Menu
Lectura de la profecia de Sofonies
Crida de goig, ciutat de Sió. Aclama, Israel. Alegra’t i celebra-ho de tot cor, ciutat de Jerusalem. El Senyor ha tret fora els qui et condemnaven, ha fet fugir els teus enemics. Tens dintre teu el Senyor, rei d’Israel, no veuràs mai més cap desastre. Aquell dia diran a Jerusalem: «No tinguis por, Sió, no deixis caure les mans; el Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec».
“el Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec”.
Només aquesta frase ja mostra com a l’Antic Testament, els profetes ja havien anunciat que Déu és amor.
El profeta Osees, en el segle VIII aC, ha estat el primer que ha parlat de l’Aliança entre Déu i el seu poble. Els profetes posteriors, el primer Isaïes, Jeremies, Ezequiel, el segon i tercer Isaïes han desenvolupat aquest tema de les noces entre Déu i el seu poble.
El tercer Isaïes portarà l’audàcia fins al punt d’utilitzar la paraula “desig” (en el sentit de desig amorós) per traduir els sentiments de Déu respecte al seu poble.
En el Càntic dels Càntics, compost de set poemes i que són un llarg diàleg amorós, en cap lloc identifica qui són els amants; però els jueus consideren que es tracta d’un diàleg entre Déu i el seu poble.
Si el poble d’Israel hom el pot comparar a una esposa, una infidelitat esdevé, no només un mancament a un contracte, sinó un veritable adulteri!
Tornem a Sofonies: profeta del segle VII aC, quan a Jerusalem regnava el rei Josies, entronitzat el 640 aC; el llibre és molt curt: a penes cinc pàgines però molt denses i algunes de les seves pàgines han esdevingut cèlebres.
Hi havia molta necessitat de conversió: sota els regnats precedents (els reis Manassès, 687-642 i Amon, 642-640 aC), tots els manaments de Déu van ser burlats; podríem resumir la situació dient que “hom va fer tot el que ofenia Déu”…
I Sofonies no se n’està de denunciar-ho:
“Els seus governants són lleons que rugeixen; els seus jutges, llops del capvespre a qui al matí no queda res per rosegar. Els seus profetes són uns desvergonyits, gent traïdora. Els seus sacerdots profanen allò que és sagrat, donen respostes injustes”
(So 3, 3-4).
Sofonies va utilitzar dos llenguatges ben comuns entre els profetes: les amenaces contra aquells que fan el mal i encoratjament per a aquells que intenten ser fidels.
Del primer llenguatge en tenim un exemple en el capítol 1:
“Faré caure sobre els homes un desastre, i es mouran a les palpentes com els cecs, perquè han pecat contra mi, el Senyor. La seva sang serà escampada com la pols, i les seves carronyes, com els fems” (So 1-17).
D’aquests paràgrafs del capítol 1 s’ha tret el famós cant “Dies irae…” que tots els autors de Rèquiem han posat a la seva música! “Dia de còlera…” Hi ha el risc, tot cantant aquest text, de creure que cal tenir por de la fi del món. Això seria un contrasentit, car la còlera de Déu va dirigida contra el mal, contra tot el que provoca la infelicitat de l’home.
Perquè l’únic fi de Déu és la felicitat de la humanitat.
Segon llenguatge: d’encoratjament:
“Crida de goig, ciutat de Sió. Aclama, Israel. Alegra’t i celebra-ho de tot cor, ciutat de Jerusalem”.
Recordem que Sió és el nom del turó de Jerusalem on Salomó va construir el temple, que havia de ser el símbol de la presència de Déu.
El Senyor és el Déu que em salva,
confio, no m’espanto.
D’ell em ve la força i el triomf,
és ell qui m’ha salvat.
Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua
de les fonts de salvació.
«Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom,
feu conèixer entre els pobles les seves gestes.
Recordeu que el seu nom és excels». R.
Canteu al Senyor, que ha fet coses glorioses.
Que ho publiquin per tota la terra.
Poble de Sió, aclama’l ple de goig,
perquè el Sant d’Israel és gran a la teva ciutat.
R. Aclama’l ple de goig perquè el Sant d’Israel és gran a la teva ciutat.
En el verset precedent als que llegim avui, hi trobarem (el teniu en el document annex):
“Aquell dia diràs: Et dono gràcies, Senyor: t’havies irritat contra mi, però t’has desdit del teu rigor i m’has consolat”.
Això vol dir que l’acció de gràcies no és encara per avui; de moment, hom està en la temença…
Recordem el context històric:
Som al vuitè segle aC, vers el 740-730. L’imperi assiri (capital Nínive), és la potència dominant amb una
expansió que sembla incontenible (el llibre de Jonàs ens presenta Nínive com la ciutat impia…).
El poble de Déu està dividit en dos reialmes (des de la mort de Salomó el 930 aC): el del Nord, capital
Samaria i el del Sud, capital Jerusalem.
El rei del Nord intenta resistir a la pressió dels assiris i per això fa una aliança amb el rei de Damasc (els
arameus) i posa setge a Jerusalem per pressionar el seu rei Acaz a entrar en la coalició. Aquest es
troba en una tenalla: d’una banda, dos reialmes petits i de l’altra Nínive…
Acaz decideix no combatre contra els assiris i acceptar ser vassall de Nínive: compra la seva
seguretat. Els seus càlculs van ser guiats per la por; on era la seva fe?
En el capítol 7 del llibre d’Isaïes trobem una frase superba:
“Quan arribà al palau de David la nova que els arameus acampaven a Efraïm, el cor del rei i del seu poble s’estremí, com s’estremeixen els arbres del bosc quan bufa la ventada” (Is 7,2).
I va ser llavors, quan inspirat pels seus dubtes i les seves pors, Acaz va cometre un acte horrible: va sacrificar el seu fill a una divinitat, perquè per no perdre la guerra, estava disposat a tot…
L’actitud d’Isaïes és molt ferma:
“…Si no teniu fe, no us podreu mantenir ferms” (Is 7,9).
I anuncia que els triomfs d’Assíria són temporals i que aviat hom cantarà el cant de la llibertat…
Són colpidores les semblances entre aquest cant d’Isaïes 12 i el capítol 15 de l’Èxode:
“Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat. És el meu Déu, i jo l’he de lloar, el Déu del meu pare, i jo l’he d’enaltir” (Ex 15,2).
Isaïes, cinc-cents anys més tard, reprèn la mateixa professió de fe per sostenir els seus contemporanis.
Quin era, doncs, el missatge? Si Déu els havia alliberat del poderós Egipte, també ho podia fer ara dels assiris…
En el text d’avui hi trobem: “D’ell em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat”.
I si anem a la segona carta de sant Pau als cristians de Corint:
“…però ell m’ha donat aquesta resposta: «En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder…” (2Co, 12,9).
Aquest cant d’Isaïes no forma part del salteri encara que sí que podria: està clar que és un cant litúrgic; això és una prova que no tots els cants litúrgics estan inclosos en el salteri.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips
Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així, la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.
Amb aquestes poques paraules, queda tot dit respecte a la pregària.
La súplica i l’acció de gràcia van sempre juntes. Si preguem a Déu, és perquè sabem que ell vol la nostra felicitat; demanar-li quelcom, és, implícitament quan de menys, donar-li gràcies.
El Senyor està a prop de nosaltres. Aquesta és una de les grans insistències de Pau. I això vol dir com a mínim, dues coses: que Déu està a prop perquè ens estima i que els temps s’han complert.
I com que el Senyor és a prop, no ens hem de preocupar per res…
Sant Pau ens diu en el capítol 3 d’aquesta carta:
“Germans, no em penso pas que ja me n’hagi apoderat, però tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap a allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta per aconseguir el premi que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist” (Fl 3,13-14).
Pau ens demana potser que posem en el seu lloc els nostres valors i verificar quines són les nostres prioritats. Si, realment el regne de Déu és una preferència nostra, portarem al món l’únic testimoniatge que val la pena, el de la serenitat…
I aquesta serenitat ha d’anar fins a l’alegria:
“ho repeteixo, viviu contents…”
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?». Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres». Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia també uns cobradors d’impostos que li deien: «I nosaltres, mestre, què hem de fer?». Ell els contestà: «No exigiu més del que està establert». Igualment uns guardes li preguntaven: «Què hem de fer també nosaltres?». Ell els deia: «No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada».
La gent, que vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l’entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s’apaga». Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.
Els que seguien Joan eren els humils, el poble, els mal vistos (publicans i els soldats que els acompanyaven probablement). I li demanen humilment: què vol dir convertir-se?
Joan els dóna una resposta senzilla i clara: la conversió es mesura en la nostra actitud envers el nostre proïsme.
Les respostes de Joan estan en el camp de la simple ètica humana.
Predicació que estava en línia amb la dels profetes: practicar la justícia, compartir, la no-violència…
I la gent es preguntava: serà Joan el Messies?
I la resposta de Joan va ser clara i ferma: “No, jo no sóc el Messies…”
La llei jueva no menciona enlloc res respecte que calgui batejar-se; el ritu d’entrada a la comunitat era la circumcisió.
És difícil de dir quin sentit s’atribuïa al baptisme en el judaisme en el temps de Jesús. El que sí que sabem, però, és que la religió jueva preveia ritus d’aigua, d’ablucions: tenien un objectiu de purificació en el sentit bíblic de la paraula.
No es tractava de netejar del pecat sinó de permetre a l’home separar-se de tot el que el lligava al món profà, per permetre-li d’entrar en contacte amb el domini del sagrat, de Déu.
“Baptisme” significa “immersió”. Batejar-se amb aigua vol dir submergir-se en l’aigua, banyar-se, rentarse.
Banyar-se al riu podia tenir un significat més radical. Era enfonsar-se en l’aigua per sortir-ne nou.
Hi ha dos “baptismes”. El baptisme amb aigua ofereix un primer horitzó de conversió: abandonar els comportaments injustos, contraris a l’ètica. Però també ens és ofert un baptisme amb esperit sant i amb foc, que ofereix un horitzó molt més engrescador.
Joan dóna al baptisme un nou sentit: el de la conversió i remissió dels pecats. Però anuncia que amb Jesús, això serà del tot diferent:
“Jo us batejo només amb aigua… Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”.
El foc fa referència a l’obtenció de metalls: el mineral s’immergeix en el forn i les altes temperatures fonen el metall, que s’escola separant-se de l’escòria. Així apareix el metall, preciós i brillant, que estava “amagat” en el mineral.
L’Esperit Sant fa referència a Déu i a la seva força creadora i engendradora.
Ser batejat amb Esperit Sant significa que l’home accepta submergir-se en la força creadorahumanitzadora de Déu.
L’expressió “Esperit Sant” no existia pràcticament a l’antic Testament i les poques vegades que s’utilitza, l’adjectiu “sant” volia dir que es tractava de l’esperit de Déu sant, però no es pensava pas en l’Esperit com una persona diferent.
No som només creatures, i creatures intel·ligents. Això ja és molt, i ens fa capaços de generar una ètica que ens permeti el gran bé de la convivència. Però el profeta ens diu: ja ve aquell que pot “batejar-vos” amb Esperit Sant, i fer-vos “fills”. Bona i necessària és l’ètica, però estem cridats a la filiació.
Ni el seu baptisme d’aigua pot substituir el baptisme amb Esperit Sant, ni la rectitud ètica pot substituir la bona nova de la filiació.
Ben cert: allò que podem “posar-hi” nosaltres només és l’ètica. La filiació només pot posar-la-hi Déu mateix. Però, atès que Déu ens convida a ser fills, l’ètica ens demana que acceptem, agraïts, aquest do de Déu.
Sofonies va utilitzar dos llenguatges ben comuns entre els profetes: les amenaces contra aquells que fan el mal i encoratjament per a aquells que intenten ser fidels.
…s’ha tret el famós cant “Dies irae…Dia de còlera…” Hi ha el risc, tot cantant aquest text, de creure que cal tenir por de la fi del món. Això seria un contrasentit, car la còlera de Déu va dirigida contra el mal, contra tot el que provoca la infelicitat de l’home.
Perquè l’únic fi de Déu és la felicitat de la humanitat.
Són colpidores les semblances entre aquest cant d’Isaïes 12 i el capítol 15 de l’Èxode:
“Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat. És el meu Déu, i jo l’he de lloar, el Déu del meu pare, i jo l’he d’enaltir” (Ex 15,2).
Isaïes, cinc-cents anys més tard, reprèn la mateixa professió de fe per sostenir els seus contemporanis. Quin era, doncs, el missatge? Si Déu els havia alliberat del poderós Egipte, també ho podia fer ara dels assiris…
Pau ens demana potser que posem en el seu lloc els nostres valors i verificar quines són les nostres prioritats. Si, realment el regne de Déu és una preferència nostra, portarem al món l’únic testimoniatge que val la pena, el de la serenitat…
I aquesta serenitat ha d’anar fins a l’alegria: “ho repeteixo, viviu contents…”
…I li demanen humilment: què vol dir convertir-se?
Joan els dóna una resposta senzilla i clara: la conversió es mesura en la nostra actitud envers el nostre proïsme. Les respostes de Joan estan en el camp de la simple ètica humana.
…la religió jueva preveia ritus d’aigua, d’ablucions:…per separar-se de tot el que el lligava al món profà, per permetre-li d’entrar en contacte amb el domini del sagrat, de Déu.
“Baptisme” significa “immersió”. Batejar-se amb aigua vol dir submergir-se en l’aigua, banyar-se, rentar-se.
Hi ha dos “baptismes”. El baptisme amb aigua ofereix un primer horitzó de conversió: abandonar els comportaments injustos, contraris a l’ètica. Però també ens és ofert un baptisme amb esperit sant i amb foc, que ofereix un horitzó molt més engrescador.
Ni el seu baptisme d’aigua pot substituir el baptisme amb Esperit Sant, ni la rectitud ètica pot substituir la bona nova de la filiació.
Ben cert: allò que podem “posar-hi” nosaltres només és l’ètica. La filiació només pot posar-la-hi Déu mateix.
Però, atès que Déu ens convida a ser fills, l’ètica ens demana que acceptem, agraïts, aquest do de Déu.
1 Ai de Jerusalem, ciutat rebel,
impura i opressora!
2 No ha escoltat la crida,
no s’ha deixat corregir,
no ha confiat en el Senyor,
no s’ha acostat al seu Déu. *
3 Els seus governants
són lleons que rugeixen;
els seus jutges, llops del capvespre
a qui al matí no queda res per rosegar.
4 Els seus profetes són uns desvergonyits,
gent traïdora.
Els seus sacerdots profanen allò que és sagrat,
donen respostes injustes. *
5 Però, enmig de la ciutat, el Senyor és just: *
fer el mal no és cosa seva.
Un matí rere un altre dóna la seva sentència;
quan despunta el dia, no falta mai.
En canvi, l’home malvat no coneix la vergonya.
6 «Jo, el Senyor,
he esborrat nacions senceres,
les seves torres estan enderrocades;
he devastat els seus carrers, no hi passa ningú;
les seves ciutats han quedat desolades,
sense ningú que les habiti.
7 Jo m’havia dit:
“Almenys Jerusalem em respectarà;
es deixarà corregir,
i no destruiré els seus habitatges
ni la castigaré, tal com havia decidit.”
Però, així que es lleven, es desencaminen
i posen en pràctica tots els seus mals propòsits.
8 Ara, doncs, espereu-me!
Ho dic jo, el Senyor.
Espereu el dia que m’aixecaré per acusar-vos.
He decidit de reunir nacions,
d’aplegar reialmes,
per abocar damunt d’ells el meu enuig,
tot el foc del meu rigor.
Tota la terra serà devorada
pel foc de la meva gelosia.» *
9 «Llavors jo, el Senyor, canviaré els llavis dels
pobles: *
els donaré uns llavis purs
perquè tots invoquin el meu nom
i tots plegats se’m sotmetin. *
10 De més enllà dels rius d’Etiòpia,
els qui jo havia dispersat i ara em supliquen
em portaran la seva ofrena. *
11 Aquell dia, ciutat meva, *
no t’hauràs d’avergonyir de les males accions
amb què fins ara m’eres infidel, *
perquè trauré de dintre teu
els qui es glorien de la teva altivesa
i tu deixaràs de fer l’arrogant
en la meva muntanya santa. *
12 Jo faré que resti dintre teu
un poble humil i pobre
que cercarà refugi en el meu nom. *
13 La resta d’Israel
no farà res de mal ni mentirà,
no tindrà als llavis paraules enganyoses. *
Podrà pasturar i reposar
sense que ningú l’esveri.»
14 Crida de goig, ciutat de Sió!
Clameu ben fort, gent d’Israel!
Alegra’t i celebra-ho de tot cor, Jerusalem! *
15 El Senyor ha revocat la teva condemna,
ha allunyat els teus enemics. *
El Senyor, rei d’Israel, és dintre teu:
mai més no hauràs de témer cap mal.
16 Aquell dia,
diran a Jerusalem:
«No tinguis por, Sió,
que les teves mans no defalleixin! *
17 El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. *
Ell és poderós i et salva.
Per tu se sent joiós i alegre;
per l’amor que et té,
no et vol blasmar; *
per tu està content i crida de goig.»
18 «Jo, el Senyor,
aplegaré els qui estaven lluny de tu,
privats de festes i entristits. *
Aquest era l’oprobi que pesava sobre la ciutat!
19 En aquell temps
faré sentir el meu poder
contra tots els teus opressors.
Salvaré les ovelles coixes,
aplegaré les disperses
i els donaré glòria i renom
per tots els països on ara les menyspreen. *
20 En aquell temps, jo us conduiré,
llavors us aplegaré.
Vosaltres mateixos veureu
com renovaré la vostra vida
i us donaré glòria i renom
per tots els pobles de la terra.
Sóc jo, el Senyor, qui ho ha dit.»
1 Aquell dia diràs: *
«Et dono gràcies, Senyor:
t’havies irritat contra mi,
però t’has desdit del teu rigor i m’has consolat.
2 Ell és el Déu que em salva;
hi confio, no m’espanto.
Del Senyor em ve la força i el triomf,
és ell qui m’ha salvat. *
3 Cantant de goig sortireu a buscar l’aigua
de les fonts de salvació.
4 I aquell dia direu:
“Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom,
feu conèixer entre els pobles les seves gestes; *
recordeu que el seu nom és excels. *
5 Canteu al Senyor, que ha fet coses glorioses;
que ho publiquin per tota la terra.
6 Poble de Sió, aclama’l ple de goig,
perquè és gran dintre teu el Sant d’Israel.”» *
1 Així, doncs, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, * manteniu-vos ferms en el Senyor, estimats meus.
2 Suplico Evòdia i Síntique que, unides en el Senyor, tinguin els mateixos sentiments. * 3 I a tu, Sízig, autèntic company, et demano que les ajudis, ja que van lluitar al costat meu per la causa de l’evangeli, juntament amb Climent * i els altres col·laboradors. Els noms de tots ells estan escrits en el llibre de la vida.
* 4 Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! * 5 Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. * El Senyor és a prop. * 6 No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d’acció de gràcies. * 7 I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.
* 8 Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi. * 9 Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. * I el Déu de la pau serà amb vosaltres. *
10 M’ha alegrat molt en el Senyor que darrerament hàgiu renovat el vostre interès per mi. Ja el teníeu, però us faltava l’ocasió de demostrar-lo. 11 No vull pas dir que en aquests moments passi necessitat, perquè ja he après a acontentar-me en qualsevol situació. * 12 Sé viure enmig de privacions i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. 13 Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort. * 14 Tanmateix, heu fet bé de solidaritzar-vos amb la meva estretor.
15 Vosaltres, filipencs, ja sabeu que, poc temps després d’anunciar-vos l’evangeli, d’ençà que vaig sortir de Macedònia, * heu estat l’única comunitat de qui he rebut algun benefici a canvi de tot el que jo us havia donat. 16 De fet, estant a Tessalònica, una vegada i una altra m’havíeu enviat ajut per a les meves necessitats. * 17 Jo no busco els donatius, sinó que sumeu beneficis en el vostre compte. 18 Acuso, doncs, recepció de tot el que m’heu enviat, * i és més que suficient. Visc sense dificultats després que Epafrodit m’ha fet arribar la vostra aportació, que és un perfum suau, un sacrifici acceptable i agradable a Déu. * 19 El meu Déu satisfarà totes les vostres necessitats segons la mesura de la seva riquesa, omplint-vos de glòria en Jesucrist. * 20 A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. * Amén.
21 Saludeu tot el poble sant * en Jesucrist. Us saluden els germans que són amb mi. 22 Us saluda tot el poble sant, sobretot els qui estan al servei de l’emperador. *
23 Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, sigui amb el vostre esperit. *
1 L’any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, * mentre Ponç Pilat era governador de Judea, * Herodes, tetrarca de Galilea, * Filip, el seu germà, tetrarca d’Iturea i de la regió de Traconítida, * i Lisànies, tetrarca d’Abilene, * 2 durant el pontificat d’Annàs i de Caifàs, * Déu va comunicar la seva paraula a Joan, * el fill de Zacaries, en el desert. * 3 Joan anà per tota la regió del Jordà * predicant un baptisme de conversió * per al perdó dels pecats, 4 tal com està escrit en el llibre dels oracles del profeta Isaïes:
És la veu d’un que crida en el desert:
Prepareu el camí del Senyor,
aplaneu les seves rutes.
5 S’alçaran les fondalades,
s’abaixaran les muntanyes i els turons,
es redreçaran els camins tortuosos
i els escabrosos seran aplanats;
6 i tothom veurà la salvació de Déu. *
7 Joan deia a la gent que acudia perquè els bategés:
—Cria d’escurçons! * Qui us ha dit que us escapareu del judici que s’acosta? * 8 Doneu els fruits que demana la conversió, i no comenceu a dir-vos que teniu Abraham per pare; * us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres. 9 Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. *
10 La gent li preguntava:
—Així, doncs, què hem de fer? *
11 Ell els responia: —Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.
12 Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, * que li deien: —Mestre, què hem de fer?
13 Ell els respongué: —No exigiu més del que està establert. *
14 Igualment uns soldats * li preguntaven: —I nosaltres, què hem de fer?
Els va respondre:
—No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos
amb la vostra soldada. *
15 El poble vivia en l’expectació, i tots es preguntaven si Joan no fóra potser el Messies. * 16 Joan respongué dient a tothom:
—Jo us batejo amb aigua, però ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: * ell us batejarà amb l’Esperit Sant * i amb foc. 17 Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era * i per arreplegar el blat i entrar-lo al seu graner; però cremarà la palla en un foc que no s’apaga. *
18 Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.
19 Joan blasmava el tetrarca Herodes perquè convivia amb Herodies, la muller del seu germà, * i per totes les maldats que havia comès. 20 A totes aquestes, Herodes n’hi afegí encara una: va fer tancar Joan a la presó. *
21 Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, * el cel s’obrí, 22 i l’Esperit Sant baixà cap a ell en forma corporal, com un colom, * i una veu digué des del cel:
—Tu ets el meu Fill, * el meu estimat; en tu m’he complagut. *
23 Jesús va començar el seu ministeri quan tenia uns trenta anys * i, segons creien, era fill de Josep, que era fill d’Elí, 24 fill de Matat, fill de Leví, fill de Melquí, fill de Jannai, fill de Josef, 25 fill de Mataties, fill d’Amós, fill de Naüm, fill d’Heslí, fill de Nangai, 26 fill de Màat, fill de Mataties, fill de Semeín, fill de Josec, fill de Jodà, 27 fill de Joanan, fill de Resà, fill de Zorobabel, fill de Salatiel, * fill de Nerí, 28 fill de Melquí, fill d’Adí, fill de Cosam, fill d’Elmadam, fill d’Er, 29 fill de Jesús, fill d’Elièzer, fill de Jorim, fill de Matat, fill de Leví, 30 fill de Simeó, fill de Judà, fill de Josef, fill de Jonam, fill d’Eliaquim, 31 fill de Meleà, fill de Mennà, fill de Matatà, fill de Natan, * fill de David, 32 fill de Jessè, fill d’Obed, fill de Booz, fill de Salà, fill de Naasson, 33 fill d’Amminadab, fill d’Admín, fill d’Arní, fill d’Hesron, fill de Fares, fill de Judà, * 34 fill de Jacob, fill d’Isaac, fill d’Abraham, fill de Tèrah, fill de Nahor, 35 fill de Serug, fill de Ragaú, fill de Fàlec, fill d’Éber, fill de Xèlah, 36 fill de Cainam, fill d’Arfaxad, fill de Sem, fill de Noè, fill de Lèmec, 37 fill de Matusalem, fill d’Henoc, fill de Jèred, fill de Maleleel, fill de Quenan, 38 fill d’Enoix, fill de Set, fill d’Adam, fill de Déu. *
