Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit, m’ha enviat a portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor.
Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m’ha mudat amb vestits de victòria, m’ha cobert amb un mantell de felicitat, com el nuvi coronat amb una diadema, com la núvia que s’engalana amb joiells. El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra.
“L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit, m’ha enviat a portar la bona nova als desvalguts… a proclamar l’any de gràcia del Senyor”.
Aquí és el profeta qui parla i ho fa als habitants de Jerusalem que retornen de l’Exili de Babilònia. Recordem que el rei persa Cir ha conquerit Babilònia i ha permès el retorn dels exiliats al seu país. I així, els jueus, encara que sota la dominació dels reis de Pèrsia, quan de menys no són captius.
Però ells n’esperaven més d’aquest retorn… i es van adonar que a les nostres vides hi ha altres menes de presons, potser no materials, però també molt opressores.
I és que ningú no els esperava en el seu país… Durant la seva absència, gent d’altres contrades, també desplaçats per la guerra, s’hi va instal·lar; altres religions, casaments mixtes… la religió jueva estava en minoria. Qui respectava la Llei?
I llavors la sempre present qüestió: No hauria Déu abandonat el seu poble? I la resposta renovada dels profetes: cal fer confiança a Déu que no abandonarà el seu poble escollit…
I avui Isaïes ens ho diu ben clar en el primer paràgraf: no us deixeu portar cap al descoratjament, Déu no us abandonarà mai…
Analitzem aquesta frase: “perquè el Senyor m’ha ungit…”. Qui rebia la unció era conegut en el futur com a “messies”, que en hebreu vol dir “ungit, consagrat, dedicat”; i eren els reis a qui normalment se’ls ungia per aportar la felicitat al seu poble. Vet ací un profeta que parla d’ell mateix en els termes en què hom parlava dels reis!
I és que a l’època en què va ser escrit aquest llibre d’Isaïes (vers el 500 aC, en diem el “tercer Isaïes”), ja no hi havia cap rei en el tron de David i l’espera jueva del Messies evolucionava:
el Messies esperat podria ben bé ser un profeta…
“Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m’ha mudat amb vestits de victòria, m’ha cobert amb un mantell de felicitat…”
A la segona part d’aquest salm, és el poble d’Israel qui parla: els profetes solen recórrer a aquest gènere d’anticipacions per fer notar fins a quin punt estan segurs de les promeses de Déu.
I el final del text està ple d’imatges… i a més hi ha un missatge teològic molt important
“… un mantell de felicitat…”: és Déu qui ens embolcalla…
La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.
Des d’ara totes les generacions em diran benaurada.
Perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.
El seu nom és sant,
i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació. R.
Omple de béns els pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
Ha protegit Israel, el seu servent,
s’ha recordat del seu amor. R.
R. La meva ànima celebra el meu Déu.
Recordem les circumstàncies de Maria quan va recitar el Magnificat: acabava de rebre la visita de l’àngel Gabriel que li va anunciar el naixement de Jesús i l’embaràs de la seva cosina Elisabet; i ella se’n va anar a visitar-la… I en saludar-la, Elisabet se sentí plena de l’Esperit Sant i va recitar l’Avemaria (Lc 1,39,45). En resposta, Maria entonà el Magnificat…
I una cosa ens sorprèn d’aquest cant: la quantitat de referències bíbliques que hi trobem; i si anem als salms, veurem que en el Magnificat hi trobarem força petits trossos. Això vol dir que Maria no es va inventar les paraules de la seva pregària.; senzillament va repetir frases pronunciades pels seus ancestres en la fe.
I en aquest cant hi trobem una doble lliçó:
Primer, d’humilitat. Maria, davant d’una situació tan excepcional recorre simplement a les expressions de pregària del seu poble.
I segon, de sentit comunitari; avui en diríem de sentit d’Església: Cap de les citacions bíbliques té un caràcter individualista; totes tenen a veure amb el poble sencer; és una de les característiques de la pregària jueva i ara de la pregària cristiana.
“La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva,”
A la primera lectura d’avui hi trobem quasi una rèplica d’aquesta frase:
“Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu…”
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Germans, viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sufoqueu l’Esperit, no desestimeu els dons de profecia, examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo, guardeu-vos de tota ombra de mal.
Que Déu mateix, el Déu de la pau, us faci del tot sants, i guardi totalment irreprensibles el vostre esperit, la vostra ànima i el vostre cos per quan retorni nostre Senyor Jesucrist. Déu, que us crida, és digne de tota confiança; ell ho farà així.
Per a Pau, l’objectiu del viatge cristià, és l’establiment del Regne de Déu a la fi dels temps. I en totes les seves cartes, hom descobreix fins a quin punt el retorn de Crist està en tots els seus pensaments.
“Germans, viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió”.
Als tessalonicencs els costava estar alegres car estaven ja en període de persecucions; el mateix Pau va haver de marxar precipitadament quan la colònia jueva el va denunciar com a factor desestabilitzant enfront del poder romà.
Avui encara ens costa estar alegres quan pensem en la quantitat de guerres, d’actes terroristes i de persecució religiosa que hi ha a tants llocs del món…
Tanmateix, als ulls de Pau, l’alegria és possible i fins i tot recomanada: es tracta de la joia profunda de l’assemblea creient,
joia d’acollir la Bona Nova de la Paraula de Déu,
joia de llegir en les nostres vides els signes de l’Esperit,
joia per recolzar-nos, no en les nostres forces sinó en la roca de la fidelitat de Déu…
“Déu, que us crida, és digne de tota confiança; ell ho farà així”.
Tres coses a dir:
Ell ho farà: és a dir, el primer artesà del Regne de Déu és Déu mateix…
Ell és fidel: pels interlocutors jueus, això era la seva fe, la seva certesa des de feia molt de temps…
Ell ens crida a contribuir a la vinguda del Regne…
Perquè pregar és treure del seu Esperit els recursos necessaris, en força i en imaginació, per acomplir la participació que Ell espera de nosaltres.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no soc el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu: «No el soc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Soc una veu que crida en el desert: “Aplaneu el camí del Senyor”, com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué:
«Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no soc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».
Això va passar a Bet-Ània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.
Les preguntes fetes a Joan Baptista, posen de manifest la situació que hom vivia a Israel amb relació a la vinguda del Messies: Les promeses de l’Antic Testament alimentaven l’esperança i la impaciència, però no eren pas molt clares.
“Li preguntaren: Qui ets tu?…
I Joan els respon amb una cita d’Isaïes:
“Sóc una veu que crida en el desert: Aplaneu el camí del Senyor…” (Recordem que ho hem llegit diumenge proppassat a la primera lectura).
El “camí del Senyor” és el que porta a la Terra Promesa.
La Bíblia ens presenta la història humana, i la història de cada un de nosaltres a través de la “història del Poble elegit”.
En aquesta “història” hi ha tres espais o estadis successius: el “lloc” on som esclaus, el “desert” com a camí, i la “Terra Promesa” com arribada.
Al desert, però, també hi ha els “profetes” que donen testimoni de la Terra Promesa, perquè el desert no és pas l’últim estadi de la nostra història..
Preparar el camí del Senyor vol dir obrir-li el cor.
Darrere les negacions de Joan, hom perfila doncs l’afirmació essencial: el Messies és a prop, “encara que vosaltres encara no el coneixeu”.
Joan anuncia la presència de Jesús enmig dels homes sense haver-lo conegut; amb això es reconeix el veritable profeta. Perquè:
Primer, ell emprèn la seva missió, inclús a la fosca de la nit (sense haver-lo conegut…).
Segon, no atrau els oients envers ell sinó envers el qui ell anuncia. No es presenta com el portador de la veritat, però fa girar els cors cap a la veritat.
Joan Evangelista insisteix molt en la humilitat de Joan Baptista davant Jesús: “jo no sóc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat”
Si Marc ens presentava el Baptista com la síntesi de tots els profetes anteriors a ell, l’evangeli de Joan ens el presenta sobretot com a testimoni: testimoni del “projecte de Déu”; testimoni de “la Llum”; testimoni de “la Vida”.
Més en concret; testimoni de Jesús, el qual és Vida, Llum i Projecte de Déu fets visibles.
La pandèmia actual ens ha fet sentir una sèrie de limitacions físiques, laborals, socials i de convivència. Però, a més, ens ha fet experimentar la fragilitat de les nostres institucions sanitàries, econòmiques, polítiques i religioses, i, sobretot, la nostra vulnerabilitat personal.
Davant d’aquesta situació, la Paraula de Déu no ens dóna receptes concretes, però sí que pot ser font de llum i d´esperança.
El veritable dilema és la por o la fe, el caos o l´esperança cristiana.
Cada dia hem de demanar a Déu el do del coratge.
I recordar que Jesús ha vençut per nosaltres la por. Ell ha vençut la por!
La nostra enemiga més traïdora no pot res contra l’esperança…
L’esperança que ens dóna llum, força, alegria i confiança per viure la vida de cada dia.
El poeta Charles Péguy ens parla sobre l’esperança tot dient que és la virtut que més agrada a Déu:
“Però l’esperança, diu Déu, això sí que m’admira. A mi mateix. Això sí que és sorprenent.
Que aquests pobres infants vegin com va tot això i que creguin que demà anirà millor.
Que vegin com va avui i que creguin que anirà millor l’endemà al matí.
Això sí que és sorprenent i és realment la meravella més gran de la nostra gràcia.
I jo mateix n’estic sorprès.
I cal que la meva gràcia sigui de debò una força increïble.
I que flueixi d’una deu i com un riu inexhaurible”.
“La gent es demana, es diu: Però com és possible
Que aquesta font Esperança s’escoli eternament,
Que ragi eternament, que brolli eternament,
Eternament jove, eternament pura,
Eternament fresca, eternament corrent,
Eternament viva?
D’on treu aquesta nena tanta aigua pura i tanta aigua clara?
Tant de rajar i tant de brollar?”…
“El pòrtic del misteri de la segona virtut” Charles Péguy
1 L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, *
perquè el Senyor m’ha ungit. *
M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, *
a curar * els cors abatuts,
a proclamar als captius la llibertat
i als presos el retorn de la llum, *
2 a proclamar l’any de gràcia del Senyor,
el dia que el nostre Déu farà justícia, *
a consolar tots els qui estan de dol, *
3 a posar una diadema en lloc de cendra
als qui porten dol per Sió,
a donar-los perfums de festa en lloc de penes,
vestits de triomf en lloc del desconsol.
Els diran «Roures magnífics,
glòria del Senyor que els ha plantat».
4 Reconstruiran les ruïnes antigues,
aixecaran edificis fins ara enderrocats,
restauraran les ciutats devastades,
desolades des de temps immemorial. *
5 Vindran estrangers a pasturar-vos els ramats,
gent forastera us conrearà els camps i les vinyes. *
6 Vosaltres sereu anomenats «Sacerdots del Senyor»,
us diran «Ministres del nostre Déu». *
Viureu de les riqueses de les nacions,
us gloriareu de posseir els seus béns. *
7 «Havien sofert una doble humiliació,
i la gent s’alegrava dels escarnis que rebien,
però ara posseiran el doble de terra
i seran feliços per sempre,
8 perquè jo, el Senyor, estimo la justícia *
i detesto la injustícia i el pillatge.
Els donaré fidelment la recompensa,
pactaré amb ells una aliança eterna.» *
9 La seva posteritat serà cèlebre entre les nacions,
serà famosa entre els pobles la seva nissaga.
Tothom qui els vegi reconeixerà
que són un poble beneït pel Senyor. *
10 Aclamo el Senyor ple de goig,
la meva ànima celebra el meu Déu, *
que m’ha mudat amb vestits de salvació,
m’ha cobert amb un mantell de justícia,
com el nuvi coronat amb la diadema,
com la núvia adornada amb joiells. *
11 Com la terra fa créixer la brotada
i el jardí fa germinar la llavor,
el Senyor Déu farà germinar la justícia i la lloança davant de tots els pobles.
46 Maria digué: *
—La meva ànima magnifica el Senyor, *
47 el meu esperit celebra Déu que em salva, *
48 perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; *
des d’ara totes les generacions em diran benaurada, *
49 perquè el Totpoderós obra en mi meravelles;
el seu nom és sant, *
50 i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació. *
51 »Les obres del seu braç són potents: *
dispersa els homes de cor altiu,
52 derroca els poderosos del soli
i exalta els humils; *
53 omple de béns els pobres, *
i els rics se’n tornen sense res.
54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,
com havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre. *
56 Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
1 Germans, no cal que us escriguem sobre els temps i els moments de la vinguda del Senyor: * 2 vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà igual que un lladre en plena nit. * 3 Quan la gent es digui que tot està tranquil i en pau, * aleshores, de sobte, els caurà al damunt la devastació, com els dolors a la dona embarassada, i no se’n podran escapar. * 4 Però a vosaltres, germans, que no esteu en la foscor, * aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. 5 Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor. * 6 Per això, no hem de dormir, com fan els altres, sinó vetllar i viure sòbriament. * 7 Perquè els qui dormen, dormen de nit, i els qui s’embriaguen, s’embriaguen de nit. 8 Nosaltres, en canvi, que som del dia, siguem sobris, ja que anem revestits amb la cuirassa de la fe i de l’amor i amb el casc de l’esperança de la salvació. * 9 Déu no ens ha destinat a sofrir la seva indignació, sinó a obtenir la salvació per mitjà de nostre Senyor Jesucrist, * 10 que va morir per nosaltres, perquè visquem juntament amb ell, tant si la seva vinguda ens troba vetllant entre els vius com si ens troba dormint entre els morts. * 11 Per això, encoratgeu-vos i edifiqueu-vos * els uns als altres, tal com ja feu.
12 Us demanem, germans, que tingueu consideració dels qui treballen entre vosaltres, que us presideixen en el Senyor i us instrueixen; * 13 tracteu-los amb el més gran amor, tal com es mereix la seva tasca.
Viviu en pau entre vosaltres.
14 Us hi encoratgem, germans: amonesteu els desvagats, * animeu els temorencs, feu-vos càrrec dels febles, * tingueu paciència amb tots. 15 Mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer sempre el bé als germans i a tothom. *
16 Viviu sempre contents, * 17 pregueu contínuament, * 18 doneu gràcies en tota ocasió. * Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist.
19 No sufoqueu l’Esperit, * 20 no menyspreeu els dons de profecia. * 21 Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo. * 22 Allunyeu-vos de tota mena de mal. *
23 Que el mateix Déu de la pau * us santifiqui plenament i conservi totalment irreprensibles el vostre esperit, la vostra ànima i el vostre cos per al dia de la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. 24 El qui us crida és fidel, * i ell mateix ho durà a terme. *
25 Germans, pregueu també per nosaltres. * 26 Saludeu tots els germans amb el bes de pau. *
27 Us demano pel Senyor que aquesta carta sigui llegida a tots els germans.
28 Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb vosaltres. *
1 Al principi * existia la Paraula. *
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
2 Ella estava amb Déu al principi.
3 Per ella tot ha vingut a l’existència,
i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.
*
4 En ella hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes. *
5 La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la. *
6 Déu envià un home que es deia Joan. *
7 Vingué com a testimoni
a donar testimoni de la llum,
perquè per ell tothom cregués.
8 Ell no era la llum, *
venia solament a donar-ne testimoni.
9 Existia el qui és la llum veritable,
el qui ve al món
i il·lumina tots els homes. *
10 Era present en el món,
que per ell ha vingut a l’existència,
i el món no l’ha reconegut. *
11 Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit. *
12 Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els ha concedit * de ser fills de Déu.
13 No han nascut * per descendència de sang,
ni per desig carnal,
ni per voler humà,
sinó de Déu mateix. *
14 La Paraula s’ha fet carn *
i ha habitat * entre nosaltres,
i hem contemplat la seva glòria, *
glòria que té com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
15 Joan dóna testimoni d’ell quan proclama:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi
em passa al davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.» *
16 De la seva plenitud,
tots nosaltres n’hem rebut
gràcia rere gràcia. *
17 Perquè la Llei fou donada per Moisès,
però la gràcia i la veritat
han vingut per Jesucrist. *
18 A Déu, ningú no l’ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat. *
19 Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus * li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren:
—Qui ets, tu?
20 Ell no es va negar a respondre i confessà clarament:
—Jo no sóc el Messies. *
21 Ells li preguntaren:
—Qui ets, doncs? Elies? *
Els respon:
—No el sóc.
—Ets el Profeta? *
Respongué:
—No.
22 Llavors li digueren:
—Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?
23 Ell va declarar:
—Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. * Així ho va dir el profeta Isaïes.
24 Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, 25 li van fer aquesta altra pregunta:
—Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? *
26 Joan els respongué:
—Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, 27 el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies. *
28 Això va passar a Betània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava. *
29 L’endemà, Joan veié Jesús que venia cap a ell, i exclamà:
—Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món! * 30 És aquell de qui vaig dir: “Després de mi ve un home que em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.” * 31 Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel.
32 Joan testimonià encara:
—He vist l’Esperit que baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. * 33 Jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: “Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant.” 34 Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu. *
35 L’endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles 36 i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar:
—Mireu l’anyell de Déu! *
37 Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. 38 Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà:
—Què busqueu?
Ells li digueren:
—Rabí —que vol dir «mestre»—, on habites?
39 Els respon:
—Veniu i ho veureu.
Ells hi anaren, veieren on habitava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. *
40 Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. * 41 Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué:
—Hem trobat el Messies —que vol dir «ungit». *
42 I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué:
—Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes —que vol dir «pedra». *
43 L’endemà, Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu:
—Segueix-me.
44 Llavors Felip, que era de Betsaida, * el poble d’Andreu i de Pere, 45 va trobar Natanael i li digué:
—Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: * és Jesús, fill de Josep, de Natzaret.
46 Natanael li replicà:
—De Natzaret en pot sortir res de bo? *
Felip li diu:
—Vine i ho veuràs.
47 Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué:
—Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya. *
48 Natanael li digué:
—D’on em coneixes?
Jesús li respon:
—Abans que Felip et cridés, t’he vist sota la figuera.
49 Li diu Natanael:
—Rabí, tu ets el Fill de Déu, * tu ets el Rei d’Israel. *
50 Jesús li digué:
—¿Creus només perquè t’he dit que t’havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!
51 I afegí:
—En veritat, en veritat us ho dic: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home. *
