Menu
Lectura del llibre de Job
Job digué als seus amics: «L’home, a la terra, no està sotmès a servitud? No passa la vida com un jornaler? Com un esclau es deleix per asseure’s a l’ombra, espera l’hora de cobrar com el treballador. Però a mi m’ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada. Els meus dies han corregut més que una llançadora, ja s’acaben, ja no hi queda fil. Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no
tornaran a veure la felicitat».
Hem llegit avui només algunes línies del llibre de Job, que té quaranta-dos capítols! Però aquest petit tast ens permet comprendre la qüestió que el llibre afronta: la del sofriment.
Una de les qualitats d’aquest llibre és la veritat, l’actualitat de les qüestions que gosa tractar.
Recordem la història:
Job, “un home íntegre que estimava Déu i s’apartava del mal”. Era feliç, ric… tot li anava bé, diríem avui. Dona i molts fills, educats en el bon camí. En resum, irreprotxable.
I de sobte, ho perd tot; totes les desgràcies li venen a sobre: perd el bestiar i els fills. I en una segona tongada, fins i tot esdevé malalt (d’una malaltia de la pell, de la mena de la lepra) i ha d’abandonar el poble i viure als afores; sol, fins i tot la seva dona no el compren…
Al llarg del llibre, Job repeteix el seu sofriment físic, psicològic, moral, la seva angoixa davant la mort prematura, no obstant l’horror de viure, la incomprensió dels amics, i el pitjor de tot, el silenci de Déu.
Desgrana tot aquest dolor, en termes admirables, d’altra banda, i repeteix contínuament la seva incomprensió davant la injustícia que això representa als seus ulls. Perquè, en aquella època, tothom a Israel pensava que la justícia de Déu consistia a recompensar els bons i castigar els dolents. I vet ací que Job no meritava pas ser castigat…
Els seus amics no l’entenen i repeteixen els següents arguments:
Primer: “Ja que el sofriment és sempre un càstig, si tu pateixes, és perquè has pecat: fes examen de consciència” I Job responia: “jo no he pecat, us ho asseguro”. I els amics: “no només has pecat sinó que tens l’audàcia de negar-ho!”
Segon: El sofriment és una escola de virtut: qui t’estimi, et farà plorar. Per exemple, un dels seus amics gosa dir-li:
“Feliç l’home que Déu corregeix. No rebutgis la lliçó del Totpoderós. Perquè ell, si et fa mal, t’embena les ferides; si et dóna un cop, et cura amb la seva mà “(Jb 5, 17-18).
I Job refusa aquests arguments, massa fàcils, al llarg del llibre…
I a poc a poc, la veu de l’experiència parla: moltes vegades Job ha vist malvats viure feliços, sense càstigs i morir sense sofrir mentre que persones honestes han tingut una vida molt difícil i llargues agonies.
I llavors ell reconeix que estava equivocat respecte a la justícia de Déu. Finalment, ell fa un acte d’humilitat i reconeix que només Déu sap dels misteris de la vida…. està ja a punt per al descobriment i Déu l’esperava.
I és Déu qui a partir de llavors pren la paraula i no li fa cap retret; als seus amics fins i tot els diu: “Només Job ha parlat bé de mi”, la qual cosa vol dir que Job tenia el dret de plorar, de revoltar-se.
Després Déu convida Job a contemplar la Creació i a reconèixer humilment la seva ignorància. I Job, que era un home íntegre i honest, compren la lliçó: Job va adreçar aquesta resposta al Senyor:
“Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar? Amb la mà em tapo la boca!. He parlat massa i no vull respondre. No hi afegiré res més” (Jb 40,4-5)
El llibre de Job no dóna cap explicació al problema de sofriment, però sí que ens indica quin és el camí: no reprimir els nostres plors però sí tenir confiança en Déu.
Lloeu el Senyor, dóna bo de cantar!
Lloeu el nostre Déu, que és agradós de lloar-lo!
El Senyor reconstrueix Jerusalem
i aplega els dispersats d’Israel.
Conforta els cors desfets
i embena les ferides.
Té comptat el nombre dels estels,
els crida cadascun pel seu nom. R.
És gran el Senyor, i és molt poderós,
és infinita la seva saviesa.
El Senyor sosté els desvalguts
i abat els injustos fins a terra. R.
R. Lloeu el Senyor, que conforta els cors desfets. O bé: Al·leluia.
Aquest salm és un ressò de la primera lectura: Job desesperadament volia entrar en diàleg amb Déu per apaivagar el seu sofriment; i descobreix que no hi ha cap vareta màgica per aconseguir-ho: tan sols la presència de Déu al seu costat és suficient; i només amb això, pot afrontar el que vingui, sigui el que sigui…
“Conforta els cors desfets i embena les ferides”.
“El Senyor reconstrueix Jerusalem i aplega els dispersats d’Israel”.
El record del final de l’exili a Babilònia, el retorn al país i la reconstrucció de Jerusalem, obren un nou avenir: Déu ha perdonat.
En endavant, tornaran a provar de viure santament…
És en les situacions de més desesperació i desempar quan els autors bíblics escriuen els textos més bonics referits a la Creació: manera de dir que el Creador, que ha fet sorgir tot del no-res, sabrà fer-nos ressorgir a nosaltres de l’abisme al qual hàgim caigut.
“Té comptat el nombre dels estels…”
Cada cop que hom parla d’estels a Israel, hom pensa certament en la famosa promesa feta a Abraham: una descendència tan nombrosa com els estels del cel…
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes! Si jo m’ho hagués buscat podria esperar-ne una recompensa, però no havent-ho buscat, per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Per quin motiu puc esperar una recompensa? Doncs que jo, quan treballo per difondre l’evangeli, no el converteixi en cosa costosa, sinó que renunciï al dret que em dóna el meu servei. Jo sóc lliure: no era esclau de ningú, però m’he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells. M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns, sigui com sigui. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part.
Després de la missió a la ciutat d’Atenes, il·lustrada en el llibre dels Fets dels Apòstols amb el cèlebre discurs de l’Areòpag (Ac 17, 22-31), Pau va emprendre l’evangelització de Corint (Ac 18, 1-18), on va fer estada aproximadament un any i mig, entre l’hivern del 50 i l’estiu del 52.
Corint, capital de la província romana d’Acaia, era una ciutat reconstruïda feia uns cent anys, plena de vitalitat i prosperitat, sobretot a causa de la seva situació geogràfica entre dos mars, amb un port oriental que donava al mar Egeu i un altre d’occidental que donava a l’Adriàtic.
La ciutat passava de mig milió d’habitants, dues terceres parts dels quals eren esclaus, i tots plegats formaven una barreja de races, de cultures i de religions. A més de ser una ciutat populosa i rica, era coneguda per la corrupció i la disbauxa, fins al punt que existia el verb “corintejar” per a designar un estil de vida llicenciós.
La comunitat cristiana a la qual s’adreça aquesta carta devia ser força nombrosa i estava formada per uns quants centenars de persones que representaven una minoria insignificant en el conjunt de la població.
En diverses cartes de sant Pau surt el tema de l’elogi que ell en fa del fet de treballar amb les seves mans per no ser una càrrega financera pels seus germans.
I sembla que a l’església de Corint, alguns dels seus adversaris van trobar en aquest comportament un argument contra ell:
“Pau no vol ser retribuït per escapar de tot control: És realment l’apòstol que ell pretén ser”?
I avui, en aquest relat, ell presenta les seves raons profundes de la seva conducta:
“…per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu”.
No es tracta d’un ofici del qual ell en podria treure alguna retribució, és l’acompliment d’una
missió…
Després de la seva conversió, ell va posar tot el seu temperament apassionat al servei de
l’evangeli. Per a ell, la predicació és una funció que li ha estat imposada a partir de la
seva vocació; com si, als seus ulls, hom no pogués ser cristià sense ser apòstol.
Ell sap que si ha estat cridat per Déu, és pel servei als altres.
La gratuïtat és l’únic règim que està d’acord amb el discurs de la gratuïtat de l’amor de
Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.
Al vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant».
Ell els digué: «Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.
En el relat d’avui, Marc ens dóna els noms dels llocs on passen els fets i els moments quan passen. Atès que l’objectiu dels evangelistes no és fer un relat periodístic, cal creure que aquestes precisions tenen un sentit teològic. Cal llegir entre línies…
Els fets passen a Cafarnaüm, a Galilea, el dia de sabbat (dissabte), el vespre i l’endemà.
Recordem que el sabbat comença el divendres quan es pon el sol i acaba el dissabte també a la posta de sol i en aparèixer els primers estels. El sabbat és el dia destinat a la pregària i a l’estudi de la Torà, a la sinagoga o a casa.
“Al vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats”.
Això vol dir que ja era diumenge i aquest dia, per als primers cristians, simbolitza el començament de la nova creació…
La resta de la jornada de dissabte, Jesús no ha fet sinó anar a la sinagoga (on va alliberar un home d’un esperit maligne, evangeli del darrer diumenge): amb això Marc ens vol remarcar el fet que Jesús és un jueu fidel a la llei…
“De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant”
Avui contemplem Jesús orant. El seu exemple és eloqüent.
Déu no és algú desconegut i llunyà: ens mostra el seu rostre en Jesús.
L’Escriptura ens diu que Déu s’adreça a cadascú cridant-nos pel seu nom: l’amor de Déu envers cadascun de nosaltres és totalment personal.
“La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula”.
Potser el significat simbòlic de la febre és que impedeix a la sogra de Simó de fer allò que és propi dels membres de la comunitat: servir…
La presència de Jesús que li dóna la mà (símbol de la transmissió de la seva “força”) l’allibera de la subjecció a la “febre” i li permet “servir ella mateixa a taula”.
És el “lloc” de la presència de Jesús, on i des d’on ell vessa amb abundància el seu Esperit que allibera els endimoniats i cura els malalts.
“Tota la ciutat s’havia aplegat a la porta…”.
A la primera lectura ens hem trobat el personatge Job. Impactant. Val la pena de llegir tot el llibre de Job…
I ara, per a nosaltres, és temps d’acceptar…
Que les coses són com són. I no com m’agradaria que fossin i sortissin.
El canvi i el canvi de plans. Els imprevistos i allò que ve. Allò que no surt com esperava.
Tanmateix, cal actuar. Activament. Sense retirades, inhibicions ni passotismes.
Acceptar de prendre la vida a les pròpies mans. I sempre endavant….
Això sí, amb confiança en Déu. Job arriba a aquesta conclusió…
El llibre de Job afronta la qüestió del sofriment. I quina actualitat tenen les seves reflexions!
Era feliç, ric… tot li anava bé, diríem avui. I la seva conducta era irreprotxable…
I de sobte, ho perd tot…
Al llarg del llibre, Job repeteix el seu sofriment físic, psicològic, moral… la incomprensió dels amics, i el pitjor de tot, el silenci de Déu.
En aquella època, tothom a Israel pensava que la justícia de Déu consistia a recompensar els bons i castigar els dolents. I vet ací que Job no meritava pas ser castigat… Els seus amics no l’entenen…
I a poc a poc, la veu de l’experiència parla: moltes vegades Job ha vist malvats viure feliços, sense càstigs i morir sense sofrir mentre que persones honestes han tingut una vida molt difícil i llargues agonies.
I llavors ell reconeix que estava equivocat respecte a la justícia de Déu.
El llibre de Job no dóna cap explicació al problema de sofriment, però sí que ens indica quin és el camí: no reprimir els nostres plors però sí tenir confiança en Déu.
Job desesperadament volia entrar en diàleg amb Déu per apaivagar el seu sofriment; i descobreix que tan sols la presència de Déu al seu costat és suficient; i només amb això, pot afrontar el que vingui, sigui el que sigui…
“Conforta els cors desfets i embena les ferides”.
És en les situacions de més desesperació i desempar quan els autors bíblics escriuen els textos més bonics referits a la Creació: manera de dir que el Creador, que ha fet sorgir tot del no-res, sabrà fer-nos ressorgir a nosaltres de l’abisme al qual hàgim caigut.
Corint, capital de la província romana d’Acaia era una ciutat molt gran, molt activa…
La comunitat cristiana devia ser força nombrosa i estava formada per uns quants centenars de persones que representaven una minoria insignificant en el conjunt de la població.
Pau fa elogi que ell fa del fet de treballar amb les seves mans per no ser una càrrega financera pels seus germans; el seu “ofici” no és per treure’n alguna retribució, és l’acompliment d’una missió…
Per a ell, la predicació és una funció que li ha estat imposada a partir de la seva vocació; com si, als seus ulls, hom no pogués ser cristià sense ser apòstol.
Ell sap que si ha estat cridat per Déu, és pel servei als altres.
La gratuïtat és l’únic règim que està d’acord amb el discurs de la gratuïtat de l’amor de Déu.
Avui contemplem Jesús orant. El seu exemple és eloqüent.
Déu no és algú desconegut i llunyà: ens mostra el seu rostre en Jesús.
L’Escriptura ens diu que Déu s’adreça a cadascú cridant-nos pel seu nom: l’amor de Déu envers cadascun de nosaltres és totalment personal.
El personatge Job.
Impactant.
I ara, per a nosaltres, és temps d’acceptar…
Que les coses són com són. I no com m’agradaria que fossin i sortissin.
Els imprevistos i allò que ve. Allò que no surt com esperava.
Tanmateix, cal actuar. Activament. Sense retirades, inhibicions ni passotismes.
Acceptar de prendre la vida a les pròpies mans. I sempre endavant….
Això sí, amb confiança en Déu. Job arriba a aquesta conclusió…
1 L’home, a la terra, ¿no treballa de valent?
¿No viu els seus dies sota el jou? *
2 Es deleix per l’ombra igual que un esclau,
espera el seu sou com un jornaler. *
3 També a mi m’ha tocat de passar el temps inútilment;
la paga que rebo són les nits en blanc. *
4 Me’n vaig al llit i ja em ve la pregunta:
Quan em llevaré? *
La nit es fa llarga,
el neguit m’omple fins que neix l’albada.
5 La meva carn, plena de cucs, és una crosta terrosa,
la pell se’m clivella i supura. *
6 Els meus dies passen volant,
més ràpids que la llançadora,
i no em queda gens de fil; *
se m’ha acabat l’esperança.
7 Recorda, Déu meu, que la meva vida és un buf;
els meus ulls no esperen de veure més la felicitat.
8 Si tu em mires, no em veuràs;
posaràs els ulls en mi i no hi seré.
9 Com un núvol que passa i es desfà, *
així és qui baixa al país dels morts: ja no en puja!
10 No torna altra vegada a casa seva,
no el veuran mai més els seus. *
11 Però ara jo no vull callar.
Amb l’esperit afligit, *
amb el cor ple d’angoixa,
parlaré per queixar-me.
12 ¿És que sóc l’Oceà o el Drac de la mar *
perquè em posis una guàrdia? *
13 Si em dic: «El llit m’alleujarà,
el son em donarà ànims»,
14 tu m’aterreixes amb somnis, *
m’esveres amb visions nocturnes.
15 Valdria més que m’escanyessis! *
M’estimo més la mort que els propis ossos. *
16 N’estic tip, no he de viure pas per sempre.
Deixa’m tranquil, que els meus dies són un buf.
17 Què és l’home perquè en facis tant de cas *
i no el perdis mai de vista,
18 vigilant-lo dia rere dia,
escorcollant-lo a cada instant?
19 Quan acabaràs d’espiar-me?
Quan deixaràs que, almenys,
pugui empassar-me la saliva? *
20 Què et pot fer el meu pecat,espieta dels homes?
Per què sóc el sac dels cops? *
En què et resulto una càrrega? *
21 ¿No podries suportar el meu pecat,
passar per alt la meva falta?
Perquè, ara, m’ajauré a la pols,
i ja em podràs buscar, que no hi seré.
Dóna bo de cantar al nostre Déu *
1 Al·leluia!
Lloeu el Senyor:
dóna bo de cantar al nostre Déu,
és agradós de cantar-li lloances. *
2 El Senyor reconstrueix Jerusalem, *
aplega els dispersats d’Israel. *
3 Guareix els cors desfets
i els embena les ferides.
4 Té comptat el nombre dels estels,
els crida cada un pel seu nom. *
5 És gran el Senyor, i és molt poderós,
és infinita la seva saviesa. *
6 El Senyor sosté els desvalguts,
però abat els injustos fins a terra. *
7 Entoneu accions de gràcies al Senyor,
canteu amb les cítares al nostre Déu. *
8 Ell cobreix el cel de nuvolades,
assegura les pluges a la terra,
fa néixer l’herba a les muntanyes.
9 Dóna l’aliment al bestiar *
i a les cries dels corbs que l’hi reclamen.
10 No es complau en la força dels cavalls *
ni en els peus lleugers del guerrer.
11 El Senyor es complau en els qui el veneren,
en els qui confien en el seu amor.
12 Glorifica el Senyor, Jerusalem;
Sió, canta lloances al teu Déu, *
13 que assegura les teves portes
i beneeix dintre teu els teus fills;
14 manté la pau en el teu territori
i et sacia amb la flor del blat. *
15 Envia ordres a la terra,
corre de pressa la seva paraula.
16 Tira neu com flocs de llana,
escampa com cendra la gebrada.
17 Llança el seu glaç com molles de pa:
tanta fredor, qui la pot resistir?
18 Envia la seva paraula, i tot es desglaça;
fa bufar els seus vents, i l’aigua s’escola.
19 Anuncia la seva paraula als fills de Jacob,
als fills d’Israel, els seus decrets i decisions.
20 No ha obrat així amb cap altre poble,
no els ha fet conèixer les seves decisions. *
1 ¿No sóc lliure? ¿No sóc apòstol? ¿No he vist Jesús, nostre Senyor? * ¿No sou vosaltres la meva obra, feta en el Senyor? 2 Si per a d’altres no sóc apòstol, per a vosaltres certament que ho sóc; vosaltres sou, en el Senyor, el segell que autentifica el meu apostolat. *
3 La meva defensa contra els qui m’acusen és aquesta: 4 ¿No tenim dret de rebre el menjar i el beure? * 5 ¿No tenim dret que ens acompanyi una germana, una dona cristiana, igual que els altres apòstols, els germans del Senyor i Cefes? 6 ¿O és que Bernabé i jo som els únics que no estem dispensats de treballar? * 7 ¿Qui serveix en l’exèrcit pagant-se ell mateix les despeses? ¿Qui planta una vinya i no en menja el fruit? ¿Qui pastura un ramat i no s’alimenta de la llet que en treu? 8 No parlo tan sols amb raonaments humans: la Llei, ¿no diu això mateix? 9 En efecte, en la Llei de Moisès hi ha escrit: No posis morrió al bou mentre trilla. * ¿Ho diu perquè Déu es preocupa dels bous? 10 ¿No ho diu més aviat per a nosaltres? Certament que ha estat escrit per a nosaltres, perquè el qui llaura i el qui trilla han de treballar amb l’esperança de rebre’n la seva part. * 11 Si hem sembrat entre vosaltres béns espirituals, ¿és demanar massa voler recollir-ne béns materials? * 12 Si d’altres exerceixen aquest dret damunt vostre, molt més el podem exercir nosaltres. Però mai no n’hem fet ús; * al contrari, ho suportem tot per no posar cap obstacle a l’evangeli del Crist.
13 ¿No sabeu que els qui serveixen en el temple viuen del temple, i els qui serveixen a l’altar reben una part de les ofrenes? * 14 Així també, el Senyor ha disposat que els qui anuncien l’evangeli visquin de l’evangeli. * 15 Però jo no he fet ús de cap d’aquests drets, * i no escric aquestes ratlles amb la intenció de reclamar-los. Més m’estimaria morir!
Ningú, però, no em privarà de tenir aquest motiu de gloriar-me. 16 Tanmateix, jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli, perquè és una obligació que m’han imposat: * ai de mi si no anunciés l’evangeli! * 17 Si m’ho hagués triat, tindria dret a un salari; però no ho he triat: és un encàrrec que tinc confiat. * 18 Quin és, doncs, el meu salari? Oferir de franc l’evangeli que anuncio, sense fer ús dels drets que l’evangeli em dóna.
19 Jo, que no era esclau de ningú, m’he fet esclau de tots per guanyar-ne tants com pugui. * 20 M’he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells. * 21 I per guanyar els qui no tenen Llei he viscut amb ells com si jo tampoc no en tingués, * encara que no estic pas sense Llei de Déu, ja que Crist és la meva llei. 22 M’he fet feble amb els febles per guanyar els febles; * m’he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. * 23 Tot ho faig a causa de l’evangeli, per poder-hi tenir part.
24 ¿No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? * Correu bé per poder-vos-el endur! 25 L’atleta s’absté de moltes coses, * i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n’hem de guanyar una que mai no es marcirà. * 26 Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l’aire. 27 Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, * no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix.
Tot i resseguir l’itinerari de la vida de Jesús, Marc no presenta els seus materials d’una manera estrictament biogràfica, sinó agrupant-los segons els continguts. Així, trobem un capítol dedicat a les paràboles (c. 4) i un altre capítol amb l’anomenat discurs escatològic (c. 13). En els inicis de l’evangeli observem també l’exemple d’una jornada típica de Jesús: un dia a Cafarnaüm, en el qual ell predica, guareix, prega i instrueix els deixebles (1,21-39).
Malgrat els casos citats, i deixant a part el relat de la passió i l’anunci de la resurrecció (cc. 14-16), Marc no presenta grans blocs, comparables, per exemple, al sermó de la muntanya de l’Evangeli segons Mateu (Mt 5-7), ni aporta reculls de paraules de Jesús comparables als que trobem en els evangelis segons Mateu i Lluc. Amb tot, Marc ofereix frases ben significatives de Jesús sobre el Regne de Déu (1,15; 9,1; 10,13-16.25), sobre Déu com a Pare (8,38; 11,25; 13,32; 14,36) o sobre la seva pròpia vinguda i missió (1,38; 2,17).
Una característica important de Marc és la manera com, en el decurs de tot l’evangeli, són anticipades la passió i la resurrecció. Per això, quan Jesús s’adreça als deixebles, els demana que portin amb ell la creu i comparteixin el seu sofriment (8,34-38; 10,38-39). En un àmbit divers, l’ensenyament i l’activitat de Jesús motiven la decisió, per part de diversos grups, d’eliminar-lo ja als inicis del seu ministeri (3,6).
D’altra banda, Marc té interès a posar en relleu la humanitat de Jesús: menja i beu (2,16), es cansa i dorm (4,38), es gira per veure qui l’ha tocat (5,32), sent compassió (1,41; 6,34), s’indigna i s’entristeix (3,5), pren els infants en braços i els beneeix (10,16); mentre que en les hores difícils de Getsemaní sent esglai, abatiment i una tristor de mort (14,33-34).
Cal remarcar encara que, en l’Evangeli segons Marc, es revela progressivament la identitat de Jesús com a Fill de Déu (1,24: «Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!»; 15,39: «És veritat: aquest home era Fill de Déu»). Però, al mateix
temps, Jesús prohibeix que es divulgui, per una part, el seu poder miraculós (1,44; 5,43; 7,36) i, per l’altra, la seva condició de Messies, reconeguda per Pere a Cesarea de Filip (8,30); igualment, després de la transfiguració, Jesús els mana que no expliquin a ningú allò que han vist, fins que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els
morts (9,9).
Aquestes ordres de silenci, que els estudiosos anomenen «secret messiànic», tenen com a finalitat protegir el
camí de Jesús de falses interpretacions fins que aquest camí no culmini en la creu i la resurrecció.
