Menu
Lectura del segon llibre de les Cròniques
En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei. Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: el país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins haver complert setanta anys.
Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia: «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració: El Senyor, el Déu del cel, m’ha donat tots els reialmes de la terra i m’ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi».
Per tal de situar-nos històricament, recordem qui era Cir i després llegim, a part del text proposat per avui, el capítol 24 del segon llibre dels Reis (en document annex). Amb tot això, podrem entendre millor el relat d’avui…
Hom parla de Cir II el Gran, fill de Cambises i veritable fundador de l’imperi persa (va pujar al tron el 550 aC) i va vèncer els babilonis el 539 aC; les primeres mesures en favor dels jueus daten del 538 aC: no només el retorn dels deportats sinó que va ordenar restituir el temple de Jerusalem.
Tres llibres de l’Antic Testament posen de manifest l’encert de la política de Cir envers els jueus:
Isaïes, que va molt lluny en considerar-lo un instrument de la Providència divina, el segon llibre de les Cròniques (avui en llegim un fragment) i el llibre d’Esdres.
“Any primer del regnat de Cir. Edicte del rei Cir sobre el temple de Jerusalem: El temple serà reconstruït, perquè es disposi d’un lloc apropiat per a oferir-hi sacrificis. S’aprofitaran els seus antics fonaments. Farà seixanta colzades d’alt i seixanta d’ample. Els seus murs tindran tres filades de carreus per cada filada de fusta. Les despeses aniran a càrrec del tresor reial. A més, els objectes d’or i de plata que Nabucodonosor havia pres del temple de Jerusalem i s’havia endut a Babilònia seran retornats al temple de Jerusalem, de manera que cada cosa torni a ocupar el seu lloc. Els objectes seran dipositats al temple de Déu”. (Esd 6, 3-5)
Aquesta inesperada actitud de Cir, la percep el poble jueu com la mà de Déu…
“Però l’any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies”
Què havia dit Jeremies? Doncs va fer de profeta: va anar recordant al poble la llei de Déu… i no li van fer cas! Malauradament, els fets li van donar la raó…
Segons l’autor de les Cròniques, Déu va tenir paciència, molta paciència…
I tot llegint Jeremies, hom descobreix que el retret més gran que ell fa, és el de retornar a la idolatria i el que té de pitjor a l’època, els sacrificis humans…
“Però, per ventura m’ofenen a mi? ¿No es fan mal més aviat a ells mateixos, per a vergonya seva? Ho dic jo, el Senyor” (Jr 7,19).
Vora els rius de Babilònia ens assèiem
tot plorant d’enyorança de Sió.
Teníem penjades les lires
als salzes que hi ha a la ciutat.
Quan volien que cantéssim
els qui ens havien deportat,
quan demanaven cants alegres
els qui ens havien entristit,
i ens deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió».
Com podíem cantar cants del Senyor
en una terra estrangera?
Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que se’m paralitzi la mà dreta. R.
Que se m’encasti la llengua al paladar,
si deixés d’anomenar-te,
si deixés d’evocar el teu record,
per motivar els meus cants de festa.
R. Si mai t’oblidava, Jerusalem, que se m’encasti la
llengua al paladar.
En aquest bell poema s’expressen eloqüentment els sentiments dels israelites deportats a Babilònia:
La profunda nostàlgia que experimentaven en recordar la seva pàtria (v. I)
I la tristesa que els provocava el sarcasme dels seus opressors (v. 3).
Aquest salm parla en passat i això vol dir que ja han retornat de l’exili.
És un dels més bells poemes de la literatura universal: potser mai l’amor apassionat per la pàtria no ha estat cantat amb accents de tanta nostàlgia i tanta violència.
Aquest salm ens desconcerta: El desig salvatge de represàlia que encoratgen les dues últimes estrofes, fa que sovint hom les posi entre parèntesis o les suprimeixen. I és que s’hi reconeix la llei del talió: “ull per ull, dent per dent” (Gn 4,23; Ex 21,23-25; Lv 24,18-21).
Durant una celebració penitencial, recorden aquest període terrible. Totes les persones que han hagut d’exiliar-se, es poden reconèixer en aquest salm…
Els noms de la ciutat estimada, Sió, Jerusalem, tornen a cada estrofa…
“Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?”
Sovint un dels grans plaers dels vencedors és la humiliació dels vençuts…
Sió, Jerusalem, era abans de tot, la ciutat santa, la ciutat de Déu; era Ell qui l’havia escollida… David acabava de conquerir la ciutadella als jebusites, amb la intenció d’instal·lar-hi la capital, en el turó, a Sió; decisió militar i política. Però després Déu, a través del profeta Gad, li diu que compri un turó més al nord: és allà on Salomó construirà el temple…
En els salms, quan són citades Sió (Jerusalem), no ho fan com precisió geogràfica sinó que es refereixen al conjunt de la ciutat, com a lloc de Déu.
“si deixés d’evocar el teu record, per motivar els meus cants de festa”
El record comporta penes però també, i sobretot, el record de les promeses de Déu…
Estimar la nostra ciutat, el nostre país, però sobretot la “fidelitat de Déu”.
No oblidar-se mai de “Jerusalem”. Sant Joan ens ha revelat que la veritable Jerusalem és “la de dalt”. El cristià no ha d’oblidar mai que viu com un desterrat i que la seva veritable pàtria és el cel.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Germans, Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d’unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n; som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.
En el text d’avui, Pau desenvolupa dues idees mestres; la primera: la intenció de Déu és benevolent i vol reunir-ho tot en Jesucrist.
“Germans, Déu, que és ric en l’amor…”
La misericòrdia de Déu no és un descobriment de Pau o del Nou Testament: Pau ho ha après en el catecisme jueu…
Però, com ja ho sabem, un amor pot ser ignorat: el menyspreu continuat de l’home envers les intencions de Déu és un dels grans temes de l’Antic Testament.
N’és un exemple la juxtaposició dels dos relats del Gènesi: en el primer (Gn 1), el meravellós poema que acaba amb la frase: “I Déu va veure que això era bo”… Perquè el projecte de Déu era bo, una intenció benevolent; en el segon relat (Gn 2-3), l’home no va saber resistir a la temptació de la sospita: després de tot, va pensar, potser les intencions de Déu no eren tan generoses…
La nostra desgràcia és que aquesta malfiança ens desvia de Déu i per tant de la nostra font de vida.
Anem a la segona idea de Pau:
Hem de ser només un en Crist: misteri insondable i que no obstant això, és el centre de la nostra fe, la nostra vocació última. Hem de reconèixer, però, que encara n’estem ben lluny… Malgrat això, fixem-nos que Pau parla en passat: d’alguna manera vol dir que aquesta solidaritat, aquesta reunió, ja està aconseguida…
“És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials…”
Pau ens diu que és la gràcia el que ens salva. Res de mèrits nostres!
Potser la fe és senzillament això: acollir lliurement i humilment el do gratuït de Déu…
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu».
Avui ens trobem Jesús en una conversa a la foscor de la nit, amb Nicodem, ple de foscors i dubtes en la seva ment i en el seu cor. I al llarg d’aquesta conversa nocturna fem un salt, i Jesús ens fa contemplar-lo tot projectant-se enlairat a la creu, evocant la figura del llibre de l’Èxode de la serp de bronze, també enlairada en mig del desert tot guarint les ferides de tots el que la miraven.
La mirada a Jesús enlairat a la creu guareix i dóna vida; ha de ser una mirada que surt del cor…
La força guaridora ve de la força de l’amor de Déu.
Jesús enlairat a la creu és, per a nosaltres, la manifestació més clara de l’amor de Déu. De la creu surt la llum que dissipa les nostres foscors.
Mirem, doncs, amb els ulls del cor i amb els ulls de la fe l’enlairat, perquè ens comuniqui el seu amor que perdona.
El seu perdó està sempre a disposició de la mirada penedida del pecador. Llegim el relat del Llibre dels Nombres (el quart dels cinc llibres que formen la “Llei” dels Jueus).
“Els israelites van partir del mont Or cap al Mar Roig, tot vorejant el territori d’Edom. Però, tot fent camí, el poble va acabar la paciència i parlava contra Déu i contra Moisès. Deia: Per què ens heu tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir al desert? Aquí no hi ha ni menjar ni aigua, i ens fa fàstic aquesta misèria d’aliment! Llavors el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven, i van morir molts israelites. El poble anà a trobar Moisès per dir-li: Hem pecat parlant contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que allunyi de nosaltres aquestes serps. Moisès va intercedir a favor del poble, i el Senyor li respongué: Fes-te una imatge d’aquestes serps i posa-la dalt d’un estendard. Tothom qui hagi estat picat, si la mira, salvarà la vida. Moisès va fer una serp d’aram i la posà dalt d’un estendard. Quan algú havia estat picat, mirava la serp d’aram i salvava la vida” (Nm 21, 4-9).
Mirar la serp enlairada significava “tornar a Déu”, font de la vida dels israelites com a poble elegit.
En llenguatge bíblic, “mirar” vol dir “adorar”: Moisès transforma el que era un acte “màgic” en un acte de fe: “sapigueu que qui us ha curat és el Déu de l’Aliança…
Sense adonar-se del que realment feien, els que van crucificar Jesús el van enlairar.
Jesús, enlairat, fa visible per a tothom allò que Déu és. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”.
Aquí hi ha un canvi radical en la manera d’entendre Déu i la seva relació amb els homes. Déu no és jutge. Déu és Amor. Déu és Vida que es dóna.
A la Creu, enlairat, Jesús queda “exhibit” com a Fill de Déu.
És la llum que brilla en la foscor. Déu ha donat el seu Fill únic…
Això no obstant, no tothom està disposat a mirar el Crucificat. Quan les pròpies obres són dolentes, es té por a la Llum…
És normal que nosaltres vegem les coses “com els homes”. Això no obstant, i aquesta és la gran notícia, Déu ens invita a veure-les “com Déu”, i a obrar com Ell obra. Som invitats a néixer de dalt i així gaudir de la seva mateixa Vida.
Una bona explicació ajuda a “conèixer” l’Evangeli; però per acollir-lo cal “néixer de dalt”. És a dir: cal “mirar el Crucificat”.
I és bo d’adonar-se que, fins i tot sense saber-ho explícitament, han sigut i són moltíssims els qui “miren el crucificat” en el reflex tràgic de milers i milers de crucificats d’arreu del món.
Tot ésser humà ha de prendre partit davant aquest dilema:
I no depèn de si es “coneix” més o menys bé l’Evangeli, sinó de si tenim o no un “cor dur”.
Cir II el Gran, va vèncer els babilonis el 539 aC; les primeres mesures en favor dels jueus daten del 538 aC: no només el retorn dels deportats sinó que va ordenar restituir el temple de Jerusalem.
Tres llibres de l’Antic Testament posen de manifest l’encert de la política de Cir envers els jueus: Isaïes, que va molt lluny en considerar-lo un instrument de la Providència divina, el segon llibre de les Cròniques (avui en llegim un fragment) i el llibre d’Esdres.
Estimar la nostra ciutat, el nostre país, però sobretot la “fidelitat de Déu”.
No oblidar-se mai de “Jerusalem”. Sant Joan ens ha revelat que la veritable Jerusalem és “la de dalt”.
El cristià no ha d’oblidar mai que viu com un desterrat i que la seva veritable pàtria és el cel.
Pau desenvolupa dues idees mestres:
Primera: La intenció de Déu és benevolent i la seva intenció és reunir-ho tot en Jesucrist.
El menyspreu continuat de l’home envers les intencions de Déu és un dels grans temes de l’Antic Testament.
N’és un exemple la juxtaposició dels dos relats del Gènesi: en el primer (Gn 1), el meravellós poema que acaba amb la frase: “I Déu va veure que això era bo”… Perquè el projecte de Déu era bo, una intenció benevolent; en el segon relat (Gn 2-3), l’home no va saber resistir a la temptació de la sospita: després de tot, va pensar, potser les intencions de Déu no eren tan generoses…
La nostra desgràcia és que aquesta malfiança ens desvia de Déu i per tant de la nostra font de vida.
Segona idea de Pau: Hem de ser només un en Crist: misteri insondable i que no obstant això, és el centre de la nostra fe. Hem de reconèixer, però, que encara n’estem ben lluny…
Pau ens diu que és la gràcia el que ens salva. Res de mèrits nostres!
Potser la fe és senzillament això: acollir lliurement i humilment el do gratuït de Déu…
Jesús enlairat a la creu és, és per a nosaltres, la manifestació més clara de l’amor de Déu.
Mirem, doncs, amb els ulls del cor i amb els ulls de la fe l’enlairat, perquè ens comuniqui el seu amor que perdona.
Mirar la serp enlairada significava “tornar a Déu”, font de la vida dels israelites com a poble elegit. En llenguatge bíblic, “mirar” vol dir “adorar”: Moisès transforma el que era un acte “màgic” en un acte de fe: “sapigueu que qui us ha curat és el Déu de l’Aliança…
Sense adonar-se del que realment feien, els que van crucificar Jesús el van enlairar.
Jesús, enlairat, fa visible per a tothom allò que Déu és.
Aquí hi ha un canvi radical en la manera d’entendre Déu i la seva relació amb els homes. Déu no és jutge. Déu és Amor. Déu és Vida que es dóna.
A la Creu, enlairat, Jesús és la llum que brilla en la foscor. Déu ha donat el seu Fill únic…
I és bo d’adonar-se que, fins i tot sense saber-ho explícitament, han sigut i són moltíssims els qui “miren el crucificat” en el reflex tràgic de milers i milers de crucificats d’arreu del món.
I no depèn de si es “coneix” més o menys bé l’Evangeli, sinó de si tenim o no un “cor dur”.
1 La gent del poble va prendre Joahaz, fill de Josies, i el proclamà rei per a succeir el seu pare a Jerusalem. 2 Joahaz tenia vint-i-tres anys quan començà a ser rei. Va regnar tres mesos a Jerusalem. 3 El rei d’Egipte el destituí a Jerusalem i va imposar al país un tribut de tres tones i mitja de plata i trenta-cinc quilos d’or. * 4 Llavors el rei d’Egipte va fer rei de Judà i de Jerusalem el seu germà Eliaquim i li va canviar el nom pel de Joiaquim. * Quant al seu germà Joahaz, Necó va agafar-lo i se’l va endur a Egipte.
5 Joiaquim tenia vint-i-cinc anys quan començà a ser rei. Va regnar onze anys a Jerusalem. Ofenia el Senyor, el seu Déu, amb el seu comportament. 6 Nabucodonosor, rei de Babilònia, va envair el país i s’endugué Joiaquim a Babilònia carregat de cadenes. * 7 Nabucodonosor també s’hi va endur una part dels objectes del temple del Senyor i els diposità en el seu palau, * a Babilònia.
8 La resta de la història de Joiaquim, les pràctiques abominables que va cometre i tot el que li esdevingué, consta en la Crònica dels reis d’Israel i de Judà. El va succeir el seu fill Jeconies.
9 Jeconies tenia vuit (?) anys * quan començà a ser rei. Va regnar tres mesos i deu dies a Jerusalem.
Ofenia el Senyor amb el seu comportament. 10 Quan va arribar la primavera, * el rei Nabucodonosor ordenà que el conduïssin a Babilònia, amb els objectes preciosos del temple del Senyor. Nabucodonosor va fer rei de Judà i de Jerusalem Sedecies, que era parent de Jeconies. *
11 Sedecies tenia vint-i-un anys quan començà a ser rei. Va regnar onze anys a Jerusalem. 12 Ofenia el Senyor, el seu Déu, amb el seu comportament i no s’humilià davant el profeta Jeremies, que li parlava de part del Senyor. * 13 A més es va rebel·lar contra el rei Nabucodonosor, que li havia fet jurar per Déu que li seria fidel. Va anar a la seva i endurí el seu cor, en lloc de convertir-se al Senyor, Déu d’Israel. 14 També tots els caps dels sacerdots i del poble multiplicaven les seves infidelitats, imitant les pràctiques abominables dels altres pobles, i profanaven així el temple del Senyor que ell s’havia consagrat a Jerusalem. 15 El Senyor, Déu dels seus pares, els advertia sense parar per mitjà dels seus missatgers, perquè no volia fer desaparèixer el seu poble i el santuari on residia. 16 Però ells feien befa dels missatgers de Déu, menyspreaven la paraula de Déu i es burlaven dels seus profetes, fins que la indignació del Senyor contra el seu poble s’arborà tant que ja no hi hagué remei. *
17 Llavors el Senyor va enviar contra ells el rei dels caldeus, * que va passar els seus joves a tall d’espasa a l’interior del seu santuari, sense cap pietat pels nois i per les noies, pels ancians i pels vells decrèpits. El Senyor ho va posar tot a les seves mans. 18 El rei dels caldeus es va emportar a Babilònia tots els objectes del temple de Déu, grans i petits, els tresors del temple del Senyor, els del rei i els tresors dels seus prohoms. * 19 Després incendiaren el temple de Déu, enderrocaren la muralla de Jerusalem, calaren foc a tots els seus baluards i destruïren tot el que hi havia de valor. * 20 Finalment s’endugueren deportats a Babilònia tots els supervivents de la mortaldat, * i van ser vassalls del rei i dels seus fills, fins que el reialme de Pèrsia va imposar el seu domini. 21 Així es va complir la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: * «La terra gaudirà del seu repòs tot el temps de la seva desolació, en compensació pel repòs que no ha tingut, fins que s’hauran complert setanta anys.»
22 L’any primer del regnat de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor va decidir de complir el que havia anunciat per boca de Jeremies. Va moure el cor de Cir, rei de Pèrsia, a promulgar per tot el seu imperi, de viva veu i per escrit, aquest edicte: 23 «Això fa saber Cir, rei de Pèrsia: El Senyor, Déu del cel, que ha posat a les meves mans tots els reialmes de la terra, m’ha encomanat que li edifiqui un temple a Jerusalem, al país de Judà.
Tots aquells de vosaltres que pertanyen al seu poble poden tornar. I que el Senyor, el seu Déu, sigui amb ells!» *
1 En el seu temps, Nabucodonosor, * rei de Babilònia, va envair el país. Joiaquim va ser vassall seu tres anys, però després tornà a revoltar-se contra ell. * 2 El Senyor va enviar contra Joiaquim bandes de caldeus, arameus, moabites i ammonites. Els va enviar contra Judà per destruir-lo, tal com havia anunciat per boca dels seus servents, els profetes. * 3 Era per ordre del Senyor que a Judà li succeïa això: el Senyor el volia treure lluny de la seva presència per causa dels pecats de Manassès, per tot el que havia fet 4 i sobretot per la sang innocent que havia vessat fins a omplir-ne Jerusalem. Per això el Senyor no va voler perdonar. *
5 La resta de la història de Joiaquim, tot el que va fer, consta en la Crònica dels reis de Judà. 6 Joiaquim va morir i es va reunir amb els seus pares. El va succeir el seu fill Jeconies. * 7 El rei d’Egipte no va emprendre cap més campanya fora del seu territori, perquè el rei de Babilònia havia conquerit totes les antigues possessions del rei d’Egipte, des del torrent d’Egipte fins al riu Eufrates. *
8 Jeconies tenia divuit anys quan començà a ser rei. Va regnar tres mesos * a Jerusalem. La seva mare es deia Nehuixtà i era filla d’Elnatan, de Jerusalem. 9 Ofenia el Senyor amb el seu comportament, tal com havia fet el seu pare. 10 En aquell temps, els homes de Nabucodonosor van atacar Jerusalem i la van assetjar, però la ciutat va resistir el setge. 11 Nabucodonosor, rei de Babilònia, va arribar a la ciutat mentre els seus homes l’assetjaven, 12 i llavors Jeconies, rei de Judà, es va rendir al rei de Babilònia amb la seva mare, els seus servidors, els seus oficials i els seus alts funcionaris. * Era l’any vuitè del regnat del rei de Babilònia. * Aquest el va fer presoner.
13 Nabucodonosor es va endur tots els tresors del temple del Senyor i els tresors del palau reial, i va esbocinar tots els objectes d’or que Salomó, rei d’Israel, havia manat de fer per al temple del Senyor, tal com el Senyor havia anunciat. * 14 Va deportar tota la població de Jerusalem, és a dir, tots els oficials i tots els homes importants, en total deu mil deportats, comptant-hi tots els ferrers i serrallers. Només van quedar els més pobres de la gent del poble. 15 Nabucodonosor va deportar Jeconies a Babilònia. També va deportar de Jerusalem a Babilònia la mare i les dones del rei, els seus alts funcionaris i els notables del país. 16 Va deportar a Babilònia tots els homes importants, que eren set mil, els ferrers i els serrallers, que eren mil, i tots els homes aptes per a la guerra. * 17 En lloc de Jeconies, el rei de Babilònia va fer rei l’oncle de Jeconies, que es deia Matanià, i li va canviar el nom pel de Sedecies. *
18 Sedecies tenia vint-i-un anys quan començà a ser rei. Va regnar onze anys * a Jerusalem. La seva mare es deia Hamutal i era filla d’Irmeiahu, de Libnà. * 19 Ofenia el Senyor amb el seu comportament, tal com havia fet Joiaquim. 20 El Senyor es va indignar contra Jerusalem i Judà i va acabar llançant-los lluny de la seva presència.
Sedecies es va rebel·lar contra el rei de Babilònia.
Vora els rius de Babilònia *
1 Vora els rius de Babilònia *
ens assèiem i ploràvem
d’enyorança * de Sió;
2 teníem penjades les lires
als salzes de dins la ciutat. *
3 Allà volien que cantéssim
els qui ens havien deportat, *
allà ens demanaven cants de festa
els qui ens havien entristit:
«Canteu-nos algun càntic de Sió.»
4 Com podíem cantar cants del Senyor *
en una terra estrangera?
5 Si mai t’oblidava, Jerusalem,
que caigui en l’oblit la meva dreta. *
6 Que se m’encasti la llengua al paladar
si no guardés el teu record,
si no posés Jerusalem
al capdamunt dels cants de festa. *
7 Recorda’t, Senyor, dels fills d’Edom,
del que deien el dia que caigué Jerusalem: *
«Arraseu-la, arraseu-la
amb els fonaments i tot!»
8 Babilònia, com seràs devastada!
Feliç * el qui et farà
el que tu ens vas fer a nosaltres! *
9 Feliç el qui et prendrà les criatures
per esclafar-les a la roca! *
1 Vosaltres en altre temps éreu morts per les vostres faltes i els vostres pecats; * 2 vivíeu sotmesos al déu d’aquest món, * al sobirà que domina entre el cel i la terra, * l’esperit que ara actua en els qui són rebels. * 3 En altre temps tots nosaltres també havíem viscut com ells: ens abandonàvem als desigs terrenals i ens deixàvem endur pels seus impulsos. Així, la nostra naturalesa ens feia objecte de la indignació divina igual que als altres. * 4 Però Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran *
5 que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que heu estat salvats! * 6 Per mitjà de Jesucrist, Déu ens ha ressuscitat amb ell i ens ha entronitzat dalt al cel juntament amb ell; * 7 així, davant els segles que vindran, i en virtut de la bondat que ens ha tingut en Jesucrist, ha volgut deixar ben clara la incomparable riquesa de la seva gràcia. * 8 És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de Déu. 9 No és fruit de les obres, * perquè ningú no pugui gloriar-se’n. * 10 Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les. *
11 Per això, recordeu que, en altre temps, vosaltres, pagans de naixement, éreu anomenats incircumcisos pels qui es diuen de la circumcisió, ja que porten en la pròpia carn una marca feta per mans d’home. * 12 En aquell temps vivíeu separats de Crist, privats de la ciutadania d’Israel, forasters a la promesa i a les aliances. Vivíeu en el món sense esperança i sense Déu; * 13 ara, en canvi, viviu en Jesucrist. Aleshores éreu lluny, però ara la sang del Crist us ha apropat. *
14 Ell és la nostra pau. * De dos pobles n’ha fet un de sol, destruint el mur que els separava * 15 i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n’ha creat un de sol, la nova humanitat. * 16 Ha fet morir en ell l’enemistat i, per mitjà de la creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu i els ha unit en un sol cos. * 17 Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. *
18 Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare. *
19 Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, * sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. * 20 Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, * que té el mateix Jesucrist per pedra angular. * 21 Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. * 22 Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, fins a ser, gràcies a l’Esperit, el lloc on Déu resideix. *
1 Hi havia un dels fariseus que es deia Nicodem. * Era un dirigent dels jueus. 2 Aquest home va anar de nit a trobar Jesús i li digué:
—Rabí, sabem que ets un mestre que ve de Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals que tu fas si Déu no estigués amb ell. *
3 Jesús li respongué:
—En veritat, en veritat t’ho dic: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. *
4 Li diu Nicodem:
—Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?
5 Jesús respongué:
—En veritat, en veritat t’ho dic: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. *
6 De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. * 7 No t’estranyis que t’hagi dit: “Cal que nasqueu de dalt.” * 8 El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit. *
9 Nicodem li replicà:
—Com pot ser tot això?
10 Jesús li respongué:
—I tu, que ets mestre d’Israel, no ho comprens? 11 En veritat, en veritat et dic que nosaltres parlem d’allò que sabem i donem testimoni d’allò que hem vist, però vosaltres no accepteu el nostre testimoni. * 12 Si no em creieu quan us parlo de les coses terrenals, com podreu creure’m quan us parli de les celestials? *
13 Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home. * 14 I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, * 15 perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. * 16 Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic * perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. 17 Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. * 18 Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. * 19 La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s’han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. * 20 Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. * 21 Però els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu. *
22 Després d’això, Jesús se n’anà amb els seus deixebles al territori de Judea. S’hi va estar un cert temps amb ells i batejava. * 23 També Joan batejava, a Enon, prop de Salim, * on hi havia molta aigua, i la gent hi anava a fer-se batejar. 24 Llavors Joan encara no havia estat tancat a la presó. *
25 Alguns dels deixebles de Joan es van posar a discutir amb un jueu * sobre els ritus de purificació. *
26 Aleshores anaren a trobar Joan i li digueren:
—Rabí, aquell que era amb tu a l’altra banda del Jordà i de qui tu vas donar testimoni, ara bateja i tothom va cap a ell.
27 Joan respongué:
—Ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel. * 28 Vosaltres mateixos sou testimonis del que vaig declarar: “Jo no sóc pas el Messies, sinó que he estat enviat davant d’ell.” * 29 El qui té l’esposa és l’espòs, però l’amic de l’espòs, que és present i l’escolta, té una gran joia quan sent la veu de l’espòs. *
També jo tinc aquesta joia, i la meva joia és completa. 30 Ell ha de créixer, i jo he de minvar.
31 »El qui ve de dalt està per damunt de tots. Els qui són de la terra són terrenals i parlen de manera terrenal. El qui ve del cel està per damunt de tots, * 32 i dóna testimoni d’allò que ha vist i sentit, però ningú no accepta el seu testimoni. 33 Els qui l’accepten, acrediten que Déu diu la veritat, * 34 perquè l’enviat de Déu comunica les paraules de Déu, ja que ell dóna sense límits l’Esperit. * 35 El Pare estima el Fill * i ho ha posat tot a les seves mans. * 36 Els qui creuen en el Fill tenen vida eterna, però els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida: el judici de Déu pesa damunt d’ells. *
