Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa. Els altres pobles veuran el teu bé, tots els reis veuran la teva glòria i et donaran un nom nou que els llavis del Senyor designaran. Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor, i una diadema reial a les mans del teu Déu. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La Desolada» a la teva terra: a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.
El que trobem en aquests paràgrafs és una veritable declaració d’amor! Podríem posar com a títol d’aquest text el de “poema d’amor de Déu”.
Encara que Déu ha estimat la humanitat des de l’origen, aquesta no ha estat disposada a comprendreho i han calgut segles d’història bíblica per arribar a entendre Déu com Espós o com Déu Pare.
Va ser el profeta Osees, al segle vuitè aC, qui primer va comparar el poble d’Israel a una esposa; i tractava d’adulteris les infidelitats del poble, és a dir, les recaigudes a la idolatria:
“Aquell dia, em dirà “Marit meu”… Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia” (Os 2, 18.21).
El text més impressionant d’aquest tema de les noces és el llibre Càntic dels Càntics; els jueus l’entenen com una paràbola de l’amor de Déu per a la humanitat. La prova és que ells el llegeixen especialment durant la celebració de la Pasqua, la gran festa de l’Aliança de Déu amb el seu poble, i, a través del seu poble, amb tota la humanitat.
De vegades, Déu dóna un nom nou a algú al mateix temps que li encomana una missió nova: Abram esdevé Abraham, Sarai esdevé Sara, Jacob esdevé Israel i Simó esdevé Pere.
En el relat d’avui, és Déu qui dóna els noms nous a Jerusalem:
“No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La Desolada» a la teva terra: a tu et diran
«Jo-me-l’estimo», i a la teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra”.
Aquest capítol 62 d’Isaïes va ser escrit en el context del retorn de l’exili el 538 aC; el temple no va començar a ser reconstruït fins al 521 aC: durant aquests anys s’instal·la en el poble una gran sensació d’abandonament.
I és per combatre aquesta desesperació que Isaïes, inspirat per Déu, escriu aquest text magnífic…
Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor, arreu de la terra;
canteu al Senyor, beneïu el seu nom.
Anuncieu de dia en dia que ens ha salvat;
conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis. R.
Doneu al Senyor, famílies dels pobles,
doneu al Senyor honor i majestat,
tributeu al Senyor l’honor del seu nom. R.
Adoreu el Senyor, s’apareix la seva santedat.
Que tremoli davant d’ell tota la terra.
Digueu a tots els pobles: «El Senyor és rei!»
Sentencia amb raó les causes dels pobles. R.
R. Conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor.
O bé: Al·leluia.
Aquesta invitació a cantar la glòria de Déu, és una cosa habitual en Israel, car no deixen mai de “fer memòria” de l’obra de Déu al llarg dels segles.
Dia rere dia, Israel recorda que Déu el va alliberar d’Egipte i després, de tota classe d’esclavatges; sobretot, del més terrible de tots, el dels ídols…
“Digueu a tots els pobles: «El Senyor és rei!”
Aquest és el missatge que llença Israel al món.
Les “nacions”, en llenguatge bíblic, és el conjunt dels altres pobles, és a dir, la resta de la humanitat.
Durant la primera etapa de la pedagogia bíblica, on el poble escollit havia de descobrir la veritable cara del Déu únic, calia evitar el contacte amb les “nacions” que van ser durant molt de temps un risc de contagi de la idolatria.
Tanmateix, en aquest salm, la paraula “nacions” no és pejorativa: representa tots els qui no formen part del poble d’Israel i als quals també està destinada la Bona Nova de la salvació de Déu. “conteu a les nacions la seva glòria, conteu a tots els pobles els seus prodigis”.
Que aquest salm parli d’una manera tan positiva vol dir que hauria estat compost relativament tardanament, probablement després de l’exili a Babilònia, ja que l’autor pot imaginar que un dia, els altres pobles, a part d’Israel, també podran beneficiar-se de la salvació de Déu.
I és que precisament és durant el període de la deportació a Babilònia quan els homes de la Bíblia han comprès definitivament que Déu és realment únic, que és el Déu de tot l’univers i de tota la humanitat i que, per tant, la seva salvació, la seva obra, les seves meravelles no poden pas estar reservades a Israel.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Un, gràcies a l’Esperit, rep el do d’una paraula profunda; un altre, per obra del mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de donar la salut als malalts; en virtut de l’únic Esperit, un altre, el do de fer miracles; un altre el do de profecia; un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic; un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos; un altre, el do d’interpretar-los. Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.
Encara que la carta als cristians de Corint va ser escrita fa dos mil anys, és de plena actualitat; ells, convertits de bell nou al cristianisme en un món pagà; nosaltres, avui, en una societat que no prioritza pas els valors cristians.
Pau dóna moltes respostes a situacions concretes: divisions dins la comunitat, problemes conjugals, sobretot quan els dos cònjuges no comparteixen la mateixa fe, com mantenir el rumb enmig de mercaders de noves idees…
Però ell sempre recorda el que diu Joan Baptista:
“Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo…: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”.
I aquest Esperit es difon a través de nosaltres segons les nostres pròpies capacitats:
“Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé”.
A Corint, com a tot el món hel·lenístic, hom adorava la intel·ligència, hom somiava en descobrir la saviesa, hom parlava arreu de filosofia.
I a tot això, Pau respon que la veritable saviesa i l’únic coneixement que compte, és un do de Déu.
No hi ha res de què ens puguem vantar: tot és un regal, un do.
De fet, aquest discurs ja el trobem a l’Antic Testament; és a dir, que només Déu coneix i pot fer descobrir la veritable saviesa.
La novetat que Pau aporta és la de parlar de l’Esperit com d’una Persona…
Pau no proposa una nova escola de filosofia, ell anuncia Algú.
Els dons que són distribuïts als membres de la comunitat cristiana no són de l’ordre del poder ni del saber, són una presència interior: el nom de l’Esperit el cita vuit vegades en el text!
Lectura de l’Evangeli segons sant Joan
En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.
Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». Jesús li respon: «Dona, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui». Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques». Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei». Ells n’hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor».
Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell.
Cal que ens acostumem a la manera d’escriure que té Joan evangelista! Les coses importants les diu entre línies!
Aquest primer “signe” (com ell diu) de Jesús a Canà és molt rellevant: tot ell recorda el gran misteri del projecte de Déu envers la humanitat, misteri de Creació, misteri d’Aliança, misteri de Noces.
El que anomenem Pròleg, de l’evangeli de Joan, és a dir, el començament del seu primer capítol, és una gran meditació sobre aquest misteri; el text que ens descriu el miracle de Canà és exactament la mateixa meditació però ara en forma de relat.
Com si aquests dos textos, al començament de l’evangeli, ens introduïssin en la comprensió de tot el que segueix. Llegir aquest relat de les noces de Canà a la llum del Pròleg ens ajudarà…
Si llegiu el capítol primer (annex), després del Pròleg trobareu els esdeveniments que conformen el que s’anomena la “setmana inaugural” de la vida pública de Jesús.
Repassem-los: Joan està a la riba del Jordà i uns fariseus s’acosten per interrogar-lo sobre la seva missió…
l’endemà un altre encontre també a prop de l’aigua… L’endemà, Jesús surt cap a Galilea acompanyat ja amb alguns deixebles. I és a Galilea, tres dies després, quan té lloc el miracle de Canà…
Si fem comptes, veiem que es tracta d’una setmana: el setè dia ens retorna sempre a l’acabament de la Creació.
En realitat, a Canà, Jesús no només multiplica el vi sinó que el crea; una nova etapa s’enceta a Canà: ha començat la creació nova…
En el setè dia de la nova creació, Jesús participa en un banquet de noces; manera de dir que el projecte creador de Déu és en definitiva un projecte d’aliança, un projecte de boda.
Els Pares de l’Església veuen en el miracle de Canà la realització de la promesa de Déu: la festa de noces de Déu amb la humanitat comença allà…
Al final de la setmana de la creació, Déu contempla i gaudeix de tota la seva creació. Al cap de tres dies de la Passió, Jesús és Ressuscitat…
Déu ens parla avui de temps, d’espera, d’esperança.
Avui comencem el Temps Ordinari, després d’aquest cicle d’Advent i de Nadal. I ho fem amb sant Joan, que comença el seu Evangeli amb una setmana inicial, pràcticament descrita dia a dia, i que culmina amb la narració d’aquest primer Signe de Jesús.
Una Setmana inicial que ens recorda, com hem vist, la setmana de la Creació, on Déu anava creant-ho tot, i cada dia acabava amb un “i hi hagué un vespre i un matí, i Déu veié que era bo”.
Jesús transforma les noces humanes en una imatge de les noces divines (un matrimoni entre Déu i l’home)
Jesús realitza un signe amb el qual anuncia la seva hora, l’hora de les noces, l’hora de la unió entre Déu i l’home.
Les noces esdevenen imatge del moment en què Jesús du el seu amor fins a l’extrem, tot permetent que li esquincin el cos, i així es lliura a nosaltres per sempre, es fa u amb nosaltres: noces entre Déu i l’home. L’hora de la creu és l’hora de les noces.
L’hora de Jesús és la creu; i la seva hora definitiva serà el seu retorn al final dels temps.
Avui comprenem també la segona frase de la resposta de Jesús: “Encara no ha arribat la meva hora” (Jn 2,4). Jesús mai actua solament per si mateix; actua sempre partint del Pare, i això és precisament el que l’uneix a Maria.
…Potser l’evangeli d’avui ens pot recordar que els nostres esquemes no són els del Senyor… que els nostres càlculs no són els seus.
Potser oblidem que Ell és el Senyor, i que la seva creativitat i capacitat de sorpresa van sempre molt més enllà de la nostra curtedat de mires…
Potser el Senyor ens està encara guardant ‘el vi millor’ pel final, quan jo ho donava tot per acabat…
Que Maria, que va iniciar tot el que avui contemplem, ens recordi un altre cop: “feu tot el que Ell us digui”. Amén.
…han calgut segles d’història bíblica per arribar a entendre Déu com Espós o com Déu Pare.
…durant aquests anys s’instal·la en el poble una gran sensació d’abandonament…I és per combatre aquesta desesperació que Isaïes, inspirat per Déu, escriu aquest text magnífic…
…és durant el període de la deportació a Babilònia quan els homes de la Bíblia han comprès definitivament que Déu és realment únic, que és el Déu de tot l’univers i de tota la humanitat i que, per tant, la seva salvació, la seva obra, les seves meravelles no poden pas estar reservades a Israel.
La novetat que Pau aporta és la de parlar de l’Esperit com d’una Persona…
Pau no proposa una nova escola de filosofia, ell anuncia Algú.
Els dons que són distribuïts als membres de la comunitat cristiana no són de l’ordre del poder ni del saber, són una presència interior: el nom de l’Esperit el cita vuit vegades en el text!
…el gran misteri del projecte de Déu envers la humanitat, misteri de Creació, misteri d’Aliança, misteri de Noces.
… la “setmana inaugural” de la vida pública de Jesús…. el setè dia ens retorna sempre a l’acabament de la Creació.
En realitat, a Canà, Jesús no només multiplica el vi sinó que el crea; una nova etapa s’enceta a Canà: ha començat la creació nova…
…manera de dir que el projecte creador de Déu és en definitiva un projecte d’aliança, un projecte de boda.
Al final de la setmana de la creació, Déu contempla i gaudeix de tota la seva creació. Al cap de tres dies de la Passió, Jesús és Ressuscitat…Déu ens parla avui de temps, d’espera, d’esperança. Les noces esdevenen imatge del moment en què Jesús du el seu amor fins l’extrem, tot permetent que li esquincin el cos, i així es lliura a nosaltres per sempre… L’hora de la creu és l’hora de les noces…. i la seva hora definitiva serà el seu retorn al final dels temps.
Potser el Senyor ens està encara guardant ‘el vi millor’ pel final, quan jo ho donava tot per acabat…
Que Maria, que va iniciar tot el que avui contemplem, ens recordi un altre cop: “feu tot el que Ell us digui”.
1 Per amor de Sió no vull callar, *
no vull reposar per Jerusalem
fins que la justícia no hi esclati com la llum,
i la salvació no hi brilli com una torxa.
2 Els pobles veuran el teu benestar,
tots els reis contemplaran la teva glòria.
Et donaran un nom nou
que els llavis del Senyor designaran. *
3 Seràs una corona magnífica a les mans del
Senyor,
una diadema reial a les mans del teu Déu. *
4 No et diran més «Abandonada»
ni anomenaran el teu país «Desolació».
A tu et diran «Me l’estimo»,
i a la teva terra, «Té marit»,
perquè el Senyor t’estimarà,
i tindrà marit la teva terra. *
5 Els teus fills et posseiran
com un jove posseeix la seva esposa.
El teu Déu s’alegrarà de tenir-te,
com el nuvi s’alegra de tenir la núvia.
6 Jerusalem, a les teves muralles
he apostat sentinelles,
que mai no callin, ni de dia ni de nit; *
els qui feu al Senyor memòria d’ella,
no us prengueu cap repòs;
7 no us canseu d’insistir prop d’ell
fins que haurà restaurat Jerusalem,
fins que n’haurà fet
un cant de lloança per tota la terra.
8 El Senyor ho ha jurat
alçant la seva dreta i el seu braç poderós:
«No tornaré a convertir el teu pa
en aliment dels teus enemics;
els estrangers no beuran més el vi
que tanta fatiga et costa. *
9 Els qui seguen el blat
se’l menjaran cantant lloances al Senyor,
els qui veremen la vinya
beuran el vi en els atris del meu temple sant.»
10 Sortiu, sortiu de la vostra ciutat! *
Assenyaleu el camí al meu poble que torna.
Esplaneu, esplaneu la ruta,
aparteu-ne les pedres. *
Alceu un estendard davant els pobles. *
11 El Senyor fa sentir aquest missatge
fins a l’extrem de la terra:
«Digueu a la ciutat de Sió:
El teu salvador ja és aquí; *
l’acompanya el fruit de la seva victòria,
el precedeixen els seus trofeus.» *
12 Els diran «Poble sant»,
«Redimits del Senyor». *
I a tu, Jerusalem, et diran «Predilecta»,
«Ciutat no abandonada». *
1 Canteu al Senyor un càntic nou, *
canteu al Senyor arreu de la terra,
2 canteu al Senyor, beneïu el seu nom,
anuncieu de dia en dia que ens ha salvat.
3 Conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis.
4 És gran el Senyor i digne de tota lloança, *
és més temible que tots els déus;
5 perquè els déus * dels pobles no són res,
però el Senyor ha fet el cel.
6 Honor i majestat s’estan al davant d’ell,
poder i esplendor * l’assisteixen al seu temple.
7 Doneu al Senyor, famílies dels pobles,
doneu al Senyor glòria i poder,
8 doneu al Senyor la glòria del seu nom,
entreu als seus atris portant-li ofrenes. *
9 Adoreu el Senyor: s’apareix la seva santedat.
Que tremoli davant d’ell tota la terra! *
10 Digueu a les nacions: «El Senyor és rei!» *
Sentencia amb rectitud les causes dels pobles.
El món es manté ferm, incommovible.
11 El cel se n’alegra, la terra ho celebra,
bramula el mar amb tot el que s’hi mou,
12 jubilen els camps amb tot el que s’hi troba.
Criden de goig tots els arbres del bosc, *
13 en veure que ve el Senyor,
que ve a judicar la terra.
Judicarà tot el món amb justícia, *
tots els pobles amb la seva veritat. *
1 Pel que fa als dons de l’Esperit, germans, no vull que estigueu en la ignorància. 2 Sabeu que, quan encara éreu pagans, us deixàveu arrossegar cap als ídols muts una vegada i una altra. * 3 Per això us faig saber que ningú que parli mogut per l’Esperit de Déu no diu: «Maleït sigui Jesús», i que tampoc ningú no pot dir: «Jesús és el Senyor» si no el mou l’Esperit Sant. *
4 Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. 5 Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. 6 Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. 7 Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots. * 8 Un, per mitjà de l’Esperit, rep el do de parlar amb saviesa; un altre rep el do del coneixement per obra del mateix Esperit; * 9 un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de guarir, en virtut de l’únic Esperit; 10 un altre, el do de fer miracles; un altre, el do de profecia; un altre, el de discernir els esperits; * un altre, el do de parlar en llengües; * un altre, el do d’interpretar-les. 11 Tot això és obra de l’únic i mateix Esperit, * que distribueix els seus dons a cadascú tal com ell vol. *
12 El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. * 13 Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, * hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit. *
14 Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. 15 Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. 16 I si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. 17 Si tot el cos fos ull, com podria sentir-hi? Si tot el cos fos oïda, com podria olorar? 18 Però Déu ha distribuït en el cos cada un dels membres de la manera que li ha semblat. 19 Si tot el cos es reduís a un sol membre, on seria el cos? 20 Així, doncs, els membres són molts, però el cos és un de sol. 21 L’ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta», ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» 22 Ben al contrari, els membres del cos que semblen més febles són els més necessaris; 23 els que ens semblen menys dignes, els cobrim amb més honor; i els que tenim per menys decents, els tractem amb més decència, 24 cosa que no necessiten els membres més decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, 25 perquè en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. 26 Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell.
27 Doncs bé, vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. * 28 En l’Església, Déu ha posat, en primer lloc, apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer lloc, mestres; després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després, els qui tenen el do de guarir, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar en llengües. * 29 ¿Són tots apòstols? ¿O tots profetes? ¿O tots mestres? ¿Tots fan miracles? 30 ¿Tenen tots el do de guarir? ¿Tots parlen en llengües? ¿O tots les saben interpretar?
31 Anheleu, però, els dons més grans! *
I ara us vull mostrar un camí molt més excel·lent.
1 Al principi * existia la Paraula. *
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
2 Ella estava amb Déu al principi.
3 Per ella tot ha vingut a l’existència,
i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.
4 En ella hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes. *
5 La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la. *
6 Déu envià un home que es deia Joan. *
7 Vingué com a testimoni
a donar testimoni de la llum,
perquè per ell tothom cregués.
8 Ell no era la llum, *
venia solament a donar-ne testimoni.
9 Existia el qui és la llum veritable,
el qui ve al món
i il·lumina tots els homes. *
10 Era present en el món,
que per ell ha vingut a l’existència,
i el món no l’ha reconegut. *
11 Ha vingut a casa seva,
i els seus no l’han acollit. *
12 Però a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els ha concedit * de ser fills de Déu.
13 No han nascut * per descendència de sang,
ni per desig carnal,
ni per voler humà,
sinó de Déu mateix. *
14 La Paraula s’ha fet carn *
i ha habitat * entre nosaltres,
i hem contemplat la seva glòria, *
glòria que té com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
15 Joan dóna testimoni d’ell quan proclama:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi
em passa al davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.» *
16 De la seva plenitud,
tots nosaltres n’hem rebut
gràcia rere gràcia. *
17 Perquè la Llei fou donada per Moisès,
però la gràcia i la veritat
han vingut per Jesucrist. *
18 A Déu, ningú no l’ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat. *
19 Aquest és el testimoni que Joan va donar quan els jueus * li enviaren sacerdots i levites des de Jerusalem a interrogar-lo. Li preguntaren:
—Qui ets, tu?
20 Ell no es va negar a respondre i confessà clarament:
—Jo no sóc el Messies. *
21 Ells li preguntaren:—Qui ets, doncs? Elies? Els respon: —No el sóc. —Ets el Profeta? Respongué: —No.
22 Llavors li digueren:
—Doncs qui ets, tu? Què hem de respondre als qui ens han enviat? Què dius de tu mateix?
23 Ell va declarar:
—Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. * Així ho va dir el profeta Isaïes.
24 Alguns dels enviats, que eren dels fariseus, 25 li van fer aquesta altra pregunta:
—Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? *
26 Joan els respongué:
—Jo batejo només amb aigua; però enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu, 27 el qui ve després de mi, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies. *
28 Això va passar a Betània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava. *
29 L’endemà, Joan veié Jesús que venia cap a ell, i exclamà:
—Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món! * 30 És aquell de qui vaig dir: “Després de mi ve un home que em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.” * 31 Jo no el coneixia; però, si vaig venir a batejar amb aigua, va ser perquè ell es manifestés a Israel.
32 Joan testimonià encara:
—He vist l’Esperit que baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. * 33 Jo no el coneixia, però el qui m’envià a batejar amb aigua em va dir: “Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant.” 34 Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu. *
35 L’endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles 36 i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar:
—Mireu l’anyell de Déu! *
37 Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. 38 Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà:
—Què busqueu?
Ells li digueren:
—Rabí —que vol dir «mestre»—, on habites?
39 Els respon:
—Veniu i ho veureu.
Ells hi anaren, veieren on habitava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. *
40 Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. * 41 Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué:
—Hem trobat el Messies —que vol dir «ungit». *
42 I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué:
—Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes —que vol dir «pedra». *
43 L’endemà, Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu:
—Segueix-me.
44 Llavors Felip, que era de Betsaida, * el poble d’Andreu i de Pere, 45 va trobar Natanael i li digué:
—Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: * és Jesús, fill de Josep, de Natzaret.
46 Natanael li replicà:
—De Natzaret en pot sortir res de bo? *
Felip li diu:
—Vine i ho veuràs.
47 Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué:
—Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya. *
48 Natanael li digué:
—D’on em coneixes?
Jesús li respon:
—Abans que Felip et cridés, t’he vist sota la figuera.
49 Li diu Natanael:
—Rabí, tu ets el Fill de Déu, * tu ets el Rei d’Israel. *
50 Jesús li digué:
—¿Creus només perquè t’he dit que t’havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!
51 I afegí:
—En veritat, en veritat us ho dic: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de
l’home. *
1 El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2 També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. 3 Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu:
—No tenen vi.
4 Jesús li respon:
—Dona, i jo què hi tinc a veure? * Encara no ha arribat la meva hora. *
5 La seva mare diu als servidors:
—Feu tot el que ell us digui. *
6 Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. *
Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. *
7 Els diu Jesús:
—Ompliu d’aigua aquestes piques.
Ells les ompliren fins dalt. 8 Llavors els digué:
—Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. *
Ells li’n portaren. 9 El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi 10 i li diu:
—Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris.
Però tu has guardat fins ara el vi millor.
11 Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. * Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell. *
12 Després d’això va baixar a Cafarnaüm * amb la seva mare, els seus germans * i els seus deixebles, però tan sols s’hi quedaren uns quants dies.
13 Era a prop la Pasqua dels jueus, * i Jesús va pujar a Jerusalem. 14 En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, * i els canvistes asseguts als seus llocs. * 15 Llavors es va fer un fuet de cordes i els expulsà tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules. 16 I digué als venedors de coloms:
—Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare! *
17 Els seus deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: El zel del teu temple em consumeix. *
18 Llavors els jueus el van interrogar:
—Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?
19 Jesús els contestà:
—Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré. *
20 Els jueus replicaren:
—Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?
21 Però ell es referia al santuari del seu cos. * 22 Per això, quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús. *
Jesús i Nicodem
23 Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals que feia, van creure en el seu nom. * 24 Però Jesús no es fiava d’ells, perquè els coneixia tots 25 i no necessitava que ningú li expliqués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.
