Menu
Lectura dels Fets dels Apòstols
En aquell temps, Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients, però ells no creien que s’hagués convertit, i tots el defugien. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat, i amb quina valentia havia predicat a Damasc el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells a Jerusalem amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega.
Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.
L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant.
Els darrers diumenges hem llegit del llibre dels Fets els començaments de l’Església després de la Pentecosta; Pere i Joan estaven en el centre del relat. Després, el martiri de sant Esteve i l’entrada en escena d’un home jove, Saule de Tars, perseguidor dels cristians… que torna a Jerusalem convertit i batejat; naturalment, la seva fama de perseguidor el segueix…
És comprensible que els cristians fossin recelosos, no fos cas que es tractés d’un “infiltrat” per després denunciar-los…
Bernabé va jugar un paper important a l’hora de garantir la bona voluntat de Saule. De fet el seu nom era Josep, era jueu, levita, originari de Xipre i devia tenir bona reputació entre els cristians car li van posar el nom de Bernabé que vol dir “l’home de reconfort”.
“Llavors Bernabé el prengué pel seu compte, el presentà als apòstols, i els contà com, pel camí, el Senyor se li havia aparegut…”
Pau posava molta passió en la seva actuació, la mateixa que abans havia posat per perseguir-los:
“…predicava amb valentia el nom del Senyor, conversant i discutint amb els jueus de llengua grega”.
I no va renegar ni un segon de la seva fe dels seus pares esdevenint cristià; al contrari! L’espera del poble jueu, després de tants segles, es veu acomplerta amb Jesús!
Això que era evident per Pau, no ho era per tothom!
Ja a Damasc, després de la seva conversió, van començar els seus problemes: els jueus el volien matar… L’episodi de la seva fugida, penjat en un cistell, davallat per la muralla pels seus nous amics cristians és força eloqüent!
“Aquests es proposaren de matar-lo, però els germans, que ho saberen, l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars”.
En veient el perill, els seus amics cristians creuen que el més prudent és fer-li agafar el primer vaixell cap a Tars, el seu poble natal, al sud de l’actual Turquia (allà l’anirà a buscar Bernabé, alguns anys més tard, per portar-lo a Antioquia de Síria).
Fa dos diumenges que vàrem llegir el relat de la curació del paralític:
“Ells, veient amb quina valentia parlaven Pere i Joan i adonant-se que eren homes sense cultura ni instrucció, n’estaven estranyats. Reconeixien que havien estat amb Jesús i, com que veien dret al seu costat l’home que havia estat curat, no podien contradir-los en res” (Ac 4, 13-14).
Pau no era un home sense instrucció: era fariseu, d’estricta observança, format a l’escola de Gamaliel; però la seva seguretat no li venia d’això; simplement la tenia des que va trobar Jesús ressuscitat i es va deixar portar per l’Esperit Sant.
Davant dels fidels oferiré els sacrificis promesos.
En menjaran els humils fins a saciar-se,
lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen,
i diran: «Viviu per molts anys».
Ho tindran present i es convertiran al Senyor
tots els països de la terra;
es prosternaran davant seu
gent de totes les nacions.
Fins les cendres de les tombes l’adoraran,
s’agenollaran davant seu els qui dormen a la pols.
Serà per a ell la vida que em dóna,
els meus descendents li seran fidels.
Parlaran del Senyor a les generacions que vindran,
i anunciaran els seus favors als qui naixeran
després,
i els diran: «El Senyor ha fet tot això». R.
R. En el Senyor s’inspirarà el meu himne el
dia del gran aplec. O bé: Al·leluia.
Aquest salm ja l’hem trobat el diumenge de Rams. És força llarg (trenta-dos versets): avui en llegim els versets del final…
És un salm curiós que cal llegir-lo sencer per trobar-ne el sentit, allò que li dóna unitat.
Anem al començament:
“Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?
El verset que llegim avui:
“Parlaran del Senyor a les generacions que vindran, i anunciaran els seus favors als qui naixeran després,i els diran: El Senyor ha fet tot això”.
Qui cridava, en el primer verset, al final del salm no només dóna gràcies per la salvació concedida sinó també perquè Déu no l’ha abandonat.
És el poble d’Israel que torna de l’exili i que ha estat comparat a un condemnat a mort que ha estat a punt de morir a la creu…
I de mort a la creu, cosa corrent a l’època; ha sofert humiliacions, ultratges… i després, miraculosament, se’n surt i no mor.
Llavors fan una prometença: “si ens en sortim, quan tornem al nostre país, reconstruirem el temple de Jerusalem i anirem en processó a oferir un sacrifici”.
I aquest salm, sencer, és el cant que acompanya la festa del retorn. A primer cop d’ull, semblaria que ha estat escrit pensant en Jesucrist…
Lectura de la primera carta de sant Joan
Fillets, que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu. Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot.
Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem, perquè complim el que ens mana i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres tal com ens ho té manat. Si complim els seus manaments, ell està en nosaltres i nosaltres en ell. I, per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que ell està en nosaltres.
Dues coses són sorprenents del que llegim avui:
Primera, per a Joan, la fe és una manera de ser, no un tema d’opinió…
En el verset anterior als que llegim avui, trobem: “Si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu? (1 Jo 3, 17).
I una mica més endavant, en el capítol 4: “Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà” (1 Jo, 4, 21).
Jesús no va canviar res del missatge primordial de la revelació feta a Israel: el Déu d’amor va crear l’home a la seva imatge i semblança, és a dir, per estimar.
La segona cosa sorprenent, és que nosaltres, no només no ho practiquem, sinó que ni tan sols ho admetem…
Una lectura atenta del text, ens fa adonar que Déu no ens demana que sentim un amor per a tothom…
Només ens demana que actuem: ell farà la resta.
“Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència, i que ell ho sap tot”.
La fe que se’ns demana és la de creure en el seu amor per tots nosaltres, el seu amor necessita els nostres braços; a nosaltres només ens cal apostar pel seu amor tot fent el què puguem, encara que sigui ben poc…
“Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem”
Perquè llavors les nostres pregàries estaran en harmonia amb la voluntat de Déu… i podrem dir en veritat: “…que es faci la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».
Curiosament Joan no ens relata la institució de l’Eucaristia: vet ací, però, que Jesús aquí ens parla de vinya i de vi en termes que parlen d’Aliança.
A l’Antic Testament, la vinya era una imatge privilegiada de l’Aliança entre Déu i Israel (tinguem en compte que la vinya demana moltes atencions, molta cura i dedicació); Déu era el propietari i Israel, la vinya.
Ja el profeta Isaïes havia fet una mena de paràbola:
“Deixeu-me cantar una cançó en nom del meu amic. És la cançó del meu amic i de la seva vinya: El meu estimat tenia una vinya en un turó molt fèrtil. Va remoure la terra, tragué les pedres i va plantar-hi ceps triats. Al bell mig hi construí una torre de guàrdia i va excavar-hi un cup. N’esperava bon raïm, però ha sortit agre….
La vinya del Senyor de l’univers sou vosaltres, poble d’Israel. Vosaltres, gent de Judà, éreu la seva plantació predilecta. El Senyor n’esperava justícia, i pertot veu injustícies; volia misericòrdia, i tot són misèries” (Is 5, 1-2, 7).
Per què aquesta deriva? Perquè sovint han estat els dirigents del poble que li han portat el mal; veiem què en
diu el profeta Jeremies:
“Molts pastors han assolat la meva vinya i trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp preferit en un desert devastat” (Jr 12,10).
Però el vinyater, quan és Déu, no es pot resignar al desastre de la seva vinya i en diferents relats, va anunciar una Nova Aliança:
“Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d’Israel i amb el casal de Judà. No serà com l’aliança que vaig pactar amb els seus pares, quan els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d’Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo havia complert els meus compromisos com a senyor. Sóc jo, el Senyor, qui ho diu.
L’aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor. Ja no caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: -Coneixeu qui és el Senyor-, perquè des del més petit fins al més gran, tots em coneixeran. Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat. Ho dic jo, el Senyor” (Jr 31, 31-34).
Els tres grans dons de la terra —pa, vi i oli— han esdevingut, juntament amb l’aigua, els elements sacramentals fonamentals de l’Església, en els quals els fruits de la creació es converteixen en vehicles (sagraments) de l’acció de Déu (la concessió de la gràcia).
Qui és Jesús? És l’home pels altres…
O dit altrament: Els “homes pels altres”, en els Evangelis, vénen personificats en Jesús.
“Jo sóc… el cep veritable”…
Si som “sarments”, necessitem un cep.
Com a vivents, tots experimentem que la vida no comença ni acaba en nosaltres. Som petits branquillons del gran arbre de la Humanitat. La solidaritat no és només una qüestió moral sinó vital.
En aquell temps tothom coneixia l’acció experta del vinyater, ja que moltes famílies tenien la seva pròpia vinya, per petita que fos, o almenys una parra a l’entrada de casa.
Cal distingir dues accions diferents: tallar una sarment, i podar la vinya.
Una sarment només es talla quan ja és morta. El senyal que ja és morta és que no dóna fruit. Tallant-la, el vinyater ni la mata ni li fa cap mal, perquè ja no rebia vida del cep.
Aplicant això a la comunitat, la sarment que no dóna fruit és que s’ha separat del cep: no té vida ni pot donar fruit. Tallant-la no se li fa cap mal perquè, en realitat, ja no forma part del cep.
D’aquí l’afirmació de Jesús: “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi, no podríeu fer res” (Joan 15,5).
Una altra cosa és podar. Es poda una sarment perquè doni més fruit, i així pugui rebre més vida. La quantitat de fruit donat marca la quantitat de saba que es pot rebre. La quantitat de vida donada marca la quantitat de vida rebuda.
És per això que es poda una sarment: perquè, donant més fruit, rebi més vida.
Jesús a la creu és l’expressió màxima de la vida feta “fruit”…
Un malalt immobilitzat en el seu llit pot ser igualment imatge d’una vida que es dóna. El criteri del fruit no és l’eficàcia externa sinó l’amor…
Els nostres desigs poden prendre dos camins diferents:
Viure pels altres comporta, de fet, acceptar que la nostra vida inicial (la “vida tinguda”) vagi essent “podada” en molts punts, fins a convertir-se plenament en “vida donada”.
En la mesura que anem descobrint allò que vol dir realment viure, podem decidir fer-ho amb generositat, i gaudir-ne.
“Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa” (Joan 15,11).
¿No serà que no entenem que la sarment que dóna fruit, el Pare l’esporga i la neteja perquè encara en doni més?
Avui, a l’Església, estem en temps de poda. La poda és un bé; un bé urgent. Cal podar moltes sarments alliberantles de residus inútils d’una situació de Cristiandat que ja ha passat; i disposar-se a rebre saba nova per viure, i donar molt de fruit.
I no va renegar ni un segon de la seva fe dels seus pares esdevenint cristià; al contrari! L’espera del poble jueu,
després de tants segles, es veu acomplerta amb Jesús!
Això que era evident per Pau, no ho era per tothom!
Qui cridava, en el primer verset, al final del salm no només dóna gràcies per la salvació concedida sinó també perquè Déu no l’ha abandonat.
A primer cop d’ull, semblaria que ha estat escrit pensant en Jesucrist…
Dues coses són sorprenents del que llegim avui:
Primera, per a Joan, la fe és una manera de ser, no un tema d’opinió…
La segona cosa sorprenent, és que nosaltres, no només no ho practiquem, sinó que ni tan sols ho admetem…
…Déu no ens demana que sentim un amor per a tothom… Només ens demana que actuem: ell farà la resta.
A l’Antic Testament, la vinya era una imatge privilegiada de l’Aliança entre Déu i Israel (tinguem en compte que la vinya demana moltes atencions, molta cura i dedicació); Déu era el propietari i Israel, la vinya.
“Jo sóc… el cep veritable”… Si som “sarments”, necessitem un cep.
Com a vivents, tots experimentem que la vida no comença ni acaba en nosaltres…La solidaritat no és només una qüestió moral sinó vital.
Es poda una sarment perquè doni més fruit, i així pugui rebre més vida… La quantitat de vida donada marca la quantitat de vida rebuda.
…es poda una sarment perquè, donant més fruit, rebi més vida.
Jesús a la creu és l’expressió màxima de la vida feta “fruit”…
En la mesura que anem descobrint allò que vol dir realment viure, podem decidir fer-ho amb generositat, i gaudirne.
¿No serà que no entenem que la sarment que dóna fruit, el Pare l’esporga i la neteja perquè encara en doni més? Avui, a l’Església, estem en temps de poda…
