Menu
Lectura del llibre del Deuteronomi
Moisès digué al poble: «El Senyor, el teu Déu, farà que s’aixequi d’enmig teu, d’entre els teus germans, un profeta com jo. Escolteu-lo. El dia que el poble s’havia reunit a la muntanya de l’Horeb vas demanar al Senyor, el teu Déu, de no tornar a sentir la veu del Senyor, el teu Déu, i de no veure més aquelles flames, per por de morir. Llavors el Senyor em digué: “Han fet bé de demanar-ho. Jo faré que s’aixequi d’enmig dels seus germans un profeta com tu, li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. I jo demanaré comptes als qui no escoltin les paraules que ell els dirà en nom meu.
Però si un profeta s’atreveix a dir en nom meu alguna paraula que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d’altres déus, morirà”».
Aquest relat del Deuteronomi recorda un episodi al peu del Sinaí, en temps de Moisès.
“…vas demanar al Senyor, el teu Déu, de no tornar a sentir la veu del Senyor, el teu Déu, i de no veure més aquelles flames, per por de morir”.
I en aquests versets hi veiem admiració -és increïble que Déu s’adreci a un poble tan petit- i por -podien escoltar la veu de Déu sense morir?
“…farà que s’aixequi d’enmig teu, d’entre els teus germans, un profeta com jo”.
Això representava una gran seguretat pel poble: Déu entenia la seva por, però no per això el privaria de la seva Paraula encara que hi havia un gran risc que apareguessin xerraires:
“Aquestes nacions que tu desposseiràs fan cas dels qui practiquen les arts d’endevinar i d’interpretar presagis; però, per a tu, el Senyor, el teu Déu, no vol res de tot això” (Dt 18,14).
La promesa feta per Moisès, insisteix en diferents aspectes:
Un veritable profeta ha de transmetre fidelment la Paraula de Déu i cap altra: “li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. I jo demanaré comptes als qui no escoltin les paraules que ell els dirà en nom meu”.
Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la Roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb els nostres cants.
Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant del Senyor, que ens ha creat;
ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia. R.
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
«No enduriu els cors com a Meribà,
com el dia de Massà, en el desert,
quan van posar-me a prova els vostres pares,
i em temptaren, tot i haver vist les meves obres».
R. Tant de bo que avui sentíssiu la veu del
Senyor: «No enduriu els vostres cors».
La primera lectura ens ha insistit sobre la importància d’escoltar la veritable paraula de Déu transmesa pels profetes; i ara en trobem un ressò:
“Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu…”
Perquè no sempre Israel ha escoltat dòcilment els seus profetes…
Les dues parts que componen aquest salm corresponen a altres tants moments d’una solemne acció litúrgica.
La primera (vv. 1-7) és un cant processional adreçat a la comunitat per convidar-la a entrar joiosament a la casa del Senyor.
En la segona part (vv. 8-11) s’escolta un oracle del Senyor, que exhorta Israel a no imitar la incredulitat i la rebel·lia dels seus avantpassats al desert.
Aquest salm era utilitzat pels jueus en les cerimònies de renovació de l’Aliança. Mitjançant dues exhortacions, els levites, organitzadors del culte al temple, conviden l’assemblea a participar activament en la celebració: «veniu, celebrem amb crits, aclamem, presentem-nos, prosternem-nos…»
Aquest salm està tot ell impregnat de l’experiència de Meribà i Massà en el desert:
“Tota la comunitat dels israelites va partir del desert de Sín, seguint les etapes indicades pel Senyor. Van acampar a Refidim, però no hi van trobar aigua per a beure. Llavors el poble es posà a discutir amb Moisès i li deia: Dóna’ns aigua per a beure. Moisès els va replicar: Per què discutiu amb mi? Per què poseu a prova el Senyor? Però el poble tenia set i murmurava contra Moisès. Deia: Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set, amb els nostres fills i el nostre bestiar? Moisès va clamar al Senyor: Què haig de fer per aquest poble? Acabaran apedregant-me. El Senyor respongué a Moisès: Passa al davant del poble i fes-te acompanyar d’alguns ancians d’Israel; pren el bastó amb què donaves cops al Nil, i camina. Jo estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure.
Moisès ho va fer així, en presència dels ancians d’Israel, i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?” (Ex 17, 1-7).
Com van poder dubtar de les intencions de Déu, després de com els va ajudar per sortir d’Egipte? En endavant, quan sortia el tema de Meribà i Massà, apareixia la vergonya…
En aquesta estrofa queda resumida tota l’aventura de la nostra vida de fe, personal i comunitària:
“No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist les meves obres”
Durant el seu camí pel desert, a cada dificultat, apareixia la qüestió a la confiança…
I és que la Bíblia diu que la fe és, senzillament, confiança!
“… aclamem la Roca que ens salva…” Déu va fer brollar aigua de la roca: en el futur, hom recordarà aquest episodi dient de Déu que és la Roca d’Israel.
Jesús va voler reviure el temps del desert, lloc de la prova, lloc de la temptació i del desafiament a Déu (“Meribà i Massà”, Ex 17,1-7; Nm 20,1 -13). Durant quaranta dies, evocant els quaranta anys de la llarga peregrinació pel desert, Jesús va ser temptat.
I les tres formes concretes d’aquesta temptació eren precisament les mateixes del poble d’Israel: la temptació de la fam, la temptació dels ídols, la temptació dels signes miraculosos. Un dia o un altre, són les temptacions de qualsevol persona.
L’Església ens proposa de recitar aquest salm cada matí, això no és mera casualitat. La invitació a l’alegre lloança del començament és una invitació diària. L’advertiment sever a resistir la temptació és també una invitació positiva: Avui… tot és possible. El passat és passat… El mal d’ahir es va acabar.
Una nova jornada comença.
Cada dia podem tornar a aprendre a “escoltar”, a “fer confiança”: és per això que el salm 94 és el primer cada matí a la litúrgia de les hores…
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit. El qui no és casat pot ocupar-se de les coses del Senyor i mirar de fer el que és agradable al Senyor, mentre que els casats s’han d’ocupar de coses del món i mirar d’agradar a la muller, i tenen el cor dividit. Igualment, la noia o la dona no casada pot ocupar-se de les coses del Senyor i de ser santa de cos i d’esperit, mentre que les dones casades s’han d’ocupar de coses del món i mirar d’agradar al marit. Tot això ho dic pensant què és més avantatjós. No vull pas lligar-vos.
Penso només que és cosa més digna, i que facilita de viure dedicat al Senyor sense tràfecs que en distreguin.
Sant Pau ens deia el darrer diumenge que “el temps s’acaba”, “el vaixell ja està arribant a port”; l’arribada del Regne és imminent.
En aquest context, dues actituds extremes hi tenien cabuda; una, la de la disbauxa: atès que només comte el regne, el quefer diari no té gens d’importància; l’altra, la restrictiva: negligir la sexualitat, considerar-se “superhomes”, la continència mantinguda a qualsevol preu…
A més, hi havia força raons per ser prudent en el tema de la sexualitat car en el món jueu era un tema de controvèrsia: durant molts de segles, la meditació de les frases del Gènesi: “no és bo que l’home estigui sol” (Gn 2,18) i “sigueu fecunds i prolífics” (Gn 1,28) va portar a considerar que l’únic estat de vida normal per al creient era la vida conjugal.
Fins al punt que els eunucs no podien ni ser sacerdots (Lv 21,20) ni tan sols entrar a l’assemblea del Senyor (Dt 23,2) i l’esterilitat era considerada com una vergonya i una maledicció (Gn 30,23).
Després de l’exili a Babilònia, aquest menyspreu pels cèlibes i els eunucs es va anar difuminant en els textos bíblics.
Pau coneixia casos de tota mena: parelles en què el fet d’estar un dels dos batejat i l’altre no, havia portat problemes seriosos… però també d’altres en què l’amor viscut en el si de la parella era un camí de progressió envers l’amor a Déu i els germans; també casos de solters que es tancaven en el seu egoisme…
Pau tenia un sol objectiu: la propagació de l’evangeli… A cadascú li correspon la decisió d’escollir el seu estat de vida que li permeti d’estar el més disponible possible.
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d’aquest home». Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l’obeeixen». I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.
Sembla clar que Marc ha volgut concentrar l’interès del lector en l’ensenyament de Jesús: la paraula “ensenyar” surt força vegades en el relat d’avui!
Marc descriu l’expulsió d’un dimoni, el que nosaltres en diríem avui un “exorcisme”. El que vol dir que, per a Marc, les dues facetes de l’obra de Jesús (ensenyament i exorcisme) van juntes; o inclús que el millor dels ensenyaments és l’acció, l’obra, la veritable, aquella que allibera l’home de tota forma del mal.
Marc situa l’escena a la sinagoga en dissabte, el dia en què se celebrava l’acció de Déu creador i alliberador; l’evangelista ens mostra el Pare alliberant l’home de tots els dimonis que el posseeixen:
“Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de l’Esperit de Déu, vol dir que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu” (Mt 12,28).
Jesús no agredeix l’esperit impur, però aquest se sent agredit per la seva sola presència. Davant de qui salva als homes de tot mal, es desemmascara ell mateix reconeixent l’autoritat de Jesús:
“…es posà a cridar: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos?
Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu”.
“Surt d’aquest home”.
I l’esperit maligne va sortir: Heus aquí els efectes de la “nova doctrina ensenyada amb autoritat”.
L’esperit maligne no té consistència en si mateix; és por a la llibertat, és peresa per a l’Amor…
És la dosi de “deshumanitat” que hi ha en cada persona…
És ideologia que ofusca la ment, és por que paralitza…
L’esperit maligne destrueix; l’Esperit Sant crea.
Però tots aquells que s’han adonat i han acceptat que viure és donar la vida per amor, descobriran que la mort de Jesús és victoriosa per a ell i per a nosaltres.
Jesús no venç sobre ningú; venç només sobre la Mort.
Els mestres de la Llei ensenyaven a obeir la Llei i ho feien amb hipocresia, perquè:
Jesús ensenyava:
Jesús era conseqüent amb el que ensenyava, la seva actuació no es diferenciava de la seva doctrina.
Jesús ens dóna la seva força (l’Esperit) per participar en la Vida mateixa de Déu.
I el relat d’avui acaba repetint dues paraules clau: “ensenya” i “autoritat”:
“Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l’obeeixen”.
És aquest el paper de les actuacions que Jesús fa amb autoritat: interroguen, són signes…
Aquest relat del Deuteronomi recorda un episodi al peu del Sinaí, en temps de Moisès…
I en aquests versets hi veiem admiració i por…
Déu entenia la seva por, però no per això el privaria de la seva Paraula encara que hi havia un gran risc que apareguessin xerraires. És per això que:
El profeta serà escollit per Déu, per ningú més
Un veritable profeta ha de transmetre fidelment la Paraula de Déu i cap altra.
Durant el seu camí pel desert, a cada dificultat, apareixia la qüestió a la confiança…
I és que la Bíblia diu que la fe és, senzillament, confiança!
“… aclamem la Roca que ens salva…” Déu va fer brollar aigua de la roca: en el futur, hom recordarà aquest episodi dient de Déu que és la Roca d’Israel.
Jesús va voler reviure el temps del desert, lloc de la prova, lloc de la temptació i del desafiament a Déu. Durant quaranta dies, evocant els quaranta anys de la llarga peregrinació pel desert, Jesús va ser temptat.
I les tres formes concretes d’aquesta temptació: la temptació de la fam, la temptació dels ídols, la temptació dels signes miraculosos. Un dia o un altre, són les temptacions de qualsevol persona…
L’Església ens proposa de recitar aquest salm cada matí…
Hi havia força raons per ser prudent en el tema de la sexualitat car en el món jueu hom va arribar a considerar que l’únic estat de vida normal per al creient era la vida conjugal.
Després de l’exili a Babilònia, aquest menyspreu pels cèlibes i els eunucs es va anar difuminant en els textos bíblics.
Pau tenia un sol objectiu: la propagació de l’evangeli… A cadascú li correspon la decisió d’escollir el seu estat de vida que li permeti d’estar el més disponible possible.
La paraula “ensenyar” surt força vegades en el relat d’avui!…
El millor dels ensenyaments és l’acció, l’obra, la veritable, aquella que allibera l’home de tota forma del mal.
Jesús ensenyava:
• tot el que podia fer bé als altres, el que els feia augmentar la seva sana autoestima, el que els ajudava a créixer.
• I ho feia no des del poder, que imposava i dominava, sinó des de la proximitat i l’amor als oients.
Jesús era conseqüent amb el que ensenyava, la seva actuació no es diferenciava de la seva doctrina.
Jesús ens dóna la seva força (l’Esperit) per participar en la Vida mateixa de Déu.
1 »Ni els sacerdots levites * ni els altres membres de la tribu de Leví no tindran cap porció de l’heretat com els altres israelites. S’han de mantenir dels sacrificis oferts al Senyor i de la part que li pertany. 2 No tindran part en cap heretat entre els seus germans. El Senyor serà la seva heretat, tal com els havia promès.
* 3 Quan algú del poble ofereix en sacrifici un toro o un anyell, els sacerdots tenen dret a rebre’n l’espatlla, les galtes i l’estómac. * 4 Dóna’ls també les primícies del blat, del vi, de l’oli i de la llana del teu ramat, * 5 ja que el Senyor, el teu Déu, ha escollit els de la tribu de Leví d’entre totes les teves tribus perquè oficiïn donant culte al nom del Senyor per sempre.
6 »Si un levita, per pròpia voluntat, deixa qualsevol ciutat d’Israel on residia i se’n va al lloc que el Senyor haurà escollit, 7 podrà oficiar-hi i donar culte al nom del Senyor, el seu Déu, igual que tots els altres germans levites que ja oficien allà a la presència del Senyor. 8 Viurà de la part que li correspon, com els altres levites, ni que disposés de rèdits provinents de la venda del seu patrimoni. *
9 »Quan entraràs al país que el Senyor, el teu Déu, et dóna, no aprenguis les pràctiques abominables de les nacions que l’habiten. * 10 Que ningú de vosaltres no cremi en sacrifici, com ells, un dels seus fills o filles, * ni practiqui les arts d’endevinar o d’interpretar presagis, la màgia, les bruixeries, 11 els encanteris, les consultes d’esperits, els auguris o les evocacions de morts. * 12 El Senyor detesta els qui practiquen aquestes arts. Precisament per aquests costums abominables, el Senyor, el teu Déu, expulsarà del teu davant aquestes nacions. * 13 Tu sigues del tot fidel al Senyor, el teu Déu. * 14 Aquestes nacions que tu desposseiràs fan cas dels qui practiquen les arts d’endevinar i d’interpretar presagis; però, per a tu, el Senyor, el teu Déu, no vol res de tot això. 15 El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s’aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo. * 16 El dia que t’havies reunit en assemblea al peu de la muntanya de l’Horeb, vas demanar al Senyor, el teu Déu, de no tornar a sentir la seva veu i de no veure més aquell gran foc, per por de morir. 17 Llavors el Senyor em va dir: “Tenen raó de parlar així. * 18 Jo faré que s’aixequi enmig dels seus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. * 19 I jo mateix demanaré comptes als qui no escoltin les meves paraules, que ell dirà en nom meu. * 20 Però si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d’altres déus, llavors aquest profeta morirà.”
21 »Potser et preguntaràs dintre teu: “Com podem reconèixer que les seves paraules no les ha dites el Senyor?” 22 Doncs bé, si allò que el profeta anuncia en nom del Senyor no es compleix, vol dir que no ho ha dit el Senyor. * Aquest profeta és un presumptuós. No tinguis cap por d’un home així.
1 Tota la comunitat dels israelites va partir del desert de Sín, seguint les etapes indicades pel Senyor. Van acampar a Refidim, * però no hi van trobar aigua per a beure. 2 Llavors el poble es posà a discutir amb Moisès i li deia:
—Dóna’ns aigua per a beure.
Moisès els va replicar:
—Per què discutiu amb mi? Per què poseu a prova el Senyor?
3 Però el poble tenia set i murmurava contra Moisès. Deia:
—Per què ens has tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set, amb els nostres fills i el nostre bestiar? *
4 Moisès va clamar al Senyor:
—Què haig de fer per aquest poble? Acabaran apedregant-me.
5 El Senyor respongué a Moisès:
—Passa al davant del poble i fes-te acompanyar d’alguns ancians d’Israel; pren el bastó * amb què donaves cops al Nil, i camina. 6 Jo estaré allí davant teu damunt la roca, a l’Horeb. Tu dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure.
Moisès ho va fer així, en presència dels ancians d’Israel, 7 i donà a aquell lloc el nom de Massà i Meribà (que vol dir «prova» i «discussió»), perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor * quan deien: «El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?»
8 Llavors els amalequites * van venir a Refidim per atacar Israel. 9 Moisès digué a Josuè: *
—Escull uns quants homes que ens defensin i vés demà a lluitar contra els amalequites. Jo m’estaré dret dalt el turó amb el bastó de Déu a la mà.
10 Josuè va fer com li havia dit Moisès i va atacar els amalequites. Mentrestant, Moisès, Aaron i Hur havien pujat dalt el turó. 11 Si Moisès alçava la mà, guanyava Israel; * però si l’abaixava, guanyaven els amalequites. 12 Quan a Moisès començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s’hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol. 13 Josuè va desfer la tropa amalequita i els passà a tall d’espasa.
14 Després el Senyor va dir a Moisès:
—Escriu això en un document perquè en consti la memòria i comunica-ho a Josuè: “Esborraré d’aquesta terra el record d’Amalec.”
15 Moisès va aixecar un altar i li posà aquest nom: «El Senyor és el meu estendard». 16 Després va dir:
—Una mà s’ha alçat contra el tron del Senyor. * Guerra del Senyor contra Amalec per sempre més!
1 Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
2 presentem-nos davant seu * a lloar-lo,
aclamem-lo amb cants de goig.
3 El Senyor és el gran Déu,
el gran rei * per damunt de tots els déus.
4 Té a la mà les entranyes de la terra
i són d’ell els cims de les muntanyes.
5 La mar és d’ell, perquè ell l’ha feta,
les seves mans han modelat la terra ferma.
6 Veniu, * prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat.
7 Ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia. *
Tant de bo que avui escolteu la seva veu:
8 «No enduriu els cors * com a Meribà,
com el dia de Massà, * en el desert,
9 quan van posar-me a prova els vostres pares,
quan em temptaren, tot i haver vist les
meves obres.
10 »Disgustat durant quaranta anys,
vaig dir d’aquella generació:
“És un poble de cor esgarriat, *
que desconeix els meus camins.”
11 Per això, indignat, vaig jurar:
“No entraran al meu lloc de repòs.”» *
Si bé no es pot cercar en la Primera carta als Corintis una estructura global ben organitzada, la successió dels diversos temes és prou clara i ordenada.
En primer lloc, després de la salutació i l’acció de gràcies habituals en els seus escrits (1,1-9), Pau afronta el tema de les divisions a l’interior de la comunitat coríntia (1,10-4,21). Era pròpia del món hel·lenístic la proliferació d’escoles de pensament, cada una amb el seu mestre al capdavant, totes maldant per aconseguir la saviesa. La comunitat de Corint pren model d’aquesta manera de fer i en el seu interior es creen grups que apel·len a l’autoritat de mestres diversos. Pau reacciona amb força contra aquesta situació que redueix la fe cristiana a una saviesa filosòfica i compromet l’anunci de l’evangeli. L’apòstol recorda que la veritable saviesa prové de l’Esperit i subratlla que tot el poder de Déu es troba en la creu de Jesucrist, fonament únic de la comunitat cristiana.
Seguidament, Pau s’ocupa de tres fets concrets que s’han plantejat entre els cristians de Corint (cc. 5-6): es pronuncia sobre un cas de relacions il·legítimes (c. 5), sobre la qüestió de les denúncies judicials entre membres de la comunitat (6,1-11) i sobre els comportaments desordenats (6,12-20).
A partir d’aquí, l’apòstol dóna la seva resposta a les consultes que li han fet els corintis (cc. 7-15). La primera es refereix al matrimoni (c. 7). A Corint, l’ambient era fortament permissiu respecte a la moral sexual; però, com a reacció, també hi havia qui propugnava el menyspreu del cos i, per tant, l’abstenció absoluta de matrimoni. Pau, que en els capítols anteriors havia condemnat la immoralitat, legitima i valora el matrimoni, alhora que fa l’elogi de la virginitat, amb el benentès que tant l’un com l’altra són do de Déu.
A continuació, probablement com a resposta a una altra pregunta dels corintis, parla de la carn oferta als ídols (8,1-11,1). Hi ha un principi, repetit dues vegades en la carta (6,12; 10,23), que és l’origen de moltes posicions que pren l’apòstol: tot és permès, però no tot convé ni edifica. Certament, la llibertat del cristià és total, però és una llibertat que neix de l’Esperit i, per tant, ha de donar els fruits propis de l’Esperit. En tractar el problema de la carn sacrificada als ídols, Pau també parteix d’aquest principi. S’oposa a la participació dels cristians en els àpats sagrats pagans (10,14-22), però manifesta que és totalment inofensiu menjar la carn que prové d’aquests sacrificis. L’únic límit és l’amor al germà que s’escandalitza veient aquesta actuació.
Un nou apartat se centra en la temàtica de les assemblees comunitàries (11,2-14,40). Les celebracions religioses paganes estaven marcades per elements d’exaltació delirant, de vegades tendents a comportaments orgiàstics. Les reunions dels cristians, l’eucaristia mateixa, es veuen afectades d’alguna manera per aquestes tendències. Pau recorda que la litúrgia cristiana ha de reflectir el misteri que celebra, la unió de la comunitat en el Crist, i proposa uns criteris fonamentals: el reconeixement dels dons de l’Esperit distribuïts a cadascú (12,12-31), l’edificació de la comunitat (c. 14) i, per damunt de tot, l’amor (12,31-13,13).
L’últim tema de fons tractat per la carta és la resurrecció dels morts (c. 15). Pau no cedeix davant la dificultat que suposa parlar amb cristians a qui costa molt d’admetre la resurrecció de la realitat personal de l’ésser humà. En aquest cas, Pau no busca raonaments filosòfics, sinó que apel·la al nucli de la fe: «si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat» i, per tant, la fe dels corintis seria il·lusòria (15,13-17). El cos dels ressuscitats, transformat i incorruptible, participarà del Regne celestial.
La cloenda de la carta (c. 16) recull indicacions de Pau sobre la col·lecta en favor de la comunitat de Jerusalem i sobre els seus projectes de viatge, i acaba amb les recomanacions finals i les salutacions.
El títol del començament de Marc (1,1) dóna la primera indicació sobre l’obra que segueix: és l’evangeli, és a dir, la bona nova de Jesús, el Messies, el Fill de Déu. El tema dominant és la persona de Jesús i la seva activitat, que es desplega bàsicament en tres grans àrees geogràfiques: Galilea (1,14-8,26), el camí cap a Jerusalem (8,27 10,52) i Jerusalem mateix (11,1-16,8).
Després de fer-se batejar per Joan, Jesús torna a Galilea i comença a anunciar-hi la bona nova de Déu (1,14). El període de Galilea està format per tres seccions (1,14-3,6; 3,7-6,6a; 6,6b-8,26). Cada una d’aquestes seccions alterna, de manera regular, un resum de l’activitat de Jesús (1,14-15; 3,7-12; 6,6b), una escena referida als deixebles (1,16-20; 3,13-19; 6,7-13), diversos episodis relacionats amb ensenyaments i actuacions de Jesús (1,21-3,5; 3,20-5,43; 6,14-8,13) i la presència d’actituds o bé contràries a Jesús –per part dels adversaris, de la gent del seu poble i de familiars seus (3,6; 6,1-6a)– o bé mancades de comprensió –per part dels deixebles (8,14-21). Al centre de l’evangeli, hi trobem l’anomenada confessió de Cesarea de Filip (8,27-30), en la qual Pere reconeix Jesús com a Messies.
La segona gran etapa del ministeri de Jesús, tal com Marc ens la presenta, es desenrotlla en el camí cap a Jerusalem i a la mateixa ciutat (8,27-16,8). Aquesta part significa un aprofundiment de la primera. En una primera secció (8,27-10,52), Jesús, ja reconegut pels deixebles com a Messies (8,27-30), manifesta en els tres anuncis de la passió, mort i resurrecció (8,31; 9,31; 10,32-34) quin és el seu camí com a Fill de l’home. Malgrat la dificultat dels deixebles per a comprendre el camí de Jesús (8,32-33; 9,32-34; 10,35-37), ell continua instruint-los (8,34-38; 9,35-50; 10,38-45). La segona secció té lloc a Jerusalem mateix (11,1-13,37), on Jesús duu a terme el seu ministeri mitjançant algunes actuacions al temple (11,11.15-19) i amb ensenyaments diversos (11,27-13,37). Finalment, l’evangeli arriba al seu punt culminant en el relat de la passió (cc. 14-15) i l’anunci de la resurrecció (16,1-8).
En 16,8 s’acaba, de manera sobtada, l’Evangeli segons Marc i segueixen uns quants versets (16,9-20) que contenen relats d’aparicions de Jesús. Aquest apèndix, inspirat en els evangelis de Lluc i de Joan, va ser escrit, probablement, en el primer terç del segle II dC. Pel que fa al final primitiu de l’evangeli (16,8), es tracta d’un final obert a la resposta activa dels lectors. Hi ha un clar missatge de l’àngel («Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí», 16,6), que conté una invitació als deixebles a reunir-se amb Jesús a Galilea, on ell ara novament els precedeix («allà el veureu, tal com us va dir», 16,7). Allà, enfortits amb la llum de la resurrecció, seguiran de nou el Senyor.
