Menu
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, el poble passava tanta set que deia, murmurant contra Moisès: «Per què ens has fet pujar d’Egipte! Vols matar-nos de set amb els nostres fills i el nostre bestiar?». Moisès s’exclamà al Senyor: «Què puc fer per aquest poble? Una mica més i m’apedregaran». El Senyor li respongué: «Passa al davant del poble i emporta’t alguns ancians d’Israel; pren la vara amb què vas tocar el Nil i posa’t en camí. Jo estaré allà davant teu dalt la roca, a l’Horeb. Tu dona un cop a la roca i en sortirà aigua, i tot el poble podrà beure». Moisès ho va fer així davant els ancians d’Israel.
I donà a aquell lloc els noms de Massà i de Meribà, perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?»
La història passa a Refidim, en ple desert, entre Egipte i Israel. Però en la memòria d’Israel aquest lloc no es coneix com a Rafidim, sinó com Meribà i Massà: a la lectura d’avui comprenem el perquè…
“En aquells dies, el poble passava tanta set que deia, murmurant contra Moisès: Per què ens has fet pujar d’Egipte!”.
El poble estava assedegat, no tenien aigua i estaven desesperats…
“Què puc fer per aquest poble? Una mica més i m’apedregaran”
L’amotinament contra Moisès de fet anava més lluny, anava vers Déu mateix…
Llavors Moisès toca la roca amb la seva vara i brolla aigua… i el poble va poder apagar la seva set.
I molt més que això: el poble va constatar que Déu estava allà, al seu costat, en el camí de la llibertat. D’això no n’hagueren hagut de dubtar mai.
“I donà a aquell lloc els noms de Massà i de Meribà, perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?”
El que va passar va ser molt greu: va ser una prova, un desafiament (Massà), una acusació (Meribà).
I és per això que en la memòria col·lectiva del poble d’Israel aquest lloc es recorda amb aquests noms simbòlics de Massà i Meribà.
La sospita, la malfiança de Déu enverina les nostres vides.
L’única actitud positiva, vàlida, és la de confiança…
Cadascú de nosaltres troba dificultats per fer confiança quan li ve la prova del sofriment o de ser fidel als manaments. Qui ens diu que Déu vol que siguem lliures i feliços? Quan Crist va ensenyar el Parenostre als seus deixebles, va ser precisament per instal·lar-los en la confiança filial:
“No ens deixeu caure en la temptació” podria significar “que els nostres moments de prova no es converteixin en moments de dubte”.
En la dificultat, continuar dient a Déu “Pare”, és afirmar que sempre està amb nosaltres.
Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb els nostres cants.
Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor, que ens ha creat;
ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia. R.
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
«No enduriu els vostres cors com a Meribà,
com el dia de Massà en el desert,
quan van posar-me a prova els vostres pares,
i em temptaren, tot i haver vist les meves obres».
R. Tant de bo que avui sentíssim la veu del
Senyor: «No enduriu els vostres cors».
Les dues parts que componen aquest salm corresponen a altres tants moments d’una solemne acció litúrgica.
La primera (vv. 1-7) és un cant processional adreçat a la comunitat per convidar-la a entrar joiosament a la casa del Senyor.
En la segona part (vv. 8-11) s’escolta un oracle del Senyor, que exhorta Israel a no imitar la incredulitat i la rebel·lia dels seus avantpassats al desert.
Aquest salm era utilitzat pels jueus en les cerimònies de renovació de l’Aliança. Mitjançant dues exhortacions, els levites, organitzadors del culte al temple, conviden l’assemblea a participar activament en la celebració: «veniu, celebrem amb crits, aclamem, presentem-nos, prosternem-nos…»
Comentant la primera lectura, dèiem “L’únic camí pel creient és la confiança en Déu”; i ara en trobem un ressò:
“Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu…”
Perquè no sempre Israel ha escoltat dòcilment els seus profetes…
Aquest salm està tot ell impregnat de l’experiència de Meribà i Massà en el desert:
“Tota la comunitat dels israelites va partir del desert de Sín, seguint les etapes indicades pel Senyor. Van acampar a Refidim, però no hi van trobar aigua per a beure. Llavors el poble es posà a discutir amb Moisès i li deia: Dóna’ns aigua per a beure. Moisès els va replicar: Per què discutiu amb mi? Per què poseu a prova el Senyor? Però el poble tenia set i murmurava contra Moisès. Deia: Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set, amb els nostres fills i el nostre bestiar? Moisès va clamar al Senyor: Què haig de fer per aquest poble? Acabaran apedregant-me. El Senyor respongué a Moisès: Passa al davant del poble i fes-te acompanyar d’alguns ancians d’Israel; pren el bastó amb què donaves cops al Nil, i camina. Jo estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure.
Moisès ho va fer així, en presència dels ancians d’Israel, i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?” (Ex 17, 1-7).
Com van poder dubtar de les intencions de Déu, després de com els va ajudar per sortir d’Egipte? En endavant, quan sortia el tema de Meribà i Massà, apareixia la vergonya…
En aquesta estrofa queda resumida tota l’aventura de la nostra vida de fe, personal i comunitària:
“No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist les meves obres”
Durant el seu camí pel desert, a cada dificultat, apareixia la qüestió a la confiança…
I és que la Bíblia diu que la fe és, senzillament, confiança!
“… aclamem la Roca que ens salva…” Déu va fer brollar aigua de la roca: en el futur, hom recordarà aquest episodi dient de Déu que és la Roca d’Israel.
Jesús va voler reviure el temps del desert, lloc de la prova, lloc de la temptació i del desafiament a Déu (“Meribà i Massà”, Ex 17,1-7; Nm 20,1 -13). Durant quaranta dies, evocant els quaranta anys de la llarga peregrinació pel desert, Jesús va ser temptat.
I les tres formes concretes d’aquesta temptació eren precisament les mateixes del poble d’Israel: la temptació de la fam, la temptació dels ídols, la temptació dels signes miraculosos. Un dia o un altre, són les temptacions de qualsevol persona.
L’Església ens proposa de recitar aquest salm cada matí, això no és mera casualitat. La invitació a l’alegre lloança del començament és una invitació diària. L’advertiment sever a resistir la temptació és també una invitació positiva: Avui… tot és possible. El passat és passat… El mal d’ahir es va acabar.
Una nova jornada comença.
Cada dia podem tornar a aprendre a “escoltar”, a “fer confiança”: és per això que el salm 94 és el primer cada matí a la litúrgia de les hores…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. I l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.
Adoneu-vos bé d’això: Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents. Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat? Potser sí que per un home bo trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida. Doncs bé, Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, que érem encara pecadors.
El capítol 5 representa un canvi en la carta als Romans: fins ara, Pau, parlava del passat de la humanitat (dels pagans i dels creients); en endavant, parla de l’avenir, que pels creients ha estat transfigurat per la vida, mort i resurrecció de Jesucrist.
“Adoneu-vos bé d’això: Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents”.
Per nosaltres, vol dir, pel nostre favor…
De què érem culpables? De tot l’odi i la violència que perden la vida dels homes, tot això, molt sovint, per amor a diners o poder… D’aquest tipus de desviació general que Pau descriu al començament d’aquesta carta als romans i que fa que sovint vulguem dir “pobra humanitat”…
“després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor”.
Tenim el dret d’estar orgullosos dels dons de Déu, a partir del moment en què hem descobert el destí fabulós al qual Déu ens convida.
“És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm…”
Aquest Esperit que Jesús ens ha tramès, és l’Esperit mateix de Déu, l’amor personificat. Aquesta certesa hauria de vèncer totes les pors, totes les forces de divisió…
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar… (el text és molt llarg: en trobareu la resta en el document annex, en el capítol 4 de l’evangeli segons sant Joan).
Les trobades a prop de pous han donat peu a alguns relats de la Bíblia: El servent d’Abraham, Eliezer hi troba a Rebeca, que serà l’esposa d’Isaac; també al voltant d’un pou, Jacob s’enamora de Raquel. I avui, llegim un dels diàlegs més cèlebres de l’evangeli de Joan, el diàleg amb qui serà més endavant coneguda com la Samaritana.
“Era cap al migdia quan Jesús…”
Per què Joan precisa l’hora?
En un país calorós, aquesta no és pas l’hora adequada per anar a pouar aigua… Potser la Samaritana, mal vista en el seu poble, va escollir aquesta hora per no trobar ningú?
O potser Joan ens vol fer veure que és l’hora de la llum plena i que la llum del món plana sobre Samaria amb la revelació del Messies?
Perquè a ulls dels fariseus, els samaritans eren herètics i necessitaven una conversió…
I és que entre els jueus i els samaritans hi havia una gran disputa des de feia molt de temps.
I era especialment activa en temps de Jesús.
Llavors podem comprendre l’astorament de la Samaritana: com un jueu s’abaixa a demanar-li quelcom?
“Li diu la dona: Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot».
Ell li respon: «El Messies sóc jo, que parlo amb tu”.
Ella ha acceptat el diàleg, ha estat receptiva i oberta, ha demanat de bona fe una explicació de què cal fer per plaure a Déu, i així ha arribat al coneixement del Messies…
”Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries
demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada”.
Però només perquè ella l’escoltava, Jesús pot oferir-li el veritable regal: el do de Déu és Jesús mateix; és saber-ho. Jesús ho repeteix en la seva última oració:
“Després d’haver dit tot això, Jesús va alçar els ulls al cel i digué: —Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. I la vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist” (Jn 17, 1-3).
“Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies…”
L’Esperit desperta en nosaltres la nostra pròpia resposta…
En tot aquest relat, Joan ens fa comprendre que amb la vinguda del Messies, el món ha canviat realment…
“…Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat”.
Quin és el temple o santuari on Déu vol ser adorat? La resposta de Jesús és realment sorprenent perquè supera la qüestió sobre quin lloc o quin temple és l’adequat per donar culte a Déu…
Els temps s’han acomplert: l’hora vers la qual transcorria la història humana, ha arribat.. A partir d’ara, el culte ja no és qüestió de lloc, temple, muntanya…
L’aigua viva entra en tot cor creient…
La nostra realitat humana és la realitat d’éssers assedegats.
Necessitats. Plens d’anhels. Amb preguntes.
Amb projectes. Amb afanys. Amb expectatives de futur.
Portem ben endins la llavor d’allò que podem esdevenir.
Hem escoltat la promesa – i ens ha estat ofert!- de ser molt més del que sabem i coneixem.
Estem habitats per un esperit que aspira i sospira per una plenitud i una realització molt més enllà del que veiem.
Copsem quelcom inexpressable, i volem ser-hi allà. Però no hi arribem.
A cops, ni tan sols ens hi acostem.
Molt sovint volem calmar la nostra profunda set amb refrescos sintètics de gustos artificiosos, que encara ens en donen més.
I aquesta Aigua Viva de Jesús……
No pot embotellar-se. Ni vendre’s. Només mostrar-la.
Ningú no pot quedar-se-la. Ningú no pot guardar-la al rebost.
Cal anar a buscar-la allà on corre. Cal beure-la. Serena i continuadament.
Ningú no pot beure per un altre. Cal descobrir-la. Buscar-la. I viure-la…
1 Tota la comunitat dels israelites va partir del desert de Sín, seguint les etapes indicades pel Senyor. Van acampar a Refidim, * però no hi van trobar aigua per a beure. 2 Llavors el poble es posà a discutir amb Moisès i li deia:
—Dóna’ns aigua per a beure.
Moisès els va replicar:
—Per què discutiu amb mi? Per què poseu a prova el Senyor?
3 Però el poble tenia set i murmurava contra Moisès. Deia:
—Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set, amb els nostres fills i el nostre bestiar? *
4 Moisès va clamar al Senyor:
—Què haig de fer per aquest poble? Acabaran apedregant-me.
5 El Senyor respongué a Moisès:
—Passa al davant del poble i fes-te acompanyar d’alguns ancians d’Israel; pren el bastó * amb què donaves cops al Nil, i camina. 6 Jo estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure.
Moisès ho va fer així, en presència dels ancians d’Israel, 7 i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor * quan deien: «El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?»
8 Llavors els amalequites * van venir a Refidim per atacar Israel. 9 Moisès digué a Josuè: *
—Escull uns quants homes que ens defensin i vés demà a lluitar contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb el bastó de Déu a la mà.
10 Josuè va fer com li havia dit Moisès i va atacar els amalequites. Mentrestant, Moisès, Aaron i Hur havien pujat dalt el turó. 11 Si Moisès alçava la mà, guanyava Israel; * però si l’abaixava, guanyaven els amalequites. 12 Quan a Moisès començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s’hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol. 13 Josuè va desfer la tropa amalequita i els passà a tall d’espasa.
14 Després el Senyor va dir a Moisès:
—Escriu això en un document perquè en consti la memòria i comunica-ho a Josuè: “Esborraré d’aquesta terra el record d’Amalec.”
15 Moisès va aixecar un altar i li posà aquest nom: «El Senyor és el meu estendard». 16 Després va dir:
—Una mà s’ha alçat contra el tron del Senyor. * Guerra del Senyor contra Amalec per sempre més!
1 Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
2 presentem-nos davant seu * a lloar-lo,
aclamem-lo amb cants de goig.
3 El Senyor és el gran Déu,
el gran rei * per damunt de tots els déus.
4 Té a la mà les entranyes de la terra
i són d’ell els cims de les muntanyes.
5 La mar és d’ell, perquè ell l’ha feta,
les seves mans han modelat la terra ferma.
6 Veniu, * prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor que ens ha
creat.
7 Ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia. *
Tant de bo que avui escolteu la seva veu:
8 «No enduriu els cors * com a Meribà,
com el dia de Massà, * en el desert,
9 quan van posar-me a prova els vostres pares,
quan em temptaren, tot i haver vist les meves
obres.
10 »Disgustat durant quaranta anys,
vaig dir d’aquella generació:
“És un poble de cor esgarriat, *
que desconeix els meus camins.”
11 Per això, indignat, vaig jurar:
“No entraran al meu lloc de repòs.”» *
1 Ara, doncs, que ja som justos per la fe, estem en pau amb Déu gràcies a nostre Senyor Jesucrist. * 2 Per ell, en virtut de la fe, * tenim accés * a aquesta gràcia en la qual ens mantenim i ens gloriem, tot esperant la glòria de Déu. 3 Més encara: fins i tot en les tribulacions * trobem motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència; * 4 la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. 5 I l’esperança no enganya, * perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.
6 Perquè, quan encara érem febles, Crist, en el temps fixat per Déu, va morir pels injustos. 7 De fet, amb prou feines trobaríem algú que volgués morir per un home just; més ben dit, potser sí que algú estaria disposat a morir per un home bo. 8 Però Déu ha donat prova de l’amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. * 9 Amb molta més raó, doncs, ara que ja som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig * gràcies al mateix Crist. 10 Perquè, si quan encara érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. 11 Més encara: gràcies a nostre Senyor Jesucrist, que ens ha obtingut la reconciliació, trobem motiu de gloriar-nos en Déu. *
12 Per obra d’un sol home va entrar el pecat al món, i per mitjà del pecat hi entrà també la mort; i així la mort s’ha estès a tots els homes, ja que tots han pecat. * 13 Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha Llei, el pecat no pot ser sancionat. * 14 Tot i això, la mort va imperar durant el temps que va d’Adam a Moisès, fins sobre aquells qui no van pecar amb una transgressió semblant a la d’Adam, el qual prefigurava el qui havia de venir. *
15 Però el do no té comparació amb la falta, perquè si tants han mort per la falta d’un de sol, molt més abundosament s’ha estès sobre tots la gràcia de Déu i el do de la gràcia que ve per un sol home, Jesucrist.
16 De fet, el do tampoc no té comparació amb les conseqüències del pecat d’un de sol: el pecat d’un sol home ha fet que el judici acabés en condemna, mentre que, després de moltes faltes, el do acaba fent-nos justos. 17 Així, doncs, si per la falta d’un de sol la mort ha imperat per culpa d’ell, molt més els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do de la justícia viuran i regnaran gràcies a un de sol, Jesucrist.
18 Per tant, així com per la falta d’un sol home la condemna s’ha estès a tots els homes, també, perquè ha estat just un de sol, tots els homes són fets justos i obtenen la vida. 19 Així com per la desobediència d’un de sol tots han esdevingut * pecadors, també per l’obediència d’un de sol tots seran fets justos. *
20 La Llei, doncs, va arribar i, com a conseqüència, van augmentar les faltes; * però on abundà el pecat, sobreabundà la gràcia, 21 de manera que, així com el pecat imperava mitjançant la mort, també ara imperi la gràcia mitjançant la justícia salvadora i ens porti a la vida eterna, per Jesucrist, Senyor nostre.
1 Jesús va saber que havia arribat a oïda dels fariseus que ell feia més deixebles i en batejava més que Joan. * 2 De fet, no era Jesús qui batejava, sinó els seus deixebles. 3 Llavors va deixar Judea i se’n tornà a Galilea.
4 Jesús havia de travessar Samaria. * 5 Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; * 6 allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia. * 7 Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu:
—Dóna’m aigua.
8 Els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar.
9 Però la dona samaritana preguntà a Jesús:
—Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?
Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. *
10 Jesús li respongué:
—Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dóna’m aigua”, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva. *
11 La dona li diu:
—Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva? 12 El nostre pare Jacob * ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?
13 Jesús li respongué:
—Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. 14 Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: * l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna. *
15 Li diu la dona:
—Senyor, dóna’m aigua d’aquesta. Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar.
16 Ell li diu:
—Vés a cridar el teu marit i torna.
17 La dona li contesta:
—No en tinc, de marit.
Li diu Jesús: —Fas bé de dir que no en tens. 18 N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat.
19 La dona li respon:
—Senyor, veig que ets un profeta. * 20 Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, * però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem. *
21 Jesús li diu:
—Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.
22 Vosaltres adoreu allò que no coneixeu; * nosaltres adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. * 23 Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. * Aquests són els adoradors que vol el Pare. 24 Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han d’adorar-lo en Esperit i en veritat. *
25 Li diu la dona:
—Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.
26 Jesús li respon:
—Sóc jo, el qui et parla. *
27 En aquell moment arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. 28 Llavors la dona deixà la gerra i se’n va anar al poble a dir a la gent:
29 —Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies? *
30 La gent va sortir del poble i l’anà a trobar.
31 Mentrestant, els deixebles el pregaven:
—Rabí, menja.
32 Però ell els contestà:
—Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu.
33 Els deixebles es preguntaven entre ells:
—És que algú li ha portat menjar?
34 Jesús els diu: —El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat * i dur a terme la seva obra. *
35 ¿No teniu costum de dir: “Quatre mesos més i ja serem a la sega”? Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! * 36 El segador ja rep el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s’alegren plegats el sembrador i el segador. 37 En aquest cas té raó la dita: “Un és el qui sembra i un altre el qui sega.” * 38 Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball.
39 Molts dels samaritans d’aquell poble van creure en Jesús per la paraula de la dona, que assegurava:
«M’ha dit tot el que he fet.» 40 Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. 41 Per la paraula d’ell mateix encara molts més van creure, 42 i deien a la dona: —Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món. *
43 Dos dies després, Jesús se’n va anar d’allà cap a Galilea. 44 Ell mateix havia assegurat que un profeta no rep cap honor al seu poble. * 45 Així, doncs, quan va arribar a Galilea, els galileus el van acollir, perquè ells també havien anat a la festa a Jerusalem i havien vist tot el que Jesús hi havia fet en aquella ocasió. *
46 Va tornar, doncs, a Canà de Galilea, on havia convertit l’aigua en vi. *
A Cafarnaüm hi havia un funcionari reial * que tenia el fill malalt. 47 Quan va sentir que Jesús havia vingut de Judea a Galilea, anà a trobar-lo i li va demanar que baixés * a guarir el seu fill, que estava a punt de morir. 48 Jesús li digué:
—Si no veieu senyals i prodigis, no creieu. *
49 El funcionari li contestà:
—Senyor, baixa abans no es mori el meu fill!
50 Jesús li digué:
—Vés, que el teu fill viu.
Aquell home va creure en la paraula que Jesús li havia dit i es posà en camí. 51 Ja baixava a Cafarnaüm quan els seus servents l’anaren a trobar i li digueren que el seu fill era viu.
52 Ell els va preguntar a quina hora s’havia posat millor. Els servents li respongueren:
—Ahir, a la una del migdia, * el va deixar la febre.
53 Llavors el pare s’adonà que era exactament l’hora en què Jesús li havia dit: «El teu fill és viu.» I van creure ell i tota la seva família.
54 Aquest segon senyal, * Jesús el va fer quan arribà a Galilea des de Judea.
