Menu
Lectura del llibre de Jeremies
Vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que pactaré amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà una aliança nova. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares el dia que els vaig donar la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo era el seu amo, diu l’oracle del Senyor.
L’aliança que jo pactaré després d’aquells dies amb el casal d’Israel serà aquesta, diu l’oracle del Senyor: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble. No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: «Coneixeu qui és el Senyor», perquè tots em coneixeran; del més petit al més gran, diu l’oracle del Senyor, ja que els perdonaré la culpa i no recordaré més el seu pecat.
“Vindran dies, diu l’oracle del Senyor”
Tota la Bíblia té una mirada a l’avenir; la característica dels profetes és la de saber observar, davant de tothom, l’eclosió dels borrons:
“que pactaré amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà una aliança nova”.
La paraula Aliança la trobem molt sovint a la Bíblia. De fet, és el mateix nom de la Bíblia: quan diem Antic Testament, hauríem de dir Antiga Aliança; la paraula grega que vol dir “Aliança” ha estat traduïda al llatí per “Testamentum”, que ha esdevingut “Testament” en català. Tanmateix, el significat per a nosaltres de la paraula testament no té res a veure amb el significat que ara estem comentant…
És la gran particularitat de la fe jueva i després de la fe cristiana: la convicció que Déu ha decidit revelarse als homes, a través d’un poble que té la vocació de ser el seu testimoni enmig de les nacions.
Aquesta aliança nova no serà una aliança diferent, sinó una nova etapa de la mateixa aliança… Notem que Jeremies parla del “casal d’Israel i amb el casal de Judà”: Quan el poble es va dividir en dos, després de la mort del rei Salomó, hi havia el regne de Judà al Sud i el regne d’Israel al Nord.
“que pactaré amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà una aliança nova”.
Vol dir que la promesa de Déu és vàlida per al poble sencer, malgrat les vicissituds de la història .
“Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors”
En el Sinaí, Déu va inscriure la seva Llei en unes taules de pedra; ara les vol inscriure en el cor dels homes.
Però perquè la Llei esdevingui interior a l’home, com una segona natura, cal que el cor de l’home canviï!
Aquesta esperança la trobem també en el profeta Ezequiel:
“Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres el cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions” (Ez 36, 26-27).
“Coneixeu qui és el Senyor, perquè tots em coneixeran;”
A la Bíblia, la paraula “conèixer” té a veure amb una relació d’intimitat.
Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant;
per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves faltes;
renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels pecats.
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm.
No em llenceu de la vostra presència,
ni em prengueu el vostre esperit sant. R.
Torneu-me el goig de la vostra salvació,
que em sostingui un esperit magnànim.
Ensenyaré els vostres camins als pecadors,
i tornaran a vós els qui us han abandonat. R.
R. Déu meu, creeu en mi un cor ben pur.
“…ja que els perdonaré la culpa i no recordaré més el seu pecat”.
Aquesta és la darrera frase del text que hem llegit a la primera lectura: aquella promesa el poble d’Israel
l’ha entesa i la seva resposta és aquest salm 50…
Però aquest “compadiu-vos de mi…” és un “jo” col·lectiu: en realitat és el poble d’Israel tot sencer!
I pot dir per la seva pròpia experiència:
“…per la vostra gran misericòrdia…”
Quan els profetes parlen del pecat d’Israel, no ens enganyem, parlen de la idolatria, el que els profetes anomenen “l’adulteri d’Israel”.
Com va dir Isaïes: “els pensaments de Déu no són els nostres pensaments” i a més, Isaïes precisa que justament és en matèria de perdó on Déu ens sorprèn més…
“Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.
Podem reconèixer aquí la primera frase de la Litúrgia de les Hores… Efectivament, està treta del salm 50!
La lloança, el reconeixement no poden néixer en nosaltres si Déu no obre els nostres cors i els nostres llavis…
“renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels pecats”
Cal retornar a la font d’aigua viva, de capbussar-s’hi, per ser renovats de cap a peus…
Aquest salm —designat tradicionalment amb el nom de Miserere— és la súplica penitencial per excel·lència.
El salmista és conscient de la seva profunda misèria (v. 7) i experimenta la necessitat d’una total transformació interior, per no deixar-se arrossegar per la seva tendència al pecat.
Per això, a més de reconèixer les seves faltes i d’implorar el perdó diví, suplica al Senyor que el renovi íntegrament: “creant” en el seu interior “un cor pur”.
S’hi troba, a més, el germen de la doctrina paulina sobre “l’home nou”:
“i us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement” (Col 3,10); “i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat (Ef 4,24).
Ens cal aprendre a creure que a Déu li sap greu les nostres faltes només perquè ens fan mal a nosaltres…
Recordem el que deia el profeta Jeremies:
“Però, per ventura m’ofenen a mi? ¿No es fan mal més aviat a ells mateixos, per a vergonya seva? Ho dic jo, el Senyor” (Jr 7,19).
Per tal que no ens fem més mal, cal que Déu ens transformi, que renovi una vegada i una altra vegada l’aliança a la qual ens costa tant de ser fidels!
El creient reconeix que només l’obra de Déu pot acomplir aquesta renovació del cor de l’home.
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicantlo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.
La carta als Hebreus està adreçada als cristians d’origen jueu: l’autor intenta aclarir llur nova fe cristiana a partir de llur fe jueva i llur coneixement de l’antic Testament.
El seu objectiu és el de mostrar que la història humana ha travessat una etapa decisiva amb el Crist; de l’antiga Aliança a la nova Aliança, anunciada per Jeremies. Aquesta nova aliança ha estat realitzada en la persona del Crist, que és a la vegada plenament Déu i plenament home.
“durant la seva vida mortal”
deixa ben clar que es tracta d’un home mortal…
“s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió”
Aquí l’autor fa visiblement una referència a l’episodi de Jesús pregant a l’hort de Getsemaní, que ha estat relatat en els tres evangelistes sinòptics (Marc, Mateu, Lluc) de forma molt semblant; els tres evangelistes fan notar la tristesa i l’angoixa del Crist al mateix temps que la seva determinació:
“Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva (Lc 22, 42).
Que Jesús volia escapar de la mort queda clar; però la seva pregària no s’acaba aquí:
“que es faci la teva voluntat i no la meva”.
En la seva pregària, el Crist fa passar el desig del seu Pare per davant del seu propi. Heus ací una lliçó formidable per a nosaltres!
“Déu l’escoltà per la seva submissió”
El Crist té aquesta confiança absoluta en el seu Pare: això que sant Pau tradueix per “la seva submissió”. La paraula “submissió” o “obediència” a la Bíblia signifiquen justament aquesta confiança total; Déu ens vol el bé…
Aquesta pregària del Crist ha estat doblement acomplerta: perquè el món s’ha salvat i Ell ha ressuscitat. En aquest sentit ha estat “salvat de la mort”
“aprengué en els sofriments què és obeir”
Jesús, com tot home, va tenir un camí a recórrer: el del sofriment i l’angoixa davant la mort.
En aquest punt, la humanitat coneix dues actituds: la de tenir por de Déu o la de tenir confiança en Déu. I perquè Ell no va abandonar la confiança en el Déu de la vida, el seu camí el va conduir a la resurrecció.
La gran realitat de la pregària: pregar és estar en contacte amb Déu, fer-li confiança; és tot el contrari de la temptació, la temptació de sospitar de les intencions de Déu, de pensar que ell ens vol mal i per tant que ens hi revoltem.
Els psicòlegs que analitzen el nostre comportament religiós, hi mencionen tres etapes en el creixement espiritual: la primera, la de l’infant, que coneix només el seu desig; la segona etapa, quan nosaltres som conscients de la nostra incapacitat de satisfer per nosaltres sols tots els nostres desitjos i llavors demanem Déu que ens ajudi: la pregària esdevé una cosa semblant a “que es faci la meva voluntat amb la teva ajuda…”. A la tercera etapa, la de la fe, és a dir, de la confiança absoluta en el projecte de Déu:
“Que es faci la teva voluntat i no la meva”
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, alguns d’entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Bet-Saida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom». Una veu va dir del cel estant: «Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré». La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d’altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué:
«No és per mi que s’ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi». Deia això indicant com havia de ser la seva mort.
Estem en els darrers dies abans de la festa de la Pasqua a Jerusalem i Jesús hi acaba de fer la seva entrada triomfal; les autoritats estan inquietes…
L’episodi dels grecs ve a continuació de la rebuda triomfal que la “multitud” ofereix a Jesús aclamant-lo com a Rei d’Israel (Ho llegirem diumenge que ve, que és El Ram).
Uns grecs (és a dir, uns jueus de la diàspora) volen trobar Jesús, volen parlar amb ell…
“Jesús els respongué: Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat”.
La paraula “glorificar” surt diverses vegades en el text; és una paraula difícil per a nosaltres car en el nostre llenguatge corrent significa alguna cosa ben allunyada de Déu… per a nosaltres, la glòria és el prestigi, l’aurèola que envolta un artista, per exemple, la importància que els altres li reconeixen.
A la Bíblia, la glòria de Déu, és la seva Presència. Una Presència radiant com el foc de la Bardissa on Déu es va manifestar a Moisès (Ex 3).
La paraula “glorificar” vol dir doncs simplement “revelar la presència de Déu”
“Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit”.
És la donació de la vida allò que la fa visible, d’una manera semblant a com l’espiga fa visible la vida invisible del gra de blat.
Forma part de l’essència de la vida que sigui donada, igualment com forma part de l’essència de la llavor que sigui plantada.
Viure és estimar
Però l’amor no és el sentiment més primari de la Vida….
La Vida comença dèbil, petita i insegura. L’instint més primari és conservar-la i defensar-la. Sovint pensem que la millor manera de defensar-la és imposant-se sobre els altres. Sovint entenem que la Vida és lluita per sobreviure, i que sobreviure és viure sobre els altres. El domini sobre els altres ens dóna temporalment una (falsa) sensació de seguretat.
I així hem anat muntant aquest nostre món. Hem cregut en el Poder. Hem sacralitzat el Domini.
Estimar el món significa canviar aquest món dominat pel Poder.
Jesús es fa “derrota” per a tots aquells que necessitem “victòria”. És l’oferta de l’Amor.
I Ell ens ha ensenyat que és la primera cosa a demanar a la pregària: “Que el teu Nom sigui santificat, que vingui el teu regne, que es faci la teva voluntat”; o dit altrament: “que tu siguis reconegut com el Déu d’amor i que vingui el teu regne d’amor…”
Jesús, dies més tard, durant l’interrogatori de Pilat, dirà: “Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” (Jn 18,37)
“Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat”
El príncep d’aquest món és qui, després del jardí del Gènesi, ens omple el cap d’idees falses de Déu. I ja no té la darrera paraula: L’última paraula, la definitiva, la té l’Amor.
Potser algú dirà amb escepticisme: “Va! Paraules boniques…”.
Ben cert; però la qüestió està en si són veritat o no; i també en si ens les creiem o no. Això ja depèn de
cadascú.
Els Evangelis no són una crònica de la vida de Jesús sinó una “radiografia” de la humanitat, i la resposta que Déu hi dóna.
Quan aixequem els ulls envers la creu, hi llegim, no un instrument d’odi i de dolor, sinó l’instrument del triomf de l’amor. Ell va venir per retre testimoni a la veritat, l’hora ha arribat, la missió està acomplerta…
Tota la Bíblia té una mirada a l’avenir…
“Coneixeu qui és el Senyor, perquè tots em coneixeran;”
A la Bíblia, la paraula “conèixer” té a veure amb una relació d’intimitat.
Quan els profetes parlen del pecat d’Israel, no ens enganyem, parlen de la idolatria, el que els profetes anomenen
“l’adulteri d’Israel”.
La lloança, el reconeixement no poden néixer en nosaltres si Déu no obre els nostres cors i els nostres llavis…
El creient reconeix que només l’obra de Déu pot acomplir aquesta renovació del cor de l’home.
“Déu l’escoltà per la seva submissió”
El Crist té aquesta confiança absoluta en el seu Pare: això que sant Pau tradueix per “la seva submissió”. La paraula “submissió” o “obediència” a la Bíblia signifiquen justament aquesta confiança total; Déu ens vol el bé…
…pregar és estar en contacte amb Déu, fer-li confiança; és tot el contrari de la temptació, la temptació de sospitar de les intencions de Déu.
…tres etapes en el creixement espiritual: la primera, la de l’infant, que coneix només el seu desig; la segona… la pregària esdevé una cosa semblant a “que es faci la meva voluntat amb la teva ajuda…”. A la tercera etapa, la de la fe, és a dir, de la confiança absoluta en el projecte de Déu: “Que es faci la teva voluntat i no la meva”
La paraula “glorificar” surt diverses vegades en el text; és una paraula difícil per a nosaltres car en el nostre llenguatge corrent significa alguna cosa ben allunyada de Déu…
A la Bíblia, la glòria de Déu, és la seva Presència.
La paraula “glorificar” vol dir doncs simplement “revelar la presència de Déu”
“Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit”.
És la donació de la vida allò que la fa visible, d’una manera semblant a com l’espiga fa visible la vida invisible del gra de blat.
…Sovint pensem que la millor manera de defensar-la és imposant-se sobre els altres. Sovint entenem que la Vida és lluita per sobreviure, i que sobreviure és viure sobre els altres. El domini sobre els altres ens dóna temporalment una (falsa) sensació de seguretat.
Jesús es fa “derrota” per a tots aquells que necessitem “victòria”. És l’oferta de l’Amor.
1 «En aquell temps seré Déu de tots els clans
d’Israel
i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor.
2 Això diu el Senyor:
En el desert ja em vaig complaure
en el poble escapat de l’espasa;
Israel caminarà cap al seu lloc de repòs.» *
3 El Senyor se m’aparegué de lluny, i em deia:
«T’estimo amb un amor etern;
per això t’he atret i et sóc fidel.
4 Et reedificaré i quedaràs reconstruïda,
nissaga d’Israel. *
Tornaràs a prendre els teus tambors
i sortiràs dansant d’alegria.
5 Tornaràs a plantar vinyes
per les muntanyes de Samaria;
les plantaran i en colliran la verema.
6 Vindrà un dia que, a la muntanya d’Efraïm,
els sentinelles cridaran:
“Anem, pugem a Sió,
a trobar el Senyor, el nostre Déu.” *
7 Això diu el Senyor:
Crideu d’alegria pel poble de Jacob,
celebreu la primera de les nacions, *
feu sentir l’aclamació dient:
“Salva, Senyor, * el teu poble,
la resta d’Israel!”
8 Jo els faré tornar del país del nord,
els aplegaré des de l’extrem de la terra. *
Entre ells hi haurà els cecs i els coixos,
l’embarassada i la partera:
tornarà una gran gentada.
9 Vindran tot plorant, *
suplicaran, * i jo els guiaré;
els conduiré als rierols d’aigua
per un camí pla on no ensopeguin. *
Perquè jo sóc un pare per a Israel,
i Efraïm és el meu primogènit.» *
10 Escolteu, nacions, la paraula del Senyor,
anuncieu-la als qui són lluny, a les illes:
«El qui havia dispersat Israel, de nou l’aplegarà,
i el guardarà com un pastor el seu ramat: *
11 el Senyor ha redimit el poble de Jacob,
l’allibera de les mans dels més forts.
12 Arriben a les altures de Sió cridant de goig,
a la llum de l’abundor del Senyor:
blat, vi i oli, i cries dels ramats.
Viuran com els horts amarats d’aigua, *
no patiran mai més d’escassetat.
13 Llavors dansaran d’alegria les noies,
joves i vells dansaran junts: *
canviaré el dol en festa,
els consolaré de les penes i els alegraré. *
14 Satisfaré els sacerdots amb el bo i millor de
les ofrenes,
i l’abundor de casa meva saciarà el meu poble.
Ho dic jo, el Senyor.»
15 «Això diu el Senyor:
A Ramà se sent un crit,
un plany, un plor amarg:
és Raquel que plora els seus fills
i no vol que la consolin,
perquè els seus fills ja no hi són. *
16 Això diu el Senyor:
Deixa de plorar, eixuga’t les llàgrimes.
No perdràs la paga del teu treball, *
els teus fills tornaran del país enemic.
Ho dic jo, el Senyor.
17 El teu futur és d’esperança, *
els teus fills tornaran a la pàtria.
Ho dic jo, el Senyor.
18 »He sentit com Efraïm es lamentava dient:
“M’has castigat com un vedell indòmit
i he après la lliçó.
Però fes-me tornar a tu i tornaré, *
perquè tu ets el Senyor, el meu Déu.
19 M’havia desviat, però ara me’n penedeixo;
em dono cops al pit, * ara que ho he comprès.
Estic avergonyit i confós
per les coses deshonroses que he comès de jove.”
20 Efraïm és per a mi un fill preciós,
un infant que m’encisa.
Com és que, després de renyar-lo,
encara me’n recordo tant?
Per ell se’m commouen les entranyes,
me l’estimo amb tendresa. *
Ho dic jo, el Senyor.
21 »Dreça fites, poble d’Israel,
planta pilars,
mira bé quina ha estat la teva ruta,
el camí per on te’n vas anar,
i torna, nissaga d’Israel,
torna a les ciutats que són teves!
22 Fins quan donaràs tombs, filla rebel?
El Senyor crea una cosa nova * en aquest país:
serà la dona qui rondarà l’home. *
23 »Això diu el Senyor de l’univers, Déu d’Israel: Quan jo renovaré la vida d’aquest poble, en el país de Judà i per les seves ciutats encara tornaran a dir: “Que el Senyor et beneeixi, seu de justícia, muntanya santa!” 24 Al seu entorn hi habitaran els de Judà en les seves ciutats, els pagesos i els qui transhumen amb els ramats. 25 Saciaré tots els qui defalleixen, satisfaré els qui pateixen d’escassetat. 26 Davant d’això diran: “Em desvetllo i veig que és realitat el meu dolç somni.” 27 Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que en el casal d’Israel i el de Judà faré que creixi una sembrada d’homes i de bestiar. 28 I, tal com he vigilat per arrencar i enderrocar, per enrunar, per destruir i fer mal, també vigilaré per construir i plantar. * Ho dic jo, el Senyor.
29 Aquells dies ja no diran: “Els pares menjaven raïm verd, i als fills se’ls esmussen les dents.” * 30 Cadascú morirà per culpa d’ell mateix: a tothom qui mengi raïm verd, se li esmussaran les dents.» *
31 «Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà. 32 No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares, quan els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, * tot i que jo havia complert els meus compromisos com a senyor. * Sóc jo, el Senyor, qui ho diu. 33 L’aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. * Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. * Ho dic jo, el Senyor. 34 Ja no caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: “Coneixeu qui és el Senyor”, perquè des del més petit fins al més gran, tots em coneixeran. *
Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat. * Ho dic jo, el Senyor.
35 »Això diu el Senyor,
que ha posat el sol perquè il·lumini el dia,
i ha fixat * el curs de la lluna i els estels
perquè il·luminin la nit, *
que agita la mar i fa bramular les onades,
i que té per nom “Senyor de l’univers”:
36 “Si un dia les lleis que he fixat per a tots ells
arribaven a esborrar-se de davant meu,
només llavors el llinatge d’Israel deixaria de ser
la nació que sempre tinc al davant. *
Ho dic jo, el Senyor.
37 Això diu el Senyor:
Si algú arribés a amidar l’alçada del cel
i pogués escorcollar els fonaments pregons de la terra,
tan sols aleshores jo seria capaç de rebutjar tot el llinatge d’Israel,
per tot el que ha fet.
Ho dic jo, el Senyor.”
38 »Vénen dies que la ciutat del Senyor serà reconstruïda, des de la torre d’Hananel fins a la porta de l’Angle. * Ho dic jo, el Senyor. 39 La corda d’amidar s’estendrà encara fins al turó de Gareb i girarà després cap a Goà. * 40 La vall on llencen les restes dels animals sacrificats i la cendra de les víctimes, * tots els camps tocant al torrent de Cedró, fins a l’angle de la porta dels Cavalls, a l’orient, tot serà consagrat al Senyor. Mai més la ciutat no serà arrencada ni enderrocada.» *
Compadeix-te de mi, Déu meu *
1 Per al mestre de cor. Salm del recull de David.
2 De quan el profeta Natan anà a trobar-lo després que David hagués tingut relacions amb Betsabé. *
3 Compadeix-te de mi, Déu meu, pel teu amor;
per la teva gran misericòrdia, esborra’m les faltes.
4 Renta’m ben bé de les culpes,
purifica’m dels pecats. *
5 Ara reconec les meves faltes,
tinc sempre present el meu pecat.
6 Contra tu, contra tu sol he pecat;
el que és dolent als teus ulls, jo ho he fet.
Per això ets just quan dónes la sentència,
irreprensible en el teu veredicte. *
7 Tu saps que he nascut en la culpa
i que la mare m’engendrà pecador. *
8 Tu que estimes la veritat al fons del cor,
em fas conèixer dintre meu la saviesa.
9 Aspergeix-me amb hisop, que quedi pur;
renta’m, i seré més blanc que la neu. *
10 Fes que torni a sentir els crits de festa, *
que exultin els ossos que havies humiliat. *
11 Aparta la mirada dels meus pecats,
esborra les meves culpes.
12 Déu meu, crea en mi un cor ben pur,
fes renéixer en mi un esperit ferm. *
13 No em llancis fora de la teva presència,
no em prenguis el teu esperit sant.
14 Torna’m el goig de la teva salvació,
que em sostingui un esperit magnànim. *
15 Ensenyaré els teus camins als pecadors
i tornaran a tu els qui t’han abandonat.
16 No em demanis compte de la sang que he
vessat, Déu meu, Déu que em salves,
i celebraré que ets just i que ets bo.
17 Senyor, obre els meus llavis,
i proclamaré la teva lloança.
18 Les víctimes no et satisfan;
si t’oferia un holocaust, no me’l voldries. *
19 La víctima que ofereixo és un esperit que es
penedeix;
un cor penedit i humiliat, *
tu, Déu meu, no el menysprees.
20 Afavoreix Sió * amb la teva benvolença,
reconstrueix les muralles de Jerusalem. *
21 Llavors acceptaràs els sacrificis, *
l’ofrena sencera i els holocaustos; *
llavors * oferiran vedells al teu altar.
1 Tot gran sacerdot, pres d’entre els homes, està destinat a oficiar a favor dels homes davant de Déu, oferint dons i sacrificis pels pecats. * 2 I és capaç de ser indulgent amb els qui pequen per ignorància o per error, ja que ell mateix experimenta per totes bandes la feblesa. * 3 Per això ha d’oferir sacrificis pels seus propis pecats igual que pels pecats del poble. * 4 I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot: és Déu qui el crida, tal com va cridar Aaron. *
5 Tampoc el Crist no es va atribuir a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que l’ha rebuda del qui li va dir: Tu ets el meu Fill; avui jo t’he engendrat. * 6 I també diu en un altre lloc: Ets sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec. * 7 El Crist durant la seva vida mortal * s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. I Déu l’escoltà per la seva submissió. * 8 Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, * 9 i, arribat a la plenitud, * s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen. * 10 Déu l’ha proclamat gran sacerdot segons l’ordre de Melquisedec. *
11 Encara tenim molt a dir sobre això, i l’explicació es presenta difícil, ja que us heu tornat indolents a l’hora d’escoltar. 12 Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu; heu arribat fins al punt que necessiteu llet en comptes d’aliment sòlid. * 13 I els qui s’alimenten de llet són incapaços de conèixer allò que és just, ja que només són uns infants. * 14 L’aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, * que, gràcies a l’experiència, tenen els sentits avesats a distingir el bé del mal. *
1 Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, * aquell que Jesús havia ressuscitat d’entre els morts. 2 Allà li oferiren un sopar. Marta servia, * i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer. 3 Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, * ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. * Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum.
4 Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, * digué:
5 —Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres? *
6 Això ho va dir no perquè s’interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven. *
7 Jesús digué:
—Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al dia de la meva sepultura. * 8 De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres; * en canvi, a mi, no sempre em tindreu.
9 Una gran multitud de jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi, no solament per ell, sinó també per veure Llàtzer, que Jesús havia ressuscitat d’entre els morts. 10 Llavors els grans sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, * 11 perquè per causa d’ell molts jueus venien i creien en Jesús. *
12 L’endemà, la gentada que havia vingut a la festa, quan van sentir que Jesús arribava a Jerusalem, 13 van agafar palmes * i sortiren a rebre’l cridant:
— Hosanna! * Beneït el qui ve en nom del Senyor, * el rei d’Israel! *
14 Jesús va trobar un pollí i va muntar-hi, tal com diu l’Escriptura:
15 No tinguis por, ciutat de Sió:
mira el teu rei que arriba,
muntat en un pollí de somera. *
16 Els seus deixebles, de moment, no ho van comprendre; però, quan Jesús fou glorificat, * van recordar que li havien fet allò que l’Escriptura deia d’ell. * 17 La gent que era amb Jesús quan va cridar Llàtzer fora del sepulcre i el ressuscità d’entre els morts, en donava testimoni. 18 Per això tothom sortí a rebre’l, assabentat del senyal que ell havia realitzat. 19 Però els fariseus es deien entre ells:
—¿Veieu com no en traieu res? El món sencer el segueix. *
20 Entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. * 21 Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, * i li demanaren:
—Senyor, voldríem veure Jesús.
22 Felip anà a dir-ho a Andreu, i tots dos ho digueren a Jesús. 23 Ell respongué:
—Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. * 24 En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, * però si mor, dóna molt de fruit. * 25 Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. * 26 Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. * El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
27 »Ara la meva ànima està contorbada. Què he de dir? Pare, salva’m d’aquesta hora? * Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! 28 Pare, glorifica el teu nom. *
Aleshores una veu va dir del cel estant:
—Ja l’he glorificat i encara el glorificaré. *
29 Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D’altres replicaven:
—Un àngel li ha parlat.
30 Jesús els digué:
—Aquesta veu no s’adreçava a mi, sinó a vosaltres. 31 Ara arriba la condemna d’aquest món, * ara el príncep d’aquest món serà llançat a fora. * 32 I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi. *
33 Deia això indicant de quina manera havia de morir.
34 Llavors la gent li digué:
—Nosaltres sabem pels llibres de la Llei que el Messies viurà per sempre. * Per què dius que el Fill de l’home ha de ser enlairat? Qui és aquest Fill de l’home? *
35 Jesús els respongué:
—Per poc temps encara la llum és entre vosaltres. * Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la foscor: qui camina a les fosques no sap on va. 36 Creieu en la llum, mentre la teniu, i sereu fills de la llum. *
Després d’haver dit això, Jesús se n’anà i es va amagar d’ells. 37 Tot i que li havien vist fer tants senyals, encara no creien en ell. 38 Així es van complir aquestes paraules del profeta Isaïes:
Senyor, qui ha cregut allò que hem sentit?
A qui s’ha revelat la potència del braç del Senyor? *
39 No podien creure per allò que també deia Isaïes:
40 Els ha encegat els ulls
i els ha endurit el cor,
no fos cas que els seus ulls hi veiessin,
el seu cor comprengués,
i es convertissin.
I jo els guariria! *
41 Isaïes parlava d’ell quan deia això, perquè havia vist la seva glòria. *
42 És cert que molts, fins i tot dels dirigents, van creure en ell, * però no s’atrevien a confessar-ho per por dels fariseus, perquè no els expulsessin de la sinagoga. * 43 Preferien els honors dels homes a la glòria de Déu. *
44 Jesús va proclamar:
—Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m’ha enviat; * 45 i els qui em veuen a mi veuen el qui m’ha enviat. 46 Jo, que sóc la llum, he vingut al món * perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la foscor. 47 Als qui escolten les meves paraules i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo. * 48 Els qui em rebutgen a mi i no acullen les meves paraules, ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he comunicat, la que els condemnarà el darrer dia. 49 Perquè jo no he parlat pel meu compte; el Pare mateix que m’ha enviat, m’ha manat què havia de dir i de predicar. * 50 I sé que el seu manament és vida eterna. Per això, tot el que jo dic, ho dic tal com el Pare m’ho ha comunicat.
