Menu
Lectura dels Fets dels Apòstols
El dia de la Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la veu i digué a la gent: «Tot el poble d’Israel ha de saber sense cap dubte que aquest Jesús que vosaltres vau crucificar, Déu l’ha constituït Senyor i Messies». En sentir això, es van penedir de tot cor, i deien a Pere i als altres apòstols: «Germans, digueunos què hem de fer». Pere els va respondre: «Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats. Així rebreu el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà». Pere continuava confirmant això mateix amb moltes altres paraules i els feia aquesta recomanació: «Aparteu-vos d’aquesta gent innoble». Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar, i aquell dia s’afegiren a la comunitat unes tres mil persones.
La festa de la Pentecosta era la festa dels fruits o de la recol·lecció. Els jueus hi celebraven també la recepció de la llei (Aliança) que els constitueix en “Poble de Déu”. I feien un pelegrinatge cada any a Jerusalem per celebrar-la; venien de tots els punts de l’imperi romà: de Mesopotàmia, de Turquia, d’Egipte, de Líbia…
Hi venien tot cantant els salms i demanant a Déu que fes venir el Messies…
La tasca de Pere, aquell matí, era la d’obrir-los els ulls: Déu l’ha fet Senyor i Crist, aquest Jesús que vosaltres heu crucificat.
Paraules aquestes molt fortes per l’auditori jueu: Crist és la traducció de la paraula hebrea Messies i la paraula Senyor s’aplicava tant a Déu com al Messies!
Pere no les utilitza encara en el sentit de “Jesús és Déu”; això encara era impensable pels jueus, incloent-hi ell mateix.
Però sí que els diu que l’home de Natzaret és el Messies esperat, que ja és considerable!. És fer recaure en Jesús tota l’esperança d’Israel. Si hi va haver contemporanis seus, de bona fe, que van poder voler la mort de Jesús, és que el seu caràcter de Messies no era tan evident…
“…es van penedir de tot cor”,
L’auditori de Pere estava compost per peregrins, persones de cor obert. I Pere va saber tocar llurs cors…
“…i deien a Pere i als altres apòstols: Germans, digueu-nos què hem de fer”. Pere els va respondre:
Convertiu-vos…”
Convertir-se, en el llenguatge bíblic vol dir tornar enrere, fer mitja volta quan hom ha pres un camí equivocat. Reconèixer en Jesús el Messies que hom esperava malgrat totes les aparences contràries.
“Així rebreu el do de l’Esperit Sant, ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà”.
El poble d’Israel se sentia proper a Déu, gràcies a viure en l’Aliança: era el poble escollit. Els altres pobles eren estrangers, allunyats de Déu…
“…i els feia aquesta recomanació: Aparteu-vos d’aquesta gent innoble”.
Aquesta gent innoble era la generació de Jesús que s’havia equivocat de camí; per això calia convertir-se (fer mitja volta, canviar de camí).
…la paraula Senyor s’aplicava tant a Déu com al Messies! Pere no les utilitza encara en el sentit de “Jesús és Déu”; això encara era impensable pels jueus, incloent-hi ell mateix.
Convertir-se, en el llenguatge bíblic vol dir tornar enrere, fer mitja volta quan hom ha pres un camí equivocat.
Aquesta gent innoble era la generació de Jesús que s’havia equivocat de camí; per això calia convertir-se (fer mitja volta, canviar de camí).
El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
Em guia per camins segurs
per l’amor del seu nom.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor,
m’asserena i em conforta. R.
Davant meu pareu taula vós mateix,
i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa. R.
Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor. R.
R. El Senyor és el meu pastor, no em manca
res. O bé: Al·leluia.
Per fer notar la felicitat del creient, el nostre salm fa referència a dues experiències: la d’un levita i la d’un peregrí.
Fem memòria de qui eren els levites… Anem al llibre del Gènesi:
Levi era un dels dotze fills de Jacob, els mateixos que han donat nom a les dotze tribus d’Israel; però la tribu de Levi des del bon començament es va dedicar al culte diví i no va tenir cap territori propi sinó que van viure dispersats en els territoris de les altres tribus i vivien de les almoines que els donaven. A Jerusalem estaven consagrats al servei del temple (“la casa del Senyor”).
Aquí, el nostre levita canta:
“Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor”.
Quan el peregrí anava al temple a oferir un sacrifici d’acció de gràcies, se sentia com una ovella en un ramat: el seu pastor era Déu…
“El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos”
Un fet distintiu d’Israel és que hom afirmava que el seu veritable rei era Déu; de la mateixa manera que el veritable pastor d’Israel era també Déu…
De vegades el pelegrinatge podia ser perillós:
“Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”
En arribar al temple, el peregrí acomplia el sacrifici d’acció de gràcies i després feia l’àpat ritual:
“Davant meu pareu taula vós mateix, i els enemics ho veuen; m’heu ungit el cap amb perfums, ompliu a vessar la meva copa”.
Aquest salm és d’una densitat tal que no és gens estrany que els primers cristians el prenguessin com a salm privilegiat per a la nit pasqual: els nou batejats el cantaven mentre anaven al lloc de la seva Confirmació i la seva primera Eucaristia. Hom l’ha anomenat el “salm de la iniciació cristiana”…
La imatge del pastor és molt present en tota la Bíblia: la confiança del seu ajut durant les difícils proves que el pobles d’Israel, el ramat, ha anat sofrint…
El mateix Jesús és el veritable pastor (Jn 10) el qual mitjançant el baptisme ens treu de l’abisme de la mort.
La taula preparada i la copa plena a vessar: el menjar eucarístic.
El perfum en el cap, la confirmació…
Una vegada més, els cristians descobrim com Jesús no anul·la l’experiència creient del seu poble sinó que li dóna tota la seva dimensió!
Un fet distintiu d’Israel és que hom afirmava que el seu veritable rei era Déu; de la mateixa manera que el veritable pastor d’Israel era també Déu…
La imatge del pastor és molt present en tota la Bíblia…
Una vegada més, els cristians descobrim com Jesús no anul·la l’experiència creient del seu poble sinó que li dóna tota la seva dimensió!
Lectura de la primera carta de sant Pere
Estimats: Si després d’obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu. Aquesta és la vostra vocació, ja que també Crist patí per vosaltres, i així us deixà el seu exemple perquè seguiu les seves petjades. «Ell no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia». Quan l’insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a aquell que judica amb justícia. A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes», perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos. «Les seves ferides ens curaven». Tots vosaltres «anàveu errants com un ramat que es dispersa», però ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià.
“Si després d’obrar bé us toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu”.
En aquest passatge, Pere es dirigeix a una categoria social molt particular, als esclaus; com sabem, en aquella època l’esclavatge era comú; estaven a mercè del seu amo i eren com un objecte a les seves mans.
“…i així us deixà el seu exemple perquè seguiu les seves petjades”.
Imiteu el Crist, els diu. Ell també era un esclau a la seva manera: va dedicar la seva vida sencera al servei de tots els homes.
La vocació del cristià no és el sofriment: ho diem una vegada més!
Però en el sofriment, seguir l’exemple de Jesús, no és sofrir perquè sí, és resistir fermament com ell…
“A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes», perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos”.
Ser salvats significa ser curats de les nostres ferides, com diu Pere. Quines ferides? Doncs la incapacitat d’estimar i de donar, de perdonar, de compartir,,,
És una humanitat desorientada: en comptes d’estar centrats en Déu, la humanitat ha perdut la seva brúixola, està “descentrada”…
Però Jesús, malgrat les amenaces, no va canviar la línia de la seva conducta: “Jo he vingut per donar testimoni de la veritat” (Jn 18, 37). Les seves darreres paraules són d’amor: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”…
I és així com aquesta creu, lloc de l’horror absolut, de l’odi humà, ha esdevingut, gràcies al
Crist, el lloc de l’amor absolut, amb aquest perdó als seus botxins.
I només contemplant la creu, tot creient en aquest amor de Déu per la humanitat, som transformats, convertits, reorientats…
La vocació del cristià no és el sofriment: ho diem una vegada més!
Però en el sofriment, seguir l’exemple de Jesús, no és sofrir perquè sí, és resistir fermament com ell…
Ser salvats significa ser curats de les nostres ferides, com diu Pere. Quines ferides? Doncs la incapacitat d’estimar i de donar, de perdonar, de compartir…
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir».
En tres de les lectures d’avui ens trobem la imatge del pastor que té cura de les seves ovelles: el salm ens compara la relació de Déu amb Israel a la que té un pastor sol·lícit amb el seu ramat.
Els profetes de l’Antic Testament
Això diu el Senyor:…T’he reservat i et destino a dir als empresonats: “Veniu a fora”, i als qui viuen a la fosca: “Sortiu a la llum.” Pasturaran per tots els camins i trobaran pastures en tots els rasos (Is 49,8-9)
estaven acostumats a aquest tipus de comparacions. Al mateix temps, els profetes no deixaven de prevenir dels perills dels mals pastors…
A la segona lectura, Pere ens compara els homes que no tenen fe a ovelles perdudes..
Ens cal fer l’esforç d’imaginar la situació en la Palestina d’aquell temps amb les ovelles resguardades de nit a la pleta; al matí arriba el pastor per alliberar-les cap als prats a pasturar…
I a l’evangeli, Jesús torna a parlar del mateix tema: la cura del pastor per les seves ovelles i el perill dels falsos pastors…
“Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir”.
Per què els fariseus no el comprenien? Sí que l’entenien; però no volien acceptar ser considerats com a falsos pastors…
“El qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler”. Evidentment! Un lladre o un bandoler sempre busca el punt dèbil, inesperat, desprotegit…
Que Jesús sigui la porta de les ovelles vol dir que tenim dos espais: l’exterior, comú a tots; i l’interior, particular, personal, reservat, al qual només es pot entrar amb permís de la pròpia persona i en la mesura que ella el vulgui compartir. És un espai que ha de ser vist com a sagrat per tots els altres.
Que Jesús sigui la porta de les ovelles també vol dir que cada ovella té llibertat d’obrir i tancar.
També d’entrar i sortir de si mateixa, del món en què pot estar reclosa per les pròpies manies o per valoracions alienes. Tenir porta fa possible no ofegar-nos en l’aire resclosit de la nostra closca…
“Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”.
És una manera de dir que ell és el Messies, el salvador. Per ell, el ramat accedeix a la veritable vida. És quasi una confidència: Jesús ens diu per a què ha vingut.
És responsabilitat nostra fer ressonar les paraules del Crist per tal de fer conèixer la Paraula de Déu als nostres contemporanis.
Demanem-li que tinguem el coratge, perquè no solament ho diguem de paraula, sinó que en la nostra vida concreta de cada dia ho manifestem.
Donem gràcies perquè Ell ho és tot per a nosaltres.
Jesucrist promet conduir les ovelles als “pasturatges”, a les fonts de la vida.
Però, quin és l’aliment de l’home? Ell viu de la veritat i de ser estimat per la Veritat. Necessita
Déu, el Déu que se li apropa i li mostra el camí de la vida.
Jesús fins i tot dona i perd la seva pròpia vida per a aconseguir trobar-nos i conduir-nos als prats deliciosos de la comunió. I no només això, sinó que, en ressuscitar, ens sosté en la seva vida nova tot comunicant-nos l’Esperit Sant, restant així units com les sarments estan unides al cep.
… la cura del pastor per les seves ovelles i el perill dels falsos pastors…
Per què els fariseus no el comprenien? Sí que l’entenien; però no volien acceptar ser considerats com a falsos pastors…
“El qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler”.
Evidentment! Un lladre o un bandoler sempre busca el punt dèbil, inesperat, desprotegit…
“Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”.
És una manera de dir que ell és el Messies, el salvador. Per ell, el ramat accedeix a la veritable vida. És quasi una confidència: Jesús ens diu per a què ha vingut.
És responsabilitat nostra fer ressonar les paraules del Crist per tal de fer conèixer la Paraula de Déu als nostres contemporanis.
L’estil del llibre dels Fets dels Apòstols, com passava ja amb el de l’Evangeli segons Lluc, manifesta que l’autor sap alternar de manera molt adequada diversos nivells de llenguatge, des del més popular fins al més elaborat, segons la circumstància que relati o el personatge que parli. Lluc és un bon narrador, que connecta amb gran habilitat literària els episodis, els resums i represes del fil narratiu i els discursos dels protagonistes.
Els discursos són explicacions particularment interessants del missatge cristià. Aquests discursos ocupen gairebé una tercera part del llibre. N’hi ha que són adreçats als jueus (2,14-39; 3,12-26; 4,8-12; 5,29-32; 7,2-53; 10,34-43; 13,16-41) i d’altres que ho són als pagans (14,15-17; 17,22-31). Un dels discursos, el que Pau fa davant els dirigents de l’església d’Efes, és de comiat (20,17-35). Tot i que estan molt marcats per l’estil de Lluc, els discursos conserven sens dubte elements típics de la predicació cristiana primitiva. En el seu lloc actual, compleixen la funció d’oferir una interpretació determinada dels fets i de precisar-ne el significat.
És interessant també de notar que en més d’una ocasió el text estableix paral·lelismes entre personatges i situacions. A l’interior del llibre, per exemple, hi ha elements de correspondència entre la presentació de Pere i la de Pau (es poden comparar 3,1-26 i 14,8-17), però encara és més significativa la relació entre episodis dels Fets dels Apòstols i escenes de l’Evangeli segons Lluc. Aquesta relació permet d’accentuar la continuïtat entre Jesús i els primers cristians.
Cal esmentar encara alguns fragments del llibre coneguts amb el nom de «seccions en nosaltres», per l’ús que fan de la primera persona del plural: sembla talment que el narrador hagi acompanyat Pau en els seus viatges (16,10-17; 20,5-15; 21,1-18; 27,1-28,16). Aquest fet ha portat a preguntar-se si Lluc tenia a mà un diari dels viatges en els quals ell hauria participat, o si fa ús d’un procediment literari per a donar més vivesa a la seva narració i per a aconseguir una sensació de proximitat amb els fets que explica. Sembla més probable això darrer. Lluc ha pogut aplegar una bona documentació de les grans fites dels itineraris de Pau; tot i els anys transcorreguts, no li havia de ser difícil recollir records i tradicions de les comunitats fundades pel gran apòstol.
El Senyor és el meu pastor: *
no em manca res. *
2 Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua,
3 i allí em retorna. *
Em guia per camins segurs, *
per amor del seu nom.
4 Ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal. *
Perquè tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó *
em donen confiança.
5 Davant meu pares taula tu mateix, *
i els adversaris ho veuen;
m’has ungit el cap amb perfums, *
omples a vessar la meva copa.
6 N’estic cert, tota la vida m’acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré * anys i més anys
a la casa del Senyor. *
1 Així, doncs, ja que heu renunciat a tota maldat, a tot engany i a tota mena d’hipocresies, enveges i maledicències,
* 2 com infants tot just nats, deliu-vos per la llet pura de la Paraula, * que us farà créixer i us durà a la salvació. 3 Vosaltres ja heu tastat que n’és, de bo, el Senyor. *
4 Acosteu-vos a ell, * que és la pedra viva, rebutjada pels homes, * però escollida i preciosa als ulls de Déu. * 5 També vosaltres, com pedres vives, sou edificats com a temple de l’Esperit * perquè formeu una santa comunitat sacerdotal * que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu * per Jesucrist. 6 Per això es diu en l’Escriptura: Poso a Sió un que és pedra angular, escollida, preciosa; els qui creuen en ell no quedaran confosos. *
7 Per tant, vosaltres, els qui creieu, teniu un gran honor. En canvi, per als qui no creuen, la pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal, * 8 i és pedra d’ensopec i roc que fa caure; * hi ensopeguen els qui refusen de creure en la Paraula: a això estaven destinats. * 9 Però vosaltres sou llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, * nació santa, poble que Déu s’ha reservat, * perquè proclameu les gestes * d’aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable. * 10 Vosaltres que en altre temps no éreu poble, ara sou poble de Déu; no éreu compadits, però ara ell s’ha compadit de vosaltres. *
11 Estimats, us exhorto, com a estrangers i forasters que sou, * a apartar-vos dels desigs terrenals * que combaten contra vosaltres. * 12 Que la vostra manera de viure enmig dels pagans sigui del tot correcta. Així, els qui ara us calumnien acusant-vos de malfactors es fixaran en les vostres bones obres i glorificaran Déu * el dia que vingui a visitar-vos. *
13 Sotmeteu-vos, per amor del Senyor, a tota institució humana: * a l’emperador com a sobirà, 14 i als governadors com a enviats d’ell per a castigar els malfactors i fer l’elogi dels qui es porten bé. * 15 Perquè és voler de Déu que, obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seva ignorància; * 16 sou lliures, però no utilitzeu la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria: * comporteu-vos com a servents de Déu. 17 Respecteu tothom, estimeu la comunitat, * reverencieu Déu, respecteu l’emperador. *
18 Esclaus, estigueu sotmesos als amos amb tot el respecte, * no solament als bons i afables, sinó també als qui són durs. 19 Perquè és un do suportar penes sofertes injustament quan es fa per amor a Déu. 20 En efecte, què té de gloriós aguantar un càstig corporal si heu comès una falta? En canvi, si després d’obrar bé heu de sofrir i ho suporteu amb paciència, això és agradable als ulls de Déu. *
21 Aquesta és la vocació que heu rebut,
ja que també Crist va patir per vosaltres:
així us deixava un exemple *
perquè seguiu les seves petjades. *
22 Ell no va cometre pecat
ni tingué mai als llavis la perfídia. *
23 Quan l’insultaven, no tornava l’insult;
quan el turmentaven, no responia amb amenaces, *
sinó que confiava la seva causa al qui judica amb justícia.
24 Ell mateix va portar els nostres pecats *
en el seu cos sobre el patíbul,
perquè, morts al pecat,
visquéssim com a justos; *
amb les seves ferides us curava. *
25 Tots anàveu esgarriats com ovelles disperses, *
però ara heu tornat al pastor i guardià de les vostres ànimes. *
1 »En veritat, en veritat us ho dic: el qui no entra per la porta al tancat de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. 2 El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: 3 a ell, el guarda li obre, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. * 4 Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. 5 Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.
6 Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava.
7 Per això Jesús continuà:
—En veritat, en veritat us ho dic: jo sóc la porta de les ovelles. 8 Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se’ls escoltaven. * 9 Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. 10 El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. *
11 »Jo sóc el bon pastor. * El bon pastor dóna la vida per les ovelles. * 12 El mercenari, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n’apodera i les dispersa. 13 Com que és un mercenari, tant se li’n dóna de les ovelles.
14 »Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, 15 tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. * I dono la vida per les ovelles. 16 Encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor. *
17 »El Pare m’estima, * perquè dono la vida i després la recobro. * 18 Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare.
19 Aquestes paraules van provocar que els jueus tornessin a dividir-se. * 20 Molts d’ells començaren a dir:
—Està endimoniat, * és boig. Per què l’escolteu?
21 Però d’altres replicaven:
—Un endimoniat no es comporta així. Quin dimoni seria capaç d’obrir els ulls dels cecs?
22 Se celebrava a Jerusalem la festa de la Dedicació. * Era l’hivern. 23 Jesús es passejava pel recinte del temple sota el pòrtic de Salomó. * 24 Llavors els jueus l’envoltaren i li digueren:
—Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue’ns-ho obertament. *
25 Jesús els respongué:
—Us ho he dit, però no ho voleu creure. Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu,
26 però vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles. 27 Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. 28 I jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans.
29 Allò que el meu Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del Pare. 30 Jo i el
Pare som u. *
31 Els jueus tornaren a agafar pedres per apedregar-lo. * 32 Jesús els digué:
—Jo he fet davant vostre moltes obres bones, que venien del meu Pare. Per quina d’elles em voleu apedregar?
33 Els jueus li respongueren:
—No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu. *
34 Jesús els replicà:
—¿En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus? * 35 Per tant, si l’Escriptura, que no es pot anul·lar, anomena déus els qui van rebre la paraula de Déu, 36 per què a mi, a qui el Pare ha consagrat i enviat al món, m’acuseu de blasfèmia quan declaro que sóc Fill de Déu? 37 Si no faig les obres del meu Pare, * no em cregueu, 38 però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare. *
39 Llavors van intentar novament d’agafar-lo, però se’ls escapà de les mans.
40 Després se’n tornà a l’altra banda del Jordà, a l’indret on Joan havia començat a batejar, * i va quedar-s’hi. 41
Molts l’anaren a trobar, i deien:
—Joan no va fer cap senyal, però tot el que va dir d’ell era veritat. *
42 I, en aquell indret, molts van creure en ell.
