres…
El Crist respon exactament a aquest retrat del Servidor de Déu…
És el poble d’Israel que torna de l’exili i que ha estat comparat a un condemnat a mort que ha estat a punt de morir a la creu…
I aquest salm, sencer, és el cant que acompanya la festa del retorn. A primer cop d’ull, semblaria que ha estat escrit pensant en Jesucrist…
Per a Pau, és una evidència que el do de Déu és gratuït.
La meravella de l’amor de Déu és que no necessita els nostres mèrits per sadollar-nos.
Per part de Jesucrist, sempre hi ha hagut acceptació (allò que sant Pau anomena obediència) i en ell no hi ha hagut mai reivindicació: ens mostra el camí a seguir, cal imitar-lo…
Jesús va viure la seva vida d’home en la humilitat i la confiança, inclús quan el pitjor arriba, és a dir, l’odi dels homes i la mort.
“Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” Aquestes paraules poden sonar com un crit de desesperació; però per a un jueu no: són les primeres d’un cant de victòria; ho hem vist en el salm 21 que llegim avui: no és de cap manera un cant de desesperació ni fins i tot de dubte!
La Passió de Jesús ens porta a sostenir la confiança en el voler de Déu, malgrat totes les dificultats.
I finalment, la seva Passió ens recorda que seva –i per tan nostra- és la victòria definitiva.
I va ser d’un pagà de qui va venir la primera professió de fe: “Veritablement, aquest home era Fill de Déu!”
Aquesta frase ja prefigura la conversió dels pagans…
…la creació de l’home no va quedar “acabada” fins a Jesús, que dóna la seva vida (Joan 19,30).
1 Això diu el Senyor:
«On és el document de divorci
on consti que he fet marxar la vostra mare?
A quin dels meus creditors us he venut com a esclaus?
Si heu estat venuts és pels vostres pecats;
per les vostres infidelitats
ha estat abandonada Jerusalem, la vostra mare. *
2 Què ho fa que en arribar no he trobat ningú?
He cridat, i ningú no m’ha respost.
¿La meva mà no seria capaç de rescatar-vos?
¿No tindria prou força per a procurar la llibertat? *
Jo asseco la mar tan sols amb una amenaça
i canvio els rius en desert. *
Llavors els peixos, per falta d’aigua,
moren de set i tot ho empesten. *
3 Jo vesteixo el cel de negre,
li poso un vestit de dol.» *
4 El Senyor Déu
m’ha donat un parlar que convenç,
perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla
perquè l’escolti
i sàpiga parlar i convèncer.
5 El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella,
i jo no m’he resistit
ni m’he fet enrere.
6 He parat l’esquena als qui m’assotaven,
i les galtes als qui m’arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d’ofenses i escopinades. *
7 Però el Senyor Déu m’ajuda,
i per això no em dono per vençut; *
per això paro la cara com una roca *
i sé que no quedaré avergonyit. *
8 Tinc a prop el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m’acosti!
9 El Senyor Déu em defensa.
Qui em podrà condemnar? *
Tots els qui m’acusen
s’esfilaran com un vestit consumit per les arnes.
10 ¿Qui de vosaltres venera el Senyor
i escolta la veu del seu servent?
Encara que camini a les fosques, sense gens de llum,
que sàpiga confiar en el Senyor
i emparar-se en el seu Déu!
11 Però, en comptes d’això, tots enceneu els vostres llums
i abrandeu les vostres teies:
camineu, doncs, a la claror dels vostres llums
i de les teies que heu encès!
Aquesta és la sort que us ha reservat la mà del Senyor:
haureu de morir * enmig de penes.
1 Per al mestre de cor: a la tonada de «Aièlet
haixàhar». * Salm del recull de David.
2 Déu meu, Déu meu,
per què m’has abandonat? *
Estàs lluny de salvar-me, *
no t’arriba el meu clam.
3 Déu meu, crido de dia i no respons;
crido de nit i no trobo repòs.
4 I això que tu ets el Sant *
i tens per tron les lloances d’Israel!
5 En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
6 a tu clamaven i eren salvats,
en tu confiaven i no foren confosos. *
7 Però jo sóc un cuc, * no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble. *
8 Tots els qui em veuen es riuen de mi, *
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
9 «Que s’adreci al Senyor, * que ell el salvi,
que l’alliberi, si tant se l’estima!» *
10 Ets tu qui em tragueres del si de la mare
i em confiares als seus pits;
11 acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des del si de la mare ets el meu Déu. *
12 No t’allunyis, * que el perill és a prop
i no tinc qui m’ajudi.
13 M’envolta un ramat de braus,
m’acorralen vedells de Basan; *
14 uns lleons que destrossen i rugeixen
obren la boca contra mi. *
15 Tot jo m’escolo com l’aigua,
se’m deslloriguen tots els ossos.
El cor, com si fos cera,
se’m fon a dins de les entranyes.
16 La meva gola està resseca * com terrissa,
la llengua se m’encasta al paladar. *
M’ajeus a la pols de la mort.
17 M’envolta una munió de gossos,
m’encercla un estol de malfactors;
m’han foradat les mans i els peus,
18 puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
19 es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba. *
20 Però tu, Senyor, no t’allunyis;
força meva, vine de pressa a ajudar-me.
21 Allibera la meva vida de l’espasa,
que no mori entre les grapes del gos;
22 salva’m de la gola del lleó,
guarda’m de les banyes del brau.
Senyor, m’has escoltat! *
23 Anunciaré el teu nom als meus germans,
enmig de l’assemblea et lloaré. *
24 «Fidels del Senyor, lloeu-lo,
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d’Israel!
25 Perquè no ha rebutjat ni menyspreat
el qui és pobre i desvalgut;
no li ha amagat la seva mirada,
i quan cridava auxili l’ha escoltat.»
26 En tu s’inspirarà el meu cant
davant de tota l’assemblea;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.
27 Els humils en menjaran fins a saciar-se, *
lloaran el Senyor els qui el cerquen.
I diran: «Que visqueu per molts anys!» *
28 Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,
es prosternaran davant d’ell
totes les famílies dels pobles. *
29 Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà de les nacions. *
30 Els qui són a la terra l’adoren,
s’agenollen davant d’ell els qui baixen a la pols.
Per a ell viurà la meva ànima. *
31 Una descendència * servirà el Senyor;
parlaran d’ell a aquesta generació.
32 Vindran a anunciar la seva bondat
al poble que ha de néixer.
I diran: «El Senyor ha fet tot això!»
1 Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, * d’afecte entranyable i compassiu, * 2 us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i units de cor. * 3 No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. * 4 Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. *
5 Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist:
6 Ell, que era de condició divina, *
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu, *
7 sinó que es va fer no res: *
prengué la condició de servent *
i es féu semblant als homes. *
Essent humà el seu aspecte,
8 s’abaixà
i es féu obedient fins a la mort, *
i una mort de creu.
9 Per això Déu l’ha exaltat *
i li ha concedit aquell nom *
que està per damunt de tot altre nom,
10 perquè en el nom de Jesús
tothom s’agenolli *
al cel, a la terra i sota la terra, *
11 i tots els llavis reconeguin
que Jesucrist és Senyor, *
a glòria de Déu Pare.
12 Estimats meus, sempre us heu mostrat obedients, no solament quan em trobava entre vosaltres, sinó molt més ara que sóc lluny. Treballeu amb temor i reverència per obtenir la vostra salvació: 13 és Déu qui, per la seva
benvolença, actua en vosaltres impulsant la vostra voluntat i les vostres accions. * 14 Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, * 15 i sereu irreprensibles i irreprotxables, fills de Déu sense cap defecte * enmig d’una gent esgarriada i rebel, * entre els quals resplendiu com estrelles en el món, * 16 perquè manteniu amb fermesa la paraula de la vida.
Així, el dia que vindrà el Crist * podré gloriar-me de no haver corregut o treballat en va. * 17 I si la meva sang ha de ser vessada com a libació * en el sacrifici que ofereix la vostra fe, * me n’alegro i me’n felicito amb tots vosaltres. 18 Alegreu-vos-en també vosaltres i feliciteu-vos-en amb mi! *
19 Espero que, gràcies a Jesús, el Senyor, aviat podré enviar-vos Timoteu. * També jo quedaré més reconfortat quan ell em porti notícies vostres. 20 No tinc ningú més tan compenetrat amb mi i que es preocupi tan sincerament de les vostres coses: 21 els altres busquen els seus propis interessos i no els de Jesucrist. * 22 De Timoteu, en canvi, coneixeu les proves que ha passat: com un fill prop del seu pare, es va posar al meu costat al servei de l’evangeli. *
23 Confio, doncs, que us el podré enviar tan bon punt vegi clara la meva situació. 24 Fins i tot estic convençut que, gràcies al Senyor, jo mateix us vindré a veure aviat.
25 Amb tot, m’ha semblat que havia d’enviar-vos Epafrodit, germà, col·laborador i company meu en el combat, i també enviat vostre i servidor meu en allò que necessito. * 26 Epafrodit tenia moltes ganes de veure-us a tots i passava ànsia, perquè vosaltres estàveu assabentats que havia caigut malalt. 27 És cert que la malaltia el va dur a les portes de la mort, però Déu es compadí d’ell, i no solament d’ell, sinó també de mi, que hauria tingut pena sobre pena. 28 M’he afanyat, doncs, a enviar-vos-el, perquè vosaltres tingueu l’alegria de tornar-lo a veure i la meva tristesa disminueixi. 29 Acolliu-lo, doncs, en el Senyor amb gran alegria i tingueu en gran consideració persones com ell. * 30 Per la causa de Crist ha estat en perill de mort, exposant la vida per suplir-vos a vosaltres en el servei que us havíeu compromès a prestar-me.
1 Faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims. * Els grans sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera d’apoderar-se de Jesús amb engany i matar-lo. * 2 Deien:
—No ho fem durant la festa, no fos cas que hi hagués un avalot del poble. *
3 Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. * Mentre era a taula, * vingué una dona que duia una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l’ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. 4 Alguns comentaven indignats:
—De què serveix llençar així aquest perfum? 5 S’hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris * i donar els diners als pobres. I la censuraven.
6 Però Jesús digué:
—Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. 7 De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres, * i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi, no sempre em tindreu. 8 Aquesta dona ha fet el que podia fer: s’ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. * 9 En veritat us dic que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i explicaran això que ha fet.
10 Judes Iscariot, un dels Dotze, se n’anà a trobar els grans sacerdots per entregar-los Jesús. 11 Ells, en sentir ho, se’n van alegrar molt i prometeren que li donarien diners. I Judes buscava la manera d’entregar-lo en el moment oportú.
12 El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l’anyell pasqual, * els deixebles van dir a Jesús:
—On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? *
13 Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:
—Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, 14 i allà on entri digueu al cap de casa: “El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?” 15 Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. * Prepareu-nos allí el sopar. *
16 Els deixebles se n’anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.
17 Arribat el capvespre, * Jesús vingué amb els Dotze. 18 I mentre eren a taula, * tot sopant, Jesús digué:
—En veritat us ho dic: un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi. *
19 Ells es van posar tristos i li anaven preguntant, l’un rere l’altre:
—¿No sóc pas jo?
20 Jesús els respongué:
—Un dels Dotze, un que suca amb mi al mateix plat. * 21 El Fill de l’home se’n va, tal com l’Escriptura ha dit d’ell, * però ai de l’home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut.
22 Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:
—Preneu: això és el meu cos.
23 Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. 24 Els digué:
—Això és la meva sang, la sang de l’aliança, * vessada per tothom. * 25 En veritat us dic que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu. *
26 I després de cantar els salms, * van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.
27 Llavors Jesús els digué:
—Tots fallareu, perquè diu l’Escriptura: Colpiré el pastor, i les ovelles es dispersaran. * 28 Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea. *
29 Pere li va dir:
—Ni que tots fallin, jo no.
30 Jesús li digué:
—En veritat t’ho dic: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m’hauràs negat tres vegades. *
31 Però ell afirmava amb més insistència:
—Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré.
I tots els altres deien el mateix.
32 Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, * i Jesús digué als seus deixebles:
—Seieu aquí mentre jo prego.
33 Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, * i començà a sentir esglai i angoixa, 34 i els digué:
—Sento a l’ànima una tristor de mort. * Quedeu-vos aquí i vetlleu.
35 S’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s’allunyés d’ell aquella hora. 36 Deia:
— Abbà, * Pare, tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa. * Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.
37 Després va cap a ells i els troba dormint. * Diu a Pere:
—Simó, * dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? 38 Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. * L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble. *
39 Se n’anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. 40 Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li.
41 Va cap a ells per tercera vegada i els diu:
—Dormiu ara i reposeu! * Tot s’ha acabat. * Ha arribat l’hora: * el Fill de l’home és entregat a les mans dels pecadors. 42 Aixequeu-vos, anem! * El qui em traeix ja és aquí.
43 Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presenta Judes, un dels Dotze. L’acompanyava un grup de gent amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables. * 44 El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya:
—És el qui jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat.
45 A l’instant se li va acostar i li digué:
—Rabí! *
I el besà.
46 Ells s’abraonaren sobre Jesús i el detingueren. 47 Però un dels presents desembeinà l’espasa i, d’un cop, tallà l’orella al criat del gran sacerdot.
48 Jesús els digué:
—Heu sortit a agafar-me amb espases i garrots, com si fos un bandoler. 49 Cada dia era amb vosaltres al temple ensenyant i no em vau detenir. Però és que s’han de complir les Escriptures. *
50 Llavors tots l’abandonaren i fugiren. *
51 El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. 52 Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu.
53 Llavors es van endur Jesús a casa del gran sacerdot i s’hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. * 54 Pere el va seguir de lluny fins a dintre el pati del palau del gran sacerdot i s’estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc.
55 Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una declaració contra Jesús per fer-lo morir, però no en trobaven cap, 56 perquè molts declaraven en fals contra ell, però les seves declaracions no concordaven. 57 Alguns s’aixecaren a presentar contra ell aquesta falsa acusació:
58 —Nosaltres vam sentir que deia: “Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d’home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d’home.” *
59 Però ni així no concordava la seva declaració.
60 Llavors el gran sacerdot es posà dret, va anar cap al mig i preguntà a Jesús:
—¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?
61 Però ell callava i no va respondre res. * Novament, el gran sacerdot l’interrogà i li digué:
—¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït? *
62 Jesús respongué:
—Sí, sóc jo; * i veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel.
63 Aleshores el gran sacerdot s’esquinçà els vestits * tot exclamant:
—Per què necessitem més testimonis? 64 Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia. Què us en sembla? *
Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. *
65 Llavors alguns van començar a escopir-li, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li:
—Fes de profeta! *
I els guardes li pegaven bufetades.
66 Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot 67 i, en veure’l allà escalfantse, se’l queda mirant i li diu:
—Tu també hi anaves, amb el Natzarè, * amb Jesús.
68 Pere ho negà:
—No sé ni entenc de què parles.
Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar. *
69 La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí:
—Aquest és un d’ells.
70 Pere tornà a negar-ho.
Poc després els qui eren allà li tornaren a dir:
—És veritat que ets un d’ells: si fins i tot ets galileu! *
71 Però ell es posà a maleir i a jurar dient: *
—Jo no conec aquest home de qui parleu!
72 A l’instant va cantar el gall per segona vegada. Pere es va recordar d’allò que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m’hauràs negat tres vegades.» *
I va esclatar en plors. *
1 Tot seguit, en despuntar el dia, * els grans sacerdots, amb els notables i els mestres de la Llei i tot el Sanedrí, van prendre un acord. * I després de lligar Jesús, se’l van endur i l’entregaren a Pilat. *
2 Pilat el va interrogar:
—¿Tu ets el rei dels jueus?
Ell li respongué:
—Tu ho dius. *
3 Els grans sacerdots li feien moltes acusacions.
4 Llavors Pilat l’interrogà altra vegada:
—¿No contestes res? Mira quantes acusacions et fan!
5 Però Jesús ja no va respondre res més, * i Pilat n’estava sorprès.
6 Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. 7 Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. * 8 La gent, doncs, va pujar * i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. 9 Pilat els digué:
—¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus? *
10 Deia això perquè s’adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. 11 Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. 12 Pilat els replicà:
—Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?
13 Ells tornaren a cridar: —Crucifica’l! *
14 Pilat els deia: —Però quin mal ha fet? Ells cridaren encara més fort: —Crucifica’l!
15 Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, * perquè fos crucificat.
16 Els soldats se’l van endur a l’interior del palau, és a dir, al pretori, i convocaren tota la cohort. * 17 Llavors el vestiren de porpra, * li cenyiren al cap una corona d’espines que havien trenat 18 i l’anaven saludant: —Salve, rei
dels jueus!
19 Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i doblegant el genoll li feien reverència. *
20 Acabada la burla, li tragueren la porpra, li posaren els seus vestits i se l’endugueren fora per crucificar-lo.
21 I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d’Alexandre i de Rufus, que venia del camp. * 22 Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota * —que vol dir «lloc de la Calavera». 23 Li
oferien vi adobat amb mirra, * però no en prengué.
24 Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se’ls als daus, * a veure què treia cadascú. 25 Eren les nou del matí * quan el crucificaren.
26 El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: «El rei dels jueus.» *
27 Juntament amb ell van crucificar dos bandolers, l’un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra. 28 (28) * 29 Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap amb aires de mofa * i dient:
—Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, * 30 salva’t a tu mateix i baixa de la creu!
31 Igualment se’n burlaven els grans sacerdots entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient:
—Ell que va salvar-ne d’altres, a si mateix no es pot salvar. 32 El Messies, el rei d’Israel! * Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!
També l’insultaven els qui estaven crucificats amb ell.
33 Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor * que va durar fins a les tres de la tarda. * 34 I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força:
— Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que traduït vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» *
35 En sentir-ho, alguns dels presents deien: —Mireu com crida Elies.
36 Llavors un corregué, xopà de vinagre * una esponja, la clavà en una canya i la hi donava perquè begués, dient:
—Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu.
37 Però Jesús llançà un gran crit i va expirar.
38 Llavors la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix. * 39 El centurió, * que estava enfront d’ell, quan veié la manera com havia expirat, digué:
—És veritat: aquest home era Fill de Déu. *
40 També hi havia unes dones que s’ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. 41 Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. * N’hi havia també moltes d’altres que havien pujat amb ell a Jerusalem.
42 Arribat ja el capvespre, com que era el dia de preparació, el dia abans del repòs del dissabte, * 43 Josep d’Arimatea, * membre distingit del Sanedrí, que esperava també l’arribada del Regne de Déu, * va gosar entrar a veure Pilat per demanar-li el cos de Jesús. 44 Pilat es va estranyar que ja fos mort i féu cridar el centurió per preguntar-li si això era cert. * 45 Informat pel centurió, va permetre a Josep que s’endugués el cadàver. 46 Josep va comprar un llençol, va baixar Jesús de la creu, l’embolcallà amb el llençol i el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l’entrada del sepulcre. 47 Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven.
