Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
El Senyor em digué: «Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu». El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent i fes tornar el poble de Jacob, li reunís el poble d’Israel; m’he sentit honorat davant el Senyor, i el meu Déu ha estat la meva glòria; però ara ell em diu: «És massa poc que siguis el meu servent per restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; t’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra».
Aquest text forma part d’un conjunt de cants del llibre del profeta Isaïes que els anomenem “El servent del Senyor” (el trobareu en el document annex, amb els capítols sencers de les lectures) i són prèdiques fetes en el segle VI aC durant un període molt negre i descoratjador pel poble d’Israel: l’exili a Babilònia, quan hom pensava que Déu els havia abandonat…
“El Senyor em digué: Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu”.
Queda molt clar aquí que el servidor no és un individu particular sinó el mateix poble d’Israel!
El títol de servidor concedit al poble d’Israel, fa que aquest hagi de continuar creient en la seva salvació i en el suport que rep de Déu; a més, ho ha de testimoniar davant del món.
Fins llavors, hom pensava que l’obra de salvació de Déu passava per un individu, que se l’anomenava el Messies. I hom l’imaginava com un rei…
L’espera del Messies, doncs, ha evolucionat de forma considerable: és un personatge col·lectiu i que es representa no com a rei sinó com a servidor…
De fet, Isaïes s’adreça als seus propers, el petit nucli que s’ha mantingut fidel malgrat els anys d’exili i captivitat. Aquesta petita “Resta” té com a missió reunir tot Israel i retornar-lo al seu Déu, és a dir, convertir-lo.
“…t’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra”.
El restabliment del poble d’Israel forma part del projecte de Déu com a preludi de la salvació de tota la humanitat.
L’espera del Messies, doncs, ha evolucionat de forma considerable: és un personatge col·lectiu i que es representa no com a rei sinó com a servidor…
De fet, Isaïes s’adreça als seus propers, el petit nucli que s’ha mantingut fidel malgrat els anys d’exili i captivitat. Aquesta petita “Resta” té com a missió reunir tot Israel i retornar-lo al seu Déu, és a dir,
convertir-lo.
Tenia posada l’esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.
Però vós no voleu oblacions ni sacrificis,
i m’heu parlat a cau d’orella;
no exigiu l’holocaust ni l’expiació. R.
Per això us dic: «Aquí em teniu:
com està escrit de mi en el llibre,
Déu meu, vull fer la vostra voluntat,
guardo la vostra llei al fons del cor». R.
Anuncio amb goig la salvació
davant el poble en dia de gran festa.
No puc deixar d’anunciar-la,
ho sabeu prou, Senyor. R.
R. Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat.
“Però vós no voleu oblacions ni sacrificis…” De fet el que el salmista vol dir és: “Ja sé, Senyor, que el que compte als teus ulls no és el sacrifici en si mateix si no quina és l’actitud del cor que representa…” Així, podem fer dia a dia les nostres petites coses i tenir el cor en pau.
Tota la Bíblia és la història d’un llarg aprenentatge i en aquest salm 39 estem al final de la fase que hom anomena la pedagogia dels profetes…
Sacrificar vol dir “fer sagrat” (del llatí “sacrum facere”), entrar en contacte o millor, en comunió amb Déu.
I la forma de comunicar-se dependrà de la imatge que hom tingui de Déu. És a dir, a mesura que hom descobreixi el vertader rostre de Déu, la pràctica sacrificial anirà canviant…
I és el que ha passat…
El poble d’Israel va practicar ofrenes i sacrificis tal com ho feien els seus pobles veïns amb una sola diferència: a Israel els sacrificis humans estaven estrictament prohibits.
Recordem el famós relat del sacrifici d’Abraham; aquest descobreix que “sacrificar” no vol dir “matar”; això prova que des del començament de l’Aliança entre Déu i el seu poble, els sacrificis humans estan prohibits…
Hem dit que a mesura que hom descobreix Déu, els sacrificis van evolucionant:
De la imatge d’un Déu indignat que cal apaivagar hem anat passant a la imatge de Déu que primer que res estima, és el Déu de l’Amor i la Vida…
Per força els sacrificis (fer sagrat, comunió amb Déu) han anat canviant!
I la Bíblia és la història d’aquest aprenentatge, de passar de la primera a la segona imatge de Déu!
I avui el profeta ens presenta l’ideal del sacrifici: el servei als nostres germans…
És l’ensenyament que trobem en els cants del “servent del Senyor”: l’ideal del sacrifici és “una vida donada per fer viure”…
Sacrificar vol dir “fer sagrat” (del llatí “sacrum facere”), entrar en contacte o millor, en comunió amb Déu. I la forma de comunicar-se dependrà de la imatge que hom tingui de Déu. És a dir, a mesura que hom descobreixi el vertader rostre de Déu, la pràctica sacrificial anirà canviant… I és el que ha passat…
De la imatge d’un Déu indignat que cal apaivagar hem anat passant a la imatge de Déu que primer que res estima, és el Déu de l’Amor i la Vida…
I avui el profeta ens presenta l’ideal del sacrifici: el servei als nostres germans…
És l’ensenyament que trobem en els cants del “servent del Senyor”: l’ideal del sacrifici és “una vida donada per fer viure”…
Comença la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Pau, que per voler de Déu ha estat cridat a ser apòstol de Jesucrist, i el seu germà Sòstenes, a la comunitat de Déu que és a Corint, als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist, el nostre Senyor i el d’ells.
Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor.
Corint era una ciutat de contrastos: la riquesa i la pobresa hi eren presents. Era el lloc de pas entre dos grans ports, un al mar Adriàtic i l’altre al mar Egeu (el Canal de Corint, encara no estava excavat). Hi havia una carretera asfaltada que connectava els dos ports i les naus es feien passar d’un port a un altre arrossegant-les sobre rodets. Aquest passatge era molt concorregut perquè estalviava als vaixells un gran desviament.
Aquesta ubicació privilegiada va fer de Corint una ciutat de pas i per tant de grans barreges; barreges de races, idees, religions: Orient i Occident es trobaven allà. Hi havia de tot i tot era possible; l’expressió “viure en estil corinti” havia passat al vocabulari i no era un compliment: significava luxe i disbauxa.…
La ciutat també estava marcada pels contrastos socials. La riquesa d’una minoria ressaltava davant la misèria dels altres. La paràbola del ric i el pobre Llàtzer esqueia molt bé a Corint…
Pau coneixia bé aquesta ciutat, hi va passar uns divuit mesos, als anys cinquanta: a la seva predicació, va anar reunint a poc a poc una comunitat cristiana que reproduïa els contrastos de la població de Corint. A mesura que llegim altres textos, els diumenges vinents, ho anirem descobrirem millor.
Potser no és la primera vegada que Sant Pau va escriure als corintians: sembla que ja hi havia escrit en saber que hi havia certes dificultats a la comunitat. Aquesta vegada, escriu per respondre a preguntes específiques que se li han plantejat; som als anys 55 o 56.
En qualsevol cas, aquesta carta que llegim avui, és la “primera” carta als corintians que ens queda de Pau.
Vet ací un text magnífic per manifestar la nostra dignitat de batejats!
El punt comú de tots els cristians, és que Jesucrist és veritablement el Senyor per a nosaltres, és a dir el mestre de les nostres vides, el centre del món i de la història.
“als santificats en Jesucrist”
Sant no vol pas dir perfecte sinó que vol dir “que pertany a Déu”: nosaltres pertenyem a Déu pel Baptisme.
Un altre punt comú a tots els cristians del món, de qualsevol raça, nacionalitat o confessió és que som cridats:
“que per voler de Déu ha estat cridat a ser apòstol de Jesucrist”
Pau no ha escollit aquesta missió d’apòstol del Crist, és el mateix Jesús qui el va escollir en el camí de Damasc. L’autoritat de Pau li ve d’allà: va ser cridat, està de servei…
Nosaltres som cridats a ser “servidors” en el sentit que el profeta Isaïes dóna a aquest mot a la primera lectura que llegim avui:
“t’he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra”
Les paraules del salm d’aquest diumenge:
“Però vós no voleu oblacions ni sacrificis… Per això us dic: Aquí em teniu: …vull fer la vostra voluntat… guardo la vostra llei al fons del cor”
ens diuen que podem fer cada dia les nostres petites coses i tenir el cor en pau.
És el que ens desitja Pau:
“Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor”.
És el desig més bonic que ens podem adreçar els uns als altres!
La litúrgia eucarística fa ressò d’aquesta frase de Pau, en gestos i paraules. El més significatiu és òbviament el gest de pau, amb la paraula que l’acompanya: repetim la frase de Pau cada cop que transmetem al nostre proïsme “la pau de Crist”.
I cada cop que el sacerdot ens diu “El Senyor estigui amb vosaltres”, és en la gràcia i la pau de Crist que ens convida a deixar-nos immersos.
Jesucrist és veritablement el Senyor per a nosaltres, és a dir el mestre de les nostres vides, el centre del món i de la història.
Un comú a tots els cristians del món, de qualsevol raça, nacionalitat o confessió és que som cridats…
Nosaltres som cridats a ser “servidors”
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel». Després Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: «Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant». Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu».
(Són una mica llargs… Demano disculpes. M’he permès la llibertat d’incloure uns textos que volen insistir en dues frases importants: Jo no sabia qui era… i l’Esperit és imprevisible…)
Sembla que el quart evangeli va ser escrit als inicis del segle segon, quan les comunitats cristianes ja havien assolit una certa consolidació i havien anat creant un llenguatge propi per expressar i celebrar la seva fe.
Presentar Jesús com l’anyell de Déu suposa haver ja entès i assumit el significat de la seva mort i resurrecció.
L’expressió “Anyell de Déu”, en l’evangeli de Joan, s’ha d’entendre en el sentit d’Anyell pasqual. L’anyell pasqual és l’anyell que alimenta un poble que vol caminar vers la Llibertat.
El cant del servent de Déu a Isaïes 53,7 compara el servent que pateix amb un anyell que és dut a l’escorxador:
“Com les ovelles mentre les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca”.
La referència al servent d’Isaïes ens dóna la clau del misteri: Isaïes havia intuït que l’obra de salvació de la humanitat no seria obra d’un home solitari sinó d’un poble; Els cristians de tot el món constitueixen aquest poble que sant Pau anomena el “cos de Crist”, que creix quan permetem que l’Esperit de Déu actuï en nosaltres.
Des del jardí de l’Edèn, Déu ofereix a l’home per entrar en un diàleg d’amor amb ell: Adam es nega, sospita, es rebota… L’Esperit és l’Esperit de l’amor: d’ara endavant, en Jesús, la humanitat es deslliura de la sospita i l’odi: Jesús inaugura una nova humanitat.
Jesús fou crucificat durant la festa de Pasqua i havia d’aparèixer com el vertader anyell pasqual, en el que es complí allò que havia significat l’anyell pasqual en la sortida d’Egipte. A partir de la Pasqua, el simbolisme de l’anyell ha estat fonamental per a entendre el Crist.
Pecat i Esperit es contraposen com la Foscor i la Llum. Així com la simple presència de la Llum treu la foscor, també la simple presència de l’Esperit treu el pecat.
Jesús és el primogènit de la humanitat adulta perquè té la plenitud de l’Esperit. Aquesta plenitud no és un privilegi personal. Ell no té l’Esperit per quedar-se’l en exclusiva sinó per donar-lo. És ell qui bateja amb l’Esperit.
És sorprenent aquesta declaració repetida que l’evangelista posa en boca del Baptista. Conté un missatge extraordinàriament profund, sovint oblidat. Jesús no té trets humans especials que l’identifiquin. D’entrada és “desconegut”. Especialment després de la seva mort, el Ressuscitat es presenta en forma de “desconegut” (Lluc 24,16. Joan 21,4). Per reconèixer-lo cal practicar l’acolliment envers desconeguts.
En el relat d’avui, Joan Baptista afirma i repeteix: “Jo no sabia qui era”. Literalment: “jo tampoc no sabia qui era”. Aquest “tampoc” fa referència al profeta Samuel que havia rebut l’encàrrec d’ungir (messies = ungit) un dels fills de Jessè com a rei d’Israel, però no sabia quin.
Van desfilar tots els germans davant el profeta, però no hi trobava l’escollit. Per això Samuel va haver de preguntar: No hi ha cap més germà? Aleshores li van parlar del més petit, que era a pasturar el ramat.
I resulta que precisament ell, David, era l’elegit:
1 Samuel 16, 1-13 Història de l’ascensió de David al tron. David és ungit rei.
El Senyor va dir a Samuel: —Fins quan t’aniràs lamentant per Saül? Sóc jo qui l’ha rebutjat com a rei d’Israel! Ara omple d’oli el corn i vés. Jo t’envio a casa de Jessè, de Betlem, perquè he escollit el rei entre els seus fills.
Samuel respongué:—Com puc anar-hi? Si Saül ho sap, em matarà. El Senyor li va dir: —Pren una vedella i digues que hi vas per oferir un sacrifici al Senyor. Convida Jessè al sacrifici, i jo t’indicaré què has de fer. M’ungiràs rei aquell que jo et diré. Samuel va fer allò que el Senyor li havia manat. En arribar a Betlem, els ancians de la ciutat sortiren a rebre’l, alarmats, i li van preguntar:—Véns en to de pau?
Samuel respongué: —Sí, vinc en to de pau. Sóc aquí per oferir un sacrifici al Senyor. Purifiqueu-vos i veniu amb mi al sacrifici. Samuel també va purificar Jessè i els seus fills i els convidà al sacrifici.
Quan arribaven, va veure Eliab i pensà: «L’ungit del Senyor és aquí, davant d’ell.»
Però el Senyor digué a Samuel: —No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. L’he descartat. El que val no és allò que l’home veu: l’home veu l’aparença, el Senyor veu el fons del cor.
Llavors Jessè va cridar Abinadab i el va fer passar per davant de Samuel, però aquest digué: —No és tampoc aquest el qui el Senyor ha escollit.
Després Jessè va fer passar Ximà, però Samuel digué: —No és tampoc aquest el qui el Senyor ha escollit.
Així Jessè va fer passar al davant de Samuel set dels seus fills, però Samuel li digué: —D’aquests set, el Senyor no n’escull cap.
Samuel va afegir: No queda cap més fill?
Jessè va respondre: —Encara queda el més petit. És a pasturar el ramat.
Samuel li digué: —Aneu a buscar-lo. No ens posarem a taula que ell no hi sigui.
Jessè va fer que l’anessin a buscar. Tenia el cabell roig i els ulls bonics. Tot ell feia goig de veure. El Senyor va dir a Samuel: —Ungeix-lo, que és ell.
Samuel va prendre el corn de l’oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d’aquell dia l’esperit del Senyor s’apoderà de David.
El mateix relat diu: “Des d’aquell dia l’esperit del Senyor s’apoderà de David”. David va ser “l’ungit” per antonomàsia. Per això de Jesús es dirà que és fill de David.
Com Samuel, també Joan va ser enviat per a identificar al qui havia de batejar en Esperit Sant.
El Ressuscitat només se’ns fa visible en la realitat d’un “desconegut” per nosaltres:
Lluc 24, 13-31 Els deixebles d’Emmaús
Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es troba a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.
Jesús els preguntà:—Què és això que comenteu entre vosaltres tot caminant? Ells es van aturar amb un posat trist, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: —¿Tu ets l’únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies? Els preguntà:—Què hi ha passat? Li contestaren: —El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar.
Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel; però ara, amb tot això, ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses. És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d’àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas. Aleshores Jesús els digué: Feixucs d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patís tot això abans d’entrar a la seva glòria?
Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell. Mentrestant, s’acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dientli: —Queda’t amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.
I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant.
Joan 21,4-12
Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà a la riba del llac, però els deixebles no sabien que era ell. Llavors Jesús els digué:—Nois, no teniu res per a menjar? Li respongueren: —No. Ell els digué: —Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix. Tiraren, doncs, la xarxa i no podien estirar-la de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:—És el Senyor.
Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es va cenyir la túnica, l’única peça que duia, i es llançà a l’aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. Quan baixaren a terra, veieren unes brases amb peix coent-s’hi, i pa. Jesús els diu:—Porteu peix del que acabeu de pescar.
Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué:—Veniu a menjar.
Cap dels deixebles no gosava preguntar-li: «Qui ets, tu?», perquè sabien que era el Senyor.
El nostre “nas” es va afinant progressivament per descobrir la presència activa de l’Esperit en les persones. Confiança en les capacitats rebudes, juntament amb la humilitat per corregir, si intuïm que ens hem equivocat…
Des del jardí de l’Edèn, Déu ofereix a l’home per entrar en un diàleg d’amor amb ell: Adam es nega, sospita, es rebota… L’Esperit és l’Esperit de l’amor: d’ara endavant, en Jesús, la humanitat es deslliura de la sospita i l’odi: Jesús inaugura una nova humanitat.
Pecat i Esperit es contraposen com la Foscor i la Llum. Així com la simple presència de la Llum treu la foscor, també la simple presència de l’Esperit treu el pecat.
L’Esperit és imprevisible . El Ressuscitat només se’ns fa visible en la realitat d’un “desconegut” per nosaltres.
1 Escolteu els qui viviu lluny, a les illes!
Estigueu atents, pobles llunyans! *
Abans de néixer, el Senyor em va cridar,
va pronunciar el meu nom
quan era a les entranyes de la mare. *
2 Ha fet dels meus llavis una espasa tallant,
m’amaga a l’ombra de la seva mà.
M’ha convertit en una fletxa aguda,
ben guardada en el seu buirac. *
3 M’ha dit: «Ets el meu servent; *
en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria.»
4 Jo pensava: «M’he cansat en va,
he consumit per no res les meves forces.»
Però el Senyor té a les mans la meva causa,
el meu Déu m’ha guardat la recompensa.
5 Ara ha parlat el Senyor,
ell que m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent,
perquè fes tornar cap a ell el poble de Jacob
i aplegués Israel al seu voltant.
Als ulls del Senyor jo sóc preciós; *
el meu Déu és la meva força.
6 M’ha dit: «És massa poc que siguis el meu
servent
per a restablir les tribus de Jacob
i fer tornar els supervivents d’Israel.
Jo t’he fet llum de les nacions *
perquè portis la meva salvació * d’un cap a l’altre de la terra.» *
7 Això diu el Senyor,
el Redemptor i Sant d’Israel,
al menyspreat, a l’avorrit de les nacions,
al servent dels opressors:
«Els reis, en veure’t, s’aixecaran,
els governants es prosternaran davant teu
per respecte al Senyor, que és fidel,
al Sant d’Israel, que t’ha escollit.»
8 Això diu el Senyor:
«T’he escoltat a l’hora favorable,
t’he ajudat el dia de la salvació. *
T’he reservat i et destino
a ser aliança del poble, *
a restaurar el país,
a repartir les heretats devastades,
9 a dir als empresonats: “Veniu a fora”,
i als qui viuen a la fosca: “Sortiu a la llum.”
Pasturaran per tots els camins
i trobaran pastures en tots els rasos;
10 no passaran fam ni set,
no els farà mal el sol ni la xardor, *
perquè els guiarà el qui se’n compadeix
i els conduirà a les fonts d’aigua. *
11 Convertiré les muntanyes en camins,
quedaran anivellades les meves rutes. *
12 Mireu com arriben de lluny!
Uns vénen del nord i de ponent; *
altres, de les fronteres d’Etiòpia.» *
13 Cel, clama amb entusiasme; celebra-ho, terra;
muntanyes, esclateu en crits de goig,
perquè el Senyor consola el seu poble
i es compadeix dels afligits. *
14 Sió deia: «El Senyor m’ha abandonat,
el meu Déu s’ha oblidat de mi.» *
15 El Senyor li respon:
«¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó,
pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes?
Però, ni que alguna l’oblidés,
jo mai no t’oblidaria. *
16 Et duc gravada a les palmes de les mans,
tinc sempre presents els teus murs.
17 »Els qui ara et construeixen
s’afanyen més que els teus destructors;
ja són lluny els qui et devastaven.
18 Alça els ulls i mira al teu voltant:
tots aquests s’apleguen per venir cap a tu. *
Jo, el Senyor, ho afirmo,
tan cert com visc:
Ells seran l’ornament dels teus vestits,
i tu te’n guarniràs com una núvia. *
19 Eres tota ruïna i desolació,
un país devastat,
però ara ja ets massa estreta
per a encabir tots els teus habitants;
ja s’han allunyat els qui t’havien destruït.
20 Aviat sentiràs el que et diuen
els fills que donaves per perduts:
“No hi cabem! Fes-nos lloc,
que puguem habitar-hi.”
21 Tu pensaràs dintre teu:
“Qui m’ha infantat tots aquests fills?
Si jo no en tenia, estèril com era, i vivia deportada, lluny del país!
Aquests, doncs, qui els ha pujat?
Si jo havia quedat sense ningú!
D’on han sortit tots aquests?”» *
22 Això diu el Senyor Déu:
«Amb la mà faré senyal a les nacions,
aixecaré el meu estendard als ulls dels pobles,
i portaran en braços els teus fills, *
i les teves filles a l’espatlla.
23 Tindràs reis per mainaders,
les princeses et faran de dides. *
Es prosternaran al teu davant
i lleparan la pols dels teus peus.
Llavors sabràs que jo sóc el Senyor
i que no queden decebuts els qui confien en mi.
24 Qui pot prendre el botí a un bon guerrer?
Quin captiu pot escapar-se d’un home fort?
25 Doncs això et diu el Senyor:
Al bon guerrer li prendran el captiu,
l’home fort perdrà el seu botí. *
Jo mateix et defensaré contra els teus adversaris
i salvaré els teus fills.
26 Forçaré els teus opressors a devorar-se entre
ells
i a embriagar-se de la seva pròpia sang *
com qui s’embriaga de vi novell.
Llavors tothom sabrà
que jo, el Senyor, sóc el teu salvador,
sabran que t’allibera el Poderós de Jacob.» *
1 «Aquí teniu el meu servent, * que jo sostinc,
el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva
ànima. *
He posat damunt d’ell el meu Esperit
perquè porti la justícia a les nacions. *
2 No crida ni alça la veu,
no la fa sentir pels carrers.
3 No trenca la canya esquerdada
ni apaga el ble que vacil·la. *
Porta la justícia amb fermesa,
4 sense vacil·lar ni doblegar-se,
fins que l’haurà implantada a la terra;
i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les
seves decisions.»
5 Això et fa saber Déu, el Senyor,
que ha creat el cel i l’ha desplegat, *
que ha esplanat la terra perquè hi germinin les llavors,
que dóna l’alè als pobles que hi viuen,
la respiració als qui la recorren:
6 «Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença,
t’he pres per la mà i t’he format, *
perquè siguis aliança dels pobles, *
llum de les nacions. *
7 Els cecs recobraran la vista,
els captius sortiran de la presó,
deixaran el calabós els qui vivien a la fosca. *
8 »Jo sóc “el Senyor”, aquest és el meu nom. *
No cedeixo a ningú la meva glòria,
no cedeixo als ídols el meu honor.
9 S’han complert les primeres prediccions,
i ara n’anuncio de noves;
us les faig saber
abans que despuntin.» *
El servent del Senyor *
1 Escolteu els qui viviu lluny, a les illes!
Estigueu atents, pobles llunyans! *
Abans de néixer, el Senyor em va cridar,
va pronunciar el meu nom
quan era a les entranyes de la mare. *
2 Ha fet dels meus llavis una espasa tallant,
m’amaga a l’ombra de la seva mà.
M’ha convertit en una fletxa aguda,
ben guardada en el seu buirac. *
3 M’ha dit: «Ets el meu servent; *
en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria.»
4 Jo pensava: «M’he cansat en va,
he consumit per no res les meves forces.»
Però el Senyor té a les mans la meva causa,
el meu Déu m’ha guardat la recompensa.
5 Ara ha parlat el Senyor,
ell que m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent,
perquè fes tornar cap a ell el poble de Jacob
i aplegués Israel al seu voltant.
Als ulls del Senyor jo sóc preciós; *
el meu Déu és la meva força.
6 M’ha dit: «És massa poc que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob
i fer tornar els supervivents d’Israel.
Jo t’he fet llum de les nacions *
perquè portis la meva salvació * d’un cap a l’altre
de la terra.» *
El servent del Senyor * (cant tercer)
4 El Senyor Déu
m’ha donat un parlar que convenç,
perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla
perquè l’escolti
i sàpiga parlar i convèncer.
5 El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella,
i jo no m’he resistit
ni m’he fet enrere.
6 He parat l’esquena als qui m’assotaven,
i les galtes als qui m’arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d’ofenses i escopinades. *
7 Però el Senyor Déu m’ajuda,
i per això no em dono per vençut; *
per això paro la cara com una roca *
i sé que no quedaré avergonyit. *
8 Tinc a prop el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m’acosti!
9 El Senyor Déu em defensa.
Qui em podrà condemnar? *
Tots els qui m’acusen
s’esfilaran com un vestit consumit per les arnes.
El servent del Senyor * (cant quart)
13 «El meu servent triomfarà, *
serà enlairat, enaltit, posat molt amunt. *
14 Així com tothom s’horroritzava de veure’l *
—ja que, de tan desfigurat, ni tan sols semblava un home
i no tenia res d’humana la seva presència—,
15 així també ell purificarà tots els pobles. *
Els reis no sabran què dir,
quan veuran allò que mai no s’havia contat
i comprendran allò que mai no havien sentit.» *
12 Per això els hi dono tots en possessió,
i tindrà per botí una multitud, * perquè s’ha
despullat de la pròpia vida fins a la mort
i ha estat comptat entre els malfactors. *
Ell ha portat damunt seu els pecats de tots *
i ha intercedit per les seves infidelitats.»
Tenia posada l’esperança en el Senyor
1 Per al mestre de cor. Del recull de David. Salm.
2 Tenia posada l’esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.
3 M’ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar. *
Ha plantat els meus peus sobre la roca,
ha fet segurs els meus passos.
4 Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.
Tots els qui ho veuen veneren el Senyor
i posen en ell la confiança.
5 Feliç l’home * que confia en el Senyor
i no busca l’ajut dels idòlatres, *
que es refien d’esperances enganyoses.
6 Quantes meravelles has fet,
Senyor, Déu meu!
Quants designis has tingut a favor nostre,
Déu incomparable!
Si em proposava d’explicar-los,
no els podria ni comptar. *
7 Tu m’has dit a cau d’orella *
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació. *
8 Per això et dic:
«Aquí em tens.
En el llibre hi ha escrit de mi *
9 que vull fer, Déu meu, la teva voluntat:
guardo la teva llei al fons del cor.»
10 Anuncio amb goig la salvació
davant de tota l’assemblea. *
No puc deixar d’anunciar-la;
prou que ho saps, Senyor.
11 No he amagat la teva salvació dins el meu cor;
he fet conèixer que ets fidel i salvador.
No he amagat la lleialtat del teu amor
davant de tota l’assemblea.
12 Senyor, no apartis la teva misericòrdia;
que el teu amor fidel em guardi sempre.
13 Són tants els mals que m’envolten
que no es poden ni comptar.
Les meves culpes em cauen al damunt;
de tantes que són, en perdo el compte.
Són més nombroses que els cabells del meu cap,
i em fallen les forces. *
14 Senyor, * sigues benvolent i salva’m;
vine de pressa a ajudar-me, * Senyor.
15 Que quedin defraudats i avergonyits
els qui volen prendre’m la vida.
Que se’n tornin confosos
els qui s’alegren dels meus mals. *
16 Que quedin muts de vergonya
els qui em diuen: «Massa poc!» *
17 Que s’alegrin i et celebrin els qui et cerquen;
que els qui estimen la teva obra salvadora
diguin sempre: «És gran, el Senyor!»
18 Jo sóc pobre i desvalgut,
però el Senyor pensa en mi.
Ets tu qui m’ajuda i m’allibera:
Déu meu, no triguis més.
1 Pau, cridat per voler de Déu a ser apòstol de Jesucrist, * i el germà Sòstenes, * 2 a l’església de Déu que és a Corint, * als santificats en Jesucrist, * cridats a ser sants, juntament amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de nostre Senyor Jesucrist, * Senyor d’ells i nostre. 3 Us desitgem la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. *
4 Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que ell us ha concedit en Jesucrist,
5 en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraula com de coneixement. 6 I és que el testimoni de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres, 7 que no us manca cap mena de do, mentre espereu la seva manifestació. * 8 Déu també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia que vindrà nostre Senyor Jesucrist sigueu trobats irreprensibles. * 9 Déu és fidel, * i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. *
10 Germans, en nom de nostre Senyor Jesucrist, us demano que aneu tots d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres, sinó que estigueu ben units en un sol pensament i en un sol parer. * 11 Perquè la gent de Cloe m’han fet saber, germans meus, que hi ha desavinences entre vosaltres. 12 Vull dir que uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d’Apol·ló»; * altres: «Jo, de Cefes»; * altres: «Jo, de Crist.» 13 ¿És que el Crist està dividit? ¿És Pau qui ha estat crucificat per vosaltres? O heu estat batejats en nom de Pau? 14 Dono gràcies a Déu de no haver-ne batejat cap de vosaltres, fora de Crisp i Gaius; * 15 així ningú no pot dir que heu estat batejats en el meu nom. 16 Per cert, també vaig batejar els de la casa d’Estèfanes, però no recordo haver batejat ningú més. 17 Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, * i sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi la seva força.
18 Els qui van a la perdició tenen per una insensatesa * la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui som salvats, és poder de Déu. * 19 Diu l’Escriptura: Destruiré la saviesa dels savis i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents. * 20 On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir? * Déu ha convertit en insensata * la saviesa d’aquest món! 21 El món comptava amb la saviesa de Déu, però malgrat aquella saviesa no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquesta insensatesa que prediquem. * 22 Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, * 23 però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa. * 24 Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans. * 25 Perquè allò que sembla insensat en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes. *
26 Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món ni gaires d’influents o de bona família. * 27 Ben al contrari, Déu ha escollit els insensats d’aquest món per confondre els savis; i ha escollit els febles d’aquest món per confondre els forts. 28 Déu ha escollit gent que no compta, els menyspreats d’aquest món; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. 29 Així ningú no es pot gloriar davant de Déu. * 30 És gràcies a ell que vosaltres viviu en Jesucrist, ja que Déu ha fet d’ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció, * 31 perquè, tal com diu l’Escriptura, si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor. *
1 Al principi * existia la Paraula. *
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
2 Ella estava amb Déu al principi.
3 Per ella tot ha vingut a l’existència,
i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.
4 En ella hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes. *
5 La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la. *
6 Déu envià un home que es deia Joan. *
7 Vingué com a testimoni
a donar testimoni de la llum,
perquè per ell tothom cregués.
8 Ell no era la llum, *
venia solament a donar-ne testimoni.
9 Existia el qui és la llum veritable,
el qui ve al món
i il·lumina tots els homes. *
10 Era present en el món,
que per ell ha vingut a l’existència,
i el món no l’ha reconegut. *
11 Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit. *
12 Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els ha concedit * de ser fills de Déu.
13 No han nascut * per descendència de sang,
ni per desig carnal,
ni per voler humà,
sinó de Déu mateix. *
14 La Paraula s’ha fet carn *
i ha habitat * entre nosaltres,
i hem contemplat la seva glòria, *
glòria que té com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
15 Joan dóna testimoni d’ell quan proclama:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi
em passa al davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.» *
16 De la seva plenitud,
tots nosaltres n’hem rebut
gràcia rere gràcia. *
17 Perquè la Llei fou donada per Moisès,
però la gràcia i la veritat
han vingut per Jesucrist. *
18 A Déu, ningú no l’ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat. *
19 Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus * li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren:—Qui ets, tu? 20 Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: —
Jo no sóc el Messies. *
21 Ells li preguntaren: —Qui ets, doncs? Elies? Els respon: —No el sóc. —Ets el Profeta? Respongué: —No.
22 Llavors li digueren: —Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?
23 Ell va declarar:—Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. * Així ho va dir el profeta Isaïes.
24 Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, 25 li van fer aquesta altra pregunta: —Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? * 26 Joan els respongué:
—Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, 27 el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies. *
28 Això va passar a Betània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava. *
29 L’endemà, Joan veié Jesús que venia cap a ell, i exclamà: —Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món! * 30 És aquell de qui vaig dir: “Després de mi ve un home que em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.” * 31 Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es
manifestés a Israel.
32 Joan testimonià encara: —He vist l’Esperit que baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. * 33 Jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: “Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant.” 34 Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és
el Fill de Déu. *
35 L’endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles 36 i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: —Mireu l’anyell de Déu! *
37 Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. 38 Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: —Què busqueu?
Ells li digueren: —Rabí —que vol dir «mestre»—, on habites?
39 Els respon: —Veniu i ho veureu.
Ells hi anaren, veieren on habitava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. 40 Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. * 41 Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: —Hem trobat el Messies —que vol dir «ungit». *
42 I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué:
—Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes —que vol dir «pedra». *
43 L’endemà, Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu: —Segueix-me.
44 Llavors Felip, que era de Betsaida, * el poble d’Andreu i de Pere, 45 va trobar Natanael i li digué:
—Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: * és Jesús, fill de Josep, de Natzaret.
46 Natanael li replicà: —De Natzaret en pot sortir res de bo? Felip li diu: —Vine i ho veuràs.
47 Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué:—Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya. 48 Natanael li digué: —D’on em coneixes? Jesús li respon:—Abans que Felip et cridés, t’he vist sota la figuera.
49 Li diu Natanael: —Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d’Israel. *
50 Jesús li digué: —¿Creus només perquè t’he dit que t’havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!
51 I afegí: —En veritat, en veritat us ho dic: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home.
