Menu
Lectura del llibre del Gènesi
El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat. Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil totes les varietats d’arbres que fan goig de veure i donen fruits gustosos. Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal.
La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Digué, doncs, a la dona: «Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?». La dona li respongué: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem». La serp digué a la dona: «No moriríeu pas! Déu sap que si un dia en menjàveu se us obririen els ulls i seríeu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal». La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de veure i que era temptador això d’adquirir coneixement, en collí i en menjà; en donà també al seu marit, que en menjà com ella, i se’ls obriren a tots dos els ulls. Llavors s’adonaren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.
Davant del text que llegim avui, el primer que cal tenir present és que no ha estat escrit per cap historiador ni per cap científic sinó per un creient que es dirigeix a altres creients.
Quan va ser escrit? Doncs calculem que en el segle X aC, en temps del rei Salomó.
L’autor intenta respondre a preguntes cabdals:
Per què:
el mal? la mort? les dificultats per viure? les desavinences en les parelles humanes?
el treball pot ser tan penós? de vegades la naturalesa és tan hostil…
I per fer-ho, es recolza en una certesa que comparteix amb tot el seu poble: Déu és bo, Déu ens ha alliberat d’Egipte…
I l’autor s’ha inventat una faula per tal de clarificar-ho: Un jardí de delícies (Edèn vol dir això), una parella que simbolitza tota la humanitat en té cura (fan de “jardiners”…). En el jardí hi ha tota mena d’arbres; en el bell mig, un que s’anomena “arbre de la vida”… De tots hom en pot menjar els seus fruits; però n’hi ha un, el text no precisa en quina part del jardí, del qual no poden menjar-ne el fruit: és “l’arbre del coneixement de què et fa feliç o desgraciat”.
Voler menjar del fruit d’aquest arbre prohibit és pretendre determinar nosaltres mateixos què és el que ens és bo.
Davant d’aquesta prohibició hi ha dues actituds possibles: fer confiança en el Déu bondadós i acceptarla de bon grat, entenent que és el millor per a nosaltres, o bé, sospitar una actitud malèvola de Déu impedint-nos l’accés al coneixement.
No és cap casualitat que la sospita sobre l’actitud de Déu estigui portada per una serp: el poble d’Israel va trobar moltes serps verinoses en la seva travessa del desert…
El verí de les serps no és tan terrible com el recel envers Déu; aquesta sospita enverina les nostres vides, és un verí mortal.
…“l’arbre del coneixement de què et fa feliç o desgraciat”.
Voler menjar del fruit d’aquest arbre prohibit és pretendre determinar nosaltres mateixos què és el que ens és bo.
… dues actituds possibles: fer confiança en el Déu bondadós, o bé, sospitar una actitud malèvola de Déu impedint-nos l’accés al coneixement.
Compadiu-vos de mi, Déu meu,
vós que estimeu tant;
per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves faltes;
renteu-me ben bé de les culpes,
purifiqueu-me dels meus pecats.
Ara reconec les meves faltes,
tinc sempre present el meu pecat.
Contra vós, contra vós sol he pecat
i he fet el que és dolent als vostres ulls. R.
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm.
No em llanceu de la vostra presència,
ni em prengueu el vostre esperit sant. R.
Torneu-me el goig de la vostra salvació,
que em sostingui un esperit magnànim.
Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança. R.
R. Compadiu-vos de nosaltres, Senyor, perquè hem
pecat.
El poble d’Israel està en plena celebració penitencial en el temple de Jerusalem i es reconeix pecador, però sap que la misericòrdia de Déu és inesgotable… A més, saben a l’avançada, que el perdó ja el tenen concedit…
“Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant; per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves faltes; renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels meus pecats”.
Això ja ho havia descobert el rei David: recordem la seva malifeta (va organitzar la mort del marit de la dona que ell volia) i quan el profeta Natan el va anar a trobar i abans que el rei David parlés de penediment, ell, el profeta, li va recordar tots els dons de Déu i li va anunciar el perdó…
Com va dir Isaïes: “els pensaments de Déu no són els nostres pensaments” i a més, Isaïes precisa que justament és en matèria de perdó on Déu ens sorprèn més…
“Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.
Podem reconèixer aquí la primera frase de la Litúrgia de les Hores… Efectivament, està treta del salm 50!
La lloança, el reconeixement no poden néixer en nosaltres si Déu no obre els nostres cors i els nostres llavis…
Aquest salm —designat tradicionalment amb el nom de Miserere— és la súplica penitencial per excel·lència.
El salmista és conscient de la seva profunda misèria (v. 7) i experimenta la necessitat d’una total transformació interior, per no deixar-se arrossegar per la seva tendència al pecat.
Per això, a més de reconèixer les seves faltes i d’implorar el perdó diví, suplica al Senyor que el renovi íntegrament: “creant” en el seu interior “un cor pur”.
S’hi troba, a més, el germen de la doctrina paulina sobre “l’home nou”:
“i us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement” (Col 3,10);
“i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat (Ef 4,24).
El crit de penediment que s’expressa aquí és d’una puresa admirable: aquest pecador se sent desgraciat únicament pel seu pecat… El pecador no està abandonat als seus remordiments, està “davant d’Algú” que se l’estima.
Aquest “compadiu-vos de mi…” és un “jo” col·lectiu: en realitat és el poble d’Israel tot sencer! I pot dir per la seva pròpia experiència: “…per la vostra gran misericòrdia…”
Quan els profetes parlen del pecat d’Israel, no ens enganyem, parlen de la idolatria, el que els profetes anomenen “l’adulteri d’Israel”.
“renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels pecats”
Cal retornar a la font d’aigua viva, de capbussar-s’hi, per ser renovats de cap a peus…
Ens cal aprendre a creure que a Déu li sap greu les nostres faltes només perquè ens fan mal a nosaltres…
Per tal que no ens fem més mal, cal que Déu ens transformi, que renovi una vegada i una altra vegada l’aliança a la qual ens costa tant de ser-hi fidels!
El creient reconeix que només l’obra de Déu pot acomplir aquesta renovació del cor de l’home.
…sap que la misericòrdia de Déu és inesgotable… A més, saben a l’avançada, que el perdó ja el tenen concedit…
La lloança, el reconeixement no poden néixer en nosaltres si Déu no obre els nostres cors i els nostres llavis…
El pecador no està abandonat als seus remordiments, està “davant d’Algú” que se l’estima.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, per obra d’un sol home entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar.
Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. És veritat: el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home: el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna, mentre que el do de la gràcia fa justos els homes després de moltes caigudes.
Així, doncs, si per haver fallat aquell tot sol va imperar la mort per culpa d’ell, amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida; així com, per haver desobeït aquell home sol, els altres van esdevenir pecadors, també per haver obeït un de sol, esdevindran justos els altres.
“I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard”.
Pau ens parla en passat car fa referència al llibre del Gènesi; però aquesta història és la nostra de cada dia: tots nosaltres som Adam cada vegada que ens desviem de Déu i que deixem que les forces de la mort entrin a la nostra vida.
Som germans d’Adam quan deixem que el verí de la sospita infesti el nostre cor, quan nosaltres pretenem fer la nostra llei.
Som germans de Crist quan fem confiança en Déu per deixar que meni les nostres vides.
A la primera lectura d’avui, el Gènesi i a la carta de Pau als romans, trobem la veritat més pregona de la nostra vida: amb Déu tot és gràcia, tot és do gratuït.
El relat del Gènesi té múltiples ressons en la meditació del poble d’Israel. Una de les reflexions que suggereix el text tracta de l’arbre de la vida: plantat al bell mig del jardí d’Edèn, era accessible per als humans i autoritzat per al consum.
Es pot pensar que el seu fruit va permetre que l’home es mantingués viu, d’aquesta vida espiritual que Déu li va insuflar:
“El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat”.
Aquest alè de Déu que fa de l’home un ésser viu, com diu el text, els animals no l’han rebut: són tanmateix vius en el sentit biològic; podem deduir que l’home gaudeix d’una vida diferent de la biològica.
Endemés, Pau insisteix sobre l’abundància, la profusió de la gràcia, fins i tot parla de la “desmesura” de la gràcia: “el do gratuït de Déu i la falta comesa no tenen la mateixa mesura”.
La paraula obediència, segons Pau, la podríem substituir per confiança…
I desobediència, per desconfiança…
Com diu Kierkegaard: “El contrari del pecat no és la virtut, el contrari del pecat és la fe”
Som germans d’Adam quan deixem que el verí de la sospita infesti el nostre cor, quan nosaltres pretenem fer la nostra llei.
Som germans de Crist quan fem confiança en Déu per deixar que meni les nostres vides.
La paraula obediència, segons Pau, la podríem substituir per confiança…
I desobediència, per desconfiança…
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”».
Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”». Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”».
Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol”».
Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.
Avui és el primer diumenge de Quaresma, el temps litúrgic de quaranta dies que constitueix en
l’Església un camí espiritual de preparació per a la Pasqua.
Es tracta de seguir Jesús, que es dirigeix decididament vers la creu, cim de la seva missió de salvació.
Si hom elimina Déu de l’horitzó del món, no es pot parlar de pecat.
De la mateixa manera que quan s’oculta el sol desapareixen les ombres, també l’eclipsament de Déu comporta necessàriament l’eclipsi del pecat.
La litúrgia ens fa recular en la lectura de l’evangeli de Mateu: passem dels capítols 5-7 (Sermó de la muntanya) al capítol 4, al final del que podríem dir-ne la presentació de Jesús. Aquí Jesús ens és presentat com a Nou Adam.
La temptació d’Adam i Eva és el desig de ser més del que podien arribar a ser.
La temptació del relat del Gènesi és el paradigma de la temptació de tota persona humana.
“Adam i Eva” representen tots els humans. La “gana” dels humans és voler ser com déus, “coneixe-dors” (dictaminadors) del Bé i del Mal.
És la temptació de voler desfer-nos dels vincles amb Déu i anar per les nostres. Emancipar-nos de
Déu i convertir-nos en déus per a nosaltres mateixos i sobretot per als altres.
El súmmum d’aquestes temptacions és que fan referència a les promeses de Déu: no prometen res més que el que Déu mateix va prometre al seu Messies. I els dos interlocutors, el Temptador, com el mateix Jesús, ho saben bé.
Però … les promeses de Déu versen sobre l’amor; i per tant només es poden rebre com a regals; l’amor no és necessari, no es monopolitza, es rep de genolls, en acció de gràcies.
Bàsicament, passa el mateix que al jardí del Gènesi; Adam sap, i té raó, que ha estat creat per ser rei, per ser lliure, per ser mestre de la creació; però en lloc d’acceptar els regals com a regals i amb acció de gràcies, amb reconeixement, exigeix, i es planteja com a igual amb Déu … Ha deixat el registre de l’amor i quan ja no pot rebre l’amor ofert… es troba pobre i nu.
Jesús ho fa a l’inrevés: “Ves-te’n d’aquí, Satanàs!…”
Com dirà una vegada a Pere: “Però Jesús es girà i digué a Pere: —Vés-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes (Mt 16, 23).
Davant les temptacions, Jesús recorre a la Paraula de Déu: les seves tres respostes al temptador són cites del llibre del Deuteronomi, en un relat que és precisament una meditació sobre les temptacions del poble d’Israel en el desert.
Diverses vegades en aquest text que llegim avui, Mateu dóna al temptador el nom de “diable”; aquesta paraula que ve de la grega “diabolos” vol dir “el qui divideix”. Satanàs és per a cadascun de nosaltres com per a Jesús mateix qui tendeix a separar-nos de Déu, a veure les coses a la manera d’Adam i no a la manera de Déu.
“Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix”.
Aquesta segona temptació és especialment significativa per als qui ja han decidit fiar-se de Déu. És una temptació que es presenta disfressada de fidelitat. Seria una manera de mostrar a tothom la “confiança en Déu”.
“Tot això t’ho donaré… si m’adores”.
Aquesta tercera temptació és la més directa. Ja no es fa recurs al “Si ets Fill de Déu” sinó que proposa clarament l’alternativa a Déu. És la temptació del Poder. Jesús reacciona amb força: Vés-te’n d’aquí, Satanàs!.
Aleshores, especifica Mateu, el diable (el divisor) el va deixar; no va poder desviar el cor del Fill…
“Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam”.
Aquí el número “40” és important: significa plenitud i totalitat. Evoca l’estada de 40 anys al desert durant els quals els Israelites van murmurar contra Déu reclamant un menjar material perquè no es fiaven de la paraula de Déu (Èxode 16:1ss).
En canvi Jesús, nou Israel, es fia totalment de Déu i, viu de la força de l’Esperit; per això, no té fam. Però al final… sent la gana, i apareix la temptació.
De la mateixa manera que quan s’oculta el sol desapareixen les ombres, també l’eclipsament de Déu comporta necessàriament l’eclipsi del pecat.
La temptació d’Adam i Eva és el desig de ser més del que podien arribar a ser…. és el paradigma de la temptació de tota persona humana.
És la temptació de voler desfer-nos dels vincles amb Déu i anar per les nostres. Emancipar-nos de Déu i convertir-nos en déus per a nosaltres mateixos i sobretot per als altres.
“Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam”. Aquí el número “40” és important: significa plenitud i totalitat. Evoca l’estada de 40 anys al desert durant els quals els Israelites van murmurar
contra Déu reclamant un menjar material perquè no es fiaven de la paraula de Déu
“Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix”: És una temptació que es presenta disfressada de fidelitat. Seria una manera de mostrar a tothom la “confiança en Déu”.
“Tot això t’ho donaré… si m’adores”. Aquesta tercera temptació és la més directa… proposa clarament l’alternativa a Déu. És la temptació del Poder. Jesús reacciona amb força: Vés-te’n d’aquí, Satanàs!.
1 Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. * 2 El setè dia, * Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. 3 Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora. *
4 Així foren els orígens del cel i de la terra quan van ser creats.
Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel 5 no hi havia cap matoll ni havia nascut l’herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps. * 6 Però de dintre la terra pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió.
7 Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. * 8 Després el Senyor-Déu plantà un jardí a l’Edèn, a la regió d’orient, * i va posarhi l’home que havia modelat. 9 El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil tota mena d’arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Al mig del jardí hi féu néixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. *
10 De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: 11 el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, 12 i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel·li i la pedra d’ònix. 13 El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. 14 El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates. *
15 El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés. * 16 I li va donar aquest manament:
—Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. 17 Però no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs. *
18 Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.»
19 El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posés. 20 L’home donà un nom * a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar * una ajuda que li fes costat.
21 Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. 22 De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home.
23 L’home exclamà: —Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! * El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. * 24 Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn. *
25 Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien. *
1 La serp * era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.
Preguntà, doncs, a la dona:
—Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
2 La dona va respondre a la serp:
—Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, 3 però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
4 La serp li va replicar:
—No, no morireu pas! 5 Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal.
6 Llavors la dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. 7 Llavors a tots dos se’ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. * Van cosir fulles de figuera i se’n feren faldars.
8 Quan l’home i la dona van sentir els passos del Senyor-Déu, que es passejava pel jardí a l’aire fresc de la tarda, es van amagar entremig dels arbres del jardí, perquè el Senyor-Déu no els veiés.
9 Però el Senyor-Déu cridà l’home i li va dir: —On ets? 10 Ell li va respondre:
—He sentit que et passejaves pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat. *
11 El Senyor-Déu li replicà:
—Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit?
12 L’home va respondre: —La dona que has posat al meu costat m’ha ofert el fruit de l’arbre i n’he menjat. 13 Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona: —Per què ho has fet, això?
Ella va respondre: —La serp m’ha enganyat i n’he menjat.
14 El Senyor-Déu va dir a la serp: —Ja que has fet això, seràs la més maleïda * de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. 15 Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell * t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló.
16 Després digué a la dona: —Et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.
17 Després va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: * tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment.
18 La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps. 19 Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs. *
20 L’home va donar a la seva dona el nom d’Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen. *
21 Llavors el Senyor-Déu va fer túniques de pell i va vestir l’home i la dona.
22 Després el Senyor-Déu digué: —L’home s’ha tornat com un de nosaltres: * ja coneix el bé i el mal! * I si ara agafa el fruit de l’arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre! *
23 Llavors el Senyor-Déu va expulsar l’home del jardí de l’Edèn, perquè treballés la terra d’on havia estat tret. 24 Un cop l’hagué expulsat, va posar a l’orient de l’Edèn els querubins * amb la flama de l’espasa fulgurant per a guardar el camí de l’arbre de la vida.
Compadeix-te de mi, Déu meu *
1 Per al mestre de cor. Salm del recull de David.
2 De quan el profeta Natan anà a trobar-lo després
que David hagués tingut relacions amb Betsabé. *
3 Compadeix-te de mi, Déu meu, pel teu amor;
per la teva gran misericòrdia, esborra’m les faltes.
4 Renta’m ben bé de les culpes,
purifica’m dels pecats. *
5 Ara reconec les meves faltes,
tinc sempre present el meu pecat.
6 Contra tu, contra tu sol he pecat;
el que és dolent als teus ulls, jo ho he fet.
Per això ets just quan dónes la sentència,
irreprensible en el teu veredicte. *
7 Tu saps que he nascut en la culpa
i que la mare m’engendrà pecador. *
8 Tu que estimes la veritat al fons del cor,
em fas conèixer dintre meu la saviesa.
9 Aspergeix-me amb hisop, que quedi pur;
renta’m, i seré més blanc que la neu. *
10 Fes que torni a sentir els crits de festa, *
que exultin els ossos que havies humiliat.
11 Aparta la mirada dels meus pecats,
esborra les meves culpes.
12 Déu meu, crea en mi un cor ben pur,
fes renéixer en mi un esperit ferm. *
13 No em llancis fora de la teva presència,
no em prenguis el teu esperit sant.
14 Torna’m el goig de la teva salvació,
que em sostingui un esperit magnànim. *
15 Ensenyaré els teus camins als pecadors
i tornaran a tu els qui t’han abandonat.
16 No em demanis compte de la sang que he
vessat, Déu meu, Déu que em salves,
i celebraré que ets just i que ets bo.
17 Senyor, obre els meus llavis,
i proclamaré la teva lloança.
18 Les víctimes no et satisfan;
si t’oferia un holocaust, no me’l voldries. *
19 La víctima que ofereixo és un esperit que es
penedeix;
un cor penedit i humiliat, *
tu, Déu meu, no el menysprees.
20 Afavoreix Sió * amb la teva benvolença,
reconstrueix les muralles de Jerusalem. *
21 Llavors acceptaràs els sacrificis, *
l’ofrena sencera i els holocaustos; *
llavors * oferiran vedells al teu altar.
1 Ara, doncs, que ja som justos per la fe, estem en pau amb Déu gràcies a nostre Senyor Jesucrist. * 2 Per ell, en virtut de la fe, * tenim accés * a aquesta gràcia en la qual ens mantenim i ens gloriem, tot esperant la glòria de Déu. 3 Més encara: fins i tot en les tribulacions * trobem motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència; * 4 la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. 5 I l’esperança no enganya, * perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.
6 Perquè, quan encara érem febles, Crist, en el temps fixat per Déu, va morir pels injustos. 7 De fet, amb prou feines trobaríem algú que volgués morir per un home just; més ben dit, potser sí que algú estaria disposat a morir per un home bo. 8 Però Déu ha donat prova de l’amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. * 9 Amb molta més raó, doncs, ara que ja som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig * gràcies al mateix Crist. 10 Perquè, si quan encara érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. 11 Més encara: gràcies a nostre Senyor Jesucrist, que ens ha obtingut la reconciliació, trobem motiu de gloriar-nos en Déu. *
12 Per obra d’un sol home va entrar el pecat al món, i per mitjà del pecat hi entrà també la mort; i així la mort s’ha estès a tots els homes, ja que tots han pecat. * 13 Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha Llei, el pecat no pot ser sancionat. * 14 Tot i això, la mort va imperar durant el temps que va d’Adam a Moisès, fins sobre aquells qui no van pecar amb una transgressió semblant a la d’Adam, el qual prefigurava el qui havia de venir. *
15 Però el do no té comparació amb la falta, perquè si tants han mort per la falta d’un de sol, molt més abundosament s’ha estès sobre tots la gràcia de Déu i el do de la gràcia que ve per un sol home, Jesucrist.
16 De fet, el do tampoc no té comparació amb les conseqüències del pecat d’un de sol: el pecat d’un sol home ha fet que el judici acabés en condemna, mentre que, després de moltes faltes, el do acaba fent-nos justos. 17 Així, doncs, si per la falta d’un de sol la mort ha imperat per culpa d’ell, molt més els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do de la justícia viuran i regnaran gràcies a un de sol, Jesucrist.
18 Per tant, així com per la falta d’un sol home la condemna s’ha estès a tots els homes, també, perquè ha estat just un de sol, tots els homes són fets justos i obtenen la vida. 19 Així com per la desobediència d’un de sol tots han esdevingut * pecadors, també per l’obediència d’un de sol tots seran fets justos. *
20 La Llei, doncs, va arribar i, com a conseqüència, van augmentar les faltes; * però on abundà el pecat, sobreabundà la gràcia, 21 de manera que, així com el pecat imperava mitjançant la mort, també ara imperi
la gràcia mitjançant la justícia salvadora i ens porti a la vida eterna, per Jesucrist, Senyor nostre.
1 Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. * 2 Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final va tenir fam. * 3 El temptador se li acostà i li digué:
—Si ets Fill de Déu, * digues que aquestes pedres es tornin pans. *
4 Però ell li va respondre:
—L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. *
5 Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el posa al punt més alt del temple * 6 i li diu:
—Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. Diu l’Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. *
7 Jesús li contestà: —També diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. *
8 Després el diable se l’enduu dalt d’una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria 9 i li diu: —Et donaré tot això si et prosternes i m’adores. *
10 Li diu Jesús: —Vés-te’n, Satanàs! Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell.
11 Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i l’assistien.
12 Quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, * es retirà a Galilea; 13 però va deixar Natzaret i se n’anà a viure a Cafarnaüm, * vora el llac, en els territoris de Zabuló i de Neftalí. * 14 Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: *
15 Terra de Zabuló i de Neftalí,
camí del mar, l’altra banda del Jordà,
Galilea dels pagans: *
16 el poble que vivia en la fosca
ha vist una gran llum;
una llum ha resplendit
per als qui vivien al país de mort i de tenebra. *
17 Des d’aleshores Jesús començà * a predicar. Deia:
—Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop. *
18 Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l’aigua. Eren pescadors. 19 Jesús els diu:
—Veniu amb mi * i us faré pescadors d’homes.
20 Ells immediatament deixaren les xarxes i el van seguir. *
21 Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. 22 Ells immediatament deixaren la barca i el pare i el van seguir.
23 Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, * anunciant la bona nova del Regne * i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena. *
24 La seva anomenada es va escampar per tot Síria. * Li portaven tots els qui estaven malalts, els afectats per diverses malalties i sofriments: endimoniats, epilèptics i paralítics; i ell els curava. * 25 I el va seguir molta gent de Galilea, de la Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l’altra banda del Jordà.
