Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
En temps passat, el Senyor humilià el país de Zabuló i de Neftalí, però a la fi dels temps enaltirà el camí del Mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans. El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí. Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian.
David, i després Salomó fins a la seva mort el 933 aC, van regnar sobre tot el poble d’Israel: després aquesta unitat es va trencar. Estem davant d’una de les pàgines més dramàtiques de la història d’Israel. És l’any 735 aC, quan l’antic reialme de David, es parteix en dos: Samaria al nord, Jerusalem al sud.
Acabava de pujar al tron a Jerusalem un jove rei, Acaz. La situació del seu petit regne era molt difícil; l’imperi assiri, amb capital a Nínive, estava pressionant tot el seu entorn: El rei de Damasc i el rei de Samaria posaren setge a Jerusalem per destronar Acaz i posar-hi un rei que acceptés aliar-se amb ells per lluitar contra els assiris.
De fet Acaz es trobava davant un problema de fe: Déu havia promès que la dinastia de David no s’extingiria, que Déu no abandonaria el seu poble. Isaïes n’estava convençut d’això i defensà davant del rei la seva postura. Però Acaz no l’escoltava… Pitjor encara: va oferir sacrificis a tots els ídols; fins i tot va matar el seu fill únic…
I finalment Acaz va demanar ajuda a l’emperador assiri: Isaïes hi estava totalment en desacord! Amb aquesta decisió, Acaz perdé la seva independència política i religiosa.
El Nord, amb capital a Samaria, va conservar el nom d’Israel; el Sud, amb capital a Jerusalem, va ser anomenat Judà.
Isaïes prega en el regne del Sud, Judà, però curiosament els llocs que anomena (el país de Zabuló i de Neftalí, el camí del Mar, l’altra banda del Jordà, Galilea… Madian) estan tots en el regne del Nord…
Coneguem el significat d’aquests llocs:
El camí del mar: és la plana costanera a l’Oest de Galilea, el país de “més enllà del Jordà”, és a dir, la Transjordània.
“…tot ho heu trossejat com al dia de Madian”: una famosa victòria de Gedeó; a plena nit, un petit grup d’homes armats només amb llums i trompetes i sobretot amb una gran fe en Déu, va derrotar els madianites…
Per què Isaïes ens parla de canvis tan importants i positius en el regne del Nord quan ell s’estava a Jerusalem, la capital de Judà?
Aquestes tres regions, Galilea, la plana costanera i la Transjordània van ser les primeres que va envair i es va annexionar el rei d’Assíria el 732 aC; el 721 aC era tot el regne del Nord, inclosa la capital, Samaria, que va caure en poder d’Assíria…
El regne del Sud (Jerusalem) tenia por; Assíria era la potència de la zona…
“El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa…”
Aquestes dues frases formaven part del ritual de la coronació d’un nou rei: amb ell hom esperava el restabliment de la grandesa de la dinastia…
Així que Isaïes parla d’un naixement d’un rei; un rei que garantiria la seguretat del regne del Sud i que a la vegada reunificaria els dos regnes.
Com gosa Isaïes parlar d’un canvi tan positiu, desafiant els senyals que dóna la realitat?
A la primera lectura del diumenge IV d’Advent, llegíem també Isaïes:
“Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel” (Is 7, 14).
Amb ell pot renéixer l’esperança… Senzillament perquè Déu no pot “negar-se a si mateix” com dirà més tard sant Pau: Déu vol alliberar el seu poble de totes les servituds, siguin del caire que sigui.
Això, és la certesa de la fe…
“tot ho heu trossejat com al dia de Madian”.
És la famosa victòria de Gedeó, que, de nit, amb un grapat d’homes va fer fugir els madianites…
El missatge d’Isaïes és: No tinguis por. “Déu no abandonarà mai la dinastia de David”
Avui ho podríem traduir per: No pateixis, petit ramat: és la nit la que fa creure en la llum…
Malgrat les tenebres que envolten el món i la vida dels homes, i també la vida de les nostres comunitats, despertem la nostra esperança: Déu no abandona el seu projecte d’amor envers la humanitat.
David, i després Salomó fins a la seva mort el 933 aC, van regnar sobre tot el poble d’Israel.
Déu havia promès que la dinastia de David no s’extingiria, que Déu no abandonaria el seu poble.
El Nord, amb capital a Samaria, va conservar el nom d’Israel; el Sud, amb capital a Jerusalem, va ser anomenat Judà.
Com gosa Isaïes parlar d’un canvi tan positiu, desafiant els senyals que dóna la realitat?
“Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel” (Is 7, 14)
Això, és la certesa de la fe… El missatge d’Isaïes és: No tinguis por…Avui ho podríem traduir per: No pateixis, petit ramat: és la nit la que fa creure en la llum…
…despertem la nostra esperança: Déu no abandona el seu projecte d’amor envers la humanitat.
El Senyor m’il·lumina i em salva,
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida,
qui em pot esfereir?
Una cosa he demanat al Senyor,
i la desitjo amb tota l’ànima:
poder viure a la casa del Senyor
i vetllar pel seu temple. R.
N’estic cert, fruiré en la vida eterna
de la bondat que em té el Senyor.
Espera en el Senyor!
Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi.
Espera en el Senyor! R.
R. El Senyor m’il·lumina i em salva.
“El Senyor M’il·lumina i EM salva…”
Aquest singular és un “singular col·lectiu”: és el poble d’Israel, sencer, qui expressa aquí la seva confiança invencible en Déu, en qualsevol circumstància…
“El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por?”
És la imatge d’un rei assetjat: comparació amb el poble d’Israel…
“El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, qui em pot esfereir?”
Amb els versets 2 i 3 (que no estan a les lectures d’avui) podem imaginar diferents situacions de perill en què s’ha trobat Israel al llarg de la seva història. Enfront d’elles hi ha dues possibles actituds a adoptar:
“Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor i vetllar pel seu temple”
És una imatge d’Israel comparant-lo a un levita, a un servidor del Temple. Els levites pràcticament vivien en el recinte del Temple del qual en tenien cura.
Així com la tribu dels levites, entre les dotze tribus d’Israel, era la que estava consagrada al servei de la casa del Senyor, així també, el poble d’Israel, sencer, entre tots els pobles de la terra, era el que estava consagrat a Déu, el que pertanyia a Déu.
…podem imaginar diferents situacions de perill en què s’ha trobat Israel al llarg de la seva història.
…el poble d’Israel, sencer, entre tots els pobles de la terra, era el que estava consagrat a Déu, el que pertanyia a Déu.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer. Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres. Vull dir que cadascú de vosaltres afirma: «Jo soc partidari de Pau», «Doncs jo, d’Apol·ló», «Jo, de Quefes», «Jo, de Crist». Com és això? El Crist està dividit? És que Pau ha estat crucificat per vosaltres o heu estat batejats en el nom de Pau? Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi el seu valor.
Corint tenia contacte amb tots els ports importants de la Mediterrània d’aquell temps: tots els corrents de pensament hi tenien ressò! No és d’estanyar, doncs, que es formessin diferents clans. I que les discussions apareguessin ben aviat. Ja sabem com som d’intolerants sobretot en temes de religió… I és en aquest context que cal entendre el text d’avui.
Apol·ló, poc conegut i de qui normalment no comentem res, va tenir un paper important en els inicis de l’Església. Trobem en el llibre dels Fets dels Apòstols (el capítol sencer el trobareu en el document annex, amb els altres capítols sencers):
Apol·ló predica a Efes
Un jueu d’origen alexandrí, que es deia Apol·ló, home eloqüent i versat en les Escriptures, va arribar a Efes. L’havien instruït en el Camí del Senyor, i parlava amb esperit fervent ensenyant amb exactitud tot el que es refereix a Jesús, encara que només coneixia el baptisme de Joan. Apol·ló es posà a parlar amb valentia a la sinagoga. Quan Priscil·la i Àquila el van sentir, el prengueren a part i li exposaren més exactament el Camí de Déu. Com que ell volia anar-se’n a Acaia, els germans el van animar a fer-ho, i van escriure als deixebles que li donessin acolliment. En arribar a Acaia, va ser una gran ajuda per als qui, per la gràcia de Déu, s’havien convertit a la fe: refutava públicament els jueus amb energia i demostrava amb les Escriptures que Jesús és el Messies (Fets 18, 24-28)
“Crist no m’ha enviat a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi el seu valor”.
És a dir, per predicar l’evangeli de l’amor no cal molta eloqüència i grans arguments que volen convèncer; a la paraula convèncer, si hi pensem bé, hi trobem la paraula “vèncer”…
“Perquè alguns de la casa de Cloa m’han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres”.
Per a Pau, és molt senzill: ser batejat és estar unit al Crist; no és doncs possible estar dividits entre nosaltres!
El 2017, el Papa Francesc va acudir a la celebració a Suècia dels 500 anys de la Reforma de Luter. Hem de pregar per la unitat de totes les esglésies cristianes. Hem de confessar obertament que hem estat culpables davant Crist de trencar la unitat de l’Església.
…per predicar l’evangeli de l’amor no cal molta eloqüència…
Per a Pau, és molt senzill: ser batejat és estar unit al Crist; no és doncs possible estar dividits entre nosaltres!
Hem de pregar per la unitat de totes les esglésies cristianes. Hem de confessar obertament que hem estat culpables davant Crist de trencar la unitat de l’Església.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».
Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.
Des del principi, Mateu es basa en l’Antic Testament per a conèixer fins als detalls aparentment més insignificants en favor de Jesús. Avui ens presenta els començaments de l’activitat de Jesús, de l’anunci de la vinguda propera del Regne de Déu.
Aquest evangelista des dels inicis del seu llibre desitja obrir la comunitat cristiana de Jerusalem i de la Palestina a les altres comunitats incipients, que començaven a crear-se a la rodalia del país de Jesús. Eren comunitats d’origen pagà, és a dir, no israelites, però ja obertes per Jesús mateix a la novetat de l’Evangeli.
El llibre dels Fets ens parla de la dificultat inicial d’acceptar aquests nous conversos, que, a poc a poc, van ser reconeguts com de l’única Església del Senyor.
Mai no va faltar en aquella primera cristiandat les tensions entre els antics conversos i els nous, com ens ho recorda Pau en la primera carta als Corintis: propensió a formar grups excloents: “Jo sóc de Pere”, “jo d’Apol·ló” …
Fer bandera de l’exclusivisme, com una cosa positiva, no honora aquells que es diuen cristians i rebutgen els allunyats que s’acosten.
Jesús va sortir a buscar els que vivien lluny del seu país d’origen, la Galilea o la Judea. I va enviar els apòstols a anunciar la fraternitat a tots els països de la Mediterrània i de l’Orient Mitjà.
Mateu ens vol recordar una famosa promesa d’Isaïes que avui hem llegit a la primera lectura: I ho subratlla amb força. I aquí troba la seva plena realització…
Deixa clares dues coses: Que tota la vida del Crist està sota el signe de la persecució i que malgrat això, deixa palesa la seva victòria sobre el mal.
Del mal, Déu en fa sorgir un bé… L’Evangeli ens mostrarà que del sofriment i de la mort, Déu fa sorgir la Vida.
Amb la desaparició de Joan Baptista i el començament de la predicació de Jesús, la humanitat ha iniciat una nova etapa decisiva: ha passat del temps de les promeses al temps de l’acompliment.
A la cultura jueva, el mar tenia una connotació molt negativa: treure els homes del mar era evitar que s’ofeguessin, era salvar-los… Jesús associa els apòstols a la seva missió de Salvador.
I Jesús dóna l’honor a homes ordinaris d’acompanyar-lo en la seva missió; no s’hi llença sol…
Amb l’elecció dels Dotze, Jesucrist anuncia i posa en marxa la renovació del poble de les dotze tribus…
…la dificultat inicial d’acceptar aquests nous conversos… les tensions entre els antics conversos i els nous,
Fer bandera de l’exclusivisme, com una cosa positiva, no honora aquells que es diuen cristians…
Mateu deixa clares dues coses: Que tota la vida del Crist està sota el signe de la persecució i que malgrat això, deixa palesa la seva victòria sobre el mal.
Del mal, Déu en fa sorgir un bé… L’Evangeli ens mostrarà que del sofriment i de la mort, Déu fa sorgir la Vida.
Amb la desaparició de Joan Baptista i el començament de la predicació de Jesús, la humanitat ha iniciat
una nova etapa decisiva: ha passat del temps de les promeses al temps de l’acompliment.
1 El Senyor em va dir:
—Agafa un gran cilindre i grava-hi amb un cisell: “Maher xalal, haix baz” (que vol dir: “De pressa al botí, ràpid al pillatge”). * 2 Jo cridaré, com a testimonis fidedignes, el sacerdot Urià i Zecariahu, fill de Jeberequiahu. *
3 Llavors la meva dona, la profetessa, va quedar embarassada i tingué un fill. El Senyor em va dir:
—Posa-li el nom de “Maher xalal, haix baz”. 4 Perquè, abans que el nen sàpiga dir “pare” i “mare”, * el rei d’Assíria s’apoderarà de les riqueses de Damasc i del botí de Samaria. *
5 El Senyor va continuar parlant-me. Em digué:
6 —Aquest poble ha rebutjat
les aigües de Siloè, * que s’escolen suaument,
i s’alegra de la invasió de Ressín i del fill de
Remaliahu. *
7 Per això el Senyor els inundarà
amb les aigües impetuoses i desbordants de
l’Eufrates:
les aigües són el rei d’Assíria i tot el seu poder.
La riuada sortirà de mare
i negarà totes les ribes.
8 Envairà Judà, el cobrirà i el submergirà: *
li arribarà fins al coll.
Les seves ales esteses, Emmanuel,
abastaran tot el teu país. *
9 Pobles, ja podeu destruir, que sereu desfets.
Escolteu, països llunyans:
ni que us equipeu per al combat, sereu desfets.
Ja us podeu equipar, que sereu desfets.
10 Ja podeu deliberar, que fracassareu.
Ja podeu discutir, que tot serà en va,
perquè Déu és amb nosaltres. *
11 El Senyor em prengué amb la seva mà * per
apartar-me del camí que segueix aquest poble, i em va
amonestar així:
12 —Vosaltres no heu de tenir per conspiració
res d’allò que aquest poble té per conspiració; *
no heu de témer ni tremolar davant d’allò que ell
tem.
13 És a mi, el Senyor de l’univers, * que heu de
reconèixer com a sant.
Davant meu heu de témer i tremolar! *
14 Jo sóc el santuari,
però també pedra d’ensopec
i roc que fa caure
les dues cases d’Israel. *
Sóc un parany i una trampa
per als qui viuen a Jerusalem.
15 Molts hi ensopegaran,
cauran i es faran mal,
quedaran agafats a la trampa i no en sortiran.
16 Clou el document amb l’ensenyament que conté;
que el guardin segellat els meus deixebles.
17 Confiaré en el Senyor,
que amaga la mirada al casal de Jacob, *
i esperaré en ell.
18 Aquí ens teniu, a mi i els fills que el Senyor m’ha
donat:
som, enmig d’Israel, senyals i presagis *
que vénen del Senyor de l’univers,
el qui resideix a la muntanya de Sió. *
19 La gent us dirà:
«Consulteu els nigromants i els endevins,
que parlen entre dents i xiuxiuegen.
¿És que un poble no té dret a consultar els seus déus,
els seus morts, en benefici dels vius?» *
20 Però vosaltres heu de pensar en l’ensenyament
d’aquell document
quan algú parli en contra del que ara us dic.
Aquell qui no veu l’albada *
21 haurà de travessar el país, atuït i famolenc.
Exasperat de tanta fam,
maleirà el seu rei i el seu Déu. *
Llavors mirarà cap al cel
22 i després mirarà cap a la terra:
arreu veurà dissort i tenebra, obscuritat i angoixa;
la foscor el perseguirà. *
23 Però no hi haurà més obscuritat
per als qui vivien en l’angoixa.
En temps passat, el Senyor deshonrà
la terra de Zabuló i de Neftalí;
però ara el Senyor ha honorat
la ruta del mar, l’altra banda del Jordà,
la Galilea dels pagans. *
1 El poble que caminava en la fosca
ha vist una gran llum;
una llum ha resplendit
per als qui vivien al país tenebrós. *
2 Els has multiplicat, Senyor, *
els has omplert d’una alegria immensa.
S’alegren davant teu
com la gent a la sega,
com els vencedors que es reparteixen el botí.
3 El jou que els afeixugava,
la barra que duien a l’espatlla,
el garrot del seu opressor,
tot ho has trossejat com el dia de Madian. *
4 Les botes dels soldats
que sotraguejaven la terra
i els mantells rebolcats en la sang,
tot crema alhora, el foc ho devora. *
5 Perquè ens ha nascut un infant,
ens ha estat donat un fill
que porta a l’espatlla
la insígnia de príncep. *
Aquest és el seu nom:
«Conseller prodigiós», «Déu heroi»,
«Pare per sempre», «Príncep de pau». *
6 Estendrà arreu la sobirania,
i la pau no tindrà fi.
Assegut al tron de David,
establirà i refermarà el seu regne *
sobre el dret i la justícia, *
des d’ara i per sempre.
Això és el que farà
l’amor ardent del Senyor de l’univers.
7 El Senyor ha llançat una paraula contra Jacob,
una amenaça ha caigut sobre Israel.
8 Tot el poble l’ha coneguda,
però Efraïm i els habitants de Samaria
diuen amb arrogància orgullosa:
9 «Si cauen els maons, edificarem amb pedra;
si talen els sicòmors, repoblarem amb cedres.»
10 El Senyor ha instigat contra Israel els enemics, els
de Ressín,
ha atiat els seus adversaris:
11 els arameus pel davant i els filisteus pel darrere;
entre tots han devorat Israel.
Però, amb tot, no s’ha calmat la indignació del Senyor,
i la seva mà continua amenaçant. *
12 El poble no ha retornat a qui el castigava,
no s’ha girat cap al Senyor de l’univers. *
13 Per això el Senyor, en un sol dia,
ha tallat a Israel el cap i la cua,
la palma i el jonc. *
14 El cap és l’ancià i el noble;
la cua, el profeta mentider. *
15 Els guies d’aquest poble l’han esgarriat, *
i els qui els seguien han desaparegut.
16 Per això el Senyor no serà favorable als joves
ni s’apiadarà dels orfes i les viudes, *
perquè tots són infidels i malvats
i sols parlen d’insensateses.
Però, amb tot, no s’ha calmat la indignació del
Senyor,
i la seva mà continua amenaçant.
17 La maldat abrusa com el foc *
quan consumeix espines i esbarzers,
quan arbora l’espessor del bosc
i s’enlaira en columnes de fum.
18 L’ardor del Senyor de l’univers abrusa el país;
el poble és consumit pel foc.
Ningú no té entranyes per a ningú:
19 tallen a la dreta i encara tenen fam,
devoren a l’esquerra i no en tenen prou.
La carn que mengen és el propi braç: *
20 Manassès devora Efraïm, i Efraïm, Manassès;
i tots dos s’uneixen contra Judà. *
Però, amb tot, no s’ha calmat la indignació del
Senyor,
i la seva mà continua amenaçant.
1 Del recull de David.
El Senyor m’il·lumina * i em salva:
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur * que protegeix la meva vida:
qui em pot esfereir? *
2 Quan m’envesteix la gent malvada
per devorar-me sencer, *
són ells, els enemics, els meus rivals,
els qui ensopeguen i cauen.
3 Ni que acampi contra mi tot un exèrcit, *
el meu cor no tindrà por;
per més que em declarin la guerra,
jo em sentiré confiat.
4 Una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l’ànima:
poder viure a la casa del Senyor *
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l’encís del Senyor *
i vetllar pel seu temple. *
5 Ell m’amaga al seu recer
el dia de la desgràcia; *
m’encobreix al fons de la seva tenda, *
em porta dalt la roca inaccessible. *
6 I ara aixeca el meu cap *
sobre els enemics que m’envolten;
a casa d’ell ofereixo sacrificis,
ofereixo sacrificis de victòria,
himnes i càntics * en honor del Senyor.
7 Escolta, Senyor, * escolta el meu clam,
compadeix-te de mi, respon-me.
8 Tu em parles dintre el cor i em dius:
«Busqueu la meva mirada!» *
Buscar-la és el que vull, Senyor.
9 No m’amaguis la mirada,
no t’indignis fins a rebutjar el teu servent,
tu que ets el meu ajut.
No em deixis abandonat,
Déu meu, salvador meu. *
10 Si mai m’abandonessin pare i mare,
el Senyor em recolliria. *
11 Ensenya’m, Senyor, la teva ruta, *
guia’m per camins planers, *
lluny dels qui em detesten.
12 No em deixis a mercè dels adversaris:
es presenten falsos testimonis *
que respiren violència.
13 N’estic cert, fruiré en el país de la vida *
de la bondat que em té el Senyor.
14 Espera en el Senyor;
sigues fort, que el teu cor no defalleixi. *
Espera en el Senyor.
1 Després Pau va sortir d’Atenes i se’n va anar a Corint. * 2 Allà va trobar un jueu anomenat Àquila, originari del Pont, que acabava d’arribar d’Itàlia amb Priscil·la, * la seva muller, perquè Claudi havia decretat l’expulsió de tots els jueus de Roma. * Pau s’uní a ells 3 i, com que tenia el mateix ofici de fabricar tendes, s’estava a casa d’ells i treballaven plegats. * 4 Cada dissabte prenia la paraula a la sinagoga, * intentant de convèncer tant jueus com grecs.*
5 Quan Siles i Timoteu van baixar de Macedònia, * Pau es va dedicar plenament a la predicació de la Paraula i donava testimoni davant els jueus que Jesús és el Messies. * 6 Però, davant l’oposició dels jueus i les paraules injurioses que li adreçaven, Pau s’espolsà els vestits, en senyal de trencament amb ells, * i els digué:
—Vosaltres sou els únics responsables del que us pugui passar. * Jo no en tinc cap culpa. D’ara endavant aniré als pagans.
7 Llavors abandonà la sinagoga i se’n va anar a viure a casa d’un tal Tici Just, adorador de l’únic Déu, * que tenia la casa al costat mateix de la sinagoga. 8 Crisp, el cap de la sinagoga, * va creure en el Senyor amb tota la seva família, * i molts dels corintis, en sentir-ho, creien i es feien batejar.
9 Una nit, en una visió, * el Senyor digué a Pau:
—No tinguis por; continua parlant, no callis. 10 Jo sóc amb tu, i ningú no et posarà la mà al damunt. Aquí a Corint tinc un poble molt nombrós. *
11 Pau s’hi va quedar un any i mig i ensenyava entre ells la paraula de Déu.
12 En temps de Gal·lió, procònsol d’Acaia, * els jueus es van alçar tots a l’una contra Pau, el conduïren davant el tribunal 13 i l’acusaven dient:
—Aquest individu busca de convèncer la gent d’adorar Déu d’una manera contrària a la Llei. * 14 Però quan Pau es disposava a prendre la paraula, Gal·lió va replicar:
—Jueus, si es tractés d’un crim o d’un delicte, us atendria com és de justícia; 15 però com que es tracta de controvèrsies sobre paraules i noms * i sobre la vostra Llei, l’afer us pertoca a vosaltres. Em nego a judicar aquestes qüestions. *
16 I els va treure del tribunal. 17 Aleshores tots van agafar Sòstenes, el cap de la sinagoga, * i davant mateix del tribunal el van apallissar. I a Gal·lió, res d’això no li importava.
18 Pau encara es quedà força dies a Corint. Després es va acomiadar dels germans i s’embarcà cap a Síria. * L’acompanyaven Priscil·la i Àquila. * A Cèncrees s’havia rapat el cap, a causa d’una prometença. * 19 Arribaren a Efes i allí se separà d’ells dos. Va entrar a la sinagoga i adreçà la paraula als jueus. * 20 Ells li demanaren que s’hi quedés més temps, però Pau no hi va accedir. 21 I es va acomiadar d’ells dient-los:
—Tornaré una altra vegada a visitar-vos, si Déu vol. I se’n va anar d’Efes. 22 Desembarcà a Cesarea i, després de pujar a Jerusalem a saludar la comunitat, * va baixar a Antioquia.
23 Pau va passar algun temps a Antioquia. * Després se’n va anar i recorregué successivament la regió de Galàcia
* i Frígia, enfortint tots els deixebles.
24 Un jueu d’origen alexandrí, que es deia Apol·ló, * home eloqüent i versat en les Escriptures, va arribar a Efes.
25 L’havien instruït en el Camí del Senyor, * i parlava amb esperit fervent ensenyant amb exactitud tot el que es refereix a Jesús, encara que només coneixia el baptisme de Joan. * 26 Apol·ló es posà a parlar amb valentia a la sinagoga. Quan Priscil·la i Àquila el van sentir, el prengueren a part i li exposaren més exactament el Camí de Déu. 27 Com que ell volia anar-se’n a Acaia, els germans el van animar a fer-ho, i van escriure als deixebles que li donessin acolliment. En arribar a Acaia, va ser una gran ajuda per als qui, per la gràcia de Déu, s’havien convertit a la fe: 28 refutava públicament els jueus amb energia i demostrava amb les Escriptures * que Jesús és el Messies. *
Després de la missió a la ciutat d’Atenes, il·lustrada en el llibre dels Fets dels Apòstols amb el cèlebre discurs de l’Areòpag (Ac 17,22-31), Pau va emprendre l’evangelització de Corint (Ac 18,1-18), on va fer estada aproximadament un any i mig, entre l’hivern del 50 i l’estiu del 52.
Corint, capital de la província romana d’Acaia, era una ciutat reconstruïda feia uns cent anys, plena de vitalitat i de prosperitat, sobretot a causa de la seva situació geogràfica entre dos mars, amb un port oriental que donava al mar Egeu i un altre d’occidental que donava a l’Adriàtic.
La ciutat passava de mig milió d’habitants, dues terceres parts dels quals eren esclaus, i tots plegats formaven una barreja de races, de cultures i de religions.
A més de tenir fama de ser una ciutat populosa i rica, era coneguda per la corrupció i la disbauxa, fins al punt que existia el verb «corintejar» per a designar un estil de vida llicenciós.
La comunitat cristiana a la qual s’adreça aquesta carta devia ser força nombrosa. Formada per uns quants centenars de persones, representaven una minoria insignificant en el conjunt de la població, però configuraven una església local contrastada i variada. L’església de Corint reflectia algunes de les característiques de la ciutat de Corint, tant pel que fa a la diversa condició social dels seus membres com pel que fa a les qüestions que s’hi plantejaven:
Grans diferències entre pobres i rics (11,21-22); nombre majoritari de gent pobra (1,26-28) i d’esclaus (7,21); discussions internes entre grups diversos (1,11-12), i fins i tot plets entre membres de la comunitat portats davant els tribunals romans (6,1-11); permissivitat en qüestions de moral sexual (5,1-2; 6,12-20); seducció de la saviesa i l’eloqüència (1,18-2,16); atracció per les manifestacions espectaculars i secretistes de les anomenades «religions mistèriques», amb el perill que fossin imitades en les reunions cristianes (14,26-38).
Ocasió de la carta
Pel que diu 5,9-13, aquesta carta és posterior a una altra que Pau hauria enviat als corintis i que no ens ha arribat.
Sembla, però, que els destinataris no la van entendre prou bé. Per això Pau escriu aquesta carta, des d’Efes, l’any 55 o 56, preocupat per algunes informacions que li han arribat sobre la situació de la comunitat i per algunes qüestions que li han plantejat els mateixos corintis.
La «gent de Cloe» (1,11) i segurament el mateix Apol·ló, que ara és al costat de Pau (16,12), li han fet saber les divisions que hi ha entre grups diversos; també s’ha assabentat del cas d’un incestuós, que no ha merescut cap reacció de la comunitat (5,1-2). Pau també sap que alguns recorren a tribunals pagans per a resoldre qualsevol plet (6,1-11); coneix casos d’immoralitat (6,12-20), el desordre en les assemblees comunitàries i les diferències en les celebracions de l’eucaristia (11,2-34); finalment, l’han informat d’errors doctrinals sobre la resurrecció dels morts (15,12-34).
D’altra banda, els corintis han escrit a Pau demanant-li que els parli sobre el matrimoni i la virginitat (7,1). I, encara que no ho digui explícitament, podem suposar que també li han demanat que els respongui si poden menjar o no carn que ha estat sacrificada als ídols (8,1); també és probable que l’hagin consultat sobre la importància, l’ordenació i l’ús dels dons espirituals (12,1), i sobre la col·lecta a favor dels cristians de Jerusalem (16,1).
Totes aquestes qüestions que Pau tracta en la carta es retroben en un tema fonamental: com ha d’arrelar el missatge cristià en cada cultura, de manera que la cultura sigui respectada i el missatge cristià no quedi aigualit ni malmès.
Pau opta per una postura d’equilibri: rebutja decididament tot allò que és irreconciliable amb el missatge cristià, i es mostra acollidor amb tot allò que no hi és incompatible.
1 Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. * 2 Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final va tenir fam. * 3 El temptador se li acostà i li digué:—Si ets Fill de Déu, * digues que aquestes pedres es tornin pans. *
4 Però ell li va respondre:
—L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. *
5 Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el posa al punt més alt del temple * 6 i li diu:
—Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. Diu l’Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. *
7 Jesús li contestà:
—També diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. *
8 Després el diable se l’enduu dalt d’una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria 9 i li diu: —Et donaré tot això si et prosternes i m’adores. *
10 Li diu Jesús: —Vés-te’n, Satanàs! Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell. *
11 Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i l’assistien.
12 Quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, * es retirà a Galilea; 13 però va deixar Natzaret i se n’anà a viure a Cafarnaüm, * vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. * 14 Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: *
15 Terra de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: *
16 el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra. *
17 Des d’aleshores Jesús començà * a predicar. Deia: —Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop. *
18 Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l’aigua. Eren pescadors. 19 Jesús els diu:
—Veniu amb mi * i us faré pescadors d’homes.
20 Ells immediatament deixaren les xarxes i el van seguir. *
21 Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. 22 Ells immediatament deixaren la barca i el pare i el van seguir.
23 Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, * anunciant la bona nova del Regne * i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena. *
24 La seva anomenada es va escampar per tot Síria. * Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. * 25 I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l’altra banda del Jordà. *
