Menu
Lectura del llibre de Jeremies
En temps de Josies, el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em digué: «Abans que et modelés a les entranyes de la mare ja et vaig conèixer; abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions. Ara, doncs, cenyeix-te el vestit i vés a dir-los tot el que et manaré. No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n faria tenir. Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país: contra els reis de Judà i els seus governants, contra els seus sacerdots i contra el seu poble. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor».
Jeremies va ser un gran profeta a Jerusalem, ho sabem. Però no coneixem ni la data del seu naixement ni de la seva mort; tanmateix, ell diu amb precisió les dates de la seva predicació: de 627 a 587 aC: quaranta anys! Durant aquests anys la situació política va sofrir força trastorns.
Les grans potències de la regió eren l’imperi assiri, Egipte i molt aviat va ser-ho Babilònia. El regne de Jerusalem no era sinó un país molt petit envoltat per aquestes potències. De fet, en va ser vassall, successivament, d’elles…
I és en aquest context que Jeremies va sentir la crida de Déu.
“…abans de néixer ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions”.
Així doncs, Jeremies té plena consciència de no haver decidit res per ell mateix: és Déu que l’ha triat.
La paraula “consagrar” vol dir “posar a part”: per part de Déu, això equival a escollir, predestinar. Qualsevol vocació a la Bíblia és sempre un “apartar” per a un servei, per a una missió.
Un servei que en aquest cas, sembla un combat!
A la cort, el rei i els caps polítics només parlen de guerres i no de pau; en el temple, hom només té preocupació per boniques litúrgies mentre la justícia social i la moral estan en plena decadència.
Tot plegat, una perfecta hipocresia!
I els vigorosos qüestionaments de Jeremies, només serveixen per aixecar l’oposició i com a molt,
l’escarni i la burla.
Déu ja l’havia previngut: “T’assaltaran, però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te”. Jeremies va trobar molta oposició en la seva missió, en el seu ministeri…
I el que és curiós és que Déu va escollir un home jove que “no sabia parlar” (Jeremies mateix ho diu, en uns versets abans dels que llegim avui). I va haver de plantar cara a tot un poble i al seu rei!
“Avui faig de tu una ciutat inexpugnable, una pilastra de ferro, una muralla de bronze que resistirà contra tot el país”
No era el moment per a la desídia ni per a la deixadesa; va ser detestat, menyspreat, ridiculitzat i fins i tot la seva família en va participar d’aquest escarni. No obstant això, res no el va fer renunciar de la seva missió.
Alguns segles més tard, Jesús va plantejar la seva vida també com un combat.
I la nostra també ho hauria de ser car l’anunci de la Paraula de Déu és una tasca ben difícil! I és que els pensaments de Déu estan tan lluny dels dels homes!
Jeremies parlava dels valors de l’Aliança; avui nosaltres parlem dels valors de l’Evangeli.
En vós m’emparo, Senyor,
que no en tingui un desengany.
Deslliureu-me, traieu-me del perill,
vós que sou bo; escolteu i salveu-me.
Sigueu el meu castell de refugi,
la meva roca salvadora.
Déu meu, traieu-me de les mans de l’injust. R.
Vós sou la meva esperança, Déu meu,
he confiat en vós, Senyor, des de petit.
Vós em traguéreu de les entranyes de la mare,
acabat de néixer em vaig emparar en vós. R.
D’un cap a l’altre del dia els meus llavis
diran a tothom com m’ajudeu;
m’instruïu, Déu meu, des de petit,
i encara avui us proclamo admirable. R.
R Els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu. R.
Encara que el salm està escrit en la primera persona del singular, ja sabem que cal llegir: “nosaltres, poble d’Israel…”
Si el llegim tot sencer, ens adonarem que aquest salm està escrit en temps de dificultats, de sentiments d’abandó…
En els versets que no llegim a la litúrgia d’avui (però que els teniu en el salm sencer, annex), Israel és representat per un ancià greument malalt que acudeix al Senyor perquè no l’abandoni en els penosos dies de la seva vellesa:
“I ara que sóc vell, amb cabells blancs, no m’abandonis, Déu meu, fins que proclami el teu poder a aquesta generació, la teva força a tots els qui vindran” (verset 18).
Un ancià sense forces i envoltat d’enemics que volen la seva perdició… I que s’atreveix a demanar a
Déu no simplement la prolongació d’una pobra vida malparada sinó una “nova vitalitat”, una nova joventut, una veritable resurrecció: llavors, Israel, sense fi “cantarà” la lloança i l’alegria!
Aquest salm té múltiples ressonàncies amb la nostra pròpia experiència: en el sofriment, la malaltia, el dol… coneixem molt bé la barreja de sentiments!
En lloc de descriure minuciosament els dolors que l’afligeixen, el salmista reitera les seves expressions de fidelitat i confiança en Déu (vv. 3,5-8,19), i la seva promesa de proclamar els beneficis rebuts, per a exemple dels més joves (v. 18).
Des de la seva infantesa, Jesús va estar “a casa del seu Pare”… Més que ningú podia dir: “Vós m’escollíreu des de les entranyes de la mare… He estat motiu de sorpresa per a molts”… “La meva boca no es cansa de lloar-vos, us glorifica tot el dia”… Jesús demana, en la seva Passió, ser deslliurat dels seus enemics.
El desig de viure. Tot aquest salm protesta contra la pèrdua de vitalitat, fins i tot en nom mateix de l’eternitat de l’amor: ja que Déu ens va crear perquè ens estima (des del ventre de la nostra mare!), com podria abandonar-nos?
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran. Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si distribuís tot el que tinc, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau, sense estimar, només per ser ben vist, no em serviria de res.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar llenguatges misteriosos s’acabarà, que el do de conèixer també serà inútil. Els dons de conèixer o de profecia que ara posseïm són incomplets; el dia que ho coneixerem tot, allò que era incomplet ja no tindrà utilitat. Quan jo era un nen, parlava com els nens, sentia com els nens, raonava com els nens; però d’ençà que sóc un home, ja no m’és útil el que és propi dels nens. De moment coneixem com si veiéssim poc clar una imatge reflectida en un mirall; després hi veurem cara a cara. De moment conec només en part; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor subsisteixen tots tres, però, de tots tres, l’amor és el més gran.
En tots els relats de la carta de sant Pau als cristians de Corint, que hem llegit els darrers diumenges, hi ha l’enumeració dels diferents dons que l’Esperit Sant fa als membres del Cos de Crist en llur diversitat.
Tanmateix, avui ens diu que el do més preuat és l’Amor. És el que dóna valor a tots els altres.
El poble d’Israel ha experimentat moltes vegades el perdó de Déu, al llarg de la història bíblica i sense cansar-se mai.
I ens ha deixat una sola consigna: “estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”.
Afortunadament per a nosaltres, no ens ha deixat sols, és a dir, a mercè de les nostres pròpies forces, sinó que ens ha transmès el seu Esperit:
“I l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor” (Ro 5,5).
És l’amor de Déu, és a dir, donat per Déu, el que pot fer de les nostres comunitats els testimonis que el món espera.
Pau insisteix: és l’amor i només ell que ens farà adults.
Podem deduir que totes les altres qualitats: ciència, generositat i fins i tot la fe i el coratge, el do de llengües i de profecia, no són més que secundàries davant de l’únic valor que compta, l’amor.
I això ens porta a les benaurances: només els pobres de cor saben acollir les riqueses de Déu…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura». Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?». Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix»: hem sentit dir el que has fet a Cafar-Naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares».
Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria».
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells.
Per què Jesús fa sortir el nom de Cafarnaüm? Podem endevinar que Jesús ja hi havia fet miracles… i els habitants de Natzaret esperaven veure’n també…
“Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia”.
I amb poques paraules, Jesús els enfurisma… els ha etzibat una bona lliçó!
Primer, si ha fet miracles a Cafarnaüm, és perquè hi ha trobat una actitud ben diferent en llurs habitants.
Segon, els diu que la salvació no està reservada als fills d’Israel; és el que es desprèn de les dues històries d’Elies i d’Eliseu.
La primera la descobrim al primer Llibre dels Reis (1R 17): una vídua de Sarepta, en ple país pagà, Fenícia. Elies li demana hospitalitat, en període de sequera, i malgrat la seva pobresa, ella ajuda el profeta estranger, en el qual reconeix un home de Déu (trobareu tot el relat en el capítol 17, tot sencer, del primer llibre dels Reis, annex).
La història d’Eliseu, la trobarem en el Segon Llibre dels Reis (2R, 5): Naaman és un general sirià, que agafa la lepra, ha sentit parlar d’Eliseu i se’n va a casa seva…(trobareu tot el relat en el capítol 5, tot sencer, del Segon llibre dels Reis, annex).
Déu va enviar el profeta Elies a socórrer una pobra viuda precisament estrangera? I per què, d’entre els molts leprosos que hi havia en temps d’Eliseu, només un estranger va ser curat pel profeta?
Aquesta oposició entre Natzaret -el seu poble natal- i Cafarnaüm -on era al començament un desconegut, en prefigura una altra: l’oposició entre l’actitud de refús per part dels jueus (tanmateix, els destinataris del missatge dels profetes) i l’acollida de la Bona Nova per part dels pagans.
Jesús pertany a la colla dels homes petits (sense importància) de Natzaret. També Natzaret era en aquell temps un llogaret petit i poc rellevant entre les viles d’Israel. I també Israel era un poble petit i sense importància entre els pobles de l’entorn.
Estem, doncs, en l’àmbit de les coses petites; i sovint en el món de les coses petites, fins i tot els petits desconfien de la seva petitesa. Dissortadament, entre les “debilitats” dels petits hi ha la seva confiança en els grans i poderosos.
L’autèntica desgràcia dels “petits” no està en la seva suposada petitesa sinó en la seva equivocada confiança en els “grans” o poderosos.
És cert que Israel, com a poble religiós, té posada la seva confiança en Déu, però entén Déu com un
Déu gran i poderós que es manifesta en l’obrar dels poderosos. D’aquí dedueix la falsa convicció de ser el poble més important de tots, a pesar de la seva petitesa.
Jesús reacciona contra això.
La victòria definitiva del Crist resta ja anunciada: “Però ell se n’anà passant entremig d’ells” simbolitzada pel seu control sobre els esdeveniments.
Sorprenent final. El relat no diu com s’ho va fer, Jesús.
Amb aquesta frase, tant lacònica com inesperada, l’evangelista vol evocar i il·lustrar una altra situació més difícil d’entendre, encara que molt més crucial…
El final sorprenent de l’escena de Natzaret vol ajudar-nos a imaginar la resurrecció.
Qualsevol vocació a la Bíblia és sempre un “apartar” per a un servei, per a una missió.
Jeremies va trobar molta oposició en la seva missió, en el seu ministeri…
Alguns segles més tard, Jesús va plantejar la seva vida també com un combat.
Jeremies parlava dels valors de l’Aliança; avui nosaltres parlem dels valors de l’Evangeli
Aquest salm té múltiples ressonàncies amb la nostra pròpia experiència: en el sofriment, la malaltia, el dol… coneixem molt bé la barreja de sentiments!
El desig de viure.Tot aquest salm protesta contra la pèrdua de vitalitat, fins i tot en nom mateix de l’eternitat de l’amor…
… avui ens diu que el do més preuat és l’Amor. És el que dóna valor a tots els altres.
Pau insisteix: és l’amor i només ell que ens farà adults.
I això ens porta a les benaurances: només els pobres de cor saben acollir les riqueses de Déu…
…Natzaret era en aquell temps un llogaret petit i sense importància entre les viles d’Israel. I també Israel era un poble petit i sense importància entre els pobles de l’entorn.
Estem, doncs, en l’àmbit de les coses petites; i sovint en el món de les coses petites, fins i tot els petits desconfien de la seva petitesa. Dissortadament, entre les “debilitats” dels petits hi ha la seva confiança en els grans i poderosos.
L’autèntica desgràcia dels “petits” no està en la seva suposada petitesa sinó en la seva equivocada confiança en els “grans” o poderosos.
…Israel té posada la seva confiança en Déu, però entén Déu com un Déu gran i poderós que es manifesta en l’obrar dels poderosos…
Jesús reacciona contra això.
Sorprenent final. El relat no diu com s’ho va fer, Jesús. Potser vol ajudar-nos a imaginar la resurrecció…
1 Paraules i fets * de Jeremies, fill d’Hilquiahu, un dels sacerdots que vivien a Anatot, * poble de la tribu de Benjamí. 2 Aquestes són les paraules que el Senyor li va comunicar l’any tretze del regnat de Josies, fill d’Amon, rei de Judà, 3 i també en temps de Joiaquim, fill de Josies, fins al final de l’any onze del regnat de Sedecies, fill de Josies, rei de Judà, és a dir, fins al moment de la deportació dels habitants de Jerusalem, el mes cinquè. *
4 El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
5 —Abans de formar-te en les entranyes de la mare,
jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et
vaig consagrar profeta destinat a les nacions.
6 Jo vaig replicar: Ah, Senyor, Déu meu!Sóc massa jove.
Com sabré parlar? 7 El Senyor em respongué:
—No diguis que ets massa jove.
Vés on jo t’enviaré, digues el que jo t’ordenaré.
8 No tinguis por de ningú. Jo seré al teu costat per
alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor.
9 Aleshores el Senyor va allargar la mà, em tocà els
llavis i em digué: Poso les meves paraules a la teva
boca:
10 des d’avui et dono poder sobre nacions i reialmes,
per a arrencar i enderrocar, per a destruir i enrunar,
per a construir i plantar. *
11 El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em
digué: —Què veus, Jeremies? Vaig respondre: —Veig
una branca d’ametller, l’arbre vigilant.
12 El Senyor em digué: —És cert això que has vist. Jo
també vigilo perquè es compleixi la meva paraula.
13 El Senyor em va tornar a comunicar la seva paraula.
Em digué: —I ara què veus? Vaig respondre: —Veig una
caldera sobre un fogó atiat pel vent del nord.
14 El Senyor em digué:—És cert. Del nord entrarà el
desastre contra tots els habitants del país.
15 Estic a punt de cridar tots els regnes aliats del nord,
perquè vinguin a plantar el seu setial a les portes de
Jerusalem, entorn de les seves muralles i entorn de
totes les ciutats de Judà. Ho dic jo, el Senyor.
16 Aquesta és la sentència que jo anuncio als de Judà
per tot el mal que han fet, ja que m’han abandonat a
mi per cremar ofrenes a altres déus i adorar els ídols
que ells mateixos s’havien fabricat.
17 »Tu cenyeix-te i planta’ls cara; digues-los el que jo
et manaré. No tremolis davant d’ells: si no, seré jo qui
et farà tremolar.
18 Des d’ara faig de tu una plaça forta,
una columna de ferro, una muralla de bronze,
enfront de tot el país, dels reis de Judà i dels
governants, dels sacerdots i de la gent del poble.
19 Lluitaran contra tu però no et venceran.
o seré al teu costat per alliberar-te.
T’ho dic jo, el Senyor.
No m’abandonis al temps de la vellesa *
1 En tu, Senyor, m’emparo;
que mai no en quedi confós.
2 Allibera’m i treu-me del perill;
per la teva bondat, escolta’m i salva’m.
3 Sigues el meu castell inexpugnable *
on pugui venir sempre.
Has decidit de salvar-me;
per a mi ets penyal i plaça forta.
4 Déu meu, allibera’m de les mans de l’injust,
de les grapes del malvat i violent.
5 Senyor, ets la meva esperança,
he confiat en tu des de jove.
6 Tu em tragueres de les entranyes de la mare;
acabat de néixer em vas aixoplugar.
No he deixat mai de lloar-te.
7 Tothom em mirava com un prodigi: *
eres per a mi un castell de refugi.
8 La meva boca s’omplia de lloances,
cantava la teva glòria tot el dia.
9 No em rebutgis, doncs, al temps de la vellesa;
ara que decau el meu vigor no m’abandonis,
10 perquè els enemics m’espien per matar-me,
es conjuren contra mi i diuen:
11 «Déu l’ha abandonat, perseguiu-lo,
agafeu-lo, que ningú no el defensa.» *
12 Senyor, no t’allunyis de mi; Déu meu, vine de
pressa a ajudar-me. *
13 Que quedin confosos i avergonyits els qui
demanen contra mi pena de mort; que ploguin les
befes i els escarnis sobre els qui volen fer-me mal.
14 El que és jo, mantindré sempre l’esperança
i t’adreçaré lloances més i més.
15 Els meus llavis anunciaran la teva bondat,
proclamaran tot el dia la teva salvació:
qui podria comptar les teves obres! *
16 Vindré a explicar, Senyor Déu meu, les teves
proeses, recordaré que és única la teva bondat.
17 M’has instruït, Déu meu, des de jove,
i encara avui proclamo les teves meravelles.
4
19 La teva bondat, Déu meu, arriba fins al cel;
les coses que has fet són grans: qui és com tu,
Déu meu? *
20 M’has fet veure perills, que han estat molts i
molt greus; torna ara a fer-me viure, torna a
treure’m de la tomba profunda,
21 fes gran el meu bon nom, envolta’m de consol.
22 Déu meu, lloaré amb l’arpa la teva fidelitat; *
et cantaré al so de la cítara, Sant d’Israel.
23 Enmig dels cants t’aclamaran els meus llavis,
et cantarà la meva vida que tu has rescatat.
24 Parlaré tot el dia de la teva bondat, *
perquè han quedat confosos i avergonyits
els qui volien fer-me mal. *
Pel que diu 5,9-13, aquesta carta és posterior a una altra que Pau hauria enviat als corintis i que no ens ha arribat. Sembla, però, que els destinataris no la van entendre prou bé. Per això Pau escriu aquesta carta, des d’Efes, l’any 55 o 56, preocupat per algunes informacions que li han arribat sobre la situació de la comunitat i per algunes qüestions que li han plantejat els mateixos corintis.
La «gent de Cloe» (1,11) i segurament el mateix Apol·ló, que ara és al costat de Pau (16,12), li han fet saber les divisions que hi ha entre grups diversos; també s’ha assabentat del cas d’un incestuós, que no ha merescut cap reacció de la comunitat (5,1-2). Pau també sap que alguns recorren a tribunals pagans per a resoldre qualsevol plet (6,1-11); coneix casos d’immoralitat (6,12-20), el desordre en les assemblees comunitàries i les diferències en les celebracions de l’eucaristia (11,2-34); finalment, l’han informat d’errors doctrinals sobre la resurrecció dels morts (15,12-34).
D’altra banda, els corintis han escrit a Pau demanant-li que els parli sobre el matrimoni i la virginitat (7,1). I, encara que no ho digui explícitament, podem suposar que també li han demanat que els respongui si poden menjar o no carn que ha estat sacrificada als ídols (8,1); també és probable que l’hagin consultat sobre la importància, l’ordenació i l’ús dels dons espirituals (12,1), i sobre la col·lecta a favor dels cristians de Jerusalem (16,1).
Totes aquestes qüestions que Pau tracta en la carta es retroben en un tema fonamental: com ha d’arrelar el missatge cristià en cada cultura, de manera que la cultura sigui respectada i el missatge cristià no quedi aigualit ni malmès.
Pau opta per una postura d’equilibri: rebutja decididament tot allò que és irreconciliable amb el missatge cristià, i es mostra acollidor amb tot allò que no hi és incompatible.
L’escriptor que la tradició presenta com l’evangelista Lluc és l’autor d’una obra en dues parts formada pel tercer evangeli i pel llibre dels Fets dels Apòstols (vegeu Col 4,14; 2Tm 4,11; Flm 24). En aquesta doble obra, redactada després de la destrucció de Jerusalem l’any 70 dC, Lluc ofereix no solament la narració de la infància de Jesús i del seu ministeri fins a la seva mort, resurrecció i ascensió, sinó també un relat dels inicis de l’Església. Com indica clarament en el pròleg introductori, l’autor té la intenció d’escriure una narració ordenada i ben documentada, basada en testimonis oculars i en tradicions orals i escrites, dels fets que estan a la base de l’ensenyament cristià (1,1-4; vegeu també Ac 1,1-2).
Per a redactar la primera part de la seva obra, Lluc disposa d’una versió de l’Evangeli segons Marc; també disposa probablement d’un recull de paraules de Jesús, l’anomenada font Q (vegeu la introducció als evangelis sinòptics), que l’evangelista Mateu també hauria conegut. Com a tercera font d’informació, Lluc té, a més, materials propis que ocupen quasi la meitat del seu evangeli. L’obra segueix en l’essencial l’esquema geogràfic de
l’Evangeli segons Marc: després d’uns capítols dedicats a la preparació del seu ministeri, Jesús comença la seva
predicació a Galilea, puja a Jerusalem, passa els seus darrers dies a la ciutat santa, sofreix la passió i és glorificat en la seva resurrecció i ascensió. Tanmateix, les diferències amb els altres dos evangelis sinòptics (Mateu i Marc) són també notables.
L’obra comença amb el pròleg (1,1-4). Immediatament Lluc relata les infàncies, posades en paral·lel, de Joan Baptista i de Jesús (cc. 1-2). Entre els episodis propis, sobresurten els de la visitació amb el càntic de Maria (1,39-56), el naixement del Baptista amb el càntic de Zacaries (1,57-80), l’anunci als pastors (2,8-20), la presentació de Jesús al temple amb el càntic de Simeó (2,22-38) i l’anada de Jesús al temple (2,41-52).
Encara dintre els capítols dedicats a preparar el ministeri de Jesús, Lluc ressenya la predicació i ’empresonament de Joan Baptista, el Precursor (3,1-20), abans de donar pas als episodis que precedeixen l’actuació pròpiament dita de Jesús, el Messies: el baptisme amb la genealogia i les temptacions (3,21-4,13).
El ministeri de Jesús, que es desenvolupa primerament a Galilea (4,14-9,50), s’obre, de manera programàtica, amb la predicació a la sinagoga de Natzaret: des d’aquest moment sabem que Jesús compleix allò que l’Escriptura anunciava del Messies i que ell és, en efecte, el Messies esperat; però alhora és clar, des de bon començament, que haurà d’afrontar el refús d’una bona part del seu poble (4,16-30). L’etapa de la predicació a Galilea segueix de prop la narració de Marc, amb l’excepció de 6,20-8,3, fragment que Lluc ha introduït recollint materials diversos. El gran viatge de Jesús cap a Jerusalem domina la secció central de l’obra (9,51-19,44). Aquesta llarga secció també conté bon nombre d’escenes, paràboles i personatges que tan sols trobem en l’Evangeli segons Lluc; recordem només les paràboles del bon samarità (10,30-35), del fill pròdig (15,11-32), del ric i Llàtzer (16,19-31), del fariseu i el publicà (18,9-14). En aquestes paràboles, Jesús revela l’amor de Déu als pobres, als perduts, als pecadors, sense cap mena d’exclusió. Força endavant, en 18,15, retrobem el fil narratiu de l’Evangeli segons Marc, que és seguit fins a 24,11.
Els episodis finals de l’evangeli tenen lloc a Jerusalem (19,45-24,53). Jesús ensenya de dia en el temple, mentre que a les nits es retira a la muntanya de les Oliveres (19,45-21,38). Finalment Jesús celebra el sopar pasqual amb els deixebles, és detingut i així comença la seva passió que el portarà a la mort i a la resurrecció (22,1-24,49). Les narracions pasquals contenen dos episodis propis de Lluc: el dels deixebles d’Emmaús (24,13-35) i l’aparició del ressuscitat als deixebles, a Jerusalem (24,36-49). L’evangeli s’acaba amb la breu escena de l’ascensió (24,50-54). Aquest és l’epíleg que farà de pont amb la segona part de l’obra, el llibre dels Fets dels Apòstols.
1 Elies, * el tixbita, de Tixbé de Galaad, * va dir a Acab:—Per la vida del Senyor, Déu d’Israel, a qui jo serveixo, et juro que no hi haurà rosada ni pluja en tots aquests anys fins que jo no ho digui. *
2 El Senyor va comunicar la seva paraula a Elies. Li digué:
3 —Vés-te’n d’aquí cap a l’orient i amaga’t al torrent de Querit, a l’altra banda del Jordà. 4 Beu aigua del torrent. Jo he ordenat als corbs * que t’alimentin.
5 Ell va fer tal com el Senyor li havia dit: se’n va anar a viure al torrent de Querit, a l’altra banda del Jordà. 6 Els corbs li portaven pa i carn cada matí i cada vespre, * i bevia aigua del torrent.
7 Al cap d’un quant temps, el torrent es va assecar, perquè no plovia al país. 8 Llavors el Senyor va comunicar la seva paraula a Elies. Li digué:
9 —Vés a Sarepta de Sidó * i queda-t’hi. He disposat que et mantingui una viuda d’aquella ciutat.
10 Ell se’n va anar a Sarepta. Arribat a la porta de la ciutat, veié una viuda que recollia llenya. La va cridar i li digué:
—Porta’m, si et plau, una mica d’aigua en un gerro, que vull beure.
11 Quan anava a portar-la-hi, Elies la va cridar de lluny estant i li digué:
—Porta’m també, si et plau, un tros de pa. 12 Ella va respondre: —Et juro per la vida del Senyor, el teu Déu, que no tinc gens de pa. Només em queda al pot un grapat de farina i una mica d’oli a la gerra. Ara recollia unes branques per coure-ho per a mi i per al meu fill. Ens ho menjarem i després morirem. *
13 Llavors Elies li va dir: —No tinguis por. Vés i fes tal com has dit; però, amb la farina que tens, cou-me primer un panet i porta-me’l. Després ja en couràs per a tu i per al teu fill, 14 perquè això diu el Senyor, Déu d’Israel: “El pot de farina no es buidarà ni la gerra d’oli s’acabarà, fins al dia que el Senyor enviarà la pluja a la terra.”
15 Ella se’n va anar i va fer tal com Elies li havia dit. I en van menjar ell i ella amb tota la seva família, durant dies i dies. 16 El pot de farina no va buidar-se ni l’oli de la gerra s’acabà, tal com el Senyor havia anunciat per boca d’Elies.
17 Un quant temps després d’això, el fill d’aquella dona, la mestressa de la casa, es va posar malalt, i la malaltia era tan greu que el noi es va morir. 18 Ella va dir a Elies:
—Deixa’m estar, * home de Déu! ¿Has vingut a casa per recordar a Déu les meves faltes * i fer morir el meu fill?
19 Ell li va respondre: —Dóna’m el teu fill.
Elies el va rebre dels braços d’aquella dona, el va pujar a la cambra de dalt, on vivia, i l’ajagué al seu propi llit. 20
Després va invocar el Senyor dient:
—Senyor, Déu meu! ¿Fins i tot a aquesta viuda que m’hostatja vols mal, que fas morir el seu fill?
21 Llavors s’estirà tres vegades sobre el nen i va invocar encara el Senyor dient:
—Senyor, Déu meu! Fes que la vida torni a dins d’aquest infant! *
22 El Senyor va escoltar el crit d’Elies, la vida tornà a entrar dintre l’infant, i l’infant va reviure. 23 Elies va prendre el nen i el baixà de la cambra de dalt. El retornà a la seva mare i li digué: —Mira, el teu fill és viu!
24 La dona va dir a Elies:
—Ara veig que ets un home de Déu i que la paraula del Senyor que tu pronuncies es compleix fidelment.
1 Naaman, el general en cap de l’exèrcit del rei dels arameus, era un personatge molt considerat, íntim del seu sobirà, perquè per mitjà d’ell el Senyor havia concedit la victòria a l’exèrcit arameu. * Era un bon guerrer, però tenia la lepra.
2 Els arameus, en una incursió, s’havien endut captiva del territori d’Israel una noieta, que va quedar al servei de la dona de Naaman. 3 Aquesta minyona va dir a la seva mestressa:
—Tant de bo que el meu senyor anés a veure el profeta que hi ha a Samaria! El curaria de la lepra.
4 Naaman ho va comunicar al seu sobirà: —La noia vinguda del país d’Israel ha dit tal i tal cosa.
5 El rei dels arameus va respondre: —Vés-hi. Et faré una carta per al rei d’Israel. *
Naaman va emprendre la marxa. Portava trenta mil peces de plata, sis mil peces d’or * i deu vestits nous. 6 En arribar, va presentar al rei d’Israel la carta, que deia: «Juntament amb la present carta, t’envio el meu servent Naaman perquè el curis de la lepra.»
7 Quan el rei d’Israel va llegir aquella carta, es va esquinçar els vestits * i exclamà:
—Que potser sóc un déu, capaç de donar la mort o la vida, * perquè m’enviï aquest home i em digui que el curi de la lepra? Fixeu-vos-hi bé i veureu com només busca raons!
8 Eliseu, l’home de Déu, va sentir a dir que el rei d’Israel s’havia esquinçat els vestits i envià a dir-li:
—Per què t’has esquinçat els vestits? Que aquest home em vingui a veure i sabrà que hi ha un profeta a Israel. *
9 Naaman va arribar amb els seus cavalls i el seu carruatge i s’aturà a l’entrada de la casa d’Eliseu. * 10 Aquest va enviar un missatger que li digués: —Vés, renta’t al Jordà set vegades i la teva pell quedarà neta de la lepra. *
11 Naaman es va enfadar i se’n tornava tot dient:
—Jo em pensava que sortiria ell en persona i, dret, invocaria el nom del Senyor, el seu Déu, mouria la mà cap a la meva pell malalta i així la lepra fugiria. 12 ¿És que els rius de Damasc, l’Amanà i el Parpar, no valen més que totes les aigües d’Israel? ¿No podia jo rentar-me en qualsevol d’ells i així quedar net de la lepra?
Va fer mitja volta i se n’anava tot indignat. 13 Però els seus servidors es van acostar per parlar-li. Li digueren:
—Pare, si el profeta t’hagués prescrit una cosa difícil, no l’hauries feta? Doncs molt més si tan sols t’ha dit:
“Renta’t i quedaràs net de la lepra.”
14 Llavors Naaman va baixar al Jordà, va banyar-s’hi set vegades, tal com l’home de Déu li havia dit, i la seva pell es tornà com la d’una criatura acabada de néixer: havia quedat net de la lepra. 15 Després retornà amb tot el seu seguici a casa de l’home de Déu, hi entrà i, dret davant d’ell, va proclamar:
—Ara sé del cert que en tota la terra no hi ha cap més déu que el Déu d’Israel. Fes-me la mercè d’acceptar un present d’aquest servent teu.
16 Però Eliseu va respondre: —Tan cert com viu el Senyor, de qui sóc servent, no acceptaré res. *
Naaman insistia perquè acceptés, però Eliseu s’hi va negar. 17 Llavors Naaman digué:
—Ja que no acceptes cap obsequi, permet que faci carregar dues mules amb terra d’aquest país, perquè aquest servent teu no oferirà cap més holocaust o sacrifici a altres déus sinó tan sols al Senyor. * 18 Però que el Senyor vulgui perdonar a aquest servent teu una sola cosa: quan el meu sobirà va al temple del seu déu Rimmon per adorarlo, es recolza en el meu braç, i jo m’he de prosternar amb ell en aquell temple. Quan m’hagi de prosternar en el temple de Rimmon, que el Senyor vulgui perdonar aquest gest al teu servent. *
19 Eliseu li va respondre:—Vés-te’n en pau.
I se’n va anar. Quan ja era a una certa distància, 20 Guehazí, el servent d’Eliseu, es digué: «El meu senyor ha estat massa indulgent amb Naaman, aquest arameu, quan ha refusat els presents que li portava. Tan cert com viu el
Senyor: si l’encalço, encara en podré treure alguna cosa!»
21 I Guehazí es posà a córrer darrere de Naaman. Quan aquest el veié córrer darrere seu, cuità a baixar del carruatge, va anar a trobar-lo i el saludà: —Tot va bé?
22 Ell va respondre: —Tot bé. El meu senyor m’envia a dir-te: “M’acaben d’arribar de les muntanyes d’Efraïm dos joves d’un grup de profetes; * dóna’m, si et plau, per a ells tres mil peces * de plata i dos vestits nous.”
23 Naaman li va dir:
—Digna’t acceptar sis mil peces. *
Naaman va insistir i va lligar en dos sacs les sis mil peces de plata, va afegir-hi els dos vestits i ho va donar a dos criats perquè ho portessin davant de Guehazí. 24 En arribar a l’Ófel, * Guehazí s’ho va quedar tot a casa seva, va fer marxar els dos criats 25 i anà a presentar-se al seu senyor. Eliseu li preguntà: —D’on véns, Guehazí? Ell respongué: —
El teu servent no ha anat enlloc. 26 Però Eliseu va replicar: —¿Et penses que jo no hi era present, quan aquell home ha baixat del carruatge i ha vingut a trobar-te? ¿És aquest el moment d’aplegar diners i vestits, i adquirir oliverars i vinyes, ovelles i vaques, esclaus i esclaves, 27 ara que la lepra de Naaman se t’encomana a tu i a la teva descendència per sempre? I Guehazí va sortir leprós de la presència d’Eliseu, blanc com la neu.
