Menu
Lectura del llibre del Deuteronomi
Moisès digué al poble: «El sacerdot rebrà de les teves mans la cistella on portes les primícies dels fruits de la terra, i la deixarà davant l’altar del Senyor, el teu Déu. Després, a la presència del Senyor, el teu Déu, declararàs: “El meu pare era un arameu errant que baixà amb poca gent a l’Egipte per viure-hi com a foraster.
Allà es convertiren en un gran poble, fort i nombrós. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren una feina dura. Llavors vam cridar al Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam i tingué en compte la nostra opressió i el nostre treball forçat. El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic, ens va introduir en aquest lloc i ens va donar aquest país que regalima llet i mel. Per això he portat aquestes primícies dels fruits de la terra que vós, Senyor, m’heu
donat”.
Després deixa aquells fruits davant el Senyor, el teu Déu, i adora’l».
Fer ofrenes és un costum habitual en totes les religions; normalment es tracta d’ajudar a una petició per obtenir quelcom. Tanmateix, el que és particular en Israel és el sentit que hom dóna a aquest gest.
“El sacerdot rebrà de les teves mans la cistella on portes les primícies dels fruits de la terra”.
Aquí l’ofrena és viscuda com un reconeixement: tot el que tenim, tot el que som, és do de Déu…
No es tracta d’arribar amb les mans curulles de les nostres riqueses; és reconèixer que sense ell les nostres mans estarien buides.
Segons aquest esperit, aportar les ofrenes és un gest de memòria.
I si el Deuteronomi hi insisteix, és perquè semblava que aquest poble havia esdevingut amnèsic…
D’ençà de l’arribada a Canà, el poble que havia fet l’Aliança amb Déu al desert, va estar confrontat als cultes de la gent del país, que adoraven el déu Baal, el déu de la pluja i per tant de la fecunditat de les terres i del bestiar. La dificultat consistia precisament en no contaminar-se per la idolatria ambiental.
La preocupació més important de l’autor del text que llegim avui seria: tingueu memòria, recordeu-vos de
l’obra de Déu en favor vostre des de fa tant de temps… Podríem dir que el Deuteronomi, tot sencer, és el llibre de la memòria.
“El meu pare era un arameu errant…”
Això vol dir: tot ha començat amb Abraham, l’arameu escollit per Déu per esdevenir el pare del poble de
l’Aliança…
L’autor utilitza el mot errant en el sentit espiritual. I vol dir que abans que Abraham conegués el Déu únic, era un home erràtic, idòlatra.
“…que baixà amb poca gent a l’Egipte per viure-hi com a foraster”
fent referència a Jacob: ell i els seus fills es van instal·lar a Egipte.
Tu que vius a recer de l’Altíssim
i passes la nit a l’ombra del Totpoderós,
digues al Senyor: «Sou la muralla on m’emparo,
el meu Déu, en qui confio».
No et passarà res de mal,
ni s’acostarà a casa teva cap desgràcia,
perquè ha donat ordre als seus àngels
de guardar-te en els camins. R.
Et duran a les palmes de les mans
perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres,
trepitjaràs lleopards i escurçons,
passaràs sobre lleons i serpents. R.
Ja que ell s’ha fet tan meu, jo el salvaré,
el protegiré perquè coneix el meu nom.
Sempre que m’invoqui, l’escoltaré,
estaré vora d’ell en els perills,
el salvaré i l’ompliré de glòria. R.
R. Estigueu vora meu en els perills, Senyor.
Aquest salm es presenta, d’alguna manera, com la conversació de tres persones.
1) Tan aviat és el poble d’Israel el que parla:
“Tu que vius a recer de l’Altíssim i passes la nit a l’ombra del Totpoderós,
digues al Senyor: «Sou la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio”.
Aquí hom desenvolupa el tema de la seguretat del creient.
“…a recer de l’Altíssim”, en el llenguatge dels salms, és el temple de Jerusalem.
2) Com els sacerdots que parlen a l’entrada del temple:
“No et passarà res de mal, ni s’acostarà a casa teva cap desgràcia,
perquè ha donat ordre als seus àngels de guardar-te en els camins”.
Ara que el poble ha promès no abandonar la protecció de Déu, els sacerdots fan una catequesi als creients que arriben al temple de Jerusalem.
Durant la meditació bíblica, aquestes dues estrofes es referien al poble d’Israel; després, a poc a poc, hom ha agafat el costum d’aplicar-ho al salvador esperat, és a dir, al Messies.
3) O és Déu mateix qui parla:
“Ja que ell s’ha fet tan meu, jo el salvaré, el protegiré perquè coneix el meu nom.
Sempre que m’invoqui, l’escoltaré, estaré vora d’ell en els perills, el salvaré i l’ompliré de glòria”.
El salmista, aquí, fa parlar Déu. L’home de la Bíblia ha descobert Déu no pas com aquell que aparta tota prova mitjançant una vareta màgica, sinó com aquell que està “amb” nosaltres en les nostres proves. És el mateix sentit que té la paraula “Emmanuel” que significa literalment “Déu-amb-nosaltres”…
Aquest és un dels salms més típics de la Quaresma: en el relat de l’evangeli que llegim avui, el temptador el cita a Jesús. És un salm de peregrinació, que fa entrar en escena un rei, el rei-Messies, contra totes les forces que ens oprimeixen. És el combat de Jesús!
Després de quaranta dies d’oració i de dejuni passats al desert, prop de Déu, just abans d’emprendre el seu gran combat escatològic, Jesús és temptat pel mal.
Satanàs li cita aquest salm: “Llança’t daltabaix, perquè està escrit: ‘Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb cap pedra.’” Jesús va pregar realment aquest salm! I això és dir poc: El va viure.
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Què diu l’Escriptura, germans? «Tens la paraula molt a prop teu; la tens als llavis i al cor». Aquesta paraula és la fe que proclamem: si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Diu l’Escriptura: «Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat». Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus: uns i altres tenen el mateix Senyor, que enriqueix tots els qui l’invoquen, perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat».
“Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus”.
Pau parla dels cristians, siguin d’origen jueu o d’origen pagà. Tema difícil…
Que els jueus esdevinguessin cristians, hagués sigut normal, atès que era el pla de Déu: durant molts segles havia preparat el seu poble per rebre el Messies.
Però la cosa no va funcionar així: tan sols una petita part dels jueus van esdevenir cristians i les primeres comunitats cristianes es van nodrir majoritàriament de pagans.
Aquesta diferència en els orígens, creava problemes de cohabitació molt forts. Perquè alguns parlaven de principis: acceptar no jueus a l’Església, ¿no era una infidelitat a l’Aliança, a l’elecció del poble jueu?
Aquest problema, però, quan Pau escriu als cristians de Roma, ja feia temps que el tenia resolt.
Perquè si hom tancava la porta de l’Església, si se’ls impedia ser batejats, això voldria dir que Jesús només podia salvar els jueus: insostenible!
I Pau va cercar la solució en l’Antic Testament, concretament en el profeta Joel, que, precisament, parlava dels temps de la vinguda del Messies:
“Després d’això, vessaré el meu esperit sobre tothom: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran, els vostres vells tindran somnis, i els vostres joves, visions. Aquells dies, vessaré el meu esperit fins i tot sobre els servents i les serventes. Faré que apareguin prodigis al cel i a la terra: sang, foc i núvols de fum. El sol s’enfosquirà i la lluna es tornarà sang, abans no arribi el dia del Senyor, dia gran i terrible. Llavors, tots els qui invoquin el nom del Senyor se salvaran, sobreviuran a la muntanya de Sió, a Jerusalem, tal com el Senyor ha promès. Són la resta que el Senyor crida” (Jl 3, 1-5).
Fins llavors calia ser circumcís i practicar la llei escrupolosament; però ara tot havia canviat perquè Jesucrist meritava el Nom de Senyor!
En endavant, tot home que invoqués el Senyor Jesucrist podia ser salvat:
“Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell” (Jn 3, 16-17).
Aquí, món, vol dir “tota la humanitat”…
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué:
«Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Jesús li va respondre: «Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa». Després el diable se l’endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué:
«Et puc donar tot aquest poder i la glòria d’aquests reialmes; tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora’m i tot serà teu». Jesús li respongué: «L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”».
Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí; l’Escriptura diu que “ha donat ordre als seus àngels de guardar-te” i que “et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”». Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”».
Esgotades les diverses temptacions, el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.
D’on treia Jesús la força per resistir a qui el volia separar del seu Pare? Doncs de la paraula de Déu….
La força d’aquest text està en aquesta construcció admirable; el Temptador es dirigeix a Jesús tres vegades; però en cap moment Jesús entra en discussió amb ell; les seves respostes són citacions de les Escriptures exclusivament.
En això, ell és realment l’hereu del seu poble: a ell s’aplica la frase del Deuteronomi:
“Tens la paraula molt a prop teu; la tens als llavis i al cor” (Dt 30,14)
que hem llegit avui al començament de la segona lectura.
Les respostes de Jesús estan totes tretes del llibre del Deuteronomi, el llibre escrit perquè els fills d’Israel no oblidin mai que Déu és el seu pare; una manera de dir que Jesús ha refet per a ell l’experiència que el seu poble va fer en el desert.
El desert no vol ser pas un lloc sinó un procés. Les proves no són pas per passar d’un país a un altre sinó per passar de l’esclavitud a la llibertat.
Israel és una paràbola de la Humanitat: tots els humans comencem en diferents formes d’esclavitud, i estem cridats a la llibertat.
Però la Llibertat no s’improvisa. És un do, però també una conquesta. Per poder rebre el do, cal superar unes proves les quals, vistes des de nosaltres mateixos, són temptacions.
El dejuni no és cap vaga de fam sinó l’esforç per controlar les nostres necessitats, perquè no siguin obstacle a què la Paraula de Déu ens “alimenti”.
Seria molt difícil –per no dir impossible- fer aquest aprenentatge a la inversa. Vivint en l’abundància i en la saturació, costa descobrir que Déu és la finalitat darrera de l’ésser humà. Els sentits enervats tendeixen a fer, del que és mitjà, una finalitat, i de Déu, un mitjà més.
Després de quaranta dies, les necessitats reclamen ser ateses. Però les necessitats són una cosa tan nostra que hi tenim un cert control. És aquí on la nostra llibertat pot començar a actuar. I és aquí on es presenta la temptació.
Recordem el simbolisme del número quaranta: Noé durant 40 dies de pluja, s’adona que una nova creació sorgeix d’aquell diluvi; Moisès també està 40 dies al cim del Sinaí perquè, amb l’ajuda de Déu, busqui i trobi els 10 manaments… I encara més: 40 anys pel desert hi es posen els fonaments d’un nou Poble de Déu,
En la nostra societat resulta poc seriós parlar del diable. Per nosaltres, els diables són personatges folklòrics relacionats amb els Pastorets o amb les Festes del foc.
Però en l’Evangeli tenen un significat profund: representen aquell doble pensament o desig que sovint posa divisió i conflicte en el cor humà.
Aquesta duplicitat neix del fet que l’ésser humà no és només un conjunt de necessitats ─la més significativa de les quals és alimentar-se─ sinó que experimenta també un desig profund d’anar més enllà.
A la primera temptació, el diable, és a dir, el pensament o el desig provocat per les necessitats, proposa a Jesús que es dediqui tot ell a solucionar el problema que ara experimenta: la gana.
Al desert de la vida experimentem contínuament les nostres necessitats. I són necessitats reals. Cal atendre-les. Cal exercir la nostra capacitat de transformar les pedres (la Natura) en pa (en tot allò que necessitem).
Jesús no nega les necessitats ni la capacitat de transformar les pedres en pans; però té en compte la
Paraula de Déu. Déu no ens ha fet pas perquè siguem només un “sac de necessitats”.
“Si ets fill de Déu”… Si som fills de Déu, l’horitzó que s’obre davant nostre no és anar gastant la vida en convertir les pedres en pans per satisfer les nostres necessitats. Ser fills de Déu vol dir que estem invitats a participar de la vida divina.
La finalitat del desert, amb les necessitats inherents, no és sobreviure-hi, sinó experimentar-hi la presència bondadosa de Déu que ens prepara per a la Terra Promesa; per a la Llibertat.
La primera temptació, doncs, consisteix a refiar-se, per a viure, només de les pròpies capacitats, prescindint del projecte amorós de Déu sobre nosaltres.
Superada la primera temptació, les nostres necessitats ja no són un impediment per anar més enllà…
I aquí apareix la segona temptació: “Adorar el poder”. Salvar el nostre món confiant en el poder.
Què hi pot haver de més “eficaç”?…
El “Poder”, amb les seves mil disfresses, és l’amo real del nostre món. Sembla com si només calgués pactarhi per ser eficaços en la tasca de salvar el món… Què hi podria haver de més noble?
Israel, amb les seves constants servituds, és una paràbola de la Humanitat constantment sotmesa als
Poders de torn.
Tots els dictadors s’han elevat sobre munts de víctimes…
“Utilitzar” la confiança en Déu perquè “ha donat ordre als seus àngels de guardar-te”.
La tercera, és una temptació subtil que pretén comprometre Déu en la “nostra” obra, en comptes de comprometre’ns nosaltres en la seva. Això fóra pretendre que el poder i la bondat de Déu confirmin la nostra acció pretesament “salvadora”.
Per això l’evangelista acaba d’una manera tan sorprenent aquest relat:
“… el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat”. La Creu serà la gran oportunitat del temptador:
“Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient: —Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu! (Mt 27,39-40).
Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres! (Lc 23,39)
El missatge ve constituït per les tres respostes de Jesús, que tenen caràcter progressiu.
En primer lloc, se’ns diu que la vida a què estem invitats per Déu supera la que ens podria venir només de satisfer les nostres necessitats. En segon lloc, se’ns diu que aquesta vida només és possible si renunciem a tota forma de domini sobre els altres. En tercer lloc, se’ns indica en especial que ha de quedar exclosa qualsevol “superioritat” pretesament vinguda de Déu. La Quaresma mira la Pasqua, com el
Desert mira la Terra Promesa.
Aquí l’ofrena és viscuda com un reconeixement: tot el que tenim, tot el que som, és do de Déu…
No es tracta d’arribar amb les mans curulles de les nostres riqueses; és reconèixer que sense ell les nostres mans estarien buides.
Segons aquest esperit, aportar les ofrenes és un gest de memòria.
…Jesús és temptat pel mal.
Satanàs li cita aquest salm: “Llança’t daltabaix, perquè està escrit: ‘Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb cap pedra.’” Jesús va pregar realment aquest salm! I això és dir poc: El va viure.
Que els jueus esdevinguessin cristians, hagués sigut normal…Però la cosa no va funcionar així: tan sols una petita part dels jueus van esdevenir cristians…
…Fins llavors calia ser circumcís i practicar la llei escrupolosament; però ara tot havia canviat perquè
Jesucrist meritava el Nom de Senyor!
…en cap moment Jesús entra en discussió amb el Temptador; les seves respostes són citacions de les
Escriptures exclusivament.
El desert no vol ser pas un lloc sinó un procés…
El dejuni no és cap vaga de fam sinó l’esforç per controlar les nostres necessitats, perquè no siguin obstacle a què la Paraula de Déu ens “alimenti”.
Vivint en l’abundància i en la saturació, costa descobrir que Déu és la finalitat darrera de l’ésser humà. Els sentits enervats tendeixen a fer, del que és mitjà, una finalitat, i de Déu, un mitjà més.
…el diable…en l’Evangeli té un significat profund: representa aquell doble pensament o desig que sovint posa divisió i conflicte en el cor humà.
…l’ésser humà no és només un conjunt de necessitats ─la més significativa de les quals és alimentar-se─ sinó que experimenta també un desig profund d’anar més enllà.
La primera temptació, doncs, consisteix a refiar-se, per a viure, només de les pròpies capacitats, prescindint del projecte amorós de Déu sobre nosaltres.
…la segona temptació: “Adorar el poder”. Salvar el nostre món confiant en el poder.
Israel, amb les seves constants servituds, és una paràbola de la humanitat constantment sotmesa als poders de torn.
1 »Quan hagis entrat al país que el Senyor, el teu Déu, et dóna en heretat, quan ja el posseeixis i l’habitis,
2 pren una part de les primícies de tots els fruits que colliràs de la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, posa-la en una cistella i vés al lloc que el Senyor, el teu Déu, haurà escollit perquè porti el seu nom. * 3 Allà et presentaràs al sacerdot que estigui en funcions aquells dies i li diràs: “Jo declaro el dia d’avui davant el Senyor, el meu Déu, que ja he entrat al país que el Senyor havia promès als nostres pares.” 4 El sacerdot rebrà la cistella de les teves mans i la deixarà davant l’altar del Senyor, el teu Déu. 5 Després, a la presència del Senyor, el teu Déu, diràs això:
»“El meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que l’acompanyaven. * Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. * 6 Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats. * 7 Llavors vam implorar l’ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió. 8 El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; 9 ens va fer entrar en aquest lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel. * 10 Per això porto aquestes primícies dels fruits de la terra que tu, Senyor, m’has donat.”
»Deixa llavors la cistella a la presència del Senyor, el teu Déu, i prosterna’t davant d’ell. 11 Després frueix amb alegria de l’abundància que el Senyor, el teu Déu, t’ha donat a tu i a la teva família; i fes-ne participar també els levites i els immigrants que resideixen enmig teu.
12 »Cada tres anys, serà l’any del delme. Llavors separa la desena part de les teves collites, posa-la a disposició dels levites, dels immigrants, dels orfes i de les viudes, perquè puguin menjar fins a saciar-se en les teves ciutats. * 13 Després declara davant el Senyor, el teu Déu:
»“Senyor, no he guardat a casa meva res del que t’està consagrat. Ho he posat a disposició dels levites, dels immigrants, dels orfes i de les viudes, tal com m’havies manat. No he violat cap d’aquests teus manaments ni els he oblidat. 14 No he menjat res del delme estant de dol, no l’he consumit en estat d’impuresa ritual ni l’he ofert a un mort. He obeït el Senyor, el meu Déu: he complert tot el que tu, Senyor, ens tens manat. 15 Mira des del cel, des del lloc sant on resideixes, i beneeix Israel, el teu poble, i aquest país que ens has donat, com havies promès als nostres pares: un país que regalima llet i mel.”
16 »Avui el Senyor, el teu Déu, et mana que observis aquests decrets i aquestes prescripcions: compleixlos i posa’ls en pràctica amb tot el cor i amb tota l’ànima. * 17 Avui has fet que el Senyor es comprometi a ser el teu Déu; i tu seguiràs els seus camins, observaràs els seus decrets, els seus manaments i les seves prescripcions, i escoltaràs la seva veu. 18 I avui el Senyor ha fet que tu et comprometis a ser el seu poble, la seva heretat preferida, tal com t’havia promès; i tu compliràs tots els seus manaments. 19 Ell et vol fer superior en dignitat, fama i glòria a totes les nacions que ha creat. Vol que siguis un poble consagrat a ell, el Senyor, el teu Déu, tal com t’havia promès. *
Tu que vius a recer de l’Altíssim
1 Tu que vius a recer de l’Altíssim
i fas nit a l’ombra del Totpoderós,
2 digues * al Senyor: «Ets la muralla on
m’emparo,
el meu Déu, en qui confio.»
3 Ell et guardarà del parany del caçador
i del flagell de la pesta;
4 t’abrigarà amb les seves plomes,
trobaràs refugi sota les seves ales:
la seva fidelitat et serà escut i cuirassa.
5 No et farà por la basarda de la nit,
ni la fletxa que vola de dia,
6 ni la pesta que ronda en la fosca
o l’epidèmia que a migdia fa estralls.
7 Ni que en caiguin vora teu un miler
o deu mil al teu costat,
a tu res no et tocarà. *
8 Només obrir els ulls,
veuràs la paga que reben els injustos.
9 Quan deies: «M’emparo en el Senyor»,
feies de l’Altíssim el teu refugi.
10 No et passarà res de mal *
ni s’acostarà a casa teva cap desgràcia,
11 perquè donarà ordre als seus àngels
de guardar-te en tots els camins.
12 Et duran a les palmes de les mans
perquè els teus peus no ensopeguin amb les
pedres; *
13 trepitjaràs lleopards i escurçons, *
passaràs sobre lleons i sobre dracs. *
14 «Ja que m’estima, jo l’alliberaré,
el sostindré perquè coneix el meu nom.
15 Sempre que m’invoqui, l’escoltaré,
estaré vora d’ell en els perills,
el salvaré i l’ompliré de glòria;
16 saciaré el seu desig de llarga vida, *
li mostraré la meva salvació.» *
1 Germans, desitjo de tot cor i prego a Déu que se salvin. 2 Us puc assegurar que són zelosos de Déu, * però d’una manera mal entesa; 3 desconeixen la justícia que ve de Déu i busquen de fer-se justos pel seu propi compte, sense sotmetre’s a la justícia salvadora de Déu. * 4 Perquè Crist és el terme de la Llei, * i així tothom qui creu en ell rep la justícia de Déu.
5 Moisès parla de ser just en virtut de la Llei quan escriu: Qui compleixi les prescripcions viurà gràcies a elles. * 6 Però de la justícia que ve per la fe, diu l’Escriptura: No pensis en el teu cor: * Qui serà capaç de pujar fins al cel —s’entén: per fer-ne baixar Crist ? 7 O bé: Qui serà capaç de baixar fins a l’abisme — s’entén: per fer pujar Crist d’entre els morts ? 8 Més aviat l’Escriptura diu: La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor. * Aquesta és la paraula que creiem i que proclamem: 9 Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat. 10 Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació. 11 Diu l’Escriptura: Cap dels qui creuen en ell no quedarà confós. * 12 No hi ha, doncs, diferència entre els jueus i els no jueus, * ja que tots tenen el mateix Senyor, generós amb tothom qui l’invoca. 13 En efecte, tots els qui invoquin el nom del Senyor se salvaran. *
14 Ara bé, com podran invocar-lo, si no hi creuen? I com creuran en ell, si no n’han sentit parlar? I com en sentiran parlar, si ningú no l’anuncia? 15 I qui el podrà anunciar, si ningú no és enviat? Ja ho diu l’Escriptura: Que en són, de bonics, els peus dels missatgers de bones noves! * 16 Però no tots han estat obedients a la bona nova de l’evangeli. Així ho diu Isaïes: Senyor, ¿qui ha cregut allò que ha escoltat de nosaltres? * 17 La fe ve, doncs, de l’escolta, * i l’escolta arriba per la predicació de la paraula de Crist. 18 Ara bé, jo pregunto: És que no l’han escoltada? I tant que sí! El seu anunci s’ha escampat a tota la terra, i les seves paraules, fins als límits del món. * 19 Encara pregunto: És que Israel no ha comprès? Moisès és el primer de contestar: Jo, per a engelosir-vos, em valdré d’un poble que no és poble; em valdré, per a irritarvos, d’un poble sense seny. * 20 I Isaïes arriba a dir: M’he deixat trobar pels qui no em cercaven; m’he manifestat als qui no em consultaven. * 21 En canvi, d’Israel diu: Tot el dia tinc les mans esteses cap a un poble desobedient i rebel. *
1 Jesús, ple de l’Esperit Sant, * se’n tornà del Jordà. * L’Esperit el va conduir pel desert 2 durant quaranta dies, * i era temptat pel diable. * En tots aquells dies no va menjar res, i quan s’hagueren acabat, va tenir fam. 3 El diable li digué:
—Si ets Fill de Déu, * digues a aquesta pedra que es torni pa. *
4 Però Jesús li va respondre:
—L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa. *
5 Després el diable se l’endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món 6 i li digué:
—Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. 7
Adora’m i tot serà teu. *
8 Jesús li respongué:
—Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell. *
9 Després el conduí a Jerusalem, el va posar al punt més alt del temple * i li digué:
—Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. 10 Diu l’Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. 11 I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. *
12 Jesús li contestà:
—Diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. *
13 Un cop el diable hagué acabat tota mena de temptacions, s’allunyà d’ell fins al temps oportú. *
14 Llavors Jesús, ple del poder de l’Esperit, * se’n tornà a Galilea. * La seva anomenada es va estendre per tota la regió. 15 Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava.
16 I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir. 17 Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà * i va trobar el passatge on hi ha escrit:
18 L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
perquè ell m’ha ungit.
M’ha enviat a portar la bona nova als pobres,
a proclamar als captius la llibertat
i als cecs el retorn de la llum,
a posar en llibertat els oprimits,
19 a proclamar l’any de gràcia del Senyor. *
20 Després plegà el volum, el retornà al responsable del culte de la sinagoga * i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. 21 Aleshores començà dient-los: *
—Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar.
22 Tothom l’aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. * I deien:
—¿No és fill de Josep, aquest?
23 Ell els digué:
—Ben segur que m’aplicareu aquella dita: “Metge, cura’t a tu mateix!” “Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, * fes-ho també aquí al teu poble.” *
24 I afegí:
—En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble. * 25 Més encara, us asseguro que en temps d’Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s’estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, 26 però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. * 27 I en temps del profeta Eliseu, hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria. *
28 En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d’indignació; * 29 es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d’estimbar-lo. 30 Però Jesús va passar entremig d’ells i se’n va anar.
31 Després va baixar a Cafarnaüm, població de Galilea, * i el dissabte hi ensenyava. 32 La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat. *
33 En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un dimoni, un esperit maligne, que es posà a cridar amb tota la força:
34 —Ah! Per què et fiques amb nosaltres, * Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu! *
35 Però Jesús el va increpar dient:
—Calla i surt d’aquest home!
Llavors el dimoni el llançà allà al mig i en va sortir sense fer-li cap mal. 36 Tots quedaren molt sorpresos i comentaven entre ells:
—Què són aquestes paraules? Dóna ordres amb autoritat i amb poder als esperits malignes i els fa sortir! *
37 I la seva fama s’anava escampant per tots els indrets d’aquella regió.
38 Quan va anar-se’n de la sinagoga, entrà a casa de Simó. * La sogra de Simó tenia una febre molt alta, i van demanar a Jesús que fes alguna cosa per ella. 39 Jesús se li acostà, va increpar la febre, i la febre la va deixar. * Ella es va aixecar a l’instant i es posà a servir-los.
40 Així que el sol s’hagué post, tots els qui tenien malalts afectats per diverses malalties els portaven cap a Jesús. Ell imposava les mans * a cada un i els curava. 41 De molts en sortien dimonis * cridant i dient-li:
—Tu ets el Fill de Déu! *
Però Jesús els increpava i no els deixava parlar, perquè sabien que era el Messies. *
42 Un cop s’hagué fet de dia, sortí i se n’anà en un lloc solitari. La gent el buscava i, quan van arribar al lloc on ell era, el volien retenir perquè no els deixés. 43 Però ell els digué:
—Cal que també anunciï la bona nova del Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat.
44 I anava predicant per les sinagogues del país dels jueus.
