Menu
Lectura de la profecia de Miquees
Això diu el Senyor: «Tu Bet-Lèhem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel». Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d’Israel. Es presentarà a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor. I viuran en pau, perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la pau.
Com sabem, el llenguatge dels profetes és de dos tipus: el primer, d’advertiment per als que es deixen anar i que obliden l’Aliança amb Déu; el segon, un llenguatge d’encoratjament, per a tots els qui intenten mantenir-s’hi fidels, malgrat les dificultats.
El text que llegim avui, utilitza el segon llenguatge: temps difícils, les promeses fetes no s’han complert i el rei ideal no ha arribat…
No sabem del cert de quin període històric parla. El profeta Miquees va viure durant el segle vuitè aC a la regió de Jerusalem; l’imperi assiri, en aquesta època, era molt inquietant…
Hi ha estudiosos que pensen que aquest text, en la seva forma actual, va ser incorporat a posteriori al llibre de Miquees. I que l’època que reflecteix és la de carència de reialme: des de l’exili de Babilònia, el tron de Jerusalem ja no existia, David no tenia descendent…; hom vivia quasi sense discontinuïtat, sota la dominació estrangera.
Hi havia, doncs, una gran necessitat de tenir presents les promeses relatives al Messies.
El nostre profeta (encara que no sigui Miquees, no canvia el sentit) respon:
“Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d’Israel”.
Que vol dir: “us creieu abandonats, però estigueu segurs que el projecte de Déu es realitzarà; és una certesa, simplement perquè Déu ho ha promès…” Aquest abandonament aparent no és més que una etapa en el desenvolupament de la història humana.
“Tu Bet-Lèhem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà”
Per què aquesta insistència en Bet-Lehèm Efrata (Betlem)?
Dues raons:
Primera, sabem que el Messies ha de ser de la descendència de David i és a Betlem on el profeta Samuel havia anat, per ordre de Déu, per escollir un rei entre els vuit fills de Jessè. Així doncs, per a les oïdes acostumades, el sol nom de Betlem evocava la promesa del Messies.
Segona, el contrast volgut entre la gran i orgullosa Jerusalem i l’humil poblet de Betlem.
I és que és en la petitesa i la feblesa on manifesta Déu el seu poder. D’acord amb el seu mètode habitual, Déu tria els petits per fer grans coses!
I el nom Efrata, afegit al de Betlem, significa “fecunda” i era el nom d’un dels clans instal·lats a la zona de Betlem; en el futur, serà Betlem sencera la que serà anomenada “fecunda”.
Aquesta profecia de Miquees sobre el naixement del Messies a Betlem, era molt coneguda pels jueus. La prova és que en l’episodi dels reis Mags, Mateu relata que els escribes van citar la frase de Miquees per guiar la ruta dels Mags vers Betlem:
“Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren:—A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta: I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble” (Mt 2,4-6)
Pastor d’Israel, escolteu-nos.
Vós que teniu querubins per carrossa,
desvetlleu el vostre poder,
veniu a salvar-nos.
Déu de l’univers,
gireu des del cel els vostres ulls,
veniu i visiteu aquesta vinya,
que la vostra mà havia plantat
i havia fet robusta i forta. R.
Que la vostra mà reposi
sobre l’home que serà el vostre braç dret,
el fill de l’home a qui vós doneu la força.
No ens apartarem mai més de vós;
guardeu-nos vós la vida
perquè invoquem el vostre nom. R.
R. Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la
claror de la vostra mirada, i serem salvats.
Aquest salm és un veritable crit de desemparament: el poble d’Israel, probablement en una celebració penitencial, envia a Déu una súplica.
És una súplica que tota la nació adreça al “Pastor d’Israel” (v. 2), en un moment de greu calamitat.
Per mantenir l’esperança, hom utilitza els records del passat; i és que Déu ha donat mantes vegades proves d’amor: això vol dir que els salvarà una vegada més!
Ells que venien d’Egipte i que eren un grapat d’esclaus escapats…
Anem al context històric: estem en període d’ocupació estrangera; les bèsties ferotges són els enemics del moment…
No sabem exactament de quins enemics concrets hom parla, però tots sabem que les ocupacions comporten atrocitats i desgràcies.
Va ser escrit quan l’imperi assiri dominava tota la regió? Això ens portaria molt abans de l’exili a Babilònia, entre el segle novè i setè aC (car la capital del Regne del Nord, Samaria, va ser destruïda el 721 aC).
O va ser escrit després de la conquesta de Jerusalem per Babilònia en el segle sisè aC?. No ho sabem.
Però el cas és que Israel l’hagués pogut cantar en moltes ocasions… i és que encara avui, a la superfície del planeta, coneixem molts pobles que el podrien reinventar pel seu compte!
“Senyor, Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”.
Això és una petició de perdó…
I aquest amor de Déu pel seu poble, hom l’expressa amb dues imatges privilegiades a la Bíblia: la del vinyater i la del pastor:
“veniu i visiteu aquesta vinya, que la vostra mà havia plantat…”
La imatge del pastor amb el profeta Ezequiel:
“Jo mateix faré pasturar les meves ovelles…” (Ez 34)
I també Isaïes amb la vinya:
“Deixeu-me cantar una cançó en nom del meu amic. És la cançó del meu amic i de la seva vinya: El meu estimat tenia una vinya en un turó molt fèrtil. Va remoure la terra, tragué les pedres i va plantar-hi ceps triats.
Al bell mig hi construí una torre de guàrdia i va excavar-hi un cup” (Is 5, 1-2d).
“La vinya que la vostra mà havia plantat.” Una altra imatge admirable i tradicional: la “vinya” és una de les plantes el conreu de la qual reclama una gran cura.
L’amor del vinyataire vers la seva vinya és una imatge de l’amor de Déu.
Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles” (Jn 10,1 -21). “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments” (Jn 15,1 -8).
Jesús és la resposta de Déu a aquesta oració. El nom de “Jesús” significa “Déu salva”. I Jesús és, veritablement, el “rostre” de Déu, l’únic rostre que podem veure. Jesús és el rostre somrient de Déu vers els pecadors, aquest rostre que salva. “No he vingut per als qui estan bons, sinó per als malalts i els pecadors” (Mt 9,12).
Aquest salm és una “súplica col·lectiva”. Senyor, estem abatuts! Salveu-nos! Cal recitar aquest salm en plural, en nom de tants homes que tenen com a pa llàgrimes abundants.
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, Crist deia a Déu quan entrà al món: «No voleu oblacions ni sacrificis, però m’heu format un cos; no exigiu l’holocaust ni l’expiació. Per això us dic: Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat». Primer ha dit: «Les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació, no els voleu ni els exigiu», encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que la llei prescrivia. Després afegeix:
«Vinc a fer la vostra voluntat». Adoneu-vos com suprimeix tot el que deia abans i ho substitueix pel que diu després. A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta «voluntat» de Déu.
L’autor de la carta als cristians hebreus, la basa en el salm 39, i sap molt bé que aquest salm es refereix a tot el poble d’Israel; però ell l’aplica a Jesucrist… perquè qui millor que ell per dir:
“7 Tu m’has dit a cau d’orella que no vols oblacions ni sacrificis, que no demanes holocaust ni expiació.
8 Per això et dic: Aquí em tens. En el llibre hi ha escrit de mi
9 que vull fer, Déu meu, la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor”.
Aquest salm 39, tot sencer, el teniu en el document annex.
La millor manera de donar gràcies a Déu és la d’estar disponibles per fer la seva voluntat.
“Aquí em teniu” és l’única resposta que Déu espera del cor de l’home.
Tenim força exemples de servidors de Déu:
Abraham, a l’episodi que anomenem del “sacrifici d’Isaac” (Gn 22), n’és un bon model (i, com ja
sabem, Isaac no va ser pas immolat).
Moisès, a l’episodi de la bardissa ardent, n’és un altre exemple.
Alguns segles després, en el temps dels Jutges, el relat de la vocació del petit Samuel:
“El noi Samuel vivia dedicat al servei del Senyor a les ordres d’Elí. En aquell temps, el Senyor comunicava rarament la seva paraula: no solia mostrar-se en visió. Elí anava perdent la vista; gairebé no hi veia. Una nit, Elí se n’havia anat a dormir a la seva cambra. Samuel dormia al santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu. Abans que s’apagués la llàntia del santuari de Déu, el Senyor va cridar Samuel. Ell respongué: —Sóc aquí. Va anar corrents cap on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre: —No t’he pas cridat. Torna-te’n a dormir. Ell se’n tornà a dormir. Però el Senyor el cridà altra vegada. Samuel es va llevar, tornà on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre: —No t’he pas cridat, fill meu. Torna-te’n a dormir. Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, perquè la seva paraula encara no se li havia revelat. El Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: — Vés, torna-te’n a dormir i, si algú et cridava, digues: Parla, Senyor, que el teu servent escolta” (1S 3, 1-9).
Ja adult, Samuel va gosar dir al rei Saül aquesta superba frase:
“Però Samuel digué: —¿És que el Senyor es complau en holocaustos i sacrificis tant com en l’obediència a la seva veu? No! L’obediència és millor que els sacrificis, millor que oferir greix de moltons” (1S 15,22).
I Samuel va quedar a la memòria d’Israel com un model de disponibilitat a la voluntat de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitarme? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà».
Avui llegim aquest relat com a preparació del Nadal. La litúrgia, als diumenges anteriors, ens ha presentat la figura del Precursor (Joan Baptista); després, és Maria qui ens acompanyarà durant totes aquestes festes.
Diem una vegada més que els evangelis no són relats biogràfics sobre Jesús o sobre Maria i Josep, sinó que són relats teològics.
Els relats d’infantesa volen deixar-nos clar que Jesús és cent per cent humà.
Jesús és presentat en els evangelis com “l’home mostra” per a tots aquells que vulguin esdevenir
plenament humans.
L’anunci del naixement de Jesús té un moment de referència: “Al sisè més” de la gestació del Precursor.
Elisabet, amb el seu marit Zacaries, ancians tots dos, representen la Història d’Israel precedent, que està a punt de completar la seva missió de preparar l’arribada de l’home en plenitud.
El Precursor, l’últim dels “profetes antics”, encara dintre el ventre de la mare, ja salta d’alegria quan experimenta la presència d’aquell que obrirà nous horitzons.
De “Galilea” a “Judea”: el llenguatge dels llocs.
Galilea és el lloc on es “barregen” el poble elegit i els pobles pagans.
Judea, amb Jerusalem i el temple, és el nucli d’Israel com a poble elegit; i que està a punt de completar la missió especial per a la qual havia sigut elegit.
Maria surt de Galilea per “connectar” amb Judea i tot allò que representa; però després se’n torna a Galilea que és “casa seva”. Retornarà a Judea, a Betlem, quan hagi d’infantar el seu fill, perquè hereti les promeses del seu “pare David”
“També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David” (Lluc 2,4);
però després de complir “tot el que manava la Llei del Senyor”, tornaran a anar a Galilea, a Natzaret:
“Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret” (Lluc 2,39).
Quan Jesús compleixi 12 anys (edat de ser com els adults, en aquell temps), Jesús tornarà a anar a Jerusalem on, de moment, encara hi ha la “casa del meu Pare”; però tornarà de seguida a Galilea:
“Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor”(Lluc 2,51).
on realitzarà la seva missió d’universalitzar la “casa del Pare” iniciant el “Regne de Déu” ofert a tothom.
Som hereus d’una llarga Història…
…temps difícils, les promeses fetes no s’han complert i el rei ideal no ha arribat…
Aquest abandonament aparent no és més que una etapa en el desenvolupament de la història humana.
… sabem que el Messies ha de ser de la descendència de David i és a Betlem …
…el contrast volgut entre la gran i orgullosa Jerusalem i l’humil poblet de Betlem. I és que és en la petitesa i la feblesa on manifesta Déu el seu poder. D’acord amb el seu mètode habitual, Déu tria els petits per fer grans coses
Aquesta profecia de Miquees sobre el naixement del Messies a Betlem, era molt coneguda pels jueus…
en l’episodi dels reis Mags, Mateu relata que els escribes van citar la frase de Miquees per guiar la ruta dels Mags vers Betlem…
Per mantenir l’esperança, hom utilitza els records del passat… estem en període d’ocupació estrangera…
I aquest amor de Déu pel seu poble, hom l’expressa amb dues imatges privilegiades a la Bíblia: la del
vinyater i la del pastor…L’amor del vinyataire vers la seva vinya és una imatge de l’amor de Déu.
…El nom de “Jesús” significa “Déu salva”. I Jesús és, veritablement, el “rostre” de Déu, l’únic rostre que
podem veure.
La millor manera de donar gràcies a Déu és la d’estar disponibles per fer la seva voluntat.
“Aquí em teniu” és l’única resposta que Déu espera del cor de l’home. Tenim força exemples de servidors de Déu:
Abraham, a l’episodi que anomenem del “sacrifici d’Isaac” (Gn 22)…
Moisès, a l’episodi de la bardissa ardent…
Els relats d’infantesa volen deixar-nos clar que Jesús és cent per cent humà.
Jesús és presentat en els evangelis com “l’home mostra” per a tots aquells que vulguin esdevenir plenament humans.
El Precursor… ja salta d’alegria quan experimenta la presència d’aquell que obrirà nous horitzons.
…realitzarà la seva missió d’universalitzar la “casa del Pare” iniciant el “Regne de Déu” ofert a tothom.
Som hereus d’una llarga Història…
1 Diu el Senyor:
«I tu, Betlem Efrata, *
ets petita per a ser comptada entre els clans de Judà,
però de tu sortirà *
el qui ha de governar Israel.
Els seus orígens vénen d’antic, vénen de l’eternitat.»
2 Així, doncs, el Senyor els tindrà abandonats
fins al temps que infanti la qui ha d’infantar. *
Aleshores la resta dels seus germans
es reunirà amb els fills d’Israel.
3 Ell vindrà a pasturar amb el poder del Senyor,
amb la glòria del nom del Senyor, el seu Déu.
Viuran segurs perquè ell serà gran
d’un cap a l’altre de la terra.
4 Ell serà la pau.
Pastor d’Israel, escolta
1 Per al mestre de cor: a la tonada de
«Xoixannim». * Testimoni del recull d’Assaf. * Salm.
2 Pastor d’Israel, escolta,
tu que guies els de Josep com un ramat; *
tu que tens querubins per carrossa, *
3 resplendeix * davant d’Efraïm,
de Benjamí i de Manassès. *
Desvetlla el teu poder,
vine a salvar-nos.
4 Déu de l’univers, renova’ns,
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats. *
5 Senyor, Déu de l’univers,
fins quan estaràs irritat
mentre el teu poble et suplica?
6 Ha de menjar amb llàgrimes el pa,
ha de beure a glops els seus plors.
7 Ens has deixat a les disputes dels veïns;
els enemics es riuen de nosaltres. *
8 Déu de l’univers, renova’ns,
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats. *
9 Una vinya * vas portar d’Egipte;
per plantar-la, tragueres els nadius. *
10 Li havies deixat el terreny net, va arrelarhi, va omplir tot el país.
11 La seva ombra cobria les muntanyes,
el seu brancatge, els cedres més alts; *
12 els seus sarments s’estenien fins al mar, *
els seus rebrots, fins al Gran Riu. *
13 Com és que has derrocat la seva tanca
perquè en prenguin el raïm els vianants? *
14 Hi entren els senglars a devastar-la
i les malures dels camps la devoren.
15 Déu de l’univers, torna,
esguarda des del cel i mira, *
vine a visitar aquesta vinya, *
16 el rebrot que la teva mà havia plantat,
el fill * que havies enfortit.
17 Una mirada teva d’amenaça,
i ni rastre quedarà dels qui la tallen i la
cremen. *
18 Que la teva mà reposi
sobre l’home que hi ha a la teva dreta, *
el fill d’home a qui tu dónes la força.
19 No ens apartarem mai més de tu;
dóna’ns la vida i invocarem el teu nom. *
20 Senyor, Déu de l’univers, renova’ns,
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats. *
1 La Llei de Moisès conté tan sols una ombra dels béns que havien de venir i no la realitat mateixa. * Per això és del tot incapaç de portar a la plenitud els qui participen cada any en els mateixos sacrificis oferts una vegada i una altra. * 2 De fet, si els qui tributen aquest culte haguessin estat purificats d’una vegada per sempre i ja no haguessin tingut consciència de ser pecadors, haurien deixat d’oferir aquells sacrificis. 3 Però els sacrificis els tornen a recordar cada any que són pecadors. *
4 En efecte, és impossible que la sang dels vedells i dels bocs esborri els pecats. * 5 Per això, quan entra al món, Crist diu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m’has format un cos; 6 no t’has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. 7 Per això t’he dit: Aquí em tens. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Déu meu, la teva voluntat. * 8 Primer diu: De sacrificis i oblacions i holocaustos i sacrificis pel pecat, no n’has volgut ni t’hi has complagut; encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que prescriu la Llei de Moisès. 9 Però després afegeix: Aquí em tens; vull fer la teva voluntat. * Suprimeix, doncs, el que deia primer i ho substitueix pel que diu després. * 10 I precisament perquè ell ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats mitjançant l’ofrena del cos de Jesucrist, * feta una vegada per sempre.
11 Tot sacerdot oficia diàriament i ofereix moltes vegades els mateixos sacrificis, que són completament incapaços d’esborrar els pecats. * 12 Però Jesucrist, després d’oferir un únic sacrifici pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, * 13 i mentrestant espera que els enemics siguin posats com a escambell dels seus peus. * 14 Amb una sola oblació, ha portat per sempre a la plenitud els qui ara són santificats. * 15 Fins i tot l’Esperit Sant ens en dóna testimoni. Primer diu: 16 Aquesta és l’aliança que jo pactaré amb ells després d’aquells dies. Ho diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu cor, les escriuré en el seu interior. 17 I afegeix: No em recordaré més dels seus pecats ni de les seves culpes. * 18 Quan el perdó ha estat concedit, ja no cal cap ofrena pel pecat.
19 Per tant, germans, tenim plena llibertat d’entrar al santuari * gràcies a la sang de Jesús; 20 ell ha inaugurat per a nosaltres un camí nou i viu, que passa a través de la cortina del lloc santíssim, és a dir, a través de la seva humanitat. * 21 En ell tenim un gran sacerdot posat al capdavant de la casa de Déu. * 22 Acostem-nos-hi * amb cor sincer i fe plena, ja que el nostre cos ha estat rentat amb aigua que purifica, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. * 23 Mantinguem indefectible l’esperança que professem: * Déu compleix fidelment les seves promeses. * 24 Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres. * 25 No deixem d’assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum; més aviat exhortem-nos els uns als altres. * I més ara, que veieu que s’acosta el darrer dia. *
26 Perquè, si després d’haver rebut el ple coneixement de la veritat pequem voluntàriament, ja no ens queda cap sacrifici que expiï els pecats, * 27 sinó tan sols l’espera terrible del judici i el foc ardent que consumirà els adversaris. * 28 Quan algú viola la Llei de Moisès, ha de ser condemnat a mort sense pietat, per la paraula de dos o tres testimonis; * 29 penseu, doncs, de quin gravíssim càstig es farà mereixedor el qui haurà trepitjat el Fill de Déu, haurà profanat la sang de l’aliança que l’havia santificat i haurà ultratjat l’Esperit de la gràcia. * 30 Prou coneixem el qui ha dit: A mi em toca de passar comptes: jo donaré la paga. I encara: El Senyor judicarà el seu poble. * 31 És terrible caure en mans del Déu viu!
32 Recordeu-vos d’aquells primers temps, quan tot just havíeu rebut la llum i ja vau sostenir un combat fort i dolorós; * 33 els uns us convertíreu en espectacle per a la gent quan sofríreu oprobis i persecucions, * els altres us vau fer solidaris dels qui eren tractats així. 34 Vau compartir els sofriments dels presos i vau acceptar amb goig que us espoliessin dels vostres béns, sabent que posseïu altres béns millors, que duren per sempre. * 35 Per tant, no perdeu la vostra valentia, ja que per ella rebreu una gran recompensa.
36 Us cal molta constància * per a complir la voluntat de Déu * i obtenir així el que ell ha promès. 37 Perquè d’aquí a un moment, tan sols un moment, * vindrà el qui ha de venir, no tardarà. 38 El meu just viurà per la fe, però si es fa enrere no m’hi complauré. * 39 Nosaltres no som dels qui es fan enrere i es perden, sinó dels qui creuen i se salven.
Tenia posada l’esperança en el Senyor *
1 Per al mestre de cor. Del recull de David. Salm.
2 Tenia posada l’esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.
3 M’ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar. *
Ha plantat els meus peus sobre la roca,
ha fet segurs els meus passos.
4 Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.
Tots els qui ho veuen veneren el Senyor
i posen en ell la confiança.
5 Feliç l’home * que confia en el Senyor
i no busca l’ajut dels idòlatres, *
que es refien d’esperances enganyoses.
6 Quantes meravelles has fet,
Senyor, Déu meu!
Quants designis has tingut a favor nostre,
Déu incomparable!
Si em proposava d’explicar-los,
no els podria ni comptar. *
7 Tu m’has dit a cau d’orella *
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació. *
8 Per això et dic:
«Aquí em tens.
En el llibre hi ha escrit de mi *
9 que vull fer, Déu meu, la teva voluntat:
guardo la teva llei al fons del cor.»
10 Anuncio amb goig la salvació
davant de tota l’assemblea. *
No puc deixar d’anunciar-la;
prou que ho saps, Senyor.
11 No he amagat la teva salvació dins el meu cor;
he fet conèixer que ets fidel i salvador.
No he amagat la lleialtat del teu amor
davant de tota l’assemblea.
12 Senyor, no apartis la teva misericòrdia;
que el teu amor fidel em guardi sempre.
13 Són tants els mals que m’envolten
que no es poden ni comptar.
Les meves culpes em cauen al damunt;
de tantes que són, en perdo el compte. Són
més nombroses que els cabells del meu cap,
i em fallen les forces. *
14 Senyor, * sigues benvolent i salva’m;
vine de pressa a ajudar-me, * Senyor.
15 Que quedin defraudats i avergonyits
els qui volen prendre’m la vida.
Que se’n tornin confosos
els qui s’alegren dels meus mals. *
16 Que quedin muts de vergonya
els qui em diuen: «Massa poc!» *
17 Que s’alegrin i et celebrin els qui et cerquen;
que els qui estimen la teva obra salvadora
diguin sempre: «És gran, el Senyor!»
18 Jo sóc pobre i desvalgut,
però el Senyor pensa en mi.
Ets tu qui m’ajuda i m’allibera:
Déu meu, no triguis més.
1 Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres, 2 valent-se del que ens han transmès els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. * 3 També jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, * en una narració ordenada, 4 perquè constatis la solidesa dels ensenyaments que has rebut.
5 En temps d’Herodes, rei de Judea, * hi havia un sacerdot del torn d’Abià * que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d’Aaron, es deia Elisabet. 6 Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. 7 Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèril * i tots dos eren ja d’edat avançada.
8 Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, 9 segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig d’entrar al santuari del Senyor a oferir l’encens. * 10 A l’hora de l’ofrena, tota l’assemblea del poble s’estava a fora pregant. 11 Llavors se li va aparèixer un àngel del Senyor, * a la dreta de l’altar de l’encens. * 12 Zacaries, en veure’l, es va torbar i la por s’apoderà d’ell. * 13 Però l’àngel li digué:
—No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. 14 En tindràs una gran joia, i molts s’alegraran del seu naixement. 15 Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques * i quedarà ple de l’Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. * 16 Farà que molts israelites tornin cap al Senyor, el seu Déu. 17 Anirà al davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies: * farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills * i portarà els rebels a la saviesa dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat.
18 Zacaries preguntà a l’àngel:
—Com puc saber que serà així? Jo ja sóc vell i la meva dona també és d’edat avançada.
19 L’àngel li va respondre:
—Jo sóc Gabriel * i m’estic a la presència de Déu. * És ell qui m’ha enviat a parlar-te i a anunciar-te aquestes bones noves. 20 I ara quedaràs mut, no podràs parlar fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran. *
21 Mentrestant, el poble esperava Zacaries, estranyat que s’estigués tanta estona dins el santuari. 22 Quan finalment va sortir, no podia parlar-los, i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió. Se’ls adreçava només amb senyes, perquè continuava estant mut.
23 Quan es van acabar els dies del seu servei sacerdotal, * Zacaries se’n tornà a casa seva. 24 Al cap de poc temps, la seva muller Elisabet va quedar embarassada. Durant cinc mesos ella es mantingué apartada i es deia: 25 «Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut treure’m la vergonya que passava.» *
26 El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea * anomenat Natzaret, 27 a una noia verge, compromesa en matrimoni * amb un home de la casa de David que es deia Josep. * El nom de la noia era Maria. 28 L’àngel entrà a trobar-la i li digué:
—Déu te guard, * plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
29 Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30 L’àngel li digué:
—No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31 Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. * 32 Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. * 33 Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. *
34 Maria preguntà a l’àngel:
—Com podrà ser això, si jo sóc verge? *
35 L’àngel li respongué:
—L’Esperit Sant vindrà sobre teu * i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; * per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. * 36 També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37 perquè per a Déu no hi ha res impossible. *
38 Maria va dir:
—Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula. I l’àngel es va retirar.
39 Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, * 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42 Llavors va exclamar amb totes les forces:
—Ets beneïda entre totes les dones * i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? * 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.
Càntic de Maria
46 Maria digué: *
—La meva ànima magnifica el Senyor, *
47 el meu esperit celebra Déu que em salva, *
48 perquè ha mirat la petitesa de la seva
serventa; *
des d’ara totes les generacions em diran
benaurada, *
49 perquè el Totpoderós obra en mi meravelles;
el seu nom és sant, *
50 i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació. *
51 »Les obres del seu braç són potents: *
dispersa els homes de cor altiu,
52 derroca els poderosos del soli
i exalta els humils; *
53 omple de béns els pobres, *
i els rics se’n tornen sense res.
54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,
com havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre. *
56 Maria es va quedar uns tres mesos amb ella,
i després se’n tornà a casa seva.
57 Quan se li va complir el temps, Elisabet infantà un fill. 58 Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.
59 Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l’infant * i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. 60 Però la seva mare s’hi va oposar dient:
—No! S’ha de dir Joan! *
61 Ells li replicaren:
—Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!
62 Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. 63 Ell va demanar unes tauletes i va escriure-hi: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. 64 A l’instant se li destravà la llengua i començà a parlar beneint Déu. 65 Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent parlava d’aquestes coses per tota la muntanya de Judea, 66 i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava:
«Què serà aquest infant?»
Realment, la mà del Senyor era amb ell. *
Càntic de Zacaries *
67 Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de
l’Esperit Sant i es posà a profetitzar dient:
68 —Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: *
ha visitat el seu poble * i l’ha redimit; *
69 fa que s’aixequi un salvador poderós *
a la casa de David, el seu servent,
70 com havia anunciat de temps antic
per boca dels seus sants profetes:
71 ell ens salva de tots els enemics,
de les mans dels qui ens volen mal. *
72 Ha mostrat així el seu amor als nostres pares,
s’ha recordat de l’aliança santa
73 que jurà al nostre pare Abraham, *
prometent de concedir-nos que, 74 sense por,
lliures dels enemics, li donem culte,
75 amb santedat i justícia, tota la vida.
76 »I a tu, infant, et diran profeta * de l’Altíssim,
perquè aniràs al davant del Senyor
a preparar els seus camins; *
77 faràs saber al poble que li ve la salvació,
que li són perdonats els seus pecats. *
78 Per l’amor entranyable del nostre Déu,
ens visitarà el sol naixent que ve del cel, *
79 per il·luminar els qui viuen a la fosca,
a les ombres de la mort, *
i guiar els nostres passos per camins de pau. *
80 L’infant creixia i s’enfortia en l’Esperit, * i va
viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
