DIUMENGE VI DURANT L’ANY / Cicle B
Lectura del llibre del Levític
El Senyor digué a Moisès i a Aharon: «Si algú té a la pell una inflor, crostes o erupcions que facin témer el mal de la lepra, serà portat al sacerdot Aharon o a un dels seus fills sacerdots. Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: “Impur, impur!” Mentre el mal persisteixi són impurs, i han de viure sols, fora del campament».
El llibre Levític no és pas gens fàcil: vint-i-set capítols de reglamentacions rigoroses… És una teologia molt particular, molt clerical: els sacerdots (levites, la classe sacerdotal) són els intermediaris privilegiats entre Déu i el poble.
És ben diferent del llibre Deuteronomi, que vàrem llegir fa dos diumenges, que depèn d’un altre corrent teològic: Els profetes són els portaveus de Déu.
Cal saber que després de l’exili, quan ja no hi havia ni reis ni profetes a Israel, eren els sacerdots els qui van assumir la responsabilitat de la vida espiritual i inclús política del poble de l’Aliança.
El Levític el llegim ben poques vegades, però avui ho fem per introduir el cas de la curació d’un leprós per Jesús. I és que cal conèixer les prescripcions del Levític referent als leprosos; per cert, vigents encara en temps de Jesús…
La declaració d’impuresa era una veritable exclusió de tota vida religiosa i, a l’època, social. El leprós portava el seu propi dol:
“Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca”.
Job n’era un bon exemple: ell no feia sinó observar la legislació del Levític (diumenge passat ho vàrem llegir a la primera lectura).
Per què la lepra tenia tanta importància social? Doncs perquè era greu; i a Israel, l’interès col·lectiu passava per sobre del benestar individual.
A més, ja sabem que espontàniament hom pensava que la malaltia era conseqüència d’un pecat (Job…). Hi havia, doncs, un altre contagi a evitar… I per això, el malalt s’havia d’adreçar al sacerdot (no al metge!) per declarar la malaltia i també la curació.
La lepra va ser tinguda durant molt de temps com una malaltia incurable fins al punt que en cas de curació, hom considerava que havia estat un miracle.
Feliç el qui ha estat absolt de la falta
i ha vist sepultat el seu pecat.
Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte la
culpa,
i dintre seu ja no manté l’engany.
M’he decidit a reconèixer la falta,
no us he amagat més el meu pecat.
Tan bon punt m’ho he proposat, Senyor,
m’heu perdonat la culpa comesa. R.
Alegreu-vos, justos, celebreu el Senyor;
homes rectes, aclameu-lo. R.
R. En vós he trobat el meu recer, vós em
guardeu del perill.
Aquest poema líric-didàctic expressa la felicitat d’un pecador que ha obtingut el perdó diví, contraposant-la a les afliccions que provenen del pecat (vv. 1-5).
El to personal amb què el salmista narra la seva pròpia experiència (vv. 3-5) s’alterna amb l’estil sapiencial de les “benaurances” inicials (vv. 1-2) i de l’exhortació final (vv. 8-11).
Això fa que el Salm sigui, al mateix temps, una expressió d’agraïment al Senyor per la gràcia del perdó, i una lliçó de saviesa per a tota la comunitat
“Feliç el qui ha estat absolt de la falta i ha vist sepultat el seu pecat”.
Un pecador perdonat que dóna gràcies; res d’estrany: és l’experiència mil·lenària dels creients.
Començant pel rei David, pecador penedit i feliç del perdó concedit per Déu.
La gran particularitat del salm 31 és la seva insistència sobre la importància de la confessió:
“M’he decidit a reconèixer la falta, no us he amagat més el meu pecat.
Tan bon punt m’ho he proposat, Senyor, m’heu perdonat la culpa comesa”.
En el llibre dels Proverbis, ja trobem referències a la confessió:
“Qui amaga les seves faltes no prosperarà; obtindrà misericòrdia qui les reconeix i s’esmena” (Pr 28,13).
La confessió, evidentment, no té el poder de perdonar la falta, però sí que obre el nostre cor al perdó de Déu.
Adonem-nos de l’audàcia meravellosa d’aquest salm. En comptes d’amagar-s’ho de manera individualista, en el secret de la seva consciència personal, aquest home culpable confessa públicament que és pecador, es recolza en la seva pròpia experiència d’home reconciliat per treure lliçons de saviesa que puguin ser útils per a tothom: al final del salm, convida tothom a festejar, amb alegria i joia, aquest perdó que ha obtingut.
Sant Pau, que va tenir una forta experiència del perdó de Déu, cita aquest salm a la carta als cristians de Roma:
“També David proclama feliç l’home que Déu compta com a just al marge de les obres, i diu: Feliços els qui han vist perdonades les seves faltes i coberts per un vel els seus pecats! Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte el pecat!” (Rm 4, 6-8).
I en treu dues lliçons:
Primera, Déu perdona, no a causa de les nostres obres, sinó gratuïtament (no essent considerada la confessió com una “obra”).
Segona, aquest perdó Déu l’ofereix a tot home, circumcís o no.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, quan mengeu o begueu, o feu alguna altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu. No sigueu mai ocasió d’escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, ni per a l’Església de Déu, tal com ho faig jo, que en tot procuro d’adaptar-me a tots, i no busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres, perquè se salvin. Seguiu el meu exemple, tal com jo segueixo el de Crist.
El sentit teològic és el següent: atès que Déu ha acceptat fer-se home, cap dels aspectes de la nostra vida és menyspreable o indigne. Cadascuna de les nostres accions pot ser digna de Déu.
Heus ací doncs una gran novetat: Els nostres gestos més ordinaris poden ser religiosos, viscuts amb Déu.
“No sigueu mai ocasió d’escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs…”
Un cop més surt el tema del costum pagà de sacrificar animals als ídols: podien els cristians menjar-ne?
I això s’inscriu en l’ampli tema de la llibertat:
“Alguns diuen: Tot és permès. Però sapigueu que no tot convé. Tot és permès, però no tot edifica” (1C 10,23).
Que tothom ho faci tot per l’edificació (en el sentit de construcció) comuna. Que cadascú de nosaltres esculli en cada circumstància el que cregui més convenient per construir la nostra societat.
Si llegiu a partir del verset 23, en el capítol 10, que trobareu annex a aquests comentaris, hi ha els arguments que fa servir Pau: molt coherents i plens de sentit comú.
Quan Pau era jueu practicant, creia ser agradós a Déu complint amb els sis-cents tretze manaments enumerats pels doctors de la llei; un cop convertit, descobreix que ja no estem “sota la Llei” sinó “sota la gràcia”:
“El pecat ja no tindrà cap domini damunt vostre. Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia” (Rm 6,14).
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s’agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar». Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur». A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanarli seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n’anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la
gent venia a trobar-lo de tot arreu.
De fet, en aquest text no hi ha una història sinó dues. La primera, el miracle, el leprós és guarit. La segona, l’inici d’una llarga lluita per revelar la veritable cara de Déu: en tocar Jesús el leprós, ha fet un gest audaç, escandalós fins i tot…
Fixem-nos que Marc vol remarcar les paraules “purificar” i “purificació”. I és que la puresa era la condició per entrar en relació amb Déu…
El Levític conté molts capítols dedicats a les normes de la puresa: A la primera lectura en tenim un exemple; i que lliga molt bé amb el text de l’evangeli de Marc!
Aquesta recerca de la puresa, comportava lògicament l’exclusió dels qui no ho eren…
Recordem, a més, que la malaltia era prova de pecat…
Així doncs, en el relat d’avui, el leprós mai hauria d’haver gosat d’acostar-se a Jesús i Jesús no l’hauria d’haver tocat mai. D’aquesta doble audàcia n’ha pogut néixer el miracle…
Segurament el leprós tenia notícia de la reputació de Jesús:
“…s’agenollà i li digué, suplicant-lo: Si voleu, em podeu purificar”
I s’hi adreçà com si fos el Messies: Hom només s’agenollava davant de Déu i a més, hom esperava la vinguda del Messies…
El leprós, pobre certament ho era; i la seva actitud estava impregnada d’humilitat: n’hi va haver prou amb aquest ímpetu de fe perquè Jesús pogués actuar…
Centrem-nos ara en aquesta lluita encetada per Jesús contra tota classe d’exclusions: en endavant ja ningú podrà ser declarat impur i exclòs en nom de Déu.
Assemblar-se a Déu no és evitar el contacte amb els altres, siguin quins siguin, és desenvolupar les nostres capacitats d’amor. Aquesta va ser l’actitud de Jesús amb el leprós…
D’alguna manera el leprós ha descobert en Jesús que la Vida també s’encomana…
“Tocant-lo”, Jesús li “contagia” Vida…
“…després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú”
No tothom està preparat per comprendre-ho. La lluita ha començat; amb aquestes línies ja comença a dibuixar-se la Passió de Jesús…
Jesús en la seva Passió esdevingué com un “leprós”, fet impur pels nostres pecats, per tal d’obtenir-nos el perdó i la salvació.
“Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties” (Mateu 8,17).
L’evangelista s’ha servit del llenguatge d’allò que passava amb els leprosos per denunciar uns sentiments molt profunds i malignes en les relacions humanes: “no tocar”, “no escoltar”, “posar al marge”… un vocabulari marginador.
El llibre Levític és una teologia molt particular, molt clerical: els sacerdots (levites, la classe sacerdotal) són els intermediaris privilegiats entre Déu i el poble.
És ben diferent del llibre Deuteronomi, que vàrem llegir fa dos diumenges, que depèn d’un altre corrent teològic: Els profetes són els portaveus de Déu.
La declaració d’impuresa era una veritable exclusió de tota vida religiosa i, a l’època, social. El leprós portava el seu propi dol…
Adonem-nos que a Israel, l’interès col·lectiu passava per sobre del benestar individual.
…espontàniament hom pensava que la malaltia era conseqüència d’un pecat (Job…). Hi havia, doncs, un altre contagi a evitar…
La confessió, evidentment, no té el poder de perdonar la falta, però sí que obre el nostre cor al perdó de Déu.
En comptes d’amagar-s’ho de manera individualista, en el secret de la seva consciència personal, aquest home culpable confessa públicament que és pecador, es recolza en la seva pròpia experiència d’home reconciliat per treure lliçons de saviesa que puguin ser útils per a tothom.
Sant Pau, que va tenir una forta experiència del perdó de Déu, cita aquest salm a la carta als cristians de Roma…
…cap dels aspectes de la nostra vida és menyspreable o indigne. Cadascuna de les nostres accions pot ser digna de Déu.
Que tothom ho faci tot per l’edificació (en el sentit de construcció) comuna. Que cadascú de nosaltres esculli en cada circumstància el que cregui més convenient per construir la nostra societat.
Quan Pau era jueu practicant, creia ser agradós a Déu complint amb els sis-cents tretze manaments enumerats pels doctors de la llei; un cop convertit, descobreix que ja no estem “sota la Llei” sinó “sota la gràcia”…
Fixem-nos que Marc vol remarcar les paraules “purificar” i “purificació”. I és que la puresa era la condició per entrar en relació amb Déu…
Aquesta recerca de la puresa, comportava lògicament l’exclusió dels qui no ho eren…
Recordem, a més, que la malaltia era prova de pecat…
Així doncs, en el relat d’avui, el leprós mai hauria d’haver gosat d’acostar-se a Jesús i Jesús no l’hauria d’haver tocat mai. D’aquesta doble audàcia n’ha pogut néixer el miracle…
El leprós, pobre certament ho era; i la seva actitud estava impregnada d’humilitat: n’hi va haver prou amb aquest ímpetu de fe perquè Jesús pogués actuar…
Centrem-nos ara en aquesta lluita encetada per Jesús contra tota classe d’exclusions: en endavant ja ningú podrà ser declarat impur i exclòs en nom de Déu.
1 El Senyor va parlar encara a Moisès i a Aaron. Els digué:
2 —Quan a algú li surti una inflamació, una erupció o una taca blanquinosa a la pell que facin preveure un cas de lepra, * serà dut al sacerdot Aaron o a algun dels seus descendents sacerdots. 3 El sacerdot procedirà a l’examen del mal; si la pell presenta una cavitat i el pèl de la part afectada pren un to blanquinós, es tracta d’un cas de lepra. Després que el sacerdot l’haurà examinat, el declararà impur.
4 »Ara bé, si a la pell hi ha una taca blanquinosa però no s’hi veu cap cavitat ni el pèl s’ha esblanqueït, el sacerdot aïllarà el malalt durant set dies. * 5 El dia setè el tornarà a examinar. Si el sacerdot constata que el mal no ha canviat d’aspecte ni s’ha estès per la pell, l’aïllarà set dies més. 6 Passats aquests dies, l’examinarà novament. Si la part afectada ha perdut el color que tenia i no s’ha estès per la pell, el sacerdot declararà pura aquella persona, perquè es tracta d’un èczema benigne. El malalt es rentarà la roba i quedarà pur. 7 »Però si, després d’haver estat examinat el malalt i declarat pur pel sacerdot, l’èczema s’estén per la pell, s’haurà de presentar una altra vegada al sacerdot. 8 Aquest l’examinarà i, si comprova que efectivament el mal s’ha estès per la pell, el declararà impur, perquè es tracta d’un cas de lepra. 9 »Quan algú tingui una malaltia a la pell, l’hauran de dur al sacerdot. 10 Aquest l’examinarà i, si comprova que hi ha una inflamació blanquinosa a la pell que ha esblanqueït el pèl de la part afectada i que aquesta està en carn viva, 11 es tracta d’un cas de lepra crònica. El malalt serà declarat impur pel sacerdot. No caldrà tenir-lo en observació, perquè és certament impur.
12 »Però si el sacerdot constata que s’ha estès una erupció per tota la pell del malalt, fins al punt que el cobreix de cap a peus, 13 procedirà a examinar-lo i, si veu que la pell se li ha tornat tota blanca, declararà que l’afectat és pur. 14 Però tan bon punt en el seu cos aparegui la carn viva, és impur. És un cas de lepra.
15 El sacerdot examinarà on apareix la carn viva i el declararà impur, perquè la carn viva el fa impur. És un cas de lepra. 16 Però si la carn viva presenta de nou un aspecte de pell blanca, el malalt anirà a trobar el sacerdot. 17 Aquest l’examinarà i, si efectivament la part afectada s’ha tornat blanca, declararà que no hi ha impuresa ritual. L’afectat serà declarat pur.
18 »Si algú ha tingut a la pell una úlcera i ha desaparegut, 19 però en el mateix lloc de l’úlcera s’ha format una inflamació blanquinosa o una taca d’un aspecte blanc vermellós, anirà a trobar el sacerdot, 20 i aquest l’examinarà. Si la part afectada presenta una cavitat i el pèl pren un to blanquinós, el declararà impur. És lepra que ha sortit a la cicatriu de l’úlcera. 21 Però si el sacerdot procedeix a l’examen i comprova que la part afectada no té cap pèl blanquinós, que la cicatriu no forma una cavitat a la pell i que la taca ha perdut el color que tenia, aïllarà el malalt durant set dies. 22 Si el dia setè el mal s’ha estès per la pell, el sacerdot el declararà impur. És un cas de lepra. 23 Però si la taca no s’estén, és tan sols la cicatriu de l’úlcera. El sacerdot declararà pura aquella persona.
24 »Quan algú s’ha fet una cremada i, encara viva, li produeix una taca vermellosa o blanquinosa, 25 la taca ha de ser examinada pel sacerdot. Si aquest comprova que el pèl de la taca pren un to blanquinós i la pell presenta una cavitat, és lepra que s’ha format a la cremada. El sacerdot declararà impura aquella persona. És certament un cas de lepra. 26 Però si quan el sacerdot procedeix a l’examen comprova que la taca no té cap pèl blanquinós, que la pell no presenta cap cavitat i que la taca ha perdut el color que tenia, aïllarà l’afectat durant set dies. 27 El setè dia el tornarà a examinar i, si comprova que l’afecció s’ha estès per la pell, el declararà impur. És un cas de lepra. 28 Si, en canvi, la taca es manté sense estendre’s per la pell i, a més, ha perdut el color que tenia, és una inflamació provocada per la cremada. El sacerdot declararà pura aquella persona, perquè es tractava tan sols de la cicatriu d’una cremada.
29 »Quan un home o una dona tinguin una nafra al cap o al mentó, 30 el sacerdot procedirà a l’examen del mal i, si la pell presenta una cavitat amb pèl groguenc i escàs, declararà impur el malalt o malalta. Es tracta d’una afecció de tinya que ataca el cap o el mentó. 31 En canvi, si quan el sacerdot examina l’afecció de tinya comprova que la pell ja no presenta cap cavitat però encara no ha sortit pèl negre, aïllarà la persona afectada durant set dies. 32 El setè dia la tornarà a examinar i, si constata que la tinya no s’ha estès, ni té pèl groguenc, ni la pell presenta cap cavitat, 33 la persona afectada s’afaitarà el cap, * menys la part afectada per la tinya, i el sacerdot l’aïllarà set dies més. 34 El setè dia tornarà a examinar la tinya i, si observa que no s’ha estès ni la pell presenta cap cavitat, el sacerdot declararà pura aquella persona. Llavors es rentarà la roba, i quedarà pura. 35 Però si, després d’haver estat declarada pura, resulta que la tinya s’estenia per la pell, 36 el sacerdot l’examinarà una altra vegada i, si la tinya efectivament s’ha estès per la pell, no caldrà que el sacerdot cerqui si hi ha pèl groguenc, perquè és clar que aquella persona és impura.
37 Si, en canvi, la tinya ha quedat visiblement localitzada i ha sortit pèl negre, és que el mal no empitjora. Aquella persona és pura, i així la declararà el sacerdot.
38 »Quan a un home o a una dona li surtin a la pell moltes taques blanques, 39 el sacerdot procedirà a examinar-les i, si comprova que les taques presenten un to blanc pàl·lid, vol dir que es tracta d’un simple èczema de la pell. Aquella persona és pura.
40 »Si un home perd el cabell i es torna calb, és pur. 41 Si li cau el cabell de la part del front i queda mig calb, també és pur. 42 Però si a les parts afectades per la calvície, sobre el crani o a la part del front, li surt una nafra d’un to blanc vermellós, vol dir que en aquesta part se li està formant una afecció de tipus leprós.
43 El sacerdot l’examinarà i, si comprova que el mal presenta una inflamació d’un to blanc vermellós sobre el crani o a la part del front, semblant al d’una afecció leprosa de la pell, 44 vol dir que és un leprós. El sacerdot el declararà impur. Té lepra al cap.
45 »El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: “Impur, impur!” 46 Mentre li duri el mal, serà ritualment impur. Com a impur, viurà aïllat fora del campament. *
47 »Quan surti una taca en un vestit de llana o de lli, 48 en la trama o l’ordit de la llana o del lli, o bé en una pell o en qualsevol objecte de cuiro, 49 si la taca té un to verdós o vermellós, és una taca de floridura, i haurà de ser examinada pel sacerdot. 50 Aquest examinarà la taca i aïllarà l’objecte durant set dies. 51 El setè dia examinarà de nou la taca i, si s’ha estès pel vestit, per la trama, l’ordit o l’objecte de pell, sigui quin sigui el tipus de pell, vol dir que es tracta d’una floridura que podreix, i aquell objecte és impur. 52 Per tant, el vestit, la trama o l’ordit de la llana o del lli, o qualsevol objecte de pell que tingui aquesta taca, s’haurà de cremar. És una floridura que podreix, i aquell objecte s’ha de cremar. 53 Però si el sacerdot constata que la taca no s’ha estès, 54 farà rentar el lloc de la taca i tornarà a aïllar l’objecte set dies més. 55 Després tornarà a examinar la taca rentada. Si comprova que la taca, encara que no s’hagi estès, no ha canviat d’aspecte, l’objecte és impur i s’ha de cremar, tant si la floridura podreix el dret com el revés de l’objecte. 56 Si el sacerdot comprova que la taca, després de rentada, s’ha tornat d’un color pàl·lid, l’esquinçarà del vestit, de la trama, de l’ordit o de la pell. 57 Però si encara hi torna a sortir, és que el mal continua viu; aquell objecte s’haurà de cremar. 58 En canvi, si, després de rentat, la taca ha desaparegut del vestit, de la trama, de l’ordit o de l’objecte de pell, que el tornin a rentar i quedarà purificat.
59 »Aquesta és la llei sobre les taques de floridura que apareixen en un vestit de llana o de lli, en latrama o l’ordit, o en qualsevol objecte de pell, i que permet de declarar-lo pur o impur.
Feliç el qui ha estat absolt de la falta *
1 Del recull de David. Cant. *
Feliç el qui ha estat absolt de la falta
i ha vist que un vel cobria el seu pecat.
2 Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte * la
culpa *
i que dintre seu ja no manté l’engany. *
3 Mentre jo callava la culpa, * se’m consumien les
forces * de tant cridar tot el dia.
4 Mentre nit i dia la teva mà pesava damunt meu,
s’eixugava el meu vigor com en les secades d’estiu.
5 Però ara reconec el meu pecat, *
no t’encobreixo més la meva culpa.
He dit: «Confessaré la meva falta al Senyor.»
I tu m’has perdonat la culpa comesa. * Pausa
6 Per això et supliquen els fidels a l’hora propícia;
per més que creixin les aigües, a ells ni els tocaran.
7 En tu he trobat el meu recer,
em guardes del perill.
Fes que ells celebrin al meu voltant
que tu, Senyor, m’has salvat. Pausa
8 Em dius: «Jo mateix t’instruiré,
t’ensenyaré el camí que has de seguir; *
t’aconsellaré, els meus ulls vetllaran per tu. *
9 No siguis com el cavall o la mula, que no entenen
res
i han d’anar governats amb brides i regnes;
altrament, no t’hi podries acostar.»
10 Els injustos sofriran moltes penes,
però l’amor del Senyor
envolta els qui confien en ell.
11 Alegreu-vos, justos, celebreu el Senyor; *
homes rectes, aclameu-lo. *
1 Germans, no vull que desconegueu que els nostres pares estaven tots sota el núvol, tots van passar el mar, 2 i tots, per mitjà del núvol i el mar, foren batejats en Moisès; 3 tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual * 4 i tots van beure la mateixa beguda espiritual: bevien d’una roca * espiritual que els acompanyava, * i aquesta roca era el Crist. 5 Però la majoria no foren agradables a Déu, com ho demostra el fet que van quedar estesos pel desert. * 6 Tot això era un exemple per a nosaltres, * perquè no desitgem coses dolentes, tal com ells van desitjar. * 7 I no sigueu idòlatres, com alguns d’ells ho van ser, tal com diu l’Escriptura: El poble es va asseure a menjar i beure, i acabat s’aixecaren per divertir-se. * 8 No ens llancem a cometre actes libidinosos, com ho feren alguns d’ells, i en un sol dia en van caure vint-i-tres mil. * 9 No temptem el Crist, com alguns d’ells el temptaren, i van morir picats per les serps. * 10 No murmureu, com alguns d’ells murmuraren, i van morir a mans de l’exterminador. * 11 Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per a advertir-nos a nosaltres, que ja ens trobem a la fi dels temps. *
12 Per tant, qui es pensi estar dret, que miri de no caure. * 13 Les proves que heu hagut de suportar no eren sobrehumanes; Déu és fidel * i no permetrà que sigueu temptats per damunt de les vostres forces. I, juntament amb la prova, us donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar. *
14 Per tot això, estimats meus, fugiu de la idolatria. * 15 Us parlo com a gent assenyada: jutgeu vosaltres mateixos això que dic. 16 La copa de la benedicció que nosaltres beneïm, ¿no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, ¿no és comunió amb el cos de Crist? * 17 El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, * ja que tots participem d’aquest únic pa. 18 Mireu el poble d’Israel: ¿no és cert que els qui mengen la carn de les víctimes estan en comunió amb l’altar? * 19 Què vull dir amb això? ¿Que la carn sacrificada als ídols o els mateixos ídols són alguna cosa? * 20 Més aviat vull dir que aquests sacrificis no són oferts a Déu, sinó als dimonis, * i jo no voldria que entréssiu en comunió amb els dimonis. 21 No podeu beure alhora la copa del Senyor i la copa dels dimonis! No podeu participar de la taula del Senyor i de la taula dels dimonis! * 22 O és que volem provocar la gelosia del Senyor? * Que potser som més forts que no pas ell?
23 Alguns diuen: «Tot és permès.» Però sapigueu que no tot convé. «Tot és permès», però no tot edifica. * 24 Que ningú no busqui el propi interès, sinó el dels altres. * 25 Mengeu de tot el que es ven al mercat, sense preguntar res per escrúpols de consciència, 26 perquè és del Senyor la terra i tot el que s’hi mou. * 27 Si un que no és creient us convida i vosaltres accepteu la invitació, mengeu de tot el que us ofereixi, sense preguntar res per escrúpols de consciència. * 28 Però si algú us diu: «Això és carn sacrificada en un temple pagà», no en mengeu, per consideració al qui us ho adverteix i que en fa un cas de consciència. * 29 I quan dic consciència no em refereixo a la vostra, sinó a la seva. Ara bé, per què la meva llibertat ha de ser judicada per la consciència d’un altre? * 30 Si jo dono gràcies a Déu pel que menjo, per què he de ser criticat pel menjar del qual dono gràcies? *
31 Així, doncs, tant si mengeu com si beveu, com si feu una altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu. * 32 Però no sigueu mai ocasió d’escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, * ni per a l’Església de Déu. 33 Feu com jo, que procuro de complaure’ls tots en tot, no cercant el meu propi bé, sinó el bé de tots, perquè se salvin.
1 Sigueu imitadors meus, * com jo ho sóc de Crist.
2 Us felicito perquè us recordeu sempre de mi i conserveu els ensenyaments tal com us els vaig transmetre. * 3 Però vull que comprengueu que Crist és cap de tot home, * l’home és cap de la dona, i Déu és cap de Crist. * 4 Quan un home prega o profetitza amb el cap cobert, deshonora el seu cap, 5 i quan una dona prega o profetitza amb el cap sense cobrir, deshonora el seu cap, perquè és igual que si anés rapada. *
6 Per tant, si una dona no es vol cobrir, que es talli els cabells; però si li fa vergonya de tallar-se’ls o de rapar-se, que es cobreixi. 7 Pel que fa a l’home, no s’ha de cobrir el cap, perquè és imatge * i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l’home. 8 No és l’home que va ser tret de la dona, sinó la dona de l’home.
* 9 Ni tampoc l’home no va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l’home. * 10 Per això la dona, per respecte als àngels, * ha de portar al cap un signe de la dignitat que té. * 11 D’altra banda, per al Senyor no hi ha dona sense home ni home sense dona; 12 perquè si bé la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu. *
13 Judiqueu-ho vosaltres mateixos: ¿és correcte que una dona pregui a Déu amb el cap descobert? 14 ¿No us ensenya la mateixa naturalesa que els cabells llargs són un deshonor per a l’home, 15 però, en canvi, són motiu de glòria per a la dona? És que la cabellera li ha estat donada com un vel. 16 I si algú encara vol discutir-ho, sàpiga que nosaltres no tenim aquest costum, ni tampoc les esglésies de Déu.
17 Després de les instruccions que us acabo de donar, el que ara us diré no serà per a felicitar-vos: quan us reuniu, no és en bé vostre, sinó en mal. * 18 Primer de tot, sento a dir que, quan us reuniu en comunitat, hi ha divisions entre vosaltres, i en part ho crec: 19 certament cal que hi hagi grups oposats, * perquè es vegi qui de nosaltres resisteix la prova. 20 El resultat és que, quan us reuniu tots alhora, * ja no celebreu el sopar del Senyor, 21 perquè, en el moment de l’àpat, cadascú menja el sopar que ha portat, i mentre els uns passen gana els altres beuen massa. * 22 ¿Que no teniu les vostres cases, si voleu menjar i beure? ¿O bé menyspreeu l’Església de Déu i voleu avergonyir els qui no tenen res? * Què us haig de dir? Que us en felicito? En això no us puc pas felicitar!
23 La tradició que jo he rebut * i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, 24 digué l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» 25 I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. * Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» * 26 Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui. *
27 Així, doncs, qui mengi el pa o begui la copa del Senyor indignament haurà de respondre del cos i la sang del Senyor. * 28 Que cadascú s’examini a si mateix, * abans de menjar el pa i beure la copa, 29 perquè qui menja i beu sense tenir present que es tracta del cos del Senyor, * menja i beu la pròpia condemna. 30 Per això hi ha tants malalts i gent delicada entre vosaltres, i alguns han mort. * 31 Si ens examinéssim nosaltres mateixos, el Senyor no ens judicaria. 32 Ara, però, ell ens judica per corregir-nos i perquè no siguem condemnats amb el món. * 33 Per tant, germans meus, quan us reuniu per menjar, sigueu sol·lícits els uns pels altres. 34 Si algú té gana, que mengi a casa seva, no fos cas que les vostres reunions es convertissin en motiu de condemna. Totes les altres coses, les determinaré quan vingui.
L’Evangeli segons Marc dedica una atenció molt gran a la persona de Jesús. De moltes maneres, en efecte, Marc caracteritza la persona i la funció de Jesús, el Messies. Pel fet que l’expressió «Messies» podia donar lloc a malentesos, Marc aporta una gran quantitat d’indicis que ajuden a interpretar-la, sigui a través de la mateixa activitat de Jesús i la seva relació amb el Regne de Déu (4,11; 14,25), sigui per les maneres com Jesús entén la seva missió.
L’autoritat de Jesús, sovint anomenat Mestre (4,38; 5,35; 10,17; 12,14), és remarcada en el seu ensenyament (1,22.27). La denominació de Fill de l’home és una de les que més caracteritza els múltiples aspectes de la missió de Jesús: a la terra (2,10.28), en el seu camí de passió (8,31), en la majestat de la seva vinguda futura (14,61-62). També quan és anomenat Senyor queda remarcat un aspecte important de la figura del Messies, de vegades relacionat amb el seu poder d’obrar guaricions (5,19; 7,28; 11,3). Però, per a Marc, la denominació que les engloba totes és la de Fill de Déu: amb ella comença l’evangeli (1,1), i amb ella, per boca del centurió, s’anticipa l’anunci de la resurrecció i la missió als pagans (15,39; vegeu també 1,11; 9,7; 14,61-62).
Un tema que interessa a Marc és el de la relació amb els dirigents del poble, una relació sovint polèmica, manifestada en un bon nombre de controvèrsies (2,1-3,6; 7,1-23; 12,13-37). En alguna d’aquestes polèmiques s’hi entreveu un intent de convèncer alguns fariseus. Però les classes sacerdotals i el temple són vistos com una realitat antiga: primer en són expulsats els venedors (11,15-19); i, després de la mort de Jesús, la cortina del santuari s’esquinça en dos trossos de dalt a baix (15,38).
Per a Marc, els portadors de la bona nova són els Dotze i els altres deixebles, que acompanyen Jesús des dels mateixos inicis de la seva activitat. Els episodis del començament de l’evangeli es caracteritzen per les crides de Jesús als primers deixebles a seguir-lo (1,16-20). Els Dotze són formats per a la missió (6,8-11), però ja abans s’estan amb Jesús com els seus acompanyants permanents (3,13-19). Els deixebles seran instruïts i enviats a la missió, però alhora mostraran la seva manca de comprensió i fins i tot abandonaran el Mestre en el moment de la passió. En qualsevol cas, és cert que la missió que arribarà després de Pasqua és anticipada a Galilea dins el ministeri de Jesús (6,7-13). Després de la resurrecció, els deixebles seran convocats a Galilea, lloc primer del missatge evangèlic, per aquell Jesús, crucificat i ressuscitat, que dóna la seva vida «en rescat per tothom» (10,45).