Menu
Nota prèvia: Trobareu lectures i comentaris escrits en diferents colors i mides de lletres. Les escrites en negre i de mida més gran són les que llegirem a Sant Feliu de Codines. Les escrites en blau i caràcters més petits, són les que proposa la Conferència Episcopal Tarraconense com a segona opció. De l’Evangeli només hi ha un comentari: és el mateix en les dues opcions de la CET.
Lectura del llibre d’Isaïes
Això diu el Senyor: «Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima. He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions. No crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la; porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra, fins que les illes esperin les seves decisions.
Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca».
Notem que és sempre Déu el qui parla…
A la primera meitat, parla DE qui anomena “el seu servidor”; a la segona meitat, parla AL “seu servidor”.
“perquè porti el dret a les nacions… porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins a haver-lo implantat a la terra…”
Afirmacions força contundents però afectuoses, amb voluntat d’alliberament i salvació. A més, per a tothom, adreçades a tota la humanitat…
“…per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca”.
En aquella època, en els calabossos no hi havia finestres i la llum no entrava… Qui en sortia, els seus ulls, acostumats a la fosca, retornaven a la llum del dia…
De qui parla Isaïes? Qui era aquest servidor? Correspon exactament a la definició del Messies que s’esperava a Israel.
Isaïes no ens precisa la seva identitat… I per tal de trobar la resposta, hem d’anar a la traducció de la Bíblia al grec, feta vers els 250 aC (la Bíblia dels Setanta) on hi trobem el nostre text:
“Aquí teniu el meu servent, Jacob, de qui he pres possessió, el meu estimat, Israel, en qui s’ha complagut la meva ànima”.
Ara podem comprendre millor la intenció del profeta quan, en el segle sisè aC, escriu el text que llegim avui; era un període especialment dramàtic de la història d’Israel: l’exili a Babilònia.
El poble d’Israel es veia condemnat a desaparèixer. I llavors el profeta Isaïes va consagrar totes les seves forces per encoratjar els seus compatriotes, fins al punt que anomenem a la seva obra “el llibre de la consolació d’Israel”.
Els ve a dir: Aguanteu, manteniu-vos! Déu encara us té en compte! El nucli que vosaltres formeu està cridat a ser el seu servidor privilegiat en la seva obra de salvació de la humanitat. La idea d’un Messies col·lectiu s’anava afirmant a poc a poc. Ja al segle VIII el profeta Miquees tenia la intuïció que el Messies no seria un individu, sinó un ésser col·lectiu; a partir d’ara, amb aquesta predicació d’Isaïes, la idea d’un Messies col·lectiu s’afirma cada cop més.
El dia del seu bateig al Jordà, Jesús va venir a liderar aquest poble…
Lectura del llibre del profeta Isaïes
Això diu el Senyor: «Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan?
Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David. Vaig fer-lo testimoni davant els pobles, sobirà i legislador de nacions.
Cridaràs una nació que tu no coneixies, i aquesta nació, sense conèixer-te, vindrà corrents, buscant el Senyor, el teu Déu, el Sant d’Israel, que t’ha honorat.
Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo ara que és a prop. Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus, diu l’oracle del Senyor. Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra.
Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dona el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat».
És el final del segon llibre d’Isaïes, centrat íntegrament en la fi de l’Exili i la tornada a la terra promesa. I en el text que llegim avui, hi podem distingir tres temes…
El primer tema, la gratuïtat dels dons de Déu:
“veniu a comprar sense pagar res”.
Insistim sempre a parlar de mèrits i dignitat a recuperar per aparèixer davant Déu, mentre que l’essència de la seva misericòrdia és estimar-nos.
La nostra Església té una tasca formidable: és una institució humana, viu en una societat construïda per al comerç més que per al servei; i és al cor d’aquesta societat on ha de germinar el regne de la gratuïtat…
La nostra missió com a persones batejades és donar testimoni enmig dels homes, no en cap altre lloc, sinó vivint d’una altra manera.
El segon tema, tot just esbossat, però molt present, és la lluita contra la idolatria.
Sabem que la temptació de la idolatria encara no havia acabat entre els exiliats: per la bona raó que els déus dels seus conqueridors semblaven més efectius!
Per què no admetre una vegada per totes que som pobres davant Déu i que ell només espera de nosaltres un cor obert, una “oïda oberta”, com diu la Bíblia?
“Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida”
Tercer tema: la fidelitat de Déu al seu Pacte.
“Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David”.
Els exiliats havien trencat els manaments tantes vegades en el passat, que temíem que Déu els havia abandonat per sempre.
Isaïes els recorda les promeses fetes a David pel profeta Natan en temps antics (2 Sam 7). Durant l’exili de Babilònia, aquestes promeses tan llunyanes podrien semblar oblidades per Déu: motiu pel qual el profeta els ho recordés…
“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop”.
Som nosaltres els que ens allunyem de Déu; en la nostra llibertat, de vegades ens allunyem tant que perdem fins i tot el gust de cercar-lo…
Cal notar que Isaïes s’adreçava a persones molt desanimades: durant l’exili a Babilònia, el poble d’Israel tenia la temptació de creure que Déu l’havia abandonat. Aquest dubte, aquesta sospita provoca aquest allunyament de Déu: aquests són els pensaments malèfics als quals es refereix el profeta.
“…que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar”.
Aquesta descoberta del Déu de tendresa i de perdó és molt present en l’Antic Testament, molt abans de la vinguda de Jesús a la terra.
Isaïes recull aquesta descoberta de forma magistral en aquesta frase:
“Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra”.
Cal anar més lluny: és precisament aquesta riquesa en el perdó la que constitueix la distància infinita de la qual parla Isaïes…
“Perquè els meus pensaments no són els vostres,…”
El que ens diu Isaïes és que nosaltres no tenim el mateix registre que Déu: Ell que és l’amor està en el registre de la gratuïtat, que en diem de “la gràcia”, i també en el registre del perdó sense condicions. Nosaltres en canvi estem en el registre del càlcul.
A Babilònia, un país força sec, on Isaïes viu l’exili amb el seu poble, hom té l’experiència benefactora de la pluja… i com d’eficient en resulta la seva acció!.
El profeta aplica aquesta imatge a la Paraula de Déu.
Per què insisteix tant sobre la seva l’eficàcia?
Perquè està a punt d’anunciar el final de l’exili i per tant el retorn a Jerusalem: després de tant de temps cal una bona dosi de confiança!
“…així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat”.
No és pas d’estranyar que aquests propòsits hagin estat pronunciats en moments molt difícils de la història d’Israel.
Una altra raó per insistir sobre l’eficàcia de la paraula de Déu la té Isaïes molt clara: lluitar contra la idolatria. El poble sotmès tenia la temptació d’adorar els déus dels vencedors perquè deien que aquests eren més eficaços… Isaïes té paraules molt dures contra els ídols d’altres nacions.
Doneu al Senyor fills de Déu,
doneu al Senyor glòria i honor,
honoreu el Senyor, honoreu el seu nom,
adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat.
La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües,
ve el Senyor sobre les aigües torrencials.
La veu del senyor és potent,
la veu del Senyor és majestuosa. R.
El Déu majestuós fa esclatar la tempesta
i al seu palau tot canta: Glòria!
El Senyor té el soli en les aigües diluvials,
hi seu el Senyor, rei per sempre. R.
R. Que el Senyor beneeixi el seu poble amb el do de la pau.
Aquest vibrant himne de lloança celebra la majestat i el poder de Déu, que es manifesten en la força de la tempesta.
La “veu del Senyor” és el tro, que sacseja amb energia totes les forces de la natura (vv. 3-9).
A la veu del Senyor, en aquesta teofania còsmica, hi respon la lloança litúrgica de tota la creació, expressada en una única paraula: “Glòria!” (v. 9)
Tenim en aquest salm un fragment literari admirable: la descripció d’una tempesta que envolta Palestina. Aquesta tempesta divina és simbòlica: “Javhè és el vencedor de les forces del mal que envolten Israel… Totes les nacions paganes del seu entorn, despullades i devastades per l’huracà diví deixen Israel en pau, per tal que pugui cantar la glòria de Déu en el temple.
La paraula “Senyor” apareix força vegades: recordem que és la traducció que en fem de YHVH, el nom de Déu revelat a Moisès al Sinaí.
També “la veu del Senyor” és força repetida: forma de dir que la Paraula de Déu és efectiva, poderosa; els ídols no parlen i no fan res…
“ve el Senyor sobre les aigües torrencials”… “El Senyor té el soli en les aigües diluvials”
No ens vénen al cap les imatges del pas del Mar Roig (Èxode, fugida d’Egipte…) o el diluvi universal?
Aquest cant el proposa l’Església el diumenge del “baptisme de Jesús”. “El cel s’obrí… Se sentí una veu… Ets el meu Fill”.
L’Evangeli, com una cosa ben normal, utilitza els esquemes culturals del poble on va ser proclamat per primera vegada…
Per a un jueu d’aquell temps, el “tro” era “la veu de Déu”.
La certesa de la victòria final de Déu. “El Senyor té el soli en les aigües diluvials, i seu el Senyor, rei per sempre”.
El Senyor és el Déu que em salva,
confio, no m’espanto.
D’ell em ve la força i el triomf,
és ell qui m’ha salvat.
Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua
de les fonts de salvació.
Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom,
feu conèixer entre els pobles les seves gestes.
Recordeu que el seu nom és Excels. R.
Canteu al Senyor que ha fet coses glorioses.
Que ho publiquin per tota la terra.
Poble de Sió, aclama’l ple de goig,
perquè el Sant d’Israel
és gran a la teva ciutat.
R. Aclama’l ple de goig perquè el Sant d’Israel és gran a la teva ciutat.
R. Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació.
En el verset precedent als que llegim avui, hi trobarem (el teniu en el document annex):
“Aquell dia diràs: Et dono gràcies, Senyor: t’havies irritat contra mi, però t’has desdit del teu rigor i m’has consolat”.
Això vol dir que l’acció de gràcies no és encara per avui; de moment, hom està en la temença…
Recordem el context històric:
Som al vuitè segle aC, vers el 740-730. L’imperi assiri (capital Nínive), és la potència dominant amb una expansió que sembla incontenible (el llibre de Jonàs ens presenta Nínive com la ciutat impia…).
El poble de Déu està dividit en dos reialmes (des de la mort de Salomó el 930 aC): el del Nord, capital Samaria i el del Sud, capital Jerusalem.
El rei del Nord intenta resistir a la pressió dels assiris i per això fa una aliança amb el rei de Damasc (els arameus) i posa setge a Jerusalem per pressionar el seu rei Acaz a entrar en la coalició. Aquest es troba en una tenalla: d’una banda, dos reialmes petits i de l’altra Nínive…
Acaz decideix no combatre contra els assiris i acceptar ser vassall de Nínive: compra la seva seguretat. Els seus càlculs van ser guiats per la por; on era la seva fe?
En el capítol 7 del llibre d’Isaïes trobem una frase superba:
“Quan arribà al palau de David la nova que els arameus acampaven a Efraïm, el cor del rei i del seu poble s’estremí, com s’estremeixen els arbres del bosc quan bufa la ventada” (Is 7,2).
I va ser llavors, quan inspirat pels seus dubtes i les seves pors, Acaz va cometre un acte horrible: va sacrificar el seu fill a una divinitat, perquè per no perdre la guerra, estava disposat a tot…
L’actitud d’Isaïes és molt ferma:
“…Si no teniu fe, no us podreu mantenir ferms” (Is 7,9).
I anuncia que els triomfs d’Assíria són temporals i que aviat hom cantarà el cant de la llibertat…
Són colpidores les semblances entre aquest cant d’Isaïes 12 i el capítol 15 de l’Èxode:
“Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat. És el meu Déu, i jo l’he de lloar, el Déu del meu pare, i jo l’he d’enaltir” (Ex 15,2).
Isaïes, cinc-cents anys més tard, reprèn la mateixa professió de fe per sostenir els seus contemporanis.
Quin era, doncs, el missatge? Si Déu els havia alliberat del poderós Egipte, també ho podia fer ara dels assiris…
En el text d’avui hi trobem:
“D’ell em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat”.
I si anem a la segona carta de sant Pau als cristians de Corint:
“…però ell m’ha donat aquesta resposta: «En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder…” (2Co, 12,9).
Aquest cant d’Isaïes no forma part del salteri encara que sí que podria: està clar que és un cant litúrgic; això és una prova que no tots els cants litúrgics estan inclosos en el salteri.
Lectura dels Fets dels Apòstols
En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué: «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ell va adreçar la seva paraula al poble d’Israel, anunciant-li la nova feliç: la pau per Jesucrist, que és Senyor de tots.
Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell».
Per comprendre aquest relat que llegim avui, crec que és millor llegir els paràgrafs que el precedeixen (qui és Corneli, per què es troben en Pere i ell…) en el capítol 10.
“Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé;”.
Corneli era un soldat romà, un pagà… Pere el “descobreix”…
“…com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant…”
I Pere els bateja:
“Qui pot privar de l’aigua del baptisme aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres? Tot seguit va manar que els bategessin en el nom de Jesucrist…”
Lectura de la primera carta de sant Joan
Estimats, tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell. Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu, ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I aquests manaments no són feixucs, perquè cada fill de Déu és un vencedor del món. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu? Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang; no per l’aigua solament, sinó per l’aigua i per la sang, i l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat.
Joan redacta una mena de Credo mínim:
Primer, Jesús és veritablement Fill de Déu
És aquest un punt central que va portar a la polèmica! Certament, per als jueus, els cristians eren una secta herètica i calia ofegar al màxim el seu creixement; però tampoc podem oblidar que molt problema venia de l’interior de les pròpies comunitats, que discutien fins a l’infinit sobre el misteri de la persona de Jesús: les discussions teològiques no són pas cosa d’avui!
“Ell, Jesucrist, ha vingut a complir la seva missió per l’aigua i per la sang…”
Ens vol dir Joan que no hem de retenir solament l’esdeveniment gloriós del baptisme (simbolitzat per l’aigua) i refusar la humiliació de la creu (simbolitzada per a sang).
Segon, aquesta vida nova consisteix a estimar Déu i els altres, el proïsme.
Un cop més, veiem que a la Bíblia, fe i amor són indissociables!
A la mateixa carta de sant Joan, trobem aquest paràgraf:
“Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor”
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Joan predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant». Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà. A l’instant, quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut».
Vet ací que el Baptisme de Jesús, que va ser la seva primera manifestació pública, serà l’ocasió d’una veritable revelació sobre la seva persona.
Sembla que Joan Baptista quan parla del Messies que ve, ho anuncia en termes que tothom entén, però no sap que és Jesús de Natzaret.
“ Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant”
el que significa: “Us he submergit en aigua, ell us submergirà en l’Esperit Sant”. (La paraula “batejar” significa “submergir”).
La gent entén que parla del Messies perquè fa referència a la promesa del profeta Joel:
“En aquells dies (implícit quan vindrà el Messies), vessaré el meu Esperit sobre tota la carn” (Jl 3.1).
Per què Jesús demana el Baptisme no essent pecador?
Una possible resposta: perquè vol ser solidari dels homes pecadors i participar del plantejament de tot el seu poble.
Una altra possible resposta: El veritable centre de gravetat del Baptisme no és el pecat: el Baptisme és una història d’amor… Nosaltres l’entenem en termes d’una purificació; en canvi, Déu parla d’amor filial i fraternal!
“…quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.
El Baptisme de Jesús és la primera manifestació de la Trinitat.
Jesús inicia la seva vida pública prenent el lloc dels pecadors.
La inicia amb l’anticipació de la creu.
La veu del cel: “Tu ets el meu fill, el meu estimat”
és una referència anticipada de la resurrecció.
Jesús rep el baptisme d’aigua per solidaritat amb tots els homes, també amb els pecadors. A través d’aquest baptisme, Jesús connecta amb tota la humanitat que l’ha precedit.
El baptisme de Jesús s’entén així com un compendi de tota la història, en el que es reprèn el passat i s’anticipa el futur.
En el Baptisme de Jesús, la cosa més característica no és allò que rep de Joan (un baptisme d’aigua) sinó allò que rep directament de Déu (L’Esperit Sant).
“El cel s’esquinçava…”
El cel s’esquinçava; allò que s’esquinça no es torna a tancar ni refer.
“…i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.
En l’imaginari popular, Déu habita al cel. Entre Déu i nosaltres hi ha la volta del cel que separa el nostre món del món de Déu. Doncs, això s’ha acabat. El cel s’ha esquinçat i desapareix la divisió entre l’àmbit de Déu i el nostre…
El cel s’ha esquinçat i la vida-força de Déu (l’Esperit Sant) davalla sobre un home. Des d’ara, aquest home ja no serà només fill de l’home sinó també fill de Déu.
Uns anys més tard, el vel del temple de Jerusalem, aquell vel que per als jueus simbolitzava el firmament car separava el
lloc on s’estava el poble i el lloc de Déu, també es van esquinçar en el moment de la mort del Crist a la creu…
“…i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell…”
Els coloms són ocells, perquè volen “pel cel”; però són ocells domèstics: viuen als colomars de les nostres cases. Volen pels cels però viuen amb nosaltres.
“Batejar amb Esperit Sant” és batejar per dintre. “Batejar” significa banyar, rentar,… Quan ens banyem, ens rentem superficialment. En canvi, amb l’Esperit som rentats “per dintre”. Vol dir que l’Esperit treu de nosaltres allò que no és autènticament humà.
“Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc (Mt 3,11):
El llenguatge està pres de l’acció del foc per obtenir l’or o la plata. Posada la ganga al gresol, el foc fon el metall, i
aquest se separa de la ganga, i queda pur i net.
L’Esperit Sant és la força mateixa de Déu quan es manifesta creador.
Nota: A part dels capítols habituals, trobareu també en aquest document els capítols sencers de les lectures comentades com a segona opció, també escrites en color blau i amb caràcters més petits. Perdoneu l’extensió…
1 «Aquí teniu el meu servent, * que jo sostinc,
el meu elegit, en qui s’ha complagut la meva
ànima. *
He posat damunt d’ell el meu Esperit
perquè porti la justícia a les nacions. *
2 No crida ni alça la veu,
no la fa sentir pels carrers.
3 No trenca la canya esquerdada
ni apaga el ble que vacil·la. *
Porta la justícia amb fermesa,
4 sense vacil·lar ni doblegar-se,
fins que l’haurà implantada a la terra;
i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les
seves decisions.»
5 Això et fa saber Déu, el Senyor,
que ha creat el cel i l’ha desplegat, * que ha
esplanat la terra perquè hi germinin les llavors,
que dóna l’alè als pobles que hi viuen,
la respiració als qui la recorren:
6 «Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença,
t’he pres per la mà i t’he format, *
perquè siguis aliança dels pobles, *
llum de les nacions. *
7 Els cecs recobraran la vista,
els captius sortiran de la presó,
deixaran el calabós els qui vivien a la fosca. *
8 »Jo sóc “el Senyor”, aquest és el meu nom. *
No cedeixo a ningú la meva glòria,
no cedeixo als ídols el meu honor.
9 S’han complert les primeres prediccions,
i ara n’anuncio de noves;
us les faig saber
abans que despuntin.» *
10 Canteu al Senyor un càntic nou, *
lloeu-lo d’un cap a l’altre de la terra,
els qui solqueu el mar i tot allò que hi viu,
les illes amb els seus habitants.
11 Que exultin el desert i els seus poblats,
i els closos on habita Quedar; *
que cridin de goig els habitants de Sela *
i aclamin des del cim de les muntanyes.
12 Que donin glòria al Senyor
i facin sentir lluny, a les illes, la seva lloança. *
13 El Senyor surt al combat com un heroi,
enardit com un guerrer indomtable.
Llança fort el crit de guerra
i afronta amb valentia l’enemic. *
14 «He callat durant molt de temps,
no deia res, em contenia;
però ara, com la dona quan infanta,
crido, esbufego i panteixo.
15 Abrusaré muntanyes i turons,
en ressecaré tota l’herba,
convertiré els rius en terra ferma
i eixugaré els estanys.
16 Conduiré els cecs per camins que no sabien,
els guiaré per rutes desconegudes.
Al seu davant canviaré en llum les tenebres,
i el terreny escabrós en una plana.
Aquesta és la meva promesa;
la mantinc i la compliré.
17 Tornen enrere, coberts de vergonya,
els qui es fiaven dels ídols
i deien a unes estàtues:
“Vosaltres sou els nostres déus!”» *
18 «Sords, escolteu!
Mireu, cecs, i vegeu-hi! *
19 Qui és cec, sinó el meu servent?
Qui és sord, com l’herald que jo envio?
És veritat: ¿qui és cec sinó el qui estava predestinat,
cec com el servent del Senyor? *
20 Has vist moltes coses però no les recordes;
hi senties bé però no escoltaves. *
21 El Senyor, que és bo, s’havia complagut
a fer gran i gloriós el seu designi.
22 Però vet aquí aquest poble capturat i convertit en botí.
Tots han estat caçats a les coves
i entaforats en calabossos.
Els han capturat i ningú no els allibera,
són botí que ningú no reclama.
23 Qui de vosaltres vol sentir-ho?
Qui vol entendre el que jo havia predit?
24 Qui convertia els de Jacob en despulles,
els d’Israel, en captura?»
¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat
negant-nos a seguir els seus camins
i a fer cas del seu voler?
25 Per això ell ha abocat sobre el seu poble
l’ardor del seu enuig, una guerra violenta,
que l’ha envoltat de flames.
Però el poble no ho ha volgut entendre;
la guerra s’abrandava dintre d’ell,
però ell no n’ha fet cas. *
Doneu al Senyor glòria i poder *
1 Salm. Del recull de David.
Doneu al Senyor, fills de Déu, *
doneu al Senyor glòria i poder.
2 Doneu al Senyor la glòria del seu nom.
Adoreu el Senyor: s’apareix la seva santedat.
3 La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües:
el Déu majestuós fa esclatar la tempesta,
ve el Senyor sobre les aigües de l’espai. *
4 La veu del Senyor és potent,
la veu del Senyor és majestuosa.
5 La veu del Senyor * estavella els cedres,
estavella el Senyor els cedres del Líban. *
6 Fa saltar el Líban com un vedell,
i el Sirion, * com la cria dels braus. *
7 La veu del Senyor fa espurnejar flames de foc,
8 la veu del Senyor arremolina el desert,
arremolina el Senyor el desert de Cadeix. *
9 La veu del Senyor arremolina l’alzinar *
i escorça les boscúries.
I al seu palau tot canta: «Glòria!»
10 El Senyor té el soli dalt les aigües diluvials,
hi seu el Senyor, rei per sempre.
11 Que el Senyor faci poderós el seu poble, *
que el Senyor beneeixi el seu poble amb la pau.
1 Hi havia a Cesarea * un home que es deia Corneli, un centurió de la cohort anomenada Itàlica; * 2 era un home piadós, que creia en l’únic Déu * amb tota la seva família, feia moltes almoines als membres del poble jueu * i pregava a Déu constantment. 3 Un dia, a l’hora de la pregària de la tarda, * va tenir una visió i va veure clarament un àngel de Déu que entrava a casa seva i el cridava: —Corneli!
4 Ell se’l mirà fixament i, esglaiat, digué: —Què hi ha, Senyor?
L’àngel continuà: Les teves pregàries i les teves almoines han arribat davant de Déu, i ell les té presents. 5 Ara, doncs, envia alguns homes a Jafa a cercar un tal Simó, que duu el sobrenom de Pere. 6 S’allotja a casa d’un tal Simó, blanquer d’ofici, que té la casa vora el mar.
7 Quan l’àngel que li parlava se n’hagué anat, Corneli va fer venir dos criats i un soldat piadós, un dels seus homes de confiança, 8 els ho va explicar tot i els envià a Jafa.
9 L’endemà, cap al migdia, * mentre ells encara feien camí i s’acostaven a la ciutat, Pere pujà al terrat a pregar. * 10 Li vingué gana i volia menjar alguna cosa. Mentre li ho preparaven, va tenir un èxtasi: 11 veié que el cel s’havia obert i que en baixava, fins a tocar a terra, una mena de gran llençol suspès per les quatre puntes. 12 Dintre el llençol hi havia tota mena de quadrúpedes, de rèptils i d’ocells. * 13 Llavors una veu li va dir: —Pere, aixeca’t. Mata i menja.
14 Pere contestà: —De cap manera, Senyor. Mai no he menjat res de prohibit ni d’impur. *
15 La veu es va adreçar a Pere per segona vegada: —No tinguis per impur allò que Déu ha fet pur.
16 Això es va repetir tres vegades, i tot seguit aquell llençol fou endut cap al cel.
17 Mentre Pere, tot perplex, es preguntava què podia significar la visió que havia tingut, els homes enviats per Corneli havien demanat per la casa de Simó i ja eren davant la porta. 18 Trucaren i preguntaren:
—¿S’allotja aquí Simó, que duu el sobrenom de Pere? 19 Pere cavil·lava encara sobre la visió, quan l’Esperit Sant * li digué: —Hi ha tres homes que et busquen. 20 Aixeca’t i baixa, i no dubtis d’anar amb ells, que els he enviat jo. 21 Pere baixà a trobar aquells homes i digué:—Jo sóc el qui busqueu. Per què heu vingut? 22 Ells respongueren: —El centurió Corneli, un home just i que creu en l’únic Déu, * molt apreciat per tots els jueus, * ha rebut d’un àngel sant l’ordre de fer-te venir a casa d’ell i d’escoltar les paraules que tu li diràs. 23 Pere, aleshores, els féu entrar i els donà acolliment. L’endemà se’n va anar amb ells acompanyat d’alguns germans de Jafa.
24 El dia següent van arribar a Cesarea, * on Corneli, que havia convocat els seus parents i els amics més íntims, ja els esperava. 25 Quan Pere estava a punt d’entrar a la casa, Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus. * 26 Pere el va fer aixecar dient-li:
—Alça’t, que jo no sóc més que un home, igual que tu. *
27 Tot conversant amb ell, Pere entrà a la casa i va trobar-hi molta gent reunida. 28 Els digué:
—Vosaltres sabeu prou bé que a un jueu no li és permès de tenir tractes amb un estranger o d’entrar a casa seva. Però Déu m’ha fet comprendre que no he de tenir cap persona per impura i que no tinc prohibits els tractes amb ningú. * 29 Per això, quan han vingut a buscar-me, no hi he posat dificultats. Ara, doncs, pregunto per què m’heu vingut a trobar.
30 Corneli respongué: —Fa quatre dies, en aquesta hora, mentre jo feia aquí a casa meva la pregària de la tarda, * es presentà davant meu un home amb vestits resplendents * 31 i em va dir: “Corneli, Déu ha escoltat la teva pregària i té presents les teves almoines. 32 Envia algú a Jafa a cercar Simó, que duu el sobrenom de Pere. S’allotja a casa de Simó, blanquer d’ofici, vora el mar.” 33 Immediatament t’he fet anar a buscar, i tu has tingut la bondat de venir. Ara, doncs, tots nosaltres som aquí davant de Déu per escoltar tot allò que el Senyor t’ha manat de dir-nos. *
34 Llavors Pere prengué la paraula i digué: *
—Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones, * 35 sinó que es complau en els qui creuen en ell * i obren amb rectitud, de qualsevol nació que siguin. 36 Ell va enviar la seva paraula als israelites, anunciant la bona nova de la pau * que arriba per Jesucrist, el qual és Senyor de tots. * 37 Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després del baptisme predicat per Joan. * 38 Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l’Esperit Sant * i amb poder, i com va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, * perquè Déu era amb ell. * 39 Nosaltres som testimonis * de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Ells el van matar penjant-lo en un patíbul, * 40 però Déu el ressuscità * el tercer dia * i li concedí que s’aparegués, 41 no a tot el poble, sinó als testimonis que Déu mateix havia escollit des d’abans, és a dir, a nosaltres, que vam menjar i beure amb ell després que hagués ressuscitat d’entre els morts. * 42 Ell ens ordenà que prediquéssim al poble i testimoniéssim que Déu l’ha constituït jutge de vius i de morts. * 43 Tots els profetes donen testimoni * a favor seu dient que tothom qui creu en ell obté el perdó dels pecats * gràcies al seu nom. *
44 Pere parlava encara, quan l’Esperit Sant va baixar sobre tots els qui escoltaven la seva predicació. 45 Els creients d’origen jueu que havien vingut amb Pere * van quedar molt sorpresos en veure que el do de l’Esperit Sant era abocat fins i tot sobre els pagans. * 46 Els sentien parlar en diverses llengües i proclamar les grandeses de Déu. * Llavors Pere digué:
47 —Qui pot privar de l’aigua del baptisme * aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres? *
48 Tot seguit va manar que els bategessin en el nom de Jesucrist. Després li van pregar que es quedés amb ells uns quants dies.
1 Comença l’evangeli * de Jesús, el Messies, Fill de Déu. 2 En el profeta Isaïes hi ha escrit: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. 3 És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. *
4 Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava * un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. 5 Anaven a trobar-lo gent d’arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. *
6 Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; * s’alimentava de llagostes i mel boscana. 7 I predicava així:
—Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. * 8 Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant. *
9 Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. 10 I tot seguit, mentre pujava de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell.
11 I una veu digué des del cel:
—Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut. *
12 Immediatament l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. 13 Hi va passar quaranta dies, * temptat per Satanàs; * s’estava entre les feres, i els àngels l’assistien. *
14 Després que Joan fou empresonat, * Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. * 15 Deia:
—S’ha complert el temps * i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. *
16 Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l’aigua.
Eren pescadors. 17 Jesús els digué:
—Veniu amb mi * i us faré pescadors d’homes.
18 Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.
19 Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, 20 i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu a la barca amb els jornalers i se n’anaren amb Jesús.
21 Després van arribar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava.22 La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. *
23 En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne, que es posà a cridar: 24 —Per què et fiques amb nosaltres, * Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!
25 Però Jesús el va increpar dient: —Calla * i surt d’aquest home!
26 Llavors l’esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. 27 Tots quedaren tan sorpresos que es preguntaven entre ells: —Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat!
Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l’obeeixen! 28 I la seva anomenada s’estengué ràpidament per tota la regió de Galilea.
29 Tan bon punt sortiren de la sinagoga, anaren a casa de Simó i Andreu, acompanyats de Jaume i Joan.
30 La sogra de Simó era al llit amb febre, i de seguida ho digueren a Jesús. 31 Llavors ell s’hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. * La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los.
32 Al vespre, quan el sol s’havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. * 33 Tota la població s’havia aplegat davant la porta. 34 Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. *
35 De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n’anà en un lloc solitari i s’hi va quedar pregant.
36 Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. 37 Quan el van trobar li digueren:
—Tothom et busca. 38 Ell els diu: —Anem a altres llocs, als pobles veïns, que també allí vull predicar-hi; és per això que he vingut. * 39 I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis.
40 Un leprós * el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: —Si vols, em pots purificar.
41 Jesús, compadit, * va estendre la mà, el tocà i li digué: —Ho vull, queda pur.
42 A l’instant la lepra el va deixar i quedà pur. 43 Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d’advertir-lo severament. 44 Li digué: —Vigila de no dir res a ningú. * Vés només a fer-te examinar pel sacerdot * i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: * això els servirà de prova. *
45 Però ell, així que se n’anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, * de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. I la gent venia a trobar-lo de tot arreu.
1 «Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua,
veniu els qui no teniu diners! *
Compreu i mengeu,
veniu i compreu llet i vi
sense diners, sense pagar res. *
2 Per què gasteu els diners comprant un pa que no alimenta
i malgasteu el vostre sou en menjars que no satisfan?
Si m’escolteu, menjareu cosa bona,
tastareu amb gust el bo i millor. *
3 Estigueu atents, veniu a mi.
Escolteu-me i viureu! *
Pactaré amb vosaltres una aliança eterna,
els favors irrevocables promesos a David. *
4 El vaig fer testimoni davant els pobles,
sobirà i preceptor de nacions.
5 També tu, Israel, * cridaràs una nació que no
coneixies,
i ells, que no et coneixien, vindran corrents.
Vindran per mi, el Senyor, el teu Déu,
pel Sant d’Israel que t’ha honorat.»
6 Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar,
invoqueu-lo, ara que és a prop. *
7 Que l’injust abandoni el mal camí,
i el malèfic, les seves intencions!
Que tornin al Senyor, que és compassiu,
al nostre Déu, tan generós a perdonar. *
8 «Les meves intencions no són les vostres, *
i els vostres camins no són els meus.
Ho dic jo, el Senyor.
9 Estan tan lluny els meus camins dels vostres,
les vostres intencions de les meves,
com el cel és lluny de la terra. *
10 »Tal com la pluja i la neu
cauen del cel i no hi tornen,
sinó que amaren la terra i la fecunden,
i la fan germinar
fins que dóna llavor als sembradors
i pa per a aliment, *
11 així serà la paraula que surt dels meus llavis:
no tornarà a mi infecunda.
Realitzarà el que jo volia,
complirà la missió que jo li havia confiat.» *
12 Sortireu de Babilònia cridant de goig,
i us conduiran en pau a casa vostra.
En veure-us, les muntanyes i els turons
esclataran en crits d’alegria,
i aplaudiran tots els arbres del bosc. *
13 En lloc d’espines creixerà el xiprer,
en lloc d’ortigues, la murtra. *
L’anomenada del Senyor serà gran,
un senyal perpetu, indestructible.
1 Aquell dia diràs: *
«Et dono gràcies, Senyor:
t’havies irritat contra mi,
però t’has desdit del teu rigor i m’has consolat.
2 Ell és el Déu que em salva;
hi confio, no m’espanto.
Del Senyor em ve la força i el triomf,
és ell qui m’ha salvat. *
3 Cantant de goig sortireu a buscar l’aigua
de les fonts de salvació.
4 I aquell dia direu:
“Enaltiu el Senyor, proclameu el seu nom,
feu conèixer entre els pobles les seves gestes; *
recordeu que el seu nom és excels. *
5 Canteu al Senyor, que ha fet coses glorioses;
que ho publiquin per tota la terra.
6 Poble de Sió, aclama’l ple de goig,
perquè és gran dintre teu el Sant d’Israel.”» *
1 Tothom qui creu que Jesús és el Messies, ha nascut de Déu, * i qui estima Déu que l’ha engendrat, també estima aquells a qui Déu ha engendrat. 2 Sabem que estimem els fills de Déu quan estimem Déu i complim els seus manaments, 3 ja que estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. * I els seus manaments no són feixucs, * 4 perquè tots els qui han nascut de Déu vencen el món. * La victòria que ha vençut el món és la nostra fe. 5 Però, ¿qui venç el món sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu? *
6 Ell, Jesucrist, ha vingut valent-se de l’aigua i de la sang; no de l’aigua solament, sinó de l’aigua i de la sang. * I l’Esperit en dóna testimoni, ja que l’Esperit és la veritat. * 7 Així, són tres els qui donen testimoni: 8 l’Esperit, * l’aigua i la sang, i tots tres concorden. 9 I si acceptem el testimoni dels homes, pensem que el testimoni de Déu és més gran:
Déu ha testificat a favor del seu Fill. * 10 Els qui creuen en el Fill de Déu porten aquest testimoni dintre d’ells; els qui no creuen Déu, el tenen per mentider, ja que no han cregut allò que Déu ha testificat a favor del seu Fill. 11 El testimoni és aquest: Déu ens ha donat la vida eterna, i aquesta vida està en el seu Fill. 12 Qui té el Fill posseeix la vida, però qui no té el Fill no la posseeix. *
13 Us he escrit tot això a vosaltres, que creieu en el nom del Fill de Déu, * perquè sapigueu que teniu vida eterna. * 14 I aquesta és la confiança que mantenim davant de Déu: sempre que li demanem alguna cosa d’acord amb la seva voluntat, ell ens escolta. * 15 Sabent, doncs, que ens escolta en tot el que li demanem, sabem també que ja posseïm allò que li hem demanat.
16 Si algú veu que el seu germà comet un pecat que no porta a la mort, que pregui, i Déu donarà vida al qui ha pecat; parlo dels qui fan un pecat que no porta a la mort. Però hi ha un pecat que porta a la mort: * no és pas aquest pecat que us dic de tenir present en la pregària. * 17 Tota maldat és pecat, però no tot pecat porta a la mort.
18 Sabem que tots els qui han nascut de Déu no pequen, * perquè els guarda l’Unigènit de Déu, * i el Maligne no els pot tocar. 19 També sabem que nosaltres som de Déu, i que el món sencer està sotmès al Maligne. * 20 Però també sabem que el Fill de Déu ha vingut i ens ha fet penetrar en el coneixement del Déu veritable, * i nosaltres estem en el Déu veritable, ja que estem en el seu Fill Jesucrist. Ell és el Déu veritable i la vida eterna.
21 Fills meus, guardeu-vos dels ídols.
