Menu
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, el Senyor digué a Abram: «Ves-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per beneir. Beneiré els qui et beneeixin, però els qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se».
Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit.
Aquestes línies que acabem de llegir són el primer acte de l’aventura de la nostra fe, primer la fe dels jueus, després, i per ordre cronològic, dels cristians i dels musulmans.
Abraham vivia a Caldea, és a dir, a l’Irak actual, en el sud-oest, a la ciutat d’Ur, a la vall de l’Eufrates, a prop del Golf Pèrsic.
Era un nòmada, potser ric, però desconegut, i no tenia fills, i la seva dona, Sara, era molt gran per tenir-ne.
Vivia a casa del seu pare Tèrah amb els seus germans i el seu nebot Lot.
És ell, però, qui Déu opta per convertir-lo en pare d’un gran poble. Una paradoxa… que trobarem altres vegades: per a Déu no hi ha res impossible!
“Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit”.
És allà on, per primera vegada Déu va parlar a Abraham (cap al 1850 aC). I és allà on comença tota la seva aventura… i la nostra!
Però aquesta felicitat promesa a Abraham no és per a ell sol: a la Bíblia, mai cap vocació, cap crida és per a l’interès egoista d’aquell que és cridat. Aquest és, fins i tot, un dels criteris per a una vocació autèntica:
tota vocació sempre és per a una missió al servei dels altres.
Abraham és cridat a un projecte d’abast universal, escollit per Déu. Però aquest projecte que passa per Abraham, el depassa, el desborda: és un projecte per a tota la humanitat…
Déu el va cridar i ell va acceptar… I Abraham va creure, va fer confiança en Déu.
La caravana va remuntar la vall de l’Eufrates, del sud-est al nord-oest per tal d’arribar a la terra de Canaan. La seva darrera etapa va ser a Jarán, on el seu pare va morir. El recorregut és ben llarg…
Déu li va prometre tot allò que en aquella època feia la felicitat d’algú com Abraham: una descendència nombrosa i la benedicció de Déu.
Durant els dos primers diumenges de Quaresma, hem llegit relats que ens parlen d’elecció: en el primer hem llegit del llibre del Gènesi la història d’Adam, que tria la sospita, la malfiança. I en el segon, per contra, llegim la història d’Abraham, el creient.Tria la confiança…
“Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se”
“en tu” pot significar “a través de tu”; i llavors això vol dir “a través de tu, jo, Déu, beneiré totes les famílies de la terra”.
Nota:
De vegades veiem escrit Abram i de vegades Abraham: per què? Doncs anem a Gn 17-5: “Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d’una multitud de pobles”. I el significat del nom Abraham és aquest: “pare de multituds”… El mateix passa amb la seva muller: “Després, Déu digué a Abraham: A la teva esposa, no li diràs més Sarai, sinó Sara. Jo la beneiré i d’ella et donaré un fill. La beneiré, i serà mare de pobles i de reis (Gn 17-15).
…tota vocació sempre és per a una missió al servei dels altres.
Déu el va cridar i ell va acceptar… Abraham va creure, va fer confiança en Déu.
… hem llegit del llibre del Gènesi la història d’Adam, que tria la sospita, la malfiança.
I … avui llegim la història d’Abraham, el creient: Tria la confiança…
La paraula del Senyor és sincera,
es manté fidel en tot el que fa;
estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam. R.
Tenim posada l’esperança en el Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós. R.
R. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós.
Ha calgut un llarg camí de Revelació perquè la humanitat descobreixi aquesta realitat: Déu és Amor.
I que la terra (la Creació) n’és plena: “…la terra és plena del seu amor”.
La qual cosa no vol dir pas que l’amor estigui arreu a la terra! Ni que la felicitat ni l’amor universal siguin trobadissos!
A primer cop d’ull, en aquests versets no trobem cap referència a la Trinitat: Ha calgut esperar la vinguda del Crist per comprendre que la Paraula de Déu, de la qual n’ha parlat tant aquest salm, és una Persona…
Sant Joan ens diu en el pròleg del seu evangeli:
“Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Joan 1,1-3)
Conté vint-i-dos versets, la mateixa quantitat que lletres té l’alfabet hebreu; un salm d’aquest tipus alfabètic, sempre el trobarem consagrat a l’Aliança que Déu va proposar al seu poble per anunciar el seu projecte al món i per realitzar-lo.
Manera simbòlica d’anunciar la perfecció del projecte de Déu: “de l’A a la Z”.
“La paraula del Senyor és sincera…”
El Déu inaccessible parla a l’home; parla per crear, parla per proposar la seva Aliança, parla per guiar el camí del seu poble, i amb ell, el de tota la humanitat, al llarg dels segles.
“es manté fidel en tot el que fa”
En l’home, la paraula i l’acció no són pas sempre coherents… Però en Déu, la seva paraula és acte.
Recordem el Gènesi: “Déu digué:—Que existeixi la llum. I la llum va existir” (Gn 1,3).
El “fer” de Déu és la seva obra, la seva empresa d’alliberament del seu poble.
“estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor”.
Tota la Creació té vocació d’esdevenir el lloc de l’amor, del dret i de la justícia. La Llei és la que educa a poc a poc aquest poble i promou el dret i la justícia tal com Déu les entén.
En tots els pobles del món, la llei està feta per garantir i desenvolupar els valors preponderants de la societat; la particularitat a Israel és que la Llei la va donar Déu mateix i per tant defensa els valors de Déu: l’amor, la llibertat, el respecte mutu, la solidaritat; els manaments tendeixen tots a educar el poble en aquest sentit.
“Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”.
Aquest darrer verset és un bonic resum de l’Aliança, una expressió de confiança extraordinària. És en aquesta confiança on el creient troba la seva força; que no és la seva, sinó la que Déu li dóna!
En els moments de descoratjament, ens hauríem de repetir aquesta frase!
Ha calgut esperar la vinguda del Crist per comprendre que la Paraula de Déu, de la qual n’ha parlat tant aquest salm, és una Persona…
“Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós”.
En els moments de descoratjament, ens hauríem de repetir aquesta frase!
Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu
Estimat: Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona. Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l’Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat.
“Estimat: Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna”. Aquesta petita frase hauria de donar-nos tota l’audàcia…
Pau està a Roma, a la presó i sap que serà executat ben aviat.
“…la fortalesa que Déu ens dóna”: cada vegada que fem quelcom per l’anunci de l’evangeli, podem comptar amb la força que Déu ens dóna…
Pau utilitza la paraula evangeli en el seu sentit etimològic de “bona notícia”; aquesta paraula la feien servir per anunciar el naixement de l’emperador o la seva visita a una ciutat…
“Ell ens ha salvat…”
A la Bíblia, la paraula salvar vol dir alliberar; ha estat necessària tota la progressiva descoberta per part del poble de l’Aliança: Déu vol l’home lliure de tota forma d’esclavatge i ha intervingut contínuament per tal d’aconseguir-ho: Egipte, Babilònia…
“…i ens ha cridat a una vocació santa…”
Perquè es tracta d’anunciar el projecte de Déu, perquè aquest projecte necessita la nostra col·laboració: tots hi hem de prendre part, com diu Pau.
Però l’expressió “vocació santa” significa també una altra cosa: el pla de Déu per a nosaltres, per a la humanitat, és tan gran que mereix aquesta designació.
“el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia…”
Curiosa frase en el moment en què Pau es prepara per ser executat!
I és que en nosaltres hi ha una vida, feta de la nostra relació amb Déu, que res, ni la mort biològica, pot destruir; és el que sant Joan anomena “vida eterna”. I això és un do gratuït de Déu.
… podem comptar amb la força que Déu ens dóna…
A la Bíblia, la paraula salvar vol dir alliberar… Déu vol l’home lliure de tota forma d’esclavatge.
I és que en nosaltres hi ha una vida, feta de la nostra relació amb Déu, que res, ni la mort biològica, pot destruir; és el que sant Joan anomena “vida eterna”
I això és un do gratuït de Déu.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.
L’objectiu principal d’aquest temps litúrgic de la Quaresma és el coneixement més profund de la persona de Jesucrist, i en particular de la seva passió, mort i resurrecció. Com més el Crist formi part de la nostra vida, més ens coneixerem nosaltres mateixos.
Com ja sabem, la muntanya representa l’àmbit de Déu. Jesús hi puja a pregar. Moisès va tenir la revelació de Déu de l’Aliança i va rebre les taules de la Llei; Elies hi va rebre, a la mateixa muntanya, la revelació del Déu de la tendresa enmig d’una brisa lleugera…
En l’àmbit de Déu tot és gloriós i resplendent. Jesús s’hi troba amb Moisès i Elies, també gloriosos.
Aquesta muntanya de la Transfiguració ens fa pensar en el Sinaí. Moisès s’hi va passar quaranta dies en la presència de Déu i quan va baixar i es va presentar davant del seu poble, estava radiant…
I entra en escena el núvol, símbol de la presència sobirana de Déu. El núvol cobreix Jesús i també els deixebles i ja no hi són ni Moisès ni Elies.
L’escena recorda la del Baptisme de Jesús: el cel s’ha obert i l’Esperit de Déu ha baixat per fer niu entre els humans:
I la Veu diu “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo”.
Ara només estan amb Jesús, i és a ell a qui han d’escoltar.
Enfront dels seus ulls hi és “Jesús sol”: és tot el que se’ls dóna als deixebles i a l’Església de tots els temps; és el que ha de bastar en el camí. Ell és l’única veu que cal escoltar.
No es tracta d’instal·lar-se en un lloc apartat del món i dels seus problemes:
“Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies…”
Pere, Jaume i Joan, aquests tres privilegiats, han de reunir-se amb els altres. El projecte de Déu no està limitat a alguns privilegiats sinó que és tota la humanitat sencera la que serà transfigurada.
La vivència espiritual que Jesús provoca en nosaltres no és mai per “quedar-nos allà dalt” sinó per reforçar la nostra encarnació en la realitat humana en què vivim.
“…Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume…”
Una vegada més ens trobem davant del misteri de l’elecció de Déu…
Anem a l’escena:
Al centre Jesús, la divinitat del qual es trasllueix per tots els porus de la seva realitat humana. És la glòria del Senyor Ressuscitat en una aparició pasqual avançada.
Al costat els Profetes i la Llei, personificats per Elies (el profeta dels últims temps que ha de donar pas al Messies) i per Moisès (el pare de la Llei).
Davant tres deixebles, els mateixos que seran testimonis del moment més baix de Jesús a Getsemaní (26,37). Estan esmaperduts per una pregonesa que no havien sospitat en el seu Mestre. Pere, Jaume i Joan, tot contemplant la divinitat del Senyor, es preparen per afrontar l’escàndol de la creu.
En nom d’ells Pere voldria ingènuament “eternitzar” aquest moment de transfiguració, i defensar-se, així, d’un camí que aboca a la creu.
Cobrint i banyant tota l’escena, el núvol, manifestació de la Divinitat. De l’interior d’aquest núvol diví surt la “proclamació”, que repeteix les mateixes paraules que el dia del Baptisme (3,17): “Aquest és el meu Fill, el
meu estimat, en qui m’he complagut”. Només que ara afegeix: “escolteu-lo!”.
I tanmateix Jesús imposa silenci… Car la “identitat” del Senyor no es pot entendre abans que no hagi caminat tot l’itinerari de creu, i que aquest mateix itinerari es “transfiguri” en resurrecció.
Només des d’aquí serà assequible la personalitat de Jesús.
El deixeble que el pretengui veure transfigurat o ressuscitat, obviant el camí de les contradiccions i creus, veurà “un altre” Jesús, no el que el Pare ha proclamat com a Fill.
“Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells”.
Després que quedés clar a qui cal escoltar, Moisès i Elies desapareixen: Jesús tot sol.
Moisès i Elies eren provisionals, com ho era la Llei que ells van rebre.
Hi ha una certa relació de continuïtat entre l’escena de la transfiguració i la de l’aparició del Ressuscitat als deixebles (Mateu 28,16ss, el trobareu en el document annex):
a) Les dues escenes tenen lloc a la muntanya b) En la transfiguració els deixebles es prosternen de front a terra; en l’aparició, l’adoren c) En la transfiguració es diu als deixebles que escoltin Jesús; en l’aparició se’ls diu que ensenyin a tothom el missatge escoltat.
Creure en Déu no és “creure que Déu existeix” sinó “creure i acceptar que Déu ens estima”.
Igualment, creure en Jesús (“escoltar-lo”) no és “creure que és el Messies” o “el Fill de Déu” sinó “creure i assumir que la seva vida-donada (mort-resurrecció) és l’autèntica vida a què Déu ens invita, participant de la Seva”.
En una societat laica (on les Religions no formen part de l’estructura social) i plural (on conviuen diverses Religions) apareix la temptació de muntar-nos-hi la pròpia cabana: crear-nos àmbits d’espiritualitat on puguem dir-nos: “Que n’estem de bé, aquí dalt!”.
Espiritualitat i Encarnació, juntes. Mai l’una sense l’altra.
… la muntanya representa l’àmbit de Déu… En l’àmbit de Déu tot és gloriós i resplendent…
… el núvol, símbol de la presència sobirana de Déu… L’escena recorda la del Baptisme de Jesús: el cel s’ha obert i l’Esperit de Déu ha baixat per fer niu entre els humans…
La vivència espiritual que Jesús provoca en nosaltres no és mai per “quedar-nos allà dalt” sinó per reforçar la nostra encarnació en la realitat humana en què vivim.
… Jesús imposa silenci… Car la “identitat” del Senyor no es pot entendre abans que no hagi caminat tot l’itinerari de creu, i que aquest mateix itinerari es “transfiguri” en resurrecció.
Creure en Déu no és “creure que Déu existeix” sinó “creure i acceptar que Déu ens estima”.
Espiritualitat i Encarnació, juntes. Mai l’una sense l’altra.
1 El Senyor va dir a Abram:
—Vés-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. * 2 Et convertiré en un gran poble, * et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció. * 3 Beneiré els qui et beneeixin, però als qui et maleeixin, els maleiré. * Totes les famílies del país es valdran del teu nom per a beneir-se. *
4 Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit, i Lot se n’anà amb ell. Quan Abram va sortir d’Haran tenia setanta-cinc anys. 5 Abram es va endur la seva muller Sarai, el seu nebot Lot, tots els béns que posseïa i tots els servidors que havia adquirit a Haran. Van sortir d’allà per anar al país de Canaan.
Van arribar al país de Canaan. 6 Abram travessà el territori fins a Siquem, fins a l’Alzina de Morè. En aquell temps els cananeus eren els amos del país.
7 El Senyor es va aparèixer a Abram i li digué:
—Donaré aquest país a la teva descendència. *
Allà Abram va dedicar un altar al Senyor, que se li havia aparegut. 8 D’allí se n’anà a la Muntanya, a l’est de Betel, i va plantar la seva tenda entre Betel, a ponent, i Ai, a llevant. * En aquell lloc va dedicar un altre altar al Senyor i va invocar el seu nom. * 9 Després, per etapes, Abram anà avançant cap al Nègueb.
10 Una gran fam es va abatre sobre el país. La fam era tan forta que Abram va baixar a Egipte per residir-hi un cert temps. 11 Tot just arribaven a Egipte, Abram va dir a la seva muller Sarai:
—Ets una dona molt bonica. 12 Quan et vegin els egipcis, pensant que ets la meva dona, em mataran a mi, i a tu et deixaran viure. 13 Fes el favor de dir que ets la meva germana: * així em tractaran bé per la consideració que et tindran, i podré salvar la vida.
14 Quan Abram va arribar a Egipte, els egipcis s’adonaren que Sarai era molt bonica. 15 També la van veure alguns oficials del faraó i, davant d’ell, van lloar la seva bellesa; i la dona fou portada al palau del faraó. 16 Per consideració a ella, van tractar molt bé Abram: li van donar ovelles i vaques, ases, servents i serventes, someres i camells. 17 Però el Senyor va enviar al faraó i a la seva cort grans flagells, perquè havia pres Sarai, la muller d’Abram. 18 Llavors el faraó va cridar Abram i li digué:
—Per què m’has fet això? Per què no em vas explicar que era la teva esposa? 19 Vas dir-me que era la teva germana, i jo l’he presa per esposa! Aquí tens la teva muller; agafa-la i vés-te’n.
20 El faraó va manar que uns homes conduïssin Abram fins a la frontera amb la seva muller i tot el que posseïa.
Justos, aclameu el Senyor *
1 Justos, aclameu el Senyor;
fareu bé de lloar-lo, homes rectes. *
2 Celebreu el Senyor amb la lira,
canteu-li amb l’arpa de deu cordes; *
3 dediqueu-li un càntic nou, *
toqueu acompanyant l’aclamació.
4 Perquè la paraula del Senyor és certa,
es manté fidel en tot el que fa.
5 Estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor. *
6 Amb la paraula el Senyor ha fet el cel, *
amb l’alè de la boca ha creat l’estelada.
7 Com dins un odre, recull l’aigua dels mars,
reté els oceans en el seu llit.
8 Que tota la terra veneri el Senyor,
que el temin els habitants del món. *
9 A una paraula seva, tot començà;
a una ordre d’ell, tot existí. *
10 El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira a terra els propòsits dels pobles; *
11 però els plans del Senyor persisteixen, *
manté per sempre els propòsits del seu cor.
12 Feliç la nació que té el Senyor per Déu, *
el poble que ell ha escollit per heretat. *
13 El Senyor guaita des del cel,
observa un per un tots els homes. *
14 Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
15 ell, que ha modelat un per un tots els cors,
penetra totes les seves accions. *
16 No és un gran exèrcit el que salva els reis,
ni tenir molta força allibera el valent;
17 els cavalls no valen res per a guanyar una
victòria,
la seva envestida no salva ningú. *
18 Els ulls del Senyor vetllen * els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
19 ell rescata de la mort la seva vida
i els retorna en temps de fam.
20 La nostra ànima es deleix pel Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix. *
21 És l’alegria del nostre cor,
i el seu sant nom ens dóna confiança.
22 Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu.
1 A tu, doncs, fill meu, que et faci fort la gràcia que hi ha en Jesucrist. 2 Allò que has escoltat dels meus llavis en presència de molts testimonis, confia-ho a homes fidels que siguin capaços d’ensenyar-ho també a d’altres. * 3 Suporta amb mi els sofriments com un bon soldat de Jesucrist. * 4 Ningú que s’allista en l’exèrcit, si és que vol complir amb qui l’ha reclutat, no s’embolica en els afers de la vida civil. 5 Igualment, l’atleta no és premiat amb la corona * si no ha competit segons les regles. 6 També el camperol que ha treballat la terra ha de ser el primer a rebre la seva part dels fruits. * 7 Entén bé el que et vull dir: confio que el Senyor t’ho farà comprendre tot.
8 Recorda’t de Jesucrist, ressuscitat d’entre els morts, sorgit del llinatge de David. * Aquest és l’evangeli que jo anuncio, 9 i per ell haig de sofrir fins al punt de trobar-me encadenat com si fos un malfactor. * Però la paraula de Déu no està pas encadenada! 10 Per això, jo ho suporto tot pel bé dels elegits, * perquè ells també obtinguin la salvació que ens és donada en Jesucrist juntament amb la glòria eterna. 11 Això que dic és digne de fe: *
Si morim amb ell, també viurem amb ell.
12 Si som constants en les proves, * també regnarem amb ell.
Si el neguem, ell també ens negarà. *
13 Però encara que siguem infidels,
ell es manté fidel, * ja que no pot negar-se ell mateix. *
14 Recorda’ls tot això, conjurant-los davant de Déu que no s’embranquin en discussions sobre paraules, * que només serveixen per a fer mal als qui escolten. 15 Esforça’t per presentar-te davant de Déu com un home que mereix la seva aprovació, com un treballador que no té de què avergonyir-se, * perquè exposa correctament la paraula de la veritat. * 16 Evita les xerrameques impies, * que condueixen a una impietat cada vegada més gran, 17 ja que així la doctrina d’alguns troba l’ocasió d’estendre’s com la gangrena.
Aquest és el cas d’Himeneu i Filet, * 18 que han perdut el sentit de la veritat dient que la resurrecció ja s’ha realitzat, i perverteixen la fe d’alguns. 19 Tanmateix, Déu ha posat un sòlid fonament * que es manté ferm i que porta gravades aquestes paraules: El Senyor coneix els qui són seus. * I també: Que s’allunyin del mal tots els qui invoquen el nom del Senyor. * 20 En una casa gran no hi ha tan sols objectes de plata i or, sinó també de fusta i terrissa: els uns tenen un ús noble, i els altres, un ús ordinari. * 21 Per tant, els qui es purifiquin d’aquelles doctrines seran vasos nobles, santificats, útils al Senyor i disposats a tota obra bona. *
22 Defuig les passions de joventut; deleix-te pel bé, la fe, l’amor i la pau, * juntament amb els qui invoquen el Senyor amb un cor net. 23 Evita les discussions estúpides, pròpies de gent ignorant; * ja saps que acaben en baralles, 24 i un servent del Senyor no s’ha de barallar, * sinó que ha de ser amable amb tothom, capaç d’ensenyar i de ser pacient, 25 apte per a corregir amb dolcesa aquells qui el contradiuen.
Qui sap si Déu els concedirà que es converteixin, reconeixeran la veritat * 26 i tornaran al bon seny, alliberats dels paranys del diable, que els retenia captius i sotmesos al seu voler! *
1 Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, * i se’ls endugué a part dalt d’una muntanya alta. * 2 Allí es transfigurà davant d’ells: el seu rostre es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. 3 Llavors se’ls van aparèixer Moisès i Elies, * que conversaven amb Jesús. 4 Pere digué a Jesús:
—Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. * Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies. *
5 Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, * i una veu digué des del núvol:
—Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; * escolteu-lo. *
6 Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front a terra, plens de gran temor. 7 Jesús s’acostà, els tocà i els digué:
—Aixequeu-vos, no tingueu por. *
8 Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol.
9 Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre:
—No digueu res a ningú d’aquesta visió fins que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts. *
10 Després els deixebles preguntaren a Jesús:
—Com és que els mestres de la Llei diuen que primer ha de venir Elies? *
11 Jesús els respongué:
—És cert que Elies ha de venir a restablir-ho tot. 12 Doncs bé, jo us asseguro que ja ha vingut i no l’han reconegut, sinó que han fet d’ell el que els ha semblat. * Igualment el Fill de l’home ha de patir a les seves mans. *
13 Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan Baptista.
14 Així que van arribar on era la gent, un home es va acostar a Jesús, s’agenollà davant d’ell 15 i li digué:
—Senyor, * tingues pietat del meu fill, que és epilèptic * i pateix molt: sovint cau al foc o a l’aigua. 16 L’he portat als teus deixebles, però no l’han pogut curar. *
17 Jesús digué: —Generació descreguda i esgarriada! * Fins quan hauré d’estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi aquí.
18 Aleshores Jesús increpà el dimoni, que va sortir del noi, i el noi quedà curat des d’aquell mateix moment.
19 Quan van ser sols, els deixebles anaren a trobar Jesús i li preguntaren:
—Per què nosaltres no l’hem pogut treure?
20 Ell els respongué: —Per la vostra poca fe. En veritat us ho dic: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta muntanya: “Trasllada’t d’aquí cap allà”, i s’hi traslladaria. * Res no us seria impossible. v 21 (21) *
22 Es trobaven tots junts a Galilea, i Jesús digué als seus deixebles:
—El Fill de l’home ha de ser entregat en mans dels homes, 23 i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà. * I els deixebles es van entristir molt. *
24 Després que ells van arribar a Cafarnaüm, els qui cobraven el tribut del temple * anaren a trobar Pere i li preguntaren: —¿Que no té el costum de pagar el tribut, el vostre mestre?
25 Pere respongué: —És clar que sí.
Un cop Pere va entrar a casa, * Jesús s’avançà a preguntar-li:
—Què et sembla, Simó? Els reis de la terra, ¿de qui cobren impostos i tributs: dels seus fills o dels estranys?
26 Pere li respon: —Dels estranys. Jesús li diu:
—Per tant, els fills no hi estan obligats. * 27 Però, per no escandalitzar ningú, vés al llac, tira l’ham, obre la
boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: * dóna’ls-la per mi i per tu.
1 Passat el dissabte, quan clarejava el primer dia de la setmana —el diumenge—, * Maria Magdalena i l’altra Maria * anaren a veure el sepulcre. * 2 Tot d’una hi hagué un gran terratrèmol: * un àngel del Senyor * va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s’hi va asseure al damunt. 3 Resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu. * 4 De por d’ell, els guardes es posaren a tremolar i van quedar com morts. 5 L’àngel digué a les dones:
—No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. 6 No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. 7 Aneu corrents a dir als seus deixebles: “Ha ressuscitat d’entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu.” * Aquest és el missatge que us havia de donar. *
8 Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n’anaren del sepulcre i van córrer a portar l’anunci als deixebles. *
9 Però tot d’una Jesús els va sortir al pas i els digué: —Déu vos guard.
Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i el van adorar. 10 Jesús els diu:
—No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans * que vagin a Galilea. Allà em veuran.
11 Mentre elles hi anaven, alguns de la guàrdia van entrar a la ciutat i comunicaren als grans sacerdots tot el que havia passat. 12 Llavors, els grans sacerdots es van reunir amb els notables i prengueren la decisió d’oferir molts diners als soldats, 13 tot donant-los aquesta consigna:
—Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van robar el seu cos mentre vosaltres dormíeu. 14 I si això arriba a oïda del governador, ja el convencerem nosaltres que us deixi tranquils.
15 Ells agafaren els diners i van complir la consigna rebuda.
I aquesta versió dels fets s’ha escampat entre els jueus fins al dia d’avui. *
16 Els onze deixebles se n’anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. * 17 En veure’l, el van adorar; * abans, però, havien dubtat. * 18 Jesús s’acostà i els va dir:
—He rebut plena autoritat al cel i a la terra. * 19 Aneu, doncs, a tots els pobles * i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant * 20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres * dia rere dia fins a la fi del món. *
