Menu
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència». Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge». Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?». Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí». Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat».
A l’època d’Abraham les aliances entre tribus tenien semblança amb el cerimonial que avui se’ns explica:
“Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra…”
els animals, partits en dos i esquarterats, eren el signe de què passaria als contractants que no respectessin els compromisos pactats. Normalment, els contractants passaven entre els animals, amb els peus nus i mullant-se’ls amb la sang: compartien d’alguna manera la sang, és a dir, la vida.
Però hi ha una diferència molt notable: és la primera vegada que un dels contractants era el mateix Déu!
En el text ens parlen d’uns “ocellots…” que Abraham allunya… Ocells “portadors d’un mal averany”:
Abraham descobreix el Déu veritable, però la superstició encara estava molt a prop!
“aquells ocellots de presa que volien abatre’s” per acabar amb els signes de l’aliança que Déu estava fent amb Abram.
Cadascú de nosaltres sabrà quins són els ocellots que ens amenacen en cada moment, en cada situació de la nostra vida…
“Abram caigué en un son profund…” No ens recorda el mateix son profund d’Adam?
És una manera de dir que Déu i l’home no estem en situació d’igualtat quan parlem de l’obra de la creació o de l’Aliança: sempre és Déu qui porta la iniciativa!.
“…quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits…”
La presència de Déu queda simbolitzada en aquest relat pel foc, com sovint passa a la Bíblia.
“Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa”.
La Fe entra a la història dels homes: és la primera vegada que apareix el mot creure…
Més tard, Sant Pau ens dirà: “Si tu creus… seràs salvat” (Rom 10,9).
“Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus…” Són les mateixes paraules que sis-cents anys més tard trobem quan la sortida de Moisès d’Egipte: l’obra de Déu se’ns presenta des del bon començament com una obra d’alliberament.
El Senyor m’il·lumina i em salva,
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida,
qui em pot esfereir?
Escolteu el meu clam, Senyor,
compadiu-vos de mi, responeu-me.
De part vostra, el cor em diu:
«Busqueu la meva presència». R.
Arribar davant vostre és el que vull,
Senyor, no us amagueu.
No sigueu sever fins a rebutjar el vostre servent,
vós que sou el meu ajut. R.
N’estic cert, fruiré en la vida eterna
de la bondat que em té el Senyor.
Espera en el Senyor!
Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi!
Espera en el Senyor! R.
R. El Senyor m’il·lumina i em salva.
Som davant d’un salm de confiança individual, amb elements de súplica. Una persona que s’ha refugiat en el temple de Jerusalem, confia plenament que el Senyor el declararà innocent.
Té dues parts (1-6; 7-13) i una conclusió (v. 14).
La primera (vv. 1-6) expressa la confiança absoluta que el salmista posa en el Senyor. El fidel, per a expressar els seus sentiments, se serveix d’imatges de caràcter militar. Per a ell, el Senyor és com una fortalesa que ningú no aconsegueix destruir (v. 1).
Encara que els seus enemics siguin tan nombrosos com un exèrcit i li declarin la guerra, ell continuarà confiant en Déu (v. 3). Els adversaris són comparats també als animals salvatges que roseguen i devoren la carn de les persones (v. 2). El salmista manifesta el seu desig d’habitar per sempre més en el temple, que rep els noms de “casa del Senyor” (v. 4), “recer”, “roca” (v. 5).
La segona part (vv. 7-13) és una súplica nascuda de la confiança. Els verbs en imperatiu o optatiu (“escolteu”, “compadiu-vos”, “no us amagueu”, “no sigueu sever”, “ no em deixeu abandonat”, etc.) demostren que som davant una súplica individual…
La conclusió és una invitació a la confiança: “Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor!” (v. 14).
Segurament deu ser un sacerdot qui parla adreçant-se al fidel, reforçant la idea que Déu li farà justícia sense tardar.
Una vegada més, descobrim que Jesús recità aquest salm. Heus ací algunes al·lusions commovedores:
“Els malvats s’acosten per destrossar la meva carn…” La flagel·lació, la passió…
“Falsos testimonis s’aixecaren contra mi…”(Mt 26,59)… “No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?” (Lc 2,49).
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips
Germans, seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és la perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals.
Però nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers.
Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.
Cap a l’any 50, acompanyat de Siles i Timoteu, Pau va arribar a la ciutat de Filips, que era una colònia militar romana. Eren els primers passos dels tres missioners per terres d’Europa, durant el segon viatge apostòlic de Pau.
Els habitants de Filips eren majoritàriament pagans amb una petita colònia de jueus. Com és habitual, Pau comença predicant l’evangeli als jueus, per tal d’arribar després als pagans.
Ni les autoritats ni la presó no podran disminuir la força i la llibertat amb què Pau i els seus acompanyants anuncien la salvació de Déu. La ciutat de Filips i tot Macedònia seran les primícies de l’evangeli a Europa.
Ens diu sant Pau:
“Germans, seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi”. Per comprendre això cal anar al context:
A la comunitat de Filips i amb l’absència de Pau, n’hi havia que es presentaven com a model i argumentaven que la circumcisió era necessària per a la salvació, per a tots els cristians. Pau va intentar amb tota la seva energia impedir que els seus amics caiguessin en el parany. Ell estava a la presó… Si la circumcisió era necessària, volia dir que amb el Baptisme no n’hi havia prou…
“…el déu que adoren és el ventre…”
Referència clara a la circumcisió, que han rebut a la seva carn, segons la llei de Moisès, i ells li donen més importància que al Baptisme.
Per Pau no es pot comparar la circumcisió, que és un ritu extern, que afecta la carn amb el Baptisme, que transforma el ser complet.
“… són contraris a la creu del Crist”
Què ens vol dir amb aquesta frase? Per sant Pau, la creu de Crist vol dir la seva Passió, la seva Mort i la seva Resurrecció. I per a ell, aquest és l’esdeveniment central de la història de la humanitat.
“Però nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers”.
Dir que per a nosaltres Jesucrist és el nostre salvador, és dir que nosaltres posem tota la confiança en ell i no pas en nosaltres mateixos i els nostres mèrits.
Com a resum podem dir que seguir Pau com a model, vol dir fer de Jesucrist el centre de la nostra vida:
“nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor …”
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.
L’objectiu principal d’aquest temps litúrgic de la Quaresma és el coneixement més profund de la persona de Jesucrist, i en particular de la seva passió, mort i resurrecció. Com més el Crist formi part de la nostra vida, més ens coneixerem nosaltres mateixos.
Abans del relat d’avui, l’evangelista ha exposat un malentès entre els deixebles i Jesús. Els deixebles, per boca de Pere, han confessat que Jesús és el Messies; però Jesús els ha prohibit severament de dir-ho a ningú:
Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà: Qui diu la gent que sóc jo? Ells respongueren:—Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, que ets Elies; d’altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes. Ell els preguntà: —I vosaltres, qui dieu que sóc? Pere li respongué: —El Messies de Déu. Però ell els manà severament que no ho diguessin a ningú (Lc 9, 18-21)
En el relat que llegim avui, el teló de fons continua essent la pregunta de Jesús: tots ells tenien del “Messies” una idea del tot deformada. Esperaven un triomfador…
Quina era la resposta vàlida? Lluc la posa en boca de Déu mateix: I la Veu diu “Aquest és el meu Fill, el meu elegit”.
Com ja sabem, la muntanya representa l’àmbit de Déu. Jesús hi puja a pregar. En l’àmbit de Déu tot és gloriós i resplendent. Jesús s’hi troba amb Moisès i Elies, també gloriosos.
Jesús prega. La pregària de Jesús el canvia. El transforma. Canvia el seu rostre, resplendeix.
Aquesta muntanya de la Transfiguració ens fa pensar en el Sinaí. Moisès s’hi va passar quaranta dies en la presència de Déu i quan va baixar i es va presentar davant del seu poble, estava radiant…
Lluc és l’únic evangelista que ens diu de què parlaven Jesús, Elies i Moisès:
“…i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem…” (de fet Lluc utilitza el mot “èxode”). Així com la Pasqua de Moisès havia inaugurat l’Èxode del seu poble, de l’esclavatge a Egipte vers la terra de llibertat, la Pasqua del Crist obre el camí de l’alliberament de tota la humanitat.
Jesús haurà d’iniciar un nou èxode cap a la Llibertat.
I entra en escena el núvol, símbol de la presència sobirana de Déu. El núvol cobreix Jesús i també els deixebles i ja no hi són ni Moisès ni Elies.
I Jesús els havia parlat no pas de les seves victòries sinó de la seva mort i resurrecció:
“Jesús afegí: —Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia” (Lc 9,22).
I la Veu diu “Aquest és el meu Fill, el meu elegit”.
Ara només estan amb Jesús, i és a ell a qui han d’escoltar.
Enfront dels seus ulls hi és “Jesús sol”: és tot el que se’ls dóna als deixebles i a l’Església de tots els temps; és el que ha de bastar en el camí. Ell és l’única veu que cal escoltar.
L’escena recorda la del Baptisme de Jesús: el cel s’ha obert i l’Esperit de Déu ha baixat per fer niu entre els humans:
“Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s’obrí, i l’Esperit Sant baixà cap a ell en forma corporal, com un colom, i una veu digué des del cel: —Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut” (Lc 3,21-22).
No es tracta d’instal·lar-se en un lloc apartat del món i dels seus problemes:
“que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes…”
Pere, Jaume i Joan, aquests tres privilegiats, han de reunir-se amb els altres. El projecte de Déu no està limitat a alguns privilegiats sinó que és tota la humanitat sencera la que serà transfigurada.
Pau ens ho diu a la seva carta als cristians de Filips:
“…nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel…”
La vivència espiritual que Jesús provoca en nosaltres no és mai per “quedar-nos allà dalt” sinó per reforçar la nostra encarnació en la realitat humana en què vivim.
Per als tres deixebles que acompanyaven Jesús, aquell va ser un moment de veure-ho clar. Una experiència forta. Possiblement, entesa força temps després. Un moment de lucidesa.
Avui nosaltres, deixebles de Jesús, ¿estem oberts a fer l’experiència de Jesús que alimenti de debò la nostra esperança? Sense defugir ni deturar res…
Escoltem en la pregària i en els fets de la vida. Escoltem-lo.
Déu i l’home no estem en situació d’igualtat quan parlem de l’obra de la creació o de l’Aliança: sempre és Déu qui porta la iniciativa!.
(En aquest relat…) La Fe entra a la història dels homes: és la primera vegada que apareix el mot creure…
Més tard, Sant Pau ens dirà: “Si tu creus… seràs salvat” (Rom 10,9).
…som davant una súplica individual…
La conclusió és una invitació a la confiança: “Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi.
Espera en el Senyor!” (v. 14).
Segurament deu ser un sacerdot qui parla adreçant-se al fidel, reforçant la idea que Déu li farà justícia sense tardar.
“… són contraris a la creu del Crist”
Què ens vol dir amb aquesta frase? Per sant Pau, la creu de Crist vol dir la seva Passió, la seva Mort i la seva Resurrecció. I per a ell, aquest és l’esdeveniment central de la història de la humanitat.
Dir que per a nosaltres Jesucrist és el nostre salvador, és dir que nosaltres posem tota la confiança en ell i no pas en nosaltres mateixos i els nostres mèrits.
…Ara només estan amb Jesús, i és a ell a qui han d’escoltar.
Enfront dels seus ulls hi és “Jesús sol”: és tot el que se’ls dóna als deixebles i a l’Església de tots els temps; és el que ha de bastar en el camí. Ell és l’única veu que cal escoltar.
L’escena recorda la del Baptisme de Jesús: el cel s’ha obert i l’Esperit de Déu ha baixat per fer niu entre els humans…
Pau ens diu a la seva carta als cristians de Filips: “…nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel…”
La vivència espiritual que Jesús provoca en nosaltres no és mai per “quedar-nos allà dalt” sinó per reforçar la nostra encarnació en la realitat humana en què vivim.
Avui nosaltres, deixebles de Jesús, ¿estem oberts a fer l’experiència de Jesús que alimenti de debò la nostra esperança?
1 Després d’aquests fets, el Senyor va comunicar la seva paraula a Abram en una visió. Li va dir:
—No tinguis por, Abram! Jo sóc l’escut que et protegeix. * La teva recompensa serà molt gran.
2 Abram li respongué:
—Senyor Déu, què em pots donar? Jo me’n vaig sense fills, i l’hereu de casa meva haurà de ser Elièzer de Damasc.
3 I afegí:
—No m’has donat descendència, i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors.
4 Llavors el Senyor li va comunicar la seva paraula i li respongué:
—No serà aquest, el teu hereu; serà un fill que naixerà de tu.
5 Després el Senyor va fer sortir Abram fora de la tenda i li digué:
—Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència. *
6 Abram va creure en el Senyor, i el Senyor li ho comptà com a justícia. * 7 Després li va dir:
—Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortir d’Ur de Caldea per donar-te aquest país en possessió. *
8 Abram preguntà:
—Senyor Déu, com puc saber que l’he de posseir?
9 Ell va respondre:
—Porta’m una vaca, una cabra i un moltó, tots de tres anys, una tórtora i un colomí.
10 Abram els hi va dur, els partí per la meitat i va posar cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. * 11 Uns voltors es volien abatre sobre els cossos morts, però Abram els allunyava.
12 Quan el sol estava a punt de pondre’s, Abram va caure en un son profund, i es va apoderar d’ell una esgarrifança i una gran obscuritat. 13 Llavors el Senyor va dir a Abram: *
—Sàpigues que els teus descendents viuran com a immigrants en un país que no serà el seu. Allí els faran esclaus i els oprimiran durant quatre-cents anys. * 14 Però jo els faré justícia contra la nació que hauran servit, * i al final sortiran d’aquell país carregats de béns. * 15 Tu moriràs en pau * i et reuniràs amb els teus pares; t’enterraran després d’una vellesa feliç. * 16 Els teus descendents tornaran aquí després de la quarta generació, * ja que no expulsaré els amorreus * fins que la seva maldat no arribi al capdamunt.
17 Quan el sol s’hagué post i es va estendre la foscor, un forn fumejant i una torxa de foc van passar entre els animals partits. * 18 Aquell dia el Senyor va fer una aliança amb Abram tot dient:
—Dono aquest país als teus descendents, * des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrates: 19 tot el territori dels quenites, dels quenazites, dels cadmonites, 20 dels hitites, dels perizites, dels rafaïtes, 21 dels amorreus, dels cananeus, dels guirgaixites i dels jebuseus. *
1 Del recull de David.
El Senyor m’il·lumina * i em salva:
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur * que protegeix la meva vida:
qui em pot esfereir? *
2 Quan m’envesteix la gent malvada
per devorar-me sencer, *
són ells, els enemics, els meus rivals,
els qui ensopeguen i cauen.
3 Ni que acampi contra mi tot un exèrcit, *
el meu cor no tindrà por;
per més que em declarin la guerra,
jo em sentiré confiat.
4 Una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l’ànima:
poder viure a la casa del Senyor *
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l’encís del Senyor *
i vetllar pel seu temple. *
5 Ell m’amaga al seu recer
el dia de la desgràcia; *
m’encobreix al fons de la seva tenda, *
em porta dalt la roca inaccessible. *
6 I ara aixeca el meu cap *
sobre els enemics que m’envolten;
a casa d’ell ofereixo sacrificis,
ofereixo sacrificis de victòria,
himnes i càntics * en honor del Senyor.
7 Escolta, Senyor, * escolta el meu clam,
compadeix-te de mi, respon-me.
8 Tu em parles dintre el cor i em dius:
«Busqueu la meva mirada!» *
Buscar-la és el que vull, Senyor.
9 No m’amaguis la mirada,
no t’indignis fins a rebutjar el teu servent,
tu que ets el meu ajut.
No em deixis abandonat,
Déu meu, salvador meu. *
10 Si mai m’abandonessin pare i mare,
el Senyor em recolliria. *
11 Ensenya’m, Senyor, la teva ruta, *
guia’m per camins planers, *
lluny dels qui em detesten.
12 No em deixis a mercè dels adversaris:
es presenten falsos testimonis *
que respiren violència.
13 N’estic cert, fruiré en el país de la vida *
de la bondat que em té el Senyor.
14 Espera en el Senyor;
sigues fort, que el teu cor no defalleixi. *
Espera en el Senyor.
1 Finalment, germans meus, viviu contents en el Senyor! * A mi no se’m fa pesat d’escriure-us sempre les mateixes coses * i, a més, tot això a vosaltres us referma. 2 Aneu amb compte amb els qui són gossos! * Compte amb els mals operaris! * Compte amb aquesta gent partidària de la mutilació! * 3 De fet, els qui portem la circumcisió som nosaltres, i no ells, perquè donem culte a Déu * conduïts pel seu Esperit i ens gloriem en Jesucrist, * en comptes de refiar-nos d’un títol humà.
4 I això que jo també tindria raons per a refiar-me de títols humans! Si algú creu que es pot refiar de títols com aquests, jo me’n puc refiar encara més: * 5 circumcidat el dia vuitè, sóc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d’hebreus; en l’observança de la Llei, era fariseu; 6 en el zel pel judaisme, * perseguia l’Església; i en el compliment de la justícia que prescriu la Llei, era irreprensible.
7 Però aquestes coses que per a mi eren guanys, pel Crist les he considerades pèrdues. * 8 Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, * a canvi de guanyar-lo a ell 9 i de viure unit a ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó la justícia que arriba per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. * 10 Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, * 11 esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts.
12 No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d’apoderarme’n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. * 13 Germans, no em penso pas que ja me n’hagi apoderat, però tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. 14 Corro cap a la meta per aconseguir el premi * que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist. 15 Els qui volem ser perfectes hem de tenir aquests sentiments! * I si algú de vosaltres veu les coses d’una altra manera, Déu ja li revelarà això que us dic! 16 Sobretot, comportem-nos d’acord amb allò que ja hem aconseguit.
17 Germans, sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en nosaltres. * 18 Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist. * 19 La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. * Allò que els mou són coses terrenals. * 20 Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, * i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. * 21 Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, * gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l’univers. *
1 Així, doncs, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, * manteniu-vos ferms en el Senyor, estimats meus.
2 Suplico Evòdia i Síntique que, unides en el Senyor, tinguin els mateixos sentiments. * 3 I a tu, Sízig, autèntic company, et demano que les ajudis, ja que van lluitar al costat meu per la causa de l’evangeli, juntament amb Climent * i els altres col·laboradors. Els noms de tots ells estan escrits en el llibre de la vida.
* 4 Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! * 5 Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. * El Senyor és a prop. * 6 No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d’acció de gràcies. * 7 I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.
* 8 Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi. * 9 Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit.
* I el Déu de la pau serà amb vosaltres. *
10 M’ha alegrat molt en el Senyor que darrerament hàgiu renovat el vostre interès per mi. Ja el teníeu, però us faltava l’ocasió de demostrar-lo. 11 No vull pas dir que en aquests moments passi necessitat, perquè ja he après a acontentar-me en qualsevol situació. * 12 Sé viure enmig de privacions i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. 13 Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort. * 14 Tanmateix, heu fet bé de solidaritzar-vos amb la meva estretor.
15 Vosaltres, filipencs, ja sabeu que, poc temps després d’anunciar-vos l’evangeli, d’ençà que vaig sortir de Macedònia, * heu estat l’única comunitat de qui he rebut algun benefici a canvi de tot el que jo us havia donat. 16 De fet, estant a Tessalònica, una vegada i una altra m’havíeu enviat ajut per a les meves necessitats. * 17 Jo no busco els donatius, sinó que sumeu beneficis en el vostre compte. 18 Acuso, doncs, recepció de tot el que m’heu enviat, * i és més que suficient. Visc sense dificultats després que Epafrodit m’ha fet arribar la vostra aportació, que és un perfum suau, un sacrifici acceptable i agradable a Déu. * 19 El meu Déu satisfarà totes les vostres necessitats segons la mesura de la seva riquesa, omplint-vos de glòria en Jesucrist. * 20 A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. * Amén.
21 Saludeu tot el poble sant * en Jesucrist. Us saluden els germans que són amb mi. 22 Us saluda tot el poble sant, sobretot els qui estan al servei de l’emperador. *
23 Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, sigui amb el vostre esperit. *
1 Jesús va reunir els Dotze * i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. *
2 I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. * 3 Els digué:
—No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits. * 4 Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. * 5 I si no us acullen, sortiu d’aquella població i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells. *
6 Ells se’n van anar i passaven pels pobles anunciant la bona nova i curant pertot arreu.
7 El tetrarca Herodes * va sentir parlar de tot el que succeïa, i estava intrigat, perquè alguns afirmaven:
«Joan ha ressuscitat d’entre els morts»; 8 alguns altres deien: «Elies s’ha aparegut»; * i d’altres: «Ha ressuscitat un dels antics profetes.» * 9 Herodes va dir:
—A Joan, jo el vaig fer decapitar. Però, qui és aquest de qui sento a dir tot això?
I buscava la manera de veure Jesús. *
10 A la tornada, els apòstols explicaren a Jesús el que havien fet. * Ell se’ls endugué tots sols cap a una vila anomenada Betsaida. * 11 Però la gent ho va saber i el seguiren. Jesús els acollí i els parlava del Regne de Déu, i guaria els qui en tenien necessitat. * 12 El dia començava a declinar, i els Dotze s’acostaren a dirli: —Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les masies del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat.
13 Però Jesús els digué: —Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren: —Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
14 Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles:
—Feu-los seure en grups de cinquanta.
15 Ells ho van fer així, i tothom s’assegué. 16 Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. * 17 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat. *
Pere reconeix Jesús com a Messies
(Mt 16,13-20; Mc 8,27-30)
18 Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, * els seus deixebles eren amb ell. * Llavors els preguntà: —Qui diu la gent que sóc jo?
19 Ells respongueren: —Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, que ets Elies; d’altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes. *
20 Ell els preguntà: —I vosaltres, qui dieu que sóc? Pere li respongué: —El Messies de Déu. *
21 Però ell els manà severament que no ho diguessin a ningú. *
22 Jesús afegí: —Cal que el Fill de l’home * pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei * l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia. *
23 I deia a tothom: —Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. * 24 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà.
* 25 Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix? 26 Si algú s’avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l’home s’avergonyirà d’ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels sants àngels. * 27 Us ho asseguro amb tota veritat: alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu. *
28 Uns vuit dies després d’haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume * i pujà a la muntanya a pregar. * 29 Mentre pregava, l’aspecte del seu rostre va canviar * i el seu vestit es tornà d’una blancor esclatant. 30 Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, * 31 que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. * 32 A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que estaven al seu costat. 33 Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: —Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia què deia. 34 Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. * Ells s’esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.
35 Llavors va sortir del núvol una veu que deia:
—Aquest és el meu Fill, * el meu elegit; * escolteu-lo. *
36 Així que s’hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol. *
Ells guardaren silenci, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist. *
37 L’endemà, quan baixaven de la muntanya, * sortí a rebre’l una gentada. 38 Un de la gent cridà:
—Mestre, t’ho demano, fixa’t en el meu fill; és l’únic que tinc. 39 Sovint un esperit se n’apodera i, tot d’una, es posa a xisclar, li provoca convulsions i li fa treure bromera, i, quan finalment se n’allunya, el deixa masegat de cap a peus. 40 He demanat als teus deixebles que l’hi traguessin, però no han pogut. *
41 Jesús exclamà: —Generació descreguda i rebel! * Fins quan hauré d’estar amb vosaltres i us hauré de suportar? Porta’m aquí el teu fill.
42 Tot just el noi s’acostava, que el dimoni el va rebatre a terra i li provocà fortes convulsions. Llavors Jesús increpà l’esperit maligne, va guarir el noi i el va tornar al seu pare. 43 I tothom quedà meravellat de la grandesa de Déu.
Com que tothom s’admirava de tot el que feia, Jesús digué als seus deixebles: 44 —Que us quedin ben gravades aquestes paraules: el Fill de l’home ha de ser entregat en mans dels homes. *
45 Però ells no entenien què volia dir. El significat d’aquestes paraules els era amagat i els resultava incomprensible. Però tenien por de fer-li preguntes sobre aquesta qüestió. *
46 Els deixebles començaren a preguntar-se * quin d’ells era el més important. * 47 Jesús, que coneixia els pensaments del seu cor, * va agafar un infant, el posà al seu costat 48 i els digué:
—Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull, * i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat, * perquè el més petit de tots vosaltres, aquest és el més gran. *
49 Aleshores Joan * li digué: —Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis * i hem mirat d’impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. *
50 Jesús els respongué: —No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres. *
51 Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, * resolgué de fer camí cap a Jerusalem. * 52 Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53 Però no el volgueren acollir, perquè ell s’encaminava a Jerusalem. *
54 En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li:
—Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? *
55 Però Jesús es girà i els va renyar. 56 I se n’anaren en un altre poble.
57 Mentre feien camí, un li digué: —Et seguiré arreu on vagis.
58 Jesús li respongué:—Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home * no té on reposar el cap. 59 A un altre li digué: —Segueix-me. Ell respongué:
—Senyor, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. 60 Jesús li contestà: —Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu. 61 Un altre li digué: —Et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adéu als de casa meva. * 62 Jesús li va respondre:
—Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.
