Menu
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa». El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès». Ell respongué: «Aquí em teniu». Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada». I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob».
Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.
Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel».
Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?». Déu li contestà: «Jo sóc el qui sóc». I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-sóc m’envia a vosaltres”». Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres”. Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions».
El segon llibre del Pentateuc ve a ser el cor de tot l’Antic Testament. La narració de l’Èxode lliga les diverses experiències del poble (opressió, alliberament, pasqua, aliança, llei, desert) i presenta un esdeveniment que tindrà validesa per a totes les generacions.
Segons la tradició jueva, “cada generació ha de considerar-se ella mateixa, sortida d’Egipte”. Així, els fets del passat esdevenen “memorial”. El mot “Èxode” (pres del títol grec del llibre) expressa aquesta “sortida”, present en tots els temps, cap a l’aliança amb el Senyor.
Aquest magnífic relat és cabdal per la fe d’Israel i també per a la nostra: és la primera vegada que la humanitat descobria que era estimada per Déu. I per aquesta descoberta, va caler la Revelació.
La immigració dels hebreus a Egipte va tenir lloc segles abans, de resultes d’una fam; les coses, al començament anaren bé; però al cap de segles, en multiplicar-se, i en l’època del naixement de Moisès, van començar a inquietar el poder. I malgrat que els anaven bé com a mà d’obra barata, van començar a impedir llur reproducció: tot nou-nat baró havia de ser mort per la llevadora…
Ja sabem la història de Moisès: va escapar miraculosament de la mort així programada i finalment va ser adoptat per la filla del faraó.
Un dia, Moisès pren partit: per defensar un hebreu que era víctima de la violència d’un egipci, Moisès mata aquest darrer…
L’endemà, tot veient com dos hebreus s’estaven barallant, els cridà l’atenció. I Moisès va notar que el van rebutjar perquè s’havia posat on no el demanaven. Quedava clar que ningú no l’acceptaria com a capdavanter d’una revolta contra el faraó. A més, aquest havia decidit castigar-lo per la mort de l’egipci.
Així doncs, fora ja de la cort i per escapar de les represàlies, va exiliar-se en el desert del Sinaí. I allà es va casar amb Cipora, una madianita, la filla de Jetró.
I és aquí on comença el nostre relat d’avui.
“Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu”
Un home sensible a la misèria dels seus germans, que s’hi havia involucrat i que havia palesat la seva impotència:
Moisès era un home pobre que s’acostava a una estranya bardissa cremant…
L’acció de Déu necessita que aquell qui és escollit accepti la crida. I en el cas de qui pateix, cal que accepti de ser salvat.
Beneeix el Senyor, ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia,
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d’amor entranyable. R.
El Senyor fa justícia als oprimits,
sentencia a favor d’ells.
Ha revelat a Moisès els seus camins,
el seu estil d’obrar, als fills d’Israel. R.
«El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor».
El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra. R.
R. El Senyor és compassiu i benigne.
Aquest salm ja l’hem comentat altres vegades. Hem parlat del paral·lelisme dels versets, d’aquesta espècie de
balanceig de les línies que es van responent (l’ideal fóra dir-lo a dues veus, línia a línia…). També hem fet notar aquest to de joia de l’acció de gràcies.
En els versets del salm que llegim avui, el perdó hi és present tothora:
“Ell et perdona les culpes… No ens castiga els pecats com mereixíem…”
Heus ací una de les grans descobertes de la Bíblia: Déu és amor i perdó. És en això que és diferent de nosaltres, tan sorprenent per nosaltres…
Caldria tenir al cap aquesta frase d’Isaïes: “Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus”. I cal tenir present el context en el qual va ser dita:
“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop. Que l’injust abandoni el mal camí, i el malèfic, les seves intencions! Que tornin al Senyor, que és compassiu, al nostre Déu, tan generós a perdonar. Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus. Ho dic jo, el Senyor” (Is 55, 6-8).
És precisament la misericòrdia inesgotable de Déu la que fa la diferència entre Déu i nosaltres (val a dir que aquest text va ser escrit cinc-cents anys abans de Crist…).
El perdó de Déu no és un acte puntual, un esdeveniment, és el mateix ésser seu.
Quan nosaltres fem el pas per entrar en el perdó de Déu, aquest perdó ja ha estat concedit a l’avançada…
Etimològicament, la paraula “per-dó”, és el do perfecte, el do més enllà de l’ofensa, més enllà de la ingratitud; és l’aliança oferta sempre malgrat la infidelitat. Perdonar qui ens ha fet mal, és continuar, malgrat això, de proposar-li una aliança, una relació d’amor o d’amistat.
I això no vol pas dir oblidar. Perdonar i oblidar són dues coses diferents.
Perdonar no és ni oblidar ni esborrar: el que està fet, fet està, res no l’esborrarà.
Així doncs, el perdó no esborra el passat… però obre l’avenir. Deixa anar les cadenes de la culpabilitat, aporta
l’alliberament interior, hom pot continuar…
Quan els pares d’una jove assassinada perdonen a l’assassí, no vol dir que han oblidat l’acte comès; però és en el mateix dolor, potser, d’on ells treuen la misericòrdia necessària per perdonar; el perdó és llavors no un cop d’esborrador sinó un acte profundament alliberador.
El qui és perdonat no és un innocent, no ho serà mai, però podrà aixecar el cap…
Quan perdonem i quan som perdonats, deixem de mirar vers el passat i aixequem el cap envers l’avenir.
En la nostra relació amb Déu succeeix el mateix: cap de nosaltres no és un innocent però tots som pecadors perdonats.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.
Després de la missió a la ciutat d’Atenes, il·lustrada en el llibre dels Fets dels Apòstols amb el cèlebre discurs de l’Areòpag (Ac 17, 22-31), Pau va emprendre l’evangelització de Corint (Ac 18, 1-18), on va fer estada aproximadament un any i mig, entre l’hivern del 50 i l’estiu del 52.
Corint, capital de la província romana d’Acaia, era una ciutat reconstruïda feia uns cent anys, plena de vitalitat i prosperitat, sobretot a causa de la seva situació geogràfica entre dos mars, amb un port oriental que donava al mar Egeu i un altre d’occidental que donava a l’Adriàtic.
La ciutat passava de mig milió d’habitants, dues terceres parts dels quals eren esclaus, i tots plegats formaven una barreja de races, de cultures i de religions. A més de ser una ciutat populosa i rica, era coneguda per la corrupció i la disbauxa, fins al punt que existia el verb “corintejar” per a designar un estil de vida llicenciós.
La comunitat cristiana a la qual s’adreça aquesta carta devia ser força nombrosa i estava formada per uns quants centenars de persones que representaven una minoria insignificant en el conjunt de la població.
“… els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure”. : Els ve a dir que no estan a cobert de les temptacions…
Els proposa una lectura de la història de l’èxode d’Egipte: Déu, fidel, els ajuda en el seu camí envers la llibertat i per contra troba només ingratitud!. Pensem en el pas pel mar Roig, quan en el desert tenen set i Moisès fa brollar aigua de la roca (Massà i Meribà)… I malgrat aquestes proves, el poble es lamentava i revoltava.
És per tot això que Pau els demana coratge per tenir un comportament cristià…
Sempre la mateixa història: nosaltres som com el poble d’Israel en el desert, tal com ens recorda Pau en aquesta segona lectura d’avui…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual».
I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar».
Heus ací un text sorprenent! Ajunta dos fets ben diferents i una paràbola de Jesús per fer-nos comprendre què ens diu sobre aquests dos fets.
Quant al primer fet, la matança de galileus, la crueltat de Pilat era ben coneguda. La hipòtesi més versemblant, és que els galileus que van anar en pelegrinatge a Jerusalem, van ser acusats de ser opositors al poder polític romà.
Sabem que l’ocupació romana era mal tolerada per una part important de la població jueva i que en l’època del naixement de Jesús hi va haver la revolta de Judes el Galileu.
Aquests pelegrins, doncs, haurien estat massacrats per ordre de Pilat quan estaven reunits en el temple de Jerusalem, per oferir un sacrifici.
Quant a l’esfondrament de la torre de Siloé, va ser una catàstrofe natural com n’hi ha sovint, desgraciadament.
De la resposta de Jesús, podem endevinar la pregunta que devia estar en els llavis dels seus deixebles i que no és altra que la que ens fem nosaltres ben sovint:
Què és el que jo he fet al Bon Déu perquè m’arribi això o allò?
És l’eterna qüestió de l’origen del sofriment, problema mai resolt! A la Bíblia, és el llibre de Job el que tracta de forma més aguda aquest punt; i enumera totes les explicacions que els homes han inventat des que el món és món.
Entre les explicacions donades per l’entorn de Job, que estava atribolat per tots els sofriments possibles, la més freqüent era que el sofriment seria el càstig del pecat.
Tanmateix, la conclusió del llibre de Job és molt clara: el sofriment no és el càstig del pecat…
Al final del llibre, d’altra banda, és Déu mateix qui parla: no dóna cap explicació i declara nul·les totes les que els homes han inventat.
Déu demana a Job només reconèixer dues coses: primer, que el control dels esdeveniments se li escapa i segon, que cal viure-les sense mai perdre la confiança en el seu Creador.
En el text d’avui, la resposta de Jesús és categòrica: no hi ha cap relació entre el sofriment i el pecat. En la línia del llibre de Job…
Però ell continua i a partir d’aquests dos fets, convidarà els seus apòstols a una veritable conversió. I afegeix la paràbola de la figuera…
Amb la paràbola de la figuera Jesús ens diu per què cal convertir-se, i així, de passada, ens diu també què vol dir convertir-se.
I en aquest cas, “convertir-se” vol dir “deixar-se cuidar” pel vinyater; deixar-se estimar. Com la figuera: deixar-se cavar i adobar. Així donarem fruit. En realitat, el “fruit” som nosaltres mateixos en la mesura que acceptem ser fills.
La vinya és símbol del Poble Elegit, especialment treballat, protegit i amanyagat. A les vinyes sempre s’hi plantava una figuera, ben necessària perquè els treballadors poguessin descansar a la seva ombra (els ceps fan l’ombra massa baixa) i alimentar-se amb els seus fruits. Però una figuera que no fa fruit no serveix: “Talla-la d’una vegada”!
Però la paràbola vol posar en relleu també la tendresa del vinyater…
El vinyater excusa la figuera: potser no l’he treballada prou; potser li falta adob…
En aquesta paràbola s’hi mostren a la vegada la duresa i la tendresa; la justícia i la bondat.
La conversió que Jesús demana no fa referència als comportaments sinó que ens diu que el que cal canviar amb urgència és la nostra representació d’un Déu castigador.
La frase: “si no us convertiu, tots acabareu igual”,
voldria dir una cosa com: la humanitat camina cap a la seva perdició perquè no fa confiança en Déu…
La nostra llibertat ha d’escollir entre la confiança en Déu i la sospita i el recel; escollir la confiança és creure que la intenció, el designi de Déu, és bondadós; aquest canvi en els nostres cors canviaria la faç del món.
Tota la vida de Jesús és beneir el qui pateix, posant-se molt al seu costat: això és l’encarnació, el Déu ambnosaltres (Emmanuel). “Passà pel món fent el bé”, i això ens va fer descobrir en ell al mateix Déu.
I al costat de tot això, Jesús és capaç d’aprofundir un punt més, de mostrar la fecunditat del dolor: “si el gra de blat no mor…”.
Davant la desgràcia, tenim tendència a buscar culpables; i la nostra duresa és capaç de declarar culpables precisament a les mateixes víctimes. De vegades pensem: “Algun mal deuen haver fet… que els hagi passat això”.
Com a creatures, depenem de l’acció creativa de Déu, i seria suïcida voler “desfer-se’n”. Com a creadors, podríem caure en el parany de voler funcionar només amb la nostra creativitat.
Imaginem una làmpada elèctrica: és capaç de donar llum i escalfor, però només si està connectada al corrent elèctric. La seva capacitat de donar depèn de la seva capacitat de rebre. I per potent que sigui, seria una fatal equivocació pretendre fer llum prescindint de la font elèctrica que l’alimenta.
Quan l’home “descuida” la seva connexió amb la seva Font, entra en una situació de risc greu. La duresa de Déu vol desfer la nostra duresa de cor quan ens resistim a rebre la seva tendresa, que és l’única cosa que ens permet existir, i gaudir de la vida.
Sembla que Jesús deixa a part si el problema del mal accidental o causat és un càstig de Déu. El
preocupa i subratlla una altra cosa. El final pot ser sobtat. Com l’assalt d’un lladre.
Cal aprofitar el temps
Canviem de mentalitat
Convertim-nos!
Donem fruit!
…Aquest magnífic relat és cabdal per la fe d’Israel i també per a la nostra: és la primera vegada que la humanitat descobria que era estimada per Déu. I per aquesta descoberta, va caler la Revelació.
Un home sensible a la misèria dels seus germans, que s’hi havia involucrat i que havia palesat la seva impotència: Moisès era un home pobre que s’acostava a una estranya bardissa cremant…
L’acció de Déu necessita que aquell qui és escollit accepti la crida. I en el cas de qui pateix, cal que accepti de ser salvat.
…Heus ací una de les grans descobertes de la Bíblia: Déu és amor i perdó.
És precisament la misericòrdia inesgotable de Déu la que fa la diferència entre Déu i nosaltres…
El perdó de Déu no és un acte puntual, un esdeveniment, és el mateix ésser seu.
…quan en el desert tenen set i Moisès fa brollar aigua de la roca (Massà i Meribà)…
I malgrat aquestes proves, el poble es lamentava i revoltava.
És per tot això que Pau els demana coratge per tenir un comportament cristià…
Sempre la mateixa història: nosaltres som com el poble d’Israel en el desert, tal com ens recorda Pau en aquesta segona lectura d’avui…
…la pregunta que ens fem nosaltres ben sovint: Què és el que jo he fet al Bon Déu perquè m’arribi això o allò?
És l’eterna qüestió de l’origen del sofriment, problema mai resolt! A la Bíblia, és el llibre de Job el que tracta de forma més aguda aquest problema; i enumera totes les explicacions que els homes han inventat des que el món és món.
…la conclusió del llibre de Job és molt clara: el sofriment no és el càstig del pecat…
Al final del llibre, d’altra banda, és Déu mateix qui parla: no dóna cap explicació i declara nul·les totes les que els homes han inventat.
Déu demana a Job només reconèixer dues coses: primer, que el control dels esdeveniments se li escapa i segon, que cal viure-les sense mai perdre la confiança en el seu Creador.
En el text d’avui, la resposta de Jesús és categòrica: no hi ha cap relació entre el sofriment i el pecat.
En la línia del llibre de Job…
Amb la paràbola de la figuera Jesús ens diu per què cal convertir-se, i així, de passada, ens diu també què vol dir convertir-se.
I en aquest cas, “convertir-se” vol dir “deixar-se cuidar” pel vinyater; deixar-se estimar.
La nostra llibertat ha d’escollir entre la confiança en Déu i la sospita i el recel; escollir la confiança és creure que la intenció, el designi de Déu, és bondadós; aquest canvi en els nostres cors canviaria la faç del món.
Tota la vida de Jesús és beneir el qui pateix, posant-se molt al seu costat: això és l’encarnació, el Déu ambnosaltres (Emmanuel).
I al costat de tot això, Jesús és capaç d’aprofundir un punt més, de mostrar la fecunditat del dolor: “si el gra de blat no mor…”.
Davant la desgràcia, tenim tendència a buscar culpables; i la nostra duresa és capaç de declarar culpables precisament a les mateixes víctimes.
Quan l’home “descuida” la seva connexió amb la seva Font, entra en una situació de risc greu.
1 Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, * sacerdot de Madian. Un dia, mentre guiava el ramat desert enllà, va arribar a l’Horeb, * la muntanya de Déu. 2 Allí se li va aparèixer l’àngel del Senyor * en una flama enmig d’una bardissa. Moisès va mirar i veié que la bardissa cremava però no es consumia. * 3 I es va dir: «M’atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: què ho fa que la bardissa no es consumeixi?»
4 Quan el Senyor va veure que Moisès s’atansava per mirar, el cridà de la bardissa estant:
—Moisès, Moisès!
Ell respongué: —Sóc aquí. *
5 Déu li digué:—No t’acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat. *
6 I va afegir: —Jo sóc el Déu del teu pare, * el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob. *
Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu. * 7 El Senyor li digué:
—He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; * 8 per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar des d’Egipte * cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel: * el país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus. * 9 El clam dels israelites ha arribat fins a mi i he vist com els egipcis els oprimeixen. 10 Ara, doncs, jo t’envio al faraó; vés-hi i fes sortir d’Egipte els israelites, el meu poble.
11 Moisès digué a Déu: —Qui sóc jo per a anar a trobar el faraó i fer sortir els israelites d’Egipte? *
12 Déu li va respondre:
—Jo sóc amb tu. I perquè vegis que t’envio jo mateix, et dono aquest senyal: quan hauràs fet sortir d’Egipte el poble d’Israel, m’adorareu dalt d’aquesta muntanya. *
13 Moisès va dir a Déu:
—Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten: “Quin és el seu nom?”, * què els he de respondre?
14 Llavors Déu digué a Moisès:
—Jo sóc el qui sóc. I afegí: —Digues als israelites: “Jo sóc” m’envia a vosaltres.
15 Després, Déu va ordenar a Moisès:
—Digues als israelites: “El Senyor, * el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.” Aquest és el meu nom per sempre més; amb aquest nom m’invocaran totes les generacions. 16 Vés a reunir els ancians d’Israel i digues-los: “El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, se m’ha aparegut i m’ha dit: He decidit d’intervenir a favor vostre, * perquè he vist com us tracten a Egipte; 17 us trauré de l’opressió d’Egipte per portar-vos al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus, * un país que regalima llet i mel.”
* 18 Els israelites t’escoltaran, i aleshores tu i els ancians d’Israel anireu a trobar el rei d’Egipte i li direu: “El Senyor, el Déu dels hebreus, se’ns ha aparegut; hem d’anar desert enllà, a una distància de tres dies de camí, per oferir sacrificis al Senyor, el nostre Déu.” * 19 Ja sé que el rei d’Egipte no us deixarà sortir si no és per la força; * 20 però jo intervindré amb el poder de la meva mà contra Egipte realitzant enmig d’ells tota mena de prodigis, i finalment us deixarà sortir. 21 A més, faré que els egipcis us mirin amb simpatia i no haureu d’anar-vos-en amb les mans buides. 22 Que cada dona israelita demani a les seves veïnes o a les que viuen amb ella objectes de plata i d’or i vestits. * Poseu-los als vostres fills i a les vostres filles, i així espoliareu els egipcis.
Beneeix el Senyor, ànima meva *
1 Referit a David.
Beneeix el Senyor, ànima meva, *
del fons del cor beneeix el seu sant nom. *
2 Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors. *
3 Ell et perdona les culpes *
i et guareix de tota malaltia;
4 rescata de la mort la teva vida *
i et corona d’amor entranyable;
5 et sacia dels béns que desitjaves, *
i tu, com l’àguila, recobres la joventut. *
6 El Senyor fa justícia als oprimits, *
sentencia a favor d’ells.
7 Ha revelat a Moisès els seus camins,
les seves gestes, als fills d’Israel.
8 «El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.» *
9 No acusa sense fi
ni es manté irritat per sempre; *
10 no ens tracta com caldria pels pecats,
no ens paga com deuria les nostres culpes. *
11 El seu amor als fidels és tan immens *
com la distància del cel a la terra; *
12 llança les nostres culpes lluny de nosaltres
com l’orient és lluny de l’occident. *
13 Com un pare s’apiada dels seus fills,
el Senyor s’apiada dels fidels,
14 perquè sap de quin fang ens va formar
i es recorda que som pols. *
15 La vida de l’home dura com l’herba,
floreix com la flor dels camps: *
16 desapareix quan hi passa la ventada *
i ni es coneix el lloc on era.
17 Però l’amor del Senyor pels seus fidels
és de sempre i dura sempre; *
la seva bondat s’estén als fills dels fills
18 si guarden la seva aliança,
si es recorden dels preceptes i els compleixen.
19 El Senyor té el seu tron en el cel, *
i el seu regnat s’estén per l’univers. *
20 Beneïu-lo, àngels del Senyor, *
herois poderosos que compliu les seves ordres,
sempre a punt d’obeir els seus manaments.
21 Beneïu el Senyor, tots els seus estols, *
servidors que executeu els seus designis.
22 Beneïu el Senyor, totes les seves criatures,
a tot arreu on ell és sobirà. *
Beneeix el Senyor, ànima meva. *
1 Germans, no vull que desconegueu que els nostres pares estaven tots sota el núvol, tots van passar el mar, * 2 i tots, per mitjà del núvol i el mar, foren batejats en Moisès; * 3 tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual * 4 i tots van beure la mateixa beguda espiritual: bevien d’una roca * espiritual que els acompanyava, * i aquesta roca era el Crist. 5 Però la majoria no foren agradables a Déu, com ho demostra el fet que van quedar estesos pel desert. * 6 Tot això era un exemple per a nosaltres, * perquè no desitgem coses dolentes, tal com ells van desitjar. * 7 I no sigueu idòlatres, com alguns d’ells ho van ser, tal com diu l’Escriptura: El poble es va asseure a menjar i beure, i acabat s’aixecaren per divertir-se. * 8 No ens llancem a cometre actes libidinosos, com ho feren alguns d’ells, i en un sol dia en van caure vint-i-tres mil. * 9 No temptem el Crist, com alguns d’ells el temptaren, i van morir picats per les serps. * 10 No murmureu, com alguns d’ells murmuraren, i van morir a mans de l’exterminador. * 11 Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per a advertir-nos a nosaltres, que ja ens trobem a la fi dels temps. *
12 Per tant, qui es pensi estar dret, que miri de no caure. * 13 Les proves que heu hagut de suportar no eren sobrehumanes; Déu és fidel * i no permetrà que sigueu temptats per damunt de les vostres forces. I, juntament amb la prova, us donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar. *
14 Per tot això, estimats meus, fugiu de la idolatria. * 15 Us parlo com a gent assenyada: jutgeu vosaltres mateixos això que dic. 16 La copa de la benedicció que nosaltres beneïm, ¿no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, ¿no és comunió amb el cos de Crist? * 17 El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, * ja que tots participem d’aquest únic pa. 18 Mireu el poble d’Israel: ¿no és cert que els qui mengen la carn de les víctimes estan en comunió amb l’altar? * 19 Què vull dir amb això? ¿Que la carn sacrificada als ídols o els mateixos ídols són alguna cosa? * 20 Més aviat vull dir que aquests sacrificis no són oferts a Déu, sinó als dimonis, * i jo no voldria que entréssiu en comunió amb els dimonis. 21 No podeu beure alhora la copa del Senyor i la copa dels dimonis! No podeu participar de la taula del Senyor i de la taula dels dimonis! * 22 O és que volem provocar la gelosia del Senyor? * Que potser som més forts que no pas ell?
23 Alguns diuen: «Tot és permès.» Però sapigueu que no tot convé. «Tot és permès», però no tot edifica. * 24 Que ningú no busqui el propi interès, sinó el dels altres. * 25 Mengeu de tot el que es ven al mercat, sense preguntar res per escrúpols de consciència, 26 perquè és del Senyor la terra i tot el que s’hi mou. * 27 Si un que no és creient us convida i vosaltres accepteu la invitació, mengeu de tot el que us ofereixi, sense preguntar res per escrúpols de consciència. * 28 Però si algú us diu: «Això és carn sacrificada en un temple pagà», no en mengeu, per consideració al qui us ho adverteix i que en fa un cas de consciència. * 29 I quan dic consciència no em refereixo a la vostra, sinó a la seva. Ara bé, per què la meva llibertat ha de ser judicada per la consciència d’un altre? * 30 Si jo dono gràcies a Déu pel que menjo, per què he de ser criticat pel menjar del qual dono gràcies? *
31 Així, doncs, tant si mengeu com si beveu, com si feu una altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu. * 32
Però no sigueu mai ocasió d’escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, * ni per a l’Església de Déu. 33 Feu
com jo, que procuro de complaure’ls tots en tot, no cercant el meu propi bé, sinó el bé de tots, perquè se
salvin.
1 Per aquell mateix temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la dels sacrificis que oferien. * 2 Jesús els respongué:
—¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? 3
Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. 4 I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, * ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? 5 Us asseguro que no: i si no us convertiu, * tots acabareu de la mateixa manera.
6 I va afegir aquesta paràbola:
—Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. * Va anar a buscar-hi fruit i no n’hi trobà. 7 Llavors digué al qui li menava la vinya:
»—Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit d’aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la. Per què ha d’ocupar la terra inútilment?
8 »Ell li respongué:
»—Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, 9 a veure si dóna fruit d’ara endavant. Si no, fes-la tallar. *
10 Un dissabte, * Jesús ensenyava en una de les sinagogues. * 11 Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. * Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. 12 Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué:
—Dona, quedes lliure de la teva malaltia!
13 Li va imposar les mans * i a l’instant ella es redreçà i glorificava Déu. 14 Però el cap de la sinagoga, * indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, * deia a la gent:
—Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d’aquests dies i no en dissabte. *
15 El Senyor * li contestà:
—Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l’ase de l’estable i els porteu a l’abeurador? * 16 ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, * deslligar aquesta filla d’Abraham que
Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys? *
17 Amb aquestes paraules, tots els seus adversaris van quedar avergonyits. La gent, en canvi, s’alegrava de totes les coses extraordinàries que feia.
18 Jesús deia:
—A què s’assembla el Regne de Déu? A què el compararé? 19 És com un gra de mostassa que un home va sembrar en el seu hort. Va créixer i arribà a ser un arbre, i els ocells del cel van fer niu a les seves branques. *
20 I digué encara: —A què compararé el Regne de Déu? 21 És com el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. *
22 Tot fent camí cap a Jerusalem, * Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. 23 Algú li preguntà:
—Senyor, ¿són pocs els qui se salven?
Jesús els contestà:
24 —Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. *
25 »Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: “Senyor, obre’ns.” Ell us respondrà: “No sé d’on sou.” * 26 Llavors us posareu a dir: “Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places.” 27 Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!” * 28 Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, * quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. 29 I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, * i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. * 30 Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers. *
31 En aquell mateix moment, alguns fariseus es van acostar a Jesús i li digueren:
—Vés-te’n d’aquí, que Herodes et vol matar.
32 Ell els respongué: —Aneu a dir a aquella guineu: * “Avui i demà trec dimonis i curo malalts, * i el tercer dia arribaré al terme. * 33 Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem.” *
34 »Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut. 35 Doncs bé, la vostra casa és abandonada. * Us dic que no em veureu fins que arribi el temps que direu:
Beneït el qui ve en nom del Senyor! *
