Menu
Lectura dels Fets dels Apòstols
El dia de Pentecosta, Pere es posà dret amb els onze, alçà la seva veu i digué a la gent: «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: Escolteu bé i sapigueu això que us dic: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d’ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabem prou. Doncs bé, d’acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per endavant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort, que de cap manera podia retenir-lo captiu. Perquè David, referint-se a ell, deia: “Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat: no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu que es corrompi el qui us estima. M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”».
«Germans, us he de parlar clar. El patriarca David va morir i va ser enterrat en un sepulcre que avui encara podem veure. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament de Déu de fer pujar al seu tron un dels seus descendents, havia contemplat en visió profètica la resurrecció de Crist, i en parlava quan deia que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos”. Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu».
El mateix Pere que feia poc més d’un mes (cinquanta dies exactament) havia sucumbit a la por durant el procés de Jesús, el trobem avui tot improvisant un discurs ple de vigor, davant d’una multitud, dret, com a postura simbòlica de despertar, de reviure, d’aixecar-se…
I aquesta audàcia no li ve d’ell mateix, és un do de Déu…
Aquest matí de Pentecosta, Jerusalem està a vessar de gent que comparteix l’esperança d’Israel i que han cantatels salms suplicant a Déu que s’afanyi en la vinguda del Messies…
Pere, recolzant-se en aquesta esperança, els anuncia que el Messies que esperen, ja ha vingut, i nosaltres hem tingut el privilegi de conèixer-lo: Déu ha complert la seva promesa. El nou món ja ha començat. I Pere invoca el testimoniatge del salm 15 (que avui llegim)…
Els oients de Pere, jueus, són els menys preparats per acceptar les seves paraules: han estat esperant el Messies durant tant de temps que s’han fet una idea del que havia de ser, i ara s’hi aferren.
I aquesta idea era feta amb els patrons humans i ara no encaixa gens amb el que han vist i han viscut…
Un dels aspectes més inacceptables del misteri de Jesús, pels seus contemporanis, és la seva mort en creu… Els apòstols, però, ho han comprès el diumenge de Pasqua.
Veure i escoltar els apòstols transformats per l’Esperit Sant, era l’única experiència possible pels qui no havien tingut l’experiència de la Resurrecció.
Pere n’és conscient de tot això i per aquest motiu insisteix en l’acompliment del projecte de Déu en Jesús.
Per als nostres contemporanis, és el mateix: les nostres comunitats cristianes s’han de deixar transformar per l’Esperit.
I aquesta audàcia no li ve d’ell mateix, és un do de Déu…
Pere… el Messies que esperen, ja ha vingut, i nosaltres hem tingut el privilegi de conèixer-lo: Déu ha complert la seva promesa.
Un dels aspectes més inacceptables del misteri de Jesús, pels seus contemporanis, és la seva mort en creu… Els apòstols, però, ho han comprès el diumenge de Pasqua.
…els apòstols transformats per l’Esperit Sant… les nostres comunitats cristianes s’han de deixar transformar per l’Esperit.
Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi.
Jo dic: «Senyor, ningú com vós no em fa feliç».
Senyor, heretat meva i calze meu,
vós m’heu triat la possessió.
Beneït sigui el Senyor que em dona seny.
Fins a les nits m’amonesta el meu cor.
Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré. R.
El meu cor se n’alegra i faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts,
ni deixareu caure a la fossa el qui us estima.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir a la vostra presència;
al costat vostre, delícies per sempre. R.
R. Ensenyeu-me, Senyor, el camí que duu a la vida.
O bé: Al·leluia.
Aquest salm tradueix sota la forma de pregària, la predicació dels profetes. Israel il·lustra el seu estatus de poble escollit comparant-se a un levita que es troba en un greu perill i acudeix al Senyor, font de vida, perquè l’alliberi de la mort.
Com ja hem vist en altres comentaris, els levites eren els encarregats del servei del culte al temple de Jerusalem i tota la seva vida hi estava dedicada; llur subsistència depenia de les almoines i la carn dels animals oferts en sacrifici.
I aquest estatus els venia del fet que quan es van repartir les tribus descendents de Jacob el territori d’Israel, els descendents de Leví, no en van rebre cap part del territori: la seva part era la casa de Déu (el temple), el servei de Déu…
La posició d’Israel com a poble consagrat a Déu enmig de la humanitat és anàloga a l’estatus particular dels levites enmig d’Israel.
“Fins a les nits m’amonesta el meu cor”: aquest sacerdot hi vivia de dia i de nit…
“no abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu caure a la fossa el qui us estima”.
Heus ací l’altre to, el de perill i de súplica; que també és una professió de fe…
Possiblement aquest salm va estar compost en una època en què les temptacions d’idolatria eren fortes i calia combatre-les amb la fidelitat envers el Déu únic:
“Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi. Jo dic: «Senyor, ningú com vós no em fa feliç”.
Sant Pere, durant el matí de la Pentecosta, va citar aquest salm als peregrins: ho hem llegit a la primera lectura.
I tenim un exemple clar de les primeres predicacions cristianes adreçades als jueus: com els apòstols rellegien la tradició jueva descobrint-hi una nova dimensió, l’anunci de Jesucrist.
Aquest serà el rol de la primera generació cristiana: descobrir i mostrar que les Escriptures troben el seu ple sentit en Jesucrist.
Temptat, torbat pel món que l’envolta, el salmista demana a Déu que il·lumini el sentit de la seva existència com a “poble separat”, “poble escollit”. En el fons del seu cor sent la seguretat de “tenir la millor part”.
La seva opció de creient i practicant, lluny de ser un pes, una obligació carregosa, és per a ell font pura de felicitat incomprensible per als pagans, i descriu la seva vida d’intimitat amb Déu.
El costat dramàtic de la vida d’un creient de debò. Qui té fe és un home immers en un món que viu d’una manera molt diferent de la seva. “Nosaltres, per Crist, hem perdut el seny” (1Co 4,10).
Podem, com el levita d’aquest salm, sentir-nos molt sols; el paganisme ens envolta per totes bandes.
Mitjançant aquest salm demanem a Déu que no “absolutitzem” res: Déu és l’únic absolut!
Ningú més!l
…com els apòstols rellegien la tradició jueva descobrint-hi una nova dimensió: l’anunci de Jesucrist.
Aquest serà el rol de la primera generació cristiana: descobrir i mostrar que les Escriptures troben el seu ple sentit en Jesucrist.
Podem, com el levita d’aquest salm, sentir-nos molt sols; el paganisme ens envolta per totes bandes.
Mitjançant aquest salm demanem a Déu que no “absolutitzem” res: Déu és l’únic absolut! Ningú més!l
Lectura de la primera carta de sant Pere
Estimats: vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer distincions. Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món. Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no pagant un preu que pot perdre valor, com serien la plata o l’or, sinó amb una sang preciosa, la de Crist, sacrificat com un anyell sense tara ni defecte. Abans de crear el món, Déu havia decidit el seu destí, i ara, a la fi dels temps, l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.
A la primera lectura hem llegit un discurs de Pere el matí de la Pentecosta adreçat a jueus i l’hem pres com a model de primera predicació cristiana; Pere s’adapta al seu auditori…
En aquesta carta, Pere s’adreça a no jueus:
“Penseu que heu estat rescatats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares…”
Pere, jueu, no escriuria una frase així a jueus…
Tanmateix, sorprèn molt la quantitat d’al·lusions a la Bíblia que hi trobem…
Una explicació probable fóra que al voltant de les sinagogues gravitaven nombrosos simpatitzants del judaisme.
Aquests, practicaven el shabbat i escoltaven les lectures de la sinagoga el dissabte al matí. Per tant, tenien força coneixement de la Bíblia. Hom pensa que els primers cristians van ser reclutats entre ells…
“vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer distincions”.
Potser part d’aquests cristians, que venien d’origen pagà, estaven acomplexats pels que venien del judaisme: Pere insisteix en el fet que Déu no fa distincions d’origen…
“vosaltres invoqueu com a Pare aquell que judica cadascú segons les seves obres, sense fer distincions”.
…Pere insisteix en el fet que Déu no fa distincions d’origen…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (el trobareu en el document annex, en el capítol 24 sencer)
Aquest preciós relat, exclusiu de Lluc, dels deixebles d’Emmaús, és una petita perla literària. Amb un llenguatge àgil, tocat de fina ironia, l’evangelista aconsegueix transmetre’ns un missatge extraordinàriament positiu, però també trasbalsador pel canvi de perspectiva que comporta.
El relat ens parla d’uns deixebles entristits i capficats. Desil·lusionats i decebuts. Incapaços de veure –reconèixer- qui tenen davant.
Cristians cansats, que només són capaços de veure allò que pensen. ¿Potser som nosaltres els protagonistes d’aquest relat? ¿Potser sóc jo?
Aquest delicat relat recull els elements de l’experiència pasqual:
L’Escriptura. Jesús Ressuscitat el trobem en la Bona Notícia.
L’acollida al necessitat. “Queda’t amb nosaltres…” i compartirem el que tenim… i el que som. I quan sortim de nosaltres mateixos i les nostres pròpies necessitats, per atendre les necessitats de qui tenim al costat, trobem Jesús.
L’Eucaristia. Aquells caminants el van reconèixer en partir el pa. Podem trobar Jesús, ressuscitat, en participar del seu cos ofert com aliment del món. En combregar amb una vida lliurada alsaltres. I alimentar les nostres vides d’aquest lliurament. Deixar-nos assimilar per l’aliment. Al voltant de la taula. Alimentats pel seu pa i el seu vi. La seva vida entregada. A taula se’ls van obrir els ulls i el van reconèixer.
La comunitat. Tan bon punt el descobreixen a taula, desfan el camí que han fet, per trobar-se amb la comunitat. Una comunitat que van deixar tan perplexa com ells mateixos, quan van marxar.
La pròpia història. Els caminants, quan arriben a Jerusalem i retroben la comunitat, expliquen la pròpia història. Formulen l’experiència viscuda. Mirant el camí recorregut i reconeixent la presència que, potser, en el precís i trepidant moment no hem pogut reconèixer. És el moment de l’exclamació. El moment de dir “… el Senyor era allà, i jo no m’havia adonat!!”. I donem gràcies.
Moltes gràcies.
“En aquell moment se’ls obriren els ulls…”
Els dos deixebles d’Emaús han passat del més pregon descoratjament a l’entusiasme simplement perquè els seus ulls s’han obert… I perquè s’han obert els seus ulls? Doncs perquè Jesús els ha explicat les Escriptures…
Dels dos deixebles només es diu el nom d’un, Cleofàs, l’únic que parla amb Jesús.
És una manera subtil i delicada de suggerir-nos que l’altre deixeble podria ser cada un de nosaltres… La perplexitat dels dos deixebles és la nostra perplexitat davant la realitat de la mort de Jesús.
“No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”.
L’antic Testament és el testimoni de la llarga paciència de Déu per revelar-se al seu poble. I els cristians estem d’acord amb els jueus per invocar el Déu Pare de tots els homes; i de llegir en l’Antic Testament la llarga espera del Messies.
Però no oblidem que el reconeixement del Crist com Messies no és una evidència! Només ho esdevé quan els ulls “s’obren” d’una certa manera…
Perquè nosaltres descobríssim fins on arriba l’amor de Déu, calia que ens fos revelat: La Resurrecció de Jesús autentifica aquesta revelació que l’amor és més fort que la mort.
Jesús se’ls fa trobadís precisament per ajudar-los a descobrir allò que de debò ha passat.
Els seus ulls hi veuen només un foraster. Resulta sorprenent que aquells deixebles no reconeguin Jesús. Què els passa? Ho explica el mateix Cleofàs: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel”. Jesús va alliberar realment Israel, però d’una manera molt diferent de com ells esperaven.
Noto que em manca encara molt de recorregut en el camí d’Emmaús. I és una sort poder fer-lo acompanyat, ni que sigui d’algun foraster…
A causa de les seves idees preconcebudes, quan es troben amb el Crucificat-vivent, no hi van veure res més que un foraster.
Tothom ens resulta “foraster” mentre ens mantenim tancats dintre la nostra closca protectora.
L’home ha estat creat per ser feliç, cridat a participar en la felicitat mateixa de Déu.
Jesús, no pateix “perquè s’hagi de patir”. Pateix per culpa dels turmentadors. I allò que Déu ens demana, i que Jesús va complir exemplarment, és mantenir-se fidel, encara que això comporti haver de suportar la violència dels inhumans.
Cristians cansats, que només són capaços de veure allò que pensen. ¿Potser som nosaltres els protagonistes d’aquest relat? ¿Potser sóc jo?
I quan sortim de nosaltres mateixos i les nostres pròpies necessitats, per atendre les necessitats de qui tenim al costat, trobem Jesús.
… A taula se’ls van obrir els ulls i el van reconèixer.
Formulen l’experiència viscuda … reconeixent la presència que, potser, en el precís i trepidant moment no hem pogut reconèixer…. “el Senyor era allà, i jo no m’havia adonat!!”.
…l’altre deixeble podria ser cada un de nosaltres… La perplexitat dels dos deixebles és la nostra perplexitat davant la realitat de la mort de Jesús.
Tothom ens resulta “foraster” mentre ens mantenim tancats dintre la nostra closca protectora.
…mantenir-se fidel, encara que això comporti haver de suportar la violència dels inhumans.
El llibre dels Fets dels Apòstols i l’Evangeli segons Lluc són les dues parts d’una única obra, que la tradició atribueix unànimement a un mateix autor: l’evangelista Lluc.
Mentre que l’evangeli, la primera part de l’obra, parlava de «tot el que Jesús va fer i va ensenyar» (1,1), la segona part vol descriure de quina manera es compleix la promesa de Jesús ressuscitat als apòstols: «Vosaltres, quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra» (1,8).
El tema de l’escrit és, doncs, l’expansió de l’evangeli des de Jerusalem fins a Roma, capital de l’imperi i centre, per tant, del món conegut. El llibre descriu alguns dels episodis més significatius d’aquesta expansió, corresponents als anys 30-60 dC. Aquests episodis serveixen per a mostrar com el cristianisme té una projecció universal.
Encara que no es pot datar amb precisió, sembla que el llibre dels Fets dels Apòstols fou escrit per Lluc després de l’any 70, immediatament o poc temps després de l’evangeli.
El text grec del llibre ens ha arribat en dues formes diferents. Una, la més curta, anomenada alexandrina o egípcia, és la que presenta més garanties i, per tant, la més seguida en les traduccions. L’altra, anomenada occidental, més llarga, ofereix també elements interessants des del punt de vista històric i teològic, i algunes vegades és reproduïda en les notes.
Després d’un breu pròleg (1,1-2), l’autor connecta l’inici del llibre dels Fets dels Apòstols amb el final de l’Evangeli segons Lluc, i recull les darreres instruccions del ressuscitat als deixebles, la promesa de l’Esperit Sant, l’ascensió i el retorn dels apòstols a Jerusalem (1,3-14).
L’episodi de l’elecció de Maties, successor de Judes, el traïdor, i la seva incorporació al grup dels dotze apòstols tanca els preliminars del llibre (1,15-26).
La primera part (2,1-8,3) comença amb l’episodi de la vinguda de l’Esperit Sant i el naixement de l’Església (2,1-47) i és dedicada a descriure la comunitat de Jerusalem amb les diverses persones i grups que la formen; entre ells hi ha Pere, Joan i els altres apòstols (3,1-5,42). Aquesta part acaba amb la persecució de l’església de Jerusalem, en particular dels creients de llengua grega dirigits per Esteve, el primer màrtir (6,1-8,3).
La persecució contra la comunitat de Jerusalem que es produeix ben aviat origina una dispersió de molts cristians; així la Paraula arribarà a Samaria, als territoris de la costa mediterrània i a Damasc (8,4-11,18). El relat de la conversió de Saule, el futur apòstol Pau (9,1-19), prepara un nou pas endavant en l’anunci de l’evangeli.
L’expansió del missatge cristià s’orienta ara cap a Antioquia de Síria, Xipre i l’Àsia Menor (11,19-14,28), i de manera progressiva es va estenent també a les persones d’origen no jueu. Els episodis de les visions de Pere i del centurió Corneli, que culminen amb la vinguda de l’Esperit Sant sobre els pagans i el seu baptisme, fan comprendre als primers cristians que l’anunci de l’evangeli està destinat a tothom (10,1-11,18).
Les primeres dificultats plantejades per aquesta obertura del cristianisme naixent es resolen amb les decisions de l’assemblea o concili de Jerusalem (15,1-35), que dóna suport a la tasca missionera entre els pagans. Aquest episodi tanca la segona etapa de difusió de la Paraula (8,4-15,35).
Tanmateix, la difusió de la Paraula continua a gran velocitat i ara el missatge cristià és predicat per Pau, juntament amb altres col·laboradors, a Macedònia, Grècia i l’Àsia Menor (15,36-21,14).
L’última part del llibre (21,15-28,31) comença amb l’arribada de Pau a Jerusalem (21,15-26).
Immediatament, però, Pau és detingut i empresonat.
Primerament es defensa davant els jueus, a Jerusalem, i, quan és traslladat a Cesarea, davant les autoritats romanes (21,27-26,32). Finalment és conduït a Roma en un llarg i accidentat viatge (27,1-28,16).
Allí Pau dóna testimoni de Jesús davant de jueus i pagans (28,17-31): la Paraula ha arribat a Roma, el missatge de l’evangeli s’ha difós per tota la terra.
Guarda’m, Déu meu, en tu trobo refugi *
1 Poema del recull de David.
Guarda’m, Déu meu,
en tu trobo refugi. *
2 Dic * al Senyor: «Ets el meu Déu!
Ningú com tu no em fa feliç.» *
3 Als sants * que hi ha a la terra, gent forta, *
va tot el meu amor.
4 Però que multipliquin les penes
els qui van darrere els falsos déus; *
jo no els oferiré més sacrificis, *
els meus llavis no pronunciaran els seus noms. *
5 Senyor, heretat meva i calze meu,
tu m’has triat la possessió. *
6 La part que m’ha tocat és deliciosa,
m’encisa la meva heretat.
7 Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny; *
fins a les nits instrueix el meu cor. *
8 Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, * mai no cauré.
9 El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, *
fins el meu cos reposa confiat:
10 no abandonaràs la meva vida enmig dels morts,
no deixaràs veure al teu fidel la corrupció. *
11 M’ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant;
a la teva dreta, * delícies per sempre. *
La Primera carta de Pere és un testimoni de les dificultats que havien de patir els cristians dels primers temps en un ambient que no els era gaire favorable, però sobretot mostra la força que surt de l’esperança que ve del Crist a l’hora de superar qualsevol adversitat i donar raó de la pròpia fe.
Hi ha dues hipòtesis sobre l’autor i la data de composició de la Primera carta de Pere. Segons l’una, l’autor seria l’apòstol Pere, el qual hauria dictat la carta a Silvà o li n’hauria indicat els continguts principals (5,12). En aquest cas, l’escrit seria anterior a l’any 64, data probable del martiri de Pere a Roma.
L’altra hipòtesi proposa com a autor de la carta un membre del «cercle petrí» (del qual formarien part, entre altres, Silvà i Marc) lligat a Roma i a la figura de Pere, però amb contactes amb algunes comunitats de l’Àsia Menor. Aquest «cercle» provindria del judaisme (això explicaria el coneixement profund de l’Antic Testament i de la resta de literatura jueva que trobem en la carta, així com dels mètodes jueus d’interpretació), però estaria molt arrelat en el món hel·lenístic (les citacions de l’Antic Testament són tretes de l’antiga versió grega, i el grec emprat en la carta és força bo). Segons aquesta segona hipòtesi, la carta hauria estat escrita entre els anys 70 i 80.
La Primera carta de Pere sembla adreçar-se a diverses comunitats, que viuen força isolades les unes de les altres en ciutats i poblacions no gaire grans, situades en zones fortament rurals, i que es troben escampades per un territori molt extens. Els destinataris, provinents majoritàriament del paganisme i creients en Jesucrist des de fa poc temps, són gent de classes populars, sobretot pagesos i ramaders; n’hi ha que són esclaus domèstics, i altres, tot i ser jurídicament lliures, viuen de fet privats de llibertat perquè estan sota un règim econòmic que els obliga a un treball dur en grans explotacions agrícoles.
Els cristians als quals s’adreça la carta s’agrupen en «fraternitats», a l’estil de les nombroses associacions que en aquella època hi havia escampades per l’Àsia Menor i per tot l’imperi, no reconegudes per la llei però en aquell moment tolerades per les autoritats romanes. L’entrada a la «fraternitat» es fa a través del baptisme, que integra responsablement cada nou membre a la comunitat, per bé que hi ha uns «ancians» que hi exerceixen una funció de direcció i presidència. Aquestes fraternitats pateixen l’aïllament social en un ambient hostil. Els qui en formen part reben el nom de «cristians» i, amb aquest nom, han de sofrir el rebuig i la calúmnia.
1 El primer dia de la setmana —el diumenge —, * molt de matí, les dones * arribaren al sepulcre portant els olis aromàtics que havien preparat, * 2 i van trobar que la pedra havia estat apartada del sepulcre. 3 Hi van entrar, però no hi trobaren el cos de Jesús, el Senyor. 4 Estaven del tot perplexes sobre què havia passat, quan se’ls van presentar dos homes amb vestits resplendents. * 5 Esglaiades, van abaixar el rostre. Ells els digueren:
—Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? 6 No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea: 7 “Cal que el Fill de l’home sigui entregat a les mans dels pecadors, que sigui crucificat i que ressusciti el tercer dia.” *
8 Elles van recordar aquestes paraules de Jesús.
9 Llavors se’n tornaren del sepulcre i van anunciar tot això als Onze i als altres. 10 Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. * També les altres que anaven amb elles ho explicaven als apòstols, 11 però les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure. 12 Amb tot, Pere s’aixecà i se’n va anar corrents fins al sepulcre, s’ajupí i veié que hi havia tan sols el llençol d’amortallar. Després se’n tornà a casa, estranyat del que havia succeït.
13 Aquell mateix dia, * dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es troba a onze quilòmetres * de Jerusalem, 14 i conversaven entre ells de tot el que havia passat. 15 Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, 16 però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. *
17 Jesús els preguntà:
—Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant?
Ells es van aturar amb un posat trist, 18 i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
—¿Tu ets l’únic foraster dels que hi havia a Jerusalem * que no saps el que hi ha passat aquests dies?
19 Els preguntà:
—Què hi ha passat?
Li contestaren:
—El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble:
* 20 els nostres grans sacerdots i els altres dirigents * el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. * 21 Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel; però ara, amb tot això, ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses. * 22 És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, 23 no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d’àngels, els quals asseguraven que ell viu. 24 Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas.
25 Aleshores Jesús els digué:
—Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! * 26 ¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria? *
27 Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell.
28 Mentrestant, s’acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. 29 Però ells van insistir amb força dient-li:
—Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.
I va entrar per quedar-se amb ells. 30 Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. * 31 Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. 32 I es van dir l’un a l’altre:
—¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?
33 Llavors mateix es van aixecar de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, 34 que els van dir:
—Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó! *
35 També ells contaven el que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa.
36 Mentre parlaven d’això, Jesús es presentà enmig d’ells i els va dir:
—Pau a vosaltres.
37 Ells es van espantar i, amb l’esglai, es pensaven que veien un esperit. * 38 Jesús els digué:
—Per què esteu torbats? Per què us vénen al cor aquests dubtes? 39 Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc.
40 I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus.
41 Però com que de tanta alegria no s’ho acabaven de creure * i estaven tots sorpresos, els digué:
—¿Teniu aquí res per a menjar? *
42 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. 43 El prengué i se’l va menjar davant d’ells.
44 Després els digué:
—Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: “Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms.” *
45 Llavors els obrí l’enteniment perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures. 46 Els digué:
—Així ho diu l’Escriptura: * El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d’entre els morts, 47 i cal predicar en nom d’ell a tots els pobles la conversió * i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. *
48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. *
Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt. *
50 Després se’ls endugué fora, fins a prop de Betània, * i, alçant les mans, els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar d’ells i fou endut cap al cel. * 52 Ells el van adorar. * Després se’n tornaren a Jerusalem * plens d’una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu. *
