Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig. Li han estat donades la glòria del Líban, les gales del Carmel i de Saron. Són ells els qui veuran la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu. Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig.
Tornaran els qui el Senyor ha rescatat, entraran a Sió cridant de goig i una alegria eterna coronarà els seus caps. Hi haurà festes i alegria, i fugiran les penes i els gemecs.
És al segle sisè aC, en el moment de l’exili a Babilònia, que Isaïes prega i els seus contemporanis aspiren a retornar al seu país: hi ha força gent que “s’ha deixat caure”…
“Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten”.
Per anar de Babilònia a Jerusalem, el camí més directe travessa el desert d’Aràbia:
“entraran a Sió cridant de goig i una alegria eterna coronarà els seus caps. Hi haurà festes i alegria, i fugiran les penes i els gemecs”.
Per a Isaïes aquesta travessa del desert és com una marxa triomfal…
“La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig. Li han estat donades la glòria del Líban, les gales del Carmel i de Saró”.
Una mica de geografia: El Líban és el país veí al Nord d’Israel, els boscos de cedres del qual són força reconeguts. El Carmel, al Nord-Oest, és una petita serralada, la més boscosa del país. El Saró és la plana fèrtil costanera (mar Mediterrània), entre el Carmel i Haifa.
“…és ell mateix qui us ve a salvar”.
Tot això serà obra de Déu.
“Tornaran els qui el Senyor ha rescatat”
La llei jueva preveia una regla que se’n deia “el rescat”: quan un deutor s’havia de vendre la seva casa o el seu camp per pagar els seus deutes, el seu parent més proper pagava al creditor per compte del deutor per tal que aquest no s’hagués de vendre la propietat (Lv 25,25). Abans de res, el que comptava era l’alliberament del deutor.
El giny d’Isaïes va ser aplicar aquestes paraules a Déu mateix per fer-nos comprendre dues coses: Primer, Déu és el nostre parent més proper; segon, ell ens vol alliberar de tot el que ens empresona.
És al segle sisè aC, en el moment de l’exili a Babilònia, que Isaïes prega i els seus contemporanis aspiren a retornar al seu país: hi ha força gent que “s’ha deixat caure”… el camí més directe travessa el desert d’Aràbia.
Per a Isaïes aquesta travessa del desert és com una marxa triomfal… Tot això serà obra de Déu.
El Senyor fa justícia als oprimits,
dona pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos.
El Senyor dona la vista als cecs,
el Senyor redreça els vençuts.
El Senyor estima els justos;
el Senyor guarda els forasters. R.
El Senyor manté les viudes i els orfes,
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre,
és el teu Déu, Sió, per tots els segles. R.
R. Senyor, veniu a salvar-nos.
Tot aquest salm és un cant de lloança i reconeixement. Està impregnat de l’alegria del retorn al seu país després de l’exili a Babilònia (recordem: 587 aC, el Temple va ser destruït pels babilonis i els jueus deportats com esclaus a Babilònia; cinquanta anys més tard, 538 aC, el rei persa Cir, els permet de tornar a Jerusalem i reconstruir el Temple).
Un cop més, Déu ha provat la seva fidelitat a la seva Aliança. Recordem la sortida d’Egipte, l’Èxode, quaranta anys de travessa del desert… Déu els dóna el mannà i les guatlles per menjar.
I és així com a poc a poc, hom descobreix aquest Déu que sistemàticament pren partit pels
desvalguts de tota mena:
“El Senyor fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos”.
La lloança expressada en aquest salm es fonamenta en el poder creador del Senyor:
“que ha fet el cel i la terra, el mar i tot el que s’hi mou”.
i en la seva bondat envers els pobres i oprimits:
“fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos.
És un “himne” del regne de Déu. A partir del salm 145, fins a l’últim, el 150, tenim una sèrie que es diu l‘”últim Hal·lel”, perquè cada un d’aquests sis salms comença i acaba amb “Al·leluia”. D’aquesta forma, el salteri acaba en una mena de ramell de lloança. Recordem que la paraula “Al·leluia” significa, en hebreu, “lloeu el Senyor”, “lloeu Déu”.
Igual que el salm, Jesús va pronunciar també “benaurances”: “Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob… Feliç el qui escolta la paraula de Déu…” I a aquestes benaurances correspon una “maledicció” igual que en el salm: “deixa extraviar els malvats”…
“Ai de vosaltres els rics, perquè heu rebut el vostre consol” (Lc 6,24).
Jesús va repetir sovint, amb aquest salm, que la vida materialista condueix al no-res.
…hom descobreix aquest Déu que sistemàticament pren partit pels desvalguts de tota mena.
A més, hi ha altres cadenes que les de les presons: les cadenes de l’odi, de l’orgull, de l’enveja… però el creient pot verificar que Déu, a poc a poc, el va deslliurant del seu cor de pedra.
Lectura de la carta de sant Jaume
Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el pagès espera els fruits preciosos de la terra, prenent paciència fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada. Igualment vosaltres tingueu paciència, refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop. Germans, no us queixeu els uns dels altres, perquè no hàgiu de ser judicats; penseu que el jutge ja és a les portes.
Voleu, germans, un exemple de paciència en els mals tractes? Preneu el que us donen els profetes que van parlar en nom del Senyor.
Al voltant de Jesús hi havia almenys tres personatges que portaven el nom de Jaume: el germà de Joan i fill de Zebedeu, (és el que venerem a Santiago de Compostel·la); Jaume, fill d’Alfeu (anomenat el Menor) i el tercer, cosí de Jesús, que va ser un dels primers responsables de la comunitat cristiana de Jerusalem.
Doncs bé, és aquest darrer a qui generalment se li atribueix aquesta carta de la qual avui en llegim un fragment.
“Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor”.
Paciència: repeteix quatre vegades aquesta paraula… que rima amb esperança, que és la certesa de la vinguda del Senyor.
Al començament, després de la Resurrecció del Crist i la seva Ascensió, hom creia que la vinguda definitiva del Regne de Déu (que s’anomena parusia) fóra una cosa immediata.
I com que no va ser així, aquest retard era viscut com una prova de resistència.
L’esperança va esdevenir un motiu de paciència.
I per adquirir aquesta resistència calia entrenament; Sant Jaume ens posa un exemple:
“Mireu com el pagès espera els fruits preciosos de la terra, prenent paciència fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada”.
En el verset següent als que llegim avui, hi trobem:
“Mireu com proclamem feliços els qui es van mantenir ferms. Heu sentit parlar de la paciència de Job, i ja sabeu quin final li va concedir el Senyor, perquè el Senyor és misericordiós i benigne” (Jm 5,11).
Jaume busca un model de resistència a l’Antic Testament; i qui cita? Doncs Job.
És l’única vegada que en el Nou Testament hom menciona aquest personatge…
Al voltant de Jesús hi havia almenys tres personatges que portaven el nom de Jaume: el germà de Joan i fill de Zebedeu, (és el que venerem a Santiago de Compostel·la); Jaume, fill d’Alfeu (anomenat el Menor) i el tercer, cosí de Jesús, que va ser un dels primers responsables de la comunitat cristiana de Jerusalem… és aquest darrer a qui generalment se li atribueix aquesta carta de la qual avui en llegim un fragment.
L’esperança va esdevenir un motiu de paciència…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir el que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?». Jesús els va respondre: «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la bona nova, i feliç aquell que no quedarà decebut de mi». Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan: «Què heu sortit a veure al desert? Una canya sacsejada pel vent? Doncs, què hi heu sortit a veure? Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, què hi heu sortit a veure? Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l’Escriptura: “Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí”. Us ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell».
En aquest temps d’Advent, temps d’espera, les lectures ens parlen avui de l’esperança, la paciència, l’atenció. Si s’espera, és perquè no es viu la plenitud del que el cor desitja.
Tradicionalment, avui és conegut com el diumenge de l’alegria. El diumenge del goig. D’alegrar-nos amb la vinguda propera del Senyor.
Cal aprendre a mirar amb esperança… d’una presència de Déu que no ha d’arribar en el futur, simplement, sinó que ja està actuant i és present.
Hi ha una invitació a obrir els ulls, uns ulls que aprenen de les esperes de la vida, com l’espera del pagès, l’espera del mestre, de la mare o el pare, l’espera de l’educador que treballa per un futur millor per aquella persona…
L’Evangeli ens presenta una altra situació d’espera des de la foscor, la sequedat i el dolor:
“en aquell temps, Joan, que era a la presó”… Va sentir dir el que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?»
La resposta que els dóna Jesús no és un sí o un no; és una referència clara als fets:
“Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la bona nova…”
Els diu que mirin els signes, els senyals, els fets incipients…
I, avui, què veiem i què escoltem?
Potser cal posar l’atenció en coses que no surten a la tele ni als diaris, però que són reals i ben importants. Molt importants, encara que no siguin sorolloses ni vistoses.
I, ben segur que en trobem unes quantes.
Podem veure:
Gent gran que ho ha donat tot, i encara està agraïda. I es preocupen pels altres.
Qui fa la seva feina posant i donant molt més del que toca.
Joves que estimen. Amb tendresa. Que posen pau. Que nodreixen l’esperança dels veïns.
Persones que, quan ja no poden més, encara poden més.
Famílies que són escoles d’estimació i de respecte.
Joves i grans que donen el seu temps i les seves energies en favor d’altres.
Moltes persones que surten de sí mateixes, i van a trobar a qui no té ningú.
Qui perdona. I qui comença de nou.
Ai! Si veiéssim més sovint tot això!!
Potser fins i tot diríem que hem vist que Déu és entre nosaltres!
A la Bíblia hi ha dues classes de textos per anunciar el Messies; uns textos parlen de les seves obres i altres parlen dels seus títols: Jesús no en reivindica cap de títol, ni una sola vegada!
El misteri de Betlem ens revela el “Déu-amb-nosaltres”, el Déu proper a nosaltres, que ha assumit la nostra condició. Que ha escollit ser en tot com nosaltres, excepte en el pecat, per tal de propiciar que arribem a esdevenir com Ell.
Avui veiem els dubtes que el comportament de Jesús genera en Joan.
Joan és el Precursor. Ell marca l’últim estadi abans d’un canvi que serà qualitatiu: passar de la idea de Déu-Llei que jutja i condemna, a Déu-Pare que ja pot fer de pare.
La Llei dictamina i jutja, però no transforma. No era aquesta la missió real del Messies, encara que molts s’ho pensessin, inclòs Joan en un primer moment.
Jesús no és la manifestació del “judici de Déu” sinó de “l’amor humanitzador de Déu”
Maria, conscient de la seva limitació, diu: “jo no conec l’home que em pugui fer mare d’un fill que sigui anomenat també fill de l’Altíssim”.
Però l’Àngel li respon que no està pas sola per acomplir aquesta missió: Pot comptar amb l’Esperit Sant.
Joan i Jesús es troben. Joan representa l’esgraó més alt de la minoria d’edat; per això, per gran que sigui Joan, el més petit al Regne del cel és més gran que ell.
El pas de la minoria a la majoria d’edat és un canvi qualitatiu.
La resposta que els dóna Jesús no és un sí o un no; és una referència clara als fets…
Els diu que mirin els signes, els senyals, els fets incipients…
Potser cal posar l’atenció en coses que no surten a la tele ni als diaris, però que són reals i ben importants:
Gent gran que ho ha donat tot, i encara està agraïda. I es preocupen pels altres.
Qui fa la seva feina posant i donant molt més del que toca.
Joves que estimen. Amb tendresa. Que posen pau. Que nodreixen l’esperança dels veïns.
Persones que, quan ja no poden més, encara poden més.
Famílies que són escoles d’estimació i de respecte.
Joves i grans que donen el seu temps i les seves energies en favor d’altres.
Moltes persones que surten de sí mateixes, i van a trobar a qui no té ningú.
Qui perdona. I qui comença de nou.
Ai! Si veiéssim més sovint tot això!! Potser fins i tot diríem que hem vist que Déu és entre nosaltres!
1 Que s’alegrin el desert i la terra eixuta,
que l’estepa exulti i floreixi!
2 Que s’ompli de flors primerenques,
que salti i cridi de goig i d’alegria!
Li són donades la glòria del Líban,
l’esplendor del Carmel i de Saron. *
Tots veuran la glòria del Senyor,
la majestat del nostre Déu. *
3 Enrobustiu les mans cansades,
afermeu els genolls vacil·lants. *
4 Digueu als qui defalleixen:
«Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu, *
que ve per fer justícia;
la seva paga és aquí.
Ell mateix us ve a salvar.»
5 Llavors es desclouran els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s’obriran. *
6 Llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l’aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l’estepa.
7 La terra ardent és ara un estany,
el país de la set és ple de fonts d’aigua.
En el clos on jeien els xacals,
ara hi creixen canyes i joncs. *
8 Allà obriran una ruta anomenada «Via Santa»,
que cap impur no trepitjarà.
El Senyor mateix els hi guiarà, *
ni els menys espavilats no s’hi perdran.
9 No s’hi veurà cap lleó
ni s’hi atansaran les bèsties ferotges:
no n’hi trobaran cap.
Serà el camí dels qui el Senyor haurà rescatat.
10 Els seus redimits retornaran,
entraran a Sió cridant de goig,
coronats d’una joia sense fi.
Arribaran la felicitat i l’alegria,
fugiran els planys i la tristesa. *
Lloa el Senyor, ànima meva *
1 Al·leluia!
Lloa el Senyor, ànima meva.
2 Lloaré el Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
3 No us fieu dels poderosos,
homes mortals, incapaços de salvar. *
4 Exhalen l’esperit i tornen a la terra,
i aquell dia es desfan els seus plans. *
5 Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob,
el qui espera en el Senyor, el seu Déu,
6 que ha fet el cel i la terra,
el mar i tot el que s’hi mou. *
Ell es manté fidel per sempre,
7 fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor allibera els presos,
8 el Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça els qui han ensopegat,
el Senyor estima els justos;
9 el Senyor guarda els forasters,
sosté les viudes i els orfes, *
però capgira els camins dels injustos. *
10 El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles.
Al·leluia!
1 I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt! * 2 Les vostres riqueses són podrides, s’han arnat els vostres vestits. * 3 El vostre or i la vostra plata s’han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres, i us menjarà la carn com un foc. * És això el que heu acumulat per a la fi dels temps! 4 El sou que heu defraudat als treballadors que us segaven els camps clama al cel; * i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l’univers. * 5 Heu viscut aquí a la terra una vida de plaers i de disbauxa, us heu anat engreixant per al dia de la matança. * 6 Heu condemnat el just, l’heu assassinat, i ell no us ha oposat resistència.
7 Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el camperol espera el fruit preciós de la terra, prenent paciència fins que li arriben les pluges de tardor i de primavera. * 8 Igualment vosaltres, tingueu paciència, enfortiu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop. * 9 Germans, no us queixeu els uns dels altres, perquè no hàgiu de ser judicats; penseu que el jutge ja és a les portes. * 10 Com a model de paciència en els sofriments, preneu els profetes que van parlar en nom del Senyor. 11 Mireu com proclamem feliços els qui es van mantenir ferms. * Heu sentit parlar de la paciència de Job, * i ja sabeu quin final li va concedir el Senyor, * perquè el Senyor és misericordiós i benigne. *
12 Sobretot, germans meus, no jureu, ni pel cel, ni per la terra, ni amb cap altra mena de jurament.
Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. Així no caureu sota cap mena de judici. *
13 Si algú de vosaltres sofreix, que pregui. Si està content, que canti lloances a Déu. 14 Si entre vosaltres hi ha algú que està malalt, que faci cridar els qui presideixen la comunitat * perquè l’ungeixin amb oli en nom del Senyor i preguin per ell. * 15 Aquesta pregària, feta amb fe, salvarà el malalt: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats que hagi pogut cometre. * 16 Confesseu els uns als altres els vostres pecats, i pregueu els uns pels altres, perquè sigueu guarits. * La pregària insistent d’un just és molt poderosa: 17 Elies, que era un home com nosaltres, va pregar amb insistència perquè no plogués, i no va ploure damunt la terra durant tres anys i sis mesos. * 18 I quan després tornà a pregar, el cel va donar la pluja, i la terra va produir el seu fruit. *
19 Germans meus, * si algú de vosaltres s’esgarriava lluny de la veritat * i un altre el feia retornar, 20 sapigueu que el qui faci tornar un pecador del camí esgarriat, el salvarà de la mort i cobrirà una multitud de pecats
1 Quan Jesús hagué acabat de donar aquestes instruccions * als seus dotze deixebles, se’n va anar a ensenyar i a predicar per aquelles poblacions. *
2 Joan, que era a la presó, * va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles 3 a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, * o n’hem d’esperar un altre?» *
4 Jesús els respongué:
—Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: 5 els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. * 6 I feliç aquell qui no em rebutjarà! *
7 Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds:
—Què heu sortit a contemplar al desert? * ¿Una canya sacsejada pel vent? 8 Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats s’estan als palaus dels reis! 9 Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? * Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10 És aquell de qui diu l’Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. * 11 En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. 12 Des de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel sofreix violència, i gent violenta se’n vol apoderar. * 13 Tots els profetes i la Llei han profetitzat fins que ha arribat Joan. * 14 I ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir. * 15 Qui tingui orelles, que escolti. *
16 »A qui compararé la gent d’aquesta generació? * S’assemblen als nois que seuen a les places i criden als seus companys 17 dient-los: “Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!” * 18 Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, * i diuen: “Té el dimoni”; * 19 ha vingut el Fill de l’home, que menja i beu, i diuen: “Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors.” * Però les obres de la saviesa acrediten que és justa. *
20 Aleshores Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s’havien convertit: *
21 —Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! * Si a Tir i a Sidó * s’haguessin fet els miracles que s’han fet entre vosaltres, ja fa temps que, en senyal de penediment, s’haurien posat cendra i roba de sac * i s’haurien convertit. 22 Per això us dic que el dia del judici * serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres.
23 I tu, Cafarnaüm, ¿et penses que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! * Perquè si a Sodoma s’haguessin fet els miracles que s’han fet dins teu, encara avui existiria. * 24 Per això et dic que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a tu. *
25 En aquell temps, Jesús digué:
—T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això * que has amagat als savis i entesos. * 26 Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. *
27 »El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. * Ningú no coneix el Fill, * fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. *
28 »Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, * i jo us faré reposar. 29 Accepteu el meu jou * i feu-vos deixebles meus, que sóc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs, * 30 perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera. *
